La marmota ha mort. S’ha obert la veda de les urnes.

Hem matat la marmota i s’ha obert la veda de les urnes. Aquest podria ser el titular que resumeix el que ha succeït aquests dos dies d’intensa vida parlamentària al parc de la Ciutadella amb una desgràcia sobreafegida, la furgoneta del procés s’ha precipitat pel penya-segat convertida en un munt de ferralla; els pèrits ja han dictaminat que es tracta d’un sinistre total. Ara comença el mambo! -fa la cançó de tardor de la CUP-. 

El meu amic savi, en Quim, m’il·lustra fent-me saber que en Kafka va titular la genial obra -“El Procés”- amb el mot Das Urteil, triant un sinònim entre molts disponibles. El prefix Ur- vol dir ancestral, antic, primigeni. Teil ve del verb teilen, que significa tallar, separar, amputar, dividir. Però també Teilnehmen equival a prendre part, decidir amb totes les conseqüències. Ambdues accepcions germàniques escaurien al procés català. A l’enginyós espot amb la furgo de la CUP s’hi llegeix: “El procés és el càstig” Franz Kafka.

Tornant al símil cinegètic -d’escopeta- ja fa temps, moltes temporades, que en alguns mitjans d’altiplà es va obrir la veda contra dels catalans i de les seves demandes -dèries-. Dia rere dia un congrés de tertulians preclars i de polítics en actiu s’han dedicat a menystenir, quan no a insultar i a amenaçar directament, allò que viu a l’ombra d’una barretina. Barroerament i sense cap subtilitat s’hi ha demanat de tot sense embuts i, menys encara, sense delicadesa. Curiosament la cosa esdevé molt més significativa quan la titularitat d’algun dels més ferotges i aferrissats pertany a la fraternal església.

M’estalvio el reguitzell de greuges percebuts o patits -així es considera per molts des d’aquesta riba peninsular- que s’han justificat i avivat des d’aquests mitjans i des de l’acció de certs polítics al govern. ¿Quant fa que una part important dels ciutadans de Catalunya ens manifestem civilitzadament arrenglerats en disciplinades taules de multitudinària gimnàstica artística pels carrers? Hi ha criatures que hi han deixat les dents de llet i d’altres que hi han posat durícies a les mans de tant aixecar consignes o -en creixement exponencial- estelades. Ens han convocat tantes vegades i hem viscut tants dies històrics que el calendari del procés ha esdevingut una gran enciclopèdia de les mes generoses en volums. 

Aquesta tardor s’ha aixecat finalment la veda del senglar, del cabirol i de la marmota, una espècie invasora de mal guisar perquè és indigesta i, fonamentalment, es repeteix més que el cogombre. Si els porcs senglars, els simpàtics cabirols i d’altres cabres fotogèniques han malmès pastures i camps, les marmotes són rosegadors que han rautat la paciència de molts ciutadans, no només dels pagesos. Aquests animals resistents de pelatge espès i preuat tenen, a més, un punt envejable d’habilitat molt oportuna, hivernen. S’encauen i bona nit i tapa’t! Les marmotes avesades al microclima polític català acostumaven a treure el nas dels cataus reiteradament i fonamentalment pels voltants de la Diada, l’11-S. Any rere any, edició rere edició... L’última batuda seriosa va estar durant el memorable 9-N de 2014, però aquest contumaç rosegador es va escapolir una vegada més. 

Ara sí, aquesta setmana, aprofitant que l’animaló tornava a sortir al sol de tardor una mica esmorteït, se l'ha abatut en dues sessions llargues, feixugues i gens exemplars tot resseguint-ne la petja amb molta dificultat. Jo diria que el moment actual sembla el definitiu. Res serà el que era perquè l’hàbitat com a mínim ha perdut l’equilibri ecològic confortable on era instal·lada, la marmota. L’han aniquilat per l’excés de confiança? Passi el que passi caldria tornar a introduir l’espècie i a canviar de furgoneta, quelcom poc provable a causa del cansament i de la inanició -hibernació- dels animalistes defensors de les marmotes braves de lídia. 

