Postmentides a mitges.

El nom fa la cosa o, al contrari, és la novetat que s’imposa al concepte? On rau la causa primera, en l’ou o en la gallina? No cercaré pas el desllorigador d’una qüestió filosòfica que encara ens fa rumiar. Recordo com unes dècades enrere, a finals dels anys vuitanta del segle passat, vaig escoltar el mot “virtual” per primera vegada referint-se a allò que avui tothom admet sense confusió. La realitat virtual –quina contradicció aparent!- s’ha convertit en mestressa d’allò eteri que no es toca per anticipar-se al que és real. L’impacte és extraordinari, el món ha evolucionat amb avenços importants en activitats com el disseny, l’ensinistrament, la formació, la simulació o la previsió de dades científiques en tota mena de sectors. Incideix en la qualitat i en la productivitat, en la reducció de despeses i en la detecció anticipada d'errades en els projectes. És una eina fonamental per a les empreses, a les escoles o als centres de recerca on s’empren programes i aplicacions que la desenvolupen. Algú es podia imaginar que podríem recrear mons virtuals? Només ens cal desplegar un catàleg de videojocs. Arribats a aquest punt us estalviaré l’eclosió d’opcions i gemecs que ens ofereix el profilàctic món del cibersexe amb cura de no enrampar-nos-hi i sense tornar a casa amb sospitoses taques de pintallavis al coll de la camisa. 

De la prehistòrica virtualitat ja en va néixer alhora la necessitat de tornar-la corpòria. Imprimir un full de paper o una fotografia arrodonien el repte que avui ja no ens esclafa ni ens refreda. La impressora tradicional també s’ha hagut de reinventar per tornar a sorprendre’ns amb l’opció 3D, en tres dimensions,. Imprimir per personalitzar en un “faci-ho vostè mateix” que ens permet teixir un vestit, fabricar un moble o replicar qualsevol peça. De la magdalena al pastís o a un òrgan humà. És la tecnologia! Curiosament –o nostàlgicament- aquests dies està de rabiosa moda això que es coneix com a Mannequing Challenge. Consisteix a fer l’estaquirot mentre t’enregistren en un vídeo. Quin invent! Cert, quin invent sense solta ni volta. D’això en dèiem retrat, fotografia o instantània quan aquelles es revelaven i aquestes s’imprimien. Podríem tornar a preguntar-nos què va estar primer l’ou o el pollet? Tot evoluciona, a vegades per arribar allí on havíem estat. Ara evolucionem de l’esferificació de la caduca selfie a la foto aplomada amb un maniquí que batega. 

Enguany el prestigiós diccionari Oxford ha triat un concepte que també impacta i està relacionat amb l’evolució del món virtual, o en les seves conseqüències. El mot guanyador, la paraula a la qual han atorgat la tercera estrella Michelin -per associar-ho al sector comestible- és “postveritat”. Els savis ja s’hi refereixen com a la nova era de la postveritat. La veritat virtual englobaria la veritat i la mentida de tota la vida en una mateixa cosa. La postveritat, afirmen, es refereix a les circumstàncies en les quals els fets objectius –la veritat de veres- importen menys que l’emoció o les creences personals. Qüestió de fe, doncs. Vist així podríem pensar que tampoc s’han empescat res de revolucionari, potser només una paraula altisonant: Postveritat! Llarga i contundent com un agut cop de puny lèxic. 

L’han trobada perquè els analistes han hagut d’explicar el sonor fiasco de la prospectiva electoral. Per què les enquestes són paper mullat? Algú menteix o ens enganya. I ací és on la teoria de la postveritat intenta raonar com és que en Donald Trump ha guanyat les eleccions o com els anglesos van decidir marxar de la Unió Europea quan els mestres de l’estadística i de la predicció anunciaven el contrari. Qüestió de fe, repeteixen els apòstols de la postveritat. És la creença, la pulsió no racional, i no els fets o les dades contrastades el que determina si una cosa és percebuda com una veritat o una mentida ja que les creences i les emocions no es raonen. Els sondejos no serveixen quan la percepció s’alimenta en vena d’una realitat virtual en què allò cert i allò fals són el mateix i no es trien. La nova era de la postveritat és una mentida a mitges que dissimula allò políticament incorrecte o inconfessable. 

