Llapis trencats!

La taca negra, l’horror, el fanatisme i el fàstic desdibuixat es condensen en l’atemptat a la revista Charlie Hebdo de París. Un setmanari humorístic que va publicar les caricatures de Mahoma. Dos individus fortament armats han assassinat dotze persones. Hi ha una imatge de com rematen a un policia estès i ferit en una vorera -que els suplica amb el gest- esborronadora. Després se’ls veu pujar a un cotxe i desaparèixer.

Un assassinat contra la llibertat d’expressió. S’ha tornat a reeditar la censura que ultrapassa els paràmetres del llapis vermell de subratllar gruixut pel kalashnikov. És el llibre d’estil del terror, el de l’atemptat a El Papus, el de la massacre d’Atocha contra uns advocats laboralistes o el la barbàrie de l’11M. Horror! En nom de qui sigui. De la deïtat més verídica, única i excelsa també. Perquè els sermons sagrats, de qualsevol llibre, no es poden arrebossar amb sang.

França ha decretat l’estat d’alerta màxim. París és aquests dies una ciutat assetjada i desconcertada cercant dos individus encaputxats, vestits de negre i convertits en herois. Dos monstres que haurien revenjat l’ultratge al Profeta des d’una pàgina de paper amb uns gargots. Per ofensives que es puguin considerar les caricatures, l’assalt i el terror que han propiciat no es poden comparar ni justificar.

Som davant d’un nou episodi que marca la història del segle XXI. La gravetat dels fets de París ultrapassen l’anècdota. O de quan l’horror –més enllà del terror- marca tendència des de la capital de la llum, la revolució i l’estat laic. Potser ja no sempre ens quedarà París. A les raconades dels bulevards un acordió plora i la ràbia desafina. Qui ho pot entendre? Energúmens beneïts per falsos messies assassinen a sang freda i amb eficiència, que ja no s’immolen ni empastifen amb llurs entranyes el decorat. El jihadisme ha entès que és més valuós un heroi que un màrtir bressolat per un harem de verges -ni que sigui sense depilar- al paradís. Haurien canviat de tàctica en la perversa estratègia de destruir, desconcertar i fomentar l’odiosa revenja.

Pretenen propiciar un escenari de confrontació. La divisió dels déus i dels seus acòlits en una guerra santa d’espases –la creu- contra la simitarra –la mitja lluna-. Tornarien les croades com a escenari i pretext per arrabassar les llibertats a canvi de la pretesa seguretat impossible –és la lliçó de l’11S- i encoratjar els que instrumentalitzen la massa de fidels deslocalitzats en les seves creences i en la seva cultura. Quin fracàs de cohesió social, de multiculturalitat impossible, de diversitat unívoca, de fraternitat republicana borda quan uns fills de la pàtria maten un policia del seu color amb la sang freda i la professionalitat que vam poder copsar en aquell vídeo que s’ha fet un lloc destacat al catàleg de la repugnància.

Al cataus dels beats amb kalashnikov es diu que hi veneren, en un altar representant l’infern, en Bush, en Blair i l’Aznar com uns apòstols clivellats pels dards de la culpabilitat. Mentre pensen i planifiquen l’estratègia del terror, descarreguen adrenalina assajant la punteria contra la imatge de les Açores, que també té un lloc al prestatges de la història més que contemporània. En Mariano Rajoy i els responsables de la nostra seguretat ens tranquil·litzen perquè nosaltres, els veïns amics de l’altra banda de l’Estret, no hem de témer res. No té pas tota la por la guilla, però. Recordem amb dolor la massacre dels trens de l’11M a Madrid perpetrats pels “islamistes etarres”.

La situació actual, d’especial rellevància després dels fets de París, ens porta al desconcert. Vivim en un camp adobat perquè hi creixin totes les males herbes. Teca por a la xenofòbia, melindros per als autoritarismes, una temptació en una taula parada de delicadeses carregades de colesterol i glucosa d’altíssim octanatge. Podem assistir, paradoxalment, al fet que en la defensa interessada de la llibertat d’expressió i dels llapis de dibuixar caricatures en reneixin alguns paladins de la croada més barroera.

