S’acosta Sant Josep, la fita
equinoccial en el calendari de la llum que marca l’inici de la primavera. El
període més vital, regenerador i esperançat de l’any natural. La nit i el dia
acorden per conveni amb l’equador celeste que tindran la mateixa durada. El sol
passa de l’hemisferi sud al nord just per aquest punt de declinació zero. Només
un instant d’equilibri i justícia que parteix amb equitat el blanc i el negre
de la nit i del dia.
Sant Josep, doncs, és un sant ni
massa il·luminat ni excessivament tenebrós. Al punt per esdevenir personatge
pintoresc, amb les ombres ben posades al caire dels clarobscurs d’una postal de
nadal, com un okupa de pessebres i
establies que ha perdut seguidors. No és que sigui un personatge en declivi absolut.
Ja se sap que de Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases, però d’unes
dècades ençà els Joans i els Joseps han minvat molt, gairebé han desaparegut.
Els mestres i els del gremi del
guix –el digital també- en porten un registre acurat i saben amb quina timidesa
alcen la mà quan, passant llista, arriben a la criatura que respon per Josep.
Com d’avergonyida, pagant la gosadia del padrí inflexible –un avi entestat a
perpetuar gens i nissagues onomàstiques-, la criatura respon amb el cap cot i
l’amor propi molt rebregat. Dir-se Josep... Quina vulgaritat! Com es pot ser un
personatge important amb un nom com aquest!
Repasseu les tirallongues de
gent significada. Quants Joseps hi trobareu fent-vos l’ullet? Si el mateix Cela
–que de petit ja anava per premi Nobel- se’l va complementar amb un Camil
perquè de dir-se només Josep Cela encara dormiria el son dels no reconeguts i,
potser, la migdiada dels impublicats. En tot cas, un Pepe Cela hauria arribat a treure el nas en alguna publicació local
o frívola de poc ressò, hauria esdevingut com a molt un cronista del prêt à porter i de la premsa del setí.
La desgràcia irremeiable es
consuma quan als Joseps els diuen Pep. Així, com una escopetada que ha errat el
tret. Pep! Quanta pólvora cal per revalorar aquest escurçament ofensiu propi de
quisso caçador. Un cop d’aire curt que els fa de bon cridar –Pep! –i fa
l’efecte que l’al·ludit s’alçarà com un coet disparat a un objectiu difícil
d’assolir perquè ja sap que dient-se Josep, no hi arribarà. Una infortuni com una
altre, amb la diferència que l’hi ha estat imposat des de pila baptismal o des
d’un jutjat còmplice que hauria de prevenir els responsables públics de posar
nom a les criatures.
Hauré de referir-me, per ser
just, a alguna excepció –molt rara i gens usual-. Es tracta d’en –José- Bono,
actualitat noticiable des de la prejubilació. Un personatge que no s’acaba
d’enretirar de la vida política i que, quan aixeca el dit o la veu, se’l sent.
Ja sigui per la guturalitat tirant a aspirada de la seva peculiar pronúncia o
per allò que declara. Fixeu-vos, però, que el descavalquen del nom propi per
enfilar-lo a un concís “Bono” que ho designa tot, contingut i continent
–serrell inclòs-.
Aquest camaleònic polític que
anava per capellà i que, en conxorxa amb en –Alfonso- Guerra, va propiciar
l’OPA hostil del PSOE al PSP del professor –Enrique- Tierno
Galván a les primeres eleccions democràtiques, ha obert la boca i s’han
esbravat la memòria i la confidència. Fill d’alcalde falangista –no ho amaga- i
consogre de l’internacional Raphael
s’inspira en el Yo soy aquel del
cantant i li dedica a en Mas –l’Artur- allò de Yo soy aquel que estando lejos no olvida, yo estoy aquí para decirte
amoooor, amooooor, amoooooooooor! Ja se sap, però, que hi ha amors que
maten.
Ben analitzat no és res més que
enveja. Un altre afer clar on l’onomàstica hi té un paper decisiu. A on no
hauria arribat un possible Arturo Bono de no anomenar-se José. Potser a
president artúric del govern!
Malgrat tot, Joseps,
sobreposeu-vos -i celebrem-ho- amb dignitat, felicitat i alegria fallera. Feliç
Sant Josep!
