Lerroux.

L’Alejandro Lerroux García és un insigne referent històric de la demagògia, l’espanyolisme i l’anticatalanisme. Un cordovès d’origen establert a Barcelona que va passar per l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ja gran, es va llicenciar en dret, una carrera assolida -diuen les males llengües- per influències i amistats. De fet, es va graduar al 1923 en un sol dia amb nou matrícules d’honor als 58 anys. El miraculós prodigi acadèmic va esdevenir a la Universitat de La Laguna. 

L’Eugeni Xammar, periodista, diplomàtic i poliglota -parlava set llengües-, en una mena de llibre de memòries fa una dura referència a en Lerroux. Defineix aquest personatge com “un gran tàctic del joc brut al llarg de tota la seva vida”. El fa envoltat d’un grup escollit de gent “tarada” [sic] que van escampar a la resta d’Espanya el moviment republicà anticatalà amb el Partido Radical, “el qual, ajudat per les circumstàncies, va entrar un dia, majoritàriament, a l'Ajuntament de Barcelona. Seria injust dir que els regidors lerrouxistes -una colla de lladres- s'emportaven els mobles de la casa de la ciutat. Preferien emportar-se els diners de la caixa i comprar-se els mobles que fossin del seu gust”.

En Lerroux va haver d’exiliar-se diverses vegades, una pels fets de la Setmana Tràgica a Barcelona que van causar 87 morts i centenars de ferits en l’esclat d’actes vandàlics contra béns de l’església. L’anticlericalisme atiat pel republicanisme -convertit en bandera del lerrouxisme- havia enverinat aquest sentiment. El que havia començat com un moviment social de protesta al carrer es va convertir en una setmana d’incidents greus, d’atacs violents a convents, escoles i parròquies. El comitè de vaga es va veure ultrapassat i van prendre el protagonisme instigadors i individus amb ganes de notorietat. 

Al 1909 havia publicat el conegut article Matad, “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de mujeres para virilizar la especie, penetrad en los registros de propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social; entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces […]. No os detengáis ante los sepulcros ni ante los altares”.

Alejandro Lerroux García va arribar a president del govern espanyol en tres ocasions i fou ministre de la Guerra i d’Estat. A les eleccions generals del 1936, el Partido Radical es va esfondrar, ni el propi Lerroux obtingué l’acta de diputat. Havia esclatat l’escàndol de l’estraperlo, un afer de corrupció relacionat amb el joc que enxampava de ple aquest individu. A la guerra civil es va exiliar a Portugal. En Lerroux, com molts del partit radical, va acabar donant suport al generalíssim Francisco Franco.

Espanya, aquesta pell de brau, sovint no ha tingut sort ni encert amb els seus líders polítics.

Fòtils.

Ja no hi ha estius com els d’abans. En l’edició de 2018 que s’esgota no tenim cap melodia que ho peti, cap cançó de l’estiu que ens sacsegi les neurones a les festes majors ni firaires recitant les virtuts del perro piloto o la nina chochona que ens lliuraven els esforçats bramaires de la tómbola a canvi d’un dineral després d’insistir i tornar-hi, a insistir. Quan t’atorgaven el preuat -per car- trofeu, descobries que el gos no sabia pilotar i que la nina era un tros de peluix asexuat sense cap virtut. En castellà en diuen “pongos”, es tracta de fòtils o d’artefactes decoratius que a la llarga, empolsinats, esdevenen trastos que a alguns els sap greu llençar al cubell del rebuig. 

A totes les cases n’hi ha d’endergues inútils que congrien oblit i fan nosa als prestatges. L’esquirol dissecat que grimpava a les ràdios d’ona mitjana en actitud rampant i cua ufanosa. El brau de plàstic cosit de banderilles amb la bandera espanyola -també de plàstic- que havia presidit el televisor en blanc i negre sota d’un drap de puntes al coixí. La indispensable ampolla d’anís vestida de pacient treball a ganxet. El record amb una imatge de la Verge de Montserrat o de Núria sacralitzant la funcionalitat, penjar-hi claus o controlar la temperatura ambient del rebedor al termòmetre adossat poc fiable que incorporaven. 

Fòtils! Tanmateix semblaria raonable que als estats també se’ls acumulin en un gran magatzem amb un catàleg que anomenem història. Naus colossals convertides en museu són les més reeixides per preservar l’escampall d’objectes diversos que va amuntegant la humanitat arreu. Jo proposo un recorregut -ací que el pas del temps les empolsini- per les inspirades rotondes municipals que han substituït les siluetes dels toros d’Osborne, aquells sentinelles de les antigues carreteres nacionals amb regust de carajillo. 

Amb la perspectiva dels anys, el personal hauríem d’haver acumulat experiència per saber com els va anar i quines conseqüències provoquen la reedició de certes actituds. Hi ha marededéus que no hauríem de tornar a treure mai en cap processó. Una visita als grans magatzems de la història hauria de servir per alliçonar-nos, però semblem més predisposats a repetir que a aprendre. La planta d’oportunitats no té demanadissa. Deu ser que la història no ofereix un outlet amb prou ganxo i per això ens deixem prendre el pèl edició rere adició. Ep, no tornem a comprar butlletes per a un perro piloto i la chochona. 

M’esborrona veure com hi ha individus que només argumenten des de la violència. M’esgarrifa la mentida interessada. M’aterreix el missatge pervers. Em dol la manca de sentit crític. Abomino de les persones que sabent-ho fan mal. Rebutjo els cridaners de tómbola infames que venen a consciència fum i boira, una oferta de la qual n’anem sobrats i que els prestatges n’estan massa plens.

Bona tornada a la feina!