La gaseta del confinat.

He decidit que pertoca començar un diari, una mena de gaseta del confinat. Una manera més de combatre la solitud que la circumstància és comporta. Miraré d’estalviar-me els consells, els tutorials amb lupa per detectar la nociva criatura i només constataré algunes de les facècies que el moment propicia. Un exercici, el que ens toca de viure, que ens ha de fer més solidaris i, sobretot, més humanament reflexius amb un punt de generositat egoista. Tinguem-nos cura entre tots plegats. Inicio, doncs, La gaseta del confinat.

Ahir divendres, amb traïdoria, les autoritats ens van enviar a casa per combatre l’expansió del microbi per contacte directe. Una mesura per apaivagar el contagi que condemna la vida en societat, la laboral i la de la comunitat de veïns a la mínima expressió. La primera sensació és d’alliberament, com un respir en la voràgine de reunions i de visites que de sobte es liqüen a la pantalla d’un ordinador, per ara immune als atacs virals que no siguin els propiciats per la navegació temerària en oceans virtuals vedats o inconfessables. Compte amb els flagells de transmissió sexual virtuals! Sempre a més d’un metre de distància! 

Calia tancar i fer caixa abans de tocar el dos ben apressadament enmig del desconcert i l’allau de dubtes que les autoritats aniran concretant. I ara què? Quedem-nos a casa! Estalviem moviments innecessaris i deixem d’irradiar el contagi, la por i el caos. Tenim els dels pobles pintorescos i els de la costa una mica emprenyats i espantats amb la diàspora gratuïta d’aquells inconscients que confonen el confinament amb un cap de setmana buscant bolets de primavera –que encara no és temporada generosa de trompetes de la mort-. Que la xarxa radial d’autovies i de trens amb el melic a la Puerta del Sol o els rodalies amb final de trajecte a Plaça Catalunya no esdevinguin l’alta velocitat de la propagació –Jeu aquí! Quiet! –criden els pastors als gossos d’atura. Fem-los cas! 

Encara poc espantats, perquè ens fem immunes a la pandèmia, el trànsit del personal a les botigues ha estat el més significatiu de la revolta amb barricades de paper de vàter. Quina utilitat té acaparar-ne tant? Imagino que la gent en tapia les escletxes de la porta, en fabrica mascaretes casolanes o somatitza l’escagarrinament que promou la premsa sensacionalista. Com postulava un filòsof del poble veí –ell ho deixava anar en castellà que impressiona més i té un caire com de diari oficial- “la humanitat per allò inútil és incansable”. 

Per la part que em toca vaig esquivar les cues civilitzades, al carrer i mantenint escrupolosament la distància aconsellada, davant de l’estanc habitual que em permet de conrear el vici de fumar. Vaig canviar d’expenedoria per una sense cues i que et regalen un encenedor per cada cartró que mercadeges, ja en tinc dos, de nyigui-nyogui que reciclo per encendre les espelmetes que netegen l’atmosfera i alhora il·luminen les meves pregàries.

La democràtica pesta d’abast totalitari no perdona ni quan s’hi lluita amb la imperial espasa, la boina calada fins a les celles i amb poderosos “anticossos espanyols” contra “els maleits virus xinesos fins a derrotar-los”. Us faig al cas dels estralls entre personatges públics i polítics que tampoc poden esquivar-ne els efectes. L’ambaixada xinesa ja hauria respost i reprès l’esclat de furor exhibit tot desitjant –a l’heroi hispànic dels anticossos amb superpoders- que es recuperi aviat tot alliberant-se de la malura -i, també, de la boina-. 

La vida casolana manté una pau, per ara no precària, assegurada per l’entrada en vigor dels acords –sobreentesos més que no pas pactats- que pretenen garantir la prevalença de les manies i els hàbits que abans del confinament cadascú imposava a la vida domèstica ara trasbalsada per la tàctica de guerrilla casolana respecte de l’espai vital. Hi ha dos centres d’interès declarats estratègics: la nevera i la televisió! Per mantenir la supervisió i el registre de la intendència –amb el paper higiènic ja garantit- comença a ser prioritari establir la racionalitat del rebost. La temptació ja no viu a dalt sinó a la cuina. A l’assemblea familiar s’ha convingut que no obrirem la nevera en va ni per picar. 

Per no posar en perill aquesta harmonia hem penjat una graella, una mena d’horari matusser però eficaç, que regula la programació de la televisió i l’ocupació unipersonal del sofà. Amb el desgavell informatiu que sovint no respecta les franges programades ha esclatat alguna lleu fricció –Encara no s’acaba, aquest rotllo! –la sang no arriba pas a la nevera i la tolerància acostuma a vèncer. Qui sempre perd –em sap greu- és la sogra quan practiquem el joc de les cadires. Com que ens hem de bellugar i mantenir en forma, després de comprovar que les maratons de la nevera al sofà han esdevingut insuficients per conservar el to muscular, a la planificació hi hem afegit aquesta iniciativa esportiva i de lleure que cohesiona el nucli familiar. 

