Bones Festes!

Espanya té un problema

Quan la propera entrada d'aquest blog ja era a les linotípies digitals, la TV3 i els mitjans n'han alterat la programació prevista. Al migdia, el president de la Generalitat de Catalunya, l'Artur Mas, ha comparegut vorejat per les formacions que li fan costat; ha anunciat la pregunta del referèndum i la data consensuades.  El dia nou de novembre del 2014.

Si la data és cristal·lina com una font alpina, la pregunta és articulada i amb recargolaments que aboquen a la interpretació. Resta gairebé un any per deixar clar què comportarà el resultat llegit en percentatges de vots segons les opcions. Més que una pregunta simple i unívoca han acordat una subordinada de complexa sintaxi ideològica.

S'ha fet un petit pas de gegant per començar el procés malgrat que la majoria dels polítics socialistes catalans no siguin companys de viatge en aquest camí cap a la consulta. A les essències de l'ADN centralitzador, el PP i Ciutadans, es mostren coherents amb en Mariano acumulant adverbis esdrúixols absolutament sense matisos en la inapel·lable impossibilitat plausible de celebrar aquest referèndum el dia previst al calendari del santoral democràtic, i que avui s'ha marcat de color festiu.

Espanya té un problema. Què ofereix a canvi que no siguin negatives reiterades en superlatiu i apocalipsis cosmogòniques. O amenaces, alguns no estan per les subtilitats amb urnes ni els sil·logismes amb interrogant. En Mas –l'Àrtur, com el bategen- que també tragina una carreta de compromisos i de comparatius de superioritat, sembla que ven quelcom més -ho intenta- en positiu i sense agressions dialèctiques ni perdre-hi les formes, els bous o les esquelles. Esperem que el carro no vagi ple només de fum i de confeti nadalenc. Però a Catalunya sí que hi ha certa, o molta, il·lusió pel projecte a què aspira una part de la societat. És a tocar. Catalunya vol marxar. Allí on des de l'altre barri hi situen un panorama dantesc de devastació postnuclear quan els separatistes expliquen la versió del conte de la lletera amb vaques que pasturen a la terra de Xauxa.

L'estat té un problema. I gros! Perquè les aspiracions dels independentistes, tant els històrics com els de la nova formada, es veuen concretades i es perfilen. S'han posat fites, dates i mapes a la consulta. Quelcom que va més enllà de les formacions de carnet i amb representació parlamentària. És el retruc i l'eco que els polítics s'han vist obligats, mal que els pesi o gràcies a això, d'adoptar com una criatura pròpia. Diguem que la paternitat biològica, o la culpable del pecat, pertany a la societat civil catalana –la de la cadena humana- que se sent bandejada d'aquesta Espanya que, avui, ha patit un contratemps més i no és d'un calibre desdenyable.

Acció i reacció. Les profecies per preveure'n les declaracions i les intimidacions a la consulta s'han verificat –i més que ho faran-. Sentint algunes veus conciliadores de la cosa mediàtica episcopal d'altiplà, ja ens podem calçar si aquesta partida de cartes no ens és mínimament favorable. Ja no parlo de victòria contundent, que les treves es poden pactar, si és vol. De moment, som davant la negació total. I ara què, doncs?

El país té un problema. Però no és, afortunadament, aquell conflicte basc. Que el problema catalán ja pentina cabells blancs quan no alopècia de la que es converteix en epidèmia global ultrapassada la centúria. Enmig hi hauria l'antecedent recent de l'Ibarretxe. Avui me l'ha recordat en Mas quan deia allò de "la mà estesa". El dirigent basc ho va reiterar fins a deixar-hi les ungles de la loquacitat en el Congrés dels Diputats a Madrid. Una, i una més, vegades insistint en "la mà estesa". En va tornar cap a Bilbao amb l'extremitat amputada dins d'un tupperware enterrada en glaçons. No estic al cas de si la hi van poder reimplantar i si ha recuperat, a dia d'avui, tota la mobilitat política. Em temo que no. Simetries polítiques del moment Ibarretxe conflueixen en la manca de suport –com ara- dels populars i dels socialistes a la iniciativa.

Hi ha matisos, dibuixats a llapis i també amb tinta indeleble, però les rèpliques i les mans esteses –esperem que no amputades- s'assemblen molt. Llavors, el PP va canviar el codi penal introduint la subtilesa democràtica –i dialogant- de castigar amb pena de presó qui convoqués un referèndum sense permís de Madrid.

No és que es Espanya es trenqui, s'ensorra. I no ho dic des de la prepotència dels que aspirem al paradís regalat i sense problemes de la independència egoista. Si al pastís autonòmic de l'actual estat espanyol en quitem la porció geopolítica i estratègica, la que diuen algun dia connectarà amb Europa –AVE i Eix mediterrani-. La que disposa d'un port potent i un aeroport cada vegada més internacionals. La que ostenta un pes prou específic i significatiu en el PIB i les exportacions –em solidaritzo amb els productors del cava nadalenc i prometo beure'n més-... Què resta? La queixalada territorial fa mal i va més enllà dels rancis arguments decimonònics de la indissoluble unitat de la nació amb vocació per esdevenir far d'occident.

Si els polítics, els gestors que han de sintetitzar les sensibilitats i aspiracions civils, no són capaços de trobar un espai on tots ens hi puguem sentir confortables i acollits en la diversitat polièdrica tenim un bon embolic.

En el foc nou dels vells arguments irreconciliables i esgotats s'hi ha de coure i repensar un nou estat, una nova administració amb renovada predisposició per la justícia social, l'equitat i l'eficiència on les oportunitats esdevinguin possibles.

