Contes a la vora del foc.

A la serra de Cavallera, cap a la mitjanit de la lluna plena, les mates de boix es banyen en l'ombra argentada dels estels, i si pares l'orella contenint l'alè sense assolir l'ofec, es percep el trepig de les ferradures calçades a l'inrevés de la muntura del Compte Arnau en un carrisqueig angoixant al penyamort de sorral vermell que en preludia la porta de l'infern proper on un cavall negre dimoni, suat i brillant, desafia la nit i l'univers inabastable a compassats cops de testa amb esbufecs de màquina de tren a vapor mentre a la fondalada, just en aquesta hora, hi comença a néixer la boira puntual que ha de vestir les ribes amb gases de foscor sorda, o de pecat cridaner, que han acabat per emmudir les campanes de la vall i transformar els campanars romànics en escales de gats cap al cel habitat a la matinada només pels galls batussers, ara encisades fites de pedra massissa amb plomes de gallina covarda convertides en senyera de bandolers, refugi de bruixes i quarter d'hivern de la revolta. Per la contrada diuen, a les cròniques escrites en la pell assaonada d'un xai tendral de segles, que també hi fa nit la novícia amb cara d'àngel bella i carnal com el pecat, el que condemnarà el comte i els seus vassalls descendents a cavalcar sense treva per la carena de la serra deixant el testimoni de peülla urpint els camins per on haurà de fugir l'Arnau sense terres i amb massa pecats, que són el que pesen com l'armadura enferritjada i esglaia l'animal d'un color carbó, el de l'infern apagat quan surt les nits de lluna vella cataus enllà per conjurar cavalcant sense destí el mal cap i la roentor a les entranyes amb la fiblada sense enraonar i l'escomesa sense seny d'una passió que el socarrima a foc lent sota la cantarella del mussol confosa amb el cant de l'òliba en concerts d'arpegis nocturns així que la donzella es despulla dels hàbits i de la virginitat a les raconades del monestir embolicats en la tendresa amortallada per la lluna sagrada i pel desig perquè broten unes flors blanques mai vistes com si el pecat es materialitzés en cos i sang amb uns pètals de neu que es fonen a còpia de manyagues i murmuris d'aigua, es tracta de la comunió dels petons d'amagat, secrets, rere els arcs de pedra antiga i dels ciris mil·lenaris que tremolen agitats per l'enveja i la febre il·luminant històries que es van repetint a redós del foc a terra consumint brases mítiques amb cor de roure per redimir la petitesa humana que ens ofega tot explicant, una vegada i una altra, els orígens de la raó de ser resada a ritme de cantarella o de sonsònia amorosa, ritmes assonants en la memòria dels destins bèl·lics que es recorden de quan apareix l'aperduat joglar amb mostatxo encisadorament carregat amb un sac de gemecs i de llegendes improbables, però maques de sentir perquè s'ho empesca apariant facècies com si les escombres de bruixa volessin de veritat, com si pel juny els camps de blat florissin coberts per una mena de farina glaçada molt semblant a la neu pròpia del desembre congelat i el cel metrallés amb una pedregada de gripaus que aterren estrictes com gavines de sang freda a la terra verda de la serra rossolant per la nit infinita que giravolta, proclama, sobre si mateixa en boscúries curulles de caderneres i amb el cucut esmaperdut, sense referents; es tracta dels cops sords que trenquen teules i maquen sobtadament les pomes àcides d'agost amb uns batecs molsuts com de panxa de granota embarassada mentre redoblen marcials al compàs del timbaler agutzil que anuncia la fi del món sota l'anàrquica voluntat justiciera dels déus que han inventat la paraula per tal que les coses, totes, puguin existir i, alhora, narrar la mortaldat d'ocells sota de les pomeres amb un punt d'àcid, i de mort, a l'agost mentre plouen a bots i barrals galàpets grossos com oques farcides de malastruga i paüra. Arribats a aquest punt cal apaivagar el foc de la llegenda per cremar-hi la temença suspesa als ulls dels infants, avivar les brases de la rondalla i tombar la carn del mite a la graella de la versemblança per parar l'orella al ressò de la terra. A la ratlla de la Serra de Cavallera una bola insòlita de foc rauca anunciant el nou dia, la llum tamisada per una plaga de papallones grogues espesseeix l'atmosfera i, mars enllà, dels ports on fèiem l'oportunitat i la fortuna ultramarines n'arriba la notícia, els Buendía estan de dol. Es diu que el cavall del coronel galopa desbocat pels carrers de Macondo.

Lluna roja, pilotes al pal.

Ja m'abstindré bé prou d'exercir de profeta de l'endemà o de cronista esportiu. Sobretot per les meves mancances, jo em considero un afeccionat amb un perfil de rebaixes tirant a molt ignorant en matèria de gespes, xarxes i pilotes. M'hauria de limitar a reescriure allò que les insignes plomes esportives ja han redactat i diagnosticat, segurament encertadament i amb molta metafísica aplicada al futbol. Perdoneu-me, per endavant, la gosadia.

La premsa ve carregada de les derrotes del Barça. La desqualificació de la Champions encara pesava com una llosa quan dissabte passat l'equip va tornar a perdre per un gol davant d'un conjunt modest, el Granada. Ara sí, final d'una etapa. Només ens restava l'antídot de consolació amb la Copa del Rei contra el Reial Madrid. Un partit que ha esdevingut la flor de plàstic sense perfum que cau damunt del taüt just abans de les palades de terra que enterren l'era gloriosa dels últims cursos. Avui, els diaris tots, especialment els esportius, amb lletra gruixuda en publiquen l'esquela. El futbol català està de dol. I com se sol mormolar en aquesta mena d'actes luctuosos jo també els –em- vull acompanyar en el sentiment.

De la glòria excelsa i de viure immersos en l'aura mítica de ser considerats el millor equip del món a la misèria humana d'aquests dies només s'explica perquè els déus ens han abandonat. L'afecció, que perd la memòria a velocitats siderals, ja dóna per fet l'esfondrament del Titànic futbolístic. Un exquisit cadàver esportiu. Una davallada a les fosses abissals, fosques i sense l'escalf a què era avesat durant les últimes temporades. Un bloc de gel immens ha refredat per la via ràpida la màgia de l'equip quan la gestió semblaria atacada per una devastadora grip més que estacional enfosquint el firmament carregat d'estels rutilants que se suposa conforma la plantilla de l'equip. Algú ja els retreu el caràcter mercenari o de soldats de fortuna ben de manifest al camp del combat on s'han malbaratat tres guerres en tres batalles menors, alguna d'ignominiosa.

Potser tot és més senzill, menys bèl·lic, planer i fàcil d'entendre del que pinta, un color apastelat de gos quan fuig amb la cua entre cames. Entre els que manen, els que entrenen i els que juguen hi ha d'haver la clau de la patacada. Amanida, també, amb l'atzar de quan l'esfèrica entra o retopa contra el pal del destí. Es tractava d'un equip amb els millors i més reconeguts recursos humans –altrament anomenats estrelles de les pilotes- que per com cobren haurien de garantir mínimament els resultats i els objectius. Un principi clar al món de les finances que fa figa en una empresa que es juga amb dinàmiques de peus -El futbol és aixins! –declara el savi. El cap, sobretot en un equip de baixets, semblaria més una estratègia complementària o un luxe excepcional que ha existit i ha excel·lit mentre el Barça ha estat entre nosaltres, al món dels vius.

