Dones

Dia internacional de la dona o diada de la dona treballadora. És que hi ha dones que no treballin? Deuen existir si cal qualificar el nom dona amb l'adjectiu treballadora. Semblaria que només afecta aquelles que paguen impostos i fitxen cada matí abans d'entrar a la feina.

Com advertia el filòsof –sofista- és millor no parlar a favor ni contra de. Sobretot quan només és possible, inevitablement, des d'un dels bàndols. Afegia el pensador que no cal esmentar certs conceptes, perquè fer-ho és confirmar-los. Conferir-los carta de naturalitat.

Si hem de celebrar l'esdeveniment és perquè hi ha quelcom que s'ho mereix, que singularitza la data i la torna rodona al calendari. Diguem, doncs, que hem de recordar i honrar. Però també hem de vindicar i fer valer drets que semblarien una obvietat. Ens hem de decantar, en aquest cas, més per una celebració agra de quan van morir cremades un centenar de dones en vaga tancades a l'interior d'una fàbrica tèxtil americana o de la manifestació de russes en vaga per manca d'aliments un dia com avui de l'any 1917.

Pensar que commemorem només fets històrics és oblidar-se del present. D'ara mateix. Aquest vuit de març celebra el dia internacional de la dona perquè nosaltres som, les dones, la meitat de persones que patim pobresa extrema. Dos terços de les que habitem el món no sabem escriure el nostre nom femení. Les que no gaudim d'atenció sanitària, especialment durant la gestació. Som objecte d'abusos sexuals o víctimes del comerç humà. Les que som obligades al matrimoni fins i tot abans de la majoria d'edat. Aquelles que no tenim accés als recursos naturals ni als crèdits. Les discriminades en l'accés al treball o en les condicions laborals... Nosaltres, massa dones.

De la globalitat que se'ns emmascara en fets que ens són llunyans a la quotidianitat més propera. L'atroç hostilitat de gènere. Diguem-li agressió contra la dona, domèstica o de parella. És i són les violències que s'adrecen contra individus o grups sobre la base del seu gènere. Afortunadament en el nostre entorn hem foragitat dels diccionaris una expressió ben gràcil, però molt poc afortunada, la que penjàvem a les dones no fa gaire anys. Em refereixo a "sexe dèbil". De quina mena de feblesa parlem, de l'alterofílica o de la de les aixecadores de pedres?

Penso i dedico un homenatge a unes campiones –avui àvies-, aquelles fabricantes de les valls del Ter amb una sirena estrident per rellotge i amb un sou reduït per ser dones i pageses. Filadores del miracle quotidià que teixien a quatre mans mentre interpretaven simfonies amb pianos ben diversos. La casa, la fàbrica i, moltes, les tasques pròpies del mas.

A la celebració d'avui hi vull apuntar també, del meu calendari escolar personal, un dia de les darreries dels anys seixanta. Després d'uns quants cursos d'escola unitària només per a nens, va brotar al seient del meu costat una coseta amb trenes, amb la bata sense taques i amb una fragància de colònia que des de la memòria infantil encara cerco per les raconades d'allò tendre. Efectivament, era una nena i es deia –es diu- Maria.

El meu desig, com anunciava el filòsof, és que no haguem de penjar als calendaris commemoracions d'aquesta mena. Que no calgui enaltir diades que parlen d'horrors, es considerin derrotes, siguin submissions o es tracti d'humiliacions.

A totes elles –vosaltres-. Dones, noies, companyes, mares, amigues, confidents, filles, sogres, germanes, ties, cosines. Com que no voldria oblidar-me de ningú, va per vosaltres, senyores!