Un cavall de cartró, una pilota i una bicicleta.

Que els reis et portin tot allò que has demanat! Entre demanar i desitjar hi ha aquell punt de realitat que ens fa tocar de peus a terra. Entre jo desitjo i jo demano existeix un abisme on habita la prudència, el que és possible, el que de veres necessito i, encara més, els que ens acaben duent. Abans d’anar a dormir rellegeixo la carta que els vaig enviar, vull assegurar-me’n. Demà quan em llevi, carta en mà, faré el recompte. Aniré tatxant mentre comprovo que el cavall de cartró, la pilota i la bicicleta són on acostumen a deixar les mercaderies els tres reis de l’orient o els seus camàlics, els patges. Tenen tanta feina i tants encàrrecs! 

M’ha costat molt redactar-la, la comanda. Vaig dubtar de no deixar-me anar en una mena de barra lliure adreçada a la fàbrica de les joguines i de la il·lusió. La vaig redactar, però, d’amagat de tothom abocant-hi tots els desitjos com un nen malcriat o de casa bona. Hi afegia un equip sencer de futbolista amb una pilota de reglament inclosa, un tren elèctric que fa tombs i xiscla abans d’entrar al túnel. I, posats a no reparar en despeses, la bicicleta ha de ser de carreres i vermella. I un piano de joguina amb les tecles de colors, com els guixos que complementen la pissarra que també hi he apuntat. I una màquina de fer cine amb les pel·lícules de dibuixos corresponents. Una sonsònia –una harmònica- amb una capsa de cartró blanc on hi ha estampada una clau de sol daurada. L’enveja de tots els meus amics que ens hem posat d’acord en els desigs. Segur que els reis –com el mestre- arribaran a la conclusió que ens hem copiat els uns dels altres. M’oblidava de dir que també he demanat, encara que amb molts d’interrogants, uns cotxes petits que corren en una via, com els trens elèctrics, que fan carreres els uns contra dels altres. 

He comprovat el manual d’instruccions personalment moltes vegades. M’he assegurat que la intendència per als camells és la que pertoca i he estat extraordinàriament generós amb el blat de moro -he pispat el de les gallines- i l’aigua que ha mig provocat una inundació de complaença tot volent correspondre a la esplendidesa reial. Que no vingui d’un got aigua o d’un grapat més de moresc... 

M’he sentit protagonista i comminat a anar a jaç ben aviat. Que els d’orient no porten coses a la gent desperta. Amb més obediència que son he anat a dormir. A fer-ho veure perquè els silencis de la nit de reis són sospitosos i traïdors. Com m’ha costat de caure rendit de veritat! Abans, entre sorolls com de camell menjant blat de moro i patges que grimpen per escales de gats màgiques, no hi ha hagut manera de perdre la consciència que mantenia una lluita titànica entre la carta secreta dels desigs –per si de cas- i la que amb l’ajuda dels pares vaig redactar i lliurar al carter reial que per aquestes dates nadalenques para una bústia a l’entrada de la casa de la vila. 

He somniat que era en un d’aquests cotxes de carreres –com una llampant bicicleta vermell roent- regatejant una pilota enorme de futbol i esquivant la gegantina màquina de projectar pel·lícules. Tot tan lluent i amb l’olor de les coses noves. Un somni en colors perfumat de goma, el de la pilota que no era de cuir i que amb els anys he percebut en comptades ocasions. L’olor d’aquella pilota és el de la innocència i el de la infantesa crèdula. I em feia l’efecte que els patges havien hagut de fer més d’un viatge per enfilar per la finestra tots els meus desitjos. Els camells s’atipaven de moresc, que en van lloar la qualitat i l’abundància, com jo la generositat màgica d’aquells monarques que només comprovaven si havies estat bon minyó per omplir amb els regals el passadís. 

Em vaig despertar engrescat i esperançat. Els reis ja havien passat! O els patges, m’era indiferent. Gairebé agraïa no haver-hi coincidit de veritat en la foscor de la nit. Quin ensurt ensopegar amb aquells barbuts arrebossats de pèls i misteri. Vistos de prop fan por. Vaig córrer a recollir els meus somnis que es concretaven i embalumaven molt magrament respecte de la demanda, ja no dic dels desigs. Només una pilota que no era de cuir esdevenia el que més s’hi assemblava –perquè era rodona-. La resta era roba, llepolies nadalenques per a tothom i fruites exòtiques d’aquella infantesa meva, unes mandarines, com taronges petites molt dolces que es criaven lluny de la contrada. 

