Incerteses

Incert. Ombrívol. Imprecís. Indeterminat. Insegur. Suspens. Vague. Indefinit. Dubtós. Eventual. Aleatori i Erroni. Aquests podrien ser els noms dels mesos proposats per a un calendari en temps de galerna. D’anys foscos en períodes d’incertesa. Allò que ens neguiteja. També podríem provar d’ordenar les paraules sense enfilar-les alfabèticament. Per colors, per sabors, per simpatia, per amors, per pors... Quants diccionaris temàtics i diversos podríem confegir en un catàleg per matèries del blanc o negre, del bo o del dolent. Una tria que també tindria -fàcil aparentment- contradiccions rere el miratge cromàtic del vidre amb què ens ho contemplem. S’imposa la servitud irreal -o real- a la gama dels grisos gairebé infinita que sembla tenyir aquests dies de tardor, vent i ocàs.

Incertesa és una candidata perversa que es postula per desgavellar l’equilibri. Allò que ens solleva la zona de seguretat on tendim a instal·lar-nos. El sac de plom que ens altera el matalàs –i la migdiada- convertint-lo en un tobogan temerari que ens atemoreix. La involuntària aventura per la malastrugança indefugible, pel pendís avall sense saber si ens la fotrem contra l’arbre o si aquella foscor insomne es resoldrà contra el mur d’una frontera amb un forat còsmic.

Incerteses intransferibles. Només nostres, personals, davant d’un dictamen judicial, laboral o vital. Pendents d’una resposta on som actors sense paper quan la vida es gronxa al caire d’un índex cal·ligrafiat amb un gargot inintel·ligible en una analítica fatal. Nostra és l’amargura com el fel del rebuig quan la persona que ens ha robat el cor i –el pitjor- l’enteniment des de la indiferència ens torna compassius amb els folls d’amor no correspostos que habiten deserts poètics sense rima ni oasis. 

Incertesa compartida i inserida al context on la vida ens ha arraconat. Aquella que ens envolta i ens fa sentir grup per contrast. Ramat, escamot o congregació d’afinitats arropats en la comunió dels interessos sense rèdit. La incertesa solidaria esdevenint motor per a la cohesió quan ens assetja a les nits fredes de solitud indigent i propicia monstres, uns dimonis que ens deixen caure en la temptació. 

També diuen que s’ha vist la incertesa niant a l’arbre feble de l’esperança i que les cries esgarrifosament intolerants tornen a volar baix. Planen damunt els caps sense barret dels homes, damunt del desesper i de la incerta indiferència que pot covar més monstres encara. 

I com dirien els experts en selfies una mega superlluna ens ha de visitar quest cap de setmana. Una amb l’òrbita més propera a la Terra dels últims 70 anys. Una lluna com un mega formatge un 14% més grossa i un 30% més lluminosa. No m’atreviré pas a alinear-la amb aquest moment que els analistes jutgen d’històric. En tot cas, la conjuro com a imant de marees perquè s’emporti la incertesa i ens torni els colors. 

God bless you! Això, que Déu ens beneeixi i la lluna ens purifiqui!

'You Want It Darker' (Ho vols més fosc)

Leonard Cohen

Raskayú, cuando mueras ¿qué harás tú?

 (Bonet de San Pedro)

He sortit de la ciutat trampejant embussos terrenals per arribar d'hora i tenir-ho tot enllestit havent recollit les flors amb destinació al cementiri per la diada de la festa major dels difunts, Tots Sants. Perquè als pobles molts hi tenim la nissaga en una urbanització funcional i comprimida. Cal netejar-ne les làpides dels nínxols, treure’n les teranyines, la pols i els rams marcits de tardor. Per fortuna hi ha a disposició una escala amb plataforma que esbargeix el vertigen al més enllà. Amb cura practicarem la profilaxi tot espolsant l'oblit per refer la lluentor i la memòria. De vegades costa fixar el que es va compartir amb aquells a qui portes les flors. Una sensació que ens envaeix quan volem tornar a reconstruir la infantesa dibuixada amb llunyanes pinzellades lleus i massa boiroses.

