Parlem d'amor.

Parlem d’amor, de la culminació de l’amor fet a la planxa –i al punt- quan acostumava a servir-se en un llit amb els llençols, les manies i amb els amaniments específics que esdevenen ritual entre els amants còmplices. Delicat tema que té un vessant ensucrat temerari per a diabètics i per als addictes al color rosa quan l’amor s’hi posa. Esclat floral de primavera que encén passions i n’assegura la pervivència de les espècies totes –poca broma!-. A la metàfora més subtilment amorosa s’hi aparella victoriosa l’epidermis. Manyagues, petons, apropaments que ens disparen el cor i el reg sanguini en sectors anatòmics estratègics. Tot per arribar a un esclat còsmic o sideral –trieu-. 

A l’amor li escau la reiteració rítmica dels versos rimats, els lligams ben trobats entre la paraula, el murmuri o l’esgarip passional més propi de la publicitat quan s’apropia el recurs furtant-lo barroerament a la poètica. Els mestres del vers artesà haurien d’udolar perquè l’amor mai hauria de ser comercial malgrat el punt mercenari que també pot patir. Existeixen els mercaders i els legionaris de l’amor sense tenir res a veure amb aquells cavallers folls i vassalls d’una dama perfecta amb rosaris per dents i llavis de robí. Polvo seran, mas polvo enamorado, dictava en Quevedo. 

En Serrat a les paraules d’amor les purificava càlidament incinerant-les a les brases d’una llar de foc. Apunts per a un manuale d’amore on el ritual hauria de ser previ a l’erupció amb la dansa del galanteig -un ball ornitològic- en la qual els ocells i les aus en són mestres avantatjades. Ai, l’amor! L’esca del pecat. –Tocaments? –inquiria el mossèn empantanat entre la redempció dels pecats i el morbo transcendent. Li cal catalogar la gradació de penitències segons si l’abast és individual o amb consentiment compartit. 

La mediàtica parella exhibicionista de l’andana, al metro de Barcelona, haurà llegit cap manuale d’amore? No ho crec per com van exercir aliens a un mínim protocol procedimental. No es pot dir precisament que els enxampessin en flagrant pecat consumat en un banc massa ventilat. En ostentació atlètica, van verificar una demostració elàstica de dubtosa pedagogia amatòria que les xarxes han esbravat. Quanta polseguera ha aixecat el fragment de vídeo matusser! La tecnologia desmentint la llegenda urbana al servei d’allò inversemblant. Una parella muntant-s’ho en un banc despullat i fred sense cap mena d’intimitat. Veure-ho per creure-ho! S’hauran confessat?

Entre els detractors i els defensors de l’amor lliure al metro no em defineixo, ja s’ho faran. Si prospera, estic per proposar a l’alcaldessa Colau un gest que ha de facilitar-ne la pràctica i el concurs als desesperats. Habilitem algun banc encoixinat. No caldria encatifar-los tots, només un per andana i informar-ho als panells electrònics com fan amb els desfibril·ladors o amb la freqüència de pas dels combois. No suggeriré pas cap mesura per preservar la intimitat perquè perdria la gràcia i seria una iniciativa abocada al fracàs. 

Fa unes dècades el més impúdic a què podíem assistir les criatures era als concerts de gates en zel pel febrer. Tampoc era excepcional veure una parella de gossos amorosos practicant amb patxoca i sense pressa a la plaça major. Els més agosarats i deixats de la mà de Déu cercaven amants furtius en plena natura rere una mata confosa en la rodalia rural. Tot evoluciona. Qui no recorda aquell himne, una cançó protesta de finals de la dècada dels anys vuitanta, que denunciava com de difícil és fer l’amor en un Simca 1000, un luxe de disseny amb quatre portes molt més funcional que l’entranyable i sofert Seat Sis-cents. Vist el que s’ha vist, tampoc ha de ser fàcil practicar sexe en un banc descapotable i sense entapissar. 

