Esmorzar amb diamants.

Avui a Londres jutgen uns lladres pel robatori conegut amb el nom de Hatton Garden. Res de nou sota la capa del cel si no fos perquè els autors de l’assalt a una cambra cuirassada del barri dels diamants londinenc van endur-se divuit milions d’euros de les caixes de seguretat que custodiaven bàsicament joies. Fins ací tampoc res de nou en el món dels pispes amb èxit, es tractaria del cop perpetrat en joies més important de la història d’Anglaterra. Tampoc cap novetat respecte de la justícia poètica –pròpia de les pel·lícules i, a vegades, de la realitat- que es resol amb la captura dels lladres. El que crida l’atenció és que la banda era integrada totalment per jubilats.

Pensionistes que van perfilar l’assalt mentre acompanyaven els néts a la llar d’infants, que tenien cura de combatre el colesterol disputant llargues partides de petanca -amb imant per recollir les boles- i havien habilitat un pub anglès en la seu oficial de l’organització. A la fotografia de la fitxa policial fan la fila d’un quartet d’avis venerables a qui cediries el seient al metro o a qui compraries un vehicle de segona mà convençut que els quilòmetres són els reals. Presenten l’aspecte de bones persones no resignades a la condemna imposada per l’edat. N’hauran d’acceptar una d’administrada pels homes i endossada per un jutge amb perruca anacrònica i certa enveja ara que se li acosta el retir forçós. 

Quatre avis, un quartet de jazz amb el cap clar i els dits ben greixats, durant la setmana santa del 2015 van endur-se un botí de rècord en joies, divuit milions. En Brian Reader té 76 anys amb molt de pedigrí criminal, viu afectat per la solitud des que es va morir la seva esposa fa set anys; diuen que s’entreté a cercar el nom de la difunta als mots encreuats atacat per la melangia dels vidus. En Terry Perkins celebrava l’aniversari el dia dels fets, 67 anys, un preadolescent comparat amb alguns col·legues; carrega a les espatlles 22 anys de presó que n’avalen el currículum professional. En John Collins, de 74, tenia assignada la tasca de vigilància, però es va endormiscar bressolat per la caloreta de la calefacció al vehicle des d’on atalaiava. El menor, el nen més jove, és en Danny Jones, de 58, un excèntric que es vestia amb la bata de la seva mare i lluïa un barret vermell d’estil moro. 

Cinc selectes personatges més han estat involucrats i inculpats amb càrrecs. Destaca en Billy el Peix, de 60 anys, el conductor de la banda que porta pròtesis a ambdós malucs i té problemes de pròstata. Quan el van detenir, una incontinència humiliant el va trair, quelcom que condicionarà les declaracions i la compareixença davant del tribunal atesa la bufeta sensible d’en Billy el Peix. La policia, camuflada de jubilats, encara cerca entre els afeccionats a la petanca però sense un imant amb un cordill que facilita molt la pràctica d’aquest esport i no haver-se d’ajupir. Els agents tenen indicis que un dels participants en l’assalt es diu Basil, a les càmeres de seguretat se’l veu lluint una perruca vermella –l’enveja del jutge-. Segons el testimoni dels acusats es tractaria d’un expolicia que va tenir un paper clau en el cop. 

De nit van baixar pel forat de l’ascensor al soterrani de Hatton Gardens. Havia arribat l’hora de verificar les estratègies planificades al pub entre cervesa i cervesa. Se’ls va disparar una alarma, però era divendres sant i la policia estava pels bunyols de pasqua enmig d’una dieta magra i no va reaccionar. Trepanen la paret de formigó. No aconsegueixen foradar la paret metàl·lica de les caixes de seguretat. Abandonen. Hi tornaran l’endemà, dissabte al vespre. Desvalisen el contingut de setanta-tres caixes. A quarts de set del diumenge de pasqua toquen el dos. Ho celebren amb un esmorzar continental a l’Audrey Hepburn amb flocs de mantega esquitxats amb polsim de diamants. Tot un homenatge. 

