Farage Kid vs Mariano Coz.

La sacsejada que ha patit Europa és de terratrèmol polític enfilant-se força graus a l’escala de Richter. Les rèpliques i la trontolladissa encara es perceben. A Espanya va dringar la cristalleria electoral després que les Illes Britàniques votessin a favor de sortir de la Unió Europea en un referèndum sota la consigna inversemblant del Brexit.

 Una decisió que ha corglaçat l’esperit de la Unió. Una esquerda estructural que n’amenaça els fonaments després de la decisió anglosaxona amb ressò shakespearià de ser-hi o no ser-hi, vet ací la qüestió. Qui s’ho esperava? Ni els mateixos protagonistes a favor de tocar el dos s’ho acaben de creure perquè la magnitud del terrabastall és històrica. Un Pearl Harbour al cor de la City londinenca propiciat pels quintacolumnistes de la tropa Nigel Farage, un personatge fosc amb vocació de caporal a la primera guerra mundial. 

Pensar que la desfeta anglesa no ha tingut res o poc a veure amb el resultat electoral viscut el 26J és d’ingenus. Creure que les claus del “no” anglès eren només patrimoni d’economistes entesos en els índexs de la borsa és menystenir la realitat si repassem els antecedents històrics de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Es va signar el 12 de juny de 1985 i va entrar en vigor el primer d’any del 1986. En Felipe González, el ministre dels acudits, en Fernando Morán, i un jove secretari d’estat, en Manuel Marín, estampaven la signatura al que llavors es coneixia popularment com a Mercat Comú. Érem Europa. Pertanyíem a l’OTAN per obra i gràcia dels socialistes i les remors a sabres es fonien definitivament per encunyar la xavalla dels cèntims d’euro.

L’Aznar, que ja apuntava maneres i mostatxo, va qualificar els líders polítics espanyols responsables de l’adhesió literalment de pidolaires –“pedigüeños”-. En la rància tradició entre l’honor i els vaixells es decantà clarament per l’amor propi autàrquic d’una Espanya que no necessitava parar la mà ni havia d’admetre la caritat financera comunitària. Amb els anys l’Aznar es va empassar l’orgull i no va renunciar al finançament comunitari, al contrari.

En moltes de les parades, abans de l’actual del via crucis europeu, hi va haver temporades de gran esplendor i d’extraordinària esplendidesa envers d’aquells països menys desenvolupats o més pobres –els PIGS-. No hem assistit a una campanya des de Brussel·les explicant en números grossos i gruixuts el cabal de recursos i subvencions que aquests reis mags europeus ens van portar. I és en aquest moment històric on Europa esdevé quelcom primordial per a molts dels votants suposadament desinformats respecte de la transcendència del Brexit que el 26J van votar al PP. No ens va caldre gran domini en la secció financera impresa a les pàgines de color sèpia dels diaris per endevinar què comporta la deserció anglesa. 

Si pregunteu a qualsevol pagès, agricultor o ramader de la pell del brau us sorprendreu del coneixement exacte que té de la Unió Europea materialitzat en les subvencions que ha percebut d’aquest organisme durant dècades. La gent de la terra, la que la conrea i la pastura, ha pogut quantificar al compte corrent que es toca i s’ingressa quina ha estat l’aportació de la Unió Europea a l’economia domèstica. Cada vaca, cada ovella i cada cabra compten al llistat de les quotes -també lleteres, de producció d’oli o de vi-. Fem memòria de quan cremar el lli al camp després de passar per caixa era un nou esport estiuenc. O de com els gira-sols morien abrusats als camps empordanesos abans de llaurar-los en una mena de funeral pagat per les subvencions comunitàries. Dels petits minifundistes a la Casa d’Alba passant per les extensions patrimonials del marit de l’Esperanza Aguirre tothom és ben conscient de com era d’important i vital aquest pidolar aznarenc per al sector primari.

