Times New Roman

S’ha presentat un estudi que avalua quines són les millors i pitjors fonts per presentar un currículum. Des que hem abandonat la lletra a mà, l’artesania en matèria de cal·ligrafies, sembla que el tipus de grafia que seleccionem a l’ordinador també és tinguda en compte a l’hora d’extreure’n conclusions. Aquells experts en lletra, tant a escriure com a interpretar els gargots per deduir-ne la personalitat i les aptituds, són oficis que evolucionen.

A l’escola i des de Finlàndia –els que tallen el bacallà en innovació i resultats- ens arriba la notícia que els nens deixaran d’aprendre a escriure amb lletra lligada. Escriuran en teclats i, si ho fan a mà, se’ls ensenyarà només amb lletra de pal. La cal·ligrafia acabarà per esdevenir cosa de nens i nenes de lletres amb dubtosa utilitat competencial si no és que ens dediquem al gènere epistolar amorós o a la redacció de diplomes commemoratius.

Alguns encara recordem la temeritat dels tinters i l’agressivitat dels plomins tatuant manuscrits a còpia de taques i gargots. Històries. Quantes persones arreu i a qualsevol lloc no ens comuniquem per escrit sense fer servir res més que no sigui la virtualitat endollats a la xarxa enmig d’una piuladissa que es propaga com una epidèmia. L’art d’escriure s’ha adscrit definitivament a la percussió. Abans era cosa de corda, d’arpegis delicats, panxuts i amb filigranes rodones que anaven estacant melodies i missatges amb cura de no desafinar, quan les partitures ortogràfiques eren vigents.

Els estris i les tecnologies han fet un tomb cap a la ciència ficció. Les noves generacions no són conscients de com era de difícil, i de lent, comunicar-se tot i arrebossar de segells un sobre “urgent”–un artefacte de paper per embolicar missatges-. Els segells –el mot el van inventar els romans, sigillum- era una estampa adhesiva que se’n llepava el cul i s’enganxava al sobre. Molt abans encara els segells eren de lacre vermell i permetien preservar sigil·losament el que contenia la carta doblegada estratègicament.

Tornant a la lletra lligada no sembla operatiu que als infants del XXI se’ls ensinistri en un art que no han de conrear. Per què hem de passejar un violoncel si amb un timbalet ens en sortim. Caldrà escoltar els experts i saber quines estranyes connexions neuronals viuen estimulades i afavorides per aquesta mena de lletra. No ens cal cap bola de vidre per predir que a no trigar la cal·ligrafia serà una disciplina que posarem als prestatges de la nostàlgia, com el tinter i la ploma.

Deu ser per això que els experts, els pèrits en gargots, signatures i rúbriques empesos per la subsistència desenvolupin nous vessants per detectar-hi els brins personals i els rastres que de manera volguda o involuntària deixem a les pantalles. No em referiré els adossats multimèdia: icones, sorollets, fotografies, vídeos i altres serrells que vesteixen els continguts.

Com que ja no poden estudiar les grafies fetes a mà, s’entretenen a esbrinar el tipus de lletra que seleccionem i l’ús d’altres recursos tipogràfics que emprem. Hem convingut que la lletra més fàcil de llegir és la minúscula d’impremta. No tinc detectat –tret d’alguna excepció- que les edicions es publiquin en lletra lligada o que la premsa l’empri. Les majúscules no han triomfat, ni als titulars. Tampoc en els concerts furibunds de percussió comunicativa estan ben vistes. S’ha arribat a l’acord, majoritàriament acceptat, que un text en majúscules equival a escridassar el receptor. Està mal considerat, doncs, piular en majúscules –i semblaria que també està malvist fer-ho amb la correcció formal i ortogràfica degudes-.

L’estudi que recomana els tipus de lletres per a currículums en descarta la Comic Sans apel·lant que és lletra per a pallassos. Entrem en una intersecció delicada on la cal·ligrafia artística i el disseny gràfic se les tenen. Però on m’ha tocat de ple l’estudi és quan conclou que enviar un currículum redactat en Times New Roman –el tipus de lletra que habitualment tinc activat al processador de textos- és com presentar-nos a una entrevista despentinats, sense desodorant i amb xandall. Aquesta lletra -inventada pel diari Times al 1931- és ofensiva i, dedueixo, perillosa. Que l’elevat índex d’atur no en sigui la causa, dels currículums redactats en xandall i amb els mitjons suats.

