La comtessa de Malasaña.

Avui sí. Caldria creure que aquesta vegada tornarà a ser la definitiva. L’Esperança Aguirre ha dimitit de tots els càrrecs i s’asseu a la segona fila del protagonisme polític. La indòmita presidenta del PP de Madrid ho deixa estar, s’ho contemplarà des de la barrera. Una pèrdua per al món mediàtic ja que avui la premsa –com nosaltres mateixos- se sent -ens sentim- una mica més orfes o vidus per la retirada d’aquesta mussa de la vida política, social i judicial que des de Madrid irradiava amb singularitat felina les perifèries diverses.

Explicava el malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán que en Fraga patia certa feblesa política per les rosses com la Isabel Tocino i l’Esperança Aguirre. Documenta que en el moment històric de disposar que l’Aznar assumís la presidència del partit s’ho va pensar. Pretenia que la successora fos la Tocino amb unes cames infinitament més vistoses i llargues que les del Josemari.

Al principi la imatge de rossa una mica bleda era a bastament estesa i conreada per aquestes mestresses del PP rampant. La Tocino es va volatilitzar en la història contemporània com la laca dels crepats, però l’Aguirre s’ha fet a si mateixa en una evolució que algun dia els sociòlegs i els entesos en política hauran d’estudiar en profunditat. De la ingènua rossa que ballava ranxeres postmodernes en directe amb el Sabina a la lideresa que atropella municipals hi ha tota una carrera i una progressió d’admirar amb un currículum més farcit que un gall d’indi nadalenc. Regidora de l’ajuntament de Madrid, ministressa d’educació i cultura, presidenta del Senat, presidenta de la Comunitat de Madrid... Només li manquen un parell de cromos per tenir l’àlbum complet: assolir l’alcaldia de la capital, una portada que li va pispar la consort endollada de la Botella amb el relaxing cup of llet i cafè a la Plaça Major; i arribar a ser presidenta del país, quelcom que encara som a temps de presenciar. Aquesta diva de la política podria emular la Sara Montiel –en versió ros- a l’Últim cuplet.

És capaç de tornar a ressuscitar, ja ho ha fet en altres ocasions, per completar la molt brillant biografia de dona pública i noble per raons de preeminència hereditària -ostenta els títols de comtessa i de gran d’Espanya-. Aquesta rossa aristocràticament fatal ha regatejat, a l’estil Messi, que la retiressin en més d’una ocasió. La més espectacular, difosa gairebé en directe per les càmeres –com quan arrambada pels platós de televisió amb el cantautor-, va estar quan va sortir il·lesa de la traumàtica enlairada electoral amb el Mariano en un helicòpter que es va estavellar. D’aquesta, miraculosament, ella només en va sortir despentinada.

A Bombai va superar l’atac terrorista uniformada amb uns mitjons que eren una bandera blanca a la supervivència. Com una col·legiala massa desenvolupada va explicar els fets enfilada en aquell complement tan sensual en l’imaginari dels exquisits fetitxistes dels mitjons suats i altres interioritats que, des d’aquella compareixença, viuen neguitosos a l’aguait de la subhasta que ha de polvoritzar tots els preus de sortida.

Va tornar a ressuscitar –aquesta vegada només políticament- després d’anunciar amb rotunditat que deixava l’activitat pública a causa d’una greu malaltia –que desitjo hagi superat-. Va pronunciar un discurs gairebé igual al que ha reiterat aquests dies. No retorn ni marxa enrere –una temeritat- que ens fa sospitar que no és del tot impossible que no tornem a tenir la ventura i el gaudi de veure-la encapçalar la candidatura a presidenta del govern d’Espanya en un combat per a pesos pesants contra el Puma de la Moncloa, l’Aznar –un altre felí de la política que no acaba d’enretirar-se-.

