Ulleres de fusta.

Diu el poeta que la veritat cal cercar-la en un mirall fet a miques i que cadascú en tenim el nostre trosset. Recompondre aquest trencadís deu comportar la certesa autèntica de la realitat. Dit d'una altra manera, tot es veu segons el color de les ulleres amb què ens ho contemplem.

Cara A-.

Sants i els aldarulls d'aquests vespres darrers també són un mirall –o un aparador- trencats. Cassolades, manifestacions, incidents, barricades, corredisses. Un maig casolà del XXI en un barri barceloní que abasta per mimetisme, o solidaritat, a d'altres indrets urbans. En el blanc i el negre dels vespres calents s'hi respira la por, la indignació i la demanda de més contundència policial davant dels brètols, aquests bàrbars d'extraradi molt divers, que assoten la pau nocturna. Incívics que es droguen, altrament anomenats paràsits socials que, sense ofici ni benefici, ocupen la sacrosanta propietat privada –declara una veïna indignada-.

Girem el disc!

Cara B-.

Refila la melodia desafinada, una mica a deshora, d'una lletra que propicia una peça lenta, d'arrambar, cercant la reconciliació quan el símbol ja jeu abatut com un colom atropellat en una vorera. L'ajuntament ha decidit de paralitzar la demolició de Can Vies -Se equivocó la paloma –en versió Núria Feliu mentre carrisquegen els violins i una excavadora socarrimada treu fum pels queixals.

Un titular de premsa anuncia quelcom impossible, "El fiscal vol prohibir als detinguts manifestar-se els pròxims dies". Com s'ha d'interpretar? Sembla que existeix la voluntat d'estalviar-los la presó provisional a canvi de no assistir a manifestacions a tot Catalunya durant els propers dies. En el procediment per complir la mesura, la policia haurà de passar llista abans que comencin els disturbis.

Com que l'advertiment només afecta l'espai aeri català, que anar a Madrid és un cop d'AVE de no-res i que l'epidèmia no remet, la policia ja ha blindat la Puerta del Sol davant de la marxa de suport convocada en defensa de Can Vies. Que els nacionals agents homòlegs dels Mossos d'Esquadra viuen un trasbals per anar-ho a veure. Fan passeres Ebre ençà i Mançanares enllà en un no parar per encertar on la faran els absentistes de Sants.

Ens reconforta l'ímpetu del conseller Espadaler quan adverteix que "els Mossos d'Esquadra catalans no faran ni un pas enrere". Una bona consigna per afavorir el clima de diàleg proclamat pel pacifista Trias, el mariscal en cap que la pot haver errat en l'estratègia de fets consumats que han propiciat l'enderroc.

Certament complex. Conciliar sensibilitats, pors, indefensió i justícia per arribar a una treva –que no a un acord- ultrapassa l'anècdota d'un Centre Social Autogestionat per okupes i bàrbars de la llamborda. Un còctel abrusador on es rosteixen a les brases de la ira el mobiliari urbà, les unitats mòbils de TV3 i el temor dels comerciants. També hi crema, segur, quelcom més.

Es barregen –vull pensar que per pur atzar- en l'atmosfera urbana d'aquests vespres, alhora, el fum negre de Can Vies amb la fumata blanca dels palaus de justícia. S'ha representat un acte més de l'opereta de la corrupció amb gran èxit de públic i togues. Coincideixen els fets de Sants amb què la cúpula d'una caixa d'estalvis s'esmuny de la garjola prometent que –a més de no assistir a manifestacions- trencarà la guardiola i retornarà el que ha pispat.

Aquests de Caixa Penedès només han estat els teloners de la gran estrella del Primavera Sound, en Fèlix Millet. Ha reaparegut als escenaris per complaure'ns en aquest fulletó per capítols que no sembla pas que s'hagi de resoldre. L'inefable cavaller del Palau de la Música se n'ha tornat a escapolir, d'una condemna mandrosa. Deu tenir la raó o el mirall de la veritat sense trencar, sencer encara!

El contrapunt en l'aiguabarreig de fums nocius –i arguments que no poden justificar la violència- cobreix el cel d'aquesta setmana. Ara al plateret de la balança que mesura els okupes de carrer hi oscil·la la condemna que es voldria aplicar per la crema de contenidors. Algú suggeria cinc anys de presó.

Recompondre la sensació de justícia costa si no és que deixem de contemplar-ho amb unes ulleres de fusta. Més encara si el reflex el cerquem en la trencadissa.

Anar a pams.

No caldria entrar en consideracions mil·limètriques més pròpies d'enginyers, quan la mida –enuncien els filòsofs- no comporta, per ella mateixa, ni més eficàcia o la felicitat absoluta. Aquí hi deu haver la clau secreta perquè els curts de mires, de gambals i els que anem a pams per la vida ens consolem amb la bona nova de l'enunciat tot assolint un estat de mística benaurança amb posat de gamarús. Bé m'abstindré prou d'entrar en consideracions, declaracions i posteriors penediments que es poguessin mal interpretar. Miraré de no treure els peus fora de test ni de descarrilar en declaracions indigeribles.

Comencem amb França. És notícia destacada perquè s'ha gastat quinze mil milions en trens que no passen per les estacions. Solucionar-ho comportarà una despesa complementària, tirant pel cap baix, de cinquanta milions més. Quin nyap! Es veu que sí, la cosa anava d'un pam, la mesura internacional homologada pels poc precisos.

La cara del responsable, perquè hi deu haver algú a qui cal regalar un metre o un peu de rei per al seu aniversari, hauria de sortir en pasquins als accessos ferroviaris amb un rètol "Es busca". Una milionada com aquesta deu haver superat certs controls de qualitat; per exemple, passar pel forat d'una agulla per on diuen que s'hi esmuny abans un camell que un ric. Doncs, no! Insistint en les agulles de cosir dromedaris i en els pallers on fan la migdiada els incompetents, en aquest cas els combois no poden creuar els túnels o les andanes perquè calcen un parell de números més.

Vist el disbarat perpetrat al país veí, la manca literal de càlcul aritmètic elemental, semblaria que fronteres enllà tampoc filen massa prim. O que una plaga de sobrecostos, la fil·loxera del segle XXI, s'estén en taca d'oli procedent, en aquesta ocasió, del sud cap al nord enllà. És una notícia que es comenta per si mateixa, no calen gaire adjectius quàntics. Una bagatel·la en la gestió pública que podria incidir en les paperetes que han d'omplir les urnes europees. Malauradament, ens hem anat avesant a històries similars. Depassar la capacitat per sorprendre'ns exigirà cada vegada un grau superior d'imaginació farcida amb falsedat, corrupció o inoperància. Hem après a posar-hi versemblança, a les barbaritats més inèdites. I el més decebedor és que engreixen el catàleg de la quotidianitat dia sí, dia també.

Si el passat es pogués arranjar, quantes decisions o valoracions no n'esborraríem. Només el penediment i les disculpes pretenen posar-hi una mica de remei. Són, però, uns apòsits que deixen cicatriu. Desconec si els responsables dels camins de ferro veïns han explicat l'immens despropòsit i n'han apamat, aquesta vegada bé, els efectes del sobrecost i de la seva credibilitat.