Just en una pedra treballada del mur a la porta del cementiri a Sant Pau de Segúries hi ha una calavera matussera tirant a abstracta amb la inscripció següent: "jo era com tu i tu seràs com jo". Irònic i enginyós. Irreverent declinació del verb ésser si es vol. Una profecia ben certa que alerta als nouvinguts de l’eternitat implacable. Un avís sense moral ni penitència que el mestre d'obres sorneguer es va permetre. Segur que aquell profeta ha tastat de la seva medicina. Bon cel i descansa en pau, artista!

Més que resar es tracta de reviure el moment amb afecte –Us trobem a faltar –els he mormolat a tots. I he recordat allò que deia l’avi –Hi ha una edat en la qual en coneixes més a dins que a fora –ell acostumava a fer-hi un tomb, a visitar els que ja no hi són, els absents a les taules del cafè a l’hora de la partida i de la tertúlia. Ara deu jugar a cartes contra els arcàngels i els arcans de la mort sense cap as a la màniga.

Per Tots Sants, als fossars, coincideixes amb gent que fa eternitats que no veus. Òbviament ja no els difunts, sinó aquells que els honren. Els pares d’un jove que va morir en un accident de cotxe aturats al peatge que els déus de la pressa reclamen. Que Sant Cristòfol ens guareixi! Les (ex) vídues massa joves -ara amb un nou company resignat i previngut-. M’he preguntat si les males relacions, ja que reposen tan properes, també continuen als cementiris. Potser, al més enllà, s'han reconciliat aquells germans de sang que tant es van odiar i ignorar en vida. La consideració civil dels vilatans desfila davant de les tombes sembrant la incertesa amb rams de flors, algunes de plàstic etern, com l'anhel d'una vida certa al més enllà que confereixi sentit a l'ara i l'ací. Preguem!

I a mesura que ens hi atansem –si és que hi arribem quan pertoqui i no abans- crec que amb la jubilació ens beatifiquen i amb l'enterrament ens santifiquen. Amen! Encara que als sepelis també hi assisteixen els enemics més mesquins, els que volen comprovar del cert que no ressuscitarem. I si no existís res? Com que tanta incertesa esborronadora m’aclapara, sovint i sense cap voluntat manifesta de practicar un sarcasme negre, em decanto per la reencarnació –una opció metafísica de les més reeixides-. Reencarnat en el gos d’un pubill de casa bona al poble. Ben tractat, pentinat de perruqueria canina, a dieta permanent, amb cita prèvia al veterinari... Un quisso que sigui l'enveja de tots els deprimits de la comarca.

Malgrat tot, com que per ara no hi ha resposta certa, em vull aferrar al més plausible. El cel ha de ser, per força, els pensaments, les flors, els rituals, cada vegada que recites a la manera budista allò de "al cel sia" o que "déu et tingui en la seva glòria". El cel és la capacitat de fer present una absència. Ja que al no-res descarnat se'l conjura amb el gest còmplice, amb l'alè de la memòria. I allí on sigui que reposen aquells qui ens estimàvem i vam estimar, han de sentir una alenada càlida i l'escalf de la gratitud. Segurament, i només d'aquesta manera, podem pagar la penitència dels silencis, allò que no els vam dir quan podíem.

Us estimo!

Tauromàquies

La Barcelona extemporània torna a bategar al compàs d’un pasdoble torero. Al laberint un Minotaure lorquià s’emmiralla al Rec Comtal tot envestint la llunya minvant arrebossada de plata i paüra daurada. Els clarins esgarrapen un tel d’aigua i els gats miolen. La Barcelona torera ha mort i està de dol malgrat que els jutges del Tribunal Constitucional gaudeixin d’entrada preferent d’ombra a la barrera amb un agraït –¡Va por vosotros ustedes! Una sessió a porta gayola per a nostàlgics amb dedicatòria! 

