Calor!

Calor. Calor i més calor! Aquesta és la crònica dels dies previs a la canícula. Termòmetres que tot just preludien un ferragosto abrusador, de treure foc pels queixals. Amagats a l’empara d’aquests vents de la fam, calents i eixarreïdors, suportem com podem l’assot del clima i la predicció dels professionals dels temps creant opinió i ofec. Mapes dibuixats amb foc per l’alè d’un drac ens castiguen amb criteri unànime –Quina escalfor!

Gossos peluts fora de temporada malviuen estiregassats a l’ombra del lledoner vetllant el moment que els deixin entrar a la raconada més fresca del mas per esquivar les mosques, les puces i les destrals roents que cauen a cel obert. Als rajols de l’era s’hi poden coure ous mentre les ovelles viuen disfressades de pilota en una melé, un aiguabarreig llanut, que els permet -sàvies- protegir el cap sota l’ombra de la panxa solidària d’una col·lega.

Cap de setmana calent. Decebedor per als culers que pateixen la derrota de l’ídol a la Copa Amèrica de futbol. L’Argentina de Messi ha perdut la final als penals, llegeixo que es va haver de decidir tot des dels “11 metres”. Ni el canvi d’hemisferi ni la metàfora del punt de penal han estat propicis. Leo es va quedar “sense cames” i sense copa, escriuen els cronistes esportius des de la seu de l’Estadi Nacional de Santiago de Xile. Un camp carregat d’història que fou habilitat al 1973 com a centre de detenció i de tortura per la dictadura xilena que enderrocà en Salvador Allende. Com que l’estil periodístic acostuma a ser grandiloqüent hem d’entendre que en Messi en va sortir, de l’estadi, “sense cames”, però caminant. 

La temperatura molt càlida –així anomena a la calorada el locutor- s’enroca al mercuri dels termòmetres i es preveu encara una setmana més de calor tropical extrem. Sol i serps! Que les colobres mediàtiques d’estiu, enguany, no ens caldran. La premsa va sobrada d’arguments i de centres d’interès per no haver d’iniciar els debats estacionals aferrissats contra dels coloms urbans, les canines deposicions aleatòries a les voreres o l’estilisme del mitjó curt amb sandàlia.

Grècia bull en la xup-xup del referèndum d’aquest diumenge que no condonarà el deute ni traurà el país de la situació actual. Entre decidir l’avenir del rescat i la por al futur es polaritzen les urnes i les incerteses. Amb els joves del “no” contra els pensionistes del “sí” fent cua plegats davant d’un banc amb les portes tancades i el caixer automàtic que no raja, Grècia continua esdevenint pàtria de mitologies i el bressol dels primers déus econòmics europeus.

Més de dotze mil Harley Davidson desfilen per Barcelona. Aquí encara tenim els caixers brollant liquiditat i les benzineres assortides. Aromes de cuir, pneumàtic i trontolladissa sacsegen ostentosament l’estadi de Montjuïc i els carrers amb el rugit fatxenda dels motors de Milwaukee. ¿Com una màquina tan preuada i tan cara pot trontollar i roncar com un porc asmàtic de sofà?

Calor i contrastos que no remetran al llarg dels propers dies. El resultat de Grècia, amb una clara imposició del “no”, emet el missatge del poble grec contrari a la por i al xantatge, declaren el líders grecs. Syriza no trontolla com les Harleys, en surt molt reforçada. Ara el gran enigma és què succeirà demà dilluns. Fa l’efecte que els grecs han practicat una melé prou majoritària contra les inclemències i les tempestes que auguren les institucions europees i alguns governs veïns.

Pels altiplans propers s’ha clausurat el campus FAES. S’hi han aplegat l’Aznar i en Mariano Rajoy del Partit Popular. Una trobada compromís en la qual s’ha escenificat una partitura per a pipa de la pau sense una abrandada cordialitat on l’estadista planetari Aznar ha advertit al deixeble convidat que cal fer front al populisme rupturista radical d’esquerres, que –ha assegurat- no arriba a ser ni una alternativa democràtica. Ha rematat la intervenció alertant de l’altre populisme secessionista –tant o més malèvol -.

Al capvespre, a les brases de la costellada purificadora, encara fumejaven entre una calitja espessa i greixosa Podemos i l’independentisme català.

