5 de gen. 2017

Aquells Reis.



És tan innocent encara en Lenci. De sempre, però ja era un ganàpia quan un any pels reis en vida del seu pare, la Màquina de Fer Por i en Botifarra –els mossos de la casa de pagès- es van haver de tapar amb llençols i fer de mags de l'orient quan els de la seva edat ja feia un parell de temporades que no posaven el plat amb moresc per a les eugues cansades –de llaurar- i de traginar Ses Orientals Majestats Reials.

            - Que som els pares, fill! - repetia cada cop més emprenyat en Florenci, el pare.
            - Que no! No m'enganyeu que em moriré! - desesperat i plorós, el marrec.
            - Però, reiet, que no existeixen, que som els pares - somicava la Cisqueta, la mare.
            - Si no passen, em moriré! -hi tornava ferrenya i sense deixar-se convèncer, la criatura.

            Com que el nen insistia i insistia tan desesperadament, la Cisqueta, de cor feble i donada a seguir-li tots els compliments al seu nen, no va parar fins que no va aconseguir que en Florenci fes disfressar de fantasmes, pel llençol blanc, la Màquina de Fer Por i en Botifarra.

            - I a en Botifarra no el va reconèixer contret i escurçat com és? –preguntava impressionada la Quela, la veïna xafardera del mas proper.
            - Ca! Li van dir que era el rei negre, com que no n'ha vist mai cap de negre li van fer creure que són camacurts i geperuts...
            - Ah! Sí que n'és de ximple, doncs! -satisfeta la curiositat de la Quela.
            - Tampoc tant, eh! -ofesa la Doloretes, la tieta, que li toquen els propis.
            - Vés a saber, com sempre dius que és un badoc!
           
            Un any o dos abans que en Lenciet quedés orfe de pares, encara creia, o volia creure-hi en els reis i en el tió. Els nens de la seva edat ja no se les empassaven aquestes musiques, però ell sí. I no l'haurien pas fet desdir, entossudit. Aquell any el pare Florenci va haver d'obligar a la Màquina de Fer Por a fer de rei ros, que tampoc en té res de ros però amb el llençol tapaven tota la realitat i fins i tot aquell esperit tan fosc. La màgia dels innocents el tornava ros com un nadó de casa bona. En Botifarra ho feia de cor i content de sentir-se persona tan important i de tanta categoria allí al país dels negres, que potser són com ell de desgraciats i mal vistos. El llençol no li dissimulava, però, ni el gep de l'esquena ni el tornava més alt.

            El nen havia posat un plat dels de menjar sopes ple de blat de moro i una galletada d'aigua per als animals que haurien hagut de tenir ales per enfilar-se a l’eixida de la casa de pagès.

           - Apa! A dormir, maco, que si no, no passaran pas! -va dir la Cisqueta a qui li feia tanta o més il·lusió que a en Lenci l'assumpte aquell.
          - Dues tardes de dissabte... -mentre, en Florenci pare negociava amb la Màquina de Fer Por aquest treball que tan a contracor li manaven.
           - Què dius boig! -l'amo amb el llençol a la mà mentre en Botifarra assajava posats majestuosos vestit ja de fantasma.
            - Dues o res! -morrut i intransigent com el nen capriciós.
          - D'acord! Però jo em trio els dissabtes -va accedir en Florenci veient que no hi havia cap més sortida.

            Aquell nadal va nevar i feia tant de fred que s'haurien pogut trempar violins. I així que el marrec va marxar amb la mare a dormir, els tres reis amb molta cura i poc soroll, com contrabandistes d'il·lusió, van sortir a fora, van estintolar una escala de gats a l'eixida i van esperar el senyal convingut amb la Cisqueta, la mare, i la Doloretes, la tieta.

