Vergonya i tristor.

Fa dies que no tinc esma per escriure res dels fets d’octubre a Catalunya. El tobogan de les emocions i la voràgine dels esdeveniments m’han superat. El vertigen del moment històric -ara de debò!- em sobrepassa. L’estat d’ànim, blanc o negre com les opcions d’una papereta de referèndum, oscil·la suspès i sorprès entre la realitat del que jo he viscut i les narracions que la premsa diversa n’ha projectat. Des del dia de reflexió al dia d’avui tota una eternitat en una immediatesa que no aconsegueixo d’atrapar. Són moments que t’arrosseguen en una riuada d’emocions intenses que pensaves impossibles i inversemblants.

Posar-hi ordre és complicat. La primera imatge que preludiava allò que s’esdevingué és com una vinyeta del Roto animada i en color. Un personatge jugant-se literalment el físic per arrancar una pancarta a la façana de l’Ajuntament de la Colau és tota una editorial gràfica en un llenç blanc on hi havia escrit “Més Democràcia”. La fúria amb què aquell individu va aconseguir només esquinçar una llenca inferior de la pancarta espanta. Reconèixer que els responsables de subjectar-la van fer la feina a consciència. O, voldria pensar, que despenjar la Democràcia no és cosa fàcil. No ho va ser!

El dia del referèndum -seguint les recomanacions del Guardiola- va començar molt aviat. A la matinada encara de fosc feia goig reconèixer-hi veïns d’escala i col·legues de cua al supermercat que jo no hauria sospitat que fossin allí protegint les urnes i el col·legi electoral. Es va complir allò que alguns negaven perquè hi havia urnes, paperetes i una afluència pacient -amb un autèntic aiguat- que no he vist en cap més de les convocatòries electorals que s’han fet i desfet des que la urna torna a pasturar per les praderies de l’Espanya democràtica. Ara puc confirmar que alguns i algunes van fer el salt a la companya i van dormir amb l’urna. Quantes hores van caldre per poder votar! Destacar que els escuts humans de carrosseria delicada vam tenir preferència enmig de la munió de mesells i de constants.

Hi havia urnes, paperetes i un cens universal decantat per la perversa i poc saludable pràctica del coitus interruptus versió digital -No funciona! -era el crit de guerra pel que fa a la dinàmica electoral que va presidir el matí per excel·lència. No passava res, ningú abandonava. I el que es negava insistentment es va fer. Hi havia hagut referèndum amb un resultat aclaparador tenint en compte les circumstàncies i tots els entrebancs. Van votar -arrodonint-ho a l’espera dels resultats oficials- 2,2 milions de persones. Sí: 2.020.000. No: 176.500. Blanc: 45.500. Nuls: 20.100. Calculen que els vots que no es van poder emetre per les urnes requisades pugen a uns 700.000. Un resultat que segons la normativa -suspesa pel TC- avalaria la proclamació unilateral de la república catalana. 

Tristament els resultats, les urnes i les paperetes van passar a un segon pla a mesura que s’esdevenia l’assalt als col·legis electorals per la policia nacional i la guàrdia civil. El que podia ser una anècdota amb més o menys proporcionalitat per part dels agents de les forces públiques es va convertir en portada mundial menys a molts mitjans espanyols que la negaven o l’adscrivien als pacífics ciutadans amb les mans enlairades i que pretenien només votar. Us asseguro que va ser horrorós, jo hi era.

Allò ja no consistia en un joc al gat i a la rata esquivant policies per protegir aquells contenidors xinesos de disseny maldestre. Vergonya i tristor. Molta vergonya i una immensa tristor planava convertida en un helicòpter més deixatant l’atmosfera del matí. Alertat pels missatges a les xarxes vaig anar al col·legi proper on hi acabava d’haver un dels múltiples assalts de les forces policials. Rere la intimidant comitiva policial hi quedava l’ossada d’una escola profanada a cops de mall amb les portes esventrades a totes les plantes de l’edifici, vidres trencats i els lavabos esmicolats, la secretaria era un escampall de documents diversos amb els expedients dels alumnes vexats. 