A les intrigues pel fitxatge del noiet brasiler, a la gestió de la junta o que si en Messi ja no corre també hi ha que en Pinto hauria de canviar d'imatge o que la Shakira destarota en Piqué. Ja s'ho faran aquells que en són experts. La meva pregunta és qui ferra aquests personatges per damunt del bé i del mal. Qui posa ordre i disposició entre els gladiadors vencedors considerats semidéus i coronats amb tota mena de privilegis. Tants que ratllen i, ocasionalment, ultrapassen l'obscenitat. Si valorem el sou i la consideració d'un futbolista mediàtic amb un aixecador de peses i pedrots, si mesurem els recursos d'una estrella de les pilotes amb els d'algú que es dedica a la recerca, no resistirien cap mena de comparança. Aquells guanyen per penals i sense baixar de l'autobús!

Dilluns es podia observar un fet còsmic inusual i força inèdit, la lluna roja. Levitava plena i fatxenda com un formatge sense queixalar lluint un color taronja desmenjat a recer de l'ombra de la terra. Quelcom que les creences populars i antigues associaven a les desgràcies. El fenomen, doncs, ja preludiava la desfeta del Barça al camp del València contra el Reial Madrid. Era quelcom astronòmicament cantat. Aquest matí, la sàvia i predictiva meteorologia evidenciava el cataclisme sideral una vegada més, el dia s'ha aixecat ennuvolat, gris i trist. L'atmosfera reitera que el món global del futbol inicia una nova era sense l'hegemonia dels catalans. Curiosament, aquesta calitja emboirada només tapa el principat, a la resta de la Península i del globus terraqui fa un sol de primavera que crida a l'assemblea de les orenetes i d'altres espècies epidèrmiques del nord que ja han començat a arribar i es torren a la sorra de les costes mediterrànies. Malgrat tot, la vida ha de continuar i l'espectacle no es pot aturar.

Que fàcil ha estat ser del Barça aquests últims temps fins ahir a quarts d'onze de la nit! El soci, el simpatitzant –un record pel Núñez- i els culés en general van –vam- patir la sotragada punyent i en pròpia carn d'una medicina a què no érem avesats a entomar –un altre record per al zero a cinc-. Amb les pupil·les enlluernades per l'oripell, l'afalac i les copes assolides, el Barça d'ahir també era "més que un club" que esquitxava el derrotat perfeccionisme català de l'ensimismamiento muy suyo amb què ens defineix l'adversari. Fimbrava dolgut el nostrat sentiment que traspua de la samarreta. Ahir no era enlloc l'actitud. Foc nou! S'ha de convocar, amb caràcter d'urgència, un acte de fe blaugrana a Canaletes per cremar-hi públicament els culpables de la desfeta –Que n'aprenguin!

Mentre -només em permetre un suggeriment per a la polèmica o la provocació- cal vendre l'estel que s'apaga com un ciri pasqual si la FIFA, o quin sigui l'organisme competent, els –ens- ho permet. Cada vegada que en Messi exerceix el passi torero de l'estaquirot, la cotització a la borsa de valors recula molts enters. Que a la llarga hi perdran/-drem calés.

L'equip, l'entorn i les rodalies esportives són –som- en un Via Crucis penitent arrossegant cadenes i exhibint nafres. Patim el calvari de la lògica dels fets en una roda de la fortuna implacable. Ja ho anunciava un filòsof del meu poble tot cercant el secret del moviment continu: tot el que va molt bé, allò proper a la perfecció, només és susceptible d'empitjorar; tanmateix, sostenir l'excel·lència és tasca inabastable impròpia dels humans que practiquen el futbol.

Hem assistit a l'últim sopar amb pizza d'encàrrec i amb un bri d'esperança. Deien que els miracles existien. Ens hem despertat de bursada en un divendres laic de dol. Només ens resta el consol, qui no ho fa és perquè no vol, dels diumenges de resurrecció. Quan els déus de l'Olimp futbolístic, amb el concurs de la Verge de Montserrat, sortiran i no tornaran a caminar com en Llàtzer, sinó a córrer com solia en Messi.

Que així sigui! Bona setmana santa!

Piràmides del segle XXI

Vaig accedir per l'entrada més nova, la façana de la Passió, la del grup escultòric d'en Josep Maria Subirachs. Encara havia de transcendir la notícia que l'escultor ens ha deixat. És la primera vegada, després de tres dècades, que torno a visitar expressament el temple. Impressiona la nau, que avui és plena de cadires encara buides per a una celebració multitudinària. Sota, a la cripta, s'hi desenvolupa la impossible vida ordinària d'un espai de culte aliè a les cues, als guies i als flashos. Els feligresos que els pertoca aquesta parròquia deuen ser dels més retratats de Barcelona. Unes àvies amb pressa m'empenyen sense pietat rondinant per no fer salat a la missa de dotze que els assajos de càntic en el temple nou -sense massa harmonia- preludien.

A l'interior, boscos de pedra tardorencs amb llum de primavera. El modernisme destil·lant-se fora de temporada i interpretat amb arranjaments intrèpids. És  màgic com els vitralls pinten la pedra i modelen càlidament el formigó. Ho presideix el crist d'en Francesc Fajula, l'escultor de Sant Joan de les Abadesses, que s'ho mira suspès i sorprès.

Impressiona. Meravella. Sobta. I suposo que a algú també el decep. La simbologia dels evangelistes contrasta amb la dels medallons a les mesquites exaltant l'Al·là sota de les cúpules. El sistema gaudinià impacta. Les solucions orgàniques de bosc metafísic admiren. Sens dubte, una catedral per al debat i per a la controvèrsia de si es tracta d'un pastitx o d'una obra d'art en majúscules. L'èxit de visitants, de turistes i les cues per accedir-hi n'evidencien el prestigi com a un símbol innegable de la ciutat. Barcelona –Catalunya- i el modernisme amb un temple encara en construcció. Com si a l'actualitat, salvant els segles i les distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una esfinx en directe. D'una que només tingués la base i poca cosa més, la resta encara a les mans dels constructors de piràmides del segle XXI.

I tot embolcallat pel misteri gaudinià, un personatge barbut i escanyolit a qui va atropellar un tramvia del progrés. Les fotos del seu estudi i del cau on dormia són un revelació del tarannà d'aquell reusenc a qui s'han entestat a beatificar. Quants artistes figuren a les nòmines del santoral? 

Vaig seure en el banc de pedra que voreja la nau. Un ritual personal, una pretensió, tot escalfant la matèria per carregar-la amb vitalitat. Malgrat la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, manquen el fum de les espelmes, els perfums dels encens i l'escalf de les pregàries dels segles. Tot esdevindrà en una obra projectada per a les visites breus i concentrades de les que es gaudeixen a glopets i en recolliment. Una catedral, un temple per al ritual i per a la introspecció espiritual.  

El tractament escultòric impacta. La façana del naixement i la façana de la passió s'assemblen com un ou de pasqua a una castanya sense empolainar. El manifest de la línia modernista traït per la recta i l'angle obtús en un contrast abrupte on l'encaix ha estat diana de crítiques i desafeccions sense pietat, desercions entre la tropa del mateix exèrcit d'artistes. La immortalitat a cop de cisell, en Subirachs, ja la té guanyada, caldrà veure com evoluciona, si amb els anys també pujarà als altars dels artistes sants, com en Gaudí. Qui serà el proper protagonista. Qui esculpirà el nom propi amb accents d'arreu del món mormolats pels guies turístics.

Prediuen que el 2030 ha de ser l'any de l'acabament de l'obra. Jo, des d'una estratègia turística i comercial, no m'afanyaria pas. Poder-la visitar, enmig dels paletes i de les grues desafiant la tramuntana de la bombolla, és un al·licient més. Una fita monumental queixalada per l'enigma del que en resultarà. I, alhora, un pretext etern per a la recapta –que no li caldria- mentre el campanar pretén d'arribar al mateix replà del cel, però roman gràvid sense resoldre's eternament.

