Una caseta amb hortet.

 

Amb la significativa diàspora des de les ciutats als pobles, propiciada per canvi de paradigma mental que ha imposat la pandèmia, ens mirem l’arrelament fora de les ciutats com una alternativa que guanya adeptes, els que volen fugir de l’asfalt per acollir-se o retornar a les arrels d’una ruralia idíl·lica, la caseta amb hortet que lloava en Macià, però allunada de la Meridiana o de la Diagonal, que ara gaudeix de renovat predicament i torna a ser objecte de desig per si ens hem de replegar als quarters d’hivern perquè les pestes d’aquest segle tornen a escometre i qüestionen una vegada més les multituds i la socialització autista que practiquem el metro, per exemple.

La mirada de futur fomenta la visió d’un món urbà en decadència i vulnerable. A la visió apocalíptica, una distòpia -com es diu ara- que ens dibuixa una convivència impersonal, deshumanitzada, opressiva o totalitària, la nostra experiència ens demostra que quants més serem, més patirem. La gran urbs com a objectiu del terrorisme o de la guerra -penso en Ucraïna- en aquest moment no són reclams publicitaris eficaços per a les agències immobiliàries dels blocs de pisos mastodòntics i sense balconades. O les crisis i el temor al desabastiment dels prestatges que els més ingenus pensen combatre amb un enciam i una cabra -això sí, ecològics ambdós- fomenten aquesta arcàdia mental de quan érem infants i caçàvem nius de pardals. Deixo els anunciats efectes del canvi climàtic per a un proper capítol d’aquesta sèrie de catàstrofes.

No parlo del privilegi ocasional de la segona residència sinó del pas transcendent d’un canvi important de vida que tornaria a revifar els petis pobles o les comarques que han patit el despoblament progressiu. Es pot propiciar un cert reequilibri territorial sense santificar-ne les virtuts amb què l’acolorim ni demonitzar-ne els defectes o els inconvenients amb que l’esquitxem, ja que la vida rural no és de color verd primavera ni de color rosa que l’amor s’hi posa. A la paleta cromàtica hi predominen els tons de la terra aspra amb els atavismes que hi hem sembrat des que els pagesos van tancar les petites masies per sindicar-se al tèxtil durant dècades. La tendència neorural apadrinada per les comunes predecessores de la dècada dels setanta pot beneir aquesta nova oportunitat des d’una nova perspectiva facilitadora basada en la tecnologia, les bones comunicacions i el recolzament avalat, també, per la consciència climàtica i la redempció d’alguns habitatges i masos reconvertits a turisme rural, el parèntesi previ dels cap de setmana i de les vacances envoltats de natura, dringar d’esquelles i els galls cantant de matinada.

Al món de poble també hi ha contaminació. Tampoc s’hi atura el temps, no hi serem immortals. És possible que hi manquin escoles o d’altres serves bàsics. O que haguem de conjugar la producció escadussera dels enciams de l’hort amb la llet estacional de la cabra amb una manca de alternatives laborals que no existeixen o són minses. No és el paradís de les pomes amb serps pèrfides on ens haurem de fer un lloc als vermuts dels diumenges a la plaça major per, finalment, ser acollits a la taula dels de tota la vida per descobrir que no és un univers estàtic aturat en el temps com la portalada romànica. Els pobles han canviat extraordinàriament i ho continuen fent. Tampoc no estan aïllats ni reclosos en si mateixos. No són bessons del concepte planer de pagès ni sinònim de pobresa. Això sí, són quelcom diferent a la ciutat. Hi ha, com arreu, pagesos amb vaques i sense vaques.

Aquests dies m’he retrobat amb un amic que s’escapava dels llargs i monòtons dies d’hivern monacal, celebrava engrescat la primavera d’aquest març que marceja i d’un abril que bogeja, mostrant-me les èpiques durícies incipients a les mans. Va baixar, com acostumen els de poble, carregat amb una escarola i un manat d’alls tendres del seu estrenat hortet adossat a la casa on ja resideix permanentment. Com una pancarta itinerant no es cansava de lloar les virtuts d’aquesta nova vida que ha encetat. I en aquest canvi de cromos no estalvia elogis a la nova existència ensumant com un perdiguer eficaç la brutícia, deixadesa i lletjor que senyoregen en alguns indrets per on passegem. Arrodoneix la defensa de les virtuts hortícola pageses amb una observació que em fa pensar, les penúries al poble se suporten amb més dignitat que aquí.

Un món de sempre, quilòmetre zero, que ens podria també redimir amb l’imprescindible i profunda renovació que haurem d’empescar-nos. També l’alternativa energètica que les forces de la geopolítica i el canvi climàtic exigiran si volem salvar la collita d’enciams i que la llet de cabra no se’ns torni agra.

Bàlsam de gasoil.

 

Si el termòmetre mesura la temperatura, el pluviòmetre la quantitat d’aigua de pluja que ha caigut o el baròmetre la pressió atmosfèrica, l’helicòpter policial mesura els dies convulsos a Barcelona. Aquest matí la fressa de les hèlixs d’aquests coleòpters voladors insistien a deixatar l’atmosfera de la ciutat grisa i ennuvolada un dia més. Hi ha hagut diades no massa llunyanes on el fil musical urbà de melodia monòtona era aquest bategar molest amb un punt d’amenaça, com de falcó envistant una possible presa. Suren estàtics desafiant les lleis de la física mentre no basculen empesos per la inèrcia de cap gros per aspergir el soroll irritant amb cercles concèntrics.

Barcelona avui ha estat una ciutat de contestacions. De malestar divers condensat en el seu espai aeri -per això l’helicòpter-. A vista d’ocell imagino que és pot tenir un mapa precís de les protestes, de com els batallons dels diversos col·lectius molt emprenyats evolucionen i conquereixen els carrers de la quadrícula urbana. Tres grups han confluït aquest matí per fer visibles les seves demandes i la mala maror que comporta. El del gremi de l’ensenyament -el del guix- en contra de la imposició judicial del 25% al currículum en llengua castellana. El dels camioners i el dels taxistes -amb bàlsam de gasoli- denuncien el preu difícil d’assumir del combustible.

Immersos en la nuvolositat adversa d’aquesta primavera just estrenada semblaria que, fins i tot, els elements s’han conjurat per fer-nos la guitza. La manca d’aigua no s’ha resolt encara malgrat les gratificants però insuficients pluges. Com si el canvi de temps només hagués imposat un decorat gris i ventós, sense un sol radiant des de fa dies. Tot arribarà. Estic convençut que l’ambient general d’abaltiment, de desencís i de fàstic que arrosseguem sura i es condensa a les capes baixes de l’atmosfera, com una mena de boira espessa que, avui, ni l’helicòpter policial ha pogut esbargir.