Enllaçant-ho amb la segona volta de les generals que acabem de votar podríem dir que el dia de reflexió, mentre rumiàvem a qui atorgar el nostre vot, vam descobrir qui eren els autèntics reis mags. Els anglesos ens acabaven de llançar una galleda d’aigua freda damunt de la innocència europea. El gest dels camperols gratant les cabòries, la closca i la coïssor produïda per la boina o la barretina eren una elegia al presumpte funeral causat per un atropellament de pronòstic reservat. I ara què? Doncs, ara més Mariano i valors segurs a l’empara d’un boig conegut i –presumptament- corrupte abans que l’aventura incerta d’un savi per demostrar.

Si l’escorament de la nau amenaça esfondrament la consigna al passatge és tothom quiet i aturat. Contenir la respiració i amorosir les batzegades perifèriques del taurons comunistes i de les colònies de meduses separatistes. Entre els oceans europeus embravits i la maregassa al litoral català el PP va omplir les xarxes. Una bona pesca, un cop de fortuna que no s’esperaven pas els patrons del pesquer ni les gavines voladores que solcaven l’horitzó electoral. Quina gran nit d’eufòria, de gestos i de discursos protagonitzada per un descordat Mariano en funcions. El mapa autonòmic tot pintat de blau menys el País Basc i Catalunya. El PP no només es mantenia, guanyava -sense el patrimoni de les majories absolutes- i es legitimava per formar govern sense l’eixam de tàvecs que l’havien qüestionat a la primera volta. 

Dues sorpreses majúscules comprimides en el calendari, el “no” anglès i el “sí” relatiu al PP. Un partit assetjat per la gran corrupció i per les pràctiques d’un ministre de l’interior destapades just abans de la cita amb les urnes guanya i augmenta el rèdit electoral. Qui ho entén i qui ho explica? Les enquestes no! La van errar estrepitosament. Jo entenc, però, com de difícil ha de ser explicar a un desconegut a qui has votat sostenint-li la mirada. Quants dels anglesos que van optar per marxar d’Europa mantenen en públic encara que ells no ho van fer?

Som on érem amb menys matisos. Pacte o tercera volta amb la incertesa escocesa on de rocks, el penyal gibraltareny desafiant Algeciras i la roja desqualificada pel sorpasso italià. El gran combat continental a la categoria pes mosca vironera s’ha resolt en un empat als punts. Ambdós, Farage Kid i Mariano Coz, haurien vençut.

Haurem d’esbrinar si mentir en una enquesta és pecat i quina penitència comporta.

Segona volta.

Petards polítics.

Les clavegueres de l’estat fan pudor i és a causa del vent de baix, sostenien els meteoròlegs d’estar per casa. Volien dir que els canvis de pressió incidien en els efluvis que anunciaven alteracions, habitualment tempestes. Mantenir les canonades, els pous negres i estalviar l’evidència empudegant d’aquestes estructures requereix de molta sensibilitat i d’exquisidesa perquè no acabin enrarint, contaminant i viciant l’atmosfera política i democràtica dels estats. Pensar que no existeixen és com negar la lluna nova perquè no és veu.

La sublimació novel·lesca de les xarxes profundes i amagades del clavegueram estatal te nom, una mena de 007 amb llicència per al que sigui. També per matar els dolents o per embolicar-se amb rosses sensualment pèrfides –James, James Bond! –un paio seductor, ofensivament atlètic, intrèpid i guapo. Un vassall al caire del políticament correcte, però incondicional a Sa Majestat. Un còctel de violència remenada que ens tranquil·litza quan anem a dormir ja què el món reposa més estalvi dels malèvols que va atonyinant arreu de la pintoresca geografia mundial –Gràcies, James! Jo espero que els anglesos no marxin d’Europa perquè l’agent 007 ens deixaria una mica orfes de la seva protecció. 