On som? En un moment apassionant que els polítics haurien de gestionar amb habilitat, generositat i exquisidesa. Quelcom molt difícil o impossible ja que el pont intransitable que anava dels que passegen la pell de la marmota -l’11-S- i els que persegueixen el rastre metacrilat de les urnes s’ha malmès -diuen i palesen- encara més.

Tempestes de tardor.

Som als dies de la verema encara que s’hagi hagut d’anticipar en alguns indrets a causa de la sequera. Setembre! Iniciem el curs i l’any malgrat que restem pendents de la fita consumista dels llums i dels torrons nadalencs que la consumen. Tot arribarà. Nou curs i nou any laboral, doncs. Que ens siguin propicis! Acabada la verema, recollida la collita i amb les criatures amorrades a la pissarra recuperem la normalitat aparent. Reprimirem l’epidermis i la pal·lidesa abatrà l’esclat sensual que era exposat excepcionalment als aparadors de sorra i tovallola. Les orenetes s’ho estan rumiant, si emigrar a territoris de més bonança mentre nosaltres passem comptes en una mena de balanç just tornar de vacances, si és que hem marxat. 

Personalment estic content perquè durant la setmana passada ha plogut una mica. La sequera -encara per remeiar- ha estat històrica tot i que els meteoròlegs no l’hagin penjat als titulars fins avui. Les pintoresques comarques acolorides amb el verd perenne han suportat tres mesos comptats de manca de pluja. Amb els camps i boscos extraordinàriament assedegats la gent de la terra ho viu molt malament. Canvi climàtic? Decidiu-ho vosaltres mateixos. 

No fa massa quan l’aixeta del cel era així de garrepa, la pagesia del Ripollès sortia a passejar sants a la Vall de Núria per demanar aigua. Enguany no hi ha hagut cap iniciativa mancomunada en aquest sentit. La secularització de les rogatives les han redreçat a uns beats nous de trinca, a en Trump el del serrell apastanagat, un profeta de cos present expert en tronades i al molt miraculós Kim Jong-un, l’altre serrell aureolat destre en estralls celestials i un gran valedor de terratrèmols. Quin món de mones! Malauradament els pagesos i els vilatans del Ripollès també hem hagut de conjurar una terrible plaga estival que ha assotat i ha sacsejat el país amb tristor i amb ràbia. Mai més! Que plogui i es netegi l’ambient, que faci tramuntana i s’emporti aquesta follia! 

A causa dels estralls climàtics a foc lent enguany els roures ja han perdut la fulla i el serrell vital que encara els hauria de coronar. Les pastures malviuen eixarreïdes i la verdura agonitza mentre les vaques distreuen la gana connectades a la xarxa fent-se selfies amb les fonts eixutes i els rierols escanyolits. Tot i la verdor enganyosa, la situació sembla apocalíptica. No exagero. Pregunteu als pagesos què en pensen. Un mal any! D’aquells on el raïm es cull petit, amb massa sucre -no apte per a diabètics-i amb excés d’acidesa. Diuen que del raïm de la ira no en pot sortir bon vi. 

Just abans de l’11-S i de l’1-0 els homes del temps polític -compte, Molina!- anuncien tempestes, ventades i tota mena de malvestats climàtiques procedents del centre peninsular. Pedregades precedides de gran polseguera que abatran passerells i tota mena d’aviram de corral. Posem les gallines a recer i tinguem cura dels finestrals. Pronostiquen que ha de ploure amb intensitat per aixafar la guitarra a les festes majors, també per la Diada i -si es verifiquen les rogatives d’en Rajoy- sobretot per al dia del referèndum. Algun diari -s’han de confirmar les fonts- esbomba un reportatge on es pot veure en Mariano encenent espelmes als déus de la tempesta. Que no sigui pluja àcida! Posats a triar, que plogui cafè! 

Bon curs!