Dos-cents agents han calgut per aconseguir de resoldre el cas. Van trobar dues bosses amb joies atribuïdes al botí d’en Danny Jones en un cementiri londinenc. Aquest personatge hauria amagat la part que li pertocava a la tomba del seu sogre. Quina revenja psicoanalítica s’havia empescat l’atracador que es vestia amb la bata de la seva mare? Deixem que sigui la justícia anglesa qui ho esbrini. 

Tot un exèrcit d’agents, d’inspectors i de detectius rere la banda que no va deixar cap empremta física. Van menystenir –o ignoraven- les modernes tècniques de recerca criminal. No havien estat assidus espectadors de les sèries televisives com el CSI, Crime Scene Investigation. Ells han excel·lit com a virtuosos de la vella escola. Però els lectors de matrícules, les càmeres de videovigilància, els micròfons... els van denunciar. La formació permanent, que tot gremi professional hauria de conrear, els va fallar. Aquests perfeccionistes de les dècades glorioses només són criminals analògics operant en un món digital que els ha depassat. La policia disposa d’hores d’enregistraments on els lladres afirmen que aquesta serà la seva pensió. Se sent com un ja ha començat un dolorós procés de reparació odontològic amb implants d’última generació... Somnis i somriures que ja no seran possibles. 

Els temps moderns els han atrapat. Així que tornin a disposar de moments per a la reflexió i la formació, s’han d'inscriure en un curs de noves tecnologies perquè atracar un banc a punta de pistola o de trepant ja està gairebé descatalogat. L’any 2014 al Regne Unit només hi va haver 90 casos, tots els implicats eren avis sense WhatsApp i sense presència a Facebook o a la xarxa. Pispes analfabets digitals que no figuren als llistats del frau o la delinqüència on line. No són ningú, doncs. Durant el mateix període prop de quatre milions de persones van ser víctimes de robatoris electrònics –i no hi comptabilitzo les sospitoses comissions bancàries-. 

Després d’aquest petit detall, que els enxampessin, només els poden redimir els drets de la pel·lícula que ja escalfa motors. En Michael Caine ja s’hauria postulat com a protagonista del film, una història verídica que els ha de mitificar. Tanmateix la defensa ha avançat que els lladres de joies tenien decidit de renunciar a la pensió. Amb el cop a Hatton Garden pretenien -al·lega- deixar de ser una càrrega social i econòmica per al regne de Sa Graciosa Majestat Isabel II. 

De bones intencions no anaven curts!

Neu ciclogenètica.

La predicció ofega la sorpresa i té dues virtuts que es complementen, ens alerta i alhora també ens decep perquè la magnitud que prenen els precedents a l’esdeveniment, sovint, no acostumen a respondre a les expectatives que havien aixecat els profetes. El que més ens sobta i ens descol·loca és allò que no esperàvem de cap de les maneres, l’inesperat, el que esdevé d’improvís. 

Una hipòtesi que podríem aplicar a la predicció meteorològica per al cap de setmana. Es recomana molta prudència en la conducció allà on nevi amb intensitat, portar el vehicle preparat amb cadenes, el telèfon mòbil amb bateria, alguna manta o roba d’abric de reserva, aigua i algun aliment calòric; i seguir sempre els consells del Servei Català de Trànsit. Els homes del temps creen opinió i avisen de l’episodi que s’apropa, demà dissabte es produirà el que els experts anomenen una ciclogènesi explosiva. Tothom està al cas, tots hem estat avisats de la gran tempesta de neu que arrebossarà el país d’una puresa freda i fonedissa.

