El panorama polític provoca un
tsunami -amb rèplica- a la catalana. L’epicentre se situa al Parc de la
Ciutadella. A les nits se senten al zoològic els lleons rugir enmig de la
xiscladissa del bestiar divers. L’inusual estiuet de Sant Martí i l’escalfament
als escons de l’hemicicle han propiciat l’esvalotament neguitós d’aquests veïns
de gàbia sufocant.
L’activitat parlamentària viu
amb intensitat l’evolució perversa del resultat electoral. Grandeses
democràtiques! Tot i que La CUP ha
tingut el detall de no mostrar la clau en públic, la posseeix. És marmessora de
la clau i del duro que han de facilitar la governabilitat de la majoria
absoluta a favor de la independència. És, ens agradi o no, una de les grandeses
legítimes que emana de les urnes!
Apassionant i delicat moment en
majúscules que solleva la Constitució i capfica la política d’ací i d’allà -com
als lleons de la façana del Congrés dels Diputats-. Catalans que no combreguen
amb metàfores. Mentre, en Rajoy -ja s’ho ha rumiat- esmola l’urpa judicial
afuada que ens ha de desintegrar o, com a mínim, neutralitzar. Perquè els dos
combois carregats amb l’espectacle més gran del país –i algun pallasso trist- ja
han sortit de les estacions de França i de la d’Atocha per la mateixa via a una
velocitat constant i sostinguda. A quin punt de la xarxa ferroviària es
produirà el xoc? Abans de creuar l’Ebre, a Calatayud i sense preguntar per la
Cospedal?
De la historicitat del cromo per
a un àlbum transcendent la ciutadania de carrer en viu, per ara, amb normalitat
el que es discuteix i el que comporten els debats d’investidura amb el tràmit
que ha resolt l’inici de la desconnexió d’Espanya. Certa premsa subratlla en
gruixut el moment polític tan important i aterridor mai viscut com ara.
S’obliden escenes estel·lars com la protagonitzada pel Tejero al plató del
Congrés de Madrid. D’altres hi pretenen, amb alegria i recança, el moment Ibarretxe,
quan també ho va provar a Madrid amb el gest reiterat de la mà estesa. Hi va
insistir tant a estirar-la, la mà, que va tornar cap a Bilbao amb l’extremitat
amputada -i congelada- dins d’un tàper.
En el fragor del discurs, suren
els tics i flota cert pòsit subliminal. Una dirigent andalusa del PP ha deixat
anar amb alegria i furor patriòtic un “¡Arriba España!” que és tot un manifest
nostàlgic. Hores després, sospesat l’aldarull provocat a la teranyina social,
ha manifestat que es va equivocar. De vegades el subconscient i la melangia ens
poden trair.
Tornem amb alta velocitat cap a
Barcelona. Si escau un decorat que es pugui correspondre a les recents jornades
parlamentàries viscudes al Parc de la Ciutadella és el d’un vodevil amb escales
de cargol i moltes portes per on evolucionen els protagonistes en una
representació feixuga que acaba marejant –i emprenyant- l’auditori. Una mica,
també, un guinyol amb la quitxalla escridassant les titelles que veuen a venir
el clatellot que el de la porra etziba al protagonista en el paper d’estaquirot.
Tot plegat un teatre de putxinel·lis amb un final arriscat. Només les girafes
amb el posat superb des de la distància amb què s’ho contemplen al tancat on
habiten, tenen alguna pista del joc d’escena en dos actes –per ara- d’aquest pel davant i pel darrere que es
representa al Parlament de Catalunya.
El savis mussols, aus estàtiques
i nocturnes, també s’hi fixen. Amb un aire intel·lectual d’observador privilegiat
assisteixen de públic a un partit de tennis amb les cervicals destrossades. Tampoc
entenen el campionat dels despropòsits de què som capaços alguns catalans
oscil·lant entre les disciplinades coreografies multitudinàries a tiralínies i la
incapacitat perquè s’alineïn sis (6) dotzenes justes de polítics.
72/12=6. Aritmètica pura tot i
que els comptables electorals facin servir taules de multiplicar i de dividir
amb àlgebres d’extrema complexitat. Aquesta disciplina matemàtica comprèn
l'estudi de les propietats de determinats elements, la natura dels quals no és
precisada, quan han estat definides una o diverses operacions –per ara dues!- entre
ells.
La lògica popular també postula que
a la tercera va la vençuda o, millor, la bona!
