Pardals

Intento cercar entre l'arxiu dels records un cel nítid anys seixanta amb estels i molts més pardals. Només per un dia, ni que sigui un instant, m'agradaria recuperar aquell horitzó d'infantesa. El de les regions frontereres entre la brillantina i els rierols de laca a la clenxa de l'Elvis. Geografies prèvies a aquell gran pas per a la humanitat que va estar l'arribada de l'home a la lluna. Can't Help Falling Love en bressola la memòria boirosa a la manera de banda sonora.

Somio un matí, o tots els matins del món, llevant-nos amb una sensació de pau embolcallada amb optimisme –tampoc caldria a les hores intempestives del Guardiola-. Tocats per la voluntat de ser millors a la vida. Esperançats perquè al rodalies no haurem de compartir el seient del costat amb les bambes del veí. Cerco un somriure sense interessos que no cotitzi a la borsa. Hi faig un metro sense atapeïment i els carrers de la nostra vila amb quissos educats. O que el calendari ens obsequiï amb el millor dels regals que podem fer i ens poden concedir, temps. Un present formidable per a nosaltres desembolicat i sense cap llaç amb una inscripció ensucrada, desitjo que t'agradi.

Que visc segur i confiat amb la certesa que ens governen els més capaços i els més honrats. No en dubtem, coneixem la seva voluntat, en valorem la seva determinació. Ens acompanyen i ens fan costat conferint seguretat amb justícia i equitat. Són els més nobles d'esperit i els nostres interessos són els seus. Amb guies i pastors guarint-nos mentre ens menen pels camins que ens han de dur més enllà a l'estrella rutilant, la d'abans dels coets, on habita qui hem estimat i ens estima.

Que els mecànics són respectables, tots –només que s'assemblin una mica els meus de confiança-. Que entre els obstacles d'un plat de macarrons no hi trobarem el cavall que no es va classificar a les proves de salts de l'última olimpíada. Que el pa no es torna estantís i fa olor de pa. Que no signem contractes amb trampes per a avis amb la vista cansada. I que els homes del temps l'encerten amb la fiabilitat de després dels satèl·lits.

Un món des de la netedat d'un infant que et mira atònit. Ulls esbatanats emmirallant-se en els dels avis en una mena de pacte pel futur des del passat. O un conveni d'amor pel present amb unes mans amoroses que ens acaronin.

Perquè encara vivim les seqüeles d'aquell gran pas per a la humanitat que va descol·locar els avis incrèduls de poble. Va estar un coet com una nau de solcar cels enfilant-se impossibles enllà atonyinant els pardals i apagant els estels. Se'ls van regirar els referents meteorològics i van pronosticar, els descreguts padrins, que el cuc del progrés se'ns menjaria la poma. Per això brindo per les gallines que campen lliures a les eres de pagès i practiquen l'atletisme.

Diguem-ne tenir el cap ple de pardals i els peus a la terra de Xauxa.

Micròfons al pil pil

La gastronomia catalana és excel·lent i amb especialitats diverses. Des de la cuina de mercat d'autor a les versions més de plat pla i sorprenent de l'Adrià passant pel menú amb pretensions, el casolà i el de patacada. Podem triar la carta, el lloc i la mena d'àpat que preferim. Segons l'ocasió i la butxaca.

Al ressò culinari internacional, darrerament, hi hem d'afegir una nova creació que està tenint un èxit aclaparador. No es tracta pas d'una fusió enginyosa d'ingredients esferificats amb textures sorprenents per al paladar. És més pròpia del segle XXI i vindria a superar la revolució del mestre. A les cartes selectes hi figura com micròfons al pil pil. Una concepció que agermana el nostrat bacallà amb panses de la quaresma de tota la vida amb un toc ètnic basc, que en bressola el giny, i el component tecnològic en una amanida de cables, xips i andròmines electròniques diverses i repetitones; la gràcia innovadora del plat. 

Ha transcendit perquè s'ha filtrat i s'ha publicat una conversa entre la dirigent del PP català i qui la premsa qualifica d'examant del Jordi Pujol fill. L'Alícia Sánchez Camacho ja hauria sospitat que la guarnició en aquell restaurant se'ls havia passat. El carrisqueig dels components alertaven d'una digestió dura de pair. Diguem que no estava al punt.

