El hit parade d’en Falciani.

La meva ignorància en afers fiscals s’ha concretat confonent l’Hervé Falciani amb en Carmine Falcone, un dels protagonistes de Batman que controla Gotham City empastifant-la amb drogues i crims. Per damunt de la llei, en Falcone suborna els policies, els polítics corruptes i és el responsable d’una toxina amagada en conillets de peluix que allibera els pitjors malsons entre els habitants de Gotham City. L’atmosfera confusa us la podeu imaginar quan la silueta d’un ratpenat de disseny es projecta en la lluna plena de febrer mentre en Batman de veritat és de copes al Born.

En Falciani i el seu llistat es poden creuar amb els rànquings Forbes de les persones més riques del món. Un exercici fàcil, una intersecció elemental, que il·lumina la vida secreta d’algunes grans fortunes. Casualitats innocents per a un hit parade on hi figura qui hi excel·leix!

Cantants, esportistes d’elit, monarques amb ceptre, banquers aliens al HSBC i un llarg etcètera de professionals de tota mena -però amb molts, moltíssims, diners- consten al cens del frau fiscal global. Són exemplars, paradigma a imitar, amb una cara oculta com la lluna on la silueta d’en Batman disfressat d’inspector d’hisenda no hi arriba.

No seré pas jo qui jutgi el cavaller de la legió d’honor Gérard Depardieu per canviar de residència per tal d’estalviar en impostos. Primer a un poble belga a un quilòmetre de la frontera francesa i, després, per tornar-se addicte a l’hospitalitat celebrada amb vodka que li ofereix Vladímir Putin a la república russa de Mordovia. Aquest almenys té el mèrit d’haver-ho explicat sense embuts fiscals i sense que en Falciani l’hagués de delatar.

Tampoc criticaré el clan Botín del banc Santander –a la mestressa se li va atorgar el títol de marquesa l’any 2008- pel desencert a l’hora de promocionar el crèdit moral i la confiança en el seu negoci. “Volem ser el teu banc”, proclamen. Estalvio la pregunta retòrica i l’acudit fàcil. Com diria als deixebles un mestre de metodologia competencial i expeditiva, això és llegeix i s’entén.

Just fa quatre dies que en Marc Márquez, el tro de Cervera, era literalment fulminat perquè va anunciar que marxava a respirar l’aire més pur d’Andorra. El patriotisme més genuí i gens sospitós, seguidor del Fernando Alonso –a qui se li concedí el premi Príncep d’Astúries l’any 2005- s’arrencava literalment la pell i els tatuatges davant la intenció d’aquest nen de la Segarra. Era entendridorament corprenedora la imatge de la criatura plorant davant de les càmeres i renunciant a l’acollidor paisatge transpirinenc.

Ja m’estalviaré prou de calumniar monarques i transgressors reials. Que Al·là els perdoni! Quan esclataven les revoltes populars o les verdes primaveres calentes a l’Islam nord-africà qui no resguardava els melosos dàtils en algun oasi suís –on hi abunden els recers- de les escomeses dels Germans Musulmans.

És fàcil parlar de justícia distributiva, d’impostos equitatius i d’una hisenda neta, transparent i eficient. Tothom ho signaria -es llegeix i s’entén com deia aquell-. La pregunta i la dificultat és si això és possible i com s’ha de fer? Tenim les regles del joc pervertides i poc clares. Recollir les fitxes i posar-nos a la casella de sortida amb l’advertiment sense excepcions que les normes –com la Constitució- són sagrades, és quelcom que només ens pot garantir en Batman si és que no figura també al llistat negre dels ratpenats defraudadors –vampirs?- Caldrà contrastar-ho!

Convèncer que s’ha de tributar gairebé la meitat o més de les grans sumes que s’obtenen en generositat solidària quan no exercim d’usuaris d’allò que financem és un acte heroic que s’hauria de reconèixer amb medalles ben gruixudes. Quin de la llista del Falcone –o era en Falciani?- és usuari real de la seguretat social o alumne d’una escola pública al Raval. No deuen circular ni per les autopistes de la vida ordinària. La seva perspectiva –ben allunyada del peatge de Mollet del Vallès- és la d’una finestreta en un reactor privat que un núvol tòxic de quotidianitat color verd divisa desdibuixa en l’horitzó i els torna invisibles a les arques de l’estat.

Per la meva part faig el que puc. M’hi esforço, a no pagar valors afegits amb la legítima aspiració que l’alcalde Trias em distingeixi com a president exemplar de la comunitat de veïns. Un reconeixement que a la llarga espero assolir, com l’aspiració –frustrada per ara- d’existir als llistats d’en Falciani el més amunt possible de la classificació.