Espanya té clavegueres. Té fontaners i n’hauria d’exercir el manteniment ordinari que en pertoca. El codi deontològic d’aquests entramats, el sentit comú que els hauria de regular, és fàcil d’entendre i d’explicar. Actuar amb plena independència i objectivitat en l'exercici de les funcions encomanades, no rebre instruccions interessades de cap autoritat; només sotmesos a la llei i a l'ordenament jurídic –en un marc democràtic- que els desplega i alhora els aixopluga. M’he estalviat la ingènua pretensió de negar-los o de pensar que la canalització i posterior embassament de les aigües grises no tenen raó de ser. En Franco patia una feblesa cinematogràfica malaltissa per inaugurar pantans. 

Espanya últimament fa pudor. Un tuf a ranci, a suor agra, a metro a l’hora punta en vaga de desodorants. Massa batzegades i sotracs també al rodalies atrotinat que no acaba de connectar ni de funcionar com cal. Respecte de la fetidesa que sura en l’ambient algun desguàs se’ls ha esquerdat i les fuites infecten la credibilitat i la confiança amb els que manen. La guerra bruta té un front més. Un altre de geolocalitzat als cataus que habiten els que en teoria haurien de tenir-ho més impermeabilitzat. Les filtracions esborronen de veure i de sentir. Quin nyap de serveis secrets ha permès que es conegui una conversa com la que s’ha fet pública. 

Un  gol als últims minuts de la campanya -també ha succeït amb la roja- pot entelar la classificació del PP com a primera de grup, tot i que no sembla que així esdevingui. A l’Aznar li va esclatar al mostatxo allò de les dues vies d’investigació en un moment electoralment sensible. Hi torna a haver un cert paral·lelisme en l’oportunitat del que s’ha –presumptament- confirmat en les converses que hem pogut escoltar. Com es pot trampejar la seguretat del ministre responsable d’interior?

M’amoïna que el president del país –el presumpte gran sheriff polític i moral- declari que aquest tipus de converses són habituals, que a ell el preocupa molt més qui ho grava i qui ho esbomba als mitjans. Es repeteix la teoria de la lluna nova segons la qual no s’hauria de veure, però existeix. Jo m’escandalitzo més pel que s’hi divulga que no pas pel com i el qui ho ha filtrat, senyor Mariano. Fa mal a les orelles: “Els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, els estem fotent enlaire el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fi, jo sóc espanyol, ho tinc clar...” La resta de tripijocs personalistes o polítics cercant o proposant sospitoses investigacions deu ser cosa del billar i d’altres jocs de taula que es practiquen per matar el temps estant de guàrdia a les clavegueres de l’estat. 

Em permeto una predicció que no trigarà a verificar-se. Després que ens hagin “fotut enlaire i destrossat” tal com reconeixen el sistema sanitari entre d’altres coses, en Mariano, el ministre Fernández Díaz o qualsevol altre salvapàtries ens adreçarà una aferrissada declaració d’amor ben íntima i en català -Us estimem! 

Ens hauria de fer pensar molt aquest afer que va més enllà de com un micròfon passa desapercebut al despatx de qui controla les forces de seguretat –totes-. Al PP aquestes andròmines comencen a tenir una memòria històrica des que l’Alícia Sánchez Camacho el va amagar en un suquet al pil-pil cuinat al restaurant la Camarga. Quanta polseguera! Ara veiem –escoltem- com aquest altre, de micròfon, tan allunyat de l’estètica britànica del 007, l’haurien camuflat a la cua d’una boina. 

Ves que no tingui raó el gran referent Mario Conde quan recentment ha dit, així que ha sortit de la presó, que està temptat de marxar d’Espanya. Diumenge toca votar. Abans, però, Sant Joan. Solstici, petards, coca i molta màgia, la que caldrà per esbargir i netejar l’atmosfera enrarida dels dies. Bona revetlla!

Un gol a l'audiència.

Vaig descobrir que era l’hora en la qual els planetes s’alineaven perquè enfilant-me en un autobús urbà el conductor escoltava, amb moderació i relativa discreció, la ràdio –Com van? –dubta un viatger amb l’abonament a la mà –Empaten a zero! A França la selecció de futbol espanyola se les havia amb els txecs. Un trajecte agònic, futbolísticament parlant, fins que en Gerard Piqué i l’Iniesta van alliberar Espanya. La selecció a pocs minuts per al final guanyava i es classificava amb un gol incontestable del català Piqué. De vegades les coses de les pilotes tenen també la seva justícia poètica basada en la metafísica dels cossos esfèrics que rodolen. El futbol és aixins! 