El context actual als països més que desenvolupats ha propiciat que fem culpables, d’allò que no podem controlar també, als responsables socials. D’ací que els polítics temin els episodis climàtics tant o més com una pedregada. L’ona de calor estiuenca, la ventada de tardor o aquesta nevada de demà -gairebé al caire de la primavera- acostumen a encoratjar els homes d’estat en una mena de prepotència que no els pertoca perquè el domini dels elements, per ara, no és al seu abast. Si girem l’argument ho podem interpretar com un gest alliberador perquè la temeritat -de produir-se- va a compte nostra, dels transgressors que no haguem fet cas de l’alerta explosiva. Algun dia proper -si ja no ho fan ara- seran els elements qui ens passin la factura sense demanar permís ni avisar per les alteracions que hem provocat. 

 No m’agradaria estar a la pell d’en Tomàs Molina o de la tropa de meteoròlegs que tenen el front rus en una matèria que tradicionalment havia estat declarada secret militar o de gran interès per als estrategues. Tot i l’anunci d’aquesta ciclogènesi explosiva que ens han avançat espero que només dinamiti les caixes registradores dels establiments turístics del cap de setmana. Ja es poden amagar en Molina i els seus còmplices del temps si la neu que ha de caure demà és més una anècdota que no pas una amenaça real. En l’experiència d’episodis similars perviuen les queixes pels greuges causats al sector serveis amb duels de matinada a primera sang. Mentre, siguem compassius amb el sofert Molina perquè sense una bola de vidre -o un ou de drac- és una gesta gairebé impossible d’enfilar-se als cims del pronòstic on hi ha els altars de la infal·libilitat.

El temps ha esdevingut un referent permanent a les sobretaules que condiciona la vida domèstica de les àvies i de les persones especialment sensibles amb els fenòmens climàtics. Entendreix veure-les llevar-se pel matí uniformades de TV3 i equipades per travessar els Alps, amb mitjons, gorra i bufanda de llana amb borles, només perquè en Molina els ho insinuat. M’admira la credibilitat i l’obediència malgrat les inusuals temperatures d’aquest hivern tocat pel canvi climàtic. L’ascendència dels homes del temps, inqüestionable, té un punt d’apocalíptic que ja tenen cura de conrear amb reportatges de catàstrofes, inundacions o huracans terribles quan la calma i la monotonia locals no ultrapassen l’avorriment insuls. Després, una bona migdiada per si el món s’acaba. 

He detectat, malgrat els anuncis preventius, que ens hem tornat més raonables en els efectes de la tempesta de neu respecte del rebost. Les autoritats només recomanen “aigua i algun aliment calòric” a les bodegues dels vehicles. Anem millorant. Potser haver interioritzat que el canvi climàtic ja és ací ens torna més incrèduls. Les grans nevades s’han convertit en decorats per a nostàlgics, quelcom inversemblant. S’han fos, si no és que la de demà em contradiu. De la mateixa manera que s’han liquat les cues de postguerra a les botigues de queviures i d’ultramarins vigents encara fa un parell de dècades. Ja no s’obre la veda als prestatges ni es practica la captura del pollastre indefens, la collita de l’arròs, les patates o dels llegums amanint-ho amb una bona reserva d’oli, de sucre i de cafè. Ningú tem o passa les nits vetllant que la biga serrera, la que remata la carena a les teulades, cedeixi pel pes de la neu acumulada. 

Que nevi, doncs, on ha de nevar, a la muntanya. Que els gruixos siguin la reserva d’aigua assenyada que es va fonent tot xopant amorosa la terra assedegada remeiant la sequera de mesos. Que la nevada no causi estralls i que l’esclat anunciat serveixi per tornar a dibuixar les pistes d’esquí. Bon cap de setmana!

Dedicat a l’Isidre, l’absència sentida que ha cavalcat el cavall negre de la mort i el patiment a qui han acabat vencent. Un meteoròleg de microclimes amb predicció generosa i discreta, que l’encertava. En el record d’un temps i d’unes nevades que no tornaran. Per sempre, germà.