Vaig pensar que no havia estat prou bon minyó. Després vaig raonar que algunes joguines a pagès, com els musclos i el peix diferent del bacallà i de les arengades, no hi arribaven... I si no havia atipat prou els camells? Cercava la raó i una mena de justícia entre infants i companys que pedalaven mirant de no trompassar amb la meva pilota de goma blava. 

El posat desconcertat, desencisat, va propiciar que aquell matí algú s’acostés més trist que jo mateix –Fill, els reis som el pares... -vaig flairar la pilota.

Bona nit innocència!

Sants Innocents 2015.

El vessant cristià de la diada que celebra els Sants Innocents es fonamenta en la història bíblica que narra les atrocitats demogràfiques del rei Herodes ordenant de matar tots les criatures de menys de dos anys. La cultura popular ha reescrit aquest passatge macabre i ens ha convertit en “innocents” tots els ingenus a qui ens pengen una llufa al gep i no ens n’adonem o tots els crèduls, babaus i candorosos que combreguem amb rodes de molí. Jo no conec personalment ningú que es digui “Innocent” a seques. Es tracta d’una celebració genèrica que vindiquen, però, els acusats, els corruptes, els inculpats i el gremi dels malfactors en general. “Innocent” gaudeix d’una parentela judicialment enrevessada amb arrels caïnites perquè és germà de Culpable” i cosí segon de “Presumpte”. Benaurats, doncs, els Innocents i encara més els Sants ungits per la gràcia divina! 

El dia escau per fer balanç del més destacat d’aquest 2015 que es va enretirant. Un any que no passarà als annals per l’esplet excepcional d’esdeveniments optimistes i reeixits, que també han sovintejat, sinó per l’abundor galdosa d’episodis que ens podia haver estalviat. La informació de masses acostuma a decantar-se pels arguments carregats de catàstrofes truculents i, a vegades, per la crònica amanida amb morbositats que no aporten cap mena de revelació significativa. Qui compraria un diari que al llegir-lo ens afectés l’índex de glucosa en sang? De fet, la realitat acostuma a donar la raó als venedors de notícies que es decanten pels afers amb grans dosis de sang i fetge social, polític, econòmic, cultural i esportiu. Aquest argument avala la decisió de repassar l’any que se’ns acomiada en una diada tan significada com la d’avui, perquè puguem pensar, per un moment, que es tracta d’una innocentada amanida amb sal visceralment gruixuda.

Una urpada terrorista va retallar la portada de Charlie Hebdo amb la silueta d’una llufa sangonosa corglaçant-nos la complicitat, esborrant-nos el somriure sarcàstic i comprometent la llibertat d’expressió. Franca es convertia en epicentre de solidaritat i a no trigar massa acollia les víctimes d’un avió que col·lectivitzava el suïcidi, una contradicció ben macabra. Morir matant esdevenia la il·lustració que ens ha estampat l’any 2015 als fulls dels calendaris. Tornaríem a veure-hi el dol, la foscor i la impotència, a París. Massa sang, massa bogeria, massa horrors al bressol de la República.

També un any d’èxodes i d’escàndol. D’imatges de retorn a les postguerres que hem recreat en idíl·lics escenaris cinematogràfics per a telenotícies escarnint amb realisme formidable allò que ens havíem promès que no tornaria a esdevenir. I no es tracta d’extres en una pel·lícula. Corrues de famílies carregades de fam i buidor fugint cap a una incerta i hostil terra promesa. Hem escrit, llegit i recitat tantes vegades el mot “refugiat” que ja no ens commou si no és que algú ens esguerra les sobretaules amb els fotogrames punyents de la innocent criatura bocaterrosa bressolada per les ones assassines.

Europa la grega tampoc ha estat una ensarronada tot i que la llufa la suporti el poble hel·lè que hi ha deixat els bous i les esquelles intentant abeurar-los als caixers eixuts i sense liquiditat d’una apocalipsi financera amb el Partenó d’oferta en una liquidació per jubilació anticipada de la Unió Europea en runes.  El duel a primera sang entre la Merkel i en Varufakis a l’arena de Brussel·les ha estat un dels minuts més celebrats i amb més audiència de l’any.

  Els déus de l’Olimp s’han compadit –o s’han oblidat- de nosaltres, els iberoromans més assolellats de tots, perquè segons les notícies oficials som el país que més creix de la Unió Europea, el que més riquesa genera i el que combat l’atur al galop de panderetes. Bones notícies per a una ciutadania que no ha estat agraïda ni ha reconegut prou l’esforç d’aquest govern de la majoria absoluta exemplar. Ans al contrari, que el PP va patir un esfondrament a les autonòmiques i municipals que no ha estat capaç de remuntar a les generals d’aquest desembre. La ingratitud a les urnes comporta la venjança aliada amb l’any natural que ens abandona enmig d’un atzucac polític de mal resoldre.