Nevades.

-Desperta! –costava de treure el bec de sota les mantes –Mira, és tot blanc! –un miratge lluminós de silenci encalmat cobria la lletjor de l’hivern. La fosca realitat dels dies s’havia vestit de festa per trencar la monotonia i arrodonir les pors cantelludes que, amb els dies, convertien els finestrals en goles de fantasma amb ullals de gel.

Sí, havia nevat!

Els ocells s’apressaven amb desfici, de branca en branca, a recollir llavors; el cel era macís i el fred s’encalmava. No fallava, en la conxorxa dels elements s’anunciava infal·lible la nevada. Neu rodona i eixuta, parracs molls com estores voladores, neu granelluda. Pessics de cotó fluix que suraven silenciosos, amb traïdoria, i s’anaven acumulant. De dits a pams en mesures poc fiables, depenia dels interessos i del temor als estralls de tota mena que provocava una nevada de les d’abans.

En la foscor freda de la nit sota el paraigua precari d’una bombeta a la cantonada de la plaça, el cel queia literalment damunt. Estels gèlids aterrant en la mirada atònita d’infant. Nevava! La insòlita geografia dels topants es capgirava inspirada i agosarada com un ninot de neu que desdibuixava la fesomia dels camins.

Llevar-se per contemplar com de blanc i com nevava era un goig. L’alegria dels infants aliats amb la tempesta, aliens als problemes, desvagats i juganers. Com neva! A l’altra bàndol hi havia els grans que coneixien quin pa s’hi dóna en els nevers que guardaven en la memòria dels anys. Un dels avis, a recer del foc a terra, explicava que no sap del cert quin dia va néixer. Havia arribat al món –li havien dit- pels voltants de la Candelera i no el van poder inscriure fins a la primavera quan la neu s’havia fos. El seu aniversari només tenia un referent burocràtic i poc precís, els papers de la partida de naixement.

Penellons a les mans vermelles i orelles testes de jugar amb la neu, pólvora glaçada i molla. Rierols congelats i aigua espessa que el vent, el torb, arremolina amb un fred tan viu que s’hi podrien trempar violins. Udols anunciant la basarda d’obrir la porta i trobar-hi un mur blanc per horitzó a les raconades arrecerades.

I en la dèria, els adults -a qui el paisatge no els semblava tan meravellós- escoltaven els silencis de la nit. Atents i atemorits per si la teulada suportaria el gruix o la biga serrera seria prou valenta, que la neu humida pesa com les pedres. Centímetre a centímetre la por creixia mentre les canaleres s’anivellaven i en penjaven petits caramells que crucificaven la fusta.

Neu que esperava pacient més neu a les obagues, bruta i trepitjada. Neu dolenta sense rimes, gens poètica, que cobria pastures i dreceres. Perquè a la reclusió i a la manca de sol s’hi afegia la fam i la set que patia el bestiar. Vaques tancades a la cort llegint el diari, deien els pagesos. Entretingudes amb les noticies i les estampes. Com més gana passaven, també les eugues, les ovelles o les cabres, més informades -i amb un punt d’erudició- esdevenien.

He d’aclarir que estic parlant d’abans del canvi climàtic o de quan les cabres vivien penitències quaresmals de mal pair mentre s’il·lustraven atipant-se amb la premsa del cor. Per sort, la neu s’ha convertit en matèria de luxe i la podem fabricar. Per fortuna les nevades ens les prediuen amb profètic encert paternalista i les vivim en directe guarnits amb més paciència als embussos que amb bufandes i mitjons de llana.

No voldria desaprofitar l’ocasió i la plataforma per informar que disposo d’un arsenal de queviures per resistir les prediccions meteorològiques d’aquests dies. Les ofereixo a preu raonable -a negociar-. Arròs, patates, fideus i unes penques de bacallà salat. I d’altres llepolies enllaunades com sardines en escabetx i tonyina amb oli d’oliva baix en calories.

Abriguem-nos!

Auschwitz.

A taula, quan era l’hora de les galetes i del vi dolç, va aparèixer una ombra d’home. Plorós, emocionat. Havia travessat la frontera d’amagat des de l’altra banda -del cantó de França-, per venir a visitar-nos. Des de finals de la guerra que no havia tornat. Vint-i-escaig anys d’exili es resolien en un acte de valentia temerària perquè l’haurien pogut agafar.

