Néixer és un
acte que no depèn de nosaltres, és conseqüència de voluntats alienes, la d’uns
progenitors que consumen l’instint de perpetuació de l’espècie. Engendrar-nos,
criar-nos i esdevenir independents i autònoms és un cuinat amb molts
ingredients que òbviament dura tota la vida. Els humans som molt vulnerables
durant els primers anys d’existència. Subsistim emmarats i amorrats a un procés
epidèrmicament geogràfic mentre anem evolucionant des de la –umbilical- península
maternal fins a esdevenir una illa més o menys autosuficient. I tot a foc lent,
en una mena de xup-xup que podríem qualificar d’experiència.
Decidir de tenir
un fill. Criar i educar una criatura és quelcom complex, subtil i bàsicament
amorós. Un final feliç que consta als manuals d’autoajuda a l’epígraf de fill
desitjat. Qui ho cerca, ho planifica i ho executa assoleix potser l’objectiu més
important de la seva existència, el moment en el qual la parella esdevé un tercet,
una nova estrofa vital per a la qual cal cercar noves rimes i nous ritmes de
vida. La tràgica contrarietat esdevé quan, volent-ho intensament, no podem
engendrar-lo.
Un vell
contratemps que tradicionalment s’ha resolt de diverses –i imaginatives- maneres
i que la ciència actual ha aplacat significativament. D’entre les alternatives una,
la que coneixíem com a ventre de lloguer,
ha ressorgit acaloradament en el debat social, polític i ètic actual. Disfressada
d’eufemisme aquesta realitat és vigent com a gestació per subrogació, gestació
per substitució o maternitat subrogada. Una pràctica legal als Estats Units o al
Canada. Els problemes per tenir fills, les parelles gais o les restriccions en
les adopcions han disparat la demanda d’aquesta modalitat que ja supera, analitzen
les estadístiques, en nombre les adopcions internacionals.
El debat és molt
polièdric i delicat fins arribar a la ximpleria barroera, encara que legítima, de
qui refusa l’embaràs per no abonyegar la carrosseria. En el relliscós terreny ètic
definir el codi que ho ha de regular -i que es compleixi- hi afegeix més
arestes encara i algunes d’espinoses.
Preguntes i contradiccions
es presenten en el que alguns ja consideren una tècnica de reproducció
assistida. Pot tenir una tarifa, un preu? Posats a pagar, un percentatge petit és
per a la gestant, però la part grossa del pastís se l’emporta qui ho gestiona i
en controla l’embaràs fins que neix l’infant. Aquestes franquícies de la natalitat
subrogada que s’anuncien a les xarxes ofereixen un catàleg de possibilitats,
colors, textures i complements que té moments semblants als que podem viure en
un concessionari de vehicles triant el model de l’any. Estirant el símbol ens
haurem de preguntar si el manteniment i les peces de recanvi entren el la garantia
i de quins terminis gaudim.
El ventre de
lloguer es conjuga en femení. Moviments feministes denuncien que la dona no és
un contenidor. ¿Caldrà regular si és possible i es pot perdre la condició de
fill biològic per contracte? Semblaria quelcom contranatural. Malgrat tot, és evident
i humà que per a moltes parelles la subrogació és l’única via per tenir fills.
Grinyola, però,
quan algú molt mediàtic anuncia una maternitat o paternitat d’encàrrec i també
en delega la criança. Si jo l’hagués d’assessorar i m’hagués de decantar entre un
fill o una mascota, li aconsellaria un peluix.