Una agència de detectius en hores baixes hauria patit una pèrdua de fiabilitat i d'informes que pul·lulen per l'horitzó com una plaga apocalíptica de llagostes. Ho devoren tot, credibilitats i intimitats. Tant que als comiats de solter, o de soltera, s'imposen les trobades mudes, com a les pel·lícules de moda en blanc i negre que han tornat a les pantalles. Una tendència que va a més, en taca d'oli, i que ja abasta fins i tot les sales de vetlles dels tanatoris. Muts i a la gàbia!

La confusió, el desconcert, el temor a ser objecte dels espies s'ha instal·lat pels xamfrans de la ciutat comtal i als reservats dels establiments. El gremi dels jardiners d'interior se suma als sectors en crisi després que cap menjador amb clients distingits gosi parar taula amb quelcom que no sigui allò estrictament indispensable. Res de setrilleres de disseny, cap cistell per al pa que ningú tasta.

Que si va estar la dirigent del partit popular qui va tenir la iniciativa, que si van ser els sequaços de l'agent Montilla 007 amb llicència per a escoltar. Que si és una andanada contra l'independentisme perifèric... En traurem l'aigua clara?

A la ciutadania en general, sobretot a aquells que anem de menú de patacada i casolà, la situació ens sobrepassa. No entenem res. Què està succeint? Podem concloure que els polítics s'han begut l'enteniment i, alguns, la decència.

Són tants els fronts oberts com el desconcert i la capacitat de sorpresa que cada dia se supera amb un nou rècord d'estupefacció. ¿Hi ha algú que en sap el guió i el dosifica estratègicament amb objectius ben foscos?

  2013 02 19

Polsim d'estels

El món tot viu convuls. Els gals l'encertaven quan subsistien atemorits pel cel, que no els caigués al cap. Un meteorit ens ha emmirallat des de la niciesa humana. Del no-res s'ha projectat a la velocitat del raig estripant el so i fulminant vidrieres. Una llambregada dels déus, un flash de càmera digital divina, ens ha retratat per reflectir la nostra petitesa. La verdadera mesura dels homes incapaços de preveure un cop de roc procedent de l'infinit que només ha estat enregistrat a bastament perquè els russos actuals no confien ni en la policia ni en les asseguradores. Viatgen amb una càmera de copilot per a un més menester en cas d'accident o de denúncia fraudulenta.

Ha estat un senyal al cel que preludia estralls a la terra. Vitralls trencats i papats esgotats. Benet XVI renuncia, que expressat en paraules de llecs vindria a tractar-se d'una dimissió. Els annals vaticans ja havien oblidat la cal·ligrafia del mot abdicació. Els papes no ho deixen estar, s'hi morien; perquè en ells habita la infal·libilitat de l'Esperit Sant.

La sotragada ha estat majúscula, com el terratrèmol que ha sacsejat el centre d'Itàlia i s'ha deixat sentir a Roma unes hores després que impactés el meteor a Rússia. Per fortuna, l'asteroide mediàtic ha passat de llarg. Astròlegs prestigiosos hi associen, al tremolor, la candidatura senil del Berlusconi. Tot un repte per a estudiosos del fenomen. Una anècdota amb l'amenaça de tornar a la propera dècada dels quaranta –la de l'asteroide, no la d'en Berlusconi-, que esperem ho faci amb poca punteria i menys encert encara.

La decisió papal ens ha tornat incrèduls en qüestions de fe. Un titular d'actualitat dictat en llatí n'és l'expressió més adequada i solemne. En Benet XVI toca el dos. Una notícia sense apostes a la xarxa per impensable i inusual. Aquest teutó de fesomia glaçada, afuat intel·lectual del dogma, marxa. Ens deixa orfes. Un gest valent, afirmen. Rere hi hauria un món d'intrigues a palau. Una cúria romana amb lluites intestines i molts penitents a fora que no han purgat encara els pecats abominables de pederàstia. Caldran els fums del conclave per esbargir l'atmosfera espessa que pateix la Roma convulsa d'aquests dies.

Mentre, Benet XVI aconsegueix un seient de privilegi en el colossal espectacle de la successió. Assistirà a la mort pròpia com a pròcer per rebre'n el condol de cos present i ben viu encara. Llega però, al successor, el delicat afer sindical d'una mula i d'un bou pasturant per la plaça del Vaticà amb pancartes. Els hauria acomiadat dels pessebres aquest nadal passat sense dret a l'atur.

