Fogueres.

On heu anat el dia que ens han alliberat de les cadenes del confinament? On sou ara mateix? Heu fugit del captiveri? I si sou dels que ens hem tornat addictes a la seguretat domiciliada en les barricades dels balcons a què ens hem hagut d’avesat, us sentiu més lliures? Alguns estralls emocionals carregats d’angoixes fosques i de por difusa figuraran al mostrari que ha florit en aquesta rara primavera que es marceix. Som just, però, al punt de poder cremar a la foguera de Sant Joan tots aquests fantasmes i mal averanys que ens han fuetejat. Si més no per revenja, en una revetlla íntima contemplant els esclats al cel -virtuals o no- hauríem de poder llençar a les brases purificadores totes les tenebres fins a rostir-les a l’ast. Que així sigui! 

Bé prou em privaré de pronosticar si n’haurem sortit millors o no. Si haurem après quelcom o no. Cadascú amb el seu catàleg de vivències i el balanç que en puguem fer en el benentès que la suma de totes pot imposar noves tendències a la secció d’oportunitats -segona planta-. 

Empaquetar, carregar i sortir de la ciutat es converteix en un nou ritual ben especial -com la nova normalitat- perquè aquesta primera fugida pot esdevenir una mena d’èxode camí de la redescoberta del poble o del llogaret que tant anhelàvem de retrobar. La terra promesa de la infantesa sovint habitada encara per aquells amb qui fa mesos que no hem pogut compartir-nos. Posem per cas els ulls dels avis emmirallant-se en la estupefacció dels infants per la deslocalització imposada -Mira com ha crescut!

Passejar els indrets magnificats per la privació, tornar a refermar allò que solíem mentre esperem el nostre torn a la manera profilàctica quan semblaria que hem ajornat la urgència i no ve d’ací si ens avancen a la cua de la botiga mentre ens expliquem com ens ha tractat aquest parèntesi. Ben trobats els respectuosos amb la quarantena que han arribat al poble sense el farcell carregat de recel al maleter. Som els supervivents no sospitosos per decret de la pandèmia. Ara sí! I ben al contrari del temut rebuig hem practicat -mig d’amagat- alguna abraçada furtiva en un coratjós esclat clandestí. Quin goig comprovar com l’escamot emmascarat dels vulnerables encara pasturem, fent la viu-viu com comparses d’aquest etern carnestoltes, pels carrers de la vila.  

Amb tot haurem après a navegar –ja que som uns primers espases en les andròmines de la comunicació- per immersió i amb l’aigua al coll en aquesta realitat que ens ha arribat per fer-hi niu. Rutines de llarga estada a pensió completa que normalitzen allò excepcional i que malauradament deixen un reguitzell de naufragis. Des dels arxipèlags d’illes desèrtiques on ens hem arrecerat comencen a surar tot d’ampolles buides amb missatges bressolades pels onatges de la imprevisibilitat optimista.

Una abraçada mentre cremen, a la nit més màgica, els malsons tot il·luminant l’esperança!

Les mascaretes ens han pres els somriures.

Haver d’escriure quelcom des del tancament aquest del qual costa tant de desempallegar-nos-en és un exercici temerari. No és que habitualment ho faci des de l’escena del crim, en directe, però aquest aïllament tan profilàctic no permet contrastar-ho. La situació, avalada per les mascaretes, ens ha pres els somriures i el poder compartir des de la flaire a les presències de quan ens matxucàvem les textures. Ens han arrabassat les subtils complicitats que sustentaven les sospites. Podem, doncs, assegurar que el distanciament també ha estabornit el safareig social i la presumpció de veracitat ara -com sempre-, però, també confinats. Ens hem de refiar de les finestres abocats a les balconades de casa nostra amb un horitzó restringit. 

Per això no sé massa de què parlar. Alguns que em coneixeu aquesta dèria personal sabeu que us he demanat en alguna ocasió –Què escric?-. La síndrome de la pantalla en blanc –assegureu-vos que no es tracti d’un virus tafaner- és tan frustrant com el repte d’un full de paper de tota la vida, analògic, desafiant allò que els inspirats en fan el requisit previ a la creació. De què parlo, doncs? 