Aquests dies, a la secció de successos casolana, ha estat també centre d'interès el nostre candidat a les eleccions al parlament europeu, en Miguel Arias Cañete. El recent ministre d'agricultura, alimentació i medi ambient ha patit un descarrilament gairebé tan greu com l'afer dels vagons gals. Habituat a l'alta velocitat i als símils agropecuaris del càrrec s'ha passat de loquaç –o pitjor: de sincer!-. Que si les paraules no duen una data de caducitat tatuada com els productes làctics, tenen límit i prudència. La fatxenderia intel·lectual i sobresaturada del Cañete aquesta vegada no ens costarà una milionada. És el consol contra les seves declaracions tan poc afortunades i menys oportunes electoralment parlant. Ho ha reconegut, però en resta el regust del pòsit que li podria comportar –en un país amb criteri- que el sector femení votés en contra o, com a mínim, s'abstingués. Diumenge ho comprovarem.

Canviant de via i enfilant-nos una altra vegada al tren d'allò que sí té costos, voldria arrodonir-ho amb el comunicat de Foment del Treball que denuncia la desaparició de l'ample de via ibèric a la licitació aprovada dels trams del Corredor Mediterrani entre Vandellòs i Vinaròs i entre Vinaròs i Castelló. Aquesta interrupció sobtada en l'ample de via estronca les comunicacions ferroviàries entre Catalunya i Andalusia i entre l’Aragó i el Llevant. Obliga al trànsit de mercaderies a utilitzar vies alternatives en aquests trams, la qual cosa encareix els costos i elimina el gran avantatge competitiu del corredor litoral.

Visca la visió de futur i l'eficiència estratègica en matèria de comunicacions internacionals –europees!- per una decisió de govern presa també al paller on els ineptes descabdellen grans becaines!

Vindrà d'un pam?

Torn obert de paraules.

El ministre de l'interior, a algunes reaccions pel recent assassinat de la política lleonesa, s'ha manifestat partidari de reprimir-les i de sancionar-les. La polèmica està servida. El govern vol castigar els comentaris que considera ofensius i calumniosos que han arrelat com espinacals feréstecs a les pantalles dels ordinadors.

Quan no ens cal aixecar el dit per demanar la paraula perquè prement una tecla la informació navega en un mar immens sense tanques, voler dibuixar-ne les cartes de navegació és quelcom molt delicat. Una empresa gruixuda i titànica més que s'haurà de sumar al control de les dades que hi circulen rumboses rere la indiscreció d'organismes diversos; i dels pirates informàtics, que també solquen els oceans de la comunicació amb un ull tapat i les orelles ben obertes.

La temptació llaminera de controlar idees i el pensament ha existit des de sempre. Sabem com d'estrictes han estat i són alguns règims. Aixecar el dit és exposar-se a què ens l'escapcin. Perquè hi ha qui només vol sentir afalacs tot dormisquejant en un jaç de floretes mentre escolta la remor de les ones quan trenquen amoroses al port de llurs interessos. Ai, però, dels cants de sirena quan ens atrauen cap als esculls de la crítica més o menys agra, ferotge i amanida amb sal gruixuda. Si podem i tenim poder, per què no contenir-los?

El debat de fons es tant vell com el bíblic Matusalem, que va viure nou-cents seixanta-nou anys. Va ressuscitant des de l'espiral del temps que es descabdella en contextos diferents. A l'última rosca d'aquesta baula històrica hi tenen la drassana les noves tecnologies. Novíssimes, tant que som incapaços d'imaginar amb certesa infalible quin rumb emprendran i cap a quines fosses marines ens han de portar. La virtualitat i la immediatesa dels nous canals i de les noves eines ens fan l'ullet i alhora ens desafien. ¿Vol dir això que haurem de repensar, quan el palangre i les obsoletes arts de pescar semblaria que han caducat, noves lleis per a les reaccions i actituds matusalèmiques de les actuals xarxes socials?

Què i com es poden regular, tot garantint la llibertat d'opinió en una societat democràtica, és quelcom que encara no tenim prou clar ni massa planificat. Quins límits i quin ample de banda hauria de suportar l'opinió a les xarxes? Jo estic convençut que ja existeixen, les fronteres són un subtil còctel difícil d'apariar i de lligar amb ingredients de sempre com el sentit crític amb respecte, la veritat sense manipular o l'opinió sense interessos. -Digueu-me ingenu!

Hem de reconèixer que el mot "virtual" , allò que no existeix sinó en potència, associat a "realitat" –una contradicció aparent- ens va impactar molt la primera vegada que el vam aprehendre en tota la seva eficàcia conceptual. Als prolegòmens d'aquesta tangibilitat immaterial, avui plenament assumida, hi faig aquell Mort de gana de la Trinca, un reeixit manifest que proclamava sucar pa amb l'olor d'un capó. S'anticipaven unes dècades a les desconstruccions en matèria gastronòmica que, per cert, no han eradicat pas la mortaldat a causa de la fam ni pagant sumes astronòmiques per seure a la taula dels elegits.

L'evolució del procés tecnològic està passant pàgina –la voràgine de les espirals i dels vaivens pendulars es confirma!-. De l'olor a capó untada en un crostó en podrem fabricar el pollastre primigeni. Viatgem amb destinació a la desconstrucció de la virtualitat per arribar a la realitat de sempre, la que es toca i ocupa un espai físic. Qualsevol dia podrem imprimir en tres dimensions les idees, la passió, l'odi i els acudits filosòfics. Qui ens ho havia de dir!

Tornaré al principi. Que els governs no ens desconstrueixin les xarxes de la comunicació, el torn obert de paraules entranyablement anàrquic de la societat connectada, perquè podria succeir que hi naufragués la llibertat d'expressió, una senyora que alguns preferirien emmordassada a les cantonades de l'interès polític.

Europa

És l'hora d'Europa. Coincideixen en el calendari del mes de maig tres fites: el dia d'Europa -el dia nou-, el festival d'Eurovisió –l'endemà- i la gran festa de la democràcia i de les urnes políglotes –el vint-i-cinc- en la recerca d'un diccionari comú per damunt dels accents tot posant-nos d'acord i gestionant-nos en una estructura continental, la Unió Europea. Aquesta gran desconeguda que aplega els representants en una babèlica assemblea gegantina.

Una organització supranacional que fem llunyana, nord enllà, percebuda des de certa perspectiva d'imserso daurat per a polítics socarrimats del sud ençà. No som prou conscients de les seves atribucions ni de la normativa que genera i ens afecta ben directament. Si preguntem, només l'euro i la xavalla que ens facilita les expansions turístiques, com també no haver-nos d'aturar a la Jonquera o a Coll d'Ares, serien els avantatges més immediats que ens vénen al cap.

La resta és un garbuix de directives i reglaments europeus que resten diluïts en el funcionament dels estats històrics que la conformen. Potser l'amor propi i els rampells per ostentar quan més poder millor, contribueixen a fer-la més invisible encara. Una dama manaire d'accent teutó amb un trio de cantaires, la Troika –res a veure amb la Yenka-, en coreja les melodies i en dicta les lletres dels ajustaments que ens prescriu. No s'ha confirmat, però hi deu tenir molt a veure el/la previsible guanyador/a del festival d'Eurovisió 2014 que amenaça amb envair-nos un dia d'aquests. La rutilant estrella és la dona barbuda d'Àustria, que es perfila com la icona d'enguany. Quelcom que l'Uribarri ens podria corroborar ens les seves infalibles prediccions.