La senyal en directe de les televisions viu endollada a la d’una localitat propera a París, un poble idíl·lic amb un polígon on s’haurien refugiant els dos assassins mantenint, com a mínim, un hostatge. Cinc o sis helicòpters, boira, centenars de vehicles policials, milers d’agents i de soldats de l’armada francesa per abatre i capturar els dos germans que han sacsejat el món occidental aquests dies. El ressò de l’atemptat omple les primeres pàgines amb la fotografia del policia abatut -i rematat- o amb les manifestacions de rebuig que es viuen al món civilitzat. A d’altres diaris la repercussió era inexistent, mínima o relegada a la secció de successos. Indicis de com es percep aquest fet en els diferents escenaris segons el context religiós, bèl·lic, cultural o polític.

Europa convertida en un camp de mines que poden esclatar quan menys ens ho esperem. Expliquen els experts que vigilar un sospitós les 24h. del dia comporta la dedicació de vint agents. Impossible de controlar aquells que van marxar per lluitar a la jihad i han tornat convertits en escamots de llops solitaris. Joves nascuts als països objecte dels seus actes terroristes amortallats amb una bandera i un uniforme que els eleva a la categoria d’herois amb la predisposició demostrada per esdevenir màrtirs.

Difícil solució, si és que en té. De la ideologia a la creença. De la pretensió social de la revolució industrial a la fe a ulls clucs dogmàtica –fanàtica- dels déus eterns no existeix cap abisme perquè al camp de batalla els morts és compten amb la mateixa aritmètica. La història en va plena de guerres sense raó que no sigui eliminar l’infidel, un mot del tot reversible que embolica sovint les espirals de les guerres. Un bucle de paradisos i de promeses per esborrar que pensàvem propis d’èpoques superades, fosques, inquisitives i medievals. Han ressuscitat, doncs, els exaltats fantasmes divinitzats de sempre. Potser perquè mai s’han fos del tot ni han evolucionat.

Des de l’angoixa per resoldre’s ens arriba una última notícia des de la mateixa ciutat de París. El terrorista que ahir va assassinar una policia local s’hauria atrinxerat en un supermercat kosher amb cinc o sis hostatges, dones i criatures. Exigeix que deixin anar els assetjats autors de l’atemptat de la revista satírica. L’abominació multiplicant-se exponencialment, emesa en directe des de la televisió a tot el món amb dues maneres de respondre a estratègies radicalment oposades. La dels màrtirs assassins en nom de religions que no poden ostentar aquest nom i la de les forces democràtiques de dret que vetllen per la seguretat sense tenir assegurat el paradís.

Ens hem tornat bojos o el món està regirat? Davant d’aquests fets, la resta d’informacions passen a un segon pla. Però la vida continua –també ho anuncien els profetes del meu poble-, encara que hagin volgut trencar la ironia, l’humor o el sarcasme metrallant-los.

Quan la religió perverteix els llibres sagrats, la humanitat tota hauria d’apostatar dels déus que exigeixen sacrificis de sang i practiquen l’antropofàgia.

Instància als tres Reis de l’Orient

Tots els bons desigs per a l’any queden una mica aigualits així que fem un repàs a les notícies dels primers dies, que s’entossudeixen a no ser optimistes com les prediccions o innocents com l’esperança que els infants tenen dipositada en la imminent arribada dels Reis d’Orient.

Per excés no tinc edat i per defecte em manca l’humor per viure pendent dels sorolls nocturns que desvetllen la meva curiositat i fomenten l’insomni quan no, directament, els malsons. Fe encara n’hi poso molta, en els regals i en aquelles altres coses que no es troben als prestatges però que són essencials i indispensables per al anar tirant sense patacades excessives.