En la majestuositat, jugant amb les formes del postmodernisme matèric en un trencadís d'ombres i llums, descobreixes –a casa- que la càmera la tracta bé. Decididament, la Sagrada Família, també és molt fotogènica. És una model púdica per a orientals amb paciència xinesa mentre, aplomada i soferta, amorteix – i per molts anys!- la trontolladissa apocalíptica dels combois de l'alta velocitat ferroviària entre Madrid i Barcelona.

No trobo com finalitzar aquesta entrada. Dubto entre deixar-ho estar o arrodonir-la amb el que s'ha escenificat aquesta setmana a Madrid, al Congrés dels Diputats. Rebutjo la idea, per planera, que el palau dels lleons de la Carrera de Sant Jeroni també roman en obres. Allí, aquell sagrat temple civil de la democràcia ja té dissenyats uns plànols inflexibles que no han permès cap frivolitat escultòrica catalana, ni al meritori Subirachs amb el grau de beat assolit, li consentirien d'aprimar els ferotges felins. Ha quedat clar. Res no es toca. La Constitució no està en obres ni li cal una restauració.

Compte amb el trencadís!

Vostè no sap amb qui parla!

            -Vostè no sap amb qui parla! –rere hi sol haver una mirada altiva i un gest displicent que ens perdona la vida amb la voluntat de prendre'ns quelcom que ens pertoca o, com a mínim, ens hauria d'assistir en igualtat de condicions. Perquè davant de la llei, en teoria, tots som iguals. És el manifest de la prepotència aplicada, una mena de sentència anticipada que ens administren mentre sobrevivim intrigats per descobrir qui és aquest interlocutor tan important capaç d'alterar el procediment en profit seu alhora que ens cobreix de menyspreu i ens fa sentir petits. Durant anys ha estat –i continua essent- la contrasenya d'un determinat poder.

Perquè l'enigmàtic interlocutor és avesat a passar pel damunt dels drets i, més encara, dels deures sentint-se al marge de l'autoritat –que sovint ell mateix ostenta-; també aquella que les normes atorguen a l'ingenu jardiner quan les vol fer respectar vetllant que no li trepitgin les gardènies del bolero.

El "vostè no sap amb qui parla" deixat anat amb prou contundència i mirada ferotge aconsegueix esbandir la cua d'una exposició massa concorreguda o esbatanar la finestreta del funcionari entestat a fer-nos-hi tornar l'endemà. Hi ha qui hi confereix virtuts contra el vici de l'ascensor a viure sempre enfilat a l'àtic. És l'encanteri dels obstinats a ser els primers en la graella de sortida al semàfor de la vida. La consigna que anuncia un excés d'amor propi i ens fa percebre el món com una propietat exclusiva.

Confesso que jo també he estat temptat de fer servir la fórmula màgica, amb més fatxenderia que fonament, però m'he decantat per un -Només ha estat un segon, agent... -l'excusa més suada que trenca tots els rellotges puntuals del món. I ja he tingut cura d'emprar la paraula neutral "agent" i no "policia" o d'altres més col·loquials, encara que amb molt d'afecte; sobretot davant d'un municipal primmirat que m'ha contemplat des de les alçades parapetat rere unes ulleres de sol amb vidres que emmirallen la meva petitesa. He replicat –Un cigarret, agent? –però tampoc no es deixa subornar o és que no conrea el vici. M'ha endossat per la via ràpida i molt exquisidament una multa que si ens afanyem a pagar -seguint l'estratègia sancionadora del dos per un- ens amorteix la batzegada i ens desequilibra una mica menys el pressupost. Que no l'ha entendrit ni l'àvia amb crossa que acabava de desallotjar! Després, la ràbia per l'eficiència recaptatòria fruit d'una sanció a una falta per aparcar on era impossible. I la iaia recriminant-m'ho tot i que no vol assumir la responsabilitat subsidiària d'haver-la de dur a una sessió de receptes. Un còctel de medicines que no remeiaran pas la multa. 

El dia és gris, plujós. Una mica trist. Els elements no s'estan d'arguments ni saben ni volen saber qui tenen davant ni amb qui parlen. Ha plogut fang i la ciutat batega arrebossada color xocolata bruta. De camí a casa escolto la ràdio. Arrodoneix la jornada un monogràfic sobre els aforats debatut entre tertulians que se les tenen per la pintoresca pinzellada legal. Una mena d'immunitat que institucionalitza el "vostè ha de saber amb qui parla" escalfa la tarda. M'ho miro des del sentit comú, del que comprenem els no experts, i penso que la justícia grinyola davant de les excepcions i dels ressalts en el tracte. Aforats per no estar imputats. Un rodolí que no rima precisament amb la pretesa igualtat davant de la llei.

Aforat significa literalment que es beneficia d'una jurisdicció privilegiada. Existeixen llargs llistats de persones amb la responsabilitat blindada davant dels litigis que s'acaben d'engreixar significativament. Hi ha un motiu, n'existeix la necessitat? Protegir aquells que per raó del càrrec haurien de ser "mirall de prínceps" –com deia en Ramon Muntaner a la Crònica- esdevé una redundància. Em fa l'efecte que qui ha de retre comptes a les societat per la seva gestió hauria d'estar més exposat i ser encara més vulnerable que el comú dels mortals. Perquè tracta amb matèria sensible, perquè la transparència, la rectitud i l'honradesa es puguin estendre com la roba neta a les balconades de la plaça major on el poble comprova que no hi ha taques ni forats sense sargir.

Suposo que demano massa... Em contemplo la butlleta groga que oneja com un intermitent a la safata. Em fa l'ullet burleta. L'hauré de pagar, torno a suposar amb més evidències que no pas al·legacions plausibles. La iaia i la crossa ja m'han advertit que elles no velen sortir als papers. I posats a tornar a conjecturar, em veig fent una botifarra a l'agent -Que no veus que sóc un aforat, babau! -però aquesta versió no crec pas que tingués un final feliç. He de triar una al·legació més versemblant, que em pensava que el motorista era un paparazzi a qui he atropellat tot salvaguardant el meu dret a la imatge. Ho signo i ho lliuro al registre. A veure si me la condonen, la sanció. Ja us comunicaré l'intrigant desenllaç.

La moguda madrilenya

El Madrid dels 1976 al 1981 és –en el meu record- un cel plumbi. Metàl·lic. El carbó de les calefaccions ministerials li confereix un aire de ciutat industrial amb maquinària bàsicament burocràtica. Aquests són els anys de l'anomenada "transició", el quinquenni de la moguda madrilenya just abans que aquesta tingui un nom reconegut. També anys de  l'alcaldia del Tierno Galván esmorzant i estiuejant –com algun cronista deia- al Café Comercial de la glorieta de Bilbao. A la presidència, en aquesta alineació transitòria, hi ha l'Adolfo Suárez.

L'escenari l'hem tornat històric tot mitificant-lo amb prohoms per a llibre de text. Llavors, només personatges trobadissos, públics, habituals o de pas per la ciutat de Madrid en actes diversos que, a la darreria dels setanta, proliferaven com bolets afavorits pel microclima que propiciava la mort del general Franco i el nou context polític que calia refer. Excèntrics –ara en diríem friquis- de la moguda amb vocació cinematogràfica, cantants i actrius que, des de la transició, han desenvolupat formidables pectorals, i periodistes que amb l'edat han deconstruint la ideologia. De Madrid al cel passant per Sol. Tota una crònica!

