És tan innocent encara en Lenci. De sempre, però ja
era un ganàpia quan un any pels reis en vida del seu pare, la Màquina de Fer Por i en Botifarra
–els mossos de la casa de pagès- es van haver de tapar amb llençols i fer de
mags de l'orient quan els de la seva edat ja feia un parell de temporades que
no posaven el plat amb moresc per a les eugues cansades –de llaurar- i de traginar
Ses Orientals Majestats Reials.
-
Que som els pares, fill! - repetia cada cop més emprenyat en Florenci, el pare.
-
Que no! No m'enganyeu que em moriré! - desesperat i plorós, el marrec.
-
Però, reiet, que no existeixen, que som els pares - somicava la Cisqueta, la mare.
-
Si no passen, em moriré! -hi tornava ferrenya i sense deixar-se convèncer, la
criatura.
Com
que el nen insistia i insistia tan desesperadament, la Cisqueta, de cor feble i
donada a seguir-li tots els compliments al seu nen, no va parar fins que no va
aconseguir que en Florenci fes disfressar de fantasmes, pel llençol blanc, la Màquina de Fer Por i en Botifarra.
-
I a en Botifarra no el va reconèixer
contret i escurçat com és? –preguntava impressionada la Quela, la veïna xafardera
del mas proper.
-
Ca! Li van dir que era el rei negre, com que no n'ha vist mai cap de negre li
van fer creure que són camacurts i geperuts...
-
Ah! Sí que n'és de ximple, doncs! -satisfeta la curiositat de la Quela.
-
Tampoc tant, eh! -ofesa la Doloretes, la tieta, que li toquen els propis.
-
Vés a saber, com sempre dius que és un badoc!
Un
any o dos abans que en Lenciet quedés orfe de pares, encara creia, o volia
creure-hi en els reis i en el tió. Els nens de la seva edat ja no se les
empassaven aquestes musiques, però ell sí. I no l'haurien pas fet desdir,
entossudit. Aquell any el pare Florenci va haver d'obligar a la Màquina de Fer Por a fer de rei ros,
que tampoc en té res de ros però amb el llençol tapaven tota la realitat i fins
i tot aquell esperit tan fosc. La màgia dels innocents el tornava ros com un
nadó de casa bona. En Botifarra ho
feia de cor i content de sentir-se persona tan important i de tanta categoria
allí al país dels negres, que potser són com ell de desgraciats i mal vistos.
El llençol no li dissimulava, però, ni el gep de l'esquena ni el tornava més alt.
El
nen havia posat un plat dels de menjar sopes ple de blat de moro i una
galletada d'aigua per als animals que haurien hagut de tenir ales per
enfilar-se a l’eixida de la casa de pagès.
-
Apa! A dormir, maco, que si no, no passaran pas! -va dir la Cisqueta a qui li
feia tanta o més il·lusió que a en Lenci l'assumpte aquell.
-
Dues tardes de dissabte... -mentre, en Florenci pare negociava amb la Màquina de Fer Por aquest treball que
tan a contracor li manaven.
-
Què dius boig! -l'amo amb el llençol a la mà mentre en Botifarra assajava posats majestuosos vestit ja de fantasma.
-
Dues o res! -morrut i intransigent com el nen capriciós.
-
D'acord! Però jo em trio els dissabtes -va accedir en Florenci veient que no hi
havia cap més sortida.
Aquell
nadal va nevar i feia tant de fred que s'haurien pogut trempar violins. I així
que el marrec va marxar amb la mare a dormir, els tres reis amb molta cura i
poc soroll, com contrabandistes d'il·lusió, van sortir a fora, van estintolar
una escala de gats a l'eixida i van esperar el senyal convingut amb la Cisqueta,
la mare, i la Doloretes, la tieta.
-
Quines ximpleries! - rondinava la Màquina
de Fer Por al mig del rei blanc i del rei negre, que només en tenien el nom
perquè els tres monarques anaven vestits igual, amb el llençol i prou.
-
Va, va! Que em sembla que ja són a l'eixida els reis -va entrar com una espurna
d'alegria la Doloretes a la cambra on en Lenciet amb la Cisqueta resaven de
veritat amb posat d'angelet, amb les mans juntes i els ulls a l'espelma que
tremolava de fred.
En
sentir les corredisses, en Florenci va llençar l'aigua daltabaix i va abocar el
blat de moro a la samarreta, per aprofitar-lo, que no es llença en beneiteries
el menjar ni que sigui el de les gallines.