La incertesa, que va més enllà del concepte i la paraula amb què la signifiquem, és una sensació ampla d’abast molt extens que ens atrapa i ens fa sentir malament. Certament, des de fa una bona temporada, aquesta inseguretat en molts àmbits presideix o ens acompanya provocant-nos un desfici afegit a les circumstàncies personals que puguem  patir cadascú. En quantes ocasions en els darrers anys no hi haurem apel·lat? Un aclaparament que ens sotmet i ho fa difícil, de ser raonablement més feliços i de sentir-nos a aixopluc sota d’un paraigües segur i sensat.

Massa incertesa domiciliada als nostres comptes corrents vitals en un mercat de futurs sense profetes. Com s’ha de resoldre tot plegat? Ni el mateix Putin, l’epicentre del virus de la guerra a Ucraïna, no deu saber com es resoldrà i cap a on es decantarà l’operació militar especial que ha endegat. Se’m fa difícil de creure que les mares russes tolerin aquesta gerra brutal com unes colònies militars a l’aire lliure per deslletar els joves soldats russos que hi deixen la pell als focs de camp nocturns.

Jo, com el poeta cantava, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic convençut, pels indicis, és que els brots verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les gespes de la bonança i de la pau immediata. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i primaveral bescanviant-la per la guerra i les seves conseqüències.

Malgrat tot, no perdo l’esperança, que la primavera ens deslliuri i torni a resplendir el sol.

 

Ucraïna.

 

Diuen els que en porten el compte, sobretot els que les pateixen, que ara mateix hi ha més de seixanta guerres al món. Moltes no cotitzen a borsa o només inverteixen en allò imprescindible, en armes. La majoria es tracta de conflictes llunyans o fora dels focus mediàtics que no fidelitzen audiències ni desperten interessos econòmics. Aquesta que ha esclatat però, la d’Ucraïna, té tots els ingredients d’una superproducció bèl·lica del segle XXI.

Els guionistes han aconseguit crear un escenari ben triat i proper amb una trama que es va allargassant, una sèrie de tirallonga que pot durar algunes temporades. Ja no es porten pel·lícules de dues hores on calia fer una síntesi comprimida del relat, la guerra no és una estona. Ara la tendència és, capítol rere capítol, d’estirar la història sempre innecessàriament. Una tècnica xiclet que permet el lluïment dels protagonistes esquitxats amb tots els tòpics i les febleses humanes amanides amb un exèrcit de comparses que hi posen la salsa o la sang. L’apocalipsi incerta que escau amb herois gairebé immortals que se’n surten, els dolents molt dolents i els que fan de coixí a l’argument, la tropa -i els civils- dels no immortals que la dinyen com un sacrifici als déus afamats de la guerra. El guió etern, gens original, amb protagonistes actuals.

Mentre la funció tràgica es desenvolupa hi ha els analistes distants, els tertulians d’espardenya propers i tots nosaltres que hem introduït a les converses d’ascensor la justificació a les compres, una altra vegada compulsives, de productes de subsistència en una sensació d’economia de guerra. Ara no acaparem paper higiènic sinó oli de gira-sol i seguim els ridículs consells d’estalvi energètic amortint el luxe de la calefacció i l’alegria consumista sense aturador pels productes que ens permetin resistir el setge que les piulades dantesques han fomentat per la xarxa. Són moments propicis que ens deixen fora de joc, atemorits, amb malsons esperant el pitjor encara.

De les postals renovades de la guerra, que podíem tolerar per la relativa llunyania, hem passat a les conseqüències que ja ens toquen de ple. Els preus i les mancances sinó buiden els prestatges sí que ens escuren la cartera. Tot i la relativa distància d’aquest front proper s’acosten temps de vaques magres perquè el preu de l’energia que mou els motors de la producció global s’ha disparat extraordinàriament. La guerra i les seves bombes ha esmicolat l’equilibri voraç del comerç mundial als països desenvolupats, Europa en particular. Ens hem tret la mascareta per mostrar la gestualitat horrorosa sense somriures de la guerra. De l’optimisme incert sense enemics visibles, d’un virus eteri que esperonava a cercar el millor de la humanitat carregant-nos les piles amb esperança, hem passat a l’odi visceral per uns enemics amb cara i ulls ombrívols que han deixat anar tots els genets de les malvestats. L’odi serveix per aglutinar i justificar totes les barbaritats i amanir totes les salvatjades.

D’aquesta setmana declinada en femení en trio la postal valenta de les dones ucraïneses, enguany el dia de la dona refugiada que protagonitza les imatges de qui pateix els efectes de l’atrocitat en pròpia carn amb un farcell i amb criatures.

 

Quanta, quanta guerra...

 

Mira d’esma el que l’envolta. Els llibres que romanen, testimonis empolsinats, als prestatges. Les plantes que han perdut la lluentor, com tristes, capaces d’endevinar que les passaran magres perquè ningú en tindrà cura. A la raconada, el platet buit de la gata que ha fugit així que va aventurar que el rebombori no tenia la cadència dels coets de festa major. Covarda o previsora, l’ha abandonat, va fer un salt i es llençà al buit o a la terrassa propera de la veïna, ves a saber, cercant una vida millor. L’ha deixat. Ell hi parla com si la fantasmal criatura felina encara s’arrossegués pels espais domèstics acaronant-li les cames amb la cua com solia.

Es deixa cauré també d’esma al sofà que ha arrambat a un espai més protegit i allunat de la finestra per on entra la foscor del carrer. La cortina, sense els vidres, tremola perquè s’ha encomanat de la por que sura arreu i ho amara tot. Encén una cigarreta -compta amb la recança dels empedreïts quantes li’n resten- i fa pipades profundes que li escalfen els dits i abranden la brasa com les foguerades de les bombes que van esclatant sense aturador. Quan acabarà aquesta atrocitat? Llampegades que espurnegen la nit i fan contenir la respiració esperant endebades que sigui l’última. Les campanades llunyanes, el dring monòton de tota la vida, sobretot associades als insomnis porucs de la infantesa, ja no se senten; també el temps està tocat de mort, és una ossada de rellotge amb l’alè silent de la pólvora esbravada, un tuf de carbó acre socarrimat que s’enganxa al paladar.