            - Quines ximpleries! - rondinava la Màquina de Fer Por al mig del rei blanc i del rei negre, que només en tenien el nom perquè els tres monarques anaven vestits igual, amb el llençol i prou.
           - Va, va! Que em sembla que ja són a l'eixida els reis -va entrar com una espurna d'alegria la Doloretes a la cambra on en Lenciet amb la Cisqueta resaven de veritat amb posat d'angelet, amb les mans juntes i els ulls a l'espelma que tremolava de fred.

            En sentir les corredisses, en Florenci va llençar l'aigua daltabaix i va abocar el blat de moro a la samarreta, per aprofitar-lo, que no es llença en beneiteries el menjar ni que sigui el de les gallines.

            - Baixa, Pepet! – el mosso a qui tothom anomenava la Màquina de Fer Por va saltar la barana tot fent-se fonedís el rei ros per l'escala de gats cap a les corts de les vaques. Després, en Florenci va fer la mateixa operació tenint cura que no li caigués el moresc. I finalment en Botifarra, que s'hi recreava en el paper de rei perquè en Lenciet, la Doloretes i la Cisqueta havien obert els porticons de la balconada de l'eixida. Uns personatges sorpresos i crèduls entestats a fer-li acabar d'empassar al nen, ja que ho havien muntat, que aquells eren els reis de veritat.

            En Botifarra confonia el protocol reial i el comportament majestàtic amb una mena de dansa que podria prou ben ser la d'un país llunyà de negres. Remenava tot ell exageradament i se'n va veure un bull trompassant la barana i continuant la ballaruga reial tot baixant per l'escala de gats i no perdre el llençol.

            - Collons quina patacada! - va fer la Màquina de Fer Por.
           - Jaumet! Jaumet! -xiuxiuejava en Florenci pare a en Botifarra, no fos cas que el nen els sentís.
            - Res, no és res, ja està...

            Els reis havien passat. Es van tancar els porticons de l'eixida. Demà seria plena de les coses que acostumen a passar als nens que fan bondat. Des dels vidres de la porta de l'eixida la posada en escena del rei negre havia estat magnífica. Quin realisme hi havia posat en Botifarra

            Els barrots de l'escala molls de l'aigua per als cavalls que acabava de llençar en Florenci lliscaven com un vidre. Va anar a caure a dins de l'abeurador trencant el tel de glaç que cada nit s'hi feia. Xop i enfredorit van esperar una estona que el nen tornés a la seva cambra. A en Botifarra li anaven les dents que feia feredat de sentir. Arraulit al mig del vedells no li passava la tremoladissa.

            En Florenci va atiar el foc a terra amb llenya prima, un bon foc i un bon got de conyac per retornar el rei negre acostumat a calideses tropicals més pròpies del seu país. Era com un gató mullat.
            Quin negoci acabava de fer en Florenci amb les bajanades de l'infant! Dos dissabtes a la tarda lliures per a la Màquina de Fer Por i en Botifarra segurament patiria una pulmonia doble que estava per veure si l'acampava.

            - Beu, va! -tremolava tot ell com una fulla.

            L'endemà els estralls de la febre i els crits d'en Lenciet el van despertar. Fet un cabdell, colgat de mantes encara li durava el calfred així que el nen li va anar a portar els reis.

            - Mira, Jaumet, també hi havia això. T'ho han portat els reis, Jaumet! –en Botifarra va obrir els ulls brillants i empetitits a temps d'esquivar el cop de rajola de xocolata, de la desfer, que el nen brandava.

            A en Lenci li havien portat unes espardenyes de vetes, taronges, unes taules de torrons rodones d'ametlles enterrades en una pasta blanca i agafallosa; cada taula anava protegida per dues hostiasses grosses, com les que distribuïa en Mossèn Passerell. Li va explicar a en Botifarra, més mort que viu, dolgut per la patacada i el fred que també havien passat una ampolla de conyac i una d'aiguardent. Que allò, com li havia dit la Doloretes, era per als grans que els reis no porten aquestes coses als nens. La idea de la xocolata en exclusiva per al rei negre era un agraïment especial de la Doloretes, la tieta, perquè la Cisqueta, la mare, no les tenia pas aquestes sortides.

