El mes dels gats, febrer.

Febrer és el mes dels gats, quelcom que no ha tret protagonisme al “gos català que la setmana passada va queixalar la cama d’una dona de 45 anys”. La notícia no especifica si la cama de l’agredida també era catalana o no. Haurem d’esbrinar si el quisso té estirp olímpica i si  es tracta d’un avantpassat del ferotge Cobi. L’incident esdevé just quan entra en vigor una llei que prohibeix tallar la cua i les orelles a les mascotes. Els animalistes pendents de la interpretació que en pot fer el Tribunal Constitucional respecte de si els braus de lídia es poden considerar mascotes dels toreros de ple dret o no quan l’ONU demana al govern que Espanya prohibeixi que els nens participin en espectacles taurins, ja es tracti d’aprenents de matador o com a públic abrandat sol·licitant la cua del brau. 

Al mes dels Merrameus torra castanyes què en dibuixaria el Gat Perich, tan vigent, respecte de l’acomiadament del ninotaire Ferreres. No fa gràcia, certament. Pel novembre l’humorista gràfic Eneko també va estar despatxat presumptament per les crítiques al govern d’en Mariano, especialment pel conflicte català. Hi ha una vinyeta d’aquest humorista gràfic retolada “Marca Espanya” que dibuixa la testa d’un brau -fàcil d’associar amb aquella silueta mítica d’Osborne als vorals estratègics de les carreteres nacionals- en el qual una banya s’ha transformat en el braç policial que branda una porra. Un missatge eficaç i ben trobat, impactant pel garrot i per la banya bessona d’un Minotaure que envesteix al laberint ibèric dels temps que corren.   

El diari Ara pública una editorial gràfica -les vinyetes també ho són de ple dret, d’editorials- de l’Anthony Garner titulada 155 sota zero on un enorme glaçó empresona i paralitza un ruc català només protegit amb una bufanda groga. Quin fred! Una carambola d’acudit jugant a dues bandes, la del vessant polític català on the rocks d’ara mateix i la meteorològica que ve a desmentir el canvi climàtic tot fent costat a les sàvies teories d’en Trump, un conte xinès. 

La nevada d’aquesta setmana ens ha situat davant de la força severa de la natura ferotge i alhora ens ha retrotransportat -políticament també?- als anys seixanta del segle passat quan, en absència dels profètics homes del temps actuals, la neu queia amb molta traïdoria. Gruixos contundents de neu molla i pesada de temporada que posaven a prova les febles teulades i la paciència soferta dels vilatans assumint la neteja en usdefruit de la vorera pròpia. Temps era temps. 

Quin fred! I perquè temps és temps -amic Joan Manuel- d’aquesta neu glaçada i pertinaç -com una sequera franquista- amb “la pau al coll, la flota al moll o la llengua al cul”, el febrer congelat i amb la neu esperant-ne d’altra és el mes dels gats i dels premis Goya sense una trista miolada i sense cap predicció que ens faci entendre el microclima que castiga Estremera. Quin fred que hi ha de fer!

La nevada al Ripollès d’aquest dies també m’ha retrotransportat a la infantesa quan eren freqüents i gens mediàtics els temporals de neu. Llevar-se i contemplar com queien els flocs ingràvids mentre ensucraven la monòtona i lletja quotidianitat era un goig. Malgrat que la mandra la deixatàvem entre la quitxalla amb més penellons que no pas panellets. 

Si nevava a Madrid, acostumava a fer-ho al poble, es tractava d’una predicció que es verificava segons tenien comprovat els pagesos amatents al parte d’aquelles ràdios d’ona mitjana que grinyolaven més que no pas informaven. Què dirien aquells avis entesos -i molt casolans- respecte de les nevades d’aquests dies? -Ja ha nevat a Madrid! -i algun ninotaire ho dibuixaria amb la poètica del 155, una borrasca ancorada a l’altiplà castellà que no acaba de desplaçar-se. 

Pel febrer abriga’t bé!

La Presó.

Sota una lleu pluja que s’anirà intensificant al llarg del dia em desplaço fins a la Model. Vorejo la presó fins l’entrada. Un primer pati amb finestres sense barrots indica  que aquest espai era ocupat pels funcionaris i dedicat a l’administració. Es fa estrany poder accedir al complex penitenciari sense traves, cues, escorcolls i, el més insòlit, poder-ne sortir quan es vulgui. El dia gris i emplujat hi afegeix un plus escènic que escau al passeig. Portes esbatanades que encara deuen funcionar en un passadís que porta al fotogènic espai central des d’on es controlaven les galeries. 

Tot està acabat d’abandonar, encara hi ha els cartells amb les instruccions i les recomanacions diverses com si fossin vigents. La petja de la presència dels reclusos es percep i es fa palesa en detalls que els dies no han pogut esborrar. Els rètols anunciant les dependències, el terra gastat gairebé erosionat de tant fregar-lo. Les cel·les obertes, una mena de loft petitó -estirant l’eufemisme- amb un rentamans i una despullada tassa de sanitari bruta. Quantes persones hi eren reclosos? Pels penjadors numerats en compto sis. Hi havia alguna cel·la que es podria considerar de cinc estrelles en el catàleg de les presons, només un llit i un envà separant la dutxa i el sanitari, una cambra de bany descapotable que hi aportava quelcom d’intimitat i molt de luxe. 