Com diria el poeta de Lavapiés, així que se’n va anar, ens ha deixat el cor en l’ossada i de genolls. Tant l’estimàvem que trigarem a aprendre a oblidar-la dinou dies i cinc-centes nits. Digué hola i adéu quan el cop de porta ha petat com un signe d’interrogació. Sempre ha tingut el front molt alt, la llengua molt llarga i... Tant l’estimàvem!

Una senyora símbol. Un personatge que habita entre els somnis eròtics nocturns dels aspirants frustrats a líder polític amb un puntet de sadomasoquisme. Vestida de cuir arrapat a la morfologia seductora de masses ensinistrant dracs i dominant lleons de bronze com una tigressa d’altiplà, l’Esperança ha estat de fuetada fàcil afirmant que en “Franco era bastant socialista”. Que “ella no arriba a final de mes”. O deixant anar des de la ambigüitat entranyable que en Gallardón –qui encara s’ho rumia rere les celles de l’actual vida contemplativa- era un presumpte “fill de puta”. Va arreglar el despropòsit canviant el subjecte, tancant el micròfon indiscret i disculpant-se a un sofert representant de l’ajuntament per carta.

També la recordarem per la capacitat innata d’anticipar-se amb una iniciativa que hauria estalviat la xiulada a l’himne i al monarca durant la final de la copa del Rei. En una edició anterior disputada a Madrid entre els mateixos protagonistes ja va proposar que el partit es jugués a porta tancada i en una altra seu. Ens podríem allargar parlant de la grandesa del futbol i de les prediccions de l’Aguirre. D’un esport que, de no existir, s’hauria d’inventar on el Barça hi continua assumit des dels anys vint –segons en Vázquez Montalbán- la condició simbòlica d’exèrcit desarmat de Catalunya. En aquesta ocasió, desmantellat i captiu el terç de Flandes, el monumental ultratge ha estat condemnat amb contundència fulminant pel govern espanyol.

Profeta en terra aliena, l’Esperança l’ha clavat!

Aritmètica postelectoral.

S’ha fet! Hem reflexionat i hem votat. Ja tenim el nou mapa polític dels municipis. Moltes comunitats també l’han redibuixat amb el resultat de les urnes que vam omplir diumenge passat. ¿Es tracta del croquis previ al 27S confirmat per en Mas aquests dies i, alhora, d’un esbós a les generals que ha de convocar en Mariano? Són la pregunta o les lectures diverses del que ha succeït. L’anàlisi mediàtica respon desbordada per unes primàries de facto –pronostica la tertúlia-, pels assajos sobiranistes i per les patacades –trompades- contundents al Partit Popular –Quina hòstia! –ho resumia la Rita amb molts de fogots mentre es persignava emprenyada com unes tenalles.

L’aritmètica postelectoral és una de les ciències menys exactes amb què es compten les cadires i els escons. En la manipulació dels nombres naturals per fer operacions, bàsicament sumes i restes elementals, el vessant matemàtic aplicat als resultats d’una nit electoral es despulla de la fredor científica i la collita s’amoroseix amb posat optimista. Tothom guanya! A la perversió dels números impertorbables s’hi passa una segona mà de rosa llampant –o de verd Esperança- mentre la majoria del blau intens s’esvaeix amb el color del vot quan fuig.

No ens hem refet del final de la lliga –pendents encara de l’últim partit del segle que ha de proclamar el campió de la Champions- que el calendari electoral ens fa bullir la sang amb l’adrenalina disparada. Sortim a ensurt emocional per setmana. Partits i recomptes d’infart –crida el comentarista esgargamellant-s’hi-. I així ha estat. Espectacles no aptes per a sensibles ni per a cardiovasculars crònics ens sacsegen sense aturador. Feliçment el calendari esportiu i el de la política no s’han d’encavalcar en la xup-xup estremidora dels dies.

