Festa major a Sant Joan de les Abadesses

El camió de la llet, així es coneixia aquell vehicle morrut amb un nas vermell com un pebrot, recorria la vall amb lentitud entretinguda de cargol mentre abocava els bidons de llet prudentment batejada amb aigua fresca i regalada d’origen. El conductor i un xerric –el fill- a la caixa tenien cura d’organitzar les mils llets –subtilment aigualides- que cada dia de la setmana recollia de mas a mas amb paciència i una breu xerradeta gens transcendent sobre el temps o la vaca que havia vedellat i d’ací a no res n'augmentaria el cabal, de litres. Tots els dies, també els de celebrar, durant tot l’any era -amb l’udol de les sirenes a les fàbriques tèxtils- el referent horari més fiable de la contrada. Infal·lible i puntual malgrat les vel·leïtats del camió atrotinat, malgrat les xacres mecàniques i l’asma empudegant, no havia fet figa gairebé mai. 

Avui, diumenge d’hora, abans de la missa de nou, m’havien anguilat de festa major cap a Sant Joan de les Abadesses, una de les contrades de la vall amb la celebració més lluïda, enfilat en el camió de la llet. Un servei cortesia, amb molt de favor, que calia agrair i patir. El curt trajecte de pocs quilòmetres, de la Ral creuant Sant Pau de Segúries a Sant Joan, es feia etern. Calia aturar-se a cada mas, arribar a algunes cases de pagès enllà de la carretera general, procedir a la xerrada cronometrada de la frescor que feia o de la qualitat de la llet que avui portaven. No feia pas calor, cert. Pel segon diumenge de setembre els homes amb possibles estrenaven l’abric, per lluir-lo a ofici i perquè calia encara que no era el fred viu de més endavant.

El soroll i la trontolladissa bressolaven el viatge al costat del motor, un gep calent d’alè a gasoli rescalfat que es combinava amb l’aroma de la llet en un rar aiguabarreig de progrés i tradició. Per entretenir-me m’imaginava el camió amb una esquella penjant com una vaca lletera pasturant l’asfalt temeràriament mentre la poc ergonòmica palanca del canvi de marxes patia sobtats atacs epilèptics. Una lluita aferrissada entre el conductor i l’andròmina maniàtica i capriciosa que, afortunadament, s’entenien en una mena de diàleg per a entesos en grinyols i carrisquejos que anticipaven properes panes. Com m’admiraven la força, la velocitat intermitent i la capacitat del camió de la llet. Em sentia un privilegiat i una mica protagonista perquè no hi havia pagès que no preguntés qui era aquell minyó que avui feia de camàlic. Circumstàncies aquestes que perdonaven com d’entretingut era arribar a la destinació. Un final de trajecte arrodonit amb aquella parada del tot inusual –sense haver d’aplegar llets- davant de la casa on vivien els oncles, creuat el pont, a la ratlla del Pla del Roser.

Content i xiroi per partida doble ja que havia arribat i Sant Joan celebrava la diada de festa major sota d'un núvol com de boira baixa perfumat de pollastre a la cassola. Braços de gitano, xampany del país, raïm de terres exòtiques a tocar del mar i uns canelons embolicats a mà, casolans i exquisits. Pocs eren els sincers que confessaven quina era una de les intencions, ans al contrari –Ara ja no es fan tirades llargues per anar a fer un bon àpat! –predicaven una mica allunyats de la veritat. Aquelles fartaneres i devessalls que calia estalviar la resta dels dies s’aplegaven a redós de taules laberíntiques que envaïen menjadors, passadissos i la cuina –aquesta generalment seu d’algunes dones i de les criatures-; el lloc on jo solia romandre encabit al costat d’una convidada amb trenes i una mestressa generosa rostida com el pollastre i molsuda com el meló que també era d’obligada presència a les taules de festa major; bàsicament per desembafar, jutjaven els entesos mentre enterraven a l’escorça acuradament queixalada la burilla dels caliquenyos. La nata em tenia el cor robat! 

