Reciclant art.

El responsable del Museu d’Art Contemporani de Bolzano –Itàlia del nord- va patir un cobriment quan les obres d’una mostra exposades en una de les sales havia desaparegut. L’espai era net com una patena. No hi havien deixat ni la pols. Es tractava d’una representació de l’hedonisme, el consum i l’especulació financera de l’escena política italiana a la dècada dels vuitanta.

Robar directament una obra d’art o falsificar-la tot substituint-la per l’original és una temptació fascinant de col·leccionista compulsiu quan hom no la pot adquirir per la via legal. Les obres d’art que es toquen  -la pintura, l’escultura...- són úniques en origen; tot i que existeixen obres amb rèpliques diverses a més d’un museu del món amb el cartell d’autenticitat que en certifica l’autoria. Quantes versions dels apòstols atribuïdes al Greco es poden admirar actualment? Aquest grec assentat a Toledo va descobrir la rendibilitat i la demanda d’una col·lecció que donava per decorar tot un temple. Dotze o tretze quadres simètricament ben disposats de temàtica entenedora era un èxit segur entre la feligresia fervorosa, que sempre es decanta per algun dels apòstols en particular, pel millor mitjancer entre la misèria humana i la gràcia divina. Algun dia la teologia haurà de fer públics els índexs i les ràtios dels miracles atribuïbles a cadascun dels soldats de la tropa celestial.

Com que el cas que ens ocupa no té a veure amb una temàtica de caire religiós sinó amb allò que fa equilibris gens subtils en la frontera del pecat, enmig del plaer i entre el malbaratament i l’especulació –una manera de classificar el robatori quan hi ha presència notarial-, el responsable del museu de Bolzano de bon primer es va malfiar directament de la màfia–Itàlia siciliana-.

L’obra d’art que han pispat és un muntatge disposat en l’horitzontalitat del terra de la sala, que explicat sense la parafernàlia pròpia del catàleg del museu i de la crítica entesa ve a ser que es tracta de moltes ampolles buides tombades i de restes de confeti a l’atzar. L’artista ha pretès reproduir el paisatge de després d’una festa concorreguda, el camp de batalla aterridor de l’endemà quan toca posar-hi ordre. Representa que el vi, el cava i el licor s’han esgotat. Que l’alegria volàtil del confeti ha aterrat. La disbauxa immortalitzada en una natura morta dibuixada en una textura de ressaca, desori i molta burilla a mig consumir. Realisme social per a taurons de les finances quan s’acaba una celebració sense reparar en despeses. Tan real com la vida mateixa amb el punt etílic personificant l’hedonisme, el plaer que comporten el consum i l’especulació quan en som expenedors a dojo.

Descartades la màfia siciliana i la napolitana, la seguretat del museu es va decantar per una presumpta acció terrorista. La segona línia d’investigació apuntava a una renascuda cèl·lula nostàlgica de les Brigades Roges que reivindicaven amb aquesta performance iconoclasta un temps i un context. Un malson! La direcció del museu i la policia preferien que hagués estat un lladre especialista en robar preuades obres d’art.

Afortunadament tot s’ha posat a lloc –menys el congrés d’ampolles buides i el confeti llardós i descolorit- quan ha aparegut l’Annunziata, la dona de la neteja que havia fet dissabte i havia llençat el desgavell a la brossa. Avesada a endreçar les sales on hi celebren les inauguracions va deduir que en aquesta última s’havien excedit. Estava per queixar-se davant del cap de manteniment i neteja del museu. Mai s’havia trobat un desastre com aquest! Quins porcs!

Desfet el malentès, ha agraït molt el suport del crític d’art, en Vittorio Sgarbi, que va recolzar el criteri de l’Annunziata dient que “si ella va creure que si es tractava de brossa i deixalles, significava que ho eren”. Va afegir que l’art hauria de poder ser entès per tothom, incloses les persones que netegen. Segons aquest crític que el museu pogués recol·lectar les peces del cubell dels residus i els tornés a aplegar demostra que no eren art en primera instància.

El final feliç s’ha consumat amb la recuperació per part del museu de la mostra tot aconseguint recentment restaurar-la alhora que s’ha alliçonat els responsables de la neteja. Fonts ben informades de la institució han confirmat que a més els han inscrit a un seminari de producció artística postcontemporània. L’Annunziata sospita, amb coneixement de causa, que el vigilant nocturn hi afegeix -al restablert fons artístic- les ampolles de cervesa que buida nit rere nit tenint cura d’apagar-hi abans, en el pòsit, les cigarretes que fuma d’amagatotis tot amorosint la fosca solitud.

En la compareixença davant de la premsa local la protagonista indirecta es mostrava desolada. No tornarà a succeir, mormolava compungida. Com que només l’orgull i el bon criteri professionals la poden redimir, ha volgut esclarir, però, que ella va reciclar: el vidre, al vidre i la resta, al rebuig. A ecològica, l’Annunziata, no es deixa passar la mà per la cara!