Hi ha qui hi pronostica la segona caiguda de l'imperi romà. Si no ho és, en fa l'efecte. Senyals apocalíptics amb espurnes, polsim d'estel roent i les parets mestres tremolant quan pel Mare Nostrum hi solquen massa vaixells en deriva incerta. On som i cap a on anem?

16/02/3013

Fes un comentari

Afers Comptables

La comptabilitat del ganxo.

Ahir, diada de la Candelera, en Mariano del PP va donar la cara per negar-ho tot. Tot fals, tot mentida. Només mala fe d'aquells que volen enfonsar Espanya, el Partit Popular, el govern i aquest tomb cap a millor que comença a despuntar en la recuperació econòmica que ha d'esdevenir i ja ensenya la punta del banyam per les cantonades de la borsa. 

La seva compareixença ha estat un acte de fe. Creure-hi o no creure-hi. Cap prova fefaent que no es tracti d'un muntatge. Només el posat i la paraula quan els papers d'en Bárcenas, en Luís el cabró -com l'anomenen els col·legues de partit-, apunten cap a una corrupció difícil de negar. 

Sobres i sobres farcits de diners que ell tenia la precaució d'assentar en una llibreta de comptes de les de tota la vida, amb cobertes granatoses folrades de roba i amb les planes ratllades amb "deure" i "haver". Una mena de compatibilitat del ganxo per a avis maldestres en números. A pagès s'hi anotaven el comerç dels vedells i dels poltres. 

La crisi tenalla tan fort que també ha tocat de ple les fonts del diner negre. Quan les vaques grasses –les que a pagès apuntàvem en aquella llibreta idèntica a l'emprada pel cabró d'en Bárcenas- no hi havia massa de què témer. Tot anava ben greixat. Permisos, requalificacions; més n'hi hagués hagut, de pisos i de terrenys per vendre i edificar. El totxo era or i els constructors els reis Mides de l'Orient. Que calia untar, cap problema. Favor amb favor es paga perquè és de cavallers ben nascuts favorejar qui t'afavoreix. Quid pro quo. I l'abundància era tanta que no calia filar massa prim. Qui en dóna més. N'hi havia per a la padrina, la néta que feia la comunió, l'alcaldessa que havia de lluir una bossa cara o una bona joia. Regals que anaven més enllà de la innocent panera de nadal o l'ampolla de vi amb pedigrí. 

Tanta abundància vessant-se arreu no reparava en gasiveries. 

I algú havia de posar-hi ordre. L'encarregat de canalitzar, d'embassar i redistribuir la collita que fluïa dels pous de petroli com grues de la construcció que presidien la geografia nacional. Exèrcits de ferro formant disciplinats per totes les raconades del país. Babau l'últim! L'habitatge, el lleure poliesportiu, els esdeveniments culturals, les carreteres o les vies d'ample europeu han de gaudir dels seus monuments fàl·lics ben trempats i visibles. Quin exercici d'aritmètica més elemental, comptar grues que inflaven el globus de l'orgull estàtic. Com aquelles horroroses rotondes de disseny que complementaven les urbanitzacions que florien en primaveres de ciment adossades a l'amor propi i als impostos que arribaven sense aturador. Quins anys!

Tot s'ha eixugat. Les grues s'han rovellat, les rotondes viuen la invasió de les males herbes, el totxo s'ha devaluat i les arques que se'n nodrien són plenes d'engrunes. Un panorama dantesc per a l'economia, l'atur i l'esperança d'uns brots verds assedegats que no treuen el cap perquè el gota a gota de la liquiditat s'ha estroncat. 

Patim una situació pertinaç de sequera que abasta totes les activitats. Que ho tenyeix absolutament tot. És aquesta la causa fonamental per la qual, òbviament, se n'ha hagut de ressentir també la font que administrava aquest Bárcenas -Nois, hem de racionar els sobres! –va advertir eficaç i responsablement als col·legues de partit. 

L'aldarull va estar cosa de veure. Sospiten que, quan es van anunciar les retallades en matèria de corrupció -ajustaments d'assignacions consta a l'acta de la convocatòria-, la sang no va arribar al riu de miracle. Crits, discursos llargs, argumentacions diverses, lletra menuda, vots particulars i, fins i tot, alguna pancarta. 