Una tarda afortunada per a una afecció satisfeta que hauria arrodonit la felicitat si l’autor del gol hagués estat una altra testa. El Piqué, un professional del futbol i de la provocació –de vegades fatxenda- ahir va reblar el clau amb un encert a cops de serrell propiciat per l’Iniesta. S’aliava la prudència i la discreció del noi de l’altiplà –de serrell minvant- amb la rauxa irritant del de Barcelona, en Gerard Piqué i Bernabeu. La polèmica estava servida en la diversitat de lectures que s’abocaven als mitjans i a les xarxes socials. És possible que jo no estigui massa al cas de les cròniques esportives, però em sembla que en Piqué es va estalviar aquell gest tan lleig que alguns futbolistes practiquen quan l’encerten i volen imposar silenci fent callar als cridaners de la grada.

Futbol! L’esport rei volent reconvertir-se en espectacle, en el bàlsam i en l’aparador de la tensa normalitat que assota França -i Europa-. A les manifestacions sindicals, a les amenaces terroristes, a l’atemptat jihadista en el qual anit un assassí ha matat una parella de policies a casa seva davant del fill... el campionat de futbol tampoc destil·la massa essències tranquil·litzadores. La imatge de les batusses entre afeccions transforma l’esdeveniment en una competició d’energúmens. Vergonya i tristor remenades amb cervesa i espirituosos a parts iguals. Un còctel a base de plantofades servit massa calent a la dàrsena marsellesa mentre la fraternitat fa tentines. Un exèrcit avançat de hooligans anglesos explicitant la determinació de sortir de la Unió Europea atonyinant alhora els cosacs d’en Putin en un embat de guerrilla portuària.

La cara fosca dels planetes també s’havia arrenglerat durant la nit a Orlando en una matança terrible en una discoteca. L’horror, el fàstic i la por rendibilitzats per un personatge que aspira a ser l’emperador de la globalitat, el candidat republicà a president Donald Trump. 

A la riba del Manzanares, lluny de Miami, de Washington i dels barris arriscats de Marsella, els candidats a la segona volta d’unes generals embolicades i mal resoltes es batien a primera sang en un debat a quatre. Una lligueta d’estiu, com les de pretemporada, on es proven les combinacions, s’assagen les estratègies menys assenyades i es deixa anar alguna puntada impune sota la mirada miop dels moderadors. Tot succeïa el dilluns tretze. El gol d’en Piqué i el campionat que no podrà decidir per golejada una altra majoria absoluta. L’expectació, però, no va superar la de les evolucions dels deixebles de l’entrenador Del Bosque que comptava amb l’ingredient intrigant de quin porter aturaria l’avançada txeca i mediàtica. 

Avorrit. Reiteratiu. Estàtic. Sense sorpreses. Sense respostes. Missatges i eslògans de míting pronunciats sense esgarips. Pocs moments per a la història dels debats televisius. L’Acadèmia no hi troba el punt ni el format. Tampoc l’escenari esdevingué un prodigi de disseny. Si el debat a quatre mans ens havia de despertar les ànsies per anar a votar i desvetllar els dubtes, si havia de fomentar la participació i decantar els indecisos, molt em temo que les expectatives no han estat assolides.

Tot i el desconcert davant de la corrupció, el punt més vulnerable que torna estràbic en Mariano, el president en funcions en va sortir il·lès, amb els mínims blaus i amb prou habilitat per acusar d’inquisidors els oponents quan s’ha governat des d’una aclaparadora majoria absoluta. En un paral·lelisme amb el gol d’en Piqué l’orteguià problema català va arribar gairebé al final del partit, en temps afegit i abans que els penals tampoc decidissin -en calent i al camp de joc- qui s’endurà la copa el proper 26-J. Jo diria que el gol ens el van marcar a l’audiència.