            Va estar l'última vegada que els reis van passar pel mas. El cas no era la pèrdua de la innocència d'en Lenciet sinó la impossibilitat de convèncer ja no la Màquina de Fer Por que ho tenia molt clar sinó en Botifarra, que s'hi posava totalment de cul després de la caiguda com a rei negre. No va estar la pulmonia el més greu, que el conyac i les mantes la foragitaren en un tres i no-res, el pitjor eren els blaus que li florien a la costellada, a les cames, al front, a la gepa, arreu. I si no li'n van sortir més, de morats, va estar perquè de tan petit com és no n'hi caben més. Va anar encara més coix una bona temporada i li feia mal l'ossada per bleixar.

31 de des. 2016

Bon 2017!



Aquest és l’últim Miralls i Espantalls del 2016. El quilòmetre zero als calendaris de proximitat per passar comptes. El punt de trencament que hem acceptat en la nostra cultura occidental per fer una simbòlica aturada d’etapa. Comença un altre any i la cursa continua. Per això no deixarem de pedalar malgrat la temptació llaminera de llençar la tovallola davant d’allò que ens supera, aquelles pujades que semblen impossibles en les quals cal posar-se dempeus damunt de la bicicleta i no defallir. Continuarem, insistirem, aixecarem la vista, mirarem el repte i plantarem cara un any més. Propera arribada el 2017! 

El decrèpit i asmàtic 2016 ens ha deixat fites que recordarem amb moments que han obert els telenotícies o han presidit les portades dels diaris com el pas al costat d'Artur Mas, l'any de desgovern a Espanya, el doble procés electoral, la desfeta socialista, la feinada del Tribunal Constitucional, el Brexit, el triomf de Donald Trump, el "no" a l'acord de pau a Colòmbia, el Premi Nobel a Bob Dylan, la majoria independentista al Parlament, els terratrèmols, les inundacions, la brutalitats dels atemptats d'Estat Islàmic, la guerra a Síria, el camí tallat a Europa per als refugiats, les barques plenes de persones que moren fugint de la guerra, el setge d'Alep... Aquest és, a grans pinzellades, l’índex de l’any que avui s’acaba. 

Si a l’àlbum de la vida els anys fossin cromos, aquest 2016 el podíem haver canviat per un de millor. Un de més acolorit i optimista, un que fes més patxoca de repassar i de recordar. El 2016 ha estat un any gris amb un cel color de gos quan fuig inspirat en una paleta cromàtica dominada per la gama del gris plom. Un any anodí que no ens fa sentir orgullosos en massa coses amb un punt d’agror que no hauria de preludiar una tendència a empitjorar. 

S’esgota aquest desembre amb un episodi inèdit fins ara, la restricció de vehicles a una gran ciutat espanyola. Madrid –La Manuela, Carmela- ha tornat a plantar la pancarta del “no passaran”. La ciutat –el món- assetjat per la contaminació i les deixalles, quina gran metàfora. A la ratlla de l’horitzó, al teatre de la vida, la humanitat contempla des del pati de butaques com hi hem plantificat un teló de boira bruta amb una celístia metàl·lica. Decebedor i poc estètic.

Segur, hi ha fites positives i optimistes que se’ns escapen perquè viuen camuflades a les pàgines dels anuncis amb la lletra molt menuda, perquè no venen o no fan la xup-xup en un jaç de sang i fetge. Aquest 2016 ha estat un any insubstancial pel que fa al llibre dels rècords de l’espècie humana. Tenim moltes plusmarques pendents, no hem tornat encara a la lluna o la Sagrada Família roman sense acabar tot esperant una segona olimpíada. 