Així es presenta i es pot percebre aquesta ocasió. També amb un punt de clau roent en l'actual context on arrapar-s'hi. La fem i la voldríem imaginar com la sortida al túnel negre ple de fum que fuig d'unes valls on regnen la manca d'il·lusió, la corrupció, el desprestigi polític, la promesa mentidera, la demagògia i, sovint, l'insult a la intel·ligència.

Qui no cau, doncs, en la temptació de sortir corrents al carrer tot preguntant on són les urnes i quin dia ens deixen votar.

Llums

Un conte -o una crònica- de nadal?

Camino sense anar enlloc per la Barcelona vestida de vespre enmig de l'esclat de llums llampants en la bellugadissa apressada. Els turistes també van de bòlid encalçant espirituals messies; no us perdeu, companys, resplendeix un far intermitent disfressat de paraigües cridaner.

El rovell de l'ou urbà s'ha abillat de lluentons que pampalluguegen fent l'ullet il·luminant-nos de consumisme. Nadal ja! La ciutat i la festa s'entesten a redimir-nos. És l'esclat de les bones intencions des dels millors desigs.

Al cel també s'ho contemplen –bocabadats- venus insolent i una ungla de gat urpint el firmament com una lluna. Preludien el devessall d'optimisme que amara l'advent? No ens perdéssim, amics. L'estel fa via i ses majestats de l'orient feinegen atrafegats a les drassanes, prop dels grans magatzems, carregant els camells d'il·lusió i de presents.

Vagarejo badoc. La ciutat irradia alegria. Miro. Però hi ha qui deambula solitud no volguda, qui esperança perduda i qui pidola estirant la solidaritat dels dies allargant la mà mentre atalaia el dring d'una moneda. Impostos de caritat nadalenca per a qui conjura la sort per tenir escalf, salut i feina. El món, Barcelona, ací!

Aturat a la cantonada estratègica dels silencis gòtics alço el cap i miro enlaire. Fanal enllà on s'hi amaguen -juganeres i rancunioses- venus i la lluna disfressada d'urpa felina metàl·lica, m'amaren infanteses de neu i poble, quan les volves silencioses esclataven als ulls innocents i es fonien amb incredulitat. Neva!

Sense remors, en la polidesa blanca més neta imaginable, l'univers davallava arrebossant-nos d'alegria i de temor immaculats. Un espectacle sota el pàmpol de la bombeta precària a la plaça. El vertigen dels flocs, parracs de neu aterrant, glorificava la lletjor ordinària dels dies, les coses i les cases vestint-los de núvia enfredorida. Encara érem neu verge sense trepitjar.

Al pla de la catedral, a la fira dels pessebres deconstruïts, s'hi esmicola el trencaclosques de la il·lusió no retrobada. Cerco entre les paradetes, però no en venen o n'han esgotat les existències. M'adono com la vida ens castiga amb les diòptries dels anys i ens encartona aquelles sensibilitats màgiques. Ens caldria una escala de gat per tornar a enfilar-nos-hi, a les balconades de la infantesa. Endormiscats espiàvem els patges casolans quan ens omplien més d'esperança que no pas de regals.

Em conformaria amb la nitidesa de la lluna nadalenca a la ratlla de l'horitzó, però només els demanaré -a la carta d'enguany- que em tornin a portar paciència per a qui m'ha de suportar i tendresa per a qui m'ha d'envoltar.

M'arribo a la Plaça de Sant Jaume i m'aturo a contemplar el miratge de pessebre. Grimpo a peu pla, com un patge de rei mag, pels terrats d'una Barcelona impossible. Espio per la finestra el menjador parat de nadal buit de presències i amb massa cadires buides.

Paro l'orella de la melangia. És el perfum de les melodies nadalenques amb tenors infantils recitant, enfilats en una cadira, poetesses que ens abandonen. Semblaria que només la màgia de la innocència ingènua ens pot alliberar de la foscor solsticial.

Intentem-ho –malgrat tot- de ser feliços. Siguem bons minyons!

Wertígens

Ahir van aprovar una nova llei d'educació, la llei Wert. Ja és un símptoma quan les lleis treuen el cap a la vida amb nom i cognoms. El que el sentit comú ens diu que és d'interès general no hauria de ser patrimoni de ningú. Tot cas, des del consens, hauria de representar un marc on tothom s'hi pogués sentir més o menys confortable. Ens calen lleis el més fuenteovejuna possible on tots haguem d'admetre el protagonisme i la responsabilitat, quan pertoquen.

Acaba de veure la llum per a la millora educativa; una més, una altra. Ens manquen dits a la mà del seny per comptar quantes n'hem inaugurat en aquests anys de democràcia. Set? Germinen amb voluntat d'esdevenir plànol durador o full de ruta en contra dels trencacolls contextuals per tal de prevenir els atzucacs en el fracàs i la deserció. Volen greixar l'excel·lència i –no sempre- fomenten la cohesió social a través de l'accés i l'atenció en igualtat de possibilitats per als que patim necessitats del tipus que siguin.

El dret a l'educació! Quina meravella de principi. El dret i el deure a poder desenvolupar les aptituds i les capacitats de cadascú. La columna vertebral de la societat i la inversió en bons de futur més rendible als bancs de l'estat on els professionals construeixen la casa del futur amb material sensible, el més delicat que ens puguem imaginar. Preguntem-ho a les mares? Personalment, si em decanto pels excessos d'alguna bombolla, és per la de la formació.