Novel·la XXL

Avui al telenotícies vespre han anunciat que un escriptor tardorenc deu a hisenda un milió quatre-cents mil euros. Ho traduiré a números perquè es vegi la magnitud de diners que representa l’èxit, 1.400.000€. D’això se’n podria dir guanyar-se el pa amb la suor de la ploma. Es tracta d’un fugitiu de les togues i de les lleis, advocat lletraferit, que l’ha encertada de ple amb una obra d’aquestes que tothom deu haver, com a mínim, comprat. Quants exemplars s’han de vendre per assolir aquesta quantitat de deute tan astronòmic amb la hisenda estatal? Això m’ha fet reflexionar. Per què no puc entrar al club dels defraudadors literaris o novel·lescos –que té un punt de pretext estètic-. Primer perquè no he escrit encara l’obra, la gran novel·la que m’ha de redimir de tanta misèria humana i de l’esclavatge laboral que m’ataca com una afecció crònica fonamentalment pels matins. Segon, escrita la història, s’ha de vendre i ha d’assolir un prestigi en taca d’oli que en propiciï la difusió a tots els mercats del món amb milers d’edicions en diverses llengües.

Per pensar-ho i per fer-ho. Si aquest senyor pot viure de la ploma, jo també. Aquesta notícia ha estat el fulminant, el tret de sortida, que m’empeny a començar una obra que ha de superar aquest defraudador. Des de la primera pàgina de la declaració d’intencions em comprometo, però, a no estafar ni un cèntim de la part que hagi de cotitzar. Ja sé que el dia que el ministre del ram em persegueixi, me’n penediré d’haver-ho escrit. Del compromís que, començant la primera pàgina, és fàcil de dir. M’hi arrisco, doncs, a no pispar res del que li pertoqui a l’estat sigui quin sigui. Aquesta ferma declaració d’intencions val tant per Espanya com en el supòsit d’una futura República de Catalunya. 

No és habitual tenir el títol just començar. L’eina, l’ordinador, requereix que desi el que vaig confegint. Ja sé que podia haver-ho arxivat amb qualsevol mot o número. No serà així. Potser per la facilitat a imaginar allò que esdevindrà abans que acabi –o que comencí-, m’he empescat aquest XXL que si no escau i no diu massa cosa, evoca les etiquetes de la roba grossa, enorme. Aquesta és la voluntat, escriure una gran història XXL. Moltes pàgines, molts personatges, molts escenaris i una mica de curiositat per saber com es resolt tot plegat. Tant per tant sabates grosses! Pàgines i més pàgines sense aturador. Una temeritat quilomètrica que els lectors electrònics sabran disculpar, l’agressió a la biodiversitat forestal i l’estalvi de pasta de paper per imprimir les tones i tones de llibres analògics –de paper que es toca- que ha de provocar el que estic iniciant. 

Començo. De fet ja ho fet amb aquesta mena de discurs que en fonamenta la raó i el mitjà per assolir la vertiginosa xifra que podria escatimar a l’estat tot superant l’aprenent del milió i mig de moneda impresa en negre. Tinc el propòsit, la fita, el full infinit en blanc d’una pantalla d’ordinador i les ganes. Tot pampallugueja. Només em cal saber què vull explicar, quins personatges hi sortiran, en quina època ho situaré i quin estil empraré per narrar-ho.

Com insinuava en Pla mentre en feia una de paper cercant adjectius, escriure fantasies no era el seu plat fort. Una trama irreal carregada d’intriga que acostuma a acabar bé no és el model de literatura que ell conreà. Cronista reflexiu de la vida del seu temps, no es va entretenir en modelar la realitat amb ficció. El seu adjectiu és més notarial sense jutjar ni cercar la moralitat dels personatges, els esculpia amb precisió i els deixava estar. És el lector qui els ha de jutjar, si aquesta voluntat és la que predomina en la lectura de sofà o de coixí. M’adono que si aquesta obra faraònica que estic començant no té un punt de tensió argumental o de xafarderia, no aniré enlloc. Pocs arbres caldrà talar i poc m’haurà d’encalçar el ministeri dels impostos. 

 Quina feinada i quina mandra. O quina poca perícia. Vés a saber. Continua... 

... al costat hi havia un bassal de sang, com el contorn d’una cartografia inèdita, per on havia transitat l’assassí. Un fil discontinu degotejava passadís enllà sense indicis de petjades. Res indicava que aquell cadàver s’hagués arrossegat cercant el mòbil que era a la tauleta bategant en silenci. Hi havia una trucada perduda. Una breu llumeneta ataronjada s’emmirallava als ulls esbalaïts de la difunta. 