-
Baixa, Pepet! – el mosso a qui tothom anomenava la Màquina de Fer Por va saltar la barana tot fent-se fonedís el
rei ros per l'escala de gats cap a les corts de les vaques. Després, en
Florenci va fer la mateixa operació tenint cura que no li caigués el moresc. I
finalment en Botifarra, que s'hi
recreava en el paper de rei perquè en Lenciet, la Doloretes i la Cisqueta
havien obert els porticons de la balconada de l'eixida. Uns personatges
sorpresos i crèduls entestats a fer-li acabar d'empassar al nen, ja que ho
havien muntat, que aquells eren els reis de veritat.
En
Botifarra confonia el protocol reial
i el comportament majestàtic amb una mena de dansa que podria prou ben ser la
d'un país llunyà de negres. Remenava tot ell exageradament i se'n va veure un
bull trompassant la barana i continuant la ballaruga reial tot baixant per
l'escala de gats i no perdre el llençol.
-
Collons quina patacada! - va fer la
Màquina de Fer Por.
- Jaumet! Jaumet! -xiuxiuejava en Florenci pare a en Botifarra, no fos cas que el nen els sentís.
-
Res, no és res, ja està...
Els
reis havien passat. Es van tancar els porticons de l'eixida. Demà seria plena
de les coses que acostumen a passar als nens que fan bondat. Des dels vidres de
la porta de l'eixida la posada en escena del rei negre havia estat magnífica.
Quin realisme hi havia posat en Botifarra!
Els
barrots de l'escala molls de l'aigua per als cavalls que acabava de llençar en
Florenci lliscaven com un vidre. Va anar a caure a dins de l'abeurador trencant
el tel de glaç que cada nit s'hi feia. Xop i enfredorit van esperar una estona
que el nen tornés a la seva cambra. A en Botifarra
li anaven les dents que feia feredat de sentir. Arraulit al mig del vedells no
li passava la tremoladissa.
En
Florenci va atiar el foc a terra amb llenya prima, un bon foc i un bon got de
conyac per retornar el rei negre acostumat a calideses tropicals més pròpies
del seu país. Era com un gató mullat.
Quin
negoci acabava de fer en Florenci amb les bajanades de l'infant! Dos dissabtes
a la tarda lliures per a la Màquina de
Fer Por i en Botifarra segurament
patiria una pulmonia doble que estava per veure si l'acampava.
-
Beu, va! -tremolava tot ell com una fulla.
L'endemà
els estralls de la febre i els crits d'en Lenciet el van despertar. Fet un
cabdell, colgat de mantes encara li durava el calfred així que el nen li va
anar a portar els reis.
-
Mira, Jaumet, també hi havia això. T'ho han portat els reis, Jaumet! –en Botifarra va obrir els ulls brillants i
empetitits a temps d'esquivar el cop de rajola de xocolata, de la desfer, que
el nen brandava.
A
en Lenci li havien portat unes espardenyes de vetes, taronges, unes taules de
torrons rodones d'ametlles enterrades en una pasta blanca i agafallosa; cada
taula anava protegida per dues hostiasses grosses, com les que distribuïa en
Mossèn Passerell. Li va explicar a en Botifarra,
més mort que viu, dolgut per la patacada i el fred que també havien passat una
ampolla de conyac i una d'aiguardent. Que allò, com li havia dit la Doloretes,
era per als grans que els reis no porten aquestes coses als nens. La idea de la
xocolata en exclusiva per al rei negre era un agraïment especial de la
Doloretes, la tieta, perquè la Cisqueta, la mare, no les tenia pas aquestes
sortides.
Va
estar l'última vegada que els reis van passar pel mas. El cas no era la pèrdua
de la innocència d'en Lenciet sinó la impossibilitat de convèncer ja no la Màquina de Fer Por que ho tenia molt
clar sinó en Botifarra, que s'hi
posava totalment de cul després de la caiguda com a rei negre. No va estar la
pulmonia el més greu, que el conyac i les mantes la foragitaren en un tres i
no-res, el pitjor eren els blaus que li florien a la costellada, a les cames,
al front, a la gepa, arreu. I si no li'n van sortir més, de morats, va estar
perquè de tan petit com és no n'hi caben més. Va anar encara més coix una bona
temporada i li feia mal l'ossada per bleixar.
