E la nave va!

E la nave va! L’estiu encara navega a tota vela amb el port de sant tornem-hi a les envistes cada vegada més proper. Just en aquell punt on ja comences a comptar els dies que queden de felicitat, de gaudi i de sol amorós amb l’agenda desvagada. Només ens pot destorbar el xipolleig dels rems en la lluita tossuda contra les ones que poden trencar aquest estat de benaurança idíl·lic –que si ens abaltim frega l’avorriment rítmic-. Perquè tot rutlla enmig d’una excelsitud mai vista. Un estiu tan perfecte que la premsa l’ha hagut de subsistir sense centres d’interès. Un oasi sense ensurts, sense sang ni fetge, sense cap notícia colpidora per penjar a les portades. 

És així com el gremi de la comunicació hauria hagut de passar la temporada estival dejuna de fets importants per tirar a l’olla informativa. Ni un trist os per rosegar amb una mica de tendrum. Què se n’ha fet d’aquells estius carregats d’ensurts? On la fan aquells malfactors de serial estiuenc que ja no ens atemoreixen? S’ha perdut la intriga de vigilar la cartera i l’honra? Un conegut d’aquests que té dèria per les destinacions exòtiques de camell es referia, un una tertúlia de vermut a la plaça, que enguany el regateig també ha defallit, ja no cal aquella deferència cultural per acabar els tractes amb un acord i un te.

Vivim en un món feliç i pla sense conflictes ni regateigs. Finalment al segle XXI l’home –en masculí genèric- ho ha entès. Persones respectuoses, humanitàries, amansides guanyen per damunt de les malvestats que han omplert les portades des que l’home –també en genèric- és home. Ens podem felicitar perquè la humanitat –tota- és una bassa d’oli harmònica i sense estridències. Benaurada Xauxa! 

Enmig d’aquest panorama m’he adonat en un breu parèntesi –me l’hauria pogut estalviar- que les “serps d’estiu” han tornat a sortir dels cataus, aquelles notícies més o menys intranscendents que apleguen la majoria de diaris amb profusió d’imatges bucòliques com postes de sol i molta epidermis torrada. Enguany, però, els rèptils mediàtics han tret el cap amb un extra de creativitat imaginativa. Ens han estalviat les celebrades controvèrsies respecte dels mitjons negres amb sandàlia, dels congressos de coloms voraços o de les aleatòries deposicions en guerrilla del quisso urbà. 

Els mitjans, però, han estat a l’alçada per mantenir el tremp divulgatiu ja que des del no-res han tret a passejar alguns escurçons, que també han de fer l’agost. Se les han empescat per tenir-nos enganxats, des de la independència que els caracteritza, amb històries entretingudes trenades a la manera dels serials –el gènere que triomfa-. Els grans periodistes són aquells que de la intranscendència en fan un món versemblant. A manca de fets, doncs, metàfores. 

Serps d’estiu arreu entrebancant la realitat. A l’última ens volen fer empassar que l’Amazònia és una teia ardent. La notícia ha aixecat una fumarola que ultrapassa les fogueres rituals amb les tribus amazòniques a redós dansant felices en la festa major d’agost. La veritat és que en Bolsonaro ho té tot sota control, tant el foc com les ONG incendiàries. Només fum d’estiu, no patiu! 

Una altra fiblada a causa de la manca de fets rellevants l’ha sofert un equànime diputat que ha qualificat els passatgers del creuer Open Arms de “ben menjats”, de farts, podríem dir. Els cronistes s’han excedit, se’ls ha anat la ploma. Qui es pot empassar en aquest afer -allargant-lo dies i dies- que hi ha persones a la deriva per la Mediterrània. Qui no socorreria, en aquest mar tan casolà i transitat, al seu vaixell camí de Capri o de Lampedusa qualsevol nàufrag? 