El cap del pop, l’epicentre, el panòptic -el punt des d’on es visualitza tot- té un aire com de cor de mercat municipal. Una parada estrella o privilegiada amb les empremtes de les rodes de les cadires de despatx que encara hi són. Des d’allí el conductor d’aquell món aliè a la vida exterior comandava el rumb de la nau, els llums i les evolucions dels presoners als recomptes, per exemple. L’atmosfera era freda, no hi havia el caliu humà que tempera els espais i els empudega. La sentor a presó ja s’ha esvaït. 

Coincidia la visita amb els actes de la Barcelona Negra, el gènere policíac més proper a la facècia que en la narració novel·lesca cal estalviar, la condemna. Avui la cinquena galeria era ocupada pel públic que assistia als diversos actes que es desenvolupaven a la Model, xerrades, una obra de teatre o una exposició de retrats robot. Hi havia també una parada ben assortida de llibres del gènere i algun autor que hi signava la seva producció. Tot del gremi policial i negre. A la cinquena galeria, avui, no era possible passejar-hi visitant els espais o les cel·les que han hostatjat algú significat, en Companys, en Ferrer i Guàrdia, en Puig Antich o el Vaquilla. M’he hagut de conformar amb la visió impressionant dels pisos i la quantitat de cel·les de què disposa aquest espai. 

He accedit al patí, continuava plovisquejant, amb el paviment creuat a cicatrius esportives, ratlles que també empresonen les regles del joc i el camp de bàsquet o de futbol. En una raconada he descobert el que jo he considerat el tron dels presoners que gaudeixen de certa posició prominent a la cangrí. Una graderia petitíssima en dimensions que podia encabir només una vintena d’interns ben col·locats. Qui seia en aquest lloc destacat, tot un símbol de territori? El Vaquilla organitzant un motí? 

A recer del patí hi ha els tallers i l’escola. Aquesta és un edifici discret amb aules mínimes atapeïdes de pupitres verds -els mateixos dels centres dels nostres fills- amb les cadires al damunt de les taules amb les potes rovellades a còpia de suportar la humitat de les neteges diàries on invertir el romanent extraordinari de temps. Eines per escombrar els fantasmes del penediment, de la culpa o de la innocència amuntegades en un petit recambró com acabades d’abandonar. M’han sorprès les manualitats que suportant la intempèrie eren allí abandonades, en aquell patí arrecerat com d’escola rural que no es podia sostreure a les reixes i als filats que ho emboliquen tot. Trencadissos de mosaic d’estètica infantil que algú va oblidar perquè només eren pretextos per matar el temps. 

Rètols inútils en una vaga d’abandó anunciaven la “cuina” o la “infermeria". Els lavabos actualment oberts al públic visitant continuen essent els mateixos de quan funcionava la institució. A la sala de visites despullada de les taules i de les cadires hi havia les finestres protegides per un vidre gruixut des d’on es comunicava l’intern amb els seus. La fredor buida i la tristor ambiental predominen. 

La Model avui era un monument mut on els fantasmes del passat no se’ls foragita fàcilment. Quants hi han perdut la vida entre els murs de la presó? Sortint en un espai a la dreta sense retolar hi el lloc on van aplicar el garrot vil a Salvador Puig Antich. Corria el març de 1974. És un espai buit, emblanquinat, sense nom que havia estat el lloc on es regiraven i es lliuràvem els paquets. Al terra hi falten quatre rajoles relativament noves que deixen veure el paviment original on van falcar aquell estri esgarrifós emprat en l’execució. Figurar-se quins poden ser els sentiments últims esgarrifa. 

La Model. La meva estança ha estat diguem-ne turística. M’he contemplat la portalada que et torna a la vida i als semàfors sense reixes. M’he fixat en un banc o una petita plataforma on els que havien complert la condemna hi dipositaven les quatre pertinences mentre no s’obria aquella enorme portalada cap a la llibertat. 

Silenci, tristor, fredor... rimen amb presó. Fent un tomb pel pati desert me l’he imaginat envoltat de reclusos. He pensat en aquells que, estalvis de delictes criminals, sense condemna ferma hi han de fer injustament vida aïllats preventivament i lluny de les famílies.

Wanted!

En la voràgine convulsa dels dies hi ha fets que m’han sorprès per inusuals. Alguns de propers a la quotidianitat adquirien rellevància pel context judicial -que no polític- i que alteren la normalitat monòtona d’allò a què estem avesats. Situacions que tenen a veure amb el moment de trasbals que viu el país, més a Catalunya que no pas a Espanya, relacionades amb l’embranzida preventiva del ministre Zoido per impedir que en Carles Puigdemont pugui ser novament investit -restituït- presencialment al Parlament de Catalunya.