Espanya sortia de la foscor plúmbia i feixuga del Movimiento estàtic. Moria al llit la dictadura sorgida d'una guerra civil que convertí en front la clivellada Casa de les Flores, on va viure en Pablo Neruda. Tornaven, entre molts d'altres, l'Alberti, en Carrillo, la Pasionaria, en García Calvo, l'Aranguren i en Tierno Galván. Al poeta del vint-i-set i a la dirigent comunista se'ls podia veure a les grades de las Ventas en un cartell de toreros que podia haver signat en Picasso amb una dedicatòria de geni malagueny, "els toros són àngels amb banyes"; gargotejat en un esbós essencial d'una testa de brau. Era la contradicció agermanada per l'estil minimalista amb els coloms picassians. I en la grada, unes localitats enllà, en Bosé fill i cantant acabat de sortir de l'ou. Mentre, el filòsof García Calvo recitava Catul amb veu tràgica i posat clàssic.

A poca distància, ben proper a la facultat -per on l'Aranguren es desplaçava pels passadissos amb saltirons d'ingravidesa- hi ha el palau de la Moncloa. La seu de la presidència que l'Adolfo Suárez va traslladar per raons de seguretat al 1977. Aquí s'hi van signar els Pactes de la Moncloa. Una entesa inversemblant –ben certa i documentada- entre sindicats, partits polítics i la patronal. Anys apassionants per a espectadors en primera línia. De joventut en tots els sentits, quan tot semblava a l'abast. En Franco havia mort i havia estat plorat per certa ciutadania en un dol inconsolable de pèrdua "irreparable".  A la vídua encara la saludaven, anys després, amb el gest feixista mentre es traslladava amb un cotxe oficial pels carrers de Madrid en destinació a El Pardo. Tot es mantenia "lligat i ben lligat", però no era encara al sac.

El president Suárez va gaudir del nomenament preconstitucional del Rei fins assolir el càrrec per la via de les urnes en les primeres eleccions democràtiques que se celebraven. Només per això ja es mereix un lloc destacat a la història contemporània d'Espanya. Aquella primera campanya electoral després de la dictadura tenia un Fraga que se sentia guanyador. El desplegament d'Aliança Popular -reconvertida en el PP actual- va estar de campanya americana des de la preeminència de qui es creu el vencedor indiscutible, l'hereu natural del franquisme. No va estar així, la patacada d'aquell braç de mar polític va estar equiparable en resultats a les urnes a la del Partit Comunista. Una sorpresa. Qui podia preveure'n un recolzament tan minso. La cara rentada del franquisme –que no nova- amb cert prestigi i caràcter gallec feia figa. Tanmateix, en Carrillo, despullat de la perruca i de la clandestinitat, legalitzat en un dia sant –quelcom que no han perdonat a en Suárez alguns de la vella guàrdia-, tampoc obtenia la representació que les inexpertes enquestes li atorgaven.

Enmig d'aquell garbuix de sigles i matisos –autèntic, històric, reconstituït, vertader, etc.- en va emergir el nou partit, UCD. La cara visible i conjuntural n'era un jove a qui les càmeres tractaven bé i que podia prometre i, per tant, prometia una continuïtat de menys octanatge que la d'en Fraga amb aspiracions de semblar el més neutral i centrista possible. Va guanyar arropat per un seguit de companys de procedència i pelatge divers. Els franquistes sense més connotació o mèrit eren adscrits a la nova formació amb l'eufemisme "d'independents". Un matrimoni polític amb clamoroses infidelitats, perquè alguns no van estar-li, d'incondicionals, per a la eternitat, encara que aquests dies s'hagin erigit en agutzils de miracles i d'adhesions indestructibles.

 Arribà, en conseqüència -i "por consiguiente"-, la decadència en una caiguda política farcida de solitud amb posat seriós, mal de queixal que el castigaven sovint –allò no es podia mastegar- i el fum dels Ducados que ja li començava a disposar la corona beatífica dels perdedors amb un aura volàtil a les pantalles bombades en blanc i negre. Llavors, a l'hemicicle era permès –i glamurós- encara de fumar. La seva dimissió a la presidència va estar un naufragi on massa companys de viatge el van deixar sense una trista taula on arrapar-se. En Suárez havia estat percebut com el polític que passava per allí en el moment oportú i, quan va haver de plegar, va haver de sortir de la política per la porta falsa, una mica la de servei. Li estalviaren grans actes i grans reconeixements.

On eren les veus ressuscitades d'aquests dies de vetlla mentre el partit –el seu- l'abandonava. Qui hauria estat capaç d'aventurar l'afecte i el reconeixement que ara vessen a cabassos per les cruïlles mediàtiques. En Suárez passarà a la història com un pròcer a qui li han edificat la peanya de la santificació just quan pasturava desmemòria i no podia exercir el retret, però tampoc l'agraïment. Ha estat un passat presoner d'un cos amb l'ànima desllorigada. Si pogués veure i sentir les reaccions que la seva mort ha provocat des de la lucidesa i amb vocació de revenja, podria escriure'n un manual. Bon cel!

Amb ell i molts d'altres com en Fraga, en Carrillo, en Tarradellas, en Gutiérrez Mellado, en Tarancón... la Transició va deixant massa forats a la plantilla dels titulars d'una època carregada d'il·lusió i d'esperança. Han hagut de passar els anys perquè el colador de la memòria en destriï el brou de l'espès de l'època que ens mirem -des d'un present poc galdós- amb nostàlgia i gratitud. El temps ho pot mitificar gairebé tot. El poble se l'ha fet seu, com un romanç que perdura malgrat que ja no ens recordem dels autors ni dels actors.

D'en Suárez que no escalfava ni refredava mentre era president, que no encenia les passions actuals, em quedo amb la imatge de l'hemicicle assetjat mentre ell, el Gutiérrez Mellado i en Carrillo no van acotar el cap a les pistoles. En recordo també la gran capacitat com a comunicador, en el to i en la gestualitat que sovint el delatava. Era un Kennedy d'Àvila inaugurant la gran arma de la transició, la televisió. Va lliscar des d'on veníem a on vam arribar no sense deixar-hi la pell política.

L'altra pell, la mediàtica, la bronzejada i seductora de les revistes del cor, també ha estat clau en la difusió d'una biografia tràgica que congrià encara més l'afecte de la gent. Els cops dramàtics amb què la vida l'ha castigat han estat excessius. Com la pèrdua dels éssers més propers i la seva pròpia en aquesta malura cruel que l'ha fet literalment fora molt abans d'aquesta mort biològica.

El seu funeral supera els dels presidents de catàleg. I encara que el reconeixement acostumi a arribar a deshora -com a tots els mortals- ben segur que cal morir-se perquè ens ascendeixin d'una revolada al cel.

Descanseu en pau!

Plànol del sorroll, mapa de fresses.

Anuncien els diaris que Barcelona és soroll "estratègic". Diria que es tracta de l'assolellada fressa rítmica d'un cor mecànic amb batecs compassats color semàfor just a la cruïlla amb la Sagrada Família. També és aldarull i rebombori als congressos de nits sense consens en una terrassa amb cendrers a vessar. A les Rambles, gebrades amb escuma de cervesa, hi desguassa la nocturnitat alegre i un dringuejar desinhibit amb les ofensives gerres de sangria per a gegants. Una conxorxa de cridòria anacrònica òrfena d'estels amb la gosadia apàtrida fora de context.

Salut!

Poden confluir en la verticalitat urbana les estratègies dels sons calçats amb sabates de taló i les expansions amoroses amb una banda sonora a crits mentre les rentadores en centrifuguen les taques i les evidències. Esgarips de nits de galvanitzada lluna plena –de llauna- amb l'udol del vent pentinant-se presumit a les antenes mentre s'emmiralla als bassals. Els clapits de quisso petaner caga voreres no tenen temps d'arribar a les pacients vies. Cavalca, però, un rodalies el ritme del retard amb arpegis de catenària i guspires de revetlla. Arriba una mica la nit de Sant Joan escarnint tempestes de pirotècnia.