Em van convidar i vaig assistir –ho confesso barrejant pudor i culpabilitat- al funeral que es va celebrar un diumenge de setembre de 2011. S’havia aplicat l’eutanàsia a un malalt terminal i el ressò, altiplà enllà, era eixordador. Al sepeli hi havia el més granat del gremi. Oficiava el cardenal de la tauromàquia, en José Tomás, amb els acòlits en Juan Mora i en Serafín Marín. Un cartell dissenyat pel pintor Miquel Barceló amb braus de la ramaderia de El Pilar. La plaça barcelonina recuperava -just el dia que tancava la porta grossa- les nombroses i glorioses tardes de quan en Manolete se les feia amb llegendàries bèsties banyudes. Destaquen els anys d’immediata postguerra en els quals hi havia bufetades per presenciar els duels contra el mexicà Carlos Arruza i els Miura. Mort en Manolete, es va refer el caliu amb un cartell reiterat i taquiller, en Balañà va propiciar les escomeses mà a mà entre en Chamaco i en Joaquín Bernardó, el torero de Santa Coloma de Gramenet a qui en Pasqual Maragall va imposar la medalla al mèrit artístic l’any 1988. 

A l’última fira de la Mercè, el 2011, el món mediàtic i la faràndula tauròfila amb l’afecció entesa –majoritàriament importada i selecta- va omplir la Monumental, a vessar. Una mena de dol festiu i torero embolicant la tarda amb nostàlgia i resignació bel·ligerants. Es tractava de vindicar una tradició taurina que ja era als llimbs des que les tardes de toros catalanes havien esdevingut aplecs de turistes amb braus de saldo i toreros de pandereta. Públic curiós que desertava després d’un parell de fotografies morboses esquitxades amb sang. Quina salvatjada més cruel!  Es repetia el fotogènic gest d’horror de l’Ava Gadner mentre en Mario Cabré –l’oncle d’en Mario Gas- hi exposava l’asimètrica i empaquetada homenia. Res a veure amb la commoció peluda propiciada pels Beatles o pels Rolling quan, a les acaballes del franquisme, l’arena encara exhalava certa sentor esbravada a sang fresca. 

A aquella última cerimònia ritual, una mica missa torera, se sentien més les campanades a mort que no pas els pasdobles letals. Apagats els vestits de llums es van encendre els grills, els fanals i la nit. Un tarda històrica de comiat on els fidels van abastir els reliquiaris amb l’arena de la plaça. Quintars de sorra embotellada en ampolles d’aigua buides convertits en miraculosa roca detrítica que presideix els altars de la devota melangia  per guarir -diuen- les hemorràgies sense etiologia clara. 

Fer entendre la litúrgia del brau a una criatura del segle XXI atacada per la pandèmia estacional dels “per què” és tan impossible com raonar els dogmes sagrats. Per què? És un repte pedagògic que no se sosté així que en l’eucaristia taurina s’hi vessa la sang d’un animal innocent. Objectivament és un espectacle dur de veure, una tortura  impossible d’assimilar -i més encara de justificar- tot i que l’emparin la tradició, diverses disciplines artístiques i, últimament, el Tribunal Constitucional apel·lant al suposat interès cultural d’Espanya tota. Definitivament el toros són –o hauran de ser- una pàgina de la història que al seu moment va il·lustrar en Goya o en Picasso. Matèria poètica lorquiana amb una pretensió impossible, criar braus d’ulls blaus i banyam de nacre. Les elegies, a Barcelona –i a Catalunya-, ja han rimat funeral amb monumental. 

A la setmana del donaire, tronío i salero amb què ha salpebrat el Constitucional l’afer cal afegir-hi -al paseíllo- l’aparició fantasmal d’un picador vestit de gris plom al pla del Born. Un dalinià genet decapitat que ha estat xiulat i vexat fins que el brau de la ira popular l’ha descavalcat. Una trencadissa mal resolta en la memòria excessivament propera i amb massa comptes pendents. 

L’última hora del vigent Ruedo Ibérico valleinclanesc té una cita important avui. Els telenotícies a l’horabaixa obriran amb les notes del pasdoble Amparito Roca -una composició del barceloní Jaume Teixidor del 1925- quan el Moreno de Compostela se les hagi hagut amb la Niña de las Peinetas i un debutant, en Riverita del Llobregat, a les cinc en punt. Un cartell de luxe per a una diada gloriosa.