Tinguem-nos cura entre tots plegats! Abraçades virtuals!

Els malucs de la nostàlgia.

Podria dedicar la secció que pertoca a elles. Que així sigui i perquè sempre va adreçada a tothom qui s’hi emmiralla sense veure-hi reflectit un espantall. També la podria consagrar a les tempestes reials que els mapes de les borrasques polítiques nacionals no pregonen, al contrari, tapen. No passa res. Una niciesa de regal –segons esbomba la premsa internacional- de només 65 milions d’euros a una rossa a qui els avis del segle passat anomenarien “cara”. No passa res, la incondicional “adhesió” monàrquica –una altra paraula pròpia dels padrins del segle passat- ho perdona tot. Foteses que només posen de manifest la generositat d’un rei –emèrit-. No passa res, ja estem avesats a la corrupció endèmica –estructural?- dels que tenen predicament i un altaveu moral. Quins discursos, però, més cínics! 

Podria insistir en la por a la pandèmia percebuda per la majoria que encara ens belluguem en transport públic com aliena, sense escut i rentant-nos-en les mans. Com evolucionarà tot plegat? La dualitat de gènere va fent i ha de fer molt camí cap a la igualtat de drets malgrat els vents que bufen. La corrupció i la monarquia també perviuen i estan més per les maratons que no pas per la passejada dominical. I la pesta ja no és tant de color groc guanyant el partit abans de la pròrroga per la feblesa de les defenses. El panorama és decebedor i el podria intensificar encara més afegint-hi les esborronadores imatges dels fets produïts a la frontera turca, a la ratlla d’aquesta Europa que aixeca efectius murs més contundents que l’anhelat pel Trump a l’horitzó trencat de Mèxic. 

Al panorama hi aportaré un punt de nostàlgia de la positiva amb ritme dels seixanta viscut aquesta setmana al Palau de la Música. Arrossegat pel context, vaig assistir-hi acompanyat per tres senyores –un privilegi que s’adiu a la paritat de gènere del públic present- a la sessió del 21è Festival Mil·lenni protagonitzat pel Salvatore Adamo. Una temeritat reclosa pel recinte enclaustrat i ple a vessar de candidates sensibles a la pandèmia pel quòrum d’atacats per presumptes patologies prèvies que propicia la franja generacional majoritària de l’auditori. L’Adamo era el cantant que venia més discos després dels Beatles. Cent milions de còpies sense haver de dividir per quatre!

Un concert de dues hores i mitja de durada sense descans que va posar a prova al mateix Adamo i al minoritari sector masculí. Una sessió on la pròstata –virus al marge- va esdevenir la convidada que més va patir. El degoteig de les constants peregrinacions són constants i al final del concert la heroïcitat es va destil·lar pausadament en les cues dels lavabos d’homes que, inusitadament, superaven amb escreix les de les dones. 

A la nit –la noche- el contrapunt musical va estar cosa de vuit músics polivalents que canviaven d’instrument amb eficàcia i notable mestria. Un dels músics il·lustra aquesta versatilitat perquè va alternant els teclats, el clarinet, l’acordió o la guitarra. És evident que es tracta de músics amb molta solfa. Tot un luxe! El Palau va embogir quan va sortir el gran protagonista, Salvatore Adamo. –Guapo! –algunes veus femenines perdien el pudor conreat a les escoles de monges-. Va aparèixer amb determinació i pulcrament vestit amb la mobilitat en cert bon estat i envejable, ja l’hauríem volgut molts. Amb la càrrega dels èxits a l’esquena –els cent milions de discos deuen pesar molt- va iniciar el repertori amb la veu una mica trencada, com la que demostrem els fumadors empedreïts quan assagem a la dutxa matinal. Al principi em va fer patir per si defalliria o per si la veu no ho suportaria. 

Tradueix al castellà, sovint incomprensible, les lletres d’algunes cançons. En canta de noves i desconegudes, massa llargues comparades amb els grans èxits que les admiradores rendides van exigint –La Noche! –insisteixen. Tot arribarà en un concert que va creixent en intensitat i en la qualitat vocal del cantant. Explica que ell és un migrant d’origen sicilià. 

Quantes vegades hem escoltat l’Adamo? He de reconèixer el tremp que encara evoquen i tenen alguns d’aquests èxits dels seixanta. L’angúnia inicial es dilueix a mesura que avança la nit i el concert. S’acumulen els rams de flors que entre cançó i cançó li ofereix alguna admiradora –Guapo! –crida la platea i el galliner. Un èxit! Un bàlsam que amoroseix la por, els anys i la mobilitat. Després dels temeraris saltirons del protagonista i de les evolucions escèniques que comprometen de valent la solidesa del fèmur, el desallotjament va estar molt més fluid que no pas la costeruda ascensió cap a la butaca. Vaig constatar el miracle de com algú abandonava la crossa i baixava els esgraons de dos en dos. 