Passejant pels espais públics, al primer dia de campanya, els indicis electorals són escadussers i minsos. Cartells espartans, sense barroquismes ni filigranes amb eslògans a mig gas. Els partits no han llençat pas la casa per la finestra en aquesta edició electoral cap a l'imperi europeu. Són, d'entre les que se celebren, les que ens arriben com més descafeïnades i alienes. Una mena de "ja s'ho faran". Llunyanes i incomprensibles entestades en emprar idiomes que no dominem. Tot plegat no s'entén.

Posar d'acord els vells estats europeus, legislar amb prou força, tenir la capacitat real de governar des de la seu europea és una sensació que no tenim arrelada i que no hem assumit amb prou convicció. Arribarà el dia que la nostra Unió sigui homologable a la de l'altra banda de l'Atlàntic. Però encara ha de ploure molt perquè aquesta concepció sigui efectiva, que de real ja ho és en certa mesura.

En la campanya actual, però, hi ha quelcom que la singularitza i hi confereix matisos que habitualment les altres eleccions per a l'europarlament no tenien. Tots mirarem amb una lupa els resultats en clau interna i catalana. "Catalunya un estat d'Europa". El catàleg de supòsits per al dia després és un mostrari que cada viatjant del producte exhibeix segons els seus interessos. De la immediatesa a formar-ne part o a vagar per l'infinit sideral del no-res hi ha d'haver altres possibilitats que, donat el cas, s'hauran d'articular.

Segur que els resultats catalans es llegiran des del vessant subliminal en relació a unes quantes variables, totes significatives. La primera serà l'índex de participació en les eleccions menys emocionants i desapassionades de les que es voten i ens abstenim. D'ací l'argument de l'interès per una Unió Europea a la qual volem pertànyer com un estat de ple dret amb una participació ben reeixida que no ofereixi dubtes de la vocació.

La segona, o la primera –depèn de com es llegeixi aquesta voluntat-, és el sentit dels vots emesos. A quins partits se'ls fa costat. La lletra menuda, els programes i les proclames els tenim ben apresos. Qui guanyarà? Quines reaccions i quines conseqüències polítiques comportaran els resultats? Avesats com som no ens sorprendrà, una vegada més, que cadascú porti l'aigua al seu molí i que no hi hagi cap perdedor. La interpretació del resultat a les urnes a hores d'ara ja té els manuals escrits i les consignes apreses.

Això en clau catalana. En la lectura estatal caldrà veure quin és el càstig al partit de la majoria absoluta. Quin rèdit obtindrà el PP d'en Mariano després d'haver-se erigit en campió europeu de l'atur. Les enquestes, pèrfides i interessades, li atorguen la victòria. Tot és possible.

En el pronòstic dels resultats m'aventuro a recolzar l'incombustible Uribarri, guanyarà la dona barbuda.

Contes a la vora del foc.

A la serra de Cavallera, cap a la mitjanit de la lluna plena, les mates de boix es banyen en l'ombra argentada dels estels, i si pares l'orella contenint l'alè sense assolir l'ofec, es percep el trepig de les ferradures calçades a l'inrevés de la muntura del Compte Arnau en un carrisqueig angoixant al penyamort de sorral vermell que en preludia la porta de l'infern proper on un cavall negre dimoni, suat i brillant, desafia la nit i l'univers inabastable a compassats cops de testa amb esbufecs de màquina de tren a vapor mentre a la fondalada, just en aquesta hora, hi comença a néixer la boira puntual que ha de vestir les ribes amb gases de foscor sorda, o de pecat cridaner, que han acabat per emmudir les campanes de la vall i transformar els campanars romànics en escales de gats cap al cel habitat a la matinada només pels galls batussers, ara encisades fites de pedra massissa amb plomes de gallina covarda convertides en senyera de bandolers, refugi de bruixes i quarter d'hivern de la revolta. Per la contrada diuen, a les cròniques escrites en la pell assaonada d'un xai tendral de segles, que també hi fa nit la novícia amb cara d'àngel bella i carnal com el pecat, el que condemnarà el comte i els seus vassalls descendents a cavalcar sense treva per la carena de la serra deixant el testimoni de peülla urpint els camins per on haurà de fugir l'Arnau sense terres i amb massa pecats, que són el que pesen com l'armadura enferritjada i esglaia l'animal d'un color carbó, el de l'infern apagat quan surt les nits de lluna vella cataus enllà per conjurar cavalcant sense destí el mal cap i la roentor a les entranyes amb la fiblada sense enraonar i l'escomesa sense seny d'una passió que el socarrima a foc lent sota la cantarella del mussol confosa amb el cant de l'òliba en concerts d'arpegis nocturns així que la donzella es despulla dels hàbits i de la virginitat a les raconades del monestir embolicats en la tendresa amortallada per la lluna sagrada i pel desig perquè broten unes flors blanques mai vistes com si el pecat es materialitzés en cos i sang amb uns pètals de neu que es fonen a còpia de manyagues i murmuris d'aigua, es tracta de la comunió dels petons d'amagat, secrets, rere els arcs de pedra antiga i dels ciris mil·lenaris que tremolen agitats per l'enveja i la febre il·luminant històries que es van repetint a redós del foc a terra consumint brases mítiques amb cor de roure per redimir la petitesa humana que ens ofega tot explicant, una vegada i una altra, els orígens de la raó de ser resada a ritme de cantarella o de sonsònia amorosa, ritmes assonants en la memòria dels destins bèl·lics que es recorden de quan apareix l'aperduat joglar amb mostatxo encisadorament carregat amb un sac de gemecs i de llegendes improbables, però maques de sentir perquè s'ho empesca apariant facècies com si les escombres de bruixa volessin de veritat, com si pel juny els camps de blat florissin coberts per una mena de farina glaçada molt semblant a la neu pròpia del desembre congelat i el cel metrallés amb una pedregada de gripaus que aterren estrictes com gavines de sang freda a la terra verda de la serra rossolant per la nit infinita que giravolta, proclama, sobre si mateixa en boscúries curulles de caderneres i amb el cucut esmaperdut, sense referents; es tracta dels cops sords que trenquen teules i maquen sobtadament les pomes àcides d'agost amb uns batecs molsuts com de panxa de granota embarassada mentre redoblen marcials al compàs del timbaler agutzil que anuncia la fi del món sota l'anàrquica voluntat justiciera dels déus que han inventat la paraula per tal que les coses, totes, puguin existir i, alhora, narrar la mortaldat d'ocells sota de les pomeres amb un punt d'àcid, i de mort, a l'agost mentre plouen a bots i barrals galàpets grossos com oques farcides de malastruga i paüra. Arribats a aquest punt cal apaivagar el foc de la llegenda per cremar-hi la temença suspesa als ulls dels infants, avivar les brases de la rondalla i tombar la carn del mite a la graella de la versemblança per parar l'orella al ressò de la terra. A la ratlla de la Serra de Cavallera una bola insòlita de foc rauca anunciant el nou dia, la llum tamisada per una plaga de papallones grogues espesseeix l'atmosfera i, mars enllà, dels ports on fèiem l'oportunitat i la fortuna ultramarines n'arriba la notícia, els Buendía estan de dol. Es diu que el cavall del coronel galopa desbocat pels carrers de Macondo.

Lluna roja, pilotes al pal.