Com repartir un pastís que a cada àpat és més minso? Per antiguitat al cos, per rang, pel nombre de vots obtinguts a les urnes? No deu haver estat fàcil. I aquest tresorer, per precaució, ho té ben apuntat tot, que la lletra resta i el bé immoble s'ensorra. Les grues començaven a ser teca per al rovell i l'abandó. Algunes van dimitir en ventades de tardor. D'altres encara grinyolen com fantasmes de la benaurança bressolades per tramuntanes melangioses. Efectivament, qualsevol temps passat fou millor per al totxo i la construcció! 

Uns udols que corsequen i entendreixen. Avesats de ple dret a aquests complements, què els resta. Dimitir? Doncs no! Acceptar-ho amb resignació i coratge. Un plus més esmerçat al servei públic que mai pot ser pagat com els correspondria. Ja ho va dir clarament en Mariano, ell es faria d'or com a registrador de la propietat. Què hi fa, doncs, amb aquests maldecaps que li comporta tant de pes polític? Només s'entén per la formidable voluntat de servei que els administrats tampoc serem capaços de recompensar ni d'agrair com li pertocaria. Comprensió, amics. 

Fa dècades, quan la cosa era més ominosa, no es va entendre aquell insigne dirigent quan bramulava que el carrer era seu. Perquè ho era o ell així ho sentia. Tenia dret a fer-se'l seu, a vendre'l, si esqueia. I segurament que no va estar prou ben pagat per tanta dedicació i vocació esmerçades. Com el Mariano d'ara i els de la llista de Schindler versió Bárcenas.com amb pocs deures i molts havers. 

El poble és ple de desagraïts i d'envejosos. Què sabran ells. Que sabe nadie, cantava el Raphael. De fet, aquests dies podem proclamar Que se mueran los corruptos! remasteritzant els Sírex des de la Barceloneta. 

Pedagogia i generositat. Reconeixement i comprensió. No siguem negatius. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen delegat com a representats i gestors del poble sobirà. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Però el pastís se'ls ha arronsat. Vet ací la desgràcia que ha esdevingut. Que els bocamolls dissidents i tocats en el voraviu, els bandejats, els que ja no gaudeixen de les assignacions, els que han patit l'encongida del sobre, s'han rebel·lat i ho han esbombat. 

A què treuen cap tants d'escarafalls. Aigua passada que ja no mou molí, companys. Que els que ens suporten damunt de les seves espatlles, els que ens vetllen, els que fan rutllar el país també pateixen la crisi. I molt! Sense corbates, sense vestits, sense àpats a restaurants selectes, sense un trist elefant a qui disparar, sense rellotges de somni, sense confeti per a les festes de comunió, sense res de tot això. Pobres! Compadim-los. Concedim-los la gràcia de deixar-los solidaritzar amb les nostres misèries. Que avesats com eren, viuen tan desolats com els avis que passen fred i gana. Com els aturats ganduls que no cerquen feina ni s'espavilen. Com els que s'esperen per tal que els acoblin un genoll de plàstic. Posem-nos al seu lloc, tinguem misericòrdia d'aquesta epidèmia que els amara d'ansietat i neguit. 

Vivim i assistim a una pandèmia que abasta tots els estaments i sectors de la societat. Del rei als patges. Del president al regidor d'urbanisme. Del ministre a l'alcalde. I diuen encara que sota l'estora s'hi amuntega més brossa i deixalles. On vas, cabàs? 

No voldria acabar sense homenatjar aquelles llibretes pageses de comptar bestiar i aviram. Allí també s'hi reflectien, en assentament comptable del ganxo on enfilaven cronològicament els albarans i els rebuts, els entranyables porcs.

Ítaca

La campanya electoral fa via. Avui en Mas i en Pujol es querellen contra el diari El Mundo. Segons aquest mitjà, basant-se en un suposat informe policial, gaudirien d'una milionada en diners a paradisos fiscals. Avui el diari hi afegeix en Felip Puig i informa que els Mossos d'Esquadra haurien destruït o amagat a la justícia els documents que ho demostren quan van regirar el Palau de la Música Catalana. El follet Millet?