De l’episodi documentat a la parada del Liceu, a les rambles de Barcelona, em copsa la solemne pobresa de la parella. Sense un Simca 1000, sense iniciativa per trobar una raconada discreta, sense amics i sense un trist sofà casolà van haver de sufocar el rescalfament en un espai massa transitat, al metro! Una solució a preu de T10 si és que l’havien validada. Els faig al·legant al confessor, en desgreuge per la falta comesa, que no s’havien colat. 

Els que hem vist el vídeo també vivim en pecat? Per si de cas, reconeguem-ho!

Alegria conjugal.

Educar i ensenyar semblen sinònims, cartes del mateix pal. Per al trio podríem afegir-hi formar, instruir i civilitzar. Si aspirem al pòquer, l’as a la màniga podria ser forjar, ensinistrar o desenvolupar. Tot plegat, pels aires que bufen, sembla que es resumeix a fer competents els aprenents de la vida. El gran repte protagonitzat pels herois professionals –sovint solitaris- que s’hi dediquen.

Quina mancança detectada per la societat no és assignada com a responsable d’esmenar-la al mestre? Res li és aliè. Una floreta que els hauria d’afalagar si no fos perquè rere s’hi amaga la dimissió –o el deixament- de la coresponsabilitat que també ha de fer diana en els progenitors i en els responsables de la civilitat. 

Que a les voreres no les atropellin les bicicletes. Que les zebres no són invulnerables quan es desplacen per les canyades transhumants de la sabana urbana. Que les simpàtiques bledes són llamineres. Que la passió, a voltes, es comparteix embolicada en làtex. Que els transports públics no tenen reposapeus encoixinats o que les àvies són les mestresses en usdefruit dels seients en general. I una tirallonga infinita de deures, més enllà de quan acaba l’horari escolar, que la societat encomana a l’escola així que es vol espolsar un problema o amortir-ne la incidència.

Si en deu ser d’important l’escola! Aquesta és la causa que s’hagi aixecat tanta polseguera des d’un ple municipal celebrat a Manresa. La CUP –la formació amb vocació d’àrbitre polític a la legislatura catalana- impulsa un debat sobre les compreses tradicionals. Vol promoure una campanya des dels instituts de la capital del Bages per tornar sostenible la sagnant intimitat. Bandejar l’ús de la cel·lulosa higiènica a canvi de les copes vaginals o de les esponges marines. Enmig hi ha els partidaris de reciclar alguns complements –els més aerodinàmics- de les compreses amb ales. 

Els que subsistim en el feliç estat del prepensionime postmenopàusic celebrem que les conseqüències de la polèmica ja no ens comprometin. Cal aclarir que això dels mètodes tradicionals, per a molts dels benaurats esmentats, eren aquells panyos de les àvies que rentaven amb molt de pudor i d’amagatotis de les criatures. D’ací deu venir allò de la roba estesa, que no es tractés d’aquesta mena de compreses descatalogades –ara tornades a vindicar-, penjades a la crítica i a la xafarderia popular. La roba estesa era una mena de pancarta vital sense taques amb perfum de lleixiu. En la història biogràfica de la compresa hem passat de l’estenedor al contenidor del rebuig.

Del tabú al contenidor hi ha anat a parar tota la vigència de la precaució atàvica que s’imposava a la dona. No banyar-se, no entrar al rebost o als cellers... Creences infundades que avalava la religió, a l’església grega la dona no podia combregar durant el període i al congrés de Nicea se’ls va prohibir també l’entrada a les esglésies. La Bíblia l’associa a la impuresa. En l’altre plateret de la balança s’hi gronxa qui confereix a la sang menstrual poders curatius i farmacològics. A Escòcia creien que guaria d’encanteris malastrucs com el mal d’ull. 