Una parella balla aliena al què diran al passadís lateral del segon pis. A la meva desconeguda veïna se li desdibuixa literalment el món i li trontollen les cervicals quan el Palau es posa dempeus per moure els protètics malucs i corejar el més popular de l’Adamo. Una gran nit! Finalitza reblant-ho amb “Aquella noche yo fui el cazador y el amo del Palomar. Y sucedió que más de una cayó...”. Afortunadament a les cròniques del concert no hi ha constància de cap ensopegada. No es va haver de lamentar cap ensurt. La truculència, però, abasta d’altres àmbits. 

Al llit, mentre no agafo el son, vaig posar les mans als malucs nostàlgics de l’esperança.

El coronavirus, una pandèmia sideral.

Diguem que el pangolí, aquella simpàtica carxofa oriental amb potes, s’ha regraciat amb l’espècie humana. L’han expulsada de la lliga dels sospitosos com a mitjancera de l’epidèmia que ens assota. La zoofòbia acostuma a tenir un punt morbós en afers de pandèmies i gairebé sempre esdevé el protagonista dolent en les pel·lícules del gènere i sovint magnificat, o com un ratpenat ascendeix a la categoria de vampir. Contràriament, si no es tracta d’una falsedat -propagada com el virus-, en l’episodi actual ja hauria begut oli un quisso encantador a qui la propietària a còpia de carantoines l’ha acabat contagiant, pobre gosset. 

Consumint-se el febrer d’un any de traspàs –presumptament olímpic-, el coronavirus el vampiritza xuclant-nos la serenor. La magnitud en el tractament informatiu i les ocurrències de tota mena a les xarxes aconsegueixen de neguitejar-nos –acollonir-nos- perquè la por és lliure i tota prevenció sembli fer curt. 

Viatjar en metro ja és un acte absolutament èpic. Soterrats en la foscor d’un túnel llisquem atemorits fent equilibris per no arrapar-nos a les massa grapejades barres de subjecció dels combois. Tanmateix esperem estratègicament a entrar o a sortir de l’enxubat vagó mentre algú no manipula la palanca o prem el botó de la porta d’accés. Si no hi ha més remei, cal subjectar-se ben amunt, allí on no se solen agafar la majoria dels mortals i pitjarem el dispositiu d’accés amb cura i molta prevenció a no infectar-nos. Desconfiem de qui s’apropa amb posat flegmàtic encara que només pidoli foc, no permeteu que us toquin la mà -o l’encenedor-. Si no podem estalviar el contacte, immediatament hem de rentem-nos les mans amb sabó o amb gel desinfectant ben a consciència, el millor remei contra el desassossec de sentir-nos acabats de contaminar. Si l’ús dels preservatius fos similar a l’afany per acaparar màscares protectores hauríem derrotat les malalties venèries.

La infecció segons les dades que ens arriben provoca en la majoria de casos símptomes moderats similars als de la grip i benignes. Informen que només el 4% dels pacients requeririen hospitalització i cures intensives. Per què, doncs, els mitjans de comunicació s’esforcen a difondre aquest estat de pànic? Per què provoquen un estat d’excepció limitant el moviment de la població i la suspensió del funcionament normal de les condicions de vida en regions senceres?

Els governs per raons de salut i de seguretat pública han arribat a militaritzar zones urbanes amb un zel extraordinari –desmesurat?-. Es confinen les persones i se’n prohibeix l’accés. Se suspenen tota mena d’esdeveniments –el Mobile en el record i com un antecedent-. Es tanquen els centres d’ensenyament. També els museus. Es prohibeixen els desplaçaments a Itàlia i a d’altres destinacions estigmatitzades. S’arriba a suspendre l’activitat laboral en espais públics... S’aplica la quarantena vigilada activament en casos confirmats entre aquells que han estat en contacte directe amb persones prèviament confinades. Una limitació de la llibertat imposada pels governs que es percebuda –i admesa- en nom de la por i per l’anhel de seguretat. Aquesta situació ha propiciat que l’economia global en pateixi les conseqüències amb les borses contaminades pel coronavirus amb els símptomes associats de severes dificultats respiratòries.

La immortalitat tan pròpia de la tendra joventut tremola quan un sotrac com una plaga bíblica, o no, la qüestiona. La història és plena de moments durs, de guerres, de pestes i de dubtes. Des de la inseguretat personal i la mania intransferible transitem cap a la incertesa multitudinària, més versemblant i plausible, convertida en epidèmia. Per això acceptem qualsevol mesura sense replicar i agraïts encara. 

Acaben de confirmar que l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, hauria alertat als marcians de turisme per la galàxia que al planeta Terra només hi facin benzina, just una aturada tècnica sense encantar-se a les botigues lliures d’impostos per temor a una pandèmia sideral. 

Que els déus ens deslliurin del tràngol!