Ja m'abstindré bé prou d'exercir de profeta de l'endemà o de cronista esportiu. Sobretot per les meves mancances, jo em considero un afeccionat amb un perfil de rebaixes tirant a molt ignorant en matèria de gespes, xarxes i pilotes. M'hauria de limitar a reescriure allò que les insignes plomes esportives ja han redactat i diagnosticat, segurament encertadament i amb molta metafísica aplicada al futbol. Perdoneu-me, per endavant, la gosadia.

La premsa ve carregada de les derrotes del Barça. La desqualificació de la Champions encara pesava com una llosa quan dissabte passat l'equip va tornar a perdre per un gol davant d'un conjunt modest, el Granada. Ara sí, final d'una etapa. Només ens restava l'antídot de consolació amb la Copa del Rei contra el Reial Madrid. Un partit que ha esdevingut la flor de plàstic sense perfum que cau damunt del taüt just abans de les palades de terra que enterren l'era gloriosa dels últims cursos. Avui, els diaris tots, especialment els esportius, amb lletra gruixuda en publiquen l'esquela. El futbol català està de dol. I com se sol mormolar en aquesta mena d'actes luctuosos jo també els –em- vull acompanyar en el sentiment.

De la glòria excelsa i de viure immersos en l'aura mítica de ser considerats el millor equip del món a la misèria humana d'aquests dies només s'explica perquè els déus ens han abandonat. L'afecció, que perd la memòria a velocitats siderals, ja dóna per fet l'esfondrament del Titànic futbolístic. Un exquisit cadàver esportiu. Una davallada a les fosses abissals, fosques i sense l'escalf a què era avesat durant les últimes temporades. Un bloc de gel immens ha refredat per la via ràpida la màgia de l'equip quan la gestió semblaria atacada per una devastadora grip més que estacional enfosquint el firmament carregat d'estels rutilants que se suposa conforma la plantilla de l'equip. Algú ja els retreu el caràcter mercenari o de soldats de fortuna ben de manifest al camp del combat on s'han malbaratat tres guerres en tres batalles menors, alguna d'ignominiosa.

Potser tot és més senzill, menys bèl·lic, planer i fàcil d'entendre del que pinta, un color apastelat de gos quan fuig amb la cua entre cames. Entre els que manen, els que entrenen i els que juguen hi ha d'haver la clau de la patacada. Amanida, també, amb l'atzar de quan l'esfèrica entra o retopa contra el pal del destí. Es tractava d'un equip amb els millors i més reconeguts recursos humans –altrament anomenats estrelles de les pilotes- que per com cobren haurien de garantir mínimament els resultats i els objectius. Un principi clar al món de les finances que fa figa en una empresa que es juga amb dinàmiques de peus -El futbol és aixins! –declara el savi. El cap, sobretot en un equip de baixets, semblaria més una estratègia complementària o un luxe excepcional que ha existit i ha excel·lit mentre el Barça ha estat entre nosaltres, al món dels vius.

A les intrigues pel fitxatge del noiet brasiler, a la gestió de la junta o que si en Messi ja no corre també hi ha que en Pinto hauria de canviar d'imatge o que la Shakira destarota en Piqué. Ja s'ho faran aquells que en són experts. La meva pregunta és qui ferra aquests personatges per damunt del bé i del mal. Qui posa ordre i disposició entre els gladiadors vencedors considerats semidéus i coronats amb tota mena de privilegis. Tants que ratllen i, ocasionalment, ultrapassen l'obscenitat. Si valorem el sou i la consideració d'un futbolista mediàtic amb un aixecador de peses i pedrots, si mesurem els recursos d'una estrella de les pilotes amb els d'algú que es dedica a la recerca, no resistirien cap mena de comparança. Aquells guanyen per penals i sense baixar de l'autobús!

Dilluns es podia observar un fet còsmic inusual i força inèdit, la lluna roja. Levitava plena i fatxenda com un formatge sense queixalar lluint un color taronja desmenjat a recer de l'ombra de la terra. Quelcom que les creences populars i antigues associaven a les desgràcies. El fenomen, doncs, ja preludiava la desfeta del Barça al camp del València contra el Reial Madrid. Era quelcom astronòmicament cantat. Aquest matí, la sàvia i predictiva meteorologia evidenciava el cataclisme sideral una vegada més, el dia s'ha aixecat ennuvolat, gris i trist. L'atmosfera reitera que el món global del futbol inicia una nova era sense l'hegemonia dels catalans. Curiosament, aquesta calitja emboirada només tapa el principat, a la resta de la Península i del globus terraqui fa un sol de primavera que crida a l'assemblea de les orenetes i d'altres espècies epidèrmiques del nord que ja han començat a arribar i es torren a la sorra de les costes mediterrànies. Malgrat tot, la vida ha de continuar i l'espectacle no es pot aturar.

Que fàcil ha estat ser del Barça aquests últims temps fins ahir a quarts d'onze de la nit! El soci, el simpatitzant –un record pel Núñez- i els culés en general van –vam- patir la sotragada punyent i en pròpia carn d'una medicina a què no érem avesats a entomar –un altre record per al zero a cinc-. Amb les pupil·les enlluernades per l'oripell, l'afalac i les copes assolides, el Barça d'ahir també era "més que un club" que esquitxava el derrotat perfeccionisme català de l'ensimismamiento muy suyo amb què ens defineix l'adversari. Fimbrava dolgut el nostrat sentiment que traspua de la samarreta. Ahir no era enlloc l'actitud. Foc nou! S'ha de convocar, amb caràcter d'urgència, un acte de fe blaugrana a Canaletes per cremar-hi públicament els culpables de la desfeta –Que n'aprenguin!

Mentre -només em permetre un suggeriment per a la polèmica o la provocació- cal vendre l'estel que s'apaga com un ciri pasqual si la FIFA, o quin sigui l'organisme competent, els –ens- ho permet. Cada vegada que en Messi exerceix el passi torero de l'estaquirot, la cotització a la borsa de valors recula molts enters. Que a la llarga hi perdran/-drem calés.

L'equip, l'entorn i les rodalies esportives són –som- en un Via Crucis penitent arrossegant cadenes i exhibint nafres. Patim el calvari de la lògica dels fets en una roda de la fortuna implacable. Ja ho anunciava un filòsof del meu poble tot cercant el secret del moviment continu: tot el que va molt bé, allò proper a la perfecció, només és susceptible d'empitjorar; tanmateix, sostenir l'excel·lència és tasca inabastable impròpia dels humans que practiquen el futbol.

Hem assistit a l'últim sopar amb pizza d'encàrrec i amb un bri d'esperança. Deien que els miracles existien. Ens hem despertat de bursada en un divendres laic de dol. Només ens resta el consol, qui no ho fa és perquè no vol, dels diumenges de resurrecció. Quan els déus de l'Olimp futbolístic, amb el concurs de la Verge de Montserrat, sortiran i no tornaran a caminar com en Llàtzer, sinó a córrer com solia en Messi.

Que així sigui! Bona setmana santa!

Piràmides del segle XXI

Vaig accedir per l'entrada més nova, la façana de la Passió, la del grup escultòric d'en Josep Maria Subirachs. Encara havia de transcendir la notícia que l'escultor ens ha deixat. És la primera vegada, després de tres dècades, que torno a visitar expressament el temple. Impressiona la nau, que avui és plena de cadires encara buides per a una celebració multitudinària. Sota, a la cripta, s'hi desenvolupa la impossible vida ordinària d'un espai de culte aliè a les cues, als guies i als flashos. Els feligresos que els pertoca aquesta parròquia deuen ser dels més retratats de Barcelona. Unes àvies amb pressa m'empenyen sense pietat rondinant per no fer salat a la missa de dotze que els assajos de càntic en el temple nou -sense massa harmonia- preludien.