Ja he paït que l’atzar m’hagi estat esquiu i fugisser. Encara pendent, però, de l’últim sorteig tradicional del Niño, la revenja definitiva tot confiant en les lleis de l’astrologia. No sabria dir-vos si l’he somiat aquest bitllet de la loteria, però sumant els dígits de l’any actual propicien la conxorxa cabalística que concreta el número en el qual hi tinc dipositada tota la seguretat de l’encert. Em comprometo a fer-vos ho saber i, d’escaure’s, a convidar-vos. Ja ho anirem confirmant en els propers dies, després que ingressi en el selecte club dels milionaris per un agraciat impacte de la loteria.

Com que els primers dies de l’any són propicis a les prediccions jo començo per aquesta que us he anunciat. Em tocarà la grossa! No sé si seré més feliç, però més ric sí. Solidari també -però fins a cert punt-. Us avanço que no ho malbarataré tot repartint-vos el premi. No us precipitéssiu, doncs, a encarregar el cotxe esportiu ni a reservar el creuer al tròpic. Abans esperem a què es compleixin els designis dels polítics estatals que ja han anunciat la bona nova –la vinguda dels Reis orientals no comptaria- segons la qual sortirem de la misèria de les retallades, tornarem a jugar en la Champions de la lliga econòmica mundial i Espanya tornarà a anar bé. Serem –si ja no ho som- l’enveja de la macroeconomia global.

Per si quelcom falla i això no funcionés com unes cuixes, jo he escrit la carta als reis. En aquesta edició, i per com l’horitzó estelat pinta constitucionalment de judicial, els he enviat una instància i l’he entrada amb còpia segellada al registre. Els procediments s’han de fer com cal tot acollint-me al silenci administratiu positiu per si no em fessin cas. Els que em coneixeu sabeu com de robat em tenen el cor les lleis d’organització, procediment i règim administratiu comú de les administracions diverses. Sóc conscient de la manca de consideració als patges reials, però per assegurar el tret he rebutjat intermediaris, mitjancers i intercessors.

Ja que l’experiència m’ha tornat malfiat -o realista- enguany m’he decantat per una carta més legal i també molt visual. Ja no admeto que els reis o els polítics no practiquin el multilingüisme. Que em neguin, pretextant mancances en la traducció o en la comprensió del missatge, allò que els he demanat. Anticipant-me d’aquesta manera a l’excusa he confeccionat un catàleg –confesso que inspirat en els d’Ikea- amb tot de cromos i molts de sants perquè no hi pugui haver cap mena de confusió o de dubte.

Els he sol·licitat un país nou de trinca veí del de Xauxa amb tots els ets i uts. Amb les instruccions i tots els cargols –tal com prescriuen els manuals dels grans magatzems escandinaus- perquè ens ho puguem muntar a mida nosaltres mateixos. Sense malalts, sense infeliços, sense aturats i sense pobres –tampoc d’esperit-. Que així sigui!

Aquesta ha estat la primera petició. Bé prou que em conformaria si aquesta voluntat –i només aquesta- demà la trobés embolicada per a regal al costat de la porta de la meva cambra amb el plat de blat de moro buit perquè els camells se l’hauran menjat. Renunciaria a la resta de coses que també he encarregat a Ses Majestats, que quelcom de republicanes i de màgiques han de tenir per força, si ens poden portar aquest paradís –que no funciona amb piles- a la terra.

No us detallaré pas el llistat que segueix, per no avorrir-vos i perquè es tracta d’utopies del tot improbables. Sóc conscient que reclamar l’entesa dels polítics amb voluntat real –no reial- de servei amb eficiència, transparència i honestedat ratlla el miracle. Que no ens prenguin el pèl ni que ens manipulin o que no hi facin un babau rere el mirall quan ens afaitem són prodigis tan rars com els bolets fora de temporada o que els coloms i els quissos es matriculin en un màster d’urbanitat. Diguem que ho he posat per omplir espai i que la carta no semblés massa pobra, curta o mancada de deferència i respecte.

Una tirallonga de despropòsits. Ara ho veig clar. M’he anat animant i posats a assolir interessadament la felicitat egoista... he gosat suggerir-los una màquina de classificar mitjons desaparellats. Res, il·lusions!

Feu bondat!

Aus urbanes.