Allí assegut fa capcinades durant els entreactes causats pel rebombori que sacseja les estripes de la terra i somou els edificis que gemeguen amb fragilitat, la de les llàgrimes de cristall esmicolant-se. Massa dies, massa nits que ja no ha de patir per si ha apuntat el despertador per no arribar tard a la feina. L’ordinador presideix la taula al costat de la finestra, una cuirassa inútil que només exerceix de mirall amb la panxa verdosa de peix passat que no batega ni navega. Somriu sarcàstic recordant el desastre que llavors va considerar apocalíptic, l’instant en el qual la xarxa va deixar de rutllar. Subsisteix aïllat i amb el telèfon descarregat. La veïna encara té la roba estesa, però no se senten sorolls de vida quotidiana enlloc, només grinyols de buidor. És l’únic resident de l’edifici que no ha marxat? Tothom ha fet com la gata, tocar el dos?

 Espolsa la cendra de la cigarreta sense cap mena de mirament i es contempla la taula i les cadires del menjador. Disciplinades, arrenglerades i estàlvies de l’últim sopar previst amb els companys del treball. Quin fàstic! Què deu passar de veritat? Torna a esbossar una ganyota trista però irònica perquè va carregar la nevera de iogurts per al sopar encara que ell sigui intolerant als làctics que no aprofitaran tampoc a la gata desertora. Quanta solitud! Ja ha fet tard i no se’n penedeix, de no haver marxat quan el carrer era un brogit de vehicles aturats, ansiosos i aterrits. On podia anar ell? Tenia el cotxe allí, aparcat al carrer, ara tocat per la metralla i tan inútil com la seva empenta i el seu genoll avariat -va decidir-.

S’escarxofa sense miraments i rumia que de tenir nets, que és el que tocaria, els disfressaria d’esperança fent-los invisibles a les bombes. Com troba a faltar la monotonia avorrida dels dies i la calma de les nits. Què pot fer i determinar quan una bomba anònima, sense bàndol, esclata. Allí, arrepapat al sofà, ell ja és un fantasma més, com la gata.

Empentes.

 

Aquesta pertinaç sequera que ens abraça escanyant de set els conreus i els boscos, per ara, només deixa florir les males herbes, aquelles que en el decurs de la història la humanitat ha estat incapaç d’anorrear. Són llavors que amb poquíssima aigua neixen i arrelen amb fermesa de tant en tant. La percepció de neguit no ens abandona mentre cueja incerta la pandèmia. La nova terra promesa feliç que ens havia de portar a haver mig vençut el drac víric, malgrat les baixes en el combat, continua essent un solar força erm i amb poca verdura on pasturar les perspectives de sortir-ne reforçats i millors. Arguments per a optimistes ingenus desautoritzats per la dura i pura realitat que ens envolta.

Tornen les empentes al teló d’acer que creiem fos per edificar una pau que pateix el degoteig del desglaç, com una gota malaia, mentre els afanys de les grans potències tenen terroritzats els habitants civils pendents de l’oratòria grandiloqüent dels líders. Quan els tambors de guerra percudeixen fort, corglaça la freda mirada serena justificant els càlculs i l’estratègia carregada d’evidències bèl·liques. En Putin en el paper d’historiador justicier amb el passat, en Biden vincladís i fràgil enfilant-se a l’helicòpter presidencial. I Europa? Descol·locada. Ucraïna enmig perquè dos es barallaven i el tercer va rebre. Soc incapaç de fer-ne una anàlisi o de tenir un criteri al respecte quan hi ha més coloms que missatges certs. Malauradament tornen a pintar bastos. La geopolítica global també es veu afectada pel canvi, sinó climàtic, d’escenaris i de preeminència a patacades en l’escena global.

Surem amb una rara placidesa en una bassa infecta d’aigües contaminades on xipollegen els instints més mesquins assistint-hi com a simples espectadors, ens volen un exèrcit de presències sense criteri però amb vot. L’espectacle dels dirigents, els caps visibles i les mans negres que mouen els fils darrere, és lamentable. Com de decebedor seria que la majoria de les persones, aïllades i sense interessos espuris, combreguéssim amb els missatges que ens venen d’oferta. Són moments delicats que els predicadors de la solució fàcil aprofiten per escampar el seu evangeli sense embuts mentre alguns criden cofois una altra vegada Visquin les cadenes!

L’espectacle caïnita que protagonitzen Casado i Ayuso també és penós. De l’anècdota a què ens han acostumat alguns dirigents respecte d’unes comissions presumptament legítimes referides a unes mascaretes -aquesta vegada han tingut el detall de posar-se una careta- a la implosió del partit hi ha un cúmul de roba bruta que han decidit rentar als safarejos de la plaça pública, a plena llum del dia. Tripijocs pel poder que els profetes ja predeien. Aquest noi amb febleses agropecuàries per l’escena amb xais pasturant en una estampa bucòlica castellanolleonesa ha estat esborrat per la presència castissa de l’Ayuso. Una lideressa canyí que trepitja ferm a qui el poble de Madrid valora tant com els xurros o els entrepans de calamars.

Al bassal infecte de la traïdoria política a en Casado li ha rebotat l’arma llancívola contra la reina del xotis que en surt victoriosa i aclamada. Una societat que victoreja a qui hauria d’haver plegat per decència, s’ho ha de fer mirar. Veient les imatges i els crits d’Ayuso “presidenta” em va passar pel cap el visquin les cadenes que esmentava abans en versió corrupció. A Madrid, només hi ha ayusistes?

Però no idiotes.

 

Trobo molt interessant la sentència “som grans, no idiotes” que un avi ha promogut pel tracte que els bancs provoquen amb la digitalització abrupta dels serveis, l’aïllament que comporta per a un sector significatiu dels usuaris i per la manca d’atenció humana directa a les sucursals. Hem passat de quan les oficines bancàries competien amb els bars -un parell a cada tram de vorera- a esdevenir aus rares de pas o a haver-les de cercar per la geografia urbana com bolets clandestins de tardor. En un banc -abans una caixa- algunes persones hi tenien la consulta psicològica financera, una mica com el paper que li escau al cambrer de confiança però sense confessar els pecats dels estalvis. Reconec com de feixuc pot ser atendre freqüentment aquelles persones que passaven només per comprovar que els estalvis no se’ls haguessin florit a causa de la inflació. Entre poc i massa. Confirmen els savis en la matèria que el nombre d’oficines per habitant a Espanya continua essent dels alts d’Europa, només superada per França. Estadística que contrastaria amb la dada pel que fa al nombre de personal que treballa a la banca, el més baix per habitant d’Europa. A la munió de vells, però no idiotes, la revolució tecnològica ens ha agafat amb el peu canviat. Som aquella franja en extinció, l’excepció, que deixarà de ser un problema a curt termini o d’ací cent anys quan siguem tots calbs ben endollats a les xarxes.