I per si el desagraïment no fos prou suficient alguns catalans –molts- sospirem per tocar el dos d’Espanya. De fet la primera innocentada del dia ha estat un missatge de mòbil breu i contundent “En Mas ha dimitit”. Me l’he empassat del tot perquè la font és molt fiable i el moment n’afavoreix la versemblança quan hem assistit al rar i excepcionalíssim exercici de veure caure una moneda de canto. Ni cara ni creu, empat tècnic. Ni “Sí” ni “No”, tot el contrari. Aquells que no s’han literalment trencat –romput deien els avis- de riure, passen per un moment d’ira continguda amb la vergonya greument avariada després d’una nit del lloro carregada de malsons amb serrells escairats anunciant la bona nova sense dret a rèplica. La CUP amb posat de botxí / botxina / botxinessa ressentida –com la qualifiquen els enemics i enemigues entranyables- va espatllar la digestió als torrons i als polvorons, va destrempar les minses esperances i ens alterà el cicle menstrual -del procés-.

Adéu 2015!

Atzars.

Just quan els bombos de la loteria de nadal iniciaven el vertiginós redoblar de l’atzar vaig anunciar temeràriament al meu cap que el sorteig em redimiria de les misèries humanes i m’alliberaria de la tirania laboral. No ha estat així. Tot lloant la comprensió d’un maleeixo l’altra, la capriciosa bola que m’ha tornat a fer el salt una edició més. Va anar d’un pèl. La faig tímida o poc intrèpida. Repensant-s’ho mentre va decidir finalment de no precipitar-se al món exterior on l’esperaven el ressò mediàtic i, sobretot, el meu agraïment. Res, una llàstima. Salut, companys!

La cantarella, una salmòdia milionària, preludia les festes de Nadal. Un devessall de sucre i bons desigs que emetem amb la convicció que s’haurien de complir. Però aquells nadals de la innocència, màgics i encisadors, no han tornat mai més. Un dia vaig perdre un tió que picant-lo cagava llepolies. Tampoc he tornat a veure creuar l’estel de l’orient per la qual cosa també vaig renunciar a entendre la parla d’aquells barbuts tramposos que s’estalviaven una bicicleta -jo m’hauria conformat amb una sense manillar de carreres encara que no fos vermella-. Santa innocència! Creure-hi a certes edats només propicia que ens pengin una llufa. 

Això no vol dir que hagi renunciat a contemplar l’infinit en nits de cel clar i lluna plena amb el perill que comporta descobrir-hi una bruixa cavalcant una escombra. Enguany Nadal s’escau precisament amb la lluna plena. El pleniluni a què assistirem no es repetia des del 1977, l’any que ens van deixar tornar a votar. Sortíem d’una llarga dictadura amb els Reis d’Orient militaritzats. Una coincidència astral ben curiosa que neguiteja els astròlegs, els més prestigiosos dels quals –i agosarats- prediuen l’indici d’una segona transició que ja hauria començat.

Els politòlegs –quin mot més lleig!- i els de les enquestes –els astròlegs de la política- ho mig endevinaven. Que en Mariano, quan va alçar la vista a l’horitzó fred de la jornada electoral, comptats els vots, va aventurar una nit sense lluna plena –tampoc les urnes ho eren- amb un exèrcit de meigas –haverlas haylas- cavalcant pel firmament d’una legislatura molt difícil. Hauria dedicat un breu pensament a en Mas –Com t’entenc, Àrtur... – a qui ses majestats de la CUP no només li neguen la bicicleta vermella amb un manillar de carreres sinó la presidència.

Caldrà un trio, cosa de tres –mínim!-, com els Reis d’Orient o el trident del Barça. Perquè ho té magre. Sempre li queda el recurs d’escriure una carta als tres Reis que siguin generosos. Però en Mariano ho té espès, ningú li garanteix que, malgrat el plat amb moresc i l’aigua per als camells, no li portin un sac de carbó negre com la nit aquella de les eleccions i les meigas.

Mentre, el nostre rei de carn i ossos, el que es toca i no cavalca camells ni bestiar exòtic, el titular en usdefruit del Palau d’Orient a Madrid, també ho té enrevessat. A hores d’ara deu fer tombs al discurs tradicional de la nit de Nadal. Posant i traient adjectius, sospesant metàfores i assajant el posat. Què dirà o què ens pot receptar el monarca, als súbdits. Jo, d’en Felip VI, aprofitant el ressò de la recent convenció contra l’escalfament de la Terra i que no plou, parlaria del temps en general i insistiria en allò de la “pertinaz sequía”.