La Ció

Les xarxes socials m’alerten dels aniversaris dels coneguts i de les amistats virtuals que avui el celebren. Felicitats a tothom! Als més propers, als menys virtuals, els he enviat un breu missatge que no vol substituir pas l’abraçada en viu i en directe. Per molts anys! Em desconcerta, però, una amistat d’aquestes que acceptes perquè sí, per tenir-ne un llistat gruixut essent conscient que no hi podràs comptar en cas de més menester. Un conjunt de coneguts, saludats i amics de veres en un còctel divers amb qui comparteixes pàgina i xafarderies.

Enmig dels aniversaris d’avui, una tal Ció. Algú que em va encuriosir força, un personatge enigmàtic, una intrigant senyora anònima que un bon dia també va aparèixer als contactes del WhatsApp. Afalagat en l’amor propi per la nova seguidora –admiradora?-, vaig decidir de resseguir-li la petja que ha deixat a la xarxa i que ha provocat la cita a cegues que ella proposava davant les portes del Zúrich. Jo em vaig decantar per la cantonada –preferida pels dels pobles, com jo mateix- dels grans magatzems a Plaça Catalunya. La Ció!

Abans de la trobada em vaig pentinar i documentar. Al perfil hi consta que va arribar al món el setanta vuit del segle passat. La Ció en compleix, doncs, trenta-sis. Una dada biogràfica rellevant que moltes senyores oculten. S’ha fet, amb els anys –com he pogut comprovar-, una dona interessant que encara fa força goig tot lluitant sense estridències contra la implacable gravetat amb què l’experiència i les lleis de la física la comencen a assetjar. Però no negaré que va existir certa decepció –suposo que mútua- propiciada per la realitat present en cos i ànima de quan només en tens les referències endolcides que reflecteixen les mentideres xarxes socials. Tindrà els anys que diu? Li hauran fet in lífting? És tracta d’una relació seriosa? Misteris que una primera vegada no es desvetllen del tot.

La Ció va néixer a Madrid i comprèn el català encara que no el parla. Per caure-li bé –ho confesso- i per raons de fluïdesa ens entenem en castellà. Xerraire, decidida i un pèl manaire va començar pel principi, quan va arribar al món envoltada d’expectació i d’escàndol després d’una gestació i un part difícils que van comportar que la mare –la més anònima de la nissaga- hagués de fer llit durant molts de mesos en un estat lamentable a causa dels trastorns de tota mena, gàstrics amb mareigs, vòmits i diabetis prenatal; les varices i les morenes les hauria heretades i s’han convertit en endèmiques. Seqüeles confessades sense pudor per la Ció que hauria suportat amb certa elegància i més o menys resignació.

El més polèmic, amb un punt d’escàndol, va estar determinar-ne la paternitat. Ruborosa i amb una franquesa sorprenent em va confirmar que la controvèrsia encara l’envolta. Ni les proves d’ADN haurien resolt la lluita legal d’aquells que avui en reclamen aferrissadament la pàtria potestat quan, llavors, li negaven -a la nena- el pa i la sal, el reconeixement i els drets amb què la van concebre. A finals dels setanta cridava molt l’atenció que al bateig de la nounada s’hi presentessin tot de presumptes pares. Un escàndol! Caldria analitzar si aquesta ha estat la raó per la qual la mare ha preferit l’anonimat i la discreció. Tot plegat pels molts pretendents, amants i massa promiscuïtat en el delicat moment de decidir-se a parir aquesta criatura. Un aiguabarreig que va caldre dissimular de portes en fora sobretot per allò del què diran.

Tempestuosa Ció! Prop de quatre dècades, endinsada en la trentena i escaig, confereixen una biografia atapeïda que em fa pensar en aquella màxima ja superada i carregada de prejudicis –ja em perdonareu les feministes- que una dona ha de tenir passat i un home futur. Que no sigui excés de passat per ambdues parts, la seva i el meu. O manca de futur. Últimament aquesta Ció no atura la seva activitat amb missatges breus, tocs constants d’atenció banal i reenviaments de fotos amb acudits diversos -alguns de mal gust- que ja m’estalvio d’obrir. He arribat a pensar en una seducció grollera sense massa subtilitat i excés de ritual d’aquelles que es mantenen per insinuar que s’existeix. Enmig de la cosa nadalenca no s’ha estat de dir-me que m’aprecia, potser escriure que m’estima hauria estat exagerat perquè -com diu ella- obras son amores y no buenas razones.

Dubto on posar aquesta amistat virtual -tot i la discreta cita a cegues- desbordada per la incertesa. I encara que hi sóc a temps, crec que avui, el dia del seu aniversari, no li desitjaré pas per molts anys. Res esdevé més punyent que la indiferència compartida sense dissimular.

Saint Petit Nicolás Hight School.