Aquests dies els savis també viuen entestats a esbrinar –com a les enquestes- si som dretans o esquerrans.

Quo vadis, Varufakis.

Quo vadis, Iannis Varufakis. És la pregunta que es feia el mediàtic ministre de finances grec sopant sol a Riga mentre la resta de ministres europeus del ram se la jugaven al set i mig en un altre hotel més cèntric. Diuen que el van veure sota del cel sense lluna –de lluna nova- copiant moltes vegades, i amb bona lletra, “Ni tan sols hem acordat estar en desacord”. Repetia i tornava a repetir els titulars d’una reunió amb el col·lega alemany.

En Varufakis té un aire de cowboy a la grega -una mica Anthony Quinn a Zorba, el grec- que s’ha enfilat a la cartellera per redimir la humiliació que el poble hel·lè pateix des que la crisi ferotge els tenalla amb una contundència gairebé inhumana. És aquell personatge vestit de negre que entra amb pas decidit, però amb precaució, i les mans properes als revòlvers mentre s’atansa a la taula on els tafurs li neguen que participi en la partida. A l’atmosfera del saló s’hi confonen el fum i la música de fira que interpreta el pianista a qui li acaben aixafant la guitarra i la partitura a cops d’ampolla entre un xàfec de bales perdudes.

-Quiet, foraster! –li etziba un dels jugadors amb cartes bones i amb un bombí que no en deixa esbrinar les intencions ni la foscor de la mirada glaçada amb què vetlla les armes i les cartes. Es veu de lluny que arribaran a les mans perquè el bocamoll d’en Iannis li havia deixat anar que “l’únic que havia sortit del thatcherisme eren vividors”. El del bombí de gairell té males puces i la pistola greixada. Aquesta ofensa no es perdona.

Continua amb cal·ligrafia de nen de col·legi de pagament -“No hem ni acordat estar en desacord”- amb el canell adolorit tot recordant aquella vetllada on la Merkel era enfilada a l’escenari envoltada de noies, plomalls i lluentons amb aires de Lili Marleen. Ho tornaria a dir, perquè no se n’ha penedit d’haver titllat la troica –tot embolicant la troca encara més- de “comitè construït sobre fonaments podrits”.

-Els té ben posats! –mormolava amb el mostatxo decorat amb escuma de cervesa artesana un paio que en realitat al guió original va deixar anar –Quins collons! –Aquest figurant era un descendent poc exemplar d’una tribu meridional que tenia cura dels carruatges i les cavallerisses, de disposar-los ordenadament i vigilar-los quan no era amorrat a un got tafanejant.

Tot pels deutes i manlleus que no es tornen. Disputes a causa d’uns tripijocs que han portat a un empenyorament impossible de mantenir. Uns perquè volen cobrar i els altres perquè no poden pagar. I ja se sap, els deutes –també els contrets al joc trampós o il·legal - són sagrats. El sheriff , el jutge i la cavalleria no s’estan de raons. En aquesta pel·lícula hi ha més personatges lletjos i dolents que no pas de bons. El vent de garbí empeny una pilota de bardisses seca i un gos udola a l’absència de la lluna.

Als fotogrames finals el sol cau aplomat sense ombres allargassades que hi aportarien molta fotogènia, a l’escena. El carrer és buit, no hi transita ningú tret del gos que udolava a la foscor. Una música de final per resoldre en podria preludiar la segona part. Cavalca sense presses. Rere els vidres empolsinats del saloon els vencedors se’l contemplen fatxendes i victoriosos.

On vas, Varufakis?

Bon Sant Jordi!

Ovelles negres.

Existia una tradició antiga entre els pastors de les comarques pirinenques orientals que consistia a oferir una ovella negra al ramat del santuari de la Mare de Déu de Núria. Aquesta verge tenia un ramat de llana fosca en propietat que pasturava pels vessants de la vall durant els estius per on avui llisquen els esquiadors audaços.

