Ànimes en pena.

“Mata tot el que puguis matar. Entra en una reunió i mata a sac”. Els deu manaments de la doctrina gihadista és resumeixen en un de sol, seria aquest. La premsa desvetlla la conversa d’algú que alliçonava una noia musulmana resident a Catalunya via piulada. El terror és així de funcional, va directe al gra i s’està de metàfores que no serveixen per a res que no sigui per glorificar els màrtirs que han assassinat sota la promesa d’un paradís etern. Que els déus ens en deslliurin, de conèixer i d’adorar aquests àngels de la mort que es veneren en un altar amb una espasa o una bomba adossada com un atribut de santedat.

A Berkeley, el territori de l’emperador Trump, hi ha hagut una batalla campal entre detractors i partidaris d’aquest personatge perquè hauria deixat anar amb lletra gruixuda –en un pobre missatge demolidor- i sense documents o fets demostrables que ho avalin –encara més assolador- que l’Obama li punxava el telèfon durant la campanya electoral. L’Obama convertit en el protagonista d’una pel·lícula trepidant d’espies aixecant estores i desembossant les canonades als desguassos del gran Trump. Per res del món jo voldria estar allí just en el moment que la porqueria torna a fluir, presenciar l’instant en el qual el tap es resol en un esclat quan en Donald tecleja de matinada per al món lliure occidental. Què podem dir d’aquest senyor sortit del circ? Res. Ell sol s’ho pastifeja superant el que és insuperable i impossible. M’espanten encara més, creieu-me, els seus acòlits i convençuts seguidors que l’han votat. Els escolans d’en Trump que tenen una cal·ligrafia encara més gruixuda que la del seu profeta. 

Faré cas al Papa Francesc que ens recomana una estratègia per lluitar contra el maligne, portar sempre a sobre una Bíblia com es carreteja el telèfon mòbil per llegir-la més sovint i meditar-hi. El Pontífex, malgrat disposar de les tecnologies de la comunicació i ser-hi present, no hi està tan enganxat com el ros panotxa de Washington, que hi té la mà trencada en la piulada nostra de cada dia. El Papa hauria de fer-s’hi un lloc, en les aplicacions de mòbil que et porten els llibres sagrats a les pantalles de butxaca. No es tracta tant, per a l’èxit del requeriment papal, que carreguem de continu amb una pesada edició sinó que la tinguem disponible des de l’aparell intel·ligent. Hauria d’haver estat més precís i eficaç publicitant l’enllaç –amb patrocini o sense-. 

De fet, la BCI (la Bíblia catalana, traducció interconfessional), la versió més moderna i acurada de la Bíblia en català, ja està disponible en una aplicació que permet llegir, cercar i estudiar el text des dels dispositius mòbils. Un cop descarregada, no es necessita connexió. Conté el text sencer de la Bíblia, tant de l’Antic com del Nou Testament. Permet triar diferents mides de lletra. S’hi poden veure –i llegir, si escau- totes les notes explicatives. Conté una eina de recerca per trobar tots els textos on apareix una determinada paraula, o una frase. Disposa d’un ric vocabulari amb una explicació dels principals termes i noms relacionats amb la Bíblia. Es pot descarregar –gratuïtament- des del Play Store d’Android. Ben aviat estarà disponible també per a Iphone.

Que els déus ens agafin confessats i ben documentats. I a en Millet encara més! Segons la germana ha declarat als mitjans, el protagonista judicial de la setmana té els dies comptats. Quatre mesos de judici que si no esdevenen letals, ho serà l’ingrés a la presó -ha dit-. La sentència fraternal és fulminant. I després que la Rita ens deixés tan judicial oportunament, s’ha vist com alguns ja li porten ciris i fan promeses a la nova patrona dels impossibles. Personalment no els desitjo res, només demano –també un impossible d’aquells amb què invoquem la santa- que retornin el que han robat. Tots i tothom qui en tingui les mans untades, de l’oli d’aquesta corrupció -cercant en l’aplicació sagrada he trobat que és pecat- que ho reemborsin. També hauria de tenir, però, una pena als tribunals dels homes, una mena de penitència sense pretextos ni fiances volubles que redimís el pecat només quan s’ha tornat la gallina rampinyada. Amen! 

"¿Les nenes tenen vulva? ¿Els nens tenen penis? Unes preguntes itinerants respecte de la metafísica del gènere passegen amb auto de línia. Els Mossos han enviat al jutjat tres casos de nenes residents a la comarca del Gironès a les quals els han practicat l'ablació del clítoris. Una mutilació per evitar sentir plaer sexual, que puguin arribar verges al matrimoni i en mantinguin la castedat després. Les dones no sotmeses a aquesta mutilació són considerades impures. És una pràctica associada a creences molt antigues. Sorgida a l'antic Egipte la practiquen els cristians coptes d'Egipte i del Sudan, els jueus d'Etiòpia i algunes tribus africanes de culte animista.

