Monòleg per a cassoles.

Calma. Molta calma. Ja sé que costa molt mantenir-se amb el cap fred davant la resposta amb què els aparells judicials de l’estat contesten als silencis polítics d’aquest. L’asèpsia independent del poder executiu respecte del judicial manté un equilibri de funàmbul temerari i molt en precari. Les maneres com s’han engarjolat els representants de les societats civils, els consellers i el vicepresident del govern català qüestionen sinó aquesta imparcialitat, l’estètica judicial en caiguda lliure sense xarxa i sense proporcionalitat. Ja ho expliquen i ho argumenten els entesos en lleis i els advocats dels encausats davant del tracte procedimental de què han estat objecte. M’ho estalvio. 

No per possible -així ha estat- la batzegada emocional, la impotència, la tristor i la ràbia ens han atacat així que va transcendir la notícia. Amb un “¡Todos a la cárcel!” premonitori i vergonyós els tècnics feien proves de so en una de les seus judicials protagonistes de Madrid. Lleig! Avui alguns tertulians als mitjans -insòlitament també a TV1- no han pogut estalviar-se la pregunta del dia després respecte de per a què serveix la furibunda i desmesurada acció judicial de l’Audiència Nacional? A què contribueix aquest despropòsit? La resposta immediata han estat les rabioses cassolades i les diverses concentracions tumultuàries que feien cinc grams de migdiada aparentment estabornides amb els de braços una mica decaiguts. 

A l’error gruixut, al meu parer, que ha retroalimentat la causa catalana hi ha tot d’efectes colaterals i gestos que fereixen l’elemental comportament que les persones ens mereixem. Al tarannà estètic -el disseny ens enamora-, que ens va caracteritzar als catalans en aquelles manifestacions dels 11-S, hi podem contrastar algunes maneres barroeres que intensifiquen els gestos tornant-los més dolorosos. Les xarxes van plenes de desqualificacions mútues mentre s’ha glaçat la revolució dels somriures i els clavells s’han marcit a les voreres. Les càmeres carronyaires d’alguna cadena televisiva cercant els fills d’en Junqueras a l’escola l’endemà que els hagin empresonat el pare. Els personatges que celebraven amb banderes l’arribada dels detinguts i les detingudes a la presó. Els crits de Viva España que no podien empresonar els murs de la garjola emesos per alguns reclusos. Els comentaris denigrants d’uns agents mofant-se dels detinguts quan vetllaven la sortida del comboi de la Guàrdia Civil cap a diversos centres penitenciaris de Madrid en una dispersió gens innocent -aplicada als terroristes- que durant el recorregut es va repensar. 

Com pot arribar a esdevenir de miserable la reacció humana respecte d’aquells amb qui hem decidit de declarar-nos enemics sense haver-nos mirat als ulls ni compartit una arrova de sal. I el que més em neguiteja com a català és que la mínima comprensió d’una part molt important d’Espanya sembla tan muda i escadussera com la reacció d’aquelles veus autoritzades -a qui també se’ns ha marcit el serrell des de la movida madrileña- quan clamàvem per la llibertat i en contra de la injustícia de tota mena. “Ja no m’escandalitza la repressió de l’estat espanyol contra Catalunya. M’escandalitza el silenci còmplice de milions d’espanyols”, reprodueixen les xarxes. Jo els ho agraeixo a aquells espanyols que sí s’han escandalitzat i els que potser ho acabaran fent quan aquesta cera catalana -la que aquests dies crema tan abrandada- s’apagui i vegin les seves llibertats amenaçades. 

Ja vaig dir -i reitero- que no esperava massa d’Europa, l’oficial del club d’estats, a favor del problema intern que s’ha de resoldre amb un “diàleg” impossible. Ara mateix la conversa i l’acord és un monòleg per a cassoles.

Calma. No esdevinguem el pretext per a la repressió violenta que alguns voldrien.

Cera catalana.

Vigília de Tots Sants assossegada sense ensurts remarcables. Ningú no ha estat atonyinat per ningú. De recuperar tensions vitals esmolades cercant el benestar emocional. De trempera republicana tocada per una deliqüescència estranya. Això és la propietat que tenen certs cossos d’absorbir la humitat de l’aire i dissoldre-s’hi. Les lubricitats polítiques necessiten esperança i optimisme. D’aixecar el cap i de veure que no tot està per fer, de copsar una victòria a mitges i que encara hi ha partit. 

La crònica dels dies passa per la proclamació de la VI República Catalana i l’entrada en vigor de l’Article 155 de la Constitució. L’altre fet històric que romandrà en la memòria beatífica per gràcia de Sant Narcís serà que el Girona va apallissar el Reial Madrid. Una anècdota que adquireix rellevància -com diria en Junqueras- si ho lliguem amb les declaracions d’en Sergio Ramos a qui li dol més que l’himne espanyol no tingui lletra que no pas la situació a Catalunya. 

