El Madrid dels 1976 al 1981 és –en el meu record- un cel plumbi.
Metàl·lic. El carbó de les calefaccions ministerials li confereix un aire de
ciutat industrial amb maquinària bàsicament burocràtica. Aquests són els anys
de l'anomenada "transició", el quinquenni de la moguda madrilenya just abans que aquesta tingui un nom reconegut. També
anys de l'alcaldia del Tierno Galván
esmorzant i estiuejant –com algun cronista deia- al Café Comercial de la glorieta de Bilbao. A la presidència, en
aquesta alineació transitòria, hi ha l'Adolfo Suárez.
L'escenari l'hem tornat històric tot mitificant-lo amb prohoms per a
llibre de text. Llavors, només personatges trobadissos, públics, habituals o de
pas per la ciutat de Madrid en actes diversos que, a la darreria dels setanta,
proliferaven com bolets afavorits pel microclima que propiciava la mort del
general Franco i el nou context polític que calia refer. Excèntrics –ara en diríem
friquis- de la moguda amb vocació cinematogràfica, cantants i actrius que, des de
la transició, han desenvolupat formidables pectorals, i periodistes que amb
l'edat han deconstruint la ideologia. De Madrid al cel passant per Sol. Tota
una crònica!
Espanya sortia de la foscor plúmbia i feixuga del Movimiento estàtic. Moria al llit la dictadura sorgida d'una guerra
civil que convertí en front la clivellada Casa
de les Flores, on va viure en Pablo Neruda. Tornaven, entre molts d'altres,
l'Alberti, en Carrillo, la Pasionaria,
en García Calvo, l'Aranguren i en Tierno Galván. Al poeta del vint-i-set i a la
dirigent comunista se'ls podia veure a les grades de las Ventas en un cartell
de toreros que podia haver signat en Picasso amb una dedicatòria de geni
malagueny, "els toros són àngels amb banyes"; gargotejat en un esbós
essencial d'una testa de brau. Era la contradicció agermanada per l'estil
minimalista amb els coloms picassians. I en la grada, unes localitats enllà, en
Bosé fill i cantant acabat de sortir de l'ou. Mentre, el filòsof García Calvo recitava
Catul amb veu tràgica i posat clàssic.
A poca distància, ben proper a la facultat -per on l'Aranguren es
desplaçava pels passadissos amb saltirons d'ingravidesa- hi ha el palau de la
Moncloa. La seu de la presidència que l'Adolfo Suárez va traslladar per raons de
seguretat al 1977. Aquí s'hi van signar els Pactes de la Moncloa. Una entesa inversemblant
–ben certa i documentada- entre sindicats, partits polítics i la patronal. Anys
apassionants per a espectadors en primera línia. De joventut en tots els
sentits, quan tot semblava a l'abast. En Franco havia mort i havia estat plorat
per certa ciutadania en un dol inconsolable de pèrdua
"irreparable". A la vídua
encara la saludaven, anys després, amb el gest feixista mentre es traslladava
amb un cotxe oficial pels carrers de Madrid en destinació a El Pardo. Tot es
mantenia "lligat i ben lligat", però no era encara al sac.
El president Suárez va gaudir del nomenament preconstitucional del Rei fins
assolir el càrrec per la via de les urnes en les primeres eleccions democràtiques
que se celebraven. Només per això ja es mereix un lloc destacat a la història
contemporània d'Espanya. Aquella primera campanya electoral després de la
dictadura tenia un Fraga que se sentia guanyador. El desplegament d'Aliança
Popular -reconvertida en el PP actual- va estar de campanya americana des de la
preeminència de qui es creu el vencedor indiscutible, l'hereu natural del
franquisme. No va estar així, la patacada d'aquell braç de mar polític va estar
equiparable en resultats a les urnes a la del Partit Comunista. Una sorpresa.
Qui podia preveure'n un recolzament tan minso. La cara rentada del franquisme –que
no nova- amb cert prestigi i caràcter gallec feia figa. Tanmateix, en Carrillo,
despullat de la perruca i de la clandestinitat, legalitzat en un dia sant
–quelcom que no han perdonat a en Suárez alguns de la vella guàrdia-, tampoc obtenia la representació que les inexpertes
enquestes li atorgaven.