Massa ànimes en pena.  

La ciutat portuària.

A l’any natural hi floreix una nova fita amb el Mobile World Congress, enguany ja passem per l’edició MWC 2017. Entre el Nadal, la Quaresma i el Cicle Pasqual, a Barcelona, hi tenim una setmana firal que converteix la ciutat en l’epicentre de la tecnologia mòbil per esbargir la lletjor –afortunadament curta- del febrer i la pandèmia de calaixos eixuts. 

Es prediu una milionada d’ingressos en hostatges, àpats, transports i allò que gira a redós de les nits barcelonines portuàries i més canalles. La marineria americana dels seixanta ha evolucionat com els telèfons, ja no llueix aquell casquet de mariner sinó un escapulari que n’acredita la condició de congressista. El posat, el caminar de llop de mar en terra, els dòlars i el poder que traspuen són similars però extraordinàriament depassats. De la nostàlgica estampa dels grumets de la US Navy a aquests més de cent mil profetes de la virtualitat –alguns amb un aire friky- hi ha molta distància. Vivim a una eternitat des d’aquella besàvia dels plàstics, la negra baquelita dels terminals com coleòpters ancorats a la dàrsena de principis del segle passat, a les portables pantalles sensuals que es deixen palpar. 

Refent-me encara del carnestoltes em pampalluguegen les ninetes dels ulls després de coincidir per atzar amb una comparsa brasilera autèntica en una raconada urbana on evolucionaven a un ritme frenètic els malucs en un esclat epidèrmic ben posat i abundant. Enmig del bé de Déu dels cossos bruns fora de temporada destacava un xicot brasiler alt com un Sant Pau i molt ben plantat que, disfressat d’au del paradís mascle amb immenses ales blaves, pretenia aixecar el vol per damunt d’aquell onatge carnal femella a ritme de samba. 

Rambla endins els rodamóns professionals europeus en plena campanya d’hivern provoquen el públic que surt dels teatres, del Liceu o passeja el capvespre d’hivern. No són ni cosins llunyans dels refugiats. Estiregassats, bruts i arrapats a un salvavides sospitosament alcohòlic se les tenen amb la sexta flota per les aigües territorials de ningú, sota les porxades a les illes urbanes reciten a crits fatxendes una oda al desesper i a la misèria humana sense connexió a la xarxa.

Carrerons enllà la trobada és amb els meninos da rua del raval. Adolescents encara en la infantesa aspiren amb neguit cola industrial d’unes bosses de plàstic que amaguen a la mà. Un s’atansa com una gasela del desert, mira desafiant i valora el grau de probabilitats de capturar la presa, un mòbil d’última generació amb el qual algú ha pispat l’esperit belluguet de les ballarines. Les ninetes també li pampalluguegen, però és incapaç de fixar la mirada, perduda i llunyana. Nens de carrer sense ningú més que no sigui la pròpia tribu urbana. Encara oloro la fortor enganxosa dels fils de la cola regalimant mentre se li escolava entre els dits. 

La nit ve carregada d’olors. Perfums. Menjars. Fum. Plomes cridaneres i Guàrdia Urbana. Barcelona és un esclat sensual en tots els sentits. Les sirenes com premonitòries campanades a mort. Volen baix les gavines rapinyaires. L’udol engabiat dels lleons al zoològic. El grinyol de la temeritat a l’asfalt. L’estol de cuques de llum, fars de vorera a pedals. O l’exèrcit de vertebrats mecànics amb rodes que llisquen esquivant descol·locats avis amb poca paciència i massa patxoca. És la ciutat! 

Diuen que el volum del marisc prohibitiu –pel colesterol- que es cruspiran els pescadors d’oportunitats virtuals amb escapulari no cabria al Camp Nou. Fa goig passejar la vida i la nocturnitat que ja no és a l’abast. Les dades, el 5G, la internet de les coses, els cotxes i la intel·ligència artificial són els protagonistes del congrés mundial. Mentre, jo em decanto per la intel·ligència de tota la vida i em conformo tot esperant la pluja dolça de caramels que han anunciat els homes del santoral per Sant Medir al barri de Gràcia. 

La primavera revé molt viva.

Per un sistema penitenciari privat.