Els símptomes, en lluna minvant, propicien que la gaseta del desconfinament admeti d’altres centres d’interès aliens a la pandèmia. Les seccions dels mitjans ja no són monotemàtiques, es va acabant de parlar només del virus i de futbol. L’opinió i els editorials van arraconant els diabòlics índexs fluctuants de la malaltia i de l’ull de poll d’en Messi en exclusiva a favor de la nova normalitat que ja ha fet el tret de sortida així que els tribunals han aixecat les persianes i reprenen l’activitat mantenint les distàncies, òbviament. Plets tinguis i els guanyis!

Desconec si el monarca jubilat, l’emèrit, se’n sortirà d’aquesta i quins efectes colaterals comportarà. Si en farà prou amb la inviolabilitat protectora davant de l’anunciada investigació de la Fiscalia Suprema. La sentència popular és una altra cosa. Pot anar més enllà del concepte sacrosant de la monarquia personificada en una trepidant biografia ben farcida d’afers diversos en la que algú ja hi cerca els primers plans per a una sèrie d’intriga amb molts capítols. De tòtem nacional a truà, com refilaria en Julio Iglesias i remataria en Raphael bramant allò d’Escàndol, és un escàndol! Balades sense sospita per a una probable banda sonora. 

Qüestió de fe on els dogmes –també els ideològics- ultrapassen les lleis de la física segons el color dels vidres amb què ens ho contemplem. Fixem-nos sinó en l’únic acte heroic d’en Trump davant de la revolta creuant a peu des de la Casa Blanca a una església propera per exhibir una Bíblia. Hi ha moments i respostes que únicament es poden assumir –o manipular- des de la creença, a ulls clucs, perquè desafien totes les lleis de la racionalitat natural. Veurem, en ambdós casos, el de la corona i el d’en Trump, com conclouen. Caldrà molta fe i encendre molts ciris a la nostrada Santa Rita i a l’ultramarí profeta plenipotenciari de Sant Google.  

En clau més propera, la pitonissa Pilar Rahola ja ha emès sentència respecte de la testimonial tornada als centres escolars d’aquest dilluns. Ho ha resumit sense grisos, amb un cop de llapis vermell molt gruixut, com aquelles mestres severes que deixen lliscar les ulleres nas avall abans de fulminar-te amb la predicció –Un nyap! Personalment vull dedicar un reconeixement als professionals –i a les famílies també- que hi comprometen la paciència i més ingredients empescant-se recursos. Amb el gremi del guix –ja sigui analògic o digital- tothom s’hi atreveix. Posats a prevenir l’esdevenidor –o a jutjar-lo- per superar el “nyap” espero que, en la maniobra de corresponsabilitat primmirada entre l’escola i la família, als progenitors no se’ls exigeixi, per a exercir, una certificació d’aptitud pedagògica. 

La Flaca, en una cantonada de l’Havana, ha vestit de corall negre el dol per la pèrdua del Pau Donés. Bon cel!

Cicatrius.

Tothom hi està d’acord, a dir que si fa uns mesos ens haguessin anunciat com ens hauríem de veure, no ens ho hauríem cregut. Ciència-ficció de pel·lícula dolenta. Una història de la que formem part, en el millor dels casos, com a extres. Cal defugir-ne el protagonisme, companyes. Els que tenim una edat argumentem que ja vam subsistir, llavors, al confinament obligatori del servei militar. Una etapa que ens posava a prova en un ritual uniformat i que ens tornava homes –a les noies no les llicenciaven com a dones amb una hipoteca de temps tan formidable com aquella-. A alguns, que vam tastar la rabiüda contundència de les armes en pròpia pell, encara ho recordem més. No us explicaré l’experiència ni us respondré pas a la pregunta morbosa de –Fa mal un tret? 