Això, no idiotes. El mot idiota d’origen grec significava en els seus orígens aquell que no s’ocupava dels afers públics, sinó només dels assumptes privats. L’arrel del mot té a veure amb “propi, particular”. D’ací que sigui l’essència en paraules com idioma, idiolecte o idiosincràsia. Per als romans significava “ignorant”, accepció que ha fet fortuna i es manté. Originàriament podríem associar, en el sentit grec, els idiotes als peculiars, als originals amb un punt d’esnobisme quan la particularitat ratlla l’excentricitat. En aquest sentit dec ser un idiota excèntric a la meva quan observo aquells que sí es dediquen a la cosa pública. Ai, els polítics! Jo també em vull definir com a votant, però no idiota. Difícil d’explicar i fàcil d’exemplificar aplicat als melodrames que es representen en doble sessió a les seus dels representants tant catalans com estatals. Al Parc de la Ciutadella hi ha l’escenari del joc de cadires -reeditat- que afecta un parlamentari a qui la Junta Electoral Central ha defenestrat per penjar llaços grocs quan era regidor de l’Ajuntament de Lleida. És coneguda de tothom la superstició dels actors pel groc i, també des de fa un temps, dels polítics catalans.

A la Carrera de Sant Jeroni, a Madrid, aquests dies s’ha reestrenat la reforma laboral, una tragèdia clàssica repescada, una seqüela on s’actualitzen els personatges i es passa una mà de pintura als escenaris. Per exigències del guió calia afegir-hi certa intriga i sang d’attrezzo. Per als efectes especials en escena eren necessaris els ganivets voladors i artefactes truculents per mantenir la intriga fins a l’instant final. Un desenllaç inesperat és el mínim que els espectadors llepafils cerquen en el gènere proper a la novel·la negra -la protagonista aquestes setmanes a BCNegra-. Va estar un èxit aclamat amb fervor per tot el públic present mentre el mort ressuscitava en escena. Una novetat, un prodigi argumental amb aterridors canvis de guió sorprenents i inesperats. Un no però sí que va anar d’un pèl al recompte d’infart, com criden els comentaristes al bàsquet. Hi va haver actors venuts que pretenien capgirar l'argument. Tot estava ben lligat per fer decaure aquesta reforma de no haver estat per l’atzarosa justícia poètica en mans de l’actor secundari que no se sap l’única frase que ha de recitar a escena. Clamorós ridícul a l’hora de prémer un botó i formidable vergonya ètica per deixar-se comprar de manera tan presumptuosa.

Jo em decantaria pel persones, però no idiotes mentre desafinen moltes coses en el concert que comença cada dia a toc de despertador. Cadascú sap -o hauríem de saber- quines notes de l’escala vital se’ns resisteixen, ja no parlo del mític do de pit només a l’abast de canaris privilegiats. La màgia amb què treu el nas el sol a la ratlla de l’horitzó és una altra oportunitat acabada d’estrenar que a mesura que passen les hores s’hauria de mantenir, com si fos un lluent vehicle nou de trinca. Conservar cert optimisme quotidià sense abassegar el que ens envolta i, sobretot, qui ens voreja continua essent un esport decadent que com a recompensa porta al desencís. Quantes vegades no hem posat al calaix dels babaus aquells cívics que ens avancen pel carril esquerre amb l’intermitent posat com fent l’ullet a la santa innocència. Ens hem acostumat a què la correcció ens embafi.

Amb els anys valoro més aquelles persones amb criteri que irradien bones maneres enteses en el sentit més ampli. Personatges que saben trobar sempre quelcom de favorable i mínimament útil al desastre més destraler a què es poden veure implicats o abocats. Quina enveja em produeixen aquells que brillen precisament sense haver de caure en l’estirabot o en la provocació gratuïta. Creieu-me que són exèrcit els que ja abans d’obrir la boca per dir-hi la seva incomoden o neguitegen. Hauríem de portar incorporat de fabrica un sensor més o menys esmolat que ens fes fugir de la toxicitat interessada com el dimoni de la creu. Un detector de nefastos, de mentiders, d’interessats que ens protegís dels idiotes més idiotes.

Faig constar, -una notícia recent d’avui mateix- que la Reial Acadèmia de la Llengua admetrà la paraula “polizia” com a vàlida a les proves d’ortografia per a l’accés dels futurs agents del cos.

La, la, la!

 

La polèmica dels dies passa per la tria de la representant a l’edició d’Eurovisió d’enguany entre les finalistes, una catalana d’Olesa de Montserrat nascuda a Cuba, una catalana mediterràniament sofisticada i unes gallegues de música tradicional galaicoportuguesa fusionada. Sembla que el procés no ha estat massa clar. Presumptes interessos i tripijocs poc transparents posen en dubte la selecció que ha aixecat polseguera. Des de les xarxes als severs experts musicals tothom hi ha posat cullerada, també els polítics o alguns sindicats de la percussió i el metall, cadascú té la seva posició el respecte. Suren les acusacions d’enganyifa, d’ensarronada mediàtica amb sospites i acusacions vàries.

La trinitat dels càrrecs que senyalen la rítmica noieta guanyadora es fonamenten en la relació personal amb algú del jurat. Que la cançoneta no compleix el requisit lingüístic del concurs ja que no arriba al 35% de la lletra en castellà, si hi comptem en el percentatge la neutralitat idiomàtica de les onomatopeies o dels esgarips. I el fonamental, que les preferències del poble sobirà musicalment parlant -i amb criteri- no lliguen amb qui ha guanyat per representar les pàtries essències harmòniques a Europa.

Analitzat l’esdeveniment, hi ha un punt únic de trobada aliè a la polèmica perquè el centre d’interès es declina en femení. Les tres vocalistes són senyores. Encara que arribats a aquesta visió de protagonisme femení absolut els posicionaments de gènere respecte de la imatge, la posada en escena o els continguts del missatge també poden crear discordances. Es pot concloure, doncs, que aquesta tria ha estat complexa i ha provocat enfrontaments que ultrapassen la tradicional tria innocent -i intranscendent- a què ens tenia avesats habitualment el concurs.

Explicaré que jo parlo d’oïda i que m’he documentat a misses dites o a pilota passada ja que la transcendència de l’afer s’ho mereix. Per això he visionat amb interès i curiositat les intervencions de les tres artistes al concurs. Anticipo que si jo hagués de decantar-me per alguna em sentiria incapaç atesa la meva competència musical força nul·la i que el meu criteri en aquesta matèria desafina agreujat per la condició innata d’arítmic. No feu massa cas, per tant, del meu judici.