Visca la República Catalana!

Un jorn plujós, tardorenc amb un punt de nòrdic. La ciutat es lleva vestida de dimarts. Tot sembla que rutlli. Els turistes decebuts perquè el tòpic del sol aquest matí no s’ha verificat. Cap al migdia una ullada de llum amoroseix els carrers. I Barcelona batega.

Als periodistes se’ls ha girat feina. Un exèrcit d’agents escorcollen els domicilis i les empreses relacionades amb el clan Pujol en una operació gens discreta duta a terme per la policia nacional. Carrers tallats o congestionats prop del campament policial que assetja el domicili de qui va estar president de la Generalitat de Catalunya. Aconsegueixen que en Jordi Pujol –“aquell”- i la seva muller es rendeixin sense oposar resistència ni haver de recórrer a la força.

La justícia implacable fa el seu curs mentre la premsa metralla el camp de batalla. Una olimpíada amb rècords de fotogènia i eficàcia –que no d’eficiència ni de discreció- ha sacsejat la curiositat ciutadana. Alguns hem reprès el tractament ansiolític de quan el mateix Pujol –“aquell”- va comparèixer per confessar públicament el pecat. D’altres hi han afegit la determinació de no tornar al restaurant La Camarga tot i que hi ha instal·lat un sistema d’inhibidors electrònic d’última generació.

El dia també ha generat una nova –molt potent- imatge per a l’àlbum del cas Pujol, la nau on hivernen els cotxes esportius d’alta gama a nom del primogènit de la nissaga. Vermell luxúria amb quatre rodes com un pintallavis amb turbo. Octanatge eficaç per a l’opinió pública quan s’ultrapassen els límits de l’ostentació encara que el propietari declarés en seu parlamentària que es tracta únicament de ferralla reciclada o repintada.

A la partida d’escacs politicojudicial del dimarts cal afegir-hi la trama del cas Petrum –sobre aquest totxo construiré el finançament- del qual en podem extreure una lliçó: no deixis caixes, maletins, farcells o senatxos als despatxos! Un serraller al més pur estil 007 ha obert una caixa forta portàtil que contenia 80.000€ en metàl·lic que no pertanyen presumptament a ningú. Un diner de sospitosa paternitat, també orfe, més calent que no pas negre.

El dia ofereix més titulars. Roents i contundents. L’eco al “Visca la República Catalana!” amb què va tancar el discurs la flamant presidenta de la cambra es concreta en una proposta de resolució que es tramitarà d’urgència. Respon al mandat popular i democràtic sense marxa enrere perquè els polítics han de complir allò que els encarreguen els ciutadans. Aquest és el raonament de Convergència que la CUP també valida amb la voluntat manifesta de “desconnexió”, la fita de l’inici de la ruptura. Respecte del Tribunal Constitucional ja no podrà aturar res davant la decisió d’aprofundir en la radicalitat democràtica avalada per les urnes. Insta el futur govern a “complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d'aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol”.

En aquest punt, cap al vespre, la venda d’ansiolítics i remeis contra el vertigen s’ha disparat, s’han exhaurit a les farmàcies. Això va de debò! Mentre, la CUP insisteix a corroborar la seva determinació de no fer president en Mas, prefereix algú diferent, aliè a les sospites. El desplegament policial –casual?- coincideix a afegir-hi llenya i fum, el de les màquines de tren a vapor que xiulen a l’andana amb destinació a l’anunciat xoc de trens previsible.

A Cal Mariano amenacen amb una declaració contundent. Hi voleia un eixam de mosques vironeres -els tribunals- i el gran tàvec–la suspensió de l’autonomia- aquell article amb què amenacen les criatures que no es volen acabar les sopes. Una mena d’home del sac de la mare de totes les lleis.

–Nen, que ve el 155!

Institut de Formació Professional “Curro Romero”.

Dedico la lídia d’aquesta entrada a tot el públic present que segueix Miralls i Espantalls. Va por vosotros! 

La llei d’educació vigent del PP, liderada per l’extint Wert, ha fet un pas més cap a l’excel·lència. Cueja encara i es resisteix, assetjada pel sentit comú pedagògic, a morir d’una estocada com aquella companya de ramaderia que va assajar l’Aznar fa unes legislatures. Què tenen les lleis d’educació que siguin tan llamineres? No hi ha govern que no en toregi la definitiva enmig de l’escepticisme creixent dels del gremi del guix i la pissarra. M’estalvio el recompte de les Lleis Orgàniques d’educació que han pasturat per les deveses nacionals des que es va redactar la coneguda Llei Moyano al 1857. Hi ha períodes en els quals les lleis d’educació tremolen com un flam xinès i perviuen el mateix que una llaminadura a la porta d’una escola. El bellugadís normatiu en matèria d’educació ha patit històricament una excessiva hiperactivitat.