El dia de la loteria –que no m’ha redimit pas de la misèria humana- La Vanguardia publicava un article d’aquests que fan meditar. Molsut i transcendent perquè es referia a la catedral de Barcelona. La informació es basa en un apunt de la pàgina web de l’arquebisbat que divulgava les declaracions del canonge mossèn Josep Mª Martí Bonet.

El clergue afirmava, en l’esmentat article, que les gavines practiquen l’anticlericalisme. Atribuïa a la seva condició de capellà el fet que aquests animalons -només dubtosament simpàtics a les lletres arravatades de les havaneres i als estilitzats logotips de determinats partits al govern- que així que s’enfilava al campanar de la catedral li deixaven un regal, un excrement que li queia al cap.

Tanta punteria i infal·libilitat era quelcom que preocupava els responsables del patrimoni arquitectònic perquè aquestes aus rapinyaires i, alhora, descregudes enllardaven la façana danyant la composició química dels materials arribant a impossibilitar-ne la reparació. Un repte ara que el monument llueix sense bastides i amb la cara rentada de fa poc.

Gavines i coloms –aquests literàriament de tradició més pietosa, però tan irresponsables i menargues com aquelles- són els culpables d’empastifar-ho sense cap mena de respecte ni consideració. Ho netejaven, però a la setmana sant tornem-hi, tot era brut. Una mena de neu pudent gens poètica arrebossava els pinacles i les cimalades del pietós monument. Que ja en faria prou i cobriria amb escreix la quota de matèria empudegant amb les irreverents oques cridaneres del claustre.

Què té d’especial i d’insòlit la notícia? El mètode, el com. Argumenta mossèn Josep Mª Martí que no ha estat un procés fàcil. Trobar-ne la solució ha passat per tres moments diferenciats que han conduït -a còpia d’assajos- a la victòria contra les gregàries bèsties voladores, unes okupes dels espais de culte.

El primer intent –o el segon- va consistir a adossar als setials, on aterraven per perpetrar la infàmia contra la pedra -i la testa del mossèn-, unes pues afuades que els impedissin de posar-hi. Corones d’espines que gavines i coloms anaven farcint amb fulles per acabar construint-se un còmode niu de disseny minimalista damunt de les punxes amb vistes privilegiades a la ciutat.

El segon –o el primer- es tractava d’un sistema acústic que simulava un atac ferotge de predadors addictes a l’arròs amb colomí. Un mecanisme ecològic i relativament pacifista que, en principi i definitivament, havia d’aturar els vols rasants i l’artilleria enemiga. Tot rutllava fins que –ací el sorprenent de la notícia- una gavina, malgrat els rugits i el somort crepitar de les metralladores, s’aturava fatxenda sense espantar-se per l’aldarull ni pels advertiments que li dedicaven els altaveus –Senyora gavina, toqui el dos! Un, dos... Que li disparem! ...i tres! –però la gavina no s’immutava ni es posava a la defensiva. Era tanta la indiferència del seu posat que va provocar amb la seva actitud que la resta d’aus, després de comprovar que les amenaces no anaven enlloc, acabessin recuperant els espais de privilegi que solien habitar als sobreàtics del temple.

Resulta –explica el canonge- que aquell líder de les gavines era sord. Efectivament, era sord com una perola! Que ja és casualitat i mala fortuna. La facècia em recorda aquell acudit -suat i apte per a tota mena d’auditoris- del violinista que aterra amb un paracaigudes enmig d’un congrés de lleons. Els manté a ratlla tot interpretant dolces i afinades serenates que els distreu la fam fins que n’apareix un de tocatardà i se’l cruspeix. –S’ha acabat el concert, havia d’arribar el sord! –es lamenten a l’assemblea dels felins.

Tercera –última i efectiva, per ara- mesura. S’ha optat per un sistema elèctric amb bons resultats –que enrampen- i tenen les aus a ratlla. Una subtil descàrrega que no les mata ni els dol –ens tranquil·litzen els responsables de la iniciativa-.

Per arrodonir-ho hauria de trobar un final de faula exemplificant i moralista, però no l’encerto. Ho deixaré a la voluntat i al gust de qui ho llegeixi.