O quan una veritat no ho és del tot. Una estratègia que tampoc és nova ni acabada d’estrenar. En paraules fines en dèiem demagògia, discursos o promeses de no fiar. Traduït al microclima de la política aquesta tàctica s’anomena populisme, molt rendible quan el descrèdit i el desencís en la política consolidada i professional és extraordinari. Res de nou sota la capa del cel, com els figurants estaquirots simulant el posat congelat d’una fotografia. La postveritat vol descriure un procés de sempre inserit en un nou context on el paper de les xarxes socials i de la tecnologia tenen més pes que els tradicionals mitjans on les vetustes enquestes i sondejos electorals l’erren clamorosament. Facebook i els seus hereus esdevindran profetes en tendències i en intencions de vot si no és que ja regnen al paradís de la predicció encertada i no publicitada encara.

Els nous discursos creen realitats virtuals admeses i compartides des del cor. Afinitats cordials que no es trenquen ni apel·lant a la ciència perquè la meva creença mormola a cau d’orella que m’entabanen. La irracionalitat emotiva des de l’afinitat del clan virtual on navego em pot decantar a favor de rumors, o de mentides. El meu grup, els meus amics virtuals, els meus “m’agrada”, les meves piulades no seran mai compartides pels elements aliens i contraris per molt argumentades i fonamentades que siguin. Blanc o negre sense grisos on una mentida ben difosa és una palanca que solleva continents.

La postveritat vol explicar perquè la realitat virtual atia el brou espès dels sentiments espessos. També la por. Una virtualitat on la mentida ben difosa és una potent arma electoral. Que ja ha arribat el dia que no emetem un vot, cliquem a ulls clucs i compartim un “m’agrada” introduint-lo a l’urna de qui ens fa compartir el seu pervers univers virtual. Jo també podria creure que el canvi climàtic és cosa del malèvol Fumanxú, que Europa aigualeix els espirituosos britànics o que el partit més votat lideri el rànquing de la corrupció. Postveritats o postmentides. L’ou o la gallina? M’és indiferent, el que m’espanta és que no en neixin vells fantasmes disfressats de pollets innocents. Res de nou! Sense novetat al front mediàtic, només un mirall on s’hi pentinen massa espantalls seductors. 

Ep! No t’oblidis de clicar “m’agrada”.

Fidel.

El controvertit Castro aixeca passions i odis. L’últim barbut -si n’excloc els del corrent hipster que pul·lulen pels locals de moda actuals- és l’ascendent dels barbuts d’una època que ostentaven aquella pancarta facial peluda i salvatge com un manifest de rebel·lia i de simpatia amb qui ha estat un símbol, Fidel, el Che i Cuba. Un personatge que va aconseguir posar l’illa en l’epicentre de la cartografia mundial. No sempre per causes nobles. Recordem la crisi dels míssils. Té mèrit, però, la resistència al gegant americà. L’orgull, el carisma i el poder de seducció loquaç defineixen aquest personatge ja mític. 

Els seus projectes, sovint llegits com una facècia esbojarrada o com un acudit barroer pels detractors, no tots arribaven a bon port. En va transcendir la voluntat d’abastir de llet l’illa amb vaques de producció formidable. La pagesia informada recordarà Ubre Blanca, un exemplar inscrit al llibre Guinness amb una producció de 109.5 litres de llet en tres munyides. Ubre Blanca va batre el rècord produint 24,268.9 litres en 305 dies. Va morir als 13 anys envoltada d’elogis, fotos amb el Comandante i va gaudir d’un obituari oficial al diari Granma. Fou embalsamada i es va exhibir al Centre de Salut Animal als afores de La Havana. Se li va erigir també una estàtua de marbre.

 L’evolució de la cabana bovina a l’illa no tornà a figurar als rècords mundials ni al Guinness després de l’enyorada Ubre Blanca. A la dècada dels noranta el règim –o en Fidel- va promoure un nou concepte ramader alimentant les successores d’aquell prodigi lleter amb canya enriquida. Va estar un fracàs agropecuari com l’assaig d’importar dromedaris per a la guerra, amb la voluntat d’emprar-los com a vehicles en la defensa de les muntanyes. Aquests dromedaris de secà arrebossats de sorra tampoc no es van adaptar a la cosa tropical, a la salsa ni al mojito. 