Vergonya i tristor que anava en augment perquè el paisatge humà era encara més dantesc. Sang i contusions amanint la impotència davant de la colossal barbàrie desplegada. Quanta ràbia! Quanta vergonya i quanta tristor. Rere la fúria i l’extrema violència contra indefensos i pacífics ciutadans no hi havia cap explicació que no fos la d’atemorir-los o la d’intimidar-los, però se’ls en va anar la mà moltíssim. Aquella actuació acabava d’evidenciar per a molts que no es pot viure amb qui ens tracta -i ens estima- com ho van fer. La desafecció dels equidistants acabava d’entomar una dosi amarga de realitat inversemblant. Allò no semblava possible, però va estar. Sabrà qui va ordenar aquesta càrrega que la imatge dels cossos policials que la van perpetrar n’ha sortit formidablement malmesa. Alguns només obeïen ordres, d’altres hi van afegir un plus de brutalitat que no es pot justificar de cap manera. 

 I en aquest doble món de declaracions i d’informacions, la manipulació. No us estranyi amics d’altiplà que el crit de “manipuladors” sigui tan constant i persistent. Veure-ho per a no creure-ho. Vergonya i tristor sentint com els “agressors” són aquells que seuen a terra amb les mans enlaire. Si aquesta era la proposta contra el referèndum que no va existir -segons en Mariano- anem arreglats. Com a campanya de la seducció us confirmo que ha fracassat totalment.

I el problema no s’ha fos, continua, s’agreuja i surt al carrer en una aturada -vaga general- transversal, pacífica una vegada més, però molt emprenyada. Mai havia assistit a una manifestació tant gegantina -tret de les mítiques de la Diada- on la cura per no caure en la provocació sigui tan extrema. Quin argument no seria una resposta violenta! La marea humana a tot Catalunya parla de la magnitud del descontentament i és la reacció immediata a l’acció policial de diumenge.

El conflicte no es pacifica pas amb una esperada intervenció fora de calendari del rei Felip VI, amb una audiència a Catalunya superior a la resta de l’estat. Alguns volien -tots els catalans necessitàvem- una sortida a escena homologable a la del pare, més campechano i molt oportú, com aquella del 23-F quan va tranquil·litzar al Jordi alertant-lo que només es tractava de la guàrdia civil -com han canviat els temps!. No li perdonen que no es referís als damnificats per la pallissa. Quins ingenus podíem esperar de presenciar un monarca posant el cap en una urna farcida de paperetes republicanes? Quins altres candorosos esperen encara el suport eficaç del nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç -i on no estomaquen els veïns-!

A la banda sonora dels dies, amb arpegis a cop de cassola i mà de morter, recíprocament en una mena de torna equànime la simfònica nocturna va repicar rítmica i desafinada tant durant el discurs del monarca com durant el del president de la Generalitat de Catalunya. Que no anunciïn les campanades a mort de la convivència.

On som? On sempre. Potser en Rajoy ens havia d’haver fet arribar abans dels policies i dels guàrdia civils el corredor mediterrani, per dir alguna cosa. En Puigdemont continua demanant diàleg i fent temps mentre no apareix el Messies que no acaba de baixar del cel per portar-nos la bona nova de la negociació. De candidats n’anem sobrats. Els últims a postular-se han estat el Banc Sabadell i La Caixa. 

Que tinguem sort i que ningú més prengui mal!

Reflexionant...

S’acosta el dia amb il·lusió i incertesa. L’estat i el poble català van fent el seu curs, com els refredats de temporada. Amenaces i prohibicions, ara als membres de les meses amb advertiments de multes astronòmiques, mentre la determinació per votar no s’esvaeix ni s’espanta. L’estat ha prohibit el vol d’aeronaus -menys els de les gavines que planen baix- a l’espai aeri de la ciutat. Impossible de retratar la magnitud de la mobilització o de la repressió -que no sigui el cas!- des de l’aire. 