Va existir una època en la història d'Espanya en el qual cada ministre del gremi del guix cal·ligrafiava a la seva pissarra la seva llei. És el perill dels possessius aplicats en política tot apropiant-se del que hauria de ser compartit; una temptació fàcil des de la miopia que vol remeiar-ho amb vidres monocolors, quan no ho fa amb ulleres de fusta directament. Els dimonis patrimonials ens provoquen els protagonismes interessats amb massa facilitat. I les herències polítiques amb titularitat personalista esdevenen revenges d'oblit o rebuig deixatades en una altra llei amb uns altres cognoms. El rei ha mort, doncs visca el rei! Un crit que ja es coreja, just batejada la criatura a qui ja han sentenciat a una eutanàsia sobtada així que toqui un recanvi de majories parlamentàries.

En la solitud freda del novembre congelat haurà vingut al món una llei nua i sense escalf una mica atacada per aquest rigor mortis prematur. Que no aixeca passions entre els manobres que han de construir l'edifici amb aquests croquis que els ha dibuixat l'arquitecte Wert. Els mestres han viscut tants dissenys que ja comencen a entendre-hi, en esquerdes estructurals, al primer cop d'ull. I aquesta pot ser una escletxa a causa de l'aluminosi en els fonaments de l'ensenyament públic i de l'escola catalana.

Massa fum i massa soroll. Sense veure-la rodolar als circuits de proves, ja es percep que a molts dels pilots no els entusiasma. Només en Wert i els de la seva escuderia viuen entestats a continuar la cursa sense revisar-ne la carrosseria, repassar-ne les bugies, ni comprovar la pressió de les rodes. La pista per on evolucionen els bòlids hauria de permetre una seguretat sense corbes sobtades. Tampoc hauria de ser exclusiva de prototips amb massa accessoris. Que aquells vehicles més modestos, els que consumeixen menys i també els històrics els fes goig de transitar-hi; sinó per circular-hi vertiginosament, sí per gaudir-ne i aprendre-hi quelcom.

De tot plegat, després de tanta tombarella educativa, aquest món on s'hi ensenya i s'hi aprèn té una garantia que va més enllà del formidable assortiment de perfils legislatius. Els professionals en són els garants indiscutibles quan s'estimen la professió i el material vulnerable amb què modelen el demà. Perquè en educació tot està inventat, només que la solució no és enlloc o no l'hem trobada encara. Hauríem de provar a cercar aquesta pedra filosofal en la dedicació seriosa, vocacional –quin concepte!- efectiva i afectiva amb què tracten els professors i les mestres els nens i les noies que tenen a càrrec i en són "tutors" a temps parcial –quina altra paraula!-.

Aquesta llei Wert engruixirà, com d'altres, el catàleg fonamental de les veritats absolutes i universals amb què ha estat redactada. No es percebuda ni integrada en l'imaginari col·lectiu d'allò que era necessari. Ve a posar-hi més ideologia que no pas pedagogia. Per això aquest refús abrandat al carrer i tan indiferent als rings on els mestres exerceixen d'espàrrings.

Serem capaços de poder moderar, algun dia, aquestes wertiginoses febrades que assoten l'educació i l'ensenyament!

Gestos!

No fa massa m'han regalat un llibre petitó, dels que es llegeixen d'una tirada al rodalies. Té aspecte de breviari, ben editat en paper de qualitat –com solien el llibres abans que els envaséssim al buit en pantalles incandescents-. Especifica que es tracta de paper cent per cent de boscos ben gestionats. Només caldria afegir que és una obra sostenible perquè un percentatge –simbòlic- s'assigna a replantar plançons destinats a nodrir la decadent indústria de la cel·lulosa. Un llibret de full blanc mat amb textura artesanal lleument rasposa. De les mides d'aquelles novel·letes de vaquers i bandolers que gaudien de tant d'èxit a la dècada dels seixanta i durant els primers setanta del segle passat. Eren formats que gairebé es podien amagar al palmell de la mà, a l'infern d'una sotana o es passejaven discretament i sense massa nosa a les butxaques posteriors d'uns texans tot escarnint el protagonista, un polsinós sheriff foraster que encaterinava la rossa del bar.

L'obra es titula L'art de callar, de Joseph Antoine Toussaint Dinouart, reconegut als aparadors dels llibreters com l'abat Dinouart. Un autor del segle XVIII, prolífic escriptor de temes diversos amb predilecció pel món de les dones. Le triomphe du sexe li va acabar costant l'excomunió. Una condemna, ad vitam aeternam, motiu pel qual va redactar, dedueixo, aquest art del restar muts i la gàbia.

La fúria per parlar i per escriure sobre "religió" –ho escriu al segle XVIII- i sobre el govern és com una malaltia epidèmica. Tant els ignorants, afirma, com els filòsofs del dia –potser hauríem de traduir tertulians- han caigut en una mena de deliri. Es pregunta quin altre nom podem donar a aquestes obres amb què ens emboirem, de les quals en són proscrites la veritat i el raonament. Només contenen sarcasmes, burles i contes més o menys escandalosos. Aquestes llicències ens han menat a un punt que hom no pot passar per enginyós, per filòsof, si no es parla o s'escriu –m'aplico la recepta- contra la religió, els costums i el govern.  

Cal, doncs, contenir la llengua i sotmetre la ploma –el ratolí i la tecla també-. Ve a concloure que per a l'home assenyat el silenci s'ha de tornar indispensable per tal de conservar el respecte per la religió i de procurar a l'Estat ciutadans fidels, discrets i virtuosos. Tota una contradicció cridanera lloant la quietud des del discurs loquaç. Cal reconèixer, però, la força impactant del títol. Callar, saber escoltar, abstenir-se d'emetre un judici inoportú és, efectivament, un art difícil de conrear, i escàs, que acostumen a practicar els prudents i alguns savis.

Aquest peculiar autor ens anticipa els fonaments de la comunicació no verbal. Allò que som capaços de transmetre sense articular paraula amb la gesticulació que acompanya els silencis prudents, artificiosos, complaents, burletes, intel·ligents, estúpids, aprovatoris, de menyspreu i, també, el silenci polític.