Encara que silenci i solitud també fan mal quan no són benvinguts. Espines punyents que ataquen a traïció en el mapa sonor de les nostres vides sense planificar. Perquè només amb el brogit dels pensaments podem quedar curts i amb la buidor freda dels espais ens podem tornar vulnerables.

I en aquest punt, Primavera -redemptora- ha retornat per fer-nos companyia i compensar-nos amb l'escalf de la llum i les serenates vitals de les aus de corral a capel·la, dels passerells rondinaires, dels canaris de gàbia sense quiosc a la Rambla dels Ocells i, també, del cucut. Tot un concert entestat a il·luminar els dies fins per Sant Joan –el de veritat-, quan comença l'abrusador estiu que ho rebrega.

Tornaran, doncs, la xiscladissa de les orenetes i l'epidermis bruna; arribarà el guirigall de les gavines pàl·lides procedents del nord i els pardals suecs tenyits de ros. L'esclat vital dels dies és ací. L'espectacle de la natura amb el circ de les meravelles. Funambulismes halterofílics jugant a malabars amb síndries i cireres. Llum favorable enfocant la monotonia dels dies vestint-los de festa.

Benvinguda, Primavera!

Desterrarem la simfonia dels silencis volguts, dels silencis imposats, dels silencis trencats, dels silencis agressius. I els pitjors de tots: els indiferents. Admirarem l'aiguabarreig del color i de les remors subtils. Murmuris de fulla acabada d'estrenar, de flor esbatanant-se, de gira-sol desentumint cervicals. D'ala de mosquit deixatant la nit i de ploma d'oca esgarrapant poemes en el paper aspre.

Això i més encara.

Tot, tant el plànol del soroll, com el mapa de les fresses, impresos en l'enrenou de la ciutat tenen la virtut de l'agitació, de la vida. Participen del desgavell convuls en la confusió inquietant que sorprèn i meravella. Allò meridional que commou pel bullici optimista del tumult amb una tàctica pròpia i secreta. El sarau de l'hora punta quan un semàfor ens fa l'ullet i el terrabastall creua un pas zebra.

Alegria!

 

En la nit una mica primavera m'arriba el rugit dels lleons des del parc de les feres. O la botzina profunda i fatxenda d'un vaixell fantasma carregat de lloros tropicals que han niat a les palmeres del Moll de la Fusta. Només la boirina a la ratlla de la costa silencia les onades somortes que bressolen la foscor i les fàbriques convertides en museu.

Pàtria i Màtria

M'adono que, des que tinc penjat aquest blog, l'esfera perfecta del rellotge ha fet una volta completa al sol. Tornem a celebrar el dia de la dona. Rellegeixo l'entrada que vaig anomenar Dones. M'hi reconec i subscric allò que fa un any deia al respecte. Ho tornaria a signar. 
[ http://joseplabro.blogspot.com.es/2013/03/dones.html  ]

Intentaré no reiterar-me. No insistiré en el paper de les persones, dels éssers en global i dels seus drets que semblarien inqüestionables. Si parlem de persones ens estalviem gèneres. Tot un exercici gramatical difícil de concretar. Obviar el masculí i el femení, quan aquesta substancialitat evident abasta i amara també allò inanimat, és una tasca de filigrana estilística. Però ho tenim muntat així. Un anell no és una anella ni una porta és un port. Tampoc un ase és una somera, burro!

Hi ha adjectius que no diferencien allò mascle d'allò femella o mots que només es declinen en un dels gèneres. Per què? Quina va estar la raó gramatical d'aquestes convencions. Està per estudiar i concretar els arguments i les causes d'aquestes irregularitats formals quan així les vam consensuar. Segur que hi ha motius de tota mena i de ben pintorescos. Alguns -i algunes- es pregunten com és que no es va imposar el neutre, el gènere gramatical que hauria estat políticament més correcte. Una de les respostes cal cercar-la en el paper de la dona que al llarg de la història han escrit els homes.

A les campanyes per esbrossar el llenguatge sexista hi han acabat germinant feixugues males herbes retòriques que empastifen els discursos de crosses innecessàries i reiteracions no funcionals per a la comprensió o la informació. Lector i lectora, mestre i mestra –d'idèntica reiteració fònica- no aporten cap plus en el significat d'un discurs. Són poc eficients des del punt de vista de la semàntica. Només es tornen pertinents quan hi afegim connotacions d'índole social, ideològica o de tarannà pretesament no masclista.

Allò formal, allò innecessari i allò improductiu, però, participa de la grandesa de la utilitat del que per substància es pot considerar inútil. Que hi ha de més estèril que els formalismes socials que no pretenen cap mena de producció. Per què ens entestem en saludar-nos, en demanar-nos com ens tracta la vida o en desitjar-nos el millor. Rituals que no cotitzen a la borsa neoliberal dels valors humans. Encara està per inventar, o que algun emprenedor s'hi interessi, la franquícia dels bons propòsits sense interessos.

Som homes i dones. Vivim dones i homes o a l'inrevés en un tot harmònic que ens fa teòricament iguals davant dels déus i de les lleis. En podríem parlar molt de la lletra menuda d'aquesta aspiració fal·laç. Deixaré el vessant diví per més endavant. Que els déus es perdonin, si escau, a si mateixos des da la seva magnificència i justícia divina. Que així sigui!

Reprendre el cantó humà de les lleis fetes pels homes a la terra. M'abstinc d'emprar la fórmula "homes i dones" perquè el protagonisme en matèria legal, encara avui en dia, a les balances de gènere –que no a les fiscals tan d'actualitat- el plateret dels jutges de pes i dels ministres amb criteri guanya per golejada el de les jutgesses i el de les ministresses. Visca els neologismes.

Si cataloguéssim la legislació que produeix un estat es podria classificar fonamentalment en dos grans grups. El de les lleis comestibles i el de les no comestibles. Ambdues apunten a la capacitat per digerir-les d'aquells a qui van adreçades. Les sentències comestibles incideixen bàsicament en la butxaca del ciutadà/ana. Sancionen, recapten, regulen relacions d'índole comercial entre l'estat i el contribuent. Són lleis, decrets i resolucions que es mesuren en comptant i sonant que pagant Sant Pere canta i Barcelona és bona si la bossa sona.

El segon grup de lleis de l'àlbum legal d'una societat, les no comestibles i no comercials, són aquelles que pretenen incidir en allò transcendent, moral o ideològic. Fan diana en l'actitud, les maneres de fer i pensar, en els usos que pretenem modificar. Normes que, des de l'exquisida bona voluntat materno/paternal de l'estat –la pàtria i la màtria-, tenen cura i prevenen que anem de pet a les calderes d'en Pere Botero –no confondre amb el subornable Sant Pere cantaire-.

El paradigma de les lleis no comestibles, perquè avui toca, és la de l'avortament. Dedico, doncs, la versió anyal del dia de les dones al ministre de justícia d'Epanya i Notari major del regne, a l'excel·lentíssim senyor Alberto Ruiz-Gallardón.

Carnestoltes

De dijous gras a dimecres de cendra vivim els prolegòmens a la batalla cruenta entre el panxut i carnal Carnestoltes contra la primmirada Quaresma, la vella de les set cames que no es cansa mai, a la vora del foc, d'amanir menges massa saludables i excessivament frugals. Sempre en surt vencedora Na Quaresma imposant àpats magres i abstinències penitents que fan perdre greix i guanyar cel. Quina temporada més eixarreïda, poca sal i sense un trist bocí de porc ranci per tirar a l'olla. Bledes o mengies de conill rosegador orfes de tot allò que no siguin l'alegria d'un all sofregit o un brot colorista de julivert. Més dur de passar, que no de pair. 

