Grills, cigales i formigues

La taxa de l'atur ho confirma, hem ultrapassat els cinc milions d'aturats. És la dada amb què sucàvem el llet i cafè aquest matí. I alguns gurus pronostiquen que la crisi, a Espanya, ens pot acompanyar encara deu anys més.

Si el panorama polític és desolador, l'econòmic és més hostil encara. Aquest no admet massa discursos, ni metàfores; necessita llocs de treball. Vol confiança, compromís, un estat mental col·lectiu optimista i amb esperança. No es prodiga, ben al contrari. Plou sobre mullat, amb llevantades i ventades que ens neguitegen i ens xopen d'inquietud. El sector més feble de la societat, aquests milers i milers de persones a l'atur, està extenuat. No podem ser una nació milionària en gent condemnada a la marginalitat laboral ni els campions del món occidental en la taxa d'atur registrada.

Els partits, els governants, els gestors haurien de cercar amb urgència el final del túnel on diuen que hi pasturen, allí, aquelles vaques grasses. Semblaria que encara no ens arriba el dringar de les esquelles ni dels esquellots. En la incertesa del moment, la brúixola política no acaba de resoldre cap a on tirar. Deu ser la raó per la qual els bumerangs com cops de roc van i vénen sense encarar sortides que ens facin sentir una mica conformats o aixoplugats. Es tracta del "i tu més!", una tàctica bèl·lica de pati d'escola sense un mestre mitjancer sever, just i a l'aguait. Enmig del desconcert l'única troballa certa ha estat la carn de cavall fraudulenta.

Sortir del pou per tirar endavant no és cosa de quatre dies. No hi ha mal que cent anys duri, ni país que resistir-lo pugui. Esperem que no sigui malura d'una dècada, com receptava el savi dels mercats. Ho sabem o ho hauríem d'aprendre perquè algú ens ho explica sense embuts i sense cap "tu més!" Mentre, deslliureu-nos, senyor, d'algun líder inspirat que aterri procedent del cel dels il·luminats a vendre'ns miracles fàcils d'estar per casa.

La por -dèiem- ens colla, però en moments com aquest la calma es pot tensar. El sol mediterrani ens toca de ple, amb massa ardor per preveure un canvi total a la manera nòrdica on un poble és capaç de dur pacíficament els seus culpables–i responsables - a la garjola, llençar els llibres a les flames i començar una altra vegada. Caldria foc nou de pecats vells.

Itàlia, per exemple, que no és país de neu ni gaudeix de nits blanques, s'ha empescat un grill particular, un personatge de faula vingut a sacsejar consciències. Un Beppetto Grillo que grinyola a cau d'orella i retreu malifetes. Un còmic, un adscrit a la genèrica faràndula, que lidera el descontent d'un sector transalpí. Un personatge fruit de l'època i de les circumstàncies mediterrànies que ha aterrat, com una llimona madura i àcida, a l'escena política romana. Beppe Grillo és el dit acusador, insolent i directe que burxa en l'estat actual de coses. Cilici berlusconià i flagell de Bersani ha emergit amb força un líder de la indignació i hàbil pescador a les xarxes socials.

Un comediant amb carnet passat a l'arena política sense l'esquelet dels partits tradicionals. Que ha de tastar com de dur és donar pa sense predicar. Demòcrata de teclat, assembleari de consulta matinera i dejú de responsabilitats –fins aquests comicis- ha assolit un repte que, per pur compromís, li ha de treure la son. I ara què, Beppe? Em pregunto si disposa de l' estructura per governar amb eficiència, fer d'oposició assenyada, gestionar i passar comptes amb la ciutadania que l'ha recolzat.

Aquests dies la premsa d'ací viu ocupada en el càsting de candidats per a Pepito Grillo amb boina i/o barretina. Tenim el figurí polític dibuixat, l'escenari il·luminat i el guió embastat. A manca de cara i discurs específics n'avancem el tarannà mediàtic de famós mordaç sense antecedents per corrupció. Estalvio la llarga llista de futuribles, només n'esmentaré un, en Toni Cantó, aquell actor bufó del segle passat que ha desafinat en una piulada políticament incorrecta. Ai, les xarxes socials!

La solució passa per aquesta mena de personatges populistes? Per què no. Tothom té qui es mereix si el votem. No oblidem aquells que revaliden majories absolutes i que no se socarrimen ni a les nits de fogueres insignes. Per què no. Aquests grills i cigales de cant esmolat si no són la solució, han esdevingut un símptoma. Personalment prefereixo un Pepet Grill a un Jesús Gil amb el seu cavall Imperioso asseguts a l'hemicicle.

Els grills, com les cigales, tenen mala premsa enfront de les formigues encara que el seu soroll estrident, a vegades, sigui necessari i harmoniós. Necessitem, senzillament, que el sistema és regeneri. Que hi puguem confiar i que gaudeixi de mecanismes de control fiables i amb conseqüències quan escaigui.