 

Faig un parèntesi i recupero una reflexió de l’any 2010 no compartida en aquests escrits de quan es disputava el campionat del món de futbol a Sudàfrica i la selecció -la Roja/Barça- va assolir el campionat: “La lletra -i sovint la música- dels himnes no sempre són afortunades. Els himnes tenen un toc d'espot publicitari de pel·lícula bèl·lica agressiva o, a vegades, directament de terror. Alguns van esdevenir bandes sonores per a la forca, per al garrot vil o per a la guillotina.

Afortunadament a l’actualitat s’entonen com un aperitiu als camps de batalla durant els partits de futbol entre les seleccions nacionals. Malaguanyada la iniciativa del president Aznar que volia farcir de metàfores l'himne nacional espanyol i, per tant, el de la Roja. Cada vegada que miro algun partit d'aquest Espanya/Barça em neguiteja i en surto desassossegat de veure la cara de pal que hi posen i el desconcert que pateixen els nostres herois de selecció. Alguns s'empesquen aquell txunda-txunda com a recurs per fer-se l'orni i intimidar l'enemic. Quina mancança de lletra! I l’equip contrari -acollonit!-, que no entén un borrall de segons i tercers idiomes, es refia que aquest txunda-txunda emès amb ardor guerrera narra les conquestes de quan a Espanya no s’hi ponia el sol i teníem tota la quincalla d'or massís per plantar les piques que calguessin a Flandes. De piques a pilotes. 

Com pateixo i com l'entenc, aquest noi del Reial Madrid, en Sergio Ramos, que mira al cel amb cara d'escolà aplicat i bon minyó mentre el txunda-txunda no es resol. Què costaria de tenir quatre ratlles amb rima consonant per poder-les taral·lejar com qui resa. Ara només salmòdies mudes d'oracions sense lletra per a un himne minimalista i abstracte”. 

Permeteu-me que insisteixi, ha hagut de passat més d’un quinquenni perquè el protagonista que jo feia més afectat, en Sergio Ramos, hagi explicitat i reconegut aquella intuïció després de la derrota -la quarta fita en la immortalitat gironina- per com li dol la manca d’una lletra. Un sentiment compartit que s’ha pogut copsar als carrers de Barcelona durant les multitudinàries manifestacions a favor d’una Espanya unida. Una bona lletra conferiria molta cohesió territorial i ens estalviaríem la frivolitat en excés festiva i amb regust de sangria aigualida del Viva Espanya que va popularitzar a l’Europa turística l’admirat Manolo Escobar.

Ens cal una lletra seriosament constitucional amb urgència i, sense voluntat de ser poc respectuós, ens cal “tunejar” també Els Segadors. Fer-li un rentat de cara i de lletra. Quan arribo a allò del “bon cop de falç” penso que hem de proposar una tornada, tot i ser sostenible i ecològica, amb més eficiència tecnològica -bon cop de tractor!- i menys truculència. Ja n’hem patit prou, de violència.

Proclamada la República al Parlament de Catalunya i suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional a Madrid haurem de seguir l’evolució, sinó embolcallats en banderes i himnes, des del vertigen dels dies. Avui el procés català s’ha internacionalitzat encara més amb el president Puigdemont a Brussel·les envoltat d’un eixam de periodistes. Hi ha algú que hagi estat capaç de preveure el ressò assolit per aquest afer. Pronosticar el rebombori mediàtic i polític que ha causat i pot congriar era quelcom impensable fa pocs mesos. Espanya té un problema i Europa també perquè molt em temo que el nacionalisme -i el separatisme- català no es tanquen a les masmorres amb un article per molt constitucional que el redacti el fiscal general. 

Com evolucionarà tot plegat. Ho anirem relatant. Per ara, el PP i en Mariano Rajoy viuen el triomf relatiu dels gegants il·luminats per mitja dotzena de ciris pasquals ben gruixuts, però de cera catalana que algun dia es fondrà. Es resolgui com es resolgui, consumida la cera catalana, poden aparèixer en la foscor els fantasmes dels pecats que ara viuen confortablement en la penombra. 

Bona castanyada!

Genets del 155.

La incògnita política dels dies capitalitza la vida en la seva totalitat. El papu del 155 és un fantasma en procés real de materialització. Seran eleccions o serà República? Una incògnita que les boles de vidre no avancen perquè no sabem encara quina serà la tria que el president Puigdemont prendrà aquesta setmana. Sort i encert! Pinten bastos quan les veus significatives del partit popular ja no admeten que només clarifiqui si va o no va declarar la república. Sembla que també hauria de demanar perdó i hauria d’acotar el cap -i d’altres coses- perquè l’absolguin després de dedicar-li els calbots preceptius que poden comportar segons esbomba el loquaç fiscal una pena de presó que diuen ja està legalment embastada. No és una hipòtesi quan hi ha dos presos en unes circumstàncies molt homologables als que ja fèiem inèdits i per a la nostàlgia, els presos polítics.  