Anècdotes amb un punt de revenja que els enemics retreuen a aquest seductor de masses que ha estat en Fidel, el Comandante. Entre la passió i l’odi amb admiració o rebuig no existeix el punt de consens intermedi. Cuba va ser un dels centres polítics mundials. Cuba era un gra al cul des del tentacle més llarg del teló d’acer fins que es va esfondrar l’URSS. Queia el mur, flaquejava el suport a l’illa i Fidel flirtejava amb en Manuel Fraga. Els pols oposats compartien empaties i orígens mentre un altre gallec significat pretenia canviar els dromedaris tan poc caribenys pels Barreiros, els nostàlgics camions i tractors de l’Espanya franquista de la dècada dels seixanta. Tampoc va reeixir aquest projecte en una Cuba emmordassada econòmicament pel bloqueig. A l’illa del color les cases romanien sense pintar perquè no els arribaven els pigments, manca de productes diversos, cues en l’escassedat que només l’enginy podia suplir fent, per exemple, que aquelles repintades mòmies dels seixanta amb rodes encara funcionin. Més enllà de la llibertat de premsa, dels balseros o dels presos polítics on comença el capítol de la crònica negra.

Contràriament se li reconeix la campanya d’alfabetització, la reorganització de la sanitat, el sistema educatiu, la posada en marxa del sector turístic, aconseguir el recolzament econòmic de la Rússia comunista i de la Veneçuela bolivariana o el desenvolupament del sector biotecnològic entre les fites que se li hauran d’admetre -o retreure- el dia que la història el jutgi, com ell mateix va argumentar. Avui la directora general de la UNESCO el reconeixia com un exemple de solidaritat i de cooperació en el món. 

Ja no podré visitar Cuba amb en Fidel viu. Quelcom pendent -i impossible-. M’hauré de conformar amb els cigars que les amistats i els familiars em portaven per tal que conreés el vici com un Felipe González rampant. Em pregunto si en Mariano Rajoy gaudeix dels cigars havans o també practica el boicot i el bloqueig a la nicotina cubana. Cuba, Filipines i Puerto Rico les últimes colònies. Corria l’any 1898 quan la sacsejada emocional, política i bèl·lica patida per la mare pàtria va ser monumental. I amb els anys tots vam acabar tenint “terra a l’Havana” i nostàlgia, també d’un avi que va anar a Cuba abordo del Català, el millor vaixell de guerra de la flota d’ultramar. Entre en Franco i en Fidel les relacions galaico-cubanes no es van refredar, Espanya comerciava amb Cuba i el Comadante va decretar tres dies de dol quan va morir el general dictador. El ministre Fraga a la transició va convidar-lo a rom cremat i a pop a la gallega a la terra natal del pare d’en Fidel. En Felipe i els barbuts del seu govern van insistir amb el comerç dels preuats Cohiba que perfumaven la Bodeguilla a la Moncloa, un espai amb evidents ecos cubans. 

L’Aznar es va alinear ràpidament amb les directrius d’EUA fins al punt que en Bush fill li permetia de compartir la política tot dispensant-lo per posar els peus damunt de la taula, allò tan típic dels vaquers americans lluint botes i esperons de muntar. Perquè l’Aznar era contrari a les tesis de la majoria de socis europeus que defensaven el desbloqueig. Les relacions es van refredar tant que durant un any i mig Espanya no va tenir ambaixador a La Havana. L’Aznar va aconseguir que la UE adoptés una posició comuna respecte de Cuba condicionant-la a avenços democràtics i a drets humans. Fa uns mesos Brussel·les va instar a la UE a derogar la posició impulsada per l’Aznar. D’aquells anys se’n poden rastrejar la relació d’en Max Canosa i dels grans poders anticastristes de Miami amb el govern de l’Aznar i el PP. 

La Barcelona del 92 el va projectar des de la llotja olímpica de l’Estadi Lluís Companys compartint protagonisme amb Nelson Mandela i amb la resta de les nombroses personalitats polítiques que hi van assistir. En Fidel era avesat a omplir els escenaris que trepitjava amb la seva presència. L’últim gest inspirat pel líder cubà des de l’absència amb ressò a la pell del brau ha estat la polèmica de qui ha d’assistir als homenatges funeraris d’aquests dies a Cuba. En Fidel ha tingut el mèrit de ressuscitar protocol·làriament el monarca emèrit com a màxima autoritat espanyola present. 

L’hiperbòlic seductor Fidel Castro ha mort. Marxa l’home amb qui s’acaba una era i s’enterra un “símbol” –tots hi coincideixen- del vell règim d’abast global des d’un minúscul melic illenc. Els vells revolucionaris de Sierra Maestra que encara ho poden explicar tenen el xassís tan atrotinat com les carrosses repintades dels anys seixanta amb Compay Segundo a la ràdio dels carros convertits en carretes precàries per a un museu. Esdevindran, segur, l’atrezzo preuat per a la postcastrista Cuba del segle XXI, un pastís immobiliari i de destinació turística on la metròpoli no sap encara quin paper i quina porció hi té reservada. Jo brindo per una Cuba Libre i per als cubans, pels soferts ciutadans que han patit el bloqueig de l’imperialisme. Pels que ho han suportat –en ambdós sentits- i han sobreviscut amb el règim.