De trapelles modèlics n'hi ha de documentats a bastament en la literatura del segle d'or castellana. El pícaro, el rufià, i altres individus de malviure van propiciar un gènere novel·lesc de gran èxit, alguns procedien del club dels hijosdalgo arruïnats en la terrible crisi dels segles. Una caterva de personatges avesats al tripijoc que havien convertit l'engany en la manera de subsistir a la pressió social d'una categoria ínfima de la noblesa que patia fam de veritat. Els nobles, amb més teranyines que blasons, no podien treballar perquè la condició social els ho impedia. Fills de quelcom –hidalgos- que amb prou feines disposaven d'una capa i d'un barret per cobrir les desferres en tots els sentits. L'aparença d'unes engrunes aspergides estratègicament damunt de la barba per dissimular que no havien menjat, per exemple. Individus sense massa moral i amb moltes manies que vivien del rèdit obtingut amb petits furts i enganys que sovint lapidaven al joc de daus o llegint el desenquadernat –així anomenava la picaresca d'altiplà a la baralla de cartes-.

Estic per proposar la recuperació i la renovació d'un manual per a trapelles. El definitiu. Una enciclopèdia que revisi com la humanitat se les ha empescat per viure de l'esquena d'altri amb una mena de codi d'honor o d'ètica del malfactor. Un mirall per a corruptes amb recomanacions perquè, quan s'apropi el dia de passar comptes –que no hauria d'arribar perquè el manual ho estalviarà-, no ens enganxi amb els pixats al ventre. Una deontologia de la mentida que arbitrarà com ens hem de bellugar per sortir-ne airosos. Auguro un gran èxit a aquesta iniciativa si algú s'hi posa amb rigor. Planificar l'estratègia, els objectius i els indicadors de progrés en la mai poc reconeguda activitat del pillatge entès en el sentit més ampli del concepte.

Per dir alguna cosa i concretar-ho, "Atraqui amb cortesia!", amb bones maneres, saludant amb cordialitat, desitjant bon dia i, si cal, demanant permís –Disculpi, senyor, que li puc prendre la cartera? –us faríeu creus de com d'agraït és el mètode i amb quina alegria us oferiran la cartera, el rellotge i el mòbil. Un servei ben fet, eficient. Segur que us demanaran una tarja perquè us haureu convertit en l'atracador personal de capçalera. I això porta cua i té conseqüències comercials ja que la vostra agenda de clients satisfets i orgullosos s'engreixarà a les festes de societat on se us recomanarà com s'acostuma d'un bon mecànic, un millor advocat, un bon dentista o un gestor de la renda eixerit. Endavant, doncs, amb la iniciativa emprenedora. Oblideu-vos de vendre mocadors al rodalies o de fer, simplement, pena desafinant-hi amb una harmònica de quan us dedicàveu a l'escoltisme.

Posats a endegar la iniciativa també en proposo implicar-hi la formació professional reglada en alternança –o dual-. Això vol dir amb una formació pràctica en centres de treball –o al carrer- on els futurs tècnics començarien a mamar la realitat laboral en contacte amb prestigiosos professionals de reconeguda solvència. Cal valorar si caldria reconèixer la condició d'expert emèrit d'aquells que fan vida en els internats amb reixes a Quatre Camins, on es podrien preveure visites, xerrades i profitoses conferències per tal de completar la part teòrica del currículum. La cosa pràctica l'hauria d'impartir el sector en actiu amb la dificultat afegida de conjuminar-ne l'agenda amb el calendari escolar i les vacances.

En aquest sentit vull reconèixer el mèrit i les aptituds demostrades pel Petit Nicolàs. Un personatge paradigmàtic, exemplar i brillant, que se li podria atorgar un doctorat honoris causa tot distingint-lo per l'excel·lència en l'exercici de l'activitat. Jo el proposo –el nomino, com diuen ara als concursos- per dirigir la primera acadèmia oficial i reconeguda pel ministeri d'educació i ciència d'entabanadors. Màster en escapisme i il·lusionisme, propietari d'una col·lecció de cromos única i d'envejar, ofensivament jove, amb cara de criatura de no haver trencat mai un plat, amb corbata, amb una loquacitat de venedor ambulant de mantes zamoranes i pintes per a calbs. És l'exemplar a protegir i a impulsar. L'executiu agressiu amb idees pròpies i amb una cartera de clients robusta.

Si tenim el gremi endreçat i legalitzat s'acabaran els sobres en negre, les prebendes i les trampes. Amb la iniciativa, les arques de l'estat veuran incrementat el cabal d'ingressos per reinvertir-lo o retornar-lo a la societat d'on ha sortit el recurs en origen. Regulem i sistematitzem la corrupció i el pillatge. Siguem valents, si ja vam incorporar al baròmetre del PIB -el producte interior brut- el contraban, la prostitució i el narcotràfic, fem un pas més. Siguem intrèpids i innovadors. Posem-hi, al mateix sac, aquest cabal. Ja que no el tornen, almenys que en paguin tributs.

