Missals traspassats.

La senyora Marta Ferrusola és notícia per una breu nota manuscrita en clau catequista dominical on requeriria a un banc andorrà que traspassés dos milions de les antigues pessetes a l’hereu de la nissaga. 

Corria el desembre de l’any 1995 -quan va redactar la nota- i la llengua catalana vivia una mica als llimbs entre la llei de normalització lingüística del 1983 i la de política lingüística del 1998. Aquell personatge, la Norma del català és cosa de tots, era una preadolescent; haurien de transcórrer unes dècades fins al 2005 perquè ja calgués donar corda a la llengua i proveir-la d’una pròtesi dental errant, que saltironejant es desplaçava gràcilment. Molts recordem aquestes campanyes de foment de la llengua.

Què tenen a veure el breu i precís manuscrit de la senyora Ferrusola, redactat a la manera d’una innocent indicació d’una sagristana que es fa passar per “mare superiora” i la digressió històrica del català cap a una llengua europea de ple dret? Fàcil! S’hi han detectat nou faltes en set línies. Un horror denunciat pels puristes de l’ortografia més amatents a la correcció formal que no pas al propi missatge. Reconec que la Marta ho hauria tingut pelut als cursos de reciclatge de la llengua que es van impartir a la dècada dels vuitanta.

Tornant al present jo vull treure ferro a l’afer. Qui té cura de la llengua en escrits intranscendents, immediats i, sovint, d’ús només personal de caire més memorístic que no pas comunicatiu. Encara està per estudiar la gramàtica de la llista de la compra, la sintaxi del manyà o la morfologia del pagès. No m’imagino un recull poètic de factures del mecànic ni una antologia rimada de converses de veterinaris amb els seus clients –lloros al marge-. Una nota de paper –ara parlaríem de missatges instantanis de mòbil- té la intenció clara i la finalitat precisa de requerir o de recordar. Ni el lampista ens envia rodolins ni les seves metàfores futuristes respecte de la cisterna de l’inodor ens impressionen, només ens commou la quantitat final de la factura –amb o sense valor afegit-. 

Arribat ací jo disculpo la senyora Ferrusola. L’absolc gramaticalment. Vindrà d’una falta d’ortografia? Au, va! No siguem llepafils ni primmirats ultracorrectes de diccionari. Si repassem les aplicacions de missatges personals –o aquests Miralls i Espantalls- amb el mateix rigor, ens esgarrifarem per l’estol d’errades de tota mena que hi pasturen. La Marta s’ha cruspit els accents, la dièresi s’ha despenjat i la ela geminada es gronxa feliç sense estossinar la finalitat comunicativa. La prova és que tothom ha entès el missatge, clar i català!

Aquesta defensa esdevindria coixa i injusta de no fer esment a la voluntat literària que l’autora hi ha esmerçat i que ho compensa formalment amb escreix. Si ranqueja ortogràficament, n’excel·leix l’estil poètic que traspua. La intenció creativa concretada en la metàfora m’ha emocionat. El poder de la llengua –i del símil- és una troballa inèdita. “Traspassar missals a la biblioteca” té un poder evocador –i profitós- d’una exquisidesa que va més enllà de l’al·literació que ens acarona l’orella reiterant les esses sordes. Som davant d’una evocació traçada amb una cal·ligrafia de monges que ha evolucionat i que eleva a categoria mística –com Santa Teresa- la vulgaritat terrenal dels ordinaris milions, malgrat tractar-se de les devaluades i nostàlgiques pessetes de l’any 1995. 

Benvinguts a la mística del segle XXI.

Un màster a Soto del Real.

Un xàfec de casos amb polítics implicats en l’espoli de les arques públiques ens esquitxa. Un microclima d’abast gairebé peninsular s’ha instaurat a la monarquia de les tempestes amb tronades que tenen molta intensitat i poca durada. Una tendència amb temporals fugissers destinats a l’oblit. Molt de temperi celestial sense llamps que socarrimin la voluntat dels votants. Mesells i desmemoriats ciutadans que perdonem i que ja no ens escandalitza allò que s’ha convertit en usual, que ens pispin la cartera amb simpatia, molta poesia i massa barroeria.