Avui és diada de reflexió. Ningú en parla ni la decreta perquè els formalismes, menys el fonamental del dret a votar, s’han aprimat en aquest llarg camí. La voluntat molt majoritària i molt reiterada ha estat no resolta maldestrament. Només són urnes, senyors i senyores. Uns contenidors d’oferta o d’outlet que ja fan prou encabint paperetes i que després, seguint les reflexions del gran García Albiol, podríem cedir als presidents de mesa més mascles en recompensa a la ruïna econòmica i moral que els assetja; perquè la seva dona els recicli com a cistell de la roba bruta o com a paperera de patacada, segons en Rivera. Reflexiono que les urnes, al país del disseny on la modernitat ens té el cor robat, certament no són estèticament afortunades. En Mariscal hi podia haver aportat una llepadeta de l’esperit olímpic amb alguna sinuositat arrodonida i voluptuosa. Les urnes del desig, seguint els suggeriments de l’Albiol, haurien de tenir quelcom de subliminal més que ens mogués sinó la fibra sensible, la sensual. Tampoc estic afirmant que ens les haguem d’endur al catre, compte! 

Medito -avui és el dia- i veig un exèrcit de tancs pagesos amb rodes de tractor. Aixeco la vista al cel barrat a les paperetes -avions de paper volant- i hi descobreixo l’ombra de la representació temerària dels bombers catalans del Circ du Soleil evolucionant a l’empara d’una pancarta gegantina per rescatar el gat de la democràcia enfilat a la teulada. També em fa rumiar que els estudiants hagin obert el focus preludiant la decadència de la selfie.

Em vénen al cap els records dels internats d’infantesa quan la convivència era comprimida i l’atmosfera destil·lava somnis de futur barrejats amb el tuf dels mitjons desaparellats en guerrilla. Què deu fer i què deu pensar aquest ramat multitudinari -esperem no tumultuós- d’agents aquarterats al poc lluït vaixell de per riure de la ramaderia Looney Tunes. Els hauran tallat les comunicacions i restringit l’espai de passejar per la ciutat acollidora i encisadora. No és moment per visitar parents ni Sagrades Famílies. Que la mesura i la contenció us acompanyin amb un punt d’orelles tapades als cants de sirena bèl·lics. Perquè només són urnes... Oé, Oé! Només un “pícnic” o una costellada, com deia aquell. Ja tindrem tot l’endemà i el que et rondaré morena per discutir percentatges i legitimitats que s’haurien de poder exercir i recomptar en pau i sense violència de cap mena. 

Penso que els pocs incidents -per ara irrellevants, malgrat la reiteració mediàtica selectiva que els explota i sembla que els vulgui fomentar- contrasten amb els excessius silencis i els minsos gestos ja no de suport o de simpatia, que alguns més deuen d’existir, sinó de la mínima comprensió que els catalans despertem a la resta de l’estat. Ben al contrari, les declaracions -les faig també selectives i interessades- són per agafar el farcell i tocar el dos d’aquesta Espanya empolsinada i per ventilar.

Diada de reflexió de les fàcils. “Sí” o “No”. No calen matisos ni grisos -ni grises-. Blanc o negre. Només “Sí”, “No” o vot en blanc. Aquesta circumstància fa que la meditació sigui d’un planer binari adient per a la gent de lletres i de pocs números, quelcom d’agrair perquè l’enrevessada combinatòria estadística descol·loca a l’hora de la tria. L’aritmètica del “Sí” o del “No” té, però, d’altres complexitats. Reflexionem, encara que ja portem tantes edicions de l’11-S fent-hi tombs que en aquesta convocatòria ens poden convalidar el dia de reflexió.

La profètica bola de vidre em fa l’ullet i no em puc estar d’anticipar-me al reconeixement del que surti demà encara que només sigui per continuar negant-ne la legitimitat proclamant la il·legalitat que podríem esvair senzillament comptant si la festa de la democràcia -abans els telenotícies solien començar amb aquest tòpic- no hagués estat atropellada. 

Com que el vot és personal, intransferible i secret no us desvetllaré pas en quin sentit em decantaré demà. Estic fent-hi tombs. Sospesant les galanteries d’una jove república catalana o deixant-me seduir per les atractives propostes d’en Mariano Rajoy avalades per l’equànime Trump. Entre el “Sí” i el “No” tanmateix existeix la temptació de fer campana assistint a la paella de l’Iceta només si el temps s’ho comporta perquè l’autoritat -com als braus- ja l’ha autoritzada. 