Agosaradament i amb tot el respecte he enviat al senyor Rajoy aquesta proposta el dia que exposa al Congrés "l'arsenal" de mesures per salvar la "convivència democràtica". No es tracta -com ell exposa- d'inhabilitar els corruptes, sinó de professionalitzar-los. Tampoc consisteix en augmentar el terminis de prescripció dels delictes -com el president anuncia- sinó de legalitzar-los.

Si no pots amb l'enemic o les circumstàncies, alia-t'hi! (Confuci).

Salero, tronío i donaire.

Un Fiscal General de l'Estat imputa el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau pel fets del 9N. Un general, la màxima autoritat de l'exèrcit, raona l'estratègia en virtut de la qual les "colònies" toquen el dos quan la "metròpoli" és mostra feble. Ho amoroseix, magnànimament, amb la voluntat d'anar a defensar la Constitució allí on calgui -Ferms, companys!-. Un cardenal, el monsenyor Cañizares,  profetitza predicant en un diari que "Espanya es crema i es dessagna". Per ara –i que duri- foc d'encenalls i molta pudor de socarrim legal. Combustible separatista amb extraordinari poder calorífic. Fent amics en un convit sense diàleg i amb poca teca tot empentant a cops de cul des del banc col·lectiu fins que -ben desplaçats i amb seients poc confortables- els catalans ens qüestionem allò de si encara no som prou lluny.

Això succeeix pels voltants del 20N. Una data molt connotada. Carregada de creus, encerclada, tatxada, celebrada o subratllada amb marques diverses pels malpensats, els suspicaços, els malastrucs, els esperançats o els nostàlgics que la tenim emfatitzada a les agendes del record més o menys recent. Com si morir en un 20N conferís distinció. Des dels primers setanta –o més enllà - al dia d'avui, que ens ha deixat la duquessa d'Alba, les efemèrides de les necrològiques van plenes de 20N's en lletra cursiva. S'hi escauen també l'afusellament del fundador de la Falange i l'atemptat d'en Carrero Blanco a Madrid. Sense oblidar d'altres aniversaris -molt menys irremeiables- com aquell que en Zapatero va significar als calendaris electorals tot jugant subliminalment amb la data i que es va resoldre a les urnes amb una morrada. En Rajoy guanyava per majoria absolutíssima! O aquell altre quan el ministre Boyer anunciava l'expropiació de l'imperi Ruiz-Mateos. 20N!

Enguany qui el viu de dol són el paper cuixé i els cronistes del setí. Una tristor de flashos que hauria d'esbargir l'entrada a la presó de la Pantoja, la consogra postissa de la duquessa si el fillastre torero no s'hagués separat de la noble criatura. La nissaga goyesca de majas en pilotes, vestides, en top less o en mantellina ha guarnit Espanya i l'aristocràcia de negre tardor i de Setmana Santa avançada enmig d'un allau precuinat amb lloances i elegies lorquianes a la tarda sevillana –les cinc en punt hora solar- just començat el ritual de la mort. Clarins toreros, cavalls en dansa macabra i un brau a l'ombra d'una mitja lluna s'han endut aquest controvertit personatge. El seguici dels jornalers, en un manifest igualitari carregat de transcendència demòcrata, es pregunta de què serveixen tantes possessions quan només ens caldran uns pams de terra.

La reforma agrària mai va racionalitzar la propietat. La terra per a qui la treballa és una consigna que ironitza sobre la duresa i la pobresa dels peons que malvivien de sol a sol a canvi d'un sostre precari i d'una perola amb poc fonament i menys proteïna. Però el trànsit del pagès al món urbà industrialitzat ha comportat gradualment que exercir de terratinent sigui una ruïna amb un forat negre que no tapen totes les teules del món reconstruint cobertes i parets que s'esllavissen a voluntat de les ventades migratòries des de mitjans del segle XX. El canvi climàtic amb una mutació social va provocar que la petita noblesa rural fos esclava del manteniment. Pobres aristòcrates que hauran malvenut els canelobres repetits de la col·lecció o empenyorat alguna pintura dels avantpassats.