El nom provindria d’un paraula antiga que servia per anomenar alhora “mes” i “lluna”. Un cicle, doncs, de calendari llunàtic. Vint-i-vuit dies amb quatre moments, el de la plenitud i l’ovulació, el de lluna creixent de preparació per a la fecunditat, el de la minvant o l’avantsala de la menstruació que coincidiria amb la invisible i fosca lluna nova.

La CUP no va poder aprovar la moció. Va perdre la proposta, l’equip de govern va recordar que les competències sobre salut sexual i reproductiva no les ostenta l’Ajuntament sinó la Generalitat de Catalunya. La formació política protagonista va reblar el clau i va justificar la derrota afirmant que l’objectiu era millorar la formació i facilitar la informació al respecte de tots els mètodes de recollida de sagnat. 

L’expectació provocada pel ple de la regla el va aprofitar l’alcalde per promoure una varietat d’oliva, la verdal, que s’està recuperant en una finca desafectada al Pla General Urbanístic. Veurem quin és l’impacte d’aquest ressò mediàtic. També n’esperem oli de qualitat. He d’acabar tornant a l’inici, al món de l’escola, afectat per una crisi de matèria primera. A causa de la baixa natalitat i per la manca de clients potencials jo, al ple de Manresa, també hauria aprofitat la presència de les càmeres per iniciar una eficaç campanya a favor de l’alegria conjugal. Un índex que no acostuma a figurar a les estadístiques demogràfiques tan tabú com el fluix menstrual.

Bon Sant Jordi! 

Visca el bacallà!

El ministre Soria ha abandonat. Ho deixa estar. No ha pogut dimitir ja que el càrrec l’ocupa en funcions. Li ha anat d’un pèl, perquè si ja s’haguessin posat d’acord per formar govern, aquesta taca en el currículum no constaria amb lletra de titular tan gruixuda. Llàstima! L’alcalde de Granada va estar arrestat, un altre personatge il·lustre dels darrers dies. Al PP li creixen els nans i la corrupció l’encalça però no l’atonyina. En les properes eleccions caldrà veure quin suport milionari en vots i quin rèdit electoral encara reté. Però l’estocada més fina, de mestre torero al volapié -una manera eficaç de despatxar els braus a les cinc en punt- ha estat que hagin enxampat a l’Aznar en fals amb Hisenda som tots. Un passi a porta gayola –temerari per rebre de genolls el brau quan surt a plaça- executat pel ministre Montoro en funcions i sense renúncies al càrrec. Tots som iguals davant de la llei –tant com agermanats amb Hisenda no som tots-. 

Amb quines ganes el ministre custodi de la guardiola pública picava la cresta a l’heroi de les Açores. Hi posa voluntat aquest Montoro, li hem de reconèixer. També en la sentència tardana amb què ha homenatjat el cadàver polític del senyor Soria, de cos present i encara calent, quan al panegíric funerari ha recitat que ningú que hagi operat des de paradisos fiscals pot estar al govern. Esperem que la profecia es compleixi. Jo en el seu cas no hauria estat tan temerari ni tan loquaç. Ens pot garantir que no sortirà un altre conill amagat en un barret Panamà? En alguna ocasió als mags –de les finances- se’ls descobreix la trampa. Que Déu no ho vulgui!

Que consti que no tenia pensat insistir en el centre d’interès que ens ocupa. És l’actualitat mesella. Els diaris ho resumeixen en un titular, “el PP acumula set escàndols i desenes d’imputacions des del 20-D”. Un bon eslògan electoral per a un país que hi és avesat. Ja ni ens immutem. Episodi a episodi ens hem com immunitzat. Un més! Ens llevem i esmorzem amb l’últim afer, quotidià com el pa tendre de cada dia acabat de sortir del forn. 