Els convidats érem un catàleg divers, pintoresc. Massa baixes i forats a taula en la memòria d’uns personatges i dies que no tornaran. Un brindis amb cava per vosaltres, pel record! Una enigmàtica Tia macarrons, jo l’anomenava així tot classificant-la a l’àlbum de les presències i no errar-la. Encara ara no sé quin parentiu i quins arguments consanguinis l’avalaven per gaudir del dret a ser-hi convidada. Sovint me la figuro menjant macarrons a galta plena i sense distreure’s en frivolitats i enraonies. Entre pagesos en actiu, menestrals mutualistes i fabricantes a doble jornada –les coses de casa no comptaven- teníem gairebé majoria absoluta, però el punt de distinció l’aportava la representació minoritària del sector industrial barceloní, la parentela que havia fugit del terrós per conquerir una oportunitat i que havia mig reeixit –Té, nen! –m’allargaven un duro de veritat que era una fortuna per pujar a les parades tot comprometent l’equilibri i la nata després de rodolar en una olla que giravoltava manualment. Quin mareig! Sempre em penedia de no haver pujat al cavall de fusta amb la clina de veritat. 

L’oncle Joan, el de Sant Joan de les Abadesses -tothom es deia Joan o Josep tret dels selectes urbanites, en Fidel o en Manel-, escridassava la filla, la Lia. La Rosalia havia heretat com calia el nom de la padrina i era balladora novella del ball de les caputxes o dels pabordes. Quelcom important i amb molt de públic local –i convidat- amatent a l’aritmètica del contrapàs exacte, a les emmidonades revolades fetes a ganxet o al gest massa adust tirant a barroer dels protagonistes amanits amb alfàbrega. La Lia rondava fora de context per la casa en un parèntesi que trencava les misses, la sobretaula laberíntica i menava la pressa. Calia alliberar espais per rebre el seguici amb la cobla i la resta dels balladors. Recordo perfectament les vegades que la Lia em va dedicar l’última edició que ella protagonitzaria la dansa –Aquesta sí!- Em vaig poder emocionar en força festes majors mentre la meva cosina –més germana- em tornava a dedicar la sessió del dilluns a la nit, la més sentida i adreçada als vilatans. Ruixat de colònia -batejada com la llet amb aigua- i d’entusiasme quan va arribar l’última de veritat jo ja era més escèptic. La banda sonora de la meva infantesa a Sant Joan de les Abadesses encara és el passant del ball de pabordes. 

L’altra música també rodolava en un vertigen de fitxes i autos de xoc que vivien el moment més àlgid de la seva història. Qui no somniava tenir un cotxe descapotable –el precedent dels vehicles elèctrics actuals- en propietat. Amb quina fatxenderia i amb quin aire conduïen els acabalats experts marxa enrere esquivant el caos circulatori sense normes atapeït com l’operació sortida d’un pont festiu a la Meridiana -un altre precedent premonitori!-. Amos per una estona d’un cotxe que no s’arrugava, topant contra les noies, escarníem les persecucions de pel·lícula i ens barallàvem per poder-nos enfilar en un cotxe d’aquells. Com brillaven sota els llums de colors que ens feien l’ullet! La modernitat mai vista era cara, calia compartir, practicàvem les aliances en alternança al volant. Res a veure amb el camió de la llet! 

L’afer s’acabava concretant amb més música a l’envelat –Balles? –No!- I el món s’enfonsava una mica amb l’amor propi. En la roda de la seducció, una sínia a ritme de pasdoble i vals, calia seguir el cercle imaginari de sola de sabata i suor a la recerca d’una balladora que no aspergís carabasses. En la indecisió per no errar el tret i no enfonsar-nos més en la penúria, alguns encara no s’han decidit i, a d’altres, algun escotorit els ha pispat la balladora –Balles?- Enmig de la loquacitat gestual amb el posat n’hi havia prou, era l’esport predilecte dels guapos que els ballaven tots. Els simpàtics eren més de discurs. I els arítmics acostumàvem a gaudir embadalits de l’orquestra, un festival de color amb una clau de sol daurada brodada al butxacó superior de l’americana vermella com el foc de l’infern. Quina enveja! Quin èxit el del vocalista després del Twist! Tot un retaule barroc en moviment.

