Que ens tornin els pardals!

Que em tornin els pardals. Que les fonts no ragin nitrats. Que els estels i la lluna siguin ben visibles i a l’abast –si pot ser en 3D-. Que les pomes tinguin gust, siguin oloroses i que el seu perfum envaeixi el rebost mentre dormen plàcidament en un jaç de palla. Pel maridatge de verds enciams i roges tomates perquè esdevinguin, com solien, biodegradables... Ja sé que és demanar massa, gairebé un impossible.

Des dels anys seixanta aquest país i el món han fet un tomb que no els coneix ni la mare que els va parir. Hem passat de la taula de cor de roure al metacrilat, de l’espardenya de set vetes tot trompassant la xiruca al xip. De l’auster sis-cents als tot terreny llampants. Del parte i l’hora de l’àngelus al WhatsApp. Del rebost amb finestró encarat al nord als frigorífics eficients. Del consum urgent, perquè es malmetia, de pollastre atlètic –aquelles aus de pagès que feien gimnàstica- als ultracongelats.

Hem evolucionat tant des que al segle XIX en Malthus sostenia que el creixement demogràfic és major que el dels mitjans de subsistència, afectats per la llei de rendiments decreixents. Mentre la població augmenta en progressió geomètrica, la producció d’aliments ho fa –postulava el demògraf- en progressió aritmètica. Moments de crisi de subsistència es resolen gràcies a la fam, a les guerres i a les epidèmies a causa de les quals minva la població, sobretot la dels grups menys afavorits. És la manera com la natura restableix l’equilibri entre la població i els mitjans de subsistència. Una de les solucions que proposava el sacerdot anglicà Malthus era el matrimoni tardorenc i la continència prematrimonial.

Com a profeta, aquest bon clergue, l’ha va fotre de ple al pal. A jutjar pels excedents que s’han llençat directament al mar o s’han llaurat sense recollir, per les tones d’aliments que tirem al cubell de l’orgànica, pel caprici en la caducitat dels iogurts i la varietat infinita gairebé no catalogable d’aquest subproducte làctic, el senyor Malthus, si aixequés el cap, hauria de dimitir com a professor de Cambridge. La recomanació d’estalvi energètic prematrimonial en matèria de catre no ha estat efectiva. La va encertar, però, en allò de casar-se més enllà dels trenta a la ratlla dels quaranta.

Presagiar sense una bola de vidre diàfana és quelcom molt arriscat. Per dibuixar la realitat del XXI a començaments del XIX calia una visió de bruixot amb una mirada felina de linx. La mateixa amb què el club de París va signar ahir l’acord de mínims contra el canvi climàtic, París COP21. Un acord vinculant, però no en el capítol fonamental dedicat a la mitigació d’emissions. La premsa qualifica la diada parisenca d’històrica per salvar la Terra amb 194 països signant un pacte –o una conxorxa- de mínims que obre el camí a frenar l’escalfament no prematrimonial maltusià, l’únic esclafament que poden reduir alguns països pobres o encara subdesenvolupats.

Imagino els moments clau de les negociacions pentinant serrells, dubtes i interessos econòmics tot debatent la decisió entre la mirada innocent dels néts que fa pampallugues a la pantalla del mòbil i l’actitud pragmàtica dels que estan per enllefernar el convent. Han vençut, amb eufòria i molta gesticulació, les bones intencions que no acostumen a ser obres. La contraportada de la bona nova nadalenca és que París es tornava a manifestar contra la cimera i l’assolit acord històric –de “mínims”-.

Se’ns haurà covat l’arròs? Desitjo que no. No per la Terra, que ja va suportar amb més alegria que dol la desaparició dels dinosaures, sinó perquè hi ha en joc el confort, la salut i la subsistència dels agents -els culpables- d’aquest nou ordre lligat al canvi climàtic, quelcom que alguns encara neguen com una venjança cínica tot emetent davant de notari testaments massa enverinats.

Toneu-nos els pardals! 

El Rey Baltasar, un cuento de Navidad.

 A Ignacio Aldecoa.