De la naturalitzada a Olesa de Montserrat, la guanyadora, m’ha sobtat el posat de felí tropical i que, malgrat el ritme frenètic, tingui temps per despullar l’espatlla tot reprenent l’antologia de florilegis vocals sense massa missatge. La segona –la damnificada, diuen- surt a escena com una novícia reivindicant el brou vegetal a la nevera, la mamà i la meta. Un manifest als mamífers en femení que va pujant d’intensitat per també despullar-se de l’hàbit i esdevenir una mare acabada de parir abillada amb una mena de faixa tan neutra com les onomatopeies de la concursant vencedora. El globus terraqüi amb mugró mediterrani carregant a l’esquerra és una troballa que caldria rendibilitzar. El trio gallec de noies, com una reunió de meigas de disseny amb pandereta, sura enmig de l’espessa boira escènica una mica fora de la borrasca atlàntica. Frenètiques, també, com les altres dues concursants. Per què no es podria destil·lar la síntesi en un aiguabarreig amb les tres arravatades essències que arrasaria a l’hora de la veritat, a Eurovisió?

Aquest maleit concurs en el seu moment de glòria, el La, la, la! de la Massiel també va estar significat per la negativa del Serrat a cantar-la en castellà, s’ha anat deixatant en la mel·líflua transcendència musical dels protagonistes. Pocs moments de glòria tret d’aquest èxit i el de la Salomé en l’edició següent que ens ho deia cantat bressolada per la bellugadissa dels penjolls d’aquell vestit que lluïa i el cartell de l’esdeveniment dissenyat per en Dalí. Ni la revifada mediàtica impulsada per alguns membres de La Trinca va aconseguir que la protagonista, la Rosa d’Espanya, no s’acabés marcint. L’aventura d’en Buenafuente i la seva tropa va assolir un meritori lloc a la classificació amb l’astracanada musical protagonitzada per en Rodolfo Chikilicuatre, un avantguardista o un antecedent reeixit del reggaton i el perreo que va haver de glossar l’Uribarri ben descol·locat.

Com podeu deduir la cosa catalana ha estat vinculada a molts dels grans moments que ha viscut el festival dels festivals europeus. Enguany també! Podríem afirmar que la cosa catalana dels últims anys ha inspirat el procediment d’aquesta mena de concurs oposició amb requisits que, com a les dinàmiques reals, s’hi ha acabat imposant el criteri d’un jurat per sobre de la democràcia directa –el vot televisiu- o de la democràcia orgànica d’una tria demoscòpica –només un grup selecte poc transparent- amb dret a vot i amb maneres inspirades a d’altres èpoques. No serè tan malfiat de trobar-hi certa similitud també amb els percentatges idiomàtics encara que la cosa hispànica visqui entestada en els tants per cent.

Recordeu, qui canta, els seus mals espanta.

 

Caiem com mosques.

Caure com mosques no és mateix que dinyar-la com mosques encara que la gaseta del confinat reprengui embranzida ingovernable amb virulència literal per caçar-nos al vol, com aquelles mosques que es pansien també literalment adherides a una mena de tirabuixó enganxifós penjat al costat d’una bombeta nua il·luminant amb calidesa macabra l’eixam d’insectes condemnats que configuraven una escena pintoresca i costumista. Els avenços tecnològics –i els virus- han desenvolupat mecanismes menys bàrbars però tant o més eficaços i molt més estètics.

En un altre ordre de coses i amb cert paral·lelisme, aquestes últimes setmanes, el virus ens ha flitat amb una eficiència que no es pot gairebé atrapar. Continua enxampant alhora les mosques vironeres negacionistes que tasten en pròpia pell l’evidència irrefutable dels estralls majoritàriament lleus que causa l’última versió o mutació del microbi. Febre, tos de gos i un cruiximent generalitzat de l’ossada amb un poder de contagi barroerament efectiu. Això, caiem com mosques, només que la pandèmia s’ha tornat més considerada o nosaltres ens hem avesat a les noves modalitats víriques.

En la llarga, lletja i feixuga evolució, des que ens van confinar per primera vegada, ens hem familiaritzat amb maneres insòlites de conviure-hi. Però ara les màximes autoritats sanitàries ens anuncien que a partir de l’abril, encara que el nom no faci la cosa, es tractarà la covid com una vulgar grip. De príncep dels virus mutants que es fan i es desfan canviant d’uniforme passarà a la condició d’estacional passavolant pidolaire sense el glamur que li conferia la llicència per a matar. Que així sigui! Potser ens hem adonat que l’estratègia, a més dels vaccins, resideix a no fer-li cas. Menystenir i degradar per vèncer. Atacar el punt més feble, l’amor propi i l’autoestima que aquests virus duen posseir encara que siguin infinitament minúsculs. Reduir-lo a la banalitat sense cap mena de consideració ni recança.

Mentre el virus no tasti el pa que s’hi dona amb aquesta nova estratègia haurem de suportar-lo com un emprenyador sobrevingut més en la nostra convivència. Un convidat sorpresa a taula que ens ha desgavellat les tertúlies a l’hora del cafè. Que ha fortificat els habitatges amb cel·les de reclusió, cambres com trinxeres específiques de confinament per estalviar-ne l’artilleria. Quin fatxenda, aquest paio! S’obre pas com un sheriff corrupte i malcarat que ha alterat el que anomenàvem, abans del desastre, la normalitat.

Passa, però, que aquesta nova normalitat no va ni amb rodes. La sensació d’impotència ja no s’apaivaga des dels mitjans que esdevenen mirall d’incertesa també política, que a cada bugada hi perd massa llençols i autoritat creïble. Esporuguir -conscienciar- la població amb tendència a tirar pel dret és més difícil perquè tothom n’està molt cansat. Un esgotament que ja no dona ni per picar de mans com fèiem a les vuit en punt dedicat als sanitaris. Segurament ara tocaria també als mestres, els grans oblidats, mentre aquests dies se les tenen feroçment per gestionar i mantenir oberts els centres escolars convertits ens sucursals sanitàries on s’ha bescanviat la pissarra pel test d’antígens.

La pregunta és com s’ha de suportar el que comporta encomanar-se amb les criatures confinades, les baixes laborals i l'aturada en sec en diversos sectors. Un virus que ha matat impunement sense indulgència, que ha arribat a despentinar el ros manaire dels anglesos, que ha tancat comerços, que ha empobrit més el món. Potser la tendència haurà de ser aquesta, degradar-lo a sereno o com a molt a agent local perquè patrulli sense tanta parafernàlia ni ostentació pels carrers perquè el gran espectacle de la vida ha de continuar.