I ja es veurà si aquesta llepolia del 155, el paradigma de les pulsions totalitàries, es retira o continua amb voluntat de piconar la Generalitat de Catalunya passi el que passi. Méndez de Vigo, el ministre portaveu ha demanat una rectificació al The Times -coses de la llengua- perquè ell no havia dit que estan disposats a recórrer a la força si hi ha desobediència sinó que el que ha dit o volia dir -si el subconscient no l’ha traït- és que el govern central evitarà els actes de violència. Difícil de rectificar quan precisament els antecedents no ho avalen. Ahir també hauria hagut de rectificar el ministre d’exteriors respecte d’unes imatges de l’1-O -els antecedents anteriorment esmentats- en el sentit que havien estat manipulades o que, directament, eren falses. La cosa se li va complicar al ministre quan el presentador li va confirmar que les presumptes imatges a què al·ludia el ministre havien estat enregistrades per la mateixa cadena anglesa. Quina patinada! 

Han alliberat -no se’ls ha escapat- la bèstia constitucional de la gàbia. Malgrat que al senador García Albiol prediu des de la comissió que gestionarà el 155 que “nos vamos a reir”, la refotuda gràcia que ens fa a alguns és mínima. Després de l’eixordador clam de diàleg polític des de molts i diversos racons ha guanyat la partida la sordesa interessada. Tindrà raó el recompte estadístic d’en Machado quan escrivia que "En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Espero que anés errat i que en ple XXI n’hi hagi algunes més que pensen. 

M’estalvio les negatives reiterades -i algunes d’absurdes- que des de Catalunya s’han rebut des del govern central des de fa anys. No us detallaré el llistat de greuges que molts catalans considerem que hem patit. Posem-nos en el moment actual d’aquest xoc de trens que diuen s’ha de produir entre un comboi del cremallera de Núria i un altre d’alta velocitat en circulació des de Madrid Puerta de Atocha amb destinació a Barcelona Sants i que els estrategues de la cosa ferroviària fan proper a Calatayud tan apressat que no s’ha aturat a preguntat per la Dolores. 

Us asseguro que em dol. Amarat de tristor i de vergonya assisteixo a un episodi que si es resol en el feréstec 155 és per llençar els llibres al foc. Quina pena! I em fa mal aquest esperit que ha anat xopant d’anticatalanisme a molts que des de l’absolut desconeixement i des de la llunyania ignorant ara ens jutgen i es deleixen per veure com se’n poden anar en orris massa coses. Espanya també, amics de l’altiplà! I us asseguro que no em consola ni m’omple de goig. Assistir al joc brut, a la consigna suada, a envestir enlloc de reflexionar, a menystenir enlloc d’entendre’ns em confirma que una vegada més no hi ha cabuda ni voluntat per conjugar la possibilitat harmònica de conviure sense que molts ens sentim en territori colonitzat.

Digueu-me malfiat però arribo a pensar que a alguns genets d’aquesta apocalipsi ja els està bé el punt en el qual el desenllaç fatal -espero que no- sembla irreversible. Era això, companys? Suposo que cadascú té els seus sants patrons i posa espelmes a la seva capelleta. Digueu-me suspicaç, però em pregunto si no era aquest l’objectiu d’alguns. M’explico. Quins han estat els projectes i els oferiments que han arribat des de Madrid a la situació actual? Quina ha estat l’estratègia de seducció per reconduir el malestar català? Quina voluntat d’entesa hi ha hagut? La resposta és aquest 155, un martell d’heretges constitucionals que pendula sobre la testa catalana. I com es gestionarà? Us asseguro que picant el ferro fred que forja la tossuderia catalana. Guanyareu -us imposareu- però no ens convencereu. 

Rere el fum de la destrossa, enretirada la cortina catalana que aquests dies ho tapa tot, hi ha la realitat, la vida, les persones i una entesa molt malmesa. Desitjo que el gran objectiu d’estat, el gran repte per construir aquesta Espanya gloriosa que proclameu -des del 155-, no hi hagi només l’anticatalanisme que tanta cohesió social congria i tants vots us aporta.

Tenia pensat no parlar del moment polític. Disculpeu! Volia parlar de l’amor, un centre d’interès que em van suggerir per defugir la rancior i la tristor -ep, que em repeteixo!- que el moment em produeix. Us dec quelcom sobre l’afecció viva envers una persona o cosa des de vessants diversos.