Aquesta setmana el Parc de la Ciutadella està assetjat per les forces policials que comanda l’eficient ministre Zoido regirant el subsòl i segellant els accessos amb una mena de colador selectiu per tal de barrar l’entrada al candidat. Hi ha una fal·lera concretada en el zel policial extraordinari que ha arribat al nostre bloc de pisos -proper a la Ciutadella i al Parlament-. Aquests dies em va sobtar la ferum exagerada que grimpava escales amunt per la comunitat de propietaris on resideixo. Obrir la porta de l’ascensor a la planta baixa va esdevenir una temeritat olfactiva d’alta intensitat. L’udol enigmàtic de les sospitoses clavegueres era un acte heroic que el president de la comunitat suportava tot avalant i fent constar que per allí no hi passava el serrell del Puigdemont. El tap era per confirmar, més enllà, més proper al Parlament. 

L’altra concreció d’aquesta dèria policial que m’ha sorprès ha estat aquest cap de setmana de camí cap al poble. La rotonda d’accés a la ciutat de Ripoll era un formiguer exagerat de dotacions de la guàrdia civil i de la policia nacional. Com un tauler de parxís farcit de fitxes policials barrant absolutament totes les sortides amb agents armats amb antipàtiques escopetes malcarades atalaiant i escorcollant els vehicles. Vaig pensar que els atemptats terroristes de l’agost a la Rambla i a Cambrils tornaven a remoure la pau d’aquest bressol paradisíac que és Ripoll. Els ripollesos també volem saber-ne més. Conèixer, per exemple, quin va estar el paper de l’imam implicat en els atemptats i si gaudia de sospitoses i poc oportunes connexions de mal explicar. Com que aquesta compareixença ha estat vetada per alguns partits polítics, el ministre Zoido s’estalviarà de fer pedagogia i de bastir un relat dels fets com va haver d’empescar-se amb l’1-O, un referèndum i una estossinada al personal que no han existit mai. 

Mentre transitava pel rovell de l’ou de la rotonda, ben protegit -això sí-, em van venir al cap en Tomàs Molina -el meteoròleg de la intimidada TV3- i les seves advertències, la qual cosa em va fer sentir vulnerable i fora de la legalitat. Ara et demanaran si portes -ja no en Puigdemont sinó un accessori- les cadenes de neu. Uf, quin mal tràngol, mira que en Molina ens ho havia advertit! Just en una de les sortides de la rotonda vaig trencar i vaig comprar-ne unes, de cadenes, perquè quan, alleujat, em vaig tornar a incorporar pogués obrir el maleter i demostrar que, entre les bosses i les maletes, només hi havia unes cadenes.

Es tracta dels malsons nocturns de la Soraya amb en Puigdemont fent ovines tombarelles de recompte mentre la corrupció transita pels jutjats sense aldarull ni massa remor amb un punt de divertiment televisat. Com em meravella la posada en escena professional dels encausats. Com seuen amb un punt d’elegància intrigant, com dominen l’espai i el gest, com intercanvien complicitats i, últimament, com aboquen delacions sense embuts. Ja són com en Tomàs Molina, un més a taula a l’hora dels telenotícies. De tant veure’ls i escoltar-los els hem incorporat a les sobretaules casolanes -Un cafè?- La corrupció, més perfumada que la recerca del Puigdemont, saltironeja instal·lada en una normalitat consentida i tan corrent com els controls permanents a les carreteres del Ripollès durant el franquisme. 

Vetlles d’insomni maleint els penedits delators bocamolls, però més dures són les vigílies sense poder aclucar els ulls, amatents a què no els aterri de bursada en Puigdemont al coixí. Es tracta de la temença només apaivagada per la perseverança del Zoido que ho té tot controlat per terra, mar i aire a les marrades -totes- que passen per França, circumval·len la intenció del ministre en un maleter i acaben el viatge al parc de les feres barceloní frontera amb la seu del parlament català. 

Ací -en un capítol més de la trepidant aventura del procés sinó fos pels presos i pels exiliats-, a la cantonada del carrer Nàpols amb el Passeig de Pujades, hi faig en Puigdemont valorant com creua l’última frontera. El repte argumental és com accedir a la Ciutadella sense aixecar la llebre ni despertar el lleó? Oblidem les temeràries opcions aèries i valorem-ne només la de passar disfressat de venedor de globus per a criatures. Barrejat enmig d’un escamot de turistes amb la samarreta d’en Messi i un barret mexicà? Potser no cal forçar tant la màquina ni la imaginació. Amb naturalitat, sense pressa, aturant-se a encendre una cigarreta i amb l’uniforme d’observador d’obres professional o de jugador compulsiu de petanca amb xandall i sandàlies amb mitjons blancs n’hi haurà prou.   

Avui tornant de la feina l’alè pudent a claveguera encara envaïa els espais comunitaris i privats de la finca malgrat les pluges. Quin tuf!