A les intenses emocions vitals quotidianes hi hem intercalat entre el cafè i el croissant -els puristes el practiquen en dejú- la de furgar-nos el nas. Un moment íntim que ens destria entre negatius i positius. En aquest sentit, us desitjo la màxima negativitat o la recuperació sense complicacions i el més suportable possible malgrat el confinament.

Rebaixes de temporada.

 

Comencen les rebaixes, les tradicionals de temporada que ho tenen més costerut pels invents americans acabats d’adoptar ja consolidats que els pispen protagonisme molt abans de les festes nadalenques. Els  divendres negres s’anticipen i preludien una pèrdua de mercat a les de tota la vida que per lògica comercial s’inicien l’endemà mateix que el pessebre perdi vigència. Mítiques aquelles empentes a cops de colze per creuar els primers la línia de sortida als grans magatzems amb equina actitud competitiva. Majoritàriament senyores de mirada confosa entre muntanyes de roba sense plegar al cel anàrquic del consum oportunista. Una ganga! Qui no es deixa temptar comprant duros a quatre pessetes? Un estalvi macroeconòmic en les finances domèstiques sotmès a l’aritmètica de la resta que imputem, tot justificant la despesa, a la columna dels beneficis.

Fosos els llums nadalencs, retornem a la modèstia del cartell pla, disposat de biaix als aparadors, per anunciar espartanament les “rebaixes” –fins el 50%-. “Rebaixem el preu, no la qualitat”. Estratègies fomentant el consum d’allò que, probablement no necessitem o ja tenim, però com l’ocasió la pinten calba, jo ja m’he comprat una altra gorra més. Acabada la disbauxa de les festes, el consum torna a revifar i ens fa l’ullet aixecant les expectatives. Un parany, una última oportunitat per tenir allò, de vegades, inútil però a bon preu. Quantes peces de roba o sabates dormen al racó de l’oblit, abandonades, només redimides pel rampell del moment d’adquirir-les. Coses, objectes, andròmines que a la llarga reivindiquen la seva capacitat per esdevenir una nosa.

Ben al contrari l’any nou s’inicia amb un seguit de preus actualitzats a l’alça. La llum, el gas i el combustible no participen pas de l’estratègia dels grans i petits establiments comercials d’aquestes dates, a l’inrevés, si quelcom retallen no és pas el cost sinó el nivell de vida tocat per les estratosfèriques tarifes d’aquests serveis essencials provocant la pobresa energètica d’algunes famílies com una onada de fred siberià que ataca les estufes de gas i les vulnerabilitats socials de mal combatre als crus hiverns. Com fa la dita: el fotut, en poca-roba.

Capítol especial mereixen les rebaixes de les rebaixes. Entraríem a la secció d’oportunitats amb els prestatges plens d’endergues diverses amb articles que no els podem carregar al carret de la compra però que ens traginen la vida en molts sentits. Mercaderies i gèneres imprescindibles que, com la bombona de gas butà, no tothom pot abastar. Serveis públics essencials que no haurien de presidir les rebaixes d’hivern –ni d’estiu-. Aquells que la pandèmia ens ha fet valorar egoistament, onada rere onada. La sanitat, l’educació o un mínim vital que garanteixin i amanseixin les fúries que ens assetgen als cataus foscos i a les raconades de l’existència rebaixant l’ansietat i les angoixes. Ja sé que és demanar molt. Com en el terreny ample i sovint erm de la convivència en majúscula en tots els àmbits, que no pateixi els efectes de les rebaixes, que no resti com un article obsolet cada vegada més plena de contingut interessat, com un adjectiu pèrfid reiterat a bastament associant-lo de manera maldestra a democràtic. Suposo que per això les oportunitats no ens les podem deixar arravatar i hem d’estar molt atents als oferiments amb trampa. Que les rebaixes, per llamineres que siguin, no ens prenguin el pèl!

Recullo la facècia anecdòtica que una veïna del llogaret ha patit aquestes festes de Nadal. Amb voluntat de visitar la cunyada vídua al poble del costat es va enfilar per error -atacada de cataractes com viu i pendent encara d’operar- a l’oficina mòbil d’un banc que fa parada periòdicament de tant en tant creguda que era l’auto de línia. També li han retallat les sucursals bancàries on pidolar, sinó un crèdit, una estona d’escalfor i recolliment a les opulents oficines ara tancades.

Mentre, ens ha tocat de viure les rebaixes de les rebaixes -i encara rebaixades- d’aquest període de reclusió i de confinament.

 

 

Bon 2022!

 

Entrem al gairebé rodó 2022, per perfeccionar-lo cabalísticament haurem d’esperar al 2222 quan aixecarem la copa fent calaix o balanç d’aquest temps que ja no pot tornar –o no pot arribar-. Com passen el anys, amics. Enventats, fugissers amb el calendari desbocat al galop sense poder meditar massa bevent-los a glopets tot i no paladejar-ne els instants. Visquem, doncs, intensament conscients d’aquest petit detall, que els bons moments són únics i irrepetibles, com fa el tòpic.

Per Sant Silvestre per la porta o per la finestra, deien els avis quan havien de canviar de masoveria o de casa. Ben trobada sentència que posa punt i a part als períodes temporals el dia de cap d’any, que exposa aquest període de gener a desembre als tanatoris dels calendaris. Acomiadem encara de cos present l’any que traspassarà amb dotze campanades a mort que preludien alhora el tritlleig a bateig pel naixement del nou any. Visqui l’any! Bon any! Millor any! Sempre desitjant quelcom de millor. Ja se sap que els cadàvers recents tenen la virtut de fer florir les millors virtuts enterrant les berrugues més lletges ja que les vetlles esdevenen un exercici de passar comptes benèvol amb el finat. Per això, només vull recordar d’aquest 2021 allò que s’ho val i paga la pena. El santoral també ens ho posa fàcil amb els Sants Innocents, una fita que pot rentar la cara als anys vells i lletjos. Alguns són excessivament generosos en innocentades de mal gust i pitjor passar.  