Bol·lards legals com barricades.

S’ha presentat la Llei de Transitorietat i Fundacional de la República. Sembla que s’esgoten les metàfores dels discursos grandiloqüents i es disparen les futures lleis si el referèndum es guanya per majoria. "Catalunya es constituirà en una república de dret, democràtica i social”. La Llei articula -98 articles i 3 disposicions addicionals- els manaments que han de regular els fonaments a la nova Catalunya republicana -sense monarca- i independent de l’Estat espanyol. 

Això passa el dia hàbil després de les manifestacions de Barcelona i de Ripoll. Just el dia que l’ajuntament de Barcelona ha decidit desmuntar els altars laics de les Rambles en un gest que anuncia el final del dol només formal pels atemptats perquè en resta la cicatriu.  L’andanada del canó de Palamós, aquell que fa temps que va emmudir mirant el mar amb el ventre rovellat, esdevé l’havanera d’aquest agost “Escolteu la seva veu, / oh canons de tot el món / i la gent de tot arreu, / no més guerres ni més morts, / no més bombes ni més focs, / ... sóc el canó de Palamós”. Barcelona ha cridat No tinc por per conjurar el terror. Malgrat tot, hem tornat a ramblejar. 

L’oposició ha reaccionat a la Llei de Transitorietat dient que es tracta d’una presa de pèl, d’un engany i que caldria aplicar el 155 de la Constitució. Alguns vaticinadors pronostiquen que això acabarà en eleccions autonòmiques. En Mariano Rajoy i en Pedro Sánchez dialoguen sobre la transitorietat per tal de donar una resposta conjunta al desafiament català mentre el govern avisa des de Madrid que aquesta llei “mai” entrarà en vigor.

Després de l’atemptat som on érem amb matisos. La determinació del govern català continua grimpant esglaó a esglaó i es precipita cap al primer d’octubre, l’1-O, davant d’una resposta estratègica inexistent que aplaqui -sedueixi- els catalans decidits a anar-se'n d’Espanya. No hi ha coloms missatgers amb cartes d’amor entre els protagonistes que preludiïn la reconciliació. Ben al contrari. Retrets, pancartes i l’estrepitosa xiulada -aquesta vegada sense una pilota de futbol rodolant- eixorden i supleixen aquest diàleg absent per a sords amb una pretesa hissada de banderes legítima o/i inoportuna. Aquells que tant critiquen el nostrat tèxtil estelat també n’oferien d’un dubtós gènere de plàstic made in Xina amb què s’establí una brega per tal de comprovar qui la té més grossa i més enlairada. En el rerefons al dol vam assistir alhora a un concurs casteller de símbols que alguns espectadors no van poder gaudir en la seva plenitud perquè els mitjans d’altiplà el van escapçar escandalosament. 

La postveritat, l’eufemisme tècnic preferit pels manipuladors, s’ha imposat i ha guanyat. Durant els dies dels atemptats les mentides -aquest és el mot aplicat amb propietat- i la informació interessada han onejat encara més amunt que totes les banderes. Escoltar els arguments d’alguns tertulians aspergint confusió i falsedat és molt decebedor. Assistir a la catalanofòbia de les xarxes sense arguments, visceral, quan les Rambles eren encara un escampall de cossos atropellats i abatuts és propi de mesquins. 

Som ací en un punt sense retorn amb els ponts polítics trencats i les avingudes sembrades amb bol·lards legals com barricades. Som ací escoltant la intel·lectualitat hispana que brilla per l’eco dels silencis. Som ací! Passi el que passi, els catalans decebuts som molts. La tossuda incomprensió atàvica de el problema catalán, el recel i un vés a saber què catalogable es van condensant potser perquè estem cansats de passar pels peatges o de les reprimendes del revisor de rodalies -calibre jugador de bàsquet- que esborrona de sentir. O dels cops de roc fatxendes d’algun diputat català que dispara piulades com el canó de Santa Coloma de Gramenet.

Som ací!