Però, en quantes poblacions oneja el cognom "de Alba" al topònim del lloc? Si acoloríssim en un mapa prou capaç el territori que abasta ens adonaríem de l'immens patrimoni que aquesta família administra o ha posseït. Una milionada d'herència que els gestors de la hisenda pública, si són prou exactes, ja hauran calculat el que representaria en drets de successió i d'altres menuderies legals en matèria de transmissió patrimonial per a la resta de mortals sense privilegis. A més a més -que no n'estic al cas ni en sóc expert- caldria afegir-hi la col·lecció de títols nobiliaris per si ha de ser sotmesa també als gravàmens i als cànons successoris aplicables. Ai les herències! Quan ja només ens cal una làpida ferma amb epitafi per impulsar la nau que ens porta al més enllà, alguns les atorguen farcides de terres, joies, quadres... I d'altres, de deutes, buidor o de rancúnies. Possessions que la vida ha anat registrant davant de notaris implacables depenent de com ens hagi tractat. Amb tants de segles, la història en negre –com al món de les finances- en deu anar plena, d'enemics, d'intrigues i de secrets que no figuren a les cròniques.

Ha marxat un símbol de l'antic règim. Un tros d'història. Una dona que es feia mirar i es deixava retratar plena de contradiccions. Cantelludament polièdrica i polèmica. Popular aristòcrata d'epidèrmiques geografies allisades de nina escabellada. Inconfusible i diversa com el catàleg de fills que en perpetuen la casa. Madrid, Sevilla i tots els pobles, viles, llogarets i extensions de terra amb un ferro roent estampat a la carcanada dels animals que pasturen i cavalquen aquest immens latifundi anacrònic estan de dol. Com el vidu, el funcionari, que engreixa la col·lecció de cònjuges. Algú que acapararà notorietat i portades efímeres si no és que comença un pelegrinatge de poeta del poble recitant decadents romanços d'amor aristocràtic.

Han enterrat la duquessa mentre Sevilla plora i desfila. Coincideix amb el dia que ha entrat a la presó d'Alcalá de Guadaira la Pantoja, la veu de l'Espanya cañí que per amor ha acabat a la garjola en una cel·la monacal que -ben segur- ha d'inspirar les cançons més arravatadament llastimoses. Boleros al compàs de copla i milongues tristes amb lletra de tango. -Ai, les coses del querer! -desbordada per l'ingrat desamor.

Som a la tardor prenadalenca, just quan Barcelona comença a lluir il·luminada, vestida de llums per al consum. De les Espanyes ens arriben les onades del tronío aristocràtic de dol, el salero ingenu d'una tonadillera captiva i el donaire poètic d'una sentència judicial amb rimes mascles i aspres, consonants.

Ciberbatalles

Fa uns dies que quan obro l'ordinador, així que els xips s'han escalfat una mica, m'apareix una senyora molt pneumàtica de voluptuositat ben posada que m'ofereix la seva amistat. Temptat, però temorós, l'envio a la paperera del rebuig –perquè les amistats també s'han de reciclar- encara que no sempre ho faig prou convençut. Haurà estat una bona decisió? Em venç la voluntat guiada per la sensació desconcertant d'allò que no has triat i que d'altres, sense haver aixecat el dit, t'ofereixen en una invasió d'intimitats que no has demanat. Sovint la privacitat dansa al caire de la intromissió no sol·licitada.

En d'altres ocasions m'envaeix, quan navego pels mars virtuals de la comunicació, la sensació demostrable que recullen més dades de les que demano. Detecto, per exemple, com la publicitat és torna monotemàtica i reiterativa així que has consultat un producte, visitis la pàgina que visitis. Es veu que deixem un amor comercial a cada pantalla on desembarquem. Som predictibles amb un rastre que els perdiguers interessats de tots els gremis en segueixen la pista.

A no trigar massa anys, quan la nostra vida depengui encara més de tot allò que físicament no es toca però que incideix en la realitat, la dependència virtual d'una existència en línia i sense fils, haurem d'haver après a gestionar-ho. Amb unes regles del joc clares, netes, transparents i que ens permetin defensar-nos-en. Per ara, a les beceroles d'aquesta revolució tecnològica, vivim l'aventura dels primers exploradors perduts per les cartes de navegar suggestives mentre empenyorem la privacitat que ja no som capaços de controlar.

No voldria exercir de cronista profeta en catàstrofes. Abans confessaré que existeix un amic entès que me les inspira. Exposa -convençut- els arguments dels estrategs en la supremacia i com de vital serà –ja ho és, segons ell- el control, la defensa, el setge i la destrucció de la informació amb els objectius que es vulguin fins arribar a la ciberguerra. Analitza quins estralls pot produir una apagada cibernètica al marge del tradicional increment de la natalitat?

Aquest amic expert en batalles a cops de ratolí descriu uns desgavells cada vegada menys ciència-ficció tot dibuixant apassionadament el paisatge postbèl·lic de la III Guerra Mundial. Predica que després dels gasos químics de la primera gran guerra i dels efectes de la física nuclear a la segona, esdevindrà el "no-res" absolut amb els calaixos de dades virtuals remenats o buits. Arribats a aquest punt fa una pausa dramàtica, un xarrupet i continua el relat. Sense dades bancàries i en la misèria per la bancarrota del plàstic, sense semàfors regulant els embussos, sense dades mèdiques ni aspirines, amb els prestatges buits dels productes bàsics, el panorama és esborronador; tant que em repenso de retirar-li la confiança, a l'amic expert, i d'acceptar l'amistat de la pneumàtica de les pampallugues a la pantalla de leds abans que no es fongui.