L’educació –no és un tòpic- és el pilar on les societats fonamenten el seu demà. La formació ha estat l’escala d’emergència quan l’ascensor social anava ple o era un privilegi massa exclusiu. Preparar els aprenents de viure, ensenyar-los, educar-los en coresponsabilitat amb la societat i la família són deures –i drets- que no ens podem permetre negligir perquè processen material molt i molt sensible.

En això es fonamenta l’excel·lència esmentada de la llei Wert quan inicia – a les cinc en punt, hora torera i lorquiana- el paseíllo amb la implantació de l’FP bàsica de Tauromàquia i Activitats Auxiliars Ramaderes per tal de «identificar els elements propis de la lídia relacionant-los amb els seus orígens, amb la seva evolució, amb la litúrgia taurina i amb la història del toreig». A la sortida professional del nou títol -dos cursos de durada- s’hi cataloguen, a més del de matador, el de peó agropecuari, de pastor, de banderiller i el de picador de braus. Cal entendre que els alumnes assoliran el títol d’auxiliar tècnic en banderilles, per exemple.

Un nou currículum certament innovador ja que caldrà implantar els cicles de grau mitjà, el preceptiu curs d’accés al cicle superior o la corresponent prova d’accés com a vies opcionals per arribar al grau superior de tauromàquia. En aquest punt de l’escalafó, per no discriminar aquesta parentela professional, serà necessari establir la correspondència amb els estudis universitaris. S’haurà de veure –corre el rumor que el ministeri ja hi treballa- si es crea l’escola superior d’enginyeria banderillera o s’adscriu a la facultat de veterinària amb una llicenciatura de picador que remataria la faena amb un postgrau a porta gayola, la tècnica suprema de rebre el brau enlluernat -quan aquest surt a la plaça- de genolls i amb molta testosterona.

Respecte de les instal·lacions i atesa la dificultat per trobar una plaça decent –i docent- en actiu a Catalunya caldrà preveure una formació en alternança dual on els alumnes es formin a l’empresa i en la vida laboral real i que permeti alhora la Formació en Centres de Treball –l’FCT-. Adossar una plaça de braus amb una infermeria portàtil al costat dels instituts pot ser molt costós, ni que sigui en mòduls provisionals –els populars barracons-. Caldrà, doncs, orientar els alumnes que cursin aquests ensenyaments en l’esperit viatger de l’esforçat professional de fires i festes en àmbits internacionals veïns, a la Catalunya Nord, a l’Aragó i a places relativament properes. S’hauria d’incentivar als que despuntin amb la possibilitat d’un Erasmus a les càtedres dels braus, a les Ventas de Madrid o a la Maestranza de Sevilla. No s’hauran d’escatimar recursos per poder obtenir un títol d’acreditada solvència des de les competències i de les qualificacions professionals reconegudes en el marc comú europeu de referència en la formació.

Representa tot un repte per als moviments de renovació pedagògica. Ja que el mòdul de “litúrgia taurina”, com preveurà el Decret en el currículum específic, participa de la faràndula i viu arrelat en la cosa artística –el pasdoble hi aporta transversalitat harmoniosa- no és aventurat pensar que per accedir-hi, al marge dels requisits de titulació, s’estableixi una prova específica on l’aspirant hagi de demostrar certes aptituds, tronío, donaire i garbo tan connaturals i imprescindibles a la professió com un bon paquet ostentosament adossat al camal esquerre. Reflexionant-hi - em traeix una frustració infantil compartida amb l’Albert Pla de ser torero- no descartaria reglamentar que d’entre els escolaritzats, per raons òbvies, amb constitució més aerodinàmica i fibrosa se’ls orienti a l’especialitat de banderiller mentre que els de calibre armari empotrat se’ns adreci d’ofici cap al vessant picador.

I encara s’hauran de regular detalls més específics com l’uniforme de feina o els complements amb què s’haurà d’equipar els alumnes: una capa, una boina torera –la montera o el castoreño, segons escaigui- una espasa de fusta per al primer curs i una farmaciola de primers auxilis...

Acabo. Últim terç. Entro a matar. No em sé estar de proposar que el proper centre de referència, homenatjant un torero garrotxí, sigui batejat amb el nom de El Nardo d’Olot, dedicat a en Joaquim Soy, un nonagenari temerari sense titulació reglada a qui les places i la vida el van doctorar en tauromàquia.

Sort i al toro! Que tallin moltes orelles –d’ase, a ser possible!- i escuïn les banyegades de l’atur, com pontificava el mestre dels mestres, en Manuel Benítez El Cordobés. Olé!