Avui, la ració ha estat doble. Al cas Soria, que només ha admès un problema en com ha administrat la informació, que no ho ha sabut explicar prou bé com si els fets siguin del color de l’adjectiu amb què pretenem pintar la veritat, s’hi afegeix el cas del sindicat Manos Limpias. M’estalviaré els acudits fàcils. Al sindicat flagell de la injustícia l’acusen d’extorquir, d’organització criminal, de frau contra la Hisenda no som tots, de frau documental i de frau en les subvencions. Un catàleg de virtuts, certament. Aquesta presumpta “organització criminal” oferia protecció contra les querelles que ells mateixos s’empescaven a canvi de diners. L’argument no és innovador, el cel·luloide mafiós de l’època daurada n’està farcit, de matons que et volen guarir precisament de la medecina que ells mateixos administren. Mans enlaire, això és un atracament! Missatge que podria reciclar Manos Limpias per reblar la campanya contra la masturbació que va fomentar al seu moment. La clau de l’afer en registre palla mental pot arribar quan aquesta inculpació consenti que la Infanta s’alci del banc dels acusats. Alguns afers tenen un punt de microorgasme de poder fosc. 

Anècdotes dels temps que corren. Com enyoro aquells anys dels primers escàndols de disbauxa amb el diner o la propietat pública quan ens estiràvem els cabells perquè algú viatjava en avions de l’exèrcit o cedia el despatx oficial al cunyat. Minúcies comparades amb els afers dels darrers temps. Llavors encara crèiem que els polítics eren íntegres, bones persones per definició i estaven per servir a la societat que els havia elegit. L’evolució dels fets han portat a la indolència social amb què ens ho contemplem i al desprestigi del noble exercici de la política. Pregunteu a qualsevol tertulià de barra de bar i n’obtindreu la resposta amanida amb una col·lecció ben assortida de qualificacions molt gràfiques i poc eufemístiques. 

Estic per afirmar que deuen ser pocs, aquests addictes a la corrupció –això m’agradaria saber-ho a ciència certa-, però quin mal que fan. Que n’hi ha d’haver d’íntegres, d’eficaços, compromesos i sense taques a la corbata. Aquests deuen viure en la discreció i no són carn de titular. I existeixen! I molts! Però quan esclata l’escàndol que afecta a un personatge públic, polític o no, la cosa té més transcendència. L’exemplaritat exigible a un polític també l’hem d’esperar d’un futbolista o d’un director de cinema per molta ignorància farandulesca que al·legui. Hi ha una diferència òbvia, puc abstenir-me d’anar al cinema o d’assistir a un partit de futbol –més encara si es perd-, però no estic exempt de les conseqüències del corrupte quan té responsabilitats que ens afecten de ple perquè les financem també nosaltres. Amb quina força moral es pot predicar i legislar alhora mentre excel·lim en la transgressió. ¿Amb quina autoritat podem exigir el que nosaltres incomplim?

No ens preocupéssim. La vida continua, diu el poeta. Els corruptes passaran, són fruita de temporada, cuina financera de mercat encara que no es decantin pels productes de proximitat, els de quilòmetre zero, perquè està demostrat que prefereixen la fruita tropical i els paradisos llunyans. Són partidaris de l’exotisme cosmopolita. La resta sobrevivim amb la nostrada escudella casolana. Pendents de la secció ja habitual als mitjans, com l’espai del temps i de la predicció meteorològica, atents a l’hora dels corruptes. Un programa que podria presentar, per l’experiència i el currículum, en Mario Conde així que surti de la garjola. 

Quina és la solució? Jo proposo incorporar el bacallà nòrdic a la dieta mediterrània i a les gachas manxegues. A mi m’agrada molt en versió desfilat o esqueixat. Exquisit. N’hem de menjar molt d’aquest abadejo per si ens inocula alguna de les virtuts d’aquells països productors que no es limiten a veure els braus des de la barrera. Els efectes són palesos en la dimissió del primer ministre islandès cremat en una foguera pública amb paper de Panamà. Ací només socarrimem Constitucions de mentida sense massa poder calòric. 

Visca el bacallà!