Em penso que s'ha adonat de la meva confusió vital, de bescanviar-lo per l'opció menys apocalíptica. Però insisteix en la seva teoria. Es recolza en la recent foguerada electoral de les urnes proscrites del 9N. Vol exemplificar-ho en els afectes col·laterals del procés que posen de manifest com de nerviosos s'han posat alguns polítics i quines guerres –no sempre netes- s'han obert en diversos fronts. A declaracions, gestos i consignes per a tots els gustos hi ha hagut la temptació de trencar la fragilitat de les urnes de cartró. Que el 9N va estar un prodigi d'infraestructura electoral. Un miracle voluntariós amb molts paranys i amenaces pel mig. Fa una pausa llarga mentre paeixo el fil argumental de la seva disquisició.

Continua. El més efectiu hauria estat paralitzar el procés tot despatxant un virus devastador que hagués devorat els teclats dels ordinadors. Diu que durant els dies immediats i el mateix 9N la xarxa va patir un intent de col·lapse molt poderós. Que alguns portals van romandre inactius a causa d'aquest atac cibernètic –del segle XXI- amb la voluntat no reeixida d'impedir votar. Telèfons que no paren de trucar amb els silencis per resposta, consultes insòlitament desmesurades que no passen pels colls d'ampolla dels servidors de dades a les xarxes. Al caos per la incomunicació. Insisteix en la guerra cibernètica perfecta! Somriu, em metralla amb una bafarada de fum i escorcolla, a banda i banda, cercant espies de l'altre bàndol.

Assegura que hi ha constància que va existir. Malgrat tot la consulta va esdevenir un gran èxit tot i la crítica literària demolidora del Rajoy en el sentit contrari, de fracàs absolut. Impedir la paraula, l'entesa o la coordinació d'una diada com la que es va viure diumenge passat hauria estat un triomf estratègic en la batalla. Si no van enviar els agents a endur-se'n les caixes d'aquesta mudança estructural amb voluntat de canviar d'administrador de finques, algú va tenir cura, efectius, capacitat tècnica i recursos per semblar de mines el procés. Petites explosions que desendollaven la interacció o la dificultaven.

-M'has entès?

Tot i la incredulitat he sortit de la trobada amb molta precaució, que no em segueixin. Toco el dos una mica convençut que els prolegòmens d'aquesta conflagració mundial poden haver començat! Confirmo -i torno a comprovar- que he apagat bé el telèfon mòbil.

Urnes i cassoles

A pocs dies del 9N el país bull i l'estat fa la xup-xup sense saber quin serà el moment que podria –o hauria- d'enretirar l'olla del foc. Els esquitxos roents empastifen la cuina que a hores d'ara és ben enllefernada. Al terra hi ha escampats uns fulls de diari caducats, són les passeres per a una crònica que ens porta a la trama de la corrupció o a la cruïlla amb el dia "D" d'aquest desafiament del poble català a les sentències del Tribunal Constitucional que insisteix, sense matisos ni massa explicacions, en què les urnes no poden parlar.

El dia que van tornar a impugnar aquesta mena de "costellada" –ho deien els que ara n'han instat la suspensió- Barcelona i Catalunya repicava amb cassoles i pintorescs estris de cuina en una segona edició d'aquells dies quan s'aprovava, en una votació nominal al Congrés dels diputats, la intervenció en la guerra contra l'Irak i l'Aznar es retratava per a l'eternitat a les Açores. Ha plogut molt des de la primavera del 2003. Per què repiquen, doncs, aquestes campanes ara?

A l'olla podrida, al popurri i a l'escudella barrejada del moment que viu l'estat hi ha, en aquest context, un munt de draps bruts penjats als estenedors de la vergonya. Llardosos i de mal rentar. Espanya ja no va bé, Sr. Aznar! La corrupció és a prop literalment d'esbotzar l'olla a pressió. La cuina fa fàstic i no existeix encara el producte miraculós per recuperar-ne la resplendor o l'olor a net. Sembla un pis d'estudiants manargues amb la vaixella sense rentar de setmanes. I en la catàstrofe, la caixa comuna pentina teranyines. La crisi no afluixa, les previsions immediates tampoc són galdoses. Espanya no va bé, Sr. Rajoy! Des d'Europa ens arriba la versió macro-realista del problema. El miracle econòmic del PP per al 2015 pot esdevenir un desig aigualit a causa de la previsió de refredament de l'economia europea.