A l'interior, boscos de pedra tardorencs amb llum de primavera. El modernisme destil·lant-se fora de temporada i interpretat amb arranjaments intrèpids. És  màgic com els vitralls pinten la pedra i modelen càlidament el formigó. Ho presideix el crist d'en Francesc Fajula, l'escultor de Sant Joan de les Abadesses, que s'ho mira suspès i sorprès.

Impressiona. Meravella. Sobta. I suposo que a algú també el decep. La simbologia dels evangelistes contrasta amb la dels medallons a les mesquites exaltant l'Al·là sota de les cúpules. El sistema gaudinià impacta. Les solucions orgàniques de bosc metafísic admiren. Sens dubte, una catedral per al debat i per a la controvèrsia de si es tracta d'un pastitx o d'una obra d'art en majúscules. L'èxit de visitants, de turistes i les cues per accedir-hi n'evidencien el prestigi com a un símbol innegable de la ciutat. Barcelona –Catalunya- i el modernisme amb un temple encara en construcció. Com si a l'actualitat, salvant els segles i les distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una esfinx en directe. D'una que només tingués la base i poca cosa més, la resta encara a les mans dels constructors de piràmides del segle XXI.

I tot embolcallat pel misteri gaudinià, un personatge barbut i escanyolit a qui va atropellar un tramvia del progrés. Les fotos del seu estudi i del cau on dormia són un revelació del tarannà d'aquell reusenc a qui s'han entestat a beatificar. Quants artistes figuren a les nòmines del santoral? 

Vaig seure en el banc de pedra que voreja la nau. Un ritual personal, una pretensió, tot escalfant la matèria per carregar-la amb vitalitat. Malgrat la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, manquen el fum de les espelmes, els perfums dels encens i l'escalf de les pregàries dels segles. Tot esdevindrà en una obra projectada per a les visites breus i concentrades de les que es gaudeixen a glopets i en recolliment. Una catedral, un temple per al ritual i per a la introspecció espiritual.  

El tractament escultòric impacta. La façana del naixement i la façana de la passió s'assemblen com un ou de pasqua a una castanya sense empolainar. El manifest de la línia modernista traït per la recta i l'angle obtús en un contrast abrupte on l'encaix ha estat diana de crítiques i desafeccions sense pietat, desercions entre la tropa del mateix exèrcit d'artistes. La immortalitat a cop de cisell, en Subirachs, ja la té guanyada, caldrà veure com evoluciona, si amb els anys també pujarà als altars dels artistes sants, com en Gaudí. Qui serà el proper protagonista. Qui esculpirà el nom propi amb accents d'arreu del món mormolats pels guies turístics.

Prediuen que el 2030 ha de ser l'any de l'acabament de l'obra. Jo, des d'una estratègia turística i comercial, no m'afanyaria pas. Poder-la visitar, enmig dels paletes i de les grues desafiant la tramuntana de la bombolla, és un al·licient més. Una fita monumental queixalada per l'enigma del que en resultarà. I, alhora, un pretext etern per a la recapta –que no li caldria- mentre el campanar pretén d'arribar al mateix replà del cel, però roman gràvid sense resoldre's eternament.

En la majestuositat, jugant amb les formes del postmodernisme matèric en un trencadís d'ombres i llums, descobreixes –a casa- que la càmera la tracta bé. Decididament, la Sagrada Família, també és molt fotogènica. És una model púdica per a orientals amb paciència xinesa mentre, aplomada i soferta, amorteix – i per molts anys!- la trontolladissa apocalíptica dels combois de l'alta velocitat ferroviària entre Madrid i Barcelona.

No trobo com finalitzar aquesta entrada. Dubto entre deixar-ho estar o arrodonir-la amb el que s'ha escenificat aquesta setmana a Madrid, al Congrés dels Diputats. Rebutjo la idea, per planera, que el palau dels lleons de la Carrera de Sant Jeroni també roman en obres. Allí, aquell sagrat temple civil de la democràcia ja té dissenyats uns plànols inflexibles que no han permès cap frivolitat escultòrica catalana, ni al meritori Subirachs amb el grau de beat assolit, li consentirien d'aprimar els ferotges felins. Ha quedat clar. Res no es toca. La Constitució no està en obres ni li cal una restauració.

Compte amb el trencadís!

Vostè no sap amb qui parla!

            -Vostè no sap amb qui parla! –rere hi sol haver una mirada altiva i un gest displicent que ens perdona la vida amb la voluntat de prendre'ns quelcom que ens pertoca o, com a mínim, ens hauria d'assistir en igualtat de condicions. Perquè davant de la llei, en teoria, tots som iguals. És el manifest de la prepotència aplicada, una mena de sentència anticipada que ens administren mentre sobrevivim intrigats per descobrir qui és aquest interlocutor tan important capaç d'alterar el procediment en profit seu alhora que ens cobreix de menyspreu i ens fa sentir petits. Durant anys ha estat –i continua essent- la contrasenya d'un determinat poder.

Perquè l'enigmàtic interlocutor és avesat a passar pel damunt dels drets i, més encara, dels deures sentint-se al marge de l'autoritat –que sovint ell mateix ostenta-; també aquella que les normes atorguen a l'ingenu jardiner quan les vol fer respectar vetllant que no li trepitgin les gardènies del bolero.

El "vostè no sap amb qui parla" deixat anat amb prou contundència i mirada ferotge aconsegueix esbandir la cua d'una exposició massa concorreguda o esbatanar la finestreta del funcionari entestat a fer-nos-hi tornar l'endemà. Hi ha qui hi confereix virtuts contra el vici de l'ascensor a viure sempre enfilat a l'àtic. És l'encanteri dels obstinats a ser els primers en la graella de sortida al semàfor de la vida. La consigna que anuncia un excés d'amor propi i ens fa percebre el món com una propietat exclusiva.

Confesso que jo també he estat temptat de fer servir la fórmula màgica, amb més fatxenderia que fonament, però m'he decantat per un -Només ha estat un segon, agent... -l'excusa més suada que trenca tots els rellotges puntuals del món. I ja he tingut cura d'emprar la paraula neutral "agent" i no "policia" o d'altres més col·loquials, encara que amb molt d'afecte; sobretot davant d'un municipal primmirat que m'ha contemplat des de les alçades parapetat rere unes ulleres de sol amb vidres que emmirallen la meva petitesa. He replicat –Un cigarret, agent? –però tampoc no es deixa subornar o és que no conrea el vici. M'ha endossat per la via ràpida i molt exquisidament una multa que si ens afanyem a pagar -seguint l'estratègia sancionadora del dos per un- ens amorteix la batzegada i ens desequilibra una mica menys el pressupost. Que no l'ha entendrit ni l'àvia amb crossa que acabava de desallotjar! Després, la ràbia per l'eficiència recaptatòria fruit d'una sanció a una falta per aparcar on era impossible. I la iaia recriminant-m'ho tot i que no vol assumir la responsabilitat subsidiària d'haver-la de dur a una sessió de receptes. Un còctel de medicines que no remeiaran pas la multa. 