Les llanudes pilotes assetjaven la verdura primerenca disfressades de llop, una mica aneguet lleig, perquè eren d’un altre color. Ja s’ha encerregat la dita popular de mitificar-les amb les potes rosses i els ulls blaus. Extravagàncies genètiques que comportaven una baixa cotització al mercat de la llana i de la mateixa ovella, com a animal viu, que era rebutjada pel color en la renovació dels corrals i de les cabanes ovines. És per això que tenir un ramat amb massa ovelles negres era una desgràcia. Heus ací com la generositat perversa envers la Mare de Déu de Núria -no és fosca com la de Montserrat encara que el temps li ha conferit un to torrat, tocada pel sol com si hagués acabat de baixar per una pista d’esquí- va esdevenir singular perquè les ovelles blanques, a Núria, eren malvistes.

A la infantesa vaig tenir el privilegi de conèixer uns dels últims pastors de Núria, en Pep, un mosso que havia fet estada a algunes cases de pagès a la Vall de Camprodon, a Cavallera, i que era conegut amb el malnom de la Màquina de Fer Por. Esmentar-lo pel renom en desfermava la ira d’aquest Pep que tenia més mèrits reconeguts –al marge del motiu-, algun de documentat. Era el portaveu dels mossos de pagès a veure-se-les amb el desaparegut revisor dels bitllets de la Remfle, així anomenaven la companyia de ferrocarril que va decidir de tancar el ramal que comunicava amb Sant Joan de les Abadesses.

A en Pep, la Màquina de Fer Por, el gremi dels bastaixos l’havia fet responsable de tramitar el peatge fins a Barcelona perquè parlava el castellà amb fluïdesa –Uno de ir, anar y volver a tornar –demanava autoritari, fatxenda i, sobretot, plurilingüe. Un bitllet que els garantia l’anada i la tornada després de passejar per les Rambles, atipar-se d’arròs a la cassola amb musclos i mercadejar manyagues mercenàries per sentir mormolar a cau d’orella –Pepe, guapo! Una confidència que ell mateix esbombava per tal de contrarestar allò de la factoria d’espantar o de fer por amb què l’havia batejat una minyona al ball de Camprodon mentre li qüestionava quin era el motiu pel qual no volia ballar amb ell. La criada d’una torre de senyors barcelonins no va estar prou poètica o massa ocurrent per batejar-lo amb l’ominosa resposta que li etzibà.

A en Pep el reconeixement li va arribar en un full del calendari d’una caixa d’estalvis provincial que el documenta per a la posterioritat fotografiant-lo amb una barretina, una samarra de pell d’ovella, la camisa de baixar a Barcelona i el posat entre trist i sorprès per l’objectiu de la màquina de retratar que no podia obviar la capacitat per irradiar temor que traspuava el model. Amb una barba que avui l’alinearia entre la tropa dels moderns, amb el rostre colrat i solcat per arrugues profundes, com els camins que deixen les ovelles negres als prats per on pasturen, la Màquina de Fer Por continua essent un paradigma fotogènic de mossos, pastors i vaquers pintorescos. Bon cel, Pep!

L’última ovella negra -que en tinguem notícia- sacrificada per un partit a la verge custòdia de les urnes és un personatge que abans havia estat del gremi exercint de pastor dels fons mundials i de les guardioles pàtries.

Qui s’havia d’afigurar que a en Pep, de poder-ho veure, se li giraria una feinada tan formidable atalaiant per les pastures de la corrupció un ramat tan nombrós de caps verds que han malmès el prestigi polític, ens han pres el pèl i han estat corruptes. De prosperar la iniciativa i des de la presumpció, tot aprofitant la proximitat de Queralbs –un passeig encisador fins a Núria-, la Vall podria reconvertir-se en un racó idíl·lic de pensar.

I posats, tot reivindicant una màquina de fer por eficient, a en Pep el proposaria per al càrrec permanent de jutge plenipotenciari amb toga, samarra i barretina assessorat per la verge i avalat per la capacitat de llengües i el lideratge demostrats. Perquè en Pep, avesat a tenir-se-les amb la llana diversa, era molt capaç destriant ovelles!