Qui es podia figurar que un partit amb una majoria tan absolutament aclaparadora i amb una concentració de poder tan formidable pogués ser qüestionat i assetjat pels propis càrrecs municipals i autonòmics. El volum de cadires i de llocs de relatiu poder que hi ha en joc és extraordinari. Diuen que ja hi ha qui no es refia d'en Mariano i no el vol als cartells de les properes generals onejant als fanals de les places majors d'Espanya. Sempre pot esgarrapar encara algun vot declamant contra els catalans o recollint signatures perquè ens enviïn a l'infinit en sideral missió espacial. ¿Qui no recorda aquella fotografia antològica de l'actual president del govern espanyol rere les taules petitòries contra els catalans? El rèdit anticatalà ha estat un bon antídot, amb rendibilitat contrastada a les urnes. I s'acosten urnes blanques –no com questes de joguina i de cartró de diumenge- on el PP se la juga.

S'ha publicat recentment el resultat d'una enquesta on l'aventura de Podemos toca el cel en intenció de vot directe, els podria passar la mà per la cara als populars i als socialistes, si ara se celebressin eleccions generals. El clau roent de l'esperança més enllà de Catalunya podria tenir un pes més que específic en la configuració d'aquesta estructura nova d'estat que condemnarà el bipartidisme i en declararà culpable la "casta". Està per demostrar, però, si Podemos recolzarà de veres les aspiracions catalanes així que els cervells del partit en descobreixin el mener del vot anticatalà.

En un tres i no res percebem que s'han malmès massa coses. Ha estat el despertar d'una època daurada de la qual no era or tot el que lluïa. Enmig d'una crisi econòmica de cavall i en una de política, que els casos de corrupció refermen i consoliden, veiem com s'escola pel desguàs de les clavegueres una època que s'ha esgotat -fins i tot en Guerra, el degà dels polítics professionals, plega-. El panorama és per llogar-hi cadires, per anar-hi, veure-ho i... Fugir-ne! Sí, per tocar el dos d'aquest escenari.

A Catalunya molta gent així ho vol manifestar. No es tracta d'una pulsió per generació espontània. Enlloc de cercar acostaments s'han propiciat fogueres que han alimentat la forja d'aquest separatisme que pretenen estroncar d'arrel amb les sentències judicials. Una! Dues! Tres! Com si tancant els ulls, tapant les orelles i esbatanant la boca amb despropòsits mediàtics ofensius la tempesta s'esbargís. Res, només una llevantada inoportuna, auguraven els profetes meteoròlegs de la política. Som en un punt del procés carregat de molta energia estàtica. Massa. I les pluges de tardor no s'haurien de resoldre en un temporal. Ja es veurà. Per ara calitges i nuvolades primes, encara que les inofensives prediccions del Tomàs Molina per al diumenge pintin el decorat amb un sol radiant i el cel ben blau.

Una de les claus que hem de valorar extraordinàriament és el grau de civisme. El caire festiu, familiar i d'aplec sense estridències ni insults. La societat catalana que s'ha mobilitzat -això no ens ho poden negar- ha estat pacífica, il·lusionada i respectuosa. El panorama apocalíptic de trencadissa i fractura social amb l'horitzó carregat de fum i d'odi no s'albira ni sura amenaçador per les rambles d'aquest país. La gent conviu, s'aplega, es manifesta, percudeix una cassola i vesteix la samarreta del seu equip ideològic sense estralls ni contenidors cremats.

Demanem -només- que ens deixin dir-hi la nostra. Malgrat aquells que ara suspenen la consulta i els que s'abstinguin perquè votar diumenge –podent optar pel "no"- es neguin a referendar-la. A conferir naturalitat política i validesa a allò que el govern del PP i el Tribunal Constitucional no volen permetre amb normalitat. Algun dia, en alguna votació d'urnes blanques i transparents –no d'aquestes nyigui-nyogui- la gent s'expressarà i dirà la seva. És la grandesa de la democràcia.

Mentre, diumenge som convocats a les 09:00 h. a les portes de les seus per participar. Serà una festa, una "costellada", una facècia electoral, un gest sense efectes jurídics o legals immediats, una mania més dels catalans per cridar l'atenció... el que preferiu. Però no oblidin els responsables polítics d'ací i d'allà que no es tracta d'una grip estacional. Els símptomes apunten a quelcom de més abast.

Diumenge, 9N, votarem. Aquest és el pronòstic sense embuts ni sentències. Perquè els catalans de les pedres en fem pans i -de caldre- de les cassoles, urnes de carrer.

Halloween

Per Europa i, sobretot, a França hi proliferen uns pallassos que atonyinen criatures, avis o indefensos vianants desprevinguts. Escarnint escenaris anglosaxons de la pseudocultura Halloween, alguns personatges esbraven al carrer els baixos instints i la covardia protegits rere d'una màscara esgarrifosa. En la contradicció, el pallasso entranyable, una mica babau i simple, es transmuta en un ésser violent, agressiu i sense causa que no sigui aterrir desemparats. Del riure planer a la llàgrima punyent. De l'humor a l'horror. Perquè sí. Una moda prêt-à-porter que s'escampa i amenaça.