Baltasar como monarca era un rey sobrio. De escasa quincalla y mayormente mucho turbante. De proceder habitual parco y espartana corte. Baltasar pasaba desapercibido -o eso pensaba- aunque fuera de contexto daba la nota muy mucho. Del marrón chocolate al negro áspero en un abanico de tonalidades posibles, que dependía de la luz. Hoy, por una autopista de terciopelo.

¡Y estaba nevando!

            Baltasar era un negro de verdad sutil y fino. Un pícaro urbano de patera. Un indocumentado y mísero ser humano que añoraba su tierra y a su familia. Un don nadie al que el rigor del invierno azotaba con más dureza, porque su empeño era regresar a las cálidas tierras que le vieron nacer. Ni los guantes de cabritilla o la pelliza prestada conseguían quitarle ese sobrecogimiento ni el castañear del orgullo precario que ostentaba en un día tan especial. Nunca había visto ni tocado nieve de verdad. Bajo las farolas el infinito del universo se estrellaba en su frente, polvo de estrellas que cuajaba y se fundía escarchado en sus mejillas, lágrimas de ángel emocionado.

 ¡Nevaba! 

            Parecía un rey de verdad montado en aquella carroza dorada y rodeado de pajes sumisos. Saludaba ceremoniosamente, con solemnidad, a las criaturas y sonreía con una ofensa de dientes blancos que eran la envidia inconfesable de la funcionaria de extranjería. Baltasar era un negro ufano real, incluso guapo. Una gacela de la precariedad fuera de la sabana, más allá de todo, pero tan lejos de su país…

En las aceras las multitudes se apretujaban para verle. Padres perdiendo la compostura con tiernas criaturas a las que apedrear con dulces caramelos. Perfumes balsámicos de mirra así que la guardia urbana de gala saludaba militarmente. Un sueño convertido en realidad, una foto de portada que franquearía el destino a la calidez del trópico. Con cautela, no fuera a fundirse el manto blanco moteado ni el sueño. 

Los ojos de los inocentes, los crédulos infantes de aquella corte, tenían la virtud de hacerle olvidar por una noche las penas de todo el año. Baltasar, rey de una monarquía a la que no le era permitido acuñar moneda, a no ser falsa ilusión, espejismo o quimera inocente. 

-¿Será de verdad negro o será pintado? -se molestó. Dudaban por primera vez en su vida si él era blanco o negro, y precisamente cuando iba haciendo de Rey.

Nadal

Nadal a la cantonada. Llums, regals, torrons, rebaixes ultramarines, fogons. Els de casa a la cuina prop del braser que crema, amb el gas tot encès, han enllestit el gall. El cicle de l’alegria al calendari del nou testament es representa una edició més. Bon Nadal! Bones festes! Bon solstici d’hivern! –a triar-. Posats a la taula oblidarem els pobres - i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Enguany sento més el fred de la nit i la simbomba fosca amb el Nadal tenyit de por pels tambors de guerra percudint en la boira. París a les fosques amb tot d’estels a l’orient esclatant. Quina rosada que ha plogut dels cels! pluja de llum que fa la terra flonja, calitja de tempesta sorrenca on cada palau serà una pira encesa i cada estel un degotís de sang.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas, Vénen, alats, el Persa, de domàs, L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella; Balla que tunc tanc tunc que ballaràs, I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella. Vénen, alats... el Persa, de domàs.

Franco ha muerto.

Españoles, Franco ha muerto! L’aparell panxut amb una pantalla boteruda i grisosa irradiava la fita històrica el matí del 20N de 1975. Just es compleix el quarantè aniversari d’aquella notícia. Al general superlatiu ja feia mesos que el bressolava una triomfant agonia prèvia que el menava a la victòria pòstuma –com un Cid gallec- resistint fins al darrer badall. Moria en un llit amb tots els honors malgrat els “contubernios”, el rojos, els comunistes i totes les nissagues de malviure i de pitjors intencions polítiques que s’havien conjurat per la derrota en vida del dictador.