Arribat a aquest punt m’he decidit per una noia. També podia haver triar un cadàver masculí, però crec que ofereixen més joc les víctimes en femení. No us malpenseu, no hi ha més connotacions ni lectures perverses o masclistes en la tria del personatge. Cinematogràficament –cal preveure’n la possibilitat de traduir la novel·la al llenguatge de les imatges- em decanto per un cos bru, recargolat en posició forçada. Una composició macabra que no estalvia la morbositat d’unes cames perfectes sobra la catifa vermella de la sang espessa. Una aurèola de misteri que caldrà anar esbrinant a petites dosis. 

Continua...

Esclats pirotècnics.

A pocs dies del solstici d’estiu. Sant Joan, una fita al santoral de coca i revetlla, amb les vacances apropant-se a la velocitat d’un coet. Petards a contrallum en la màgia de les alineacions estratègiques jugant amb l’eix de rotació de la Terra per esdevenir nit rodona de lluna creixent com l’esperança. Estiu, sol, lleure i vida plena tancant un cicle precís, el de la verdura perfecta, esponerosa. S’acaba el curs que cavalca en el calendari arbitrari dels anys per convenció.

En un juny disfressat de maig –cada dia un raig- encara han d’arribar la xafogor de veres, la sang calenta i la canícula arrauxada. Una mena d’atmosfera per a novel·la negra en el rerefons de les trames polítiques amb perversos personatges cinematogràfics de camisa hawaiana i ulleres de sol. L’esclat del Sónar, el congrés anyal per a moderns iniciats, hi aporta la banda sonora amb música creativa i tecnologia, l’avantguarda dels nous corrents musicals d’electrònica al ball de bastons del segle XXI.

Així començarà l’estiu, en un punt d’incertesa apassionant. S’amunteguen els esdeveniments. Costa d’atrapar l’actualitat, ja no dic d’entendre-la. Trencadisses, renovacions governamentals sense passar-hi el drap de la pols, corrupcions habituals, empresonats insignes i més. Tot amanit amb formatge de cabra i un grapat d’olives negres –i gregues-.

Estrenem una estació on el món tradicionalment es paralitzava, s’aturava el batec productiu, s’amortia el soroll administratiu, les pissarres romanien en guaret i el cap en orris només era apte per lluir-hi un barret de palla. Tancàvem per vacances untats amb cremes protectores sota la remor de les ones o del dringar d’uns glaçons –Me’n serveix un altre!– Les orenetes al capvespre també volaven baix.

Enguany, però, just assistim a una revetlla anticipada amb gran esclat pirotècnic. CiU, Convergència i Unió, desmenteixen la coincidència d’interessos federats per una banda i confirmen, per l’altra, que la cohesió s’ha esberlat. Deu ser cosa de la tendència a posar-hi acció a les noves marques polítiques: construïm, guanyem, fem, podem... governem o desenganxem. Si l’atzagaiada rupturista no s’apaivagués, proposaria Confluïm –la dièresi pot aportar molt de joc gràfic-.

CiU ha estat un matrimoni com cal -per l’església- amb una mala salut conjugal formidable. És una llàstima que no s’arribi a les noces d’or, una festa lluïda, entranyable i reposada on els convidats ja no criden la barroeria del ¡que se besen! A aquestes edats no s’acostuma a tallar la corbata al nuvi ni a subhastar la lligacama de la pubilla. Tot és com més encalmat en una conversa a redós del pindolam, les pomades per a les fregues o el genoll de plàstic que han implantat a algun dels presents i en dansa les excel·lències demostrades a l’hora solemne del vals.

  La veritat és que, quan s’han suportat gairebé fins l’eternitat i s’ha compartit tot un sac de sal en les escudelles casolanes, partir palles és l’últim que es pot fer. Quin enrenou! Sense comptar amb el què diran, quines ganes de fer-se malveure. Arreu les enraonies, que ja han arribat a Madrid i en Mariano, en el paper de sogre agreujat, ja els ho ha recriminat. Tot en va ple.

Si aixequessin el cap els avis i ho poguessin veure. A la tertúlia, mentre el suís regalima nata i els melindros es desfan sols, les veïnes properes fan safareig de la bugada que es veia a venir. El dot, el casament, el viatge de noces a un hotel important de Madrid, el pis i l’apartament a la costa. Un desgavell separant propietats, quadres, llibres i foteses que fan equilibris al caire del que digui el jutge mentre fan maletes -Què els costava de fer-ho veure... –sentencia una que es contempla un melindro queixalat –Sort que els nens ja se la campen sols!

Quina manca de seny!