Hem de recórrer a la secció de notícies insòlites que ens han fet somriure –i pensar- quan un adolescent ha desendollat l’avi de l’aparell respirador per carregar el mòbil. O la referent a un bon jan solidari que va donar un ronyó al cap i aquest, una vegada refet, el va acomiadar. També n’hi ha de més simpàtiques com la del personatge que es fa una selfie i apareix un fantasma o aquell que va denunciar contactes eròtics amb un Pokémon. Facècies! Jo trio la del temerari que volia viatjar en el temps i el van multar per excés de velocitat.

Un any definit per alguns com el del “no” –negatiu, doncs-. La negació a Europa dels anglesos amb la incorrecció política grandiloqüent dels americans que han glorificat el pollastre Trump semblarien innocentades que n’haurem de veure i patir l’abast durant el proper any 2017 i successius. Toquem ferro! 

Que el 2017 sigui un bon any en tots els sentits! Brindo perquè la predicció de la nova fi del món no sigui el 29 de juliol. 

Bon any, amics!

23 de des. 2016

Sigueu feliços!



Bon Nadal i bones festes! Jo també us desitjo el millor a tots i especialment a aquells que expressament aquests dies m’heu fet arribar els vostres millors presagis. Siguem, sobretot, feliços!

Ja sé que m’excedeixo en quelcom gairebé impossible, ser conscientment feliç del tot. Intentem un plebiscit a mà alçada i veurem quanta abstenció o vots en blanc es produeixen. Deu ser perquè la felicitat absoluta és patrimoni dels innocents. Deixem-ho estar, doncs, en un viure “prop” de la felicitat amb cert afany per a millorar –o d’esmena-, que sempre és possible.

Enguany ja som una mica més feliços perquè el dia de Nadal no haurem d’anar a votar. Tampoc no ens cridaran a presidir o a formar part d’una mesa electoral. En Mariano ja ens ha fet el primer regal. No es tracta d’una panera encimbellada amb llepolies dolces ni tampoc assortida amb una magra espatlla de porc del país –que l’administració és molt espartana en detalls i en complements nadalencs-, però els polítics han tingut un punt d’esplendidesa estalviant-nos de concretar les disputes de sobretaula amb el cunyat en una urna untada de torrons dels forts i polvorons espessos. Quina mandra! Emboirats per la celebració nocturna de la nit de Nadal i estabornits per la durada del sermó a la missa del gall, les enquestes preveien forts embussos –i molta pandereta- havent dinat, cap al capvespre. A unes terceres eleccions consecutives només s’hi pot concórrer en hora punta, amb molta predisposició i unes quantes copes de cava més per no defallir. Gràcies, polítics! Bones festes, pares de la pàtria!

I el monarca? Quin discurs s’hauria hagut d’empescar per no caure en el partidisme electoralista sospitós. El faig esperonant la participació proposant d’anar a votar en família. En un dia tan assenyalat només el clan unit pot exercir el dret des la digestió responsable. Encara que no me l’acabo d’imaginar, conciliador i preclar, proclamant que:  –Si beus, no votis –i no condueixis!-. 

Prop de la felicitat. Aquest és el meu desig encara que no haguem estat benaventurats en les loteries diverses. La profètica estadística és tossuda per molt que els matemàtics ens alertin als de lletres. És més fàcil que ensopeguem amb un llamp, que la sogra ens lloï els canelons, que els reis de l’orient ens tornin a portar uns mitjons que no pas que la loteria ens redimeixi de les misèries humanes. No defallim perquè no som rics de sobte, hauríem traït els col·legues sense fortuna. Tornem a la feina riallers, consolats i fent-los saber que gairebé no ho hem suportat, de no gaudir de la seva companyia, després de tants canelons i de l’excés de torrons. 

Prop de la felicitat. Això! No és que sigui poc generós, al contrari, ben lluny de la meva intenció. Prop de la felicitat que tenim a l’abast sovint sense saber-ho. Coneixedors del privilegi de viure amb salut, amb amor i amb companyia. De conviure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres. Siguem, doncs, feliços amb moderació, però siguem-ho tot el que es pugui! Brindem amb i per aquells que estimem i ens estimen!  

Bones festes!