Els nens no enteníem massa què estava succeint en aquell dinar de festa major de finals d’agost. Ni qui era aquell personatge, un nom pronunciat sempre en veu baixa, xiuxiuejat amb prevenció i en conxorxes impotents. En recordo l’aparició o, millor dit, la resurrecció d’un fantasma de la guerra civil que havia hagut de marxar perquè era un roig significat. Rojos, més o menys, tots ho eren –o ho havien estat-, però els significats figuraven al llistat de les absències o al cel on deuen reposar els republicans.

Les abraçades, els plors, l’emoció i, sobretot, com costava de catalogar aquella fesomia de mapa massa grapejat -arrugat, esprimatxat i vestit com solien els gavatxos dels primers seixanta- em va desconcertar. Era un misteri de personatge. Havia estat algú.

Cap convidat, ningú dels presents, s’esperava que aquell núvol de tristor que envaí el menjador, sorgís en un dia tan especial. Més que res perquè en un parell de cases més amunt hi dinava la parella de guàrdies que havien assistit a l’ofici solemne del migdia i, amb el pretext de vigilar, treien el ventre de pena a còpia de posades d’ànec amb peres. Els fusells, aquell dia estris pacífics i inútils, també eren de festa estintolats a la raconada de les desvagades escombres de bruc.

Encara no s’havien refet de la sorpresa. Aquell era un moment d’estupefacció i de reconeixement, dues dècades condensades com la llet de pot. S’abraçaven ben fort perquè calia arrapar-se a la veritat de la que es toca. Algú va omplir el got de conyac, que és la beguda remeiera més eficaç per als ensurts i l’esbalaïment sobtat.

Aquell parent llunyà en tots els sentits, a mi, em va impressionar per la màquina de retratar –la versió anterior de les càmeres de fotografiar i l’antecedent prehistòric de les digitals- que va treure. Recordo que en vaig guardar -tresors de modernitat francesa- uns cubs que llampegaven. Amb fal·lera retratava tothom i demanava també de sortir-hi amb alguns dels presents. Se la volia emportar, aquella estona que va compartir amb presses i cert recel. El neguit d’espiar discretament ara per la finestra i ara per la balconada repel·lint l’encert dels franctiradors que el poguessin assetjar.

Entre la fatxenderia mentidera de com el tractava la vida rere la carena hi suraven la nostàlgia i el dia que va haver de fugir deixant-ho tot, abandonant l’amor propi i assumint una derrota. Era, d’entre els vençuts, dels més sotmesos encara. I s’esforçava a explicar com havia progressat i com li anaven les collites en aquell paradís que comença just enllà de Prats de Molló. Jo me’l contemplava sense entendre –llavors- massa coses del que parlaven. Pujades i baixades de tristor profunda, d’aquell núvol gris que l’embolcallava com un eixam de mosques contrastat en com de regalada era la vida al país de la llibertat, la igualtat i la legalitat republicanes.

-Les vam passar magres –recordava –Molt putes! Massa! –i milers de mosques negres s’afegien a l’estol de tristor que arrossegava com un fantasma del passat que és torna present. I llavors –ho recordo perfectament- es va descordar el puny de la camisa, va arromangar-se-la i allí hi havia aquells números dibuixats. Que no marxaven després de tants anys. Un blau brut esvaït, com si tinguessin vida i s’haguessin, amb els anys, entaforat endins per tatuar-li a més de la pell, l’ànima.

De patiment i de com de putes les havia passat en podia parlar molt i molt. No recordo a quin camp de concentració va dir que havia estat empresonat. Tampoc vaig entendre què volia dir aquell gargot de números al canell. Em va quedar l’anècdota. Que va sobreviure gràcies a una peülla de cavall que anava rautant setmana rere setmana. Que havia patit molta –moltíssima- fam. Això sí que jo era capaç d’assimilar-ho, malgrat que no comprenia per què alguns homes poden privar de menjar a d’altres homes.

Quan va marxar -no podia estar-s’hi massa- es van repetir les abraçades i els ulls plorosos. Els bons desigs i la promesa que allò, com els malsons dels camps de concentració, s’acabaria aviat. Acomiadant-se, em va mirar amb tendresa i em va abraçar. Les seves galtes eren fredes i el núvol de tristor era més espès.

El temps no ho esborra ni ho perdona tot. Els anys passen, però en resten les cicatrius a la pedra, a la memòria, a les estripes d’aquells que ho van sofrir. A l’epidermis d’un canell prim com un sarment gargotejat maldestrament.