Rita.

Al·ludir els morts de cos present és delicat. Ja he dit en alguna ocasió que quan et mores et santifiquen encara que, quan et volien jubilar, t’hagin crucificat. En el cas de la Rita es van saltar el pas de la beatificació prèvia quan hi eren a temps i, ara, el procés de pujada als altars sobtat grinyola perquè els miracles adduïts poden ser polèmics. Una qüestió de fe en la qual no hi creuen aquells que es van absentar de la processó sense aguantar l’espelma durant un minut de silenci que ahir se li va dedicar al Congrés dels Diputats. Els minuts de silenci vénen a ser com els rosaris de la vetlla als difunts en els rituals laics o polítics.

En el camí de patiment cap a la santificació vam assistir al calvari de la Rita ascendint extenuada i carregada amb una creu cap al galliner -la capella més enlairada- del Senat en una premonitòria acció penitent donades l’edat i el calibre de la senadora empestada. Tota una prova de dolor per a un retaule de negació i rebuig que els profetes de l’endemà ja es temien.

Bon cel, Rita! 

 

Encara el cos era calent quan els xerifs diligents ja penjaven els cartells amb la recompensa política a la recerca dels culpables. Qui ha matat la Rita, la fallera major de la faraònica València? Entre tots la mataren i ella sola es va morir –fa la dita castellana- mai tan adient. Em poso en la seva pell per entendre com es podia sentir després que el partit l’expulsés. A ella que havia estat la molt totpoderosa Rita de les majories absolutes que empentava presidents de govern i decidia –com algú ha recordat- si els coloms i les gavines aixecaven el vol a la riba dreta del Túria o no. 

                

El succés ha aixecat una polseguera formidable. Pel fet en si mateix, per les reaccions i per les conseqüències de tota mena –si és que en tindrà-. No és estètic atribuir culpabilitats durant els funerals, tampoc ho és amagar el cap sota de l’ala. No queda massa bé que un ministre en actiu es desplaci al llocs dels fets entre el cadàver i les seves pertinences o que un president del govern reconegui converses amb la inculpada abans de comparèixer davant del gran tribunal. Faig a la Rita deixant-li anar al Mariano allò de “en veritat et dic que aquesta mateixa nit, abans que el gall canti, em negaràs tres vegades”.

Entenc la família allunant els carronyers de l’oportunitat. Comprenc que no deixin aterrar els voltors caragirats que aquest dies sobrevolen el fèretre en cercles mediàtics tot justificant-se. Diuen que en Mariano, el president consolidat del govern, ha assistit al funeral descalç arrossegant una pesada cadena aferrada als turmells en un acte de contrició i desgreuge. És possible que jo vagi errat, però –coincidint amb un bon analista i amic- el PP i en Rajoy s’estalviaran tres presumptes moments molts dolorosos: 1. El judici. 2. La condemna i... 3. L’indult! Estant d'acord amb el fi analista, aquest últim pas ineludible, el del perdó, hauria estat del tot incomprensible per una part dels ciutadans que creuen en la llei. Si li’n deu de favors en Mariano –i el PP- a l’oportuna Rita! 

En restarà el posat de dona mediterrània excessiva. De Rita Hayworth entre llevants i una mascletà tot sacsejant el balcó de l’Ajuntament a cops de pitram amb la cabellera al vent com una copilot en una quadriga futurista conduïda pel president Camps. La de la devota genuflexió venerant un Pontífex. Desbordant com el riu i com el seu llegat faraònic -i endeutat-. També en romandrà, però, la Rita gens encertada fent pam-i-pipa des del balcó als detractors i a les víctimes del metro. 

S’enterrarà l’excelsa Rita amb la voluntat de no atiar processos judicials ja que -d'impulsar-los- es percebrien com una dessacralització de la santedat. D’ací l’interès del PP a santificar -encara que tard- qui va estar dècades alcaldessa de la ciutat. I en l’argumentari la consigna per transformar un simple gest en quelcom sensible i molt eficaç, i tan breu com un minut comptat de rellotge. Una anècdota que vol tapar el problema de veritat. Quin serà el llegat i quines conseqüències tindrà? No ho sabem, però per ara el més important és passar llista als absents i transformar aquesta facècia en implacable principi fonamental de justícia poètica. La divina, la humana i la judicial transiten per vies diferents i haurien de fer el seu curs, cadascuna amb el seus procediments.