Abans, però i gràcies a les autoritats que ho permeten, el rei Carnestoltes regna. Només uns dies, una treva fins que el poble ha entès com la disbauxa i el capgirament no són de llei. Una festa de calendari llunàtic, variable i de moral sollevadissa com les pretensions d'aquells no avesats al bon govern i al sentit comú de la moderació. No ens atordíssim, companys, és un miratge, una enganyifa que els manaires de totes les èpoques s'empescaren per esbravar instints i greixar regles espartanes.

Des del dijous gras comença un petit cicle anyal de festa i gresca transgressora on gairebé tot és permès. Els costums que dominen sàviament l'esperit i la vida fan un tomb. El monarca dels excessos dionisíacs ens concedeix carta blanca, una nova llei regula, per uns dies, allò que la resta de l'any és privat, pecat o no saludable. Que visqui Carnestoltes! Que la seva monarquia i el seu govern ens facin súbdits del plaer i de la golafreria.

Es diu que el nom no fa la cosa, però sí ho permet la disfressa! Veureu reis casolans, prínceps domèstics i princeses del terrós amb corona fraudulenta. Bisbes, capellans o, més encara, papes d'un dia i escolans per a tota la vida. Generals, civils, pirates, caporals i, fins i tot, sirenes. Pagesos i vilatanes. Homes amb pitram i mullers de mostatxo. Certament, el món a l'inrevés. La terra de Xauxa al comtat del despropòsit semblaria possible!

Un somni il·lús. Un desig que Quaresma ja s'encarrega de recordar-nos que pols som i amb cendra ens tornaran a marcar la testa i el seny. Només una foguerada, una flamarada eixelebrada que se socarrima en un no-res. Gaudim aquesta transgressió, projectem els dimonis i enterrem les frustracions amb alegria i força. Amb la vitalitat harmoniosa i barroca d'una epidèrmica ballarina brasilera. Amb la pompa sumptuosa, majestàtica, d'una màscara veneciana. Amb el que sigui, disfressats d'il·lusió perquè les misèries i les xacres siguin de més bon traginar.

En aquest desgavell impossible dels papers intercanviats podrem veure el ministre disfressant-se d'immigrant. Un mariner terra endins. Un banquer desnonat i amb hipoteca. El jutge declarant per corrupte. La lluna dins d'un cove. Les infantes amb trenes. Vés a saber què podrem veure a les rues d'aquests dies... Contractistes il·lusionistes i totxos voladors. Coloms bèl·lics i camàlics funambulismes. Barcelona mòbil amb arteries telefòniques i en Millet en la primera línia a la marató dels pispes.  

No passéssim pena ni tinguéssim disgust. A tot això, Quaresma i la feixuga realitat continguda dels dies hi posaran fre. Mentre, deixeu que els damnificats i somiatruites ens investim d'allò que no som.

Allez!

Aquests dies es compleixen els setanta-cinc anys. L'hivern del 1939 era de gener fred i dur de passar, dels d'abans del canvi climàtic. Amb neu, els camins glaçats i, sobretot, molta por. El Ripollès fronterer amb França va estar dels últims territoris que l'exèrcit victoriós va conquerir a la República. A la Vall de Camprodon s'hi amuntegaven la ràbia i la melangia enfilant-se en la impotència paorosa dels dies cap al Coll d'Ares.

Tenia lloc la "reculada". Un mot d'infantesa que, amb els anys, engruixia el diccionari xiuxiuejat dels grans. Per parlar d'aquelles coses acotaven el cap, abaixaven la veu i abans de nomenar l'horror tombaven a banda i banda l'esguard mentre comprovaven que no hi hagués roba estesa.

Cent mil persones -100.000!- van creuar a l'altra banda durant aquell febrer per Coll d'Ares. Una carretera que moria en la plaça de la duana esgarrapada en la roca viva a l'aiguavés que separa Catalunya amb França. Molló –un topònim que significa fita- era l'últim indret habitat abans d'arriscar, vessant amunt, la muntanya despullada i aspra mal pintada de blanc glacial. El fred interior entelava els indrets costeruts a les envistes del Canigó.

Just allí s'acabà el món. L'aiguabarreig de vehicles, cotxes i camions, que no podien anar més enllà, eren abandonats i estimbats a les clotades perquè d'altres pugessin apropar-s'hi, a la frontera. El tren de les mines també perdia la via i la vida a Sant Joan de les Abadesses. Vagons carregats de material bèl·lic i d'intendència van esclatar, com els ponts, en una estratègia de terra cremada per impedir l'avanç implacable de les tropes franquistes. Eren dies de jocs de llum i so sense fonts màgiques sembrant de metralla i ferros recargolats els espais. Els avions ja havien bombardejat les poblacions i alguns masos. Estralls! Més por.

Primer, els soldats moros de la guàrdia i l'exèrcit colonial d'en Franco passant a ganivet una discapacitada en una casa de pagès a la Serra de Cavallera que, aterrida, els llençava l'oli roent d'una paella. Després soldats, després carrabiners de tres en  tres i, per últim, quarters arreu. Trinxeres de postguerra amb búnquers -monuments de victòria- atalaiant la carena en prevenció inútil d'exèrcits napoleònics i maquis esparracats.

La reculada cap al no-res va sembrar els camps amb llavor d'armes i munició durant molts anys. Bombes, granades de mà, obusos, fusells, pistoles, baionetes i capses metàl·liques de munició –teca a dojo per a metralladores- van formar part de la collita i, també, d'un aixovar lúdic per a criatures. Jugar amb bales, no precisament a bales, en batalles innocents per veure com la pólvora, de cal·ligrafia rabiüda, tatuava cors amorosos en la fusta. Llençar-les a les brases des del baluard d'una soca d'arbre i sentir com xiulaven perdudes i s'encastaven infinit enllà cercant carn i os.

Va estar la retirada. S'hi escolaren la vida en la corrua de ferits i l'esperança per a les criatures, dones i avis d'ulls plorosos. La guerra s'acabava a un preu molt alt mentre florien nous uniformes i himnes per a anys de victòria. Ignomínia, deshonor, oprobi, foscor barrejats amb molt de fred i massa gana. Caos i desbandada en la incertesa havent creuat la ratlla invisible de Coll d'Ares. –Allez!- Començava, per a massa ànimes, la diàspora dels vençuts.

En la fita, els udols de gos es van convertir en camí nocturn, una drecera per a contrabandistes i refugiats que passaven d'amagat. Nits al ras, a les pallisses i als espais neutrals de la fosca sense lluna.

-Allez, allez!

Puente a Mallorca

La postal del dia és la infanta Cristina entrant als jutjats de Palma de Mallorca. Just acaba d'arribar amb avió procedent de Barcelona. El fil musical a la cabina de l'aeronau -una banda sonora per a la notícia- és la música de Los Mismos, es tracta de la peça Puente a Mallorca, un exitàs dels anys seixanta.

 La rampa s'ha convertit en un concurs de cops de colze plena de càmeres i mitjans de la premsa rosa pàl·lid [Serà maravilloso viajar hasta Mallorca]. El carrer principal respira expectant i curiós amb el públic carregat d'ensaïmades, de banderes republicanes i amb pancartes burletes. Ha entrat un vehicle negre, una carrossa de gama mitjana amb els vidres foscos [Tengo miedo al avión también al barco]. L'acompanya en Miquel Roca –un avi de la Constitució- i un altre advocat, la defensa [Serà maravilloso]. Ha caminat onze passes –la premsa, objectiva, s'entreté a comptar-les-.

Sense maquillar, amb un somriure circumstancial assajat –propi de l'ofici-, hauria accedit al jutjat sense passar per l'arc detector [Sólo caminando en bicicleta o en autoestop]. Un tràngol per a la corona i per al exduc de Palma. La casa reial hauria aturat, prudent i temorosa, l'agenda del dia mentre l'Urdangarín, castigat a la raconada de pensar, deu exercir de cangur. "Com ens hem de veure", es lamenta la nissaga amb un transistor enganxat a l'orellal. A aquestes hores els galgos i els podencos al servei de la monarquia flairen l'oreig de les conseqüències Espanya endins i els estralls col·laterals frontera enllà.