El dia és gris, plujós. Una mica trist. Els elements no s'estan d'arguments ni saben ni volen saber qui tenen davant ni amb qui parlen. Ha plogut fang i la ciutat batega arrebossada color xocolata bruta. De camí a casa escolto la ràdio. Arrodoneix la jornada un monogràfic sobre els aforats debatut entre tertulians que se les tenen per la pintoresca pinzellada legal. Una mena d'immunitat que institucionalitza el "vostè ha de saber amb qui parla" escalfa la tarda. M'ho miro des del sentit comú, del que comprenem els no experts, i penso que la justícia grinyola davant de les excepcions i dels ressalts en el tracte. Aforats per no estar imputats. Un rodolí que no rima precisament amb la pretesa igualtat davant de la llei.

Aforat significa literalment que es beneficia d'una jurisdicció privilegiada. Existeixen llargs llistats de persones amb la responsabilitat blindada davant dels litigis que s'acaben d'engreixar significativament. Hi ha un motiu, n'existeix la necessitat? Protegir aquells que per raó del càrrec haurien de ser "mirall de prínceps" –com deia en Ramon Muntaner a la Crònica- esdevé una redundància. Em fa l'efecte que qui ha de retre comptes a les societat per la seva gestió hauria d'estar més exposat i ser encara més vulnerable que el comú dels mortals. Perquè tracta amb matèria sensible, perquè la transparència, la rectitud i l'honradesa es puguin estendre com la roba neta a les balconades de la plaça major on el poble comprova que no hi ha taques ni forats sense sargir.

Suposo que demano massa... Em contemplo la butlleta groga que oneja com un intermitent a la safata. Em fa l'ullet burleta. L'hauré de pagar, torno a suposar amb més evidències que no pas al·legacions plausibles. La iaia i la crossa ja m'han advertit que elles no velen sortir als papers. I posats a tornar a conjecturar, em veig fent una botifarra a l'agent -Que no veus que sóc un aforat, babau! -però aquesta versió no crec pas que tingués un final feliç. He de triar una al·legació més versemblant, que em pensava que el motorista era un paparazzi a qui he atropellat tot salvaguardant el meu dret a la imatge. Ho signo i ho lliuro al registre. A veure si me la condonen, la sanció. Ja us comunicaré l'intrigant desenllaç.

La moguda madrilenya

El Madrid dels 1976 al 1981 és –en el meu record- un cel plumbi. Metàl·lic. El carbó de les calefaccions ministerials li confereix un aire de ciutat industrial amb maquinària bàsicament burocràtica. Aquests són els anys de l'anomenada "transició", el quinquenni de la moguda madrilenya just abans que aquesta tingui un nom reconegut. També anys de  l'alcaldia del Tierno Galván esmorzant i estiuejant –com algun cronista deia- al Café Comercial de la glorieta de Bilbao. A la presidència, en aquesta alineació transitòria, hi ha l'Adolfo Suárez.

L'escenari l'hem tornat històric tot mitificant-lo amb prohoms per a llibre de text. Llavors, només personatges trobadissos, públics, habituals o de pas per la ciutat de Madrid en actes diversos que, a la darreria dels setanta, proliferaven com bolets afavorits pel microclima que propiciava la mort del general Franco i el nou context polític que calia refer. Excèntrics –ara en diríem friquis- de la moguda amb vocació cinematogràfica, cantants i actrius que, des de la transició, han desenvolupat formidables pectorals, i periodistes que amb l'edat han deconstruint la ideologia. De Madrid al cel passant per Sol. Tota una crònica!

Espanya sortia de la foscor plúmbia i feixuga del Movimiento estàtic. Moria al llit la dictadura sorgida d'una guerra civil que convertí en front la clivellada Casa de les Flores, on va viure en Pablo Neruda. Tornaven, entre molts d'altres, l'Alberti, en Carrillo, la Pasionaria, en García Calvo, l'Aranguren i en Tierno Galván. Al poeta del vint-i-set i a la dirigent comunista se'ls podia veure a les grades de las Ventas en un cartell de toreros que podia haver signat en Picasso amb una dedicatòria de geni malagueny, "els toros són àngels amb banyes"; gargotejat en un esbós essencial d'una testa de brau. Era la contradicció agermanada per l'estil minimalista amb els coloms picassians. I en la grada, unes localitats enllà, en Bosé fill i cantant acabat de sortir de l'ou. Mentre, el filòsof García Calvo recitava Catul amb veu tràgica i posat clàssic.

A poca distància, ben proper a la facultat -per on l'Aranguren es desplaçava pels passadissos amb saltirons d'ingravidesa- hi ha el palau de la Moncloa. La seu de la presidència que l'Adolfo Suárez va traslladar per raons de seguretat al 1977. Aquí s'hi van signar els Pactes de la Moncloa. Una entesa inversemblant –ben certa i documentada- entre sindicats, partits polítics i la patronal. Anys apassionants per a espectadors en primera línia. De joventut en tots els sentits, quan tot semblava a l'abast. En Franco havia mort i havia estat plorat per certa ciutadania en un dol inconsolable de pèrdua "irreparable".  A la vídua encara la saludaven, anys després, amb el gest feixista mentre es traslladava amb un cotxe oficial pels carrers de Madrid en destinació a El Pardo. Tot es mantenia "lligat i ben lligat", però no era encara al sac.

El president Suárez va gaudir del nomenament preconstitucional del Rei fins assolir el càrrec per la via de les urnes en les primeres eleccions democràtiques que se celebraven. Només per això ja es mereix un lloc destacat a la història contemporània d'Espanya. Aquella primera campanya electoral després de la dictadura tenia un Fraga que se sentia guanyador. El desplegament d'Aliança Popular -reconvertida en el PP actual- va estar de campanya americana des de la preeminència de qui es creu el vencedor indiscutible, l'hereu natural del franquisme. No va estar així, la patacada d'aquell braç de mar polític va estar equiparable en resultats a les urnes a la del Partit Comunista. Una sorpresa. Qui podia preveure'n un recolzament tan minso. La cara rentada del franquisme –que no nova- amb cert prestigi i caràcter gallec feia figa. Tanmateix, en Carrillo, despullat de la perruca i de la clandestinitat, legalitzat en un dia sant –quelcom que no han perdonat a en Suárez alguns de la vella guàrdia-, tampoc obtenia la representació que les inexpertes enquestes li atorgaven.

Enmig d'aquell garbuix de sigles i matisos –autèntic, històric, reconstituït, vertader, etc.- en va emergir el nou partit, UCD. La cara visible i conjuntural n'era un jove a qui les càmeres tractaven bé i que podia prometre i, per tant, prometia una continuïtat de menys octanatge que la d'en Fraga amb aspiracions de semblar el més neutral i centrista possible. Va guanyar arropat per un seguit de companys de procedència i pelatge divers. Els franquistes sense més connotació o mèrit eren adscrits a la nova formació amb l'eufemisme "d'independents". Un matrimoni polític amb clamoroses infidelitats, perquè alguns no van estar-li, d'incondicionals, per a la eternitat, encara que aquests dies s'hagin erigit en agutzils de miracles i d'adhesions indestructibles.