Ja érem avesats a la socialització de les despeses mentre alguns espavilats -només alguns- en recullen els fruits. Obedients, bon pagadors, educats i en cívica renglera hem anat pagant peatges o hem passat per capelletes registradores diverses amb complaguda i cristiana resignació perquè hisenda som –o érem- tots.

La invenció -la corrupció també innova i se les empesca totes- ha consistit a fer fonedís allò que no és enlloc perquè ha volat sense rastre ni pretextos. Simplement s’ha esfumat. Ni comissions o percentatges, directament amb factura fantasma i sense IVA, ja que alguns ho han pispat sense deixar cap evidència d’allò que suposadament s’havia de finançar. El sense rastre és una tècnica d’esferificació –bombolla- comptable per a les altes finances que ha obtingut uns rèdits formidables. I encara més, quin perdiguer en pot seguir el rastre? Aquesta impunitat ens ha obstruït l’olfacte i a ells la vergonya. Babau l’últim!

Els xàfecs s’han intensificat darrerament. Com si hagués tornat l’hivern a dos dies pel maig, ha nevat i hem rescatat la roba d’hivern. El temps també s’ha tornat boig. S’han detectat fenòmens rars, tigresses plorant amb llàgrimes de cocodril i han sortit dels cataus els caçadors furtius de fortunes amb una escopeta nacional amenaçant els nius de passerells que pengen fràgils a les branques de la delació.

Dimissions, engarjolaments i disputes. Encausats i jutges –turistes i numismàtics, canta en Jaume Sisa-. Entre els arguments, el pretext i la ignorància sobirana. La transparència d’un vidre brut i la certesa que ningú retornarà allò que ha robat. Quina tristor -ràbia!- no hauria d’amarar la ciutadania que tolera i vota els protagonistes d’aquest serial de lladres i serenos amb toga.

Ja que no els vencerem, fem-los costat. Us proposo que assistiu durant el mes de juliol a Soto del Real al màster que s’iniciarà en corrupció integrat a l’European Summer School on Information&Science. Es tracta d’una escola d’estiu, d’una durada encara per determinar, adreçada especialment a qui vulgui cursar un màster o un postgrau en l’àmbit de la depravació i de la rapinya aplicades al vessant polític.

El projecte, finançat pel programa Erasmus+ -dins del qual s'inscriu la institució- disposa de beques per assistir-hi. Cada beca inclourà l’allotjament, la manutenció i els desplaçaments. Els participants seran triats i proposats per un tribunal de reconeguda solvència nacional en l’àmbit de la selecció.

Es tracta d’oferir una visió estratègica amb formació que capacitarà per disposar d’una perspectiva global i sagaç de l’àrea de negoci. D’aprofundir en les àrees de màrqueting per assolir un perfil acreditat i molt sol·licitat actualment. Impartit per professionals de reconeguda solvència en actiu o que han desenvolupat recentment la seva activitat.

Una rosa i un llibre casolans.

Un cap de setmana especial perquè enguany Sant Jordi s’escau en festiu, quelcom que no fa el pes als venedors de roses perjudicats per l’absentisme laboral. En els llistats de flors més venudes el clan de la rosa ha patit una davallada significativa respecte de quan Sant Jordi se celebra en dia feiner. Tornaran edicions més glorioses per al florit gremi. 

A la Barcelona impossible per la magnífica diada de Sant Jordi els primers indicis de la festa m’han assaltat només sortir de l’ascensor. El president de la comunitat de veïns ha muntat una parada a l’entrada i signa exemplars del seu llibre editat amb cert oportunisme ben trobat, Historia de una escalera. M’ha semblat entranyable. No m’he pogut estar de comprar-ne un, d’exemplar, que molt amablement m’ha dedicat i, pel mateix preu, m’hi ha entrat un punt de llibre totalment artesanal -manufacturat per la néta- i una rosa una mica pansida, però una rosa. El meu sentit de la prudència m’ha estalviat els comentaris i la crítica literària, ho deixaré estar per a properes ocasions, quan l’autor esdevingui un escriptor consolidat i encara més mediàtic.