El dimarts eren sardanes i costelles –o el romanent del pollastre a la cassola- al Covilar, la masia on pertanyia la vaca cega que va immortalitzar el poeta Maragall –un dels insignes estiuejants de la baronial vila-. Estiregassats entre la verdura que pasturà la vaca bòrnia acomiadàvem la festa major. Recordo que hi vivien al Covilar del meu record parents llunyans que saludava. L’àvia venerable m’omplia les butxaques de nous, d’avellanes, que ja eren seques i mengívoles, i alguna moneda per invertir a la fira. Proclamant que la “merda de la muntanya no fa pudor” es produïa l’esclat final –una mena de pirotècnica epidèrmica- en el que s’anomena la bogeria. La traca final dels cossos amuntegant-se amb intencions no sempre innocents resseguint la geografia medieval en processó pels topants foscos de la vila amb un compàs ornitològic, de cadernera ve de la font. 

I passi-ho bé, fins l’any que ve! Tornava el dimecres amb l’auto de línia carregat amb andròmines diverses, trofeus del tir olímpic o la collita de reiterades inversions a la tómbola de Rubí. Un any vaig viatjar tot intimidant el passatge –menys al cobrador- amb un barret i uns revòlvers de plàstic, els complements que s’esqueien a l’estrella de sheriff. I en el record –com m’agradaria que m’ho poguessis repetir ara, Isidre- la ironia amb què em vas rebre –Què, ja han tocat el dos, els músics? 

A la matinada del divendres, amb la festa anticipada, mentre una tempesta remulla les terrasses i eixuga els calaixos dels establiments, m’arriben la remor de la música, l’alegria esbravada dels adolescents tot destil·lant-se en nostàlgia i -per què no- en enveja.

És festa major!

Melancolia al setembre

Al setembre li manquen la lluminària i la pampallugadissa d’estar per casa nadalenques per convertir-se en el que li pertocaria per mèrit, esdevenir la porta de l’any real. El melangiós setembre tanca el cercle de la natura, però li escamotegem la parafernàlia del compte enrere posant el rellotge a zero tot inaugurant l’any solar oficial. Setembre neix menystingut i deprimit tocat per la desolació feixuga de tornar-hi, a la feina, a l’escola, a la monotonia empal·lidida i sense la banda sonora d’una cançó rumbosa d’estiu. És una mica l’obertura mandrosa –i fúnebre- per a una simfonia del calendari. El romàntic Peppino de Capri, una de les veus més populars de la cançó napolitana, va voler posar-hi remei; encara deu tenir la patent d’una melodia de bategar lent i ballar aplomat –Melancolia al setembre- que triomfava com a tonada hiperglucèmica d’arrambar a la dècada dels seixanta. 

En la roda vital de la natura la tardor és preludi de fred, de letargia. L’avantsala d’una hivernació reparadora abans de l’esclat generós, lluminós i verd amb què ens sorprèn i ens redimeix la primavera esponerosa. Quants jorns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, alcem els cors i encenem els llums. Aprenguem, com solen els pagesos, a celebrar la collita i a mirar amb goig el rebost ple amb el cereal a recer i el celler rialler. Bona festa major de tardor! 

Podem confirmar tot proclamant que si no estrenem any, inaugurem curs. Curs escolar, curs polític –aquest inèdit-, any fiscal –aquest dolorós-, any agrícola amb l’inici de les labors de la preparació fins a la collita, any judicial...  i l’any litúrgic, una barreja amb el bellugadís calendari lunar que determina el cicle pasqual. Us confesso que d’entre tots jo prefereixo l’any sabàtic, aquell període en el qual alliberaven un professor de l’ensenyament. Ho reivindico! 

Setembre és el mes de les segones oportunitats, del penediment i la redempció quan colrats per sol, excessivament daurats per com d’inversament ens hi havíem dedicat, ens passaven per la planxa –a l’ast i sense criteri- dels exàmens que ens retallaven la llibertat i el gaudi estivals sense recança –Nen, estudia!- Melancolia també d’aquells setembres adolescents.

Mentre, un curs més. Un setembre més. Un any més. Un repte més amb el tret de sortida al nou curs escolar que ens condiciona la vida, tota. Arribats a aquestes dates cal un homenatge carregat de reconeixement professional als mestres en general i un d’entranyable als avis en particular. Celebrem, doncs, el sant tornem-hi amb resignació, amb energia i amb empenta. 