 Arribà, en conseqüència -i "por consiguiente"-, la decadència en una caiguda política farcida de solitud amb posat seriós, mal de queixal que el castigaven sovint –allò no es podia mastegar- i el fum dels Ducados que ja li començava a disposar la corona beatífica dels perdedors amb un aura volàtil a les pantalles bombades en blanc i negre. Llavors, a l'hemicicle era permès –i glamurós- encara de fumar. La seva dimissió a la presidència va estar un naufragi on massa companys de viatge el van deixar sense una trista taula on arrapar-se. En Suárez havia estat percebut com el polític que passava per allí en el moment oportú i, quan va haver de plegar, va haver de sortir de la política per la porta falsa, una mica la de servei. Li estalviaren grans actes i grans reconeixements.

On eren les veus ressuscitades d'aquests dies de vetlla mentre el partit –el seu- l'abandonava. Qui hauria estat capaç d'aventurar l'afecte i el reconeixement que ara vessen a cabassos per les cruïlles mediàtiques. En Suárez passarà a la història com un pròcer a qui li han edificat la peanya de la santificació just quan pasturava desmemòria i no podia exercir el retret, però tampoc l'agraïment. Ha estat un passat presoner d'un cos amb l'ànima desllorigada. Si pogués veure i sentir les reaccions que la seva mort ha provocat des de la lucidesa i amb vocació de revenja, podria escriure'n un manual. Bon cel!

Amb ell i molts d'altres com en Fraga, en Carrillo, en Tarradellas, en Gutiérrez Mellado, en Tarancón... la Transició va deixant massa forats a la plantilla dels titulars d'una època carregada d'il·lusió i d'esperança. Han hagut de passar els anys perquè el colador de la memòria en destriï el brou de l'espès de l'època que ens mirem -des d'un present poc galdós- amb nostàlgia i gratitud. El temps ho pot mitificar gairebé tot. El poble se l'ha fet seu, com un romanç que perdura malgrat que ja no ens recordem dels autors ni dels actors.

D'en Suárez que no escalfava ni refredava mentre era president, que no encenia les passions actuals, em quedo amb la imatge de l'hemicicle assetjat mentre ell, el Gutiérrez Mellado i en Carrillo no van acotar el cap a les pistoles. En recordo també la gran capacitat com a comunicador, en el to i en la gestualitat que sovint el delatava. Era un Kennedy d'Àvila inaugurant la gran arma de la transició, la televisió. Va lliscar des d'on veníem a on vam arribar no sense deixar-hi la pell política.

L'altra pell, la mediàtica, la bronzejada i seductora de les revistes del cor, també ha estat clau en la difusió d'una biografia tràgica que congrià encara més l'afecte de la gent. Els cops dramàtics amb què la vida l'ha castigat han estat excessius. Com la pèrdua dels éssers més propers i la seva pròpia en aquesta malura cruel que l'ha fet literalment fora molt abans d'aquesta mort biològica.

El seu funeral supera els dels presidents de catàleg. I encara que el reconeixement acostumi a arribar a deshora -com a tots els mortals- ben segur que cal morir-se perquè ens ascendeixin d'una revolada al cel.

Descanseu en pau!

Plànol del sorroll, mapa de fresses.

Anuncien els diaris que Barcelona és soroll "estratègic". Diria que es tracta de l'assolellada fressa rítmica d'un cor mecànic amb batecs compassats color semàfor just a la cruïlla amb la Sagrada Família. També és aldarull i rebombori als congressos de nits sense consens en una terrassa amb cendrers a vessar. A les Rambles, gebrades amb escuma de cervesa, hi desguassa la nocturnitat alegre i un dringuejar desinhibit amb les ofensives gerres de sangria per a gegants. Una conxorxa de cridòria anacrònica òrfena d'estels amb la gosadia apàtrida fora de context.

Salut!

Poden confluir en la verticalitat urbana les estratègies dels sons calçats amb sabates de taló i les expansions amoroses amb una banda sonora a crits mentre les rentadores en centrifuguen les taques i les evidències. Esgarips de nits de galvanitzada lluna plena –de llauna- amb l'udol del vent pentinant-se presumit a les antenes mentre s'emmiralla als bassals. Els clapits de quisso petaner caga voreres no tenen temps d'arribar a les pacients vies. Cavalca, però, un rodalies el ritme del retard amb arpegis de catenària i guspires de revetlla. Arriba una mica la nit de Sant Joan escarnint tempestes de pirotècnia.

Encara que silenci i solitud també fan mal quan no són benvinguts. Espines punyents que ataquen a traïció en el mapa sonor de les nostres vides sense planificar. Perquè només amb el brogit dels pensaments podem quedar curts i amb la buidor freda dels espais ens podem tornar vulnerables.

I en aquest punt, Primavera -redemptora- ha retornat per fer-nos companyia i compensar-nos amb l'escalf de la llum i les serenates vitals de les aus de corral a capel·la, dels passerells rondinaires, dels canaris de gàbia sense quiosc a la Rambla dels Ocells i, també, del cucut. Tot un concert entestat a il·luminar els dies fins per Sant Joan –el de veritat-, quan comença l'abrusador estiu que ho rebrega.

Tornaran, doncs, la xiscladissa de les orenetes i l'epidermis bruna; arribarà el guirigall de les gavines pàl·lides procedents del nord i els pardals suecs tenyits de ros. L'esclat vital dels dies és ací. L'espectacle de la natura amb el circ de les meravelles. Funambulismes halterofílics jugant a malabars amb síndries i cireres. Llum favorable enfocant la monotonia dels dies vestint-los de festa.

Benvinguda, Primavera!

Desterrarem la simfonia dels silencis volguts, dels silencis imposats, dels silencis trencats, dels silencis agressius. I els pitjors de tots: els indiferents. Admirarem l'aiguabarreig del color i de les remors subtils. Murmuris de fulla acabada d'estrenar, de flor esbatanant-se, de gira-sol desentumint cervicals. D'ala de mosquit deixatant la nit i de ploma d'oca esgarrapant poemes en el paper aspre.

Això i més encara.

Tot, tant el plànol del soroll, com el mapa de les fresses, impresos en l'enrenou de la ciutat tenen la virtut de l'agitació, de la vida. Participen del desgavell convuls en la confusió inquietant que sorprèn i meravella. Allò meridional que commou pel bullici optimista del tumult amb una tàctica pròpia i secreta. El sarau de l'hora punta quan un semàfor ens fa l'ullet i el terrabastall creua un pas zebra.

Alegria!

 

En la nit una mica primavera m'arriba el rugit dels lleons des del parc de les feres. O la botzina profunda i fatxenda d'un vaixell fantasma carregat de lloros tropicals que han niat a les palmeres del Moll de la Fusta. Només la boirina a la ratlla de la costa silencia les onades somortes que bressolen la foscor i les fàbriques convertides en museu.

Pàtria i Màtria

M'adono que, des que tinc penjat aquest blog, l'esfera perfecta del rellotge ha fet una volta completa al sol. Tornem a celebrar el dia de la dona. Rellegeixo l'entrada que vaig anomenar Dones. M'hi reconec i subscric allò que fa un any deia al respecte. Ho tornaria a signar. 
[ http://joseplabro.blogspot.com.es/2013/03/dones.html  ]

Intentaré no reiterar-me. No insistiré en el paper de les persones, dels éssers en global i dels seus drets que semblarien inqüestionables. Si parlem de persones ens estalviem gèneres. Tot un exercici gramatical difícil de concretar. Obviar el masculí i el femení, quan aquesta substancialitat evident abasta i amara també allò inanimat, és una tasca de filigrana estilística. Però ho tenim muntat així. Un anell no és una anella ni una porta és un port. Tampoc un ase és una somera, burro!