Prefereixo la polèmica sobre els protectors solars o respecte dels gossos de vorera a aquestes inversemblants històries que s’empesquen els diaris. Arribo a la conclusió que s’ha de tractar de grandiloqüències informatives pròpies de becaris amb anhels professionals i l’amor propi molt incandescent. Ja se sap que a l’estiu tot becari escriu. 

L’última! En aquesta bogeria per omplir paper li ha tocat el rebre a una conciliadora diputada rossa i noble d’esperit i de llinatge –també ros com la palla- a qui atribueixen l’acudit de difondre que Barcelona ha esdevingut un controvertit Bronx amb barricades i barretina. Segons aquesta notícia –d’estiu- les empreses de repartiment ja no abasteixen els barris de llet, pa i aigua. 

Com deia aquella parella d’humoristes, “la setmana propera... parlarem del govern” –dels governs-. 

Mentre els coloms continuen posant-se irreverents damunt de la closca d’en Colom, jo encara no m’he après la cançó de l’estiu.

Fer l'agost.

L’agost té un punt dolç d’assaig per apropar-nos a la recerca de la felicitat. Sembla que s’aturi el món, fa l’efecte que s’amorteixi l’activitat frenètica i que les obligacions reposin en una mena de jubilació amb data de caducitat. Aquest és el gran repte, sobreviure’l sabent que s’acabarà i que els dies volen fugissers. Un any més comprovarem com tot el que havíem previst, excessivament optimistes i poc realistes pel que fa a l’agenda, l’implacable transcórrer dels dies apressats ens posarà a lloc i haurem de tornar a ajornar alguns projectes un any més, per a un altre curs. No oblido aquells companys de feina que, quan s’acomiaden tot desitjant-nos un bon estiu, et deixen anar que no saben si ho podran suportar, tants de dies sense veure’ns. Quelcom que deu tenir a veure en la incertesa de la tornada. 

Les vacances salades tenen el seu indicador epidèrmic en el grau de morenor amb què tornem una vegada acabades. Com si el bronzejat que lluïm fos proporcional al gaudi mariner mentre les ones ens llepen els peus tot somiant de pescar al palangre una sirena poc temerària. No anar a una vila costanera és no viure l’agost, no ets ningú si no participes de la disbauxa que es comporta la platja, la paella amb musclos i el barret com menys discret millor amb què cobrim l’exuberància dels cossos castigats pel sol canicular de tots els estius, també els impossibles de la infantesa. En l’atmosfera el perfum estiuenc dels protectors solars és còmplice de l’arrebossat amb sorra i dels castells de planta baixa que la mar sàvia enderroca. A l’estiu tota cuca viu si no fos per la demanadissa de crustacis que pretenen esquivar la temporada pel preu mentre s’exhibeixen impúdicament seductors al turisme gastronòmic, una altra modalitat que caldria catalogar.

Aquest país a l’estiu, fonamentalment a l’agost, penja el rètol de tancat per vacances. Qui pot qüestionar un dret que tenim tots. Amb l’estem de vacacions justifiquem la inoperància de la temporada estival. Com si les esperances, els neguits, les malures, les condemnes pendents i el batec de la vida en general poguessin alentir el batec. Semblaria que tota activitat pot tancar portes per vacances si no fos per aquells esforçats herois que literalment hi fan l’agost. 

Als pobles de muntanya sense mar on confonem un rem amb una pala d’enfornar pa, aquest és un mes també susceptible de l’avorriment en fresc. Els regidors de cultura hi han de posar molta iniciativa i esmolar l’enginy per empescar-se un agost esquitxat d’activitats que engresquin els vilatans que no han marxat a marina i als fidels estiuejants que hi vénen a fer salut i a respirar aire presumptament pur. El turisme de balneari ha donat molt de baixa, ha esdevingut de perfil tísic mentre les aigües medicinals ja no sadollen l’afany guaridor d’altres èpoques. El turisme d’altitud prudent entre pins i rierols sol cercar-hi la tranquil·litat, el paisatge i un bon plat de proximitat –sense musclos, però-. Som de bon conformar entre l'audició dominical de sardanes al passeig i la melangia marinera d’una excepcional cantada d’havaneres. 