Bon curs! 

Un agost nadalenc

L’estiu ens situa en mode repòs, de desconnexió, de estar més per la visió curta d’un objectiu amb el focus concentrat en pedrots o en personatges tot epidermis torrant-se al sol que no pas pendents d’uns pactes impossibles. Hem socarrat a ràfegues de flash allò que ens volem endur per demostrar-nos, a nosaltres mateixos, que hi vam estar, passejant i contemplant l’encís del que ens és aliè. Abans, a l’estiu -tota cuca viu- érem espectadors, però ara -tota mona ronda- també formem part de la coalició, de l’exèrcit de depredadors en un safari pel pacte insòlit. Exercim de testimonis amb proves que si no es toquen es poden contemplar. He decidit emmagatzemar per al record els mercats locals i exòtics carregats d’obres d’art genials i comestibles, natures mortes de color i aroma que només es comporten de ser retratades. 

El parèntesi breu que esdevé una mena d’eternitat comprimida per països i terres insòlites, propers o llunyanes, ens transporta a la recerca del miratge saludable –però quimèric- del País de Xauxa on tot és possible i permès menys un acord polític enraonat. Quelcom que també ha amarat el meu periple ha estat la revenja per tot el que tolero la resta de l’any a Barcelona. He capturat idíl·liques postals de natura, gàrgoles de catedral i m’he concentrat alhora a esbravar la tensió que comporta viure assetjat pel turisme la resta del curs. 

M’explico. Sota la condició de passavolant amb papers m’he dedicat bàsicament a fer nosa. Els guies locals ja s’encarreguen de triar el lloc més propici per embussar les voreres i carrers estrets mentre ens expliquen el programa electoral. M’he convertit en barricada humana de calibre important, no sense un punt de temeritat, mentre cercava l’angle d’atac i la perspectiva més compensada entre el semàfor fent-me l’ullet, una promesa incerta i un esglaó traïdor. Clic!

Exercir de turista no us penséssiu que és tasca fàcil. Cal posar-hi voluntat. Uniformes a banda –barrets i complements diversos que no lluiríem a indrets on ens coneixen- cal també una certa predisposició mental. És un estat que requereix d’un ensinistrament previ perquè l’impacte no ens descol·loqui tot assolint els objectius de visitant típic amb sandàlies. Això mateix, un estiuejant ocasional emblemàtic que no decep, que ho dóna tot per estar a l’alçada de les circumstàncies –amb o sense mitjons, a voluntat-.

Torno de l’estiu a casa amb quelcom que es toca, certa pàtina bruna coriàcia, una cuirassa que em protegeix de l’ambient polític que contribueix a l’esclafament global però no  al canvi climàtic a la pell de brau peninsular. Sense novetats importants al front polític nacional continuem fossilitzats, entestats i encaparrats amb polítics incapaços d’articular una entesa pretenent que tornem a omplir les urnes amb neules i torrons dels durs, dels d’Alacant. Quelcom lloable com a rebequeria de patí d’escola, però amb un cost social no sostenible. El prestigi dels polítics, la paciència dels ciutadans i els implants em temo que no ho suportaran.

Més del mateix, els mateixos gossos amb els mateixos collars udolant a les nits de lluna plena amb el cel plorant llàgrimes d’agost fugisseres com estels. Allunyats de les radiacions de plasma estival, en Mariano i un servidor –jo del tot-, m’expliquen que m’he estalviat el maldestre trotar del president en funcions mentre el temps passa i la responsabilitat dels polítics sua. Vivim pendents que els resultats electorals –massa marinats- es concretin, que no se socarrimin a la foguera de la indecisió com unes tristes i malmeses sardines congelades. Administrar allò que les urnes han propiciat no hauria de ser només un joc de ping-pong de retrets i de desacords. Ara és la vostra responsabilitat, no la de qui us hem triat. No ens reboteu la pilota a nosaltres una vegada més! 

Deixeu-nos gaudir dels canelons nadalencs en harmonia casolana. Bon Nadal!