Si no és cert, pot crear opinió. Difama que quelcom resta. També recorden que just després del cas Banca Catalana en Pujol va obtenir una majoria absoluta. Suposo que des del govern central no tenen cap pressa a treure'n l'entrellat. El ministre Montoro ha declarat que Hisenda n'investigarà el cas. Si no fos cert, que tenen aquestes raconades a les Illes Caiman, la lletra menuda de la premsa ja ho desmentirà. El mateix mitjà és el de la teoria dels explosius de l'atemptat de Madrid, o que en Carod també escapolia fons a paradisos fiscals que li aportava ETA. 

La maquinària contra en Mas és poderosa i interessada. Té fonament?

Ahir TV3 va emetre en directe un debat electoral. El conduïa en Pellicer. Més figura que geni i contenció. Se li va anar fastuosament de les mans. Va estar un xofer de debats poc destre i en va sortir amb la carrosseria amb més ratlles que una zebra. Segurament que en Cuní ho va celebrar amb un carajillo doble d'Aromes de Montserrat –Ho has vist, Pilar! 

En Tena, en Rivera, en Junqueras, n'Herrera, na Camacho, en Navarro i en Mas. Sis apòstols per a la independència – o no!- amb un Messies. Dues hores de rellotge amb un índex important d'audiència. 

L'estat i la salut dels comptes corrents del president no van estar el centre d'interès. 

Avui emetien les imatges amagades del debat, una mena de making-of. Com en López Tena subministrava píndoles a la Camacho contra el mal de gola. Com aquesta s'oferia a endreçar els cables per zones estratègiques de l'entrecuix a l'Herrera –el cara de bròquil, com l'anomena un sector femení maduret i partidari aferrissat de CiU-. Rere els missatges durs i la confrontació, entre bambolines, la cordialitat presidia el tracte afable. Potser perquè són mariners d'un buc en mars farcits de pirates i de taurons electorals. Un estol de caramellaires en un concurs de pescadors de vots. Els més peixaters, sens dubte, la Camacho i el Tena. Cosa de l'efecte de les píndoles que compartien? 

En Navarro, l'especialista en crancs de palangre, ho va tenir difícil. En va sortir amb cert grau d'apallissament i la sessió no sembla pas que li hagi de permetre pescar gaire més crustacis de riu. Paper dur el d'aquest dirigent que xipolleja entre el desconeixement del seu paper i la poca solidesa actual del partit tant ací com als altiplans. Als cartells hi ha qui hi cerca una semblança amb la fesomia d'en Clooney, aquell dels ristrettos.

La Camacho vestia de blanc mariner. Personatge per a un Sorolla amb cabellera al vent dels focus mediàtics. Algunes senyores van criticar-li que la jaqueta li anés un pèl estreta. Va estar única entre la resta, però sense arguments feministes, que no rimen amb gavines. El seu amor confessat, Espanya. I la seva infidelitat, últimament, Catalunya; un afer de banyes interessades gens discret. Mantenir els seus postulats en el context on els esbombava, no l'afavorien. Que els seus versos del sonet d'amor els hi destrossen des de Madrid amb barroeria consonant.

En Rivera va aprofitar l'ocasió. Perquè no té qui li censuri ni esmeni les expansions loquaces en matèria de poètica amatòria des de Madrid, tot cas en Boadella. Ell s'escriu les rimes assonants tot llençant l'ham i la plomada als estanys plàcids on la pedra del dret a decidir ha esgarrapat el tel d'aigua amb ones concèntriques carregades del neguit que vol enganxar. 

En Junqueras es va posar la bata d'anar a escola i va gargotejar la pissarra amb allò que alguns catalans volen sentir. Va estar el més pedagògic formulant la pregunta de qui, després de tocar el dos d'Espanya, vol tornar-hi. Un argument irrefutable per a una carta de navegar, eficaç com a carnada de peixos desconfiats. 

L'Herrera hi va estar. Era com un grumet del vaixell sense corbata. Semblava més pendent del cants de les sirenes que no pas dels canons i dels arpons. Posat d'escolà desmenjat, acòlit del bròquil i dels àpats sense fonament, ahir –diuen- en va sortir amb la insígnia dels segons d'abord. 

I en Mas, que no duia carpeta ni anagrama, exercia de capità en el que semblava un motí de sindicalistes caramellaires amb la quota al dia. Escoltava i mirava l'horitzó. Un llop de mar avesat a les galernes sense despentinar-se. Al velam, aquella tripulació enfurismada hi havia penjat l'interrogant del rumb –On anem, capità? 