La sotragada ha estat important. En la reflexió postelectoral costa d’entendre perquè els altres no han votat majoritàriament com nosaltres. La participació il·lustrada, restrictiva, és una temptació que els autoritarismes de representació orgànica es van inventar per no haver de posar en dubte el que d’altres –en la legitimitat democràtica de tants vots tants barrets- també han decidit. Per això a la festa de les urnes quan arriba el vals, la frustració i el sentiment de no haver estat entesos és demolidora. La cara de pomes agres contrasta amb el posat eufòric dels reis de la festa. És l’hora dels adéus i des miralls sincers, com al conte.

Explicar què ha succeït passa prèviament per preguntar –votar?-, però ja no hi som a temps. Als guanyadors, la voluntat els posa a caminar i a decidir. Als perdedors, els deixa al desert assolellat amb un pa de sorra i sense ombra que no sigui l’aritmètica d’una ombrel·la que els pot aixoplugar. Pactar, refer, acordar i intentar recompondre el trencadís gaudinià serà la tasca d’aquests dies en molts municipis. Recuperar el diàleg tot dissolent la sal gruixuda del discurs abrandat.

És la voluntat dels electors que passen comptes per arribar a finals de mes. És el clau roent a què arrapar-se quan pinten bastos malgrat l’obscena macroeconomia exhibicionista. És el crit institucionalitzat dels que han convertit en gestora de la ciutat una dels seus. L’alkaldessa. El caos. La radicalitat –criden els altres-. L’avi Trias toca el dos amb l’elegància d’aquells senyors de Barcelona que ja no es porten. Apassionant. El trencament dels partits tradicionals i l’empenta dels emergents s’ha imposant per la mínima a Barcelona. Algun vident ho fonamenta en l’esfondrament socialista a ciutat, del qual la coalició encapçalada per la Colau n’ha estat l’hereva. La casa de la vila a la Plaça de Sant Jaume -una veritable coctelera de veus i de coalicions- continua allí on era i per fora no s’hi detecta cap fissura del terratrèmol.

A casa també es va viure la nit electoral amb l’emoció afegida de comptar amb una protagonista, un membre d’una llista del poble. Els passavolants de la nissaga acostumen a baixar convocats per un casament, un bateig, un sepeli o bé per una convalescència. La intensitat de viure, des de la distància, el recompte a les meses va estar emocionant. La intriga es va resoldre guanyant per una majoria absoluta revalidada per tercera vegada. Enhorabona! Vam obrir cava per solidaritat tot i la discrepància domèstica.

Perquè a casa hi ha tot el ventall de possibilitats: l’absentista, el perroflauta –escolliu: flautagós, quissoflautí o flautacà?- de la CUP, la tieta d’en Trias, l’àvia política d’en Suárez, el del Collboni, la d’en Bosch i un element alternatiu de la Colau. Ben bé com en una sessió plenària del proper ajuntament de Barcelona. En el fragor de la nit, bressolats pels percentatges, vam estar incapaços de posar-nos d’acord, quina pizza volíem encarregar per celebrar la majoria absoluta obtinguda per l’alcalde del poble.

En l’estat actual de la convivència casolana mantinc l’esperança que ho haurem resolt a l’hora d’esmorzar. Jo he començat la campanya a favor dels croissants farcits de xocolata.

Reflexionem.

Em volia refugiar en el silenci aclaparat per l’allau de missatges, una possibilitat suggestiva més en l’acte de la comunicació. Un silenci enmig dels arpegis excessius interpretats al galop també és un recurs d’agrair. He estat temptat per un parèntesi pacífic, relaxat mentre gaudia de la pesca fluvial o sobrevivia arrecerat en un oasi de quietud contra la xiscladissa espessa de la selva tropical. Cal, diuen, reflexionar.