N'hi ha d'artificiosos que abelleixen els esperits minvants, de desconfiança o de revenja que es dediquen a sorprendre inoportunament. La floreta suau dels complaents ben diferent dels que s'expressen amb silencis burletes i punyents. Els intel·ligents amarats per la passió viva en l'alegria, l'amor, la còlera i l'esperança que causen més impressió per la remor sense soroll de l'ànima que no pas pels mots inútils –perquè fan curt- que els poden acompanyar; la paraula, en aquest cas, només els afebleix. Ben lluny del silenci estúpid.

Mereix un punt i a part el silenci polític. No voldria pas caure en la pedra que combat l'abat Dinouart, d'escriure contra el govern. El practiquen homes prudents que es reserven i es comporten amb circumspecció, que mai s'obren del tot, que no acostumen a dir sense embuts el que pensen, que no sempre poden explicar la seva conducta i els seus designis; que, sense trair el dret a la veritat, sovint no poden respondre clarament per no deixar-se descobrir. Aquest mutisme pragmàtic el podríem  acabar adscrivint al subconjunt dels artificiosos.

Em pregunto què en restarà i què haurà impactat més de la celebrada i mediàtica compareixença política del banquer amb tramoia de sabata de fa just uns dies. Romandrà el discurs o l'amenaça? El gest d'espardenya, semiòticament pudent, crec que ha estat molt més eficaç i visual que no pas l'eixelebrada duresa arrauxada de la paraula.

Tot plegat es tracta de posats, cares i carotes. Una sintaxi d'ulls amb morfologies de celles i expressions que diuen més que una boca o un llibre oberts. Es tracta dels gestos!

AmojaMar

(A los pescadores gallegos. Un pasacalle fastuoso para marineros desahuciados. Noviembre 2002)

            Un chapoteo pastoso y sordo de olas venía cargado de malos augurios. Se miró las manos de marino curtido. Eran cartas de navegar rajadas, palas de remo resquebrajadas y ásperas como las lonas de la barca del viejo. Cerró los ojos por no delatar la tristeza. Apretó los dientes para no gritar… Y sujetó los puños para no arremeter.

Una gaviota atrapada era el testigo exánime del momento. El pájaro marinero estaba macerándose en vida y el olor era el del mismo infierno. Las olas venían calladas, sin alegría. Espesas y sin la arrogancia del azul vida que siempre habían tenido. El mar era la panza de un rugoso cetáceo gigante que respiraba asmático. Agua ajada de piel de elefante enfermizo. Hedor, muerte y rabia. No podía ser, aquello era una pesadilla.

Porque en las noches de mal dormir su peor congoja era que se asfixiaba en el océano y era pasto de los congrios o de las nécoras. Un agujero en la quilla y en un instante la salazón licuada del mar le amojamaba en salmuera para la eternidad. Se despertaba abotargado con las pupilas yodadas y la razón plagadita de algas trepadoras. Helechos marinos que ascendían triunfales por las patas del camastro. Horroroso.

De todos conocido cómo flotaban y cómo venían de maltrechos los cadáveres que el mar en masculino arroja a la costa. Acorchados y rellenos de centollos carnívoros que se entretenían en conciertos para costillar mondo y lirondo. Y los más que traían las calaveras con las cuencas deshabitadas y el pelo enredado entre rollizos camarones. Esas eran infantiles desazones…

Contaba el abuelo, que en gloria esté, que él en persona a golpes de remo se las vio con un pulpo que era capaz de estrujar la barca y llevarla a los reinos sumergidos del dios Neptuno con vela, palo mayor y aparejos… Todo, él incluido con su caja de anzuelos para el arte del palangre.

¡Ah, el mar! A la mar no hay quien la pueda, hijo. Y dicho esto repetía una y otra vez la historia del pulpo gigante y el remo. A veces se le olvidaban detalles y otras se permitía cambiarle algunos pormenores. Según el día y el público. Lo invariable era la envergadura terrible del cefalópodo, que en llegando a la descripción de semejante monstruo de las profundidades abría los brazos y respiraba hondo, como un enorme pez luna, un cachalote de los grandes o más, según.

Era un chapoteo pastoso de textura viscosa. Un mar fétido como las entrañas podridas de los muertos que arrima a los acantilados. Un mar tullido, inerte que topaba a cabezazos opacos en el litoral rocoso. Un mar que ya no era mar.

Se regodeaba el viejo, entre el aguardiente y la manera de caminar a tumbos, tal que aún estaba al timón de la barca, dando bandazos locuaces propicios para provocar pesadillas a las criaturas. Audiencia ávida de pulpo gigante con grelos. Y el abuelo no tenía empacho en exagerar. Metros y metros de tentáculos, que si a uno de ellos se le antojaba –el abuelo desplegaba los brazos y subía el tono de voz ,- impedía la pesca por la ría. ¡Qué miedo! Y los rapaces hechos un ovillo se apretujaban por si se abría súbitamente la puerta de la taberna y aparecía semejante alimaña con sus brazos infinitos de ventosas como platos.

Porque el mar era vida, era misterio, era el azul irisado, eran gaviotas y, por encima de todo, su trabajo y el medio de subsistencia desde que se perdía la memoria en los tiempos de los pulpos gigantes del abuelo. La madre mar en femenino que cobijaba, rugía y, a veces, engullía a sus hijos, un tributo que invariablemente se cobraba sembrando de viudas el litoral. Costa de la muerte o fin del mundo. Lo mismo da.