I com que no podem aturar els rellotges, aquest moment de comiat i de celebració pel nounat es condensa en dotze raïms com dotze campanades mentre ens empassem els entrebancs, la solitud i la tristor –tot allò per arxivar als documents històrics- perquè no es repeteixin compartint-ho amb qui ens fa costat. Bon any! amb la banda sonora alegroia del dringar de copes de cava. Millor any! Caldria un manual de procediment per a un moment tan important concentrats a no descomptar-nos. A raïm per campanada sense comptar els quarts. Cal anar sincronitzats amb el rellotge del campanar o amb els cops de cassola festius –no reivindicatius- de l’amfitrió disfressat de cuiner que està per les tradicions més analògiques en evolució des dels rellotges de sol quan mesurar els trams del dia es feia a pams i els segons encara no s’havien inventat.

Com que formular un desig per campanada és gairebé impossible estic per agrupar els grans de raïm en tres sèries o blocs. Salut, diners i amor a terços dividint la dotzena i així no me n’oblidaré de cap. L’ordre amb què feu la demanda és, evidentment, aleatori. Cadascú que arrengleri els blocs i la cadència dels quatre grans corresponents per com li sembli o li vagi de gust. Jo aconsello deixar allò que més ens capfiqui per al final en un crescendo que intensifiqui els nostres afanys. Els de la meva generació acostumem a posar la salut al punt àlgid d’aquesta litúrgia, quelcom qüestionable ja que l’amor també és un combustible essencial per a la vida sense oblidar-nos de qui es concentra en l’oportunitat laboral o en la hipoteca. Bon any sigui quina sigui la priorització que en feu, com si aneu barrejant els grans d’un bloc amb els d’un altre. Així podem procedir mentre no ens escanyussem amb les llavors –que també ens les hem d’empassar- amb la fe dels innocents en el tió i en d’altres éssers d’esplendidesa màgica sense terminis o amb una garantia mínima d’un any.

Que així sigui, millor any!

Gats baladrers.

 

Diguem que els ossos de l’Emilio Castelar, un dels oradors més insignes del panorama polític espanyol, deuen patir atacs d’artrosi severs si li arriba l’eco dels esgarips i dels grinyols que han d’immortalitzar els taquígrafs i estenotipistes de les Corts Generals actuals. Quants polítics d’ara convoquen un auditori en virtut del seu discurs al marge dels legítims interessos purament polítics que representen? La metàfora política, en general, és vulgar i d’una subtilitat plana. N’excloc, per raons evidents, l’arenga i els manuals d’estil dels mítings, un gènere de pas i amb un vol gramatical com d’oreneta recurrent, de convocatòria electoral a convocatòria electoral tot i que hi ha qui hi viu ben instal·lat de manera permanent i confortable.

No em referiré al posat col·loquial de quan el veí d’escó mormola a cau d’orella al col·lega -¿Un pitillito, Don Cosme! -i ambdós fugen de l’hemicicle per anar al racó de fumar -no el de pensar- i poder deixar anar sense embuts com de dur és mantenir els ulls oberts, que no les orelles, al discurs previsible de l’orador de torn. Feixuc. Vindria a tomb d’expressions emeses en seu institucional com la recent “què cony ha de passar” potser emulant aquell “a la merda”, el manifest llegendari d’en Labordeta -al cel sigui-. Aquest “coño” sembla més propi d’una sintaxi de la gramàtica “parda” parlamentària. Com a bilingüe privilegiat m’atreveixo a dir que la demanda en seu parlamentària catalana hauria estat “què collons ha de passar”. El matís de gènere també deu ser significatiu. Hi afegiria que aquest “coño” contundent va retrunyir impregnat de certa testosterona a l’estil Putin tancant l’aixeta del gas rus. Coses del parlamentarisme amb boina. M’oblido d’aquell altre “coño” amb mostatxo i tricorni que no constava a l’ordre del dia.

Formalment, parlant de morfosintaxi política, ja s’haurà deduït que faig com aquells que habiten més els espais de fumar que no pas els d’escoltar embadalit per l’oratòria exquisida dels discursos. Puc disculpar-ho i ser del tot comprensiu, que m’hi solidaritzo, si cal. Em torno més perepunyetes, però, quan parlem de continguts amb mitges veritats o directament de mentides interessades. Hi ha anuncis feridors de polítics amb voluntat de fer mal que, espero, l’audiència sàpiga defugir en aquest jaç brut de gat baladrer que alguns fomenten sense qüestionar-los, ben al contrari. Digueu-me ingenu si encara crec en el criteri de les persones per destriar el gra de la palla perquè el volum de la crispació no el trobem majoritàriament en la societat amb o sense mascareta. Jo directament em decanto per aplicar, davant de certes actituds, el manifest del cantautor aragonès.

Aprofito amb la mascareta treta, ara que el volcà s’apaga i el virus ressuscita -una vegada més molt emprenyat i virulent-, per desitjar-vos unes bones festes, un bon solstici d’hivern o un bon Nadal -a triar-. Siguem acollidors i falaguers. Tant que us prego que els deixeu anar, els convidats, a la cambra de bany sigui la llengua que sigui amb què us ho supliquin quan el cava ha bullit, el discurs s’ha enverinat tot passant pel ronyó i la bufeta aixeca el dit. Que no haguem de repixar la jardinera del replà. Ja que si quelcom ens ha d’esquitxar, que siguin l'escudella, la carn d’olla i l’esperit nadalenc.

Sigueu feliços!

 

L'estrella de la Sagrada Família.

La Sagrada Família, avui per la Puríssima, corona una torre amb un estel il·luminat. El monument culmina la torre més alta de les construïdes a la manera com acostumen els arbres de nadal, un avet arquitectònic encimbellat amb una estrella lluminosa que afegirà un plus radiant a l’horitzó nocturn de Barcelona. Una fita o una balisa que ens alerta del límit o del perill, de zona de pregària a zona de ritual turístic per excel·lència. Un temple de recolliment i romiatge estacionat a l’àrea verda amb un estel d’orient per a expedicionaris amb xancletes i ulleres de sol.

Corrien els nostàlgics seixanta quan vaig ser conscient per primera vegada del focus d’interès i polèmica que ja llavors aixecava la catedral d’en Gaudí convertida en l’obra de la Seu, el paradigma de les coses eternes en construcció permanent. Al meu petit racó pirinenc parlàvem del campanar de Sant Antoni, una altra obra que es concretava mes en l’efecte recaptatori impulsat als sermons del mossèn que no pas en els metres que mancaven per arribar al cel.