L'enigma del segle s'ha resolt en l'entremig de dues possibilitats, a peu o amb cotxe [?]. Li haurien estalviat una passarel·la encara més llarga, una penitència de vergonya pel mal cap del tarambana de l'Iñaki. Calien tots aquests tripijocs per viure millor que els marquesos, només com a un duc? La imatge internacional llepant-se els micròfons i enfocant les arrugues sense pomades de la filla del rei és tot un quadre de la millor època del Goya. La maja enxampada.

Sis hores eternes de declaració. Un rosari de preguntes amb sis misteris dolorosos sense el goig ni la glòria certa d'haver-se acabat el virginal calvari que ha patit la infanta. Tot per amor. S'encenen els neons de les revistes del cor i s'apaga la devoció en aquest Judes de gendre tocacampanes.

Els súbdits addictes a la cosa reial en fèiem prou amb què s'estiguessin quiets a les fotos. De saber mantenir un posat de calendari o un perfil numismàtic. Mira que quedaven bé, moderns, gairebé progressistes. A la campechanía, marca de la dinastia borbònica regnant, la parella arrelada a la ciutat comtal hi afegia el plus del bilingüisme postmodern embolicat amb disseny i esperit olímpics. N'hi hauria hagut prou amb exercir estatuaris –un celebrat passi torero que consisteix a fer-se l'estaquirot davant les banyes del brau rabiüt quan envesteix-. Quiets! Pentinats, ben vestits, somrients amb la mesura assajada i un curs d'estiu per aprendre a saludar ergonòmicament, una tècnica per a no lesionar-se el canell. Doncs, no!

Què o qui va empènyer l'Urdangarín? No se'ns passés per alt l'origen plebeu del pollastre, la dada fonamental de la trama. Perquè els defensors de la sang blava sense barrejar amb bastardes genealogies sabem que aquests assajos sempre acaben malament. Ja hi va haver qui el classificà d'experiment per amor. Quina bajanada! Ser consort d'un noble de la cort és un ofici amb el qual s'hi neix. És cosa de bressol. Demostrat!

Cansat de menyspreus, de ser l'últim de la fila, de marcar el pas com l'aneguet lleig a la corrua reial, de viure a l'ombra del petulant cunyat que li refregava pels morros a cada àpat i a cada desfilada familiar, de l'èxode als virregnats costaners del reialme, de no poder recaptar impostos ni de disposar d'una hisenda descentralitzada de la vila i la cort d'altiplà, es va voler espavilar. Crec que aquests són els motius, la causa real, que l'assisteixen i li atorguen la raó. Compadiu-los! Llàstima que les males companyies el van tòrcer i/o li van prendre el pèl i el crèdit. Jo estic per creure que el van utilitzar amb mala fe i pitjors intencions. Altres van pensar les malifetes i en van estar els manefles de la cosa. A ell, una vegada més, el van relegar a exercir d'efígie, a deixar-hi el perfil. El van convertir en un baix relleu per a una moneda falsa i corrupta. Pobre!

I ella? Ara viu com una mena de princesa rampant amb un Cosimo decadent que salta d'arbre en arbre fugint dels assetjadors. Italo Calvino ho va descriure magistralment. Ai, l'amore! És maco i meravellós, però l'amore è imperfetto!

Per tot això, jo me la vull creure, la princesa. Vivia tan encegada d'amor, tan confiada havent delegat i dimitit de l'avorrida intendència dels negocis del marit, que no en sabia un borrall. Signava, assentia, feia veure que hi entenia i que ja li estava bé. Estampava un gargot displicent. Somreia –Coses del Ñaki! Afers del meritori cònjuge que hi deixava les ungles per donar-li allò que li arrabassaven la vida i la cort, una existència digna de princesa desterrada que s'havia de guanyar les garrofes en una oficina d'una caixa d'estalvis perifèrica.

Esperem que la justícia ho sigui, de justa. Que tingui en compte totes les circumstàncies, els agreujants i els eximents, que aquests últims –vistos sense passions ni perjudicis- han de pesar molt. Posats a trobar arguments, demanaria un tracte igual a tota aquella soldadesca, tropa de fortuna, que ha robat, prevaricat, s'ha enriquit a costa dels diners de tothom i encara passeja perfum del car, havà cubà i l'amor propi sense taca ni remordiment.

Descanseu, s'Altesa Reial!

Febrerades

Els festivals, els premis multitudinaris, les convencions i els congressos tenen quelcom de sant onomàstic o d'aniversari socials –Per molts anys! –En vida teva –responien les criatures de poble educades com cal. Trobades i aplecs per definició feliços. Qui gosaria fer retrets el dia del sant. Ni el cunyat o la cunyada –sogre/a si escau- més recalcitrants s'atrevirien a retreure'ns res. Només que floretes o desigs afortunats i adients.

Passades les festes tradicionals i descomptats els períodes de vacances, ens hem d'empescar esdeveniments que han d'endolcir la monotonia aspra i freda dels mesos més lletjos de l'any. Estic per declarar-los no grats, el gener i el febrer; amb predilecció per aquest mes que, sàviament, algú va escurçar per amorosir-ne els efectes. De la feixuga pujada del gener que resta deixatada durant tot l'any de crisi i la minvant alegria consumista, al febrer, per mèrits, jo l'equipararia al dilluns dels mesos en el calendari anual. Quin mes més sense virtut! Ni carn ni peix, com un tràmit perquè arribi la llum de primavera, el renéixer dels sentits, la renovació de la vida i de la sang.

Em pregunto si aquesta atonia estacional se suportaria sense esdeveniments que endolceixin els dies i els irradiïn de claror els focus que substitueixen els ensucrats llums nadalencs. Mesos de bufanda i de vellut, enemics irreconciliables amb l'epidermis bruna i sensual del tòrrid estiu. No hi ha pas color!

Les desfilades de moda, analitzat l'esdeveniment mes des del caire antropològic que no pas des del vessant de la tendència, són el pretext perfecte per amorosir la tristor continguda. Un goig! Com una glopada de sensualisme fora de temporada que ens avança uns models impossibles que algú deu lluir en la intimitat. Alhora, un exemple a no seguir en la magra eixutesa d'una ossada angular ben posada, però poc amortida. Deslliureu-nos de les anorèxies!

Hivern també se'l pot il·luminar amb espelmes aromàtiques i d'ambient. Premis i gales de cinema diversos que apleguen la faràndula bohèmia i transgressora amb la classe política que, per un dia, es despentina i s'hi barreja. És la penitència de suportar l'acidesa ben trobada, les vindicacions gremials i la crítica, sovint, sense embuts dels saltimbanquis de pantalla i bambolina contra els dirigents que en pateixen la fiblada amb un somriure i sense perdre-hi el posat. Quina gràcia!

Una categoria cosina germana de l'anterior n'és el lliurament dels guardons literaris. Aquests esdeveniments, molts de patrocini privat, tenen quelcom més de substància, d'aquella que es toca. Ben dotats i lliurats enmig d'un bon àpat, habitualment un sopar amb molta metàfora a la carta, confereixen la majoria d'edat als agraciats i vénen a ser com la consumació d'un sagrament. Les noces entre un editor i un autor. Es resolen en una nit frenètica i passional amarada d'enveges i de recels. Una bona manera, per això existeixen, de promoure les novetats anyals previstes i planificades. La resta, amb massa freqüència, concurrència comparsa il·lusa i esperançada amb les celles socarrimades i irradiades per la pàgina blanca i virtual d'un ordinador que pampallugueja. Clic!