És l'anonimat que la careta ens procura, tradicionalment de carnestoltes i més idònia per a la transgressió amorosa de conquesta ocasional a la nit veneciana. És la protecció vergonyosa entrant o sortint dels jutjats amb l'americana dissimulant les manilles o tapant-nos la cara. O el casc que amaga el lladre maldestre mentre esbotza un caixer fortificat. Eren els barrets i les capes de fa segles, prohibits perquè afavorien l'assassina impunitat nocturna de punyal i cantonada. I moltes més variants que ens hem empescat per protegir-nos entre la foscúria pocavergonya. Tots Sants se'ns reconverteix en una edició de carnestoltes diferent, desplaçada en l'espai i en el temps, que va fent fortuna. Esperem que passatgera, tot i que em temo que ha migrat per niar a aquesta riba de l'Atlàntic.

Nosaltres érem i som -espero- més de panellets, de castanya farinosa, de patata dolça com un moniato i del ram de les flors als difunts. Una tradició que perdura encara a moltes llars catalanes. La caiguda de la fulla, la tardor tímida d'enguany que no es decideix a posar-hi un decorat com cal, deu afavorir també aquestes atroces expansions. Van florint uns pallassos inhumans fora de temporada, alguns de violents. És l'altra cara amagada del carnaval de primavera optimista amb ritual fosc.

Ens arriba de fora -o ens torna- la tendència mediàtica amb remor de serra mecànica esquitxant els localismes de sempre amb sang i fetge gratuïts, indiscriminats. Criatures innocents disfressades de monstres oferint Trick-or-treat -el famós truco o trato dels doblatges cinematogràfics- han crescut i campen convertits en carcamals. Vampirs de jugular fàcil, homes llop de lluna creixent, zombis amb crosses, calaveres anorèxiques i papus de tota mena poblen les nits urbanes de tardor. La de Halloween n'aixeca la veda.

Per fortuna, no sembla pas ni hi ha indicis -per ara- que l'epidèmia hagi creuat la frontera. La Península és territori lliure de pallassos d'aquesta mena. Aquí som un país seriós que no es contempla els tarambanes. No ens calen forcs d'alls -potser només estaques de fusta al cor dels preferentistes- perquè hem exorcitzat els xucladors de sang aliena amb molt de plàstic tèrbol i negre.

De l'home llop no en tenim constància ni petjades recents. Es tractaria, no en dubteu, d'una faula truculenta per espantar les criatures crèdules. Dels de quatre potes sí que s'ha vist i retratat algun exemplar escadusser atacat de solitud penitent vagant per contrades feréstegues. Els entesos en la vida i costums d'aquests cànids viuen exultants aquest nou temps de llops que patim. Des de la foscor de gola de llop s'han entestat a analitzar-ne el comportament gregari, d'escamot organitzat. Espècimens amb pell d'ovella que haurien mudat les dents però no els pensaments i que -de llop- han accedit a la terrible condició de pastor.

En l'escenografia dels dies de difunts ressusciten les espècies que colonitzen la geografia de Halloween. Ens volen zombis que habitem les regions més transparents i primes. Absents, sense voluntat, automàtics. Encantats éssers primaris que desfilem d'esma avesats a pasturar deserts mentre els llops afamats ens atalaien i els fantasmes ens atemoreixen.

Nens i nenes de bona voluntat, que no ens prenguin el pèl i no ens queixalin l'existència. Que entre el truc dels corruptes i el tracte de les conxorxes judicials no ens amarguin la castanyada!

Les coses clares i les urnes espesses

Ens acostem a la Plaça de Catalunya per la Ronda de Sant Pere. El paisatge urbà vibra esquitxat pel groc que assolella la concentració d'Ara és l'hora. Les 12:15 h. A mesura que ens apropem a l'epicentre, la gentada, les estelades i l'ambient és el que pertoquen. Viure-ho al mig de la Plaça ja és quelcom dificultós, hem de romandre en una de les escales que hi porten, recolzats a la molsuda barana. La plaça, el passeig de Gràcia i els carrers que hi menen es van omplint. Les 12:30 h. La guàrdia urbana xifra l'assistència en 110.000 assistents. Les 13:45 h. De tornada a casa les artèries són corrues groguenques, la Ronda, Via Laietana, i també la Baixa de Sant Pere, van exercint de desguàs. La rierada, com és habitual -i ha confirmat encertadament en Tomàs Molina- no ha produït estralls. Cap incident!