Un chapoteo triste, de canción para el olvido. De nota fúnebre. Tenía un nudo en la garganta, un tapón que contenía toda la rabia. Sólo impotencia porque los hombres no lloran. O eso decían. Las piernas le rilaban y no acertó a gritar, emitió una especie de quejido hondo que el puto chapoteo integró en el crepúsculo del día. Decorado para el ocaso.

Se sentó en la piedra del abuelo, desde donde jugaban a adivinar los destinos de los buques con rumbo a América. El abuelo le tomaba el pelo con que si entornaba los párpados podría vislumbrar los pañuelos de los que se marchaban. Sacudidas blancas de morriña ondeando en el horizonte aventurero.

Donde se acaba la tierra, el mundo, al filo del océano. Allí donde un precipicio cae en picado y existe un corte a cincel, hay –decían, ya no el abuelo sino el maestro- un formidable hoyo habitado por atlantes y monstruos de peor calaña que los pulpos desmesurados. Recto por donde se pone el sol –y el atardecer está siendo gélido y otoñal- existe el infierno de los piratas lisiados y marineros en pecado, el lugar a donde van a parar los cadáveres que el océano no devuelve. Un bache abrupto en la línea del horizonte por el que se despeñaban los osados exploradores de tierras nuevas. Sostienen que hay un continente bajo el mar con los peores martirios y las mayores penitencias que se puedan relatar. Tierra de nadie que no conoce de purgatorios donde las liturgias no sirven y a la cual las meigas no tienen acceso. Un lugar habitado por todas las naves que la furia machorra de la tempestad se ha tragado.

Pero la corriente venía escoltada por un chapoteo pastoso y sordo de olas cabezonas cargadas de viles augurios nunca vistos.

Todo un negro cortejo fúnebre. 

 Non esquecemos. Non á impunidade. Mareas negras Nunca Máis.

Tancar la paradeta

-Dóna'm un altaveu i mouré el món! –ha rectificat l'Arquimedes. És tan potent l'opinió, poder crear criteri i tendència, que la informació esdevé un dels tresors més preuats -i eficaç- en la lluita titànica pel control del poder a través de les metàfores. Perquè n'hi ha de tota mena: de poètiques, de visuals, de tertúlia, de mentida i de plàstic. El conreu de la metàfora és, doncs, variat, esplèndid i agraït.

Els anglosaxons en diuen mass media, de la gestió de la informació de masses o de la multitud, com preferiu. Es tracta de l'estratègia subtil o pel broc gros –com vulgueu- d'allò que arriba a qui dipositarà, un dia no gaire llunyà, el preuat vot en una urna. Crear mentalitat, incidir en l'actitud o posar de moda una manera de viure, tant en el fons com en la forma. Que l'embolcall també hi contribueix, a la causa.

Per això es fa estrany assistir al funeral d'un mitjà que és el mirall –o l'espantall- de les facècies, grandeses, discursos i arguments del poder que el controla. Una eina electoral permanent que és cara, però que ofereix resultats si es fa servir amb cura, eficiència i amb bons professionals.

La Ràdio Televisió Valenciana, RTVV, tanca portes. Abaixa la persiana de la paradeta. Assistim a la crònica d'una mort anunciada en les audiències i fulminant a causa d'un expedient nyap de regulació d'ocupació. Els plasmes pampalluguegen i les ràdios tartamudegen. Els treballadors haurien de ser readmesos si no fos perquè la factoria de somnis i d'esplendors plega. Vint-i-quatre anys d'emissió. Mil sis-centes persones afectades.

Al País Valencià, la Comunitat Valenciana, o a la regió llevantina, semblaria que li ha tocat d'exercir el dissortat paper honorífic de convertir-se en un laboratori d'assaig per a despropòsits dels que podem emmarcar a l'aparador dels desastres amb el beneplàcit de les majories absolutes. Fastuós! Com per escriure un manual de males pràctiques dedicat als que hauran d'entomar aquests llegats. Penso en el president actual de la comunitat, és dels governants que no parla d'herències ni de malbarataments. Com si el xàfec, amb el que cau, no anés amb ells. Ho deu haver llegit al llibre d'estil del Mariano. Efectivament, diluvia. Hi ha dirigents amb responsabilitats que és limiten a obrir el paraigües, tancar la boca i oblidar-se dels esquitxos.

Deu ser que la vida és una Tómbola! I per això no han estat agraciats, els treballadors de la RTVV concretament, ni amb una nina txotxona ni amb un trist perro piloto. Professionals amarats per tempestes reincidents que ara el govern eixuga a cops de decret llei sense arguments. Teníeu raó i us l'han donada, però ara nosaltres tanquem. I per com evolucionen les honres fúnebres no sembla pas que s'albiri en l'horitzó immediat un senyor Bachs, vestit de faller, disposat a reobrir el negoci. Al contrari, per les rodalies de la Castellana, la Tv de l'Esperança –no confondre amb el telèfon- ja es contemplen les barbes del veí en remull i temen que la dèria en taca d'oli s'estengui com una grip de tardor que pot afectar els telenotícies provincians.

Ebre amunt –similar a l'AVE que ha trigat una eternitat a arribar- esperem que aquest brot gripal sigui quelcom estacional del tot puntual, sense més estralls ni efectes secundaris. Ja es veurà. Ens hauria de consolar i tranquil·litzar l'aferrissada i formidable barrera profilàctica que s'ha exercit en matèria d'ones hertzianes. Pel bé de la salut pública dels nostres mitjans cal preveure que la conjura a cops d'escombra contra TV3, així que irradiava les valls del Túria, ens haurà protegit, alhora, dels virus que assoten els mitjans de comunicació valencians.

