Serps d'estiu.

La serp d’estiu –una espècie en perill d’extinció- era una notícia més o menys intranscendent, recollida a bastament per la majoria de mitjans, que servia per omplir pàgines i telenotícies a manca de matèria primera transcendent. Aquests simpàtics animalons reptaven per les festives pàgines estiuenques repetint continguts banals arrossegats d’un estiu a l’altre sense més voluntat que engruixir el calibre de la publicació. Eren paradigmàtiques i omnipresents les deposicions canines de vorera urbana, l’excedent de coloms a la plaça major, l’ús i l’abús dels mitjons amb sandàlia o l’extraordinari exemplar de meló o carbassa recollit en un conreu rural. La carbassa descomunal venia documentada amb una fotografia que, alhora, homenatjava i identificava l’hortolà d’honor.

Seré un frívol, però com trobo a faltar aquelles serps d’estiu! Eren el símptoma que l’univers rodolava sense ressalts i que el món proper –de vacances com els redactors estrella- s’havia aturat durant la canícula. Només el mar bategava pausadament rítmic i sense meduses perquè llavors també estiuejaven sense mascareta.

L’estiu d’aquesta edició ve farcit de continguts contundents. No hi ha espai ni per a les necrològiques tot i l’auge que ha experimentat el gremi de les funeràries. La mort no s’atura i fa via, també la mort natural, aquella no atribuïda a l’actual pesta. Definitivament, per un motiu o altre, no som immortals. Em decanto, però, més per l’amor en temps de pandèmia, infinitament més temerari, però intensament vital i esperançador. De fet, una de les històries d’amor d’aquest estiu que passaran a les enciclopèdies és el romàntic afer reial amb la princesa rossa de conte de fades que fibla –com un escurçó d’estiu- l’interès de l’audiència, també la del paper setinat que manté el dret de safareig i de cuixa en assumptes de noblesa i cases reials europees. 

Existeix prova d’amor més contundent? Posem-nos en la pell dels protagonistes, imaginem l’ensucrada resposta de compromís a la pregunta inoportuna de fins on m’estimes just en un instant de clímax passional quan la concentració no és patrimoni precisament de la loquacitat articulada ni de la poètica amorosa dels trobadors. Per això trenco una llança i el ceptre si cal a favor del monarca jubilat –heroic amant esforçat- quan retrobada la sabateta de cristall hi diposità amb foll encorinnament i sense fatxenderia un xec nominal tan extraordinàriament generós. En defensa pròpia el monarca podria adoptar la màxima castellana originària del títol d’una comèdia d’en Lope de Vega, “Obras son amores i no buenas razones”. A què vénen, doncs, aquests escarafalls i rebuigs tot qüestionant els fonaments de la mateixa institució monàrquica? 

Siguem positius, allunyem l’enveja i valorem aquest bonic i ferm romanç d’amor com es mereix. Es podrà actualitzar l’obra de fra Antonio de Guevara, Rellotge de prínceps amb una versió més actual de la qual en proposaré el títol de Mirall de cavallers. I no fujo d’estudi si goso aventurar que un dia no llunyà l’aixecada del teló al Liceu convertirà en un mar de llàgrimes –i de butaques emocionades- la platea del gran teatre per estrenar una òpera d’estil verdià com es mereix aquest tràgic amor, Corinna o la força del destí.

L’altre escurçó de temporada que serpenteja sinuosament als editorials econòmics de temporada és l’acord del fons europeu de rescat. No hi haurà vigilància dels ja mítics i llegendaris homes de negre. El crèdit -fins a un 2% del PIB vencerà en una dècada- pretén finançar la despesa sanitària directa i indirecta. La qual cosa representa 140 mil milions per a Espanya, dels quals 72 mil seran a fons perdut –que no sigui una premonició-. La Unió Europea fa l’efecte que es recupera, s’observa una millora relativa en aquest moment tan delicat que l’ha pogut esterniar ingressant-la en una UCI amb respiradors d’emergència. Aquest pacte obliga a tots els agents a una eficiència exquisida per gestionar la present realitat. Això esperem els ciutadans acollonits per la malura i, també molt, per les conseqüències socials i econòmiques que provoca i provocarà.

Aquesta nova torrentada de recursos federals que arribaran neguiteja, per força, els polítics. Els cops de colze per repartir-los –la repartidora- i les fidelitats ingènuament encobertes -el clientelisme- fascinen deixondint el moll de l’os del poder veritable: disposar de recursos i poder administrar-los. Recordo quan l’Aznar, a l’oposició, menystenia les primeres riuades de fons europeus titllant el jove i aerodinàmic Felipe González de pidolaire, “pedigüeño”. 