Enmig d'aquell garbuix de sigles i matisos –autèntic, històric, reconstituït, vertader, etc.- en va emergir el nou partit, UCD. La cara visible i
conjuntural n'era un jove a qui les càmeres tractaven bé i que podia prometre
i, per tant, prometia una continuïtat de menys octanatge que la d'en Fraga amb
aspiracions de semblar el més neutral i centrista possible. Va guanyar arropat
per un seguit de companys de procedència i pelatge divers. Els franquistes
sense més connotació o mèrit eren adscrits a la nova formació amb l'eufemisme
"d'independents". Un
matrimoni polític amb clamoroses infidelitats, perquè alguns no van estar-li,
d'incondicionals, per a la eternitat, encara que aquests dies s'hagin erigit en
agutzils de miracles i d'adhesions indestructibles.
Arribà, en conseqüència -i
"por consiguiente"-, la
decadència en una caiguda política farcida de solitud amb posat seriós, mal de
queixal que el castigaven sovint –allò no es podia mastegar- i el fum dels Ducados que ja li començava a disposar la
corona beatífica dels perdedors amb un aura volàtil a les pantalles bombades en
blanc i negre. Llavors, a l'hemicicle era permès –i glamurós- encara de fumar.
La seva dimissió a la presidència va estar un naufragi on massa companys de
viatge el van deixar sense una trista taula on arrapar-se. En Suárez havia
estat percebut com el polític que passava per allí en el moment oportú i, quan
va haver de plegar, va haver de sortir de la política per la porta falsa, una
mica la de servei. Li estalviaren grans actes i grans reconeixements.
On eren les veus ressuscitades d'aquests dies de vetlla mentre el
partit –el seu- l'abandonava. Qui hauria estat capaç d'aventurar l'afecte i el
reconeixement que ara vessen a cabassos per les cruïlles mediàtiques. En Suárez
passarà a la història com un pròcer a qui li han edificat la peanya de la
santificació just quan pasturava desmemòria i no podia exercir el retret, però
tampoc l'agraïment. Ha estat un passat presoner d'un cos amb l'ànima
desllorigada. Si pogués veure i sentir les reaccions que la seva mort ha
provocat des de la lucidesa i amb vocació de revenja, podria escriure'n un manual.
Bon cel!
Amb ell i molts d'altres com en Fraga, en Carrillo, en Tarradellas, en
Gutiérrez Mellado, en Tarancón... la Transició va deixant massa forats a la
plantilla dels titulars d'una època carregada d'il·lusió i d'esperança. Han
hagut de passar els anys perquè el colador de la memòria en destriï el brou de
l'espès de l'època que ens mirem -des d'un present poc galdós- amb nostàlgia i
gratitud. El temps ho pot mitificar gairebé tot. El poble se l'ha fet seu, com
un romanç que perdura malgrat que ja no ens recordem dels autors ni dels
actors.
D'en Suárez que no escalfava ni refredava mentre era president, que no encenia
les passions actuals, em quedo amb la imatge de l'hemicicle assetjat mentre
ell, el Gutiérrez Mellado i en Carrillo no van acotar el cap a les pistoles. En
recordo també la gran capacitat com a comunicador, en el to i en la gestualitat
que sovint el delatava. Era un Kennedy d'Àvila inaugurant la gran arma de la
transició, la televisió. Va lliscar des d'on veníem a on vam arribar no sense
deixar-hi la pell política.
L'altra pell, la mediàtica, la bronzejada i seductora de les revistes
del cor, també ha estat clau en la difusió d'una biografia tràgica que congrià
encara més l'afecte de la gent. Els cops dramàtics amb què la vida l'ha
castigat han estat excessius. Com la pèrdua dels éssers més propers i la seva
pròpia en aquesta malura cruel que l'ha fet literalment fora molt abans
d'aquesta mort biològica.
El seu funeral supera els dels presidents de catàleg. I encara que el
reconeixement acostumi a arribar a deshora -com a tots els mortals- ben segur
que cal morir-se perquè ens ascendeixin d'una revolada al cel.
Descanseu en pau!