Des de fa unes dècades el turisme per excel·lència té la fita més llampant penjada als panells que ens fan l’ullet a “baix cost” en les terminals dels aeroports amb direcció a l’incògnit, a l’exòtic i al llunyà paradís de catàleg carregats amb la incertesa d’una maleta. L’inici d’aquesta aventura audaç, a Barcelona, rau en si podrem aixecar el vol a l’hora prevista, una nostrada tradició ja ben arrelada i imprevisible. No defallim. 

Trieu l’opció que més us convingui, també hi ha qui transforma la terrassa de tot l’any en un parc aquàtic. 

Tinguem un bon estiu! Bones vacances!

Llunàtics.

Que et demanin què feies i on eres el dia que es compleixen 50 anys d’una efemèride és tot un indici que ens porta, en conseqüència, a deduir que ja tenim un màster de desenvolupament personal reconegut. El màster de la vida que hem cursat dia a dia amb més o menys fortuna ens aboca a la nostàlgia de quan encara podíem lluir margarides al serrell. Mig segle més i tots calbs, si la caiguda del pèl no us ha atrapat encara. Un indicador ben visible de com de certa és la contundència de la gravetat. L’aritmètica implacable del calendari es comporta, per si no fos suficient, que per recordar un fet històric de fa cinc dècades s’hauran hagut d’esfullar uns quants anys més, els que calen per ser conscient del moment singular. No us esforceu que no us revelaré pas l’edat, en tot cas us adverteixo que, per un rampell de preadolescent acomplexat, me’n posaria alguns de més. 

Ai, la gravetat! O si preferiu la gravitació terrestre. El gran repte, aquell petit pas de gegant per a la humanitat no va estar res més que la temptativa a no haver-se de sotmetre al seus efectes. Per això, fixeu-vos-hi, els tres tripulants ja lluïen unes entrades galopants al front, autèntiques pistes d’aterratge en el cas d’haver d’avortar la missió que avala el motiu d’aquesta evasió atmosfera enllà. Només astronautes calbs precoços gosaven embrancar-se en una temeritat com aquella perquè sostreure’s a les lacres gravitatòries és trobar el secret de l’eterna joventut. Que res no decaigui o es gronxoli sense la turgència vital de quan som –érem- joves i immortals. No se’ns hi havia perdut res a la lluna. Es tractava de contenir i vèncer la contundència aplomada de la Terra tot saltironejant com una cadernera astral burleta, unes imatges que ja pagaven tots els esforços. El temps no el vam poder aturar, però la gravetat, una estoneta, sí. 

Amb els anys, verificada la tossuderia gravitatòria que rovella i ens desgavella la còrpora, us estalviaré el catàleg detallat dels efectes esgarrifosos, la cosa va tenir efectes més desoladors pel que fa al vessant espiritual de les creences. L’ànima que s’alimenta de la fe també en va sortir qüestionada. L’home arribava al primer replà del cel i enlloc no es veien els estols angelicals als quals els pertocava de ple dret el paper de figurants en aquell primer relat cinematogràfic. Encara veig la cara de sorpresa i d’incredulitat del capellà que impartia la catequesi quan l’escolà talentós li va demanar –Mossèn, on són els àngels? 

On érem aquell dia just fa 50 anys? Al llit, la majoria clapant com angelets a qui no havien convocat com a tropes celestials alades al plató lunar, aliens a la importància del que succeiria just a la matinada. Estic per assegurar que aquella nit, abans d’encomanar-nos –nosaltres mateixos i els astronautes- a l’àngel de la guarda en particular vam intentar detectar la lluna. Localitzada en la immensitat infinita de l’espai vam ser incapaços de veure aquell coet que rondava proper al satèl·lit. El dubte orbitava confirmant la convicció de l’avi que no estava per camàndules. 

L’avi ja era un visionari, podia haver estat el profeta dels terraplanistes actuals. Tot plegat, cosa de llunàtics que ens volien prendre el pèl.