Hi ha adjectius que no diferencien allò mascle d'allò femella o mots que només es declinen en un dels gèneres. Per què? Quina va estar la raó gramatical d'aquestes convencions. Està per estudiar i concretar els arguments i les causes d'aquestes irregularitats formals quan així les vam consensuar. Segur que hi ha motius de tota mena i de ben pintorescos. Alguns -i algunes- es pregunten com és que no es va imposar el neutre, el gènere gramatical que hauria estat políticament més correcte. Una de les respostes cal cercar-la en el paper de la dona que al llarg de la història han escrit els homes.

A les campanyes per esbrossar el llenguatge sexista hi han acabat germinant feixugues males herbes retòriques que empastifen els discursos de crosses innecessàries i reiteracions no funcionals per a la comprensió o la informació. Lector i lectora, mestre i mestra –d'idèntica reiteració fònica- no aporten cap plus en el significat d'un discurs. Són poc eficients des del punt de vista de la semàntica. Només es tornen pertinents quan hi afegim connotacions d'índole social, ideològica o de tarannà pretesament no masclista.

Allò formal, allò innecessari i allò improductiu, però, participa de la grandesa de la utilitat del que per substància es pot considerar inútil. Que hi ha de més estèril que els formalismes socials que no pretenen cap mena de producció. Per què ens entestem en saludar-nos, en demanar-nos com ens tracta la vida o en desitjar-nos el millor. Rituals que no cotitzen a la borsa neoliberal dels valors humans. Encara està per inventar, o que algun emprenedor s'hi interessi, la franquícia dels bons propòsits sense interessos.

Som homes i dones. Vivim dones i homes o a l'inrevés en un tot harmònic que ens fa teòricament iguals davant dels déus i de les lleis. En podríem parlar molt de la lletra menuda d'aquesta aspiració fal·laç. Deixaré el vessant diví per més endavant. Que els déus es perdonin, si escau, a si mateixos des da la seva magnificència i justícia divina. Que així sigui!

Reprendre el cantó humà de les lleis fetes pels homes a la terra. M'abstinc d'emprar la fórmula "homes i dones" perquè el protagonisme en matèria legal, encara avui en dia, a les balances de gènere –que no a les fiscals tan d'actualitat- el plateret dels jutges de pes i dels ministres amb criteri guanya per golejada el de les jutgesses i el de les ministresses. Visca els neologismes.

Si cataloguéssim la legislació que produeix un estat es podria classificar fonamentalment en dos grans grups. El de les lleis comestibles i el de les no comestibles. Ambdues apunten a la capacitat per digerir-les d'aquells a qui van adreçades. Les sentències comestibles incideixen bàsicament en la butxaca del ciutadà/ana. Sancionen, recapten, regulen relacions d'índole comercial entre l'estat i el contribuent. Són lleis, decrets i resolucions que es mesuren en comptant i sonant que pagant Sant Pere canta i Barcelona és bona si la bossa sona.

El segon grup de lleis de l'àlbum legal d'una societat, les no comestibles i no comercials, són aquelles que pretenen incidir en allò transcendent, moral o ideològic. Fan diana en l'actitud, les maneres de fer i pensar, en els usos que pretenem modificar. Normes que, des de l'exquisida bona voluntat materno/paternal de l'estat –la pàtria i la màtria-, tenen cura i prevenen que anem de pet a les calderes d'en Pere Botero –no confondre amb el subornable Sant Pere cantaire-.

El paradigma de les lleis no comestibles, perquè avui toca, és la de l'avortament. Dedico, doncs, la versió anyal del dia de les dones al ministre de justícia d'Epanya i Notari major del regne, a l'excel·lentíssim senyor Alberto Ruiz-Gallardón.

Carnestoltes

De dijous gras a dimecres de cendra vivim els prolegòmens a la batalla cruenta entre el panxut i carnal Carnestoltes contra la primmirada Quaresma, la vella de les set cames que no es cansa mai, a la vora del foc, d'amanir menges massa saludables i excessivament frugals. Sempre en surt vencedora Na Quaresma imposant àpats magres i abstinències penitents que fan perdre greix i guanyar cel. Quina temporada més eixarreïda, poca sal i sense un trist bocí de porc ranci per tirar a l'olla. Bledes o mengies de conill rosegador orfes de tot allò que no siguin l'alegria d'un all sofregit o un brot colorista de julivert. Més dur de passar, que no de pair. 

Abans, però i gràcies a les autoritats que ho permeten, el rei Carnestoltes regna. Només uns dies, una treva fins que el poble ha entès com la disbauxa i el capgirament no són de llei. Una festa de calendari llunàtic, variable i de moral sollevadissa com les pretensions d'aquells no avesats al bon govern i al sentit comú de la moderació. No ens atordíssim, companys, és un miratge, una enganyifa que els manaires de totes les èpoques s'empescaren per esbravar instints i greixar regles espartanes.

Des del dijous gras comença un petit cicle anyal de festa i gresca transgressora on gairebé tot és permès. Els costums que dominen sàviament l'esperit i la vida fan un tomb. El monarca dels excessos dionisíacs ens concedeix carta blanca, una nova llei regula, per uns dies, allò que la resta de l'any és privat, pecat o no saludable. Que visqui Carnestoltes! Que la seva monarquia i el seu govern ens facin súbdits del plaer i de la golafreria.

Es diu que el nom no fa la cosa, però sí ho permet la disfressa! Veureu reis casolans, prínceps domèstics i princeses del terrós amb corona fraudulenta. Bisbes, capellans o, més encara, papes d'un dia i escolans per a tota la vida. Generals, civils, pirates, caporals i, fins i tot, sirenes. Pagesos i vilatanes. Homes amb pitram i mullers de mostatxo. Certament, el món a l'inrevés. La terra de Xauxa al comtat del despropòsit semblaria possible!

Un somni il·lús. Un desig que Quaresma ja s'encarrega de recordar-nos que pols som i amb cendra ens tornaran a marcar la testa i el seny. Només una foguerada, una flamarada eixelebrada que se socarrima en un no-res. Gaudim aquesta transgressió, projectem els dimonis i enterrem les frustracions amb alegria i força. Amb la vitalitat harmoniosa i barroca d'una epidèrmica ballarina brasilera. Amb la pompa sumptuosa, majestàtica, d'una màscara veneciana. Amb el que sigui, disfressats d'il·lusió perquè les misèries i les xacres siguin de més bon traginar.

En aquest desgavell impossible dels papers intercanviats podrem veure el ministre disfressant-se d'immigrant. Un mariner terra endins. Un banquer desnonat i amb hipoteca. El jutge declarant per corrupte. La lluna dins d'un cove. Les infantes amb trenes. Vés a saber què podrem veure a les rues d'aquests dies... Contractistes il·lusionistes i totxos voladors. Coloms bèl·lics i camàlics funambulismes. Barcelona mòbil amb arteries telefòniques i en Millet en la primera línia a la marató dels pispes.  

No passéssim pena ni tinguéssim disgust. A tot això, Quaresma i la feixuga realitat continguda dels dies hi posaran fre. Mentre, deixeu que els damnificats i somiatruites ens investim d'allò que no som.