“La justícia és igual per a tots”. Quina gran sentència per a l’equanimitat! Deu tenir matisos i diferents graus de percepció si és que ens ha arreplegat i hem caigut a les seves mans –que Déu no ho permeti!-. La justícia dibuixada amb una bena als ulls és una icona universalment reconeguda però crec que poc escaient, proposo d’esbatanar-li el camp visual perquè mantingui els ulls ben oberts, si cal amb ulleres gruixudes de la vora o amb una bona lupa per als curts de vista judicials. Concedim-li, però, la presumpció d’innocència –o de veritat- i proclamem que la justícia és igual per a tothom, un desig o una aspiració, deia, carregada de matisos i de percepcions. 

Amb “Hisenda som tots”, succeeix quelcom similar. La grandiloqüència de l’eslògan sovint s’ha d’acotar. Pel que fa a la guardiola pública, la hisenda estatal, tampoc sembla cosa de tots –tots!- quan el porquet de terrissa comunal es comporta com un llepafils segons en quines fortunes pastura. Si fem cas a la jutgessa Alaya “a Espanya la justícia no és igual per a tothom”. Jo no entraré a jutjar ni a criticar les sentències perquè estic segur que tenim la millor, la més independent i la més justa de les justícies que es fan i desfan sota la cúpula de les judicatures. Així ho vull creure. 

Feta la introducció, vigent després de la sentència de l’Audiència de Palma respecte del cas on s’han vist implicats el gendre del rei i una infanta descavalcada de la família reial reflexionaré sobre el fons de la qüestió que penso ha de ser un altre. Em centraré en com hem de gestionar els magatzems de delinqüents, altrament anomenats centres penitenciaris o garjoles. Ja que la justícia funciona i és igual per a tots, hem de preveure un allau considerable i imminentment de sentències que es resoldran en penes de presó. Els casos Gürtel i el Nóos anticipen la tendència de la nova temporada de primavera. Si a l’increment de les ràtios a la cangrí hi afegim la naturalesa dels protagonistes tenim un problema. Si hem d’escolaritzar per la via penal els reclusos per tornar-los a la societat transformats en homes de profit i rehabilitats, hem de tenir un sistema penitenciari a l’alçada, assumible, modèlic i, sobretot, sense retallades!  

Per aquestes raons m’anticipo i proclamo que no m’agradaran els presumptes titulars de la premsa denunciant els barracons penitenciaris bastits a corre cuita que hauran d’acollir aquests hostes. Siguem previsors i planifiquem amb cura i eficiència. L’allau de convidats previsible, per altra banda, no és qualsevol cosa. Es tracta de personatges coneguts –res a veure amb el roba-gallines del Lute- que tenen prestigi polític, social o econòmic. Fotogèniques cares de telenotícies, devots de la corrupció endèmica a gran escala, que han gaudit d’una posició en la vida. Això fa que aquests intermitents habitants de les presons –sovint a temps parcial i breu- siguin especials i hagin de patir un tracte més selecte, d’acord amb el seu estatus. 

És per això que podríem plantejar-nos la possibilitat d’habilitar garjoles exclusives per a persones importants. Per tenir el gremi de l’hampa classificat i endreçat perquè no es barregi el lumpen d’espardenya i xandall amb la tribu delinqüent de guant blanc i de coll fort. Siguem metòdics i polits. Centres específics on l’accés vingui condicionat per determinats requisits, com una nota de tall que seleccioni per la magnitud de la fortuna pispada i atorgui mèrits per residir en un complex o en un altre. Una mesura d’higiene social penitenciaria que destriarà atenent a unes exigències ben definides i regulades.

Centres que també podrien pertànyer a una titularitat privada i de pagament, com una mena d’internat refinat, que comportarien unes quotes per a serveis extrapenitenciaris amb aportacions voluntàries a fundacions que, tanmateix, desgravarien en la declaració de la renda. Es conjuminaria la redempció de la pena amb una aportació a la hisenda pública que al seu moment es va desvalisar. Un desgreuge sense humiliar les persones internes, al contrari, que es podrien sentir orgulloses i honorables a causa de la generositat desinteressada. Ja sé que se’m podrà acusar de classista i d’anar contra l’equitat, però ens estalviaríem molts diners sinó és que els responsables de presons no s’empesquen els establiments concertats, en els quals la rehabilitació també aniria a càrrec de l’estat. S’haurà d’estudiar, parlar-ho amb els agents socials i amb la xarxa empresarial implicada. 

Ja faig la presó Model de Barcelona, després d’una rentada de cara i uns afegits modernistes, convertida en un referent turístic més i en un campus per a penitents perfumats i amb molta brillantina. Modèlics!