La TVE espanyola apujava el monopoli dels índexs d’audiència a còpia de “partes” mèdics inintel·ligibles signats per una assemblea de metges, l’equip mèdic habitual. Una enciclopèdia de conceptes i d’afeccions seguides per un ventall d’especialistes comandats pel gendre del causant, el Marquès de Villaverde, un sinistre cirurgià que va vendre les fotografies del superlatiu general destil·lant dolor en un llit d’hospital. La imatge d’en Franco entubadíssim -com li pertocava per rang- a pit nu i demacrat no augurava cap esperança. En Franco, com confirmaria l’Arias Navarro, l’estava dinyant.

I ara què? El règim ho tenia “tot lligat i ben lligat”, una clàusula en el testament polític de la nissaga franquista que podríem confirmar, en alguns aspectes, ha estat certa. La memòria històrica ha patit un greu episodi d’amnèsia induïda. La modèlica transició -o el pacte des de la por i del recel recíprocs cap a una reconciliació franca pendent- ha permès que no es reparin els greuges de la dictadura, que no es deroguin les condemnes i no es rehabilitin els que hi van deixar la pell en sumaríssims –una altra vegada la passió pels superlatius- judicis militars. Quelcom inaudit. Espanya no ha fet els deures en la investigació dels crims del franquisme o en la reparació del patrimoni decomissat.

El far d’occident i la llumeneta del Pardo il·luminen encara el nomenclàtor dels carrers tot cavalcant en algunes places majors. No cal una lupa de massa augments per trobar referències vigents al franquisme. Milers de plaques, creus, inscripcions o referències explícites perviuen en la simbologia pública homenatjant el règim franquista. Després de quaranta anys continuen celebrant-se misses i es convoquen pregàries per qui va estar el guardià de les essències nacional-catòliques sota pali.

Aquell matí de fa quaranta anys em va enxampar sota del cel emboirat de la imperial Toledo, traspassat per les bèl·liques sagetes de l’Alcàsser, tot contemplant com s’iniciava el dol amb el Greco per testimoni. Arreu banderes amb crespons negres. La tramoia, els gestos i les fermes adhesions congriaven llargues cues d’adeptes, addictes -i curiosos- al règim. La Plaça d’Orient s’erigia en el quilòmetre zero d’una nova època sense trencaments abruptes ni cap mena de condemna. Surava cert desconcert després de tants anys de franquisme sense el cap visible en tots els sentits mentre el contuberni en general submergia el moment en l’alegria continguda. La cosa no estava per excessives exterioritzacions ni per destapar les ampolles de cava amb massa rebombori.

El PP –des de l’Aliança Popular d’en Fraga- ha anat aglutinat majoritàriament el franquisme. No els ha calgut a les formacions d’extrema dreta i franquistes singularitzar-se perquè ja son dins de la dreta. Els franquistes d’avui són al PP contenint maneres que, sovint, els traspuen. Tanmateix a certa classe empresarial no li va anar gens malament amb el règim. Una Espanya, aquella, on la prebenda, l’estraperlo i el tripijoc -camarades de la corrupció- eren considerats botí de guerra. Els vencedors senzillament hi tenien dret.

Recordo una escapada a l’Escorial passant pel Valle de los Caídos, la pedra dura i freda dels evangelistes de l’escultor De Ávalos. El tremendisme gens beatífic de l’indret. Enlloc cap pinzellada de dolçor conciliadora. Estètica militar i faraònica on els presoners de guerra van foradar la roca per bastir-hi un túnel per on desfilaria en Franco cap a la immortalitat amb metro. Avui el parc temàtic símbol del franquisme pateix la decadència amb què el temps tot ho embardissa. El monument és allí consumint-se, com la figura que hi ha enterrada i com els milers i milers de cossos amuntegats que van inhumar-hi. Hi ha qui imagina un recinte dessacralitzat on s’hi apleguin totes les escultures franquistes deixant que la natura reclami allò que li pertany i ho dignifiqui.

Avui, amb l’hora sincronitzada amb l’Alemanya de Hitler per voluntat d’en Franco, hauríem de poder fer el canvi d’horari al punt on no es demana venjança sinó justícia. Personalment, d’aquells anys, trobo a faltar amb melangia –i certa nostàlgia- la joventut que no tornarà.