Proposaria, quan s'apaguin malauradament els focus, una carta d'ajust per a Canal 9 ben optimista i esperançadora. Poden reeditar l'exitosa notícia protagonitzada per la Sra. Rita Barberà i el Sr. Camps cavalcant un Ferrari descapotable fent tombs infinits a les pistes de l'aeroport de Castelló. Saluden i somriuen enfocats ben objectivament pel cantó més fotogènic de la vida. Satisfets i orgullosos en el repte d'ofrenar noves glòries a Espanya.

Tómbola!

Tardor

De cop, enguany d'una revolada, els déus tocatardans de la tramuntana s'han decidit. Vents del nord enllà recuperen el seny i ens porten les temperatures que pertoquen. Ens abandona la xafogor que predeien els profetes alarmistes del presumpte canvi climàtic. S'imposa la samarreta. Ara sí!

I Tardor ens bressola pansint fulles i atonyinant verdura. Fruita seca al calendari dels novembres. Gastronomies de castanya eixuta i de moniato molsut. Menges farinoses que s'han d'endolcir amb mans expertes per vestir-les de panellet endiumenjat. Perduren, no es malmetem i històricament han estat ofrenes per a difunts i divinitats farcides de calories i d'agraïment. Bona castanyada! 

Dies de baixa tensió. De molles fluixes i foscor. Tardor és mandrosa, costeruda. És dama de sang freda vestida d'argila. Senyora de l'enyor amb un regust a terra aspra propiciant que s'hi celebri la diada dels morts. Va estar en Bonifaci IV que santificà el Panteó de Roma instaurant una missa solemne en honor dels avantpassats i un pelegrinatge als cementiris. Una festa pagana més reconvertida a la litúrgia cristiana.

Si a la jubilació ens beatificaren, el dia de l'enterrament ens santificaran. Compte! Als sepelis també hi assisteixen els enemics! Ni que sigui per constatar que no ressuscitem al tercer dia. Per això la diada de Tots Sants té un caràcter més íntim, casolà, tot recordant i honrant aquells que realment ens importen.

Més que a resar, que també, es tracta de reviure amb afecte. –Us trobem a faltar –alguns murmurem declinant oracions de collita pròpia. Em deia l'avi –Hi ha una edat en la qual en coneixes més a dins que a fora–. Acostumava a fer un tomb pel cementiri, a visitar sovint aquells que ja no hi eren, els absents a les taules del cafè. Ara se les deuen tenir amb els éssers celestials en una partida a cartes amb els arcans de la mort com un trumfo a la màniga.

On sou ara? Em podeu sentir? Tanta incertesa esborronadora aclapara. I si no existís res? Per si de cas, sovint practicant el sarcasme negre, afirmo que la meva reencarnació –una opció metafísica de les més reeixides- serà en un gos que és l'enveja de tots els deprimits de la comarca. Ben cuidat, pentinat de perruqueria per a quissos, a dieta permanent i amb cita prèvia al veterinari. Que li faig requeriments, a l'amo, i l'observo atentament per esbrinar si el tracte en públic és el mateix que en la intimitat.

Malgrat tot, com que per ara no hi ha resposta certa, em vull aferrar al més plausible. El cel ha de ser, per força, els pensaments, les flors, els rituals, cada vegada que recites a la manera budista allò de "al cel sia" o que "déu us mantingui en la seva glòria". El cel és la capacitat de fer present una absència. Ja que al no-res descarnat se'l conjura amb el gest còmplice, amb l'alè de la memòria. I allí on sigui que reposen aquells qui ens estimàvem i vam estimar, han de sentir una alenada càlida i l'escalf de la gratitud. Segurament, i només d'aquesta manera, podem pagar la penitència pels silencis, allò que no els vam dir quan podíem.

-No és el que sembla, amor!

El desamor és un tema universal. Entre la mort i l'amor hi ha tot un ventall d'harmònics i registres que ens permeten teixir les trames més sorprenents i inversemblants. Sovint, es tracta d'una veritat incontestable, la realitat supera els serials, les novel·les negres, les òperes i la cançó lleugera –com es deia als seixanta-. Hi ha situacions viscudes que no suportarien, per exagerades o extravagants, l'argument d'una telenovel·la en horari de migdiada. Qui s'ho creuria? Però és cert!

En aquest context -de rabiosa actualitat- l'amor i el desamor transiten pels nous canals de les xarxes socials. Una evolució de vertigen que ha esborrat allò que ens semblava el súmmum, els missatges de mòbil, els de text anomenats sms. Després va arrasar el Facebook. I ara, des de fa pocs anys, s'emporta la palma el WhatsApp. Amb aquest col·loquialisme anglosaxó designem la comunicació instantània per excel·lència.

Si el telèfon, aquell aparell negre amb closca de lepidòpter gegantí, meravellava els nostres avis, què manifestarien de les possibilitats actuals. Hem ultrapassat totes les expectatives, menys les que estan per venir. Més relacionats que mai. Més propers i connectats. Però, què dir en aquesta immediatesa frustrant. Als ascensors parlem del temps i a les barres dels bars de futbol. Quina serà la conversa estàndard que en sortirà d'aquesta nova situació?

Aquest WhatsApp, un joc enginyós de paraules que ens interroga, "què passa?", segurament inspirat en aquell "què et passa pel cap" del cosí germà gran, el Facebook, ens ha convertit en addictes –encara més- de la pantalla fluorescent de l'andròmina. Una dependència repelada que viu òrfena de la cosa epidèrmica en l'acte de la comunicació com ens l'havien ensenyat.

El Twitter, per l'economia i l'estalvi de grafies, en un congrés d'acudits cibernètics seria un invent de catalans garrepes. És un allau de titulars més o menys enginyosos, més o menys suats. Com aquelles notes breus arrugades que llençàvem als companys de pupitre mentre el mestre gargotejava la pissarra. La informació metrallada aclaparadorament sense entrar en matisos no té temps perquè caduca així que l'hem emès i una altra boleta impacient ens impacta al clatell. Algunes piulades tenen quelcom d'aquelles pilotetes o grans d'arròs propulsats amb la sarbatana traïdora d'un bolígraf sense mina.