Quina penitència no estarien disposats a suportar els cronistes polítics per assistir a les converses i als retrets de passadís, a mascareta treta, amb què hauran advertit o amenaçat l’actual president Pedro Sánchez -encara més aerodinàmic que el Felipe González-. La Marca Espanya haurà trontollat davant dels retrets de corrupció -encorinnaments, deixes i arabescos comptables múltiples- protagonitzats, per exemple, per qui ha ostentat algun dels més alts càrrecs en diversos àmbits d’aquest país que no acaba de resoldre la llarga convalescència de corrupció política com si també fos de causa vírica i amb tendència a la recaiguda. I el més insòlit, acollida democràticament quan els responsables no són precisament penalitzats a les urnes.

Davant d’un historial clínic de pronòstic reservat veurem com Europa se les empesca per supervisar aquests fons que arribaran a Espanya. Com que els homes de negre estan afectats per un presumpte ERTO, em temo que ens els enviaran disfressats de turistes o camuflats en escamots de rastrejadors sanitaris amb bata blanca.

N’haurem après quelcom de tot plegat?

Incertesa.

La nova normalitat té quelcom de cotxe de segona mà habituat als vicis mecànics heretats d’una conducció barroera, amb cremades al seient del conductor per les busques de cigarreta que hi aterren i amb el vidre d’una finestra que s’encalla. Volia dir que les evidències de la nova realitat acabades de reeditar arriben amb massa defectes de fàbrica agreujades per la degradació del model anterior que ja era prop del desballestament. 

Assistim a l’estrena de la representació en un escenari grandiloqüent que trontolla compassadament per un atac de tos inoportuna al primer acte de la tragèdia mentre el protagonista s’entrebanca en el monòleg. L’atordiment pel desenllaç ens té fascinats i, alhora, prou acollonits perquè ens malfiem de com pot acabar aquest drama, amb la platea escabellada. 

Incertesa, retolat al lluminós llampant de neó, és el títol de l’obra escènica projectada a la immensa pantalla panoràmica del cinema a la fresca d’estiu a la qual assistim, inusualment  escarxofats, des del nostre vehicle, un Laberint -el vehicle de la gama crossover- acabat de sortir de la factoria Desconcert versió híbrida. 

Incertesa o embolic, com preferiu, és el mateix. Un altra mercaderia de la cadena de producció de la casa Desconcert, una multinacional on line al marge de la patacada econòmica; ben al contrari, amb els valors grimpant com l’escuma pels índexs borsaris. Incertesa és també una infal·lible bola de vidre emboirada -d’ací l’èxit- que pretén predir -alhora que ornamentar- què ens espera en tots els àmbits emprada amb retòrica populista de quarter pel president brasiler, en Jair Bolsonaro, quan associa l’ús de la mascareta a un afer propi de gais. 

Incertesa sanitària, social, política, econòmica... a la llarga, personal. Algú és capaç de planificar una ruta de navegació immediata amb encert i precaució? Això sembla no tenir aturador mentre decidim per quina direcció ens decantem, la protecció extrema contra el virus amb un segon probable confinament o per la represa relativa de l’activitat amb el risc que això pot comportar. Assumir aquest perill pot tenir un cost elevat si el contagi es dispara incontrolat i galopant malgrat la calor i el fre estacional que se li suposava. 

Som on érem amb una mica més d’experiència, però més cansats i menys heroics. Espero que no haguem de sortir a agrair als sanitaris una altra vegada la gesta formidable que desenvolupen. Desitjo que no ens tornin a posar a prova, a nosaltres i als metges, perquè la capacitat de resistència té uns límits. Sobretot quan la tropa torna d’una batalla amb massa baixes, ferida d’esperit i molt esgotada. 

Continua, doncs, la guerra contra l’implacable bestioleta invisible i traïdora mentre els generals se les tenen per si la volen rendida, captiva i, posats a ser contundents, aniquilada o ens haurem d’acostumar a conviure-hi amb la prudència i les mesures que haurem de ser capaços de suportar. Mascaretes roses, si calen i són efectives, també! 

En altres àmbits de la vida nacional, amb o sense corona-virus, qui té maldecaps afegits i greus és la monarquia espanyola encomanada per l’herència d’una carrossa de segona mà -o moltes mans- ben abonyegada i corcada. Com evolucionarà la cosa és un altre enigma incert que podria arribar a esdevenir una pandèmia republicana.