Vaig subsistir en el sentit més literal de l’expressió. Amb el temps me n’he gairebé oblidat si no fos per la cicatriu bèl·lica al braç –com un pirata del XX- testimoniant que no es tracta d’un malson que m’he empescat per fer-me l’interessant. Les cicatrius confereixen cert prestigi, com un segell a l’epidermis en el passaport de la vida que certifica com de perillosament i arriscada la biografia redacta el diari personal de cadascú. M’aventuraria a dir que els tatuatges són la versió covarda, com de cromo col·leccionable en color, de les costures de veritat a la pell -disculpeu el puntet milhomes-. Algunes afavoreixen -que no és el cas-, com a l’Indiana Jones, l’heroi invicte en múltiples i inversemblants duels.

Ara que s’acosten Sant Joan i els esclats pirotècnics em torna a passar pel cap com d’insuportables eren aquelles perdigonades festives al cel estiuenc durant la nit de les bruixes. Han hagut de transcórrer moltes revetlles per tornar a tolerar sense massa escarafalls ni excessiva inquietud la pudor a la pólvora i el retrunyir dels petards. Enguany, però, crec que els enyoraré si la nova normalitat encara ens matxuca. 

La por ens fa tremolar l’ànim per la presència d’un perill real o, el que és pitjor, imaginari. La por cerval que ens paralitza per l’aprensió a què esdevingui algun mal o quelcom contrari a allò que esperem. Els manuals d’ajuda per als de de natural poruc afirmen que la por és lliure i que cadascú en prenem la ració que els autoserveis de consum ràpid ens posen a l’abast. Hauríem de dedicar esforços i molt de sentit crític a entendre amb quines intencions gastronòmiques ens volen planificar alguns àpats i posar-hi molta distància. Compte amb el colesterol dolent i els sucres refinats!

Ultrapassat l’equador de la pandèmia -que així sigui!-, ens situem en la latitud, segons la carta de navegar marees, on hem de començar a llençar per la borda el llast del temor sobreposat que no té fonament. Aquest és un repte carregat de certa temeritat, recobrar sense dimitir de la responsabilitat personal, allò amb què gaudíem, aquells petits detalls de la quincalla quotidiana que avui preuem com a grans tresors perduts. Haurem d’aprendre a garbellar l’emoció pels coets brillants de la pirotècnia vírica.

Aquesta ha estat una setmana de molts focs d’artifici i de gran rebombori més enllà de la plaga que ens ocupa. Res, no ens angoixéssim. Jo estic tranquil, reconfortat per com tots els pares i alguna madrastra de la pàtria, gairebé sense excepció, gestionen aquest moment històric. Quin exercici tan exquisit de maneres polítiques -a destacar-, de generositat i d’acompanyament més exemplars. Tots a una sense retrets, fent-se costat els uns als altres aliens als interessos partidistes perquè puguem sentir-nos orgullosos i segurs d’una acció de govern tan complexa -que ho és-. 

Nissan plega veles al litoral català mentre la crisi esmola amb més contundència les urpes tot i que s’ha aprovat la renda mínima vital. S’apugen considerablement els sous de les forces de seguretat de l’Estat, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, amb els militars agreujats ja que se senten mal pagats, oblidats i menystinguts, a la cua del reconeixement perquè ara tocaria –per clamor popular- agrair-los la tasca als del gremi de la sanitat, que ja van advertir que els aplaudiments sense cistell ens els fotem al clatell. Veurem com resolen les prioritats. 

 Personalment agraeixo més el format sense uniformes en les compareixences informatives sobre el moment de la pandèmia que el govern de la Moncloa ha recuperat. Ho associo per una psicoanàlisi d’estar per casa amb espardenyes -com els petards i la sentor a pólvora- a quan, llavors, em van convocar a un consell de guerra.

Tot passa i, afortunadament, se supera. Que les cicatrius siguin les mínimes tot evolucionant cap a tatuatge per esdevenir, finalment, pura calcomania acolorida que s’acabi esborrant del tot amb el temps.