Ítaca és mar enllà. Per on neix el dia; i més enllà encara. Vista des del cel, cavalcant un giny enlairat, aquesta illa fa l'efecte d'una Catalunya retallada a la manera dels puzles per a nens petits. Amb un polsim d'imaginació es podria pensar que el Principat s'ha desllorigat de la península i que així, una mica trencadís gaudinià, navega sense llast.

Ítaca!

2012-11-19

Rèquiem a un gos transvestit

"Finalment ha estat abatut a trets l'animal que buscaven els últims tres dies a la Sénia, al Montsià, i que no era una lleona, com semblava, sinó un gos gros assalvatjat de grans dimensions". (Portal Informatiu de TV3).

Un fet insòlit ha posat emoció als sots feréstecs de la Catalunya meridional. Fa dies que els pagesos propers a la Sènia venien denunciant la presència d'una lleona a les seves contrades. Un felí que s'atipava al canyet d'una granja de pollastres. Una salvatgina ferotge capaç de cruspir-se a l'estil Patufet, que residia en un adossat a la panxa del bou, qualsevol caputxeta de primària i, si s'esgotaven les aus de corral, un preadolescent de la secundària amb pírcings inclosos.

Una lleonesa adulta sense cries que s'hauria pogut escapolir d'una parada d'animals a la Rambla. Una prova més a corroborar, de demostrar-se l'opció, que s'han de desballestar aquests quioscs de lloros loquaços, de serps encantades i de tortugues antropòfagues que campen com el colesterol per l'artèria barcelonina.

Els forestals, de polleguera, amb escopeta i l'humor bèl·lic se l'han jugat, la pell i el prestigi. Alerta, que una fera ferotge ronda per l'oasi català i no es tracta d'en Fèlix Millet ni del Bigotes valencià. Tot i que la geopolítica juga a la conxorxa perquè l'epicentre de la notícia se situï a mig camí, just a la ratlla fronterera de la Sènia.

L'esperit de la corrupció en taca d'oli que amara la perifèria pel llevant peninsular hauria destil·lat el monstre. Que podia haver-ne renascut el drac mític, com una mascota per a llibreters, però en gros. Aterridorament paorós!

També han muntat una recerca pels establiments tuaregs de carpa mòbil i arrel fluixa, els circs. Tampoc aquests havien trobat a faltar cap pallasso, cocodril, elefant o felí ensinistrat; espècies, totes, d'esperit bellugadís i tarannà nòmada. Calia refiar-se, doncs, de la intuïció en zoologia exòtica d'un pagès que collia olives i d'un pastor de pollastres de pota blanca.

I a causa de la catalogació poc demostrable, n'ha emergit la llegenda fonamentada en tres telenotícies. Només ha calgut el rostre numismàtic d'un presentador tan maquillat com en Berlusconi per aspergir la temença. La bèstia ha sortit del catau, Manelic!

Per la terra baixa de la tardor aspra broten sense esperança les males herbes eixarreïdes de la corrupció en metamorfosi dantesca. Gossos lleonats borden per les cantonades de la consciència deixatada alimentant-se de cadàvers mentre polítics i mecenes no penedits a la cua de les sucursals cerquen cirurgia més que ètica, estètica.

Gossos com lleons. Una rima visual fàcil que verifica el que ens temíem: de l'oasi a la selva. És el campi qui pugui desconcertant quan més que engarjolar-lo, caldria abatre'l. Amb punteria, decisió i sense por. Prou!

Els forestals n'han consumat el captiveri amb una concessió a la ciència taxidèrmica d'aquest quisso, transvestit de lleona, després de comprovar que es resistia a l'engany de la gàbia farcida de pollastres vius, una altra donació sense recança. No a l'orgue del Palau de la Música, sinó per la pau d'esperit i el repòs nocturn de la pagesia que habita les rodalies de la Sènia.

09/10/2012

Cremant bitllets

 (Smoke gets in your eyes)

L'any ha començat amb una grisor insòlita. Rebaixes en tots els sentits i abundor de botigues, virtuals o no, que recompren els regals l'endemà mateix de les festes. Alguns per necessitat, altres per tornar rendibles les inutilitats que els desconcertats reis de l'orient ens han portat. Aparells de tota mena, alguns encara amb la cel·lofana, són bescanviats per diners. Perquè certes andròmines no donen pa ni escalfen el forn.