Mentre, siguem feliços tot el que ens permeti el moment. Gaudim d’aquelles estones especials, de les companyies que ens enforteixen o, senzillament, ens fan sentir bé, escortats i menys sols en les pors que ens assetgen a les cantonades nocturnes que, des d’ací, conjuro perquè no tornin.

Perfum de tarda lluminosa.

Barcelona sense turistes -però amb futbol-. Quina època aquella, quan vaig estar a punt de promoure una plataforma antiguiris. Qui no recorda amb nostàlgia, al principi de la invasió bàrbara, com encara ens aturàvem perquè un estranger amb sandàlies i mitjons enquadrés i cerqués les ombres favorables al perfil de la companya contrastada en un monument. Després, coincidint amb la temptació de la frustrada plataforma, amb posat de persona atrafegada creuàvem pel davant de l’objectiu sense massa consideració. És per això que em faig en molts àlbums i reportatges casolans d’arreu del món com un personatge més, un passavolant local típic apressat anant o tornant de treballar amb cara de pomes agres. 

Barcelona ja no fa aquella olor intensa de protecció solar. Aquells cossos nòrdics socarrimats i arrebossats amb la sorra de la Barceloneta són plats que s’han hagut de despenjar del menú cosmopolita de la ciutat. Com trobo a faltar el pis turístic proper i la convivència festiva que radiava tot de rialles i de desinhibició aliades amb la nocturnitat etílica en permanent estat festiu. On les sonates per a l’estiu als pentagrames dibuixats al cel per les esteles dels avions? Alhora, els hotels romanen a la deriva com vaixells fantasma amb els llums de navegació apagats.

Però amb futbol! La frenètica activitat esportiva ens acosta a una relativa normalitat -virtual- on els partits ja no són el que eren, fa l’efecte que les rivalitats es resolen al pati d’una escola amb dret a costellada -virtual també-. Malgrat tot, el Barça esdevé la precisa metàfora decadent en aquesta represa tan inusual per guarir de la tempesta a l’univers de la pilota professional. La tornada asmàtica al verd gespa del Barça confirmaria que tampoc no ha estat beneïda per l’andròmina tecnològica que revisa, des de la latència enllaunada i gens fresca, les jugades delicades. Davant la previsible desfeta barcelonista sempre podrem retreure al Reial Madrid que és un equip molt més fotogènic per a les assistències arbitrals, ja que surt als retrats molt més artísticament afavorit.

Aquests són dies de represa en una ciutat esponerosa, tot verdura en un esclat intens -com la gespa humida i suada al Camp Nou-, de xiscladissa empoderada d’orenetes mentre les xafarderes gavines al port són testimonis de com la tarda amara amb un perfum intensament lluminós les abraçades furtives de retrobaments llargament ajornats. Barcelona i la mar! 

Amortida i agenollada ciutat que malda, una vegada més, per esbargir la ressaca de l’ensopiment reclòs i de les revetlles pansides amb petards sense massa públic –Han tancat la Rambla! –s’exclamava en Jaume Sisa apel·lant a la solitud d’aquesta artèria ara mig òrfena de paelles bastardes i sense la demanadissa urgent de calzes colossals amb sangria aigualida. La normalitat comença a treure el nas pels establiments que s’arrisquen a obrir, per tornar-se enraonats en els preus i a deixar seure a les talaies de tota la vida, les terrasses amb vistes al paisatge urbà que les passejava, sense haver-hi d’empenyorar l’àpat obligat amb preferència pels forans amb dret, això sí, a ser immortalitzats per la perícia fotogràfica d’un poliglota cambrer espavilat.

Amb tot plegat hem perdut la personalitat i mitja fesomia tapats amb les mascaretes. Quants veïns dels de tota la vida no ens reconeixem a primer cop d’ull. Entre la protecció del tapaboques sanitari, les ulleres de sol i la gorra -Ah, ets tu! –deixem anar així que ens hem refet de l’ensurt i ja no hi posem la precaució d’una topada inquietant amb un cangaceiro saltaterrats. Un punt intrigant, doncs, que posa en valor la finestra de l’ànima, els ulls, i compromet els murmuris en la distància –com al bolero-. 

Malgrat tot som a l’estiu. Deixem-nos amarar pel perfum de qualsevol tarda lluminosa mentre una música màgica neix del dit de Colom allà, al port! -feia saber en Jaume Sisa-.