El WhatsApp, mentre no el destroni cap aplicació amb algun plus més, és el rei de les xarxes. El de la piuladissa, que semblaria més propi d'aloses shakespearianes i de Romeus i Julietes endollats, no ha triomfat en aquest vessant. Potser fa curt per insistir en el llenguatge de les emocions cursis i reiterades. Diguem que no dóna la talla per a l'amor ni per a la seducció, la precocitat expansiva de les efusions repetitives no hi caben físicament.

El nostre protagonista, el rei del missatge, és més personal. L'amor en majúscules no és un titular sinó un procediment, un ritual meravellós amb quelcom d'ornitològic. De saltiró de cardina en un teclat excessivament minúscul i subtil. Un colom missatger que ha evolucionat a marcapassos emocional en el mode vibració. Podem viure amatents i angoixadament expectants a un batec que ens porti noves. I d'amagatotis, fent veure que consultem el radar meteorològic, patim un atac de desencís quan el missatge només és l'oferta del supermercat pakistanès de la cantonada.

Aquests dies, al WhatsApp, l'han assegut al banc dels culpables. L'acusen de ser l'eina del crim. La prova material. Com una pistola que fumeja, un ganivet ensangonat, una taca de pintallavis recent, un pèl llarg i ros o una arracada sense aparellar encara calenta al seient de l'acompanyant. Compte amb les evidències i els indicis! Que l'ètica de la infidelitat també té principis i no hauríem de repetir allò tan poc escaient –No és el que sembla, carinyo! –perquè ens han enxampat amb el mòbil encès i amb cara de babaus.

Potser és perquè l'eina del crim –presumpte mentre no hi hagi més proves concloents- ha entrat al sagrat temple de la convivència domèstica i conjugal; com si l'amant/a es materialitzés a l'hora del cafè. Ja no es tracta d'un amor platònic i melós, sinó d'un amor a piles o amb bateria. D'alt voltatge.

Els advocats defensors de l'aplicació al·leguen faltes d'ortografia, icones universals que no diuen gran cosa o arxius impersonals amb acudits i fotos curioses. És la defensa de la ambigüitat comunicativa, com en la interpretació de les lleis orgàniques, la que ens pot salvar de la patacada. Precisament els missatges i piulades que no diuen res són tocs impersonals que afalaguen l'amor propi de qui no es comunica primer. Un altre codi universal que continua vigent malgrat la immediatesa. Qui dispara abans? Ha tornat la llei del llunyà oest amb tot d'indis rondant pel menjador.

Diuen que trenta milions de parelles –milió més, milió menys- s'han separat a causa d'aquest esgarriacries amb tecles virtuals. La gelosia i el desamor tenen indicadors de procés. Saber que has obert i manipulat la cosa i no has contestat a un missatge que t'he enviat, pot ser tan dur com defugir una mirada, rebutjar una manyaga o ignorar un requeriment. Perquè els amants que s'estimen i s'importen de veres tenen, alhora, el dit veloç i el mòbil vibrant.

-No és el que sembla, amor!

Capitana de la tropa aragonesa

L'albada tardorenca desperta carregada de cerimònies on predomina el lorquià verd guàrdia civil. La diada hispana de la raça marca festiva el pas -Visca el rei! -que s'ho contempla en diferit. I la Pilarica, Ebre enllà on el riu guarda silenci, no vol ser francesa, que es proclama capitana de la tropa aragonesa.

Plaça Catalunya s'omple de banderes. Alícia Sánchez Camacho, la passionària del PPC, levitant com un globus aerostàtic, anuncia que el poble català ha trencat la barrera de la por manifestant-se orgullós de ser espanyol. La majoritària Catalunya silenciosa avui ha pres la paraula i ha conquerit els espais. Multituds multitudinàries haurien col·lapsat la comtal Barcelona –tota- i Catalunya –sencera- menys la part que frontereja amb la dissidència. Finalment, la gentada, acomboiats i emparats per aquella gernació que es va abstenir a la via catalana, ha proclamat l'estat de benaurança d'estimar Catalunya i Espanya alhora. Lletra i música per a un bolero i no tornar-s'hi boig. 

La via catalana, però, fa l'efecte que guanyaria per golejada a la lliga de les manifestacions que darrerament es fan i es desfan. Els estadístics viuen immersos en el repte professional d'esbrinar si els aplegats han estat tots catalans, dels que hi viuen i hi treballen.

M'he creuat al carrer de casa amb un manifestant que onejava una bandera multiús i amb un cor tripartit -com descriu el cantant- entre Espanya, Catalunya i Europa. Som catalans, som espanyols. Sóc un truà, sóc un senyor refila un altre canari flauta. Enlloc he vist un som espanyols, som catalans, que l'ordre dels factors –segons l'aritmètica de l'Esperança Aguirre- sí alteraria el producte.

Les banderes nacionals d'Espanya, a les façanes urbanes, es podien comptar i tampoc semblaria que superessin en nombre a les estelades que perduren i es marceixen entre els geranis a les balconades barcelonines. Banderes i senyeres cromàticament agermanades conviuen afectades per una epidèmia de daltonisme ideològic amb les franges retallades.

Per què no provem a fer-ne un recompte seriós amb urnes i oblidem les estadístiques de l'aproximació interessada? Mai el metre quadrat no urbanitzat s'ha mesurat a pams tan arbitràriament.