Els meus primers records de la Sagrada Família van associats a les imatges de calendari amb què algun establiment d’ultramarins, magatzem a l’engròs o una rellotgeria del poble il·lustrava els calendaris de penjar. Només una portalada amb quatre torres, una postal barcelonina que acotava un espai concret d’una gran ciutat que encara jo no tenia apamada ni coneixia. A la imatge que durava tot l’any presidint el pany de la paret a la cuina, hi afegeixo els discursos i les defenses aferrissades que en feia del General Prim i d’en Gaudí, a parts iguals, un reusenc que va venir a fer el soldat per acabar establert i maridat amb una pubilla del poble.

Desentrellats els arcans atzarosos d’una partida de cartes a la botifarra es parlava en veu baixa d’en Franco -malgrat l’aïllament del llogaret- i dels esdeveniments que arribaven amb retard, a peu i d’orella. En Gaudí també era un dels protagonistes d’aquelles vetllades a l’escalf amorós d’una estufa, com de conte a la vora del foc. Calia continuar -o reprendre- les obres d’aquella bogeria arquitectònica amb poder per captivar l’interès de la gent? Entre obra civil i religiosa perquè si hem de decantar-nos per l’impacte d’un o de l’altre vessant és difícil. Una genialitat que la gent corrent -i les portades dels calendaris- va assimilar fent-la seva. Entre un estel diví dedicat a la mare de déu i el d’una plaça roja moscovita. El temple va patir els estralls de la guerra civil, quan es van destruir les maquetes i els plànols pensats pel pare primer de la criatura.

Una dècada després, finals dels setanta, vaig visitar la Sagrada Família. Era un monument que semblava abandonat. Deixat de la mà de déu -i d’en Gaudí-. Brut i obert a la curiositat dels que s’aventuraven a enfilar-se, escalinates amunt sense control, a les torres. Coloms, brossa, restes de la deixadesa que patia el temple desolat a la dàrsena de l’oblit on el trencadís també era d’ampolles de la vinassa dolenta dels pidolaires que hi feien vida. No havíem inventat el mot okupa. Va patir uns anys decebedors i gens brillants que no presagiaven pas la lluentor estel·lar d’aquests dies. Calia continuar -i reprendre- la Sagrada Família? La pregunta que s’anava repetint fins que va tenir la data -prepandèmica- d’acabament. Ara torna la vigència del dubte. La veuré acabada?

Un dels al·licients pintoresc, poderós imant de turistes orientals, és visitar un temple viu, inacabat o en evolució constant. No et pots imaginar com serà passat un temps des que el vas visitar l’última vegada. Jo he estat partidari de mantenir-hi o d’integrar-hi, com a mínim, la immensa grua, l’element que preludia aquest estat d’obres perdurable sense un punt final. Segles i segles inacabada per a una obra que s’ha de convertir en una mena d’enciclopèdia arquitectònica que integri tota plasticitat i totes les disciplines artístiques possibles. De fet, de la Façana del Naixement a la Façana de la Passió hi ha un ventall divers de facetes que alimenta la polèmica que embolcalla el temple. Arrauxats crítics van proposar de no tocar-la, deixar-la sota la protecció d’una cúpula de vidre, una bombolla amb efectes de neu surant mentre la sacseges que tindria gran demanda entre els turistes que en comprarien la reproducció funcional a escala. Un farcell de vidre per a una apastissada “mona de pasqua gegant”, com la definí el recent traspassat urbanista Oriol Bohigas-, que agosaradament i provocatiu havia també proposat d’enderrocar-la.

 El moment una mica olímpic de l’encesa i benedicció de l’estel, aquest vespre fred i ventós -com empordanès-, ha posat a prova l’ancoratge del nou element amb aigua beneïda i fum d’encenser en absència d’un arquer agosarat o dels coloms intrèpids. La Barcelona de projecció internacional posa llum a una fita més. Un anunci impactant que ha de consolidar més encara una icona que es va iniciar -diu la llegenda- en la campanya de la destil·leria japonesa Suntory que al 1983 es va empescar una afortunada campanya publicitària que barrejava imatges de l’obra d’en Gaudí amb elements de la mitologia popular japonesa que els van seduir. Un tòpic més, el pelegrinatge de les expedicions nipones armades amb un envejable equipament tecnològic que testimonia la conquesta i posa en valor el modernisme barceloní a les agències de viatges internacionals. Quant li deu la ciutat a en Gaudí?

Pel març del 2014 vaig visitar el temple ja consagrat pel Papa al novembre del 2010. Vaig accedir-hi per la façana més nova, la d’en Subirachs. Era la primera vegada després de més de tres dècades que hi tornava. Impressiona la nau, que era plena de cadires arrenglerades per a una celebració multitudinària. Sota, a la cripta, s’hi celebren les misses ordinàries, un espai de culte de fa anys, que és l'església de la parròquia. Boscos de pedra, jocs de llum. El modernisme destil·lat i interpretat. Com els vitralls pinten la pedra i el formigó és màgic. Presidint-ho, penjat i acrobàtic, el crist crucificat d'en Francesc Fajula, l’escultor de Sant Joan de les Abadesses. Tot plegat impressiona. Meravella. Sobta. La simbologia dels evangelistes i la similitud amb les mesquites i els medallons exaltant l'Al·là sota de les cúpules. Les solucions orgàniques de bosc metafísic. Sens dubte, una catedral per al debat i la controvèrsia per si es tracta d'un pastitx o d'una obra d'art en majúscules. Com si a l'actualitat, salvant els segles i les distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una piràmide en directe. I tot embolcallat pel misteri gaudinià, aquell personatge barbut i escanyolit a qui va atropellar un tramvia. Vaig seure en un banc de pedra que voreja tota la nau. Un ritual tot escalfant la matèria per carregar-la de la vitalitat que li manca. Malgrat les visites i la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, hi manquen el fum de les espelmes, els perfums dels encens i l'escalf de les pregàries dels segles. Tot esdevindrà. És una obra per gaudir-la a glopets i en visites breus i concentrades. Mirar, observar les solucions arquitectòniques, les ombres, la llum, les formes femenines i arrodonides del modernisme matèric. En el procés crida l'atenció el tractament escultòric d’ambdues façanes. Un ou i una castanya enllaçats per columnes i naus. Del farciment gaudinià al minimalisme de la línia recta en un contrast massa poc integrat l'un en l'altre. Mentre era dins de la nau central vaig estar amatent a les vibracions i a la trencadissa dels vitralls amb què el pas dels trens d'alta velocitat han de sacsejar-la. Després, a casa, havent descarregat les fotografies com un japonès més, t'adones que és un monument a qui la càmera tracta bé. Decididament la Sagrada Família és molt fotogènica.

 Vull imaginar, de ser possible, l’arquitecte Antoni Gaudí amb un llapis vermell fent un cop d’ull als plànols actuals.