Any d'expectatives grises tirant a fosques en el qual els polítics ja no gosen amagar la realitat. Des d'aquell "Espanya va bé", emès rere una teranyina mostatxuda, al "jugar en la lliga de Champions" econòmica, que proclamava el de les celles acitroënades, hi ha la tossuda i fotuda realitat.

Enmig, a la tristor dels dies, les idees i les poques esperances, ens han declarat també la guerra als fumadors. Preus abusius i prohibicions a dojo. "No es permet fumar". O pitjor encara, com si fóssim analfabets, un senyal de prohibit estacionar, passar o creuar amb una cigarreta tatxada ens amenaça arreu sota cobert, que portar boina i fumar ha d'esdevenir incompatible i profilàctic. A hores d'ara ja no tenim fums.

Apocalíptic escenari el del bar de sempre on amb el pretext de prendre-hi un cafè, enceníem la cigarreta/es. Raconades inútils de cendrers en vaga de fam ja no apleguen burilles quan les voreres són plenes de viciats vianants que entomem el fred normatiu i escalfem el nas a la brasa de la prohibició. Si manes poc, que es noti. Una màxima que s'ha verificat i ben polèmica. Potser en la llei antitabac hi ha una cortina de fum que no ens deixa veure el bosc en flames. Malgrat tot, hi estic d'acord. 

De la primera cigarreta d'amagatotis, dolenta i pecaminosa... a l'última, viciosa i necessària, la història d'una xacra que sotmet. D'una addicció en majúscules que es valora cada nit d'insomni amb tos de gos des del ferm propòsit de deixar-ho estar. És la primera mentida vital i matinera amb que ens desdejunem els fumadors empedreïts.

Memòria de quan entre les eines pedagògiques hi havia un cendrer hiperbòlic i en Machado salmodiava les taules de multiplicar sorianes arrebossat de cendra i picadura. La poesia i el fum eren bons companys. 

Anells de fum, baules de cadenes boiroses a l'espona tèrbola d'una epidermis suada. La cigarreta estratègica del després. On aquelles americanes de cel·luloide i cames extrallargues que ens van ensenyar a fumar. Ací, n'associàvem les matusseres sense filtre de pobre amb la suggerent Ava Garner emergent rere una fumerola massissa en blanc i negre. Allí l'esclat era de color ros Marilyn evanescent, un pèl estràbic, perseguint atmosferes esfilagarsades. Otis Redding podria posar-hi perfectament la banda sonora amb tuf a tabac, matinada i un àtic amb vistes al port dels somnis. 

Des d'ara només s'admet el vici als geriàtrics, manicomis i centres penitenciaris. Llicència per a fumar, doncs, als vells, boigs o delinqüents condemnats. Pel barri circula un avi atacat de demència senil amb la dèria d'empudegar el vestíbul d'una institució oficial. Els Mossos se'n veuen una. Es tracta d'una provocació primfilada per tal que l'engarjolin, meitat argument de sèrie negra, que –n'estic convençut- se'ls escapa als agents. 

Assetjat per la crisi de llibertat personal on comença la del veí, m'han regalat una cigarreta electrònica, una andròmina d'atrezzo ben resolta i molt aparent per treure el fum i la ira pels queixals. Vapor d'aigua sense suc ni bruc de nicotina. L'endemà de reis ja la vaig penjar a la venda en una subhasta virtual. N'hi havia tantes, d'oferta, que l'he acabat regalant a l'avi entranyable per a major desesper de la força pública que, ara, hauran d'explicar que l'avi no fuma, fa veure que ho fa. Quin enrenou. 

Al Madrid de la transició, hereu de la postguerra en matèria de transport públic, el metro lluïa uns rètols de ferro colat i molt de relleu que prohibien "Fumar o portar la cigarreta encesa". Un toc ben castís que sempre em cridava l'atenció, com els seients reservats per als cavallers mutilats de guerra. 

Potser haurem –jo i el govern- de fer bo el tòpic de no cremar bitllets per a suïcidar-se lentament, quelcom que, amb la crisi, esdevé molt poc elegant. Bon any sense fum!

 2011 01 08