Que emmudeixi no vol dir que no pari les orelles. Escolto. Valoro. Contrasto... Quelcom que deu menar a la meditació. Una activitat íntima que m’acosta a la reflexió que em reclamen les urnes. També hi engego alguna becaina. Trec les ulleres de veure-hi de prop i, amb l’índex lleument humitejat, passo pàgina amb la catxassa dels caps de setmana mentre esmorzo i llegeixo les notícies del dia anterior. Per mandra o per pura deixadesa sempre vaig un dia endarrerit explorant la premsa escrita en paper.

 Té el seu què, fa l’efecte que les notícies ja no són vigents i que els cataclismes de tota mena ja pertanyen al passat. Practico la tècnica de la crònica caducada. Un mal hàbit que no remeia ni millora la realitat però que em converteix en profeta de l’endemà, quan –per exemple- unes ruïnes mil·lenàries són encara més runes perquè la ira perversa dels déus i la intransigència roïna dels homes les ha esborrades del desert i de la història de la humanitat amb els que s’hi refugien, vides sense petrificar. Tanmateix m’assabentaré del perquè avui he arribat tard a la feina. M’informaré –demà- que la xarxa ferroviària barcelonina ha patit un assalt de les forces de la incompetència. És possible que algun editorial valori la iniciativa de reforçar el servei de rodalies amb una llançadora a tracció animal, jo els suggeriria la constatada fermesa del dromedari.

És apassionant. Com tirar-se de cap entre els corrents preelectorals en la maregassa de la campanya. Et sents una mica tonyina roja esquivant els esquers que van bressolant les onades. Nedar a contracorrent amb precaució de no ser pescat pels que practiquen la tècnica de l’arrossegament, la preferida per la flota d’alta mar. Us previnc, per letal, contra la practicada amb arpó. La d’almadrava és la més claustrofòbica de totes. O la de palangre, d’estil subtil ja que et permet de triar quin dels hams t’empasses.

Em miro les propostes, les promeses per complir, escolto els missatges i em dic a mi mateix que abstenir-se és de covards. Amb quina força puc recriminar, demanar de passar comptes si no sóc a dir-hi la meva ni participo de l’acte més elementalment democràtic, exercir el dret –i el deure- a votar. Reconec que, de no militar com a partidari associat –o simpatitzant incondicional-, la tria i la reflexió poden arribar a propiciar el percentatge d’abstenció, l’epidèmia més temuda pels polítics. Per fortuna els cagadubtes en política no som majoria absoluta. Ai, els vots fugissers que tenen la seu en la indecisió.

A aquests deu anar adreçada la campanya, a treure’ls de l’ensopiment participatiu i a mobilitzar-los. D’ací la importància de l’esquer. Quin triar? N’hi ha d’aspecte saborós, de més mengívols i els de digestió pesada. També ens fan l’ullet amb algunes enganyifes gens biodegradables que contenen molt de plom i massa ploma sintètica. La traça en la pesca a les dolces aigües salvatges amb mosca requereix tècnica i paciència per capturar més d’una vegada el mateix exemplar escarmentat.

És bàsic decantar voluntats o convèncer amb la tàctica de mercat més antiga i universal de les que es té notícia -documentada o no-, crear opinió. L’estratègia del degoter amb dringar malai que acabem integrant per no perdre-hi el seny –Clinc! Clinc! Clonc!- i sant tornem-hi. Cal argumentar amb voluntat d’esbombar la veritat que fem certa i única, perquè és la nostra.

Som, per prescripció electoral, en un moment àlgid de deliberació. Pensem-hi, doncs. Votem i votem bé! Amb la convicció i la força que ens legitima per demanar, si escau, el llibre de reclamacions. Participem en la festa de la democràcia, així ho explicaran els titulars dels diaris impresos de demà. Mentre, avui, toca desempolsar les cartes de navegar per no perdre’ns en els rierols de la confusió.

Hi havia una vegada un avi assegut al pedrís contemplant-s’ho amb els ulls entelats pel temps i per la derrota. Mesell, va esperar més de mitja vida, però mai no va veure tornar els seus.

Reflexionem-hi!