Mòmies

 

Mai he visitat un insigne pròcer encara de cos present –embalsamat- que no siguin els faraons o les mòmies egípcies aspergides pels museus europeus. No tinc el plaer de conèixer post mortem en Lenin, ni en Mao ni la nissaga Perón. Tampoc alguns papes exposats al Vaticà en una urna.

Aquesta reflexió treu cap quan els esdeveniments últims ens porten a festivitats més pròpies de la tardor i de la diada de Tots Sants. Són la rabiosa actualitat a causa de la mort d'un dignatari veneçolà. També pel ritual, ben insòlit en aquesta edició, que s'activa quan mor un Papa.

Per això, ara que encara hi sóc a temps i en ple ús de les meves facultats, he demanat que no m'embalsamin. Associo aquesta pràctica a la visió d'aquells esquirols, guineus i ocells de rapinya que presidien les ràdios de vàlvules de la dècada dels seixanta. Trofeus que congriaven un polsim històric molt similar a la caspa dels anys, quelcom que els conferia un aspecte de criatura nevada, amb gruixos importants com per poder-hi practicar l'esquí de la desmemòria. Sempre confonia la carcassa de fusta de la ràdio sintonitzant l'ona curta amb el grinyolar de taüt d'on s'havia alliberat l'animaló embalsamat.

Actualment els taxidermistes, sense tan de predicament social, s'han hagut d'especialitzar en trofeus de caça major. L'exponent més reeixit n'és el cap de senglar que ens espia des de les altures en alguns restaurants. Ferotge i xafarder, fa l'efecte que d'una embranzida ha esbotzat la paret per observar-nos mentre ens cruspim uns macarrons o compartim una confidència.

Hi ha una modalitat més higiènica, no atrau tant la pols ni els paràsits. Consisteix en exposar només el banyam pelat i escurat. Va a gustos. Jo em decanto, d'haver de triar i si no hi hagués més remei, per aquesta segona possibilitat. Millor passar a la posterioritat convertit només en ossam i banyes, que no pas córrer el risc que ens creixi la barba de manera desordenada. Qui afaita les mòmies?

El faraons lligaven el més enllà a una baula carnal, a les desferres momificades. I perquè la immortalitat no fos malmesa, les entaforaven en raconades ben amagades dels saquejadors. De la prepotència i el poder immens en deuria emergir la tendència ostentosa i megalítica de construir les piràmides. Tones i tones de pedres per convertir-les en inexpugnables, que en els casos moderns ens les podem estalviar.

Avui en dia només esborren aquestes ínfules del passat cap a la immortalitat les revolucions amb aldarulls iconoclastes que s'emmenen riu avall tots els símbols. Se'n va escapolir en Perón, tot viatjant com un paquet més de l'equipatge quan la seva muller –no l'Eva- es va haver d'exiliar a Madrid. Després, però, va tenir el detall sensible de repatriar la mòmia així que la situació ho va permetre.

Per fortuna, la tendència general arreu del món no consisteix en aquesta pràctica. Reconec que té la seva validesa, no fa massa dies van exhumar el cadàver del general Prim –certament molt desmillorat- per estudiar-ne les causes de la seva mort. De no haver disposat de la mòmia no s'hauria arribat a la certesa que el van escanyar, per exemple. La taxidèrmia desllorigant els entrellats d'un assassinat comès al segle XIX.

En la nostra cultura som més de panteó, de tomba o de nínxol, que seria un indici terrenal que al cel també hi ha urbanitzacions més o menys selectes. Tot i que es va imposant la incineració. Una pràctica que ha tingut a veure amb la bombolla immobiliària que afecta de retruc els cementiris. Reduïts a cendres, a la llarga, no ens calen manteniment ni títols de propietat funeraris.

Aquests dies de tant fervor mortuori ha estat notícia l'exhumació del banquer del general Franco, en Joan March. A Mallorca van haver de profanar-ne judicialment el panteó tirant a piràmide funerària. Tot perquè algú en reclama el reconeixement com a filla natural del poderós i ric personatge. D'haver-ho previst, que la mort no borra responsabilitats, hauria triat el forn crematori deixant clar al testament que l'escampessin de matinada en alguna platja plena de turistes ebris. Comprovat com avança la ciència en aquesta matèria, no ens podrem deixar a la terra ni les cendres. No fos cas que algú, amb el pas dels anys, ens pogués retreure pecats prescrits que ja han estat jutjats i computats per arribar al cel.