Quo vadis, Iannis Varufakis. És la pregunta que es feia el mediàtic
ministre de finances grec sopant sol a Riga mentre la resta de ministres
europeus del ram se la jugaven al set i mig en un altre hotel més cèntric.
Diuen que el van veure sota del cel sense lluna –de lluna nova- copiant moltes
vegades, i amb bona lletra, “Ni tan sols hem acordat estar en desacord”.
Repetia i tornava a repetir els titulars d’una reunió amb el col·lega alemany.
En Varufakis té un aire de cowboy a la grega -una mica Anthony
Quinn a Zorba, el grec- que s’ha
enfilat a la cartellera per redimir la humiliació que el poble hel·lè pateix
des que la crisi ferotge els tenalla amb una contundència gairebé inhumana. És
aquell personatge vestit de negre que entra amb pas decidit, però amb
precaució, i les mans properes als revòlvers mentre s’atansa a la taula on els
tafurs li neguen que participi en la partida. A l’atmosfera del saló s’hi
confonen el fum i la música de fira que interpreta el pianista a qui li acaben
aixafant la guitarra i la partitura a cops d’ampolla entre un xàfec de bales
perdudes.
-Quiet, foraster! –li etziba un
dels jugadors amb cartes bones i amb un bombí que no en deixa esbrinar les
intencions ni la foscor de la mirada glaçada amb què vetlla les armes i les
cartes. Es veu de lluny que arribaran a les mans perquè el bocamoll d’en Iannis
li havia deixat anar que “l’únic que havia sortit del thatcherisme eren
vividors”. El del bombí de gairell té males puces i la pistola greixada. Aquesta
ofensa no es perdona.
Continua amb cal·ligrafia de
nen de col·legi de pagament -“No hem ni acordat estar en desacord”- amb el
canell adolorit tot recordant aquella vetllada on la Merkel era enfilada a
l’escenari envoltada de noies, plomalls i lluentons amb aires de Lili Marleen.
Ho tornaria a dir, perquè no se n’ha penedit d’haver titllat la troica –tot
embolicant la troca encara més- de “comitè construït sobre fonaments podrits”.
-Els té ben posats! –mormolava
amb el mostatxo decorat amb escuma de cervesa artesana un paio que en realitat
al guió original va deixar anar –Quins collons! –Aquest figurant era un
descendent poc exemplar d’una tribu meridional que tenia cura dels carruatges i
les cavallerisses, de disposar-los ordenadament i vigilar-los quan no era
amorrat a un got tafanejant.
Tot pels deutes i manlleus que
no es tornen. Disputes a causa d’uns tripijocs que han portat a un
empenyorament impossible de mantenir. Uns perquè volen cobrar i els altres
perquè no poden pagar. I ja se sap, els deutes –també els contrets al joc trampós
o il·legal - són sagrats. El sheriff
, el jutge i la cavalleria no s’estan de raons. En aquesta pel·lícula hi ha més
personatges lletjos i dolents que no pas de bons. El vent de garbí empeny una
pilota de bardisses seca i un gos udola a l’absència de la lluna.
Als fotogrames finals el sol cau
aplomat sense ombres allargassades que hi aportarien molta fotogènia, a l’escena.
El carrer és buit, no hi transita ningú tret del gos que udolava a la foscor. Una
música de final per resoldre en podria preludiar la segona part. Cavalca sense
presses. Rere els vidres empolsinats del saloon
els vencedors se’l contemplen fatxendes i victoriosos.
On vas, Varufakis?