Acostumats a les grans diades, aquesta concentració a la Plaça Catalunya és, tot i la participació, més casolana. Hi ha present el punt de contrast a la que s'hi verificà tot just fa una setmana, el 12 O, amb els contraris a la consulta per a una segregació independent que avui s'hi exigeix. No veiem des d'on som ancorats l'escenari on diuen que en Llach en persona hi posa la música de fons al poema d'en Miquel Martí Pol, "... tot és possible". Un recitat emocionat que creix fins arribar al clímax, perquè tot és factible en aquest Ara mateix que viu la cosa catalana en la qual no "tot està per fer".

Hi reconec cares fora de context, companys de feina, actors i algun polític que no habita la fila zero. La premsa passa llista i hi posa noms –o absències-. En Jonqueres, omnipresent des de Sevilla, ha compartit el llegum amb una família andalusa. La muller d'en Mas, el conseller de cultura, la consellera d'ensenyament... i la Núria Feliu. Cares protagonistes a qui s'adrecen les estrelles de l'acte, les senyores Muriel Casals i la Carme Forcadell, per aquest ordre. Són la imatge enèrgica de dues tietes amb un tortell dominical de crema catalana amagat entre les bambolines, a l'escenari. Ressentiment i rebuig per una infidelitat a mig consumar amb què els pretendents les haurien ultratjat -Que dels homes no te'n pots refiar, Muriel! –li mormola a cau d'orella la Forcadell colèrica aixecant enèrgicament una cella –Vols dir, Carme? –qüestiona l'altra amb posat un pèl ingenu.

Que no és encara desamor irreparable ni un engany indubtable. Sí és el que sembla, un acte de reconciliació, de bona voluntat, però públic. Un reality show en directe on els testimonis han decidit –una mica cansats- d'envair el plató o el camp de joc. Amb un toc de Hay una cosa que te quiero decir, Arturo, les mestresses de la societat civil treuen de la bossa de mà el contracte prematrimonial disposades a tirar pel dret –i a viure en pecat- si aquest divorci entre els polítics i la societat civil no es redreça o es consuma.

Les coses clares i les urnes espesses, sense tant d'aigualiment. A primera línia, com els entrenadors del match, els polítics observen, assenteixen o callen. La Núria Feliu està apostada a la trinxera, per si les coses acaben a ritme de bolero lent. El missatge és clar i cridat ben fort, que retopa a les parets incrèdules dels grans magatzems mentre les sirenes al Moll de la Fusta xisclen properes per la recuperació del mercat dels forabords. Una edició més del Saló Nàutic amb Ítaca a l'horitzó i la mar farcida de gavines apocalíptiques.

Unitat, urnes i termini! La trinitat del decàleg resumit i concentrat com els cigrons de mal pair que s'ha d'empassar l'Oriol Jonqueres. En aquest punt de no retorn on som instal·lats els catalans, la gentada és diversa amb predomini únic del groc gira-sol que esclata i es decanta per la "unió", el clam més corejat en la trobada. Independència és palesa i obvia bategant sota les estelades i les samarretes d'una ciutadania mesella que no defalleix perquè "és possible". Com la música de pel·lícula homèrica amb què en Llach acompanya el missatge del dia.

La concentració és una mica segona edició de l'últim 11 S -el de la "V"- amb matisos, però. Samarretes reciclades, algunes encara baules un pèl descolorides de cadena humana d'una altra manifestació. Ostentació simbòlica amb majoria d'estelades –la reedició actualitzada de les devaluades senyeres- entapissen la soferta i mal resolta urbanització de la Plaça Catalunya. Coloms atordits, aus urbanes d'ensurt setmanal, que a manca de veces fugen en bandada sobrevolant la invasió dels espais.

És una convocatòria, a diferència dels setembres, de retrets amb esperança. Amb la gent exercint de notaris pel compromís picolat. Gent que vol testimoniar les clàusules del contracte. De públic compromès amb el cop de puny damunt de la taula dels polítics. Al costat, àvies assegudes a la barana de l'escala, gent que encara intenta accedir al rovell de l'ou de la plaça i famílies senceres amb infants. I un gos simpàtic que s'hi afegeix udola a la cridòria.

Plaça Catalunya també drena per Via Laietana. La grogor de safrà tenyeix la vorera de la comissaria de la Dirección General de la Policía. Algun crit d'independència, i la mirada -quan no la foto testimonial- entre atemorida, curiosa o desafiant a la policia que en custodia la seu. A banda i banda, furgonetes policials protegeixen la comissaria. Mossos d'Esquadra i Policía Nacional. En una de les finestres m'ha semblat veure-hi els espies d'en Mariano comptant samarretes.

Hem comprat un pastís de diumenge i he seguit les notícies. És el que té el directe, et pots perdre el serrell de la Forcadell o el posat de la fila zero. Resumint: unitat, urnes i terminis!