Reflexionem!

Votarem!

Em declaro en rebel·lia per extremista radical, sediciós, minoritari i adscrit al tumult. M’acuso d’haver assistit, corejat i fet suport molt especialment a la consigna del volem votar -Votarem! 

Em continc i m’estalvio el reguitzell de qualificatius que m’han adjudicat des de massa mitjans que aquesta vegada -una més- m’han reflectit des d’aquell carreró de miralls esperpèntics per on vagava la genialitat tan vigent de la prosa castissa d’en Valle-Inclán. Certament que trobo a faltar avui des de Madrid l’estampa i l’estil d’un Max Estrella entre allò còncau i convex que a Catalunya vam instal·lar en una parada molt celebrada al parc d’atraccions de Montjuïc per riure’ns de nosaltres mateixos. 

La realitat desdibuixada sempre mena a la rialla i posseeix un component, un excipient eficaç, que deixata la misèria i la crítica -l‘autocrítica també- en quelcom saludable. Quan, però, l’esperpent estrambòtic i maldestre és un mirall brut i apedaçat a on ens condemnen a reflectir-nos-hi i ens emmarquen interessadament ens n’hem de malfiar. Ep, alerta! Em consola molt -ben cert- que, després de rebaixar-me a l’alçada del betum, de tatxar-me d’enganyat sense criteri, d’extremista i de babau convicte per una abducció sideral de fanatisme, una pneumàtica tertuliana rossa excessiva -en arguments i calibre- deixi anar amb apassionada vehemència sincera “estimo fermament els catalans”. M’estalviaré de descriure o de fer apologia de la sinuosa -i dolça- mort a petons. Gràcies!

La contestació ciutadana que ha viscut Catalunya aquests darrers tres dies ha estat monumental. La sacsejada de civilitat on la mateixa CUP ha exhibit mesura, habilitat i exemple davant de provocacions al caire de la guspira només ha encès tamborinades a cop de cassola i el cansament de molta ciutadania destil·lat en concentracions “tumultuoses” on t’hi oferien aigua i un mos amb una exquisidesa agafallosa que supera el concepte de revolta. Massa sucre, massa somriures, massa cortesies per als addictes a la revolució de manual com cal. Per als professionals de l’aldarull això no va enlloc. Tenen raó perquè aquests covards turbulents de la sedició hi aboquen criatures encara de pit i escuts humans amb més currículum farmacèutic que subversiu. No anem enlloc, camarades! 

Han aconseguit que la soferta paciència de molts esclati al carrer. Aturar aquesta determinació no serà només cosa de golondrines amarrades al port de la repressió. Allí amb un clavell als llavis s’inspirava premonitori en Salvat-Papasseit respecte “d’aquell vell mariner... que anava a cacera d'estels” on aquests dies hi ha abarloats uns vaixells policials. L’órdago a la mayor violentant la Constitució del 78 ja no crida llibertat, amnistia ni estatut d’autonomia. La gent demana votar quan el sí o el no és en aquesta edició quelcom fàcil d’entendre, "Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?". 

Per ara els catalans estem sols en un “conflicte” per al consum intern i propi -com la deprimida impressora del Rufián al Congrés-. Recordem el paper d’estrassa d’Europa durant la situació dramàtica a la guerra civil espanyola o el paper de la comunitat internacional al 1945. Afers casolans que es resolen amb sentides condolences carregades de metàfora i sensibleria. Acompanyaments i visites de cortesia sense cistell que ja se’ls poden fotre pel clatell -fa la dita pagesa-. Aconseguirem trencar la tendència? Alguns espanyols s’adonaran que aquesta independència també va més enllà de la mera separació d’Espanya. Aquest és el veritable órdago. Tímides veus s’alcen altiplà enllà amb una menció d’honor per als bascos, presumptes solidaris, que ja es fan ponent els ous d’or si els catalans marxem.

Recapitulo. La marmota momificada. Els ponts per refer i sense plànols. Catalunya molt i transversalment emprenyada. Vivim un moment -aquest de veritat- històric i apassionant. 

Que tinguem sort!