Hi ha també a la ciutat un entreacte del mateix cicle dramàtic. Escenografia diferent i bambolines nostàlgiques. Una bona escudella amb brou de gallina preconstitucional que volava baix i escatainava a les rodalies de Sants. Els ultres radicals i feixistes exigint de poder-se manifestar apel·lant a un dret d'expressió que fóra el primer que ens trencarien: la boca, el pensament i l'opinió dels que no entonen les seves ensucrades melodies –Mas, cámara de gas!-.

Que visquin, però, la llibertat d'expressió i el dret de manifestació!

             

Terratrèmols de butxaca

Els terratrèmols que han sacsejat la meva existència han estat anecdòtics i, per sort, febles. Com tothom n'he patit també d'altres menes. D'emocionals. Dels que et descol·loquen una temporada. Dels que et fan qüestionar els fonaments que en teoria no haurien de fimbrar. Són moviments sobtats i imprevisibles que trontollegen allò que fèiem inamovible. També existeixen els tsunamis, una mena de terratrèmols amb molta fúria humida i desgraciadament d'actualitat.

De petit, per viure en una zona sensible a la cosa sísmica, sovintejaven aquestes batzegades sobtades i traïdores, gairebé sempre de nit. Llavors algú, per pacificar les criatures, argumentava que es tractava d'una vaca o d'una euga que s'hauria deslligat a la cort i envestia les parets de l'estable. L'any 1428 n'hi va haver un de pronòstic que desballestà poblacions i monestirs romànics al Ripollès. Tothom en parla com el terratrèmol, una singularitat que perdura en el record per com de ferotge i de devastador va fuetejar la contrada.

Els terratrèmols, els lleus que he viscut, els he percebut de dues maneres. Potser n'hi ha d'altres manifestacions diverses. Un és com si el terra que trepitges es desplacés, es torna tou com en una escenografia daliniana. La sensació és de ninot que mai cau, una mena d'oscil·lació vertiginosa que ens trenca els esquemes gravitatoris. M'hauré marejat, et preguntes. La segona versió, ben diferent, és com si de sobte davallessis un esglaó més del compte. Una sacsejada sorollosa, de cadenes infernals. Aquest és més perceptible i menys subtil que el primer. Com si els prestatges, els mobles i la terra, tota, patís singlot. Realment aquest fenomen encongeix l'esperit. Afines uns sentits que acaben per obsedir i comprometre l'equilibri. És la por a les forces de la natura que ens depassen. Tan irracionals com els rituals amb què les preteníem conjurar.

Tornen a les primeres pàgines dels mitjans. Microsismes, els han batejat. Un intent de convertir-los en miniatura, com terratrèmols de butxaca. Poca cosa, orgasmes teutònics d'estar per casa que l'escorça de la terra s'empesca quan s'avorreix o els homes la burxen.

El pecat sol ser a causa del forat. Ben cert. Una cavitat sota el mar convertida en magatzem de gas. El geni de la humanitat arriba a cotes cada vegada més elevades d'eficiència subtil en la destrucció del planeta. Dominem allò que toquem. Ho sotmetem als interessos i a les necessitats amb què el progrés ens ha anat embrancant sense solució de fer-nos enrere. Qui renuncia a les energies per brutes i perverses que siguin? Podem imaginar-nos un hivern d'implacable onada siberiana sense gas.

Ens recordem de Santa Bàrbara quan llampega. I aquests dies la remor somorta s'escampa costa enllà des de l'epicentre –ara sí ho reconeixen- d'una plataforma enmig del mar. Els previsibles microterratrèmols d'assentament expansiu neguitegen i no deixen dormir els veïns de les Terres de l'Ebre. Els gossos udolen i els peixos han tocat el dos, confirmen els pescadors. Els animals tenen sensors que els permeten ensumar el perill.

Un geòleg de pagès autodidacte medita i s'empesca teories que aquests dies li donen la raó. M'explica, així que té ocasió i jo m'hi aturo a fer-ne un de paper i companyia, que aquest món ja no té remei. Ho hem malbaratat tot, l'aigua, l'aire, els boscos... Practica una filosofia apocalíptica que els ecologistes fonamentalistes, al seu costat, són uns escolanets.

Segons aquest savi la terra és rodona com un globus –ell en diu bufa-. Amb les mans simula el globus terraqui. Me'l fa imaginar ple d'aigua i es pregunta quins forats gegants no hi deu haver a les estripes de la terra. Si el petroli, el carbó i tot allò que extraiem del subsòl no es torna a omplir, els inferns han de ser balmes i caus cada vegada més immensos i amb més dimonis. Arribats a aquest punt, recupera el símil de la bufa i la presenta arrugada amb fissures i amb la rodonesa compromesa. I per això, segons ell, als països rics en petroli, algun dia la natura els farà pagar aquest espoli. Conclou la reflexió sustentant que els terratrèmols i les onades gegants són el resultat d'aquest mar xarbotat omplint els buits causats per les explotacions.

La plataforma i el magatzem de gas l'avalen. Quelcom que avui ha confirmat el ministre d'indústria admetent-ne la relació directa i causal. Què farem i quines mesures emprendrà el govern. Aturarà el projecte? Iniciarà un llarg i feixuc estudi mentre la trontolladissa no cessa o no arriba una patacada contundent?

Jo proposo una estratègia documentada i efectiva que avui s'ha reiterat al Japó. Un gest heroic del president Rajoy –emulant en Fraga- viatjant a la ciutat on va petar la central nuclear a causa del tsunami. No hi ha constància gràfica, però, que s'hagi submergit en les fredes aigües nipones amb un banyador anys seixanta model bombatxo.

Aquesta exhibició la té pendent prop de les aigües on desguassa l'Ebre. Ens tranquil·litzaria molt!