En la tardor dels patriarques i en la fredor de la realitat excel·leixen els congressos i convencions polítics. A la festa ordinària de les cambres de representants, a les sessions plenàries i a les inauguracions de caire divers sobresurten les trobades de partit. Els simposis, s'anomenaven així les segones parts dels banquets grecs i romans clàssics on els convidats bevien, cantaven –himnes de cohesió?-, recitaven poesies i conversaven. En aquests actes, com que no hi acostuma a haver enemics entranyables sinó partidaris i adeptes, la crítica s'amoroseix esdevenint acudit. Estan dissenyats per llepar ferides, unificar discursos i engreixar l'amor propi. Arengues a la tropa!

 Tot distreu. El circ, per exemple, el major espectacle del món farcit de funambulismes de la corda fluixa, pallassos, mags, dones barbudes sense depilar i forçuts abillats amb samarreta imperi de lluentons, el volem privar de l'exhibició animal i ferotge de lleons, tigres, elefants i serps. Per aquest ordre i en taca d'oli territorial. El Parlament vol promoure la prohibició, vigent a Barcelona ciutat des del 2003. S'ha acabat d'exposar tigres elefants i lleons. De cavalls i camells en podríem parlar. Com de quissos matemàtics, virtuosos del càlcul mental i l'aritmètica de la subsistència. L'èxode del circ haurà de coincidir –també- amb l'inici d'una nova època en la qual els genets de la Guàrdia Urbana substituiran els magnífics cavalls pels siderals patinets d'última generació. Bestieses!

En Pla ho anomenaria collonada –desfilar amb patinet de gala-, apel·lant a la terminologia pagesa de l'Empordà que escurça les perífrasis i escapça els circumloquis. M'hi adhereixo tot reivindicant, però, que els i les models de la passarel·la llueixin un punt més pneumàtic. Que els de la faràndula no perdin la mordaç visió genial de la vida. Que les convencions i els concursos diversos siguin tots justos. Que el circ pugui exhibir dones barbudes i homes bala. I que el festival quotidià de les voreres urbanes visqui estalvi de les deposicions traïdores d'una exhibició canina sense aritmètica ni punteria.

Bon febrer!

Dalinianes

Un Càdillac descapotat davant de l'Astòria a la Rambla de Figueres és l'indici que el propietari, amb el seguici que el ronda, pren un còctel sofisticat en aquell lloc de la memòria infantil de quan baixàvem a l'Empordà. Figueres anys seixanta, llunyana, senyora i carregada de personatges tocats pel vent. En Salvador Dalí n'és l'exponent més representatiu i l'au més rara que havia niat per aquelles contrades.

En Dalí tenia un aparcament reservat permanentment davant d'aquella cafeteria amb regust novaiorquès. El privilegi de ser el fill insigne de la ciutat. Com el de considerar-lo personatge nacional amb el beneplàcit del règim que li ho permetia i hi col·laborava. Un migdia els comensals de Can Duran van sortir al carrer pertorbats pel soroll d'una batedora d'atmosferes. Un helicòpter de l'exèrcit traslladava, temeràriament penjat pel damunt dels teulats de Figueres, un toro que havien estossinat a la plaça de braus els espases més insignes i amics d'en Salvador. Aquell animal va acabar a les graelles de Port Lligat atipant egos i protagonismes.

Es compleixen els vint-i-cinc anys de la mort del geni empordanès. Una temporada que ha estat perfecta per a la salut del personatge despullat dels seus acudits. Ha crescut. Ha millorat en reconeixement des que reposa a la teatral cripta del seu museu. Com deien els avis que el coneixien de petit –El mal se'l fa ell mateix –tot i que les disbauxes al·lucinògenes del seu crític surrealisme paranoic n'eren alienes, o no han transcendit, a allò que no es tractés d'un pa de pagès, els ous a les façanes, el mostatxo i els rellotges flàccids.

A en Dalí hi ha una gentada que li deu el mestratge avantatjat amb què va predicar pel món les seves extravagàncies i tarambanades. Va ser dels primers a jugar amb la seva imatge, a vendre's arrogantment des de la consciència –certa amb els anys- que era un geni universal amb totes les lletres. Un Dalí mesurat sense estridències ens hauria decebut. Ell era en si mateix l'espectacle, el pallasso llest que encisava i ens feia riure mentre menystenia el que l'envoltava. Irònic amb nota, intel·ligent, sorprenent i diví. Va endevinar que els déus li farien un lloc al seu costat i enlloc d'amagar-ho, ho cridava.

Quantes estrelles rutilants de la música, del teatre, de l'òpera i del món de les arts plàstiques no li han manllevat el posat i el discurs. Va estar dels pioners a manipular la imatge pública, la posada en escena, el gest, la paraula. Dalí era excessiu. Tant que algunes interpretacions –avui en diríem performance- en van aprimar la consideració com a un mestre del dibuix. Ara, des de la perspectiva perfecta que dominava, se'l comença a percebre despullat del bigoti, del bastó, del Càdillac i de les comparses que li feien costat; n'emergeix revalorada l'essència que ha llegat, la seva obra.

La genialitat d'un artista que dibuixava pintant. Un artesà genial amb ofici que es proposà de meravellar-nos. Certament ho ha aconseguit. I més que ho farà perquè el temps juga a favor seu. Aquest mediàtic Da Vinci purificat per la tramuntana ha d'esdevenir encara més un dels grans referents del segle XX.

Hàbil i aprofitat recíprocament amb i pel poder. Existencial endormiscat, no compromès, no social, persona ambigua en massa sentits. Només era ell i després venia en Dalí de qui sovint parlava en tercera persona. Va navegar en aquell pou de misèria i foscor oblidant –o sent conscient- que la seva actitud tenia un peatge. El que li ha tocat pagar per acolorir els cromos grisos del franquisme fins que els dies i la pols dels calendaris ho emboirin mica en mica.

Mític personatge de la mítica congregació per a nens de casa bona que va estar la Residència d'Estudiants de Madrid. En Lorca, en Buñuel, en Pepín Bello, en Rafael Alberti, la Mª Teresa León, en José Moreno Villa. Tots membres de l'Orde de Toledo amb seu gastronòmica a la Venta de Aires. Un congrés professional, fa ben poc, m'hi va retornar. La Venta encara té tapades i no ha pogut recuperar les guixades d'un d'aquells estrafolaris que concretava les expansions dels àpats excessius sota de la calç amb què la mestressa de l'establiment ho va esborrar. A en Dalí, a vegades, també li desdibuixaven les obres. Els de la Fonda Duran duien les tovalles de fil a la tintoreria.

Juraria que ho vaig viure en persona si no es tracta d'un altre miratge surrealista. Principis dels anys setanta a Zocodover, la plaça major de Toledo. En una taula propera a la terrassa del Café Espanyol –avui seu bancària- hi seien en Buñuel, en Dalí i l'Amanda Lear, l'ambigua segona musa daliniana després de la Galarina. El que més em va sobtar de qui es proclamava" una muller com qualsevol altra" va estar la manera com el pintor de Cadaqués la conduïa, amb un collar i una cadena subtils de pedreria i disseny. Com qui treu el quisso a passejar. Ningú gosava recriminar-li res. Una monja amb hàbit se'ls va contemplar breument i es persignà –Que Jesucrist us perdoni!

L'antecedent en tres dimensions de la Mae West preludia l'Andy Warhol i el Pop Art. El brau volador de Figueres penjant de l'helicòpter militar no deixa de ser una estampa per a les elegies toreres d'en Federico García Lorca mentre en Buñuel aparca un revòlver carregat al costat de l'ampolla damunt d'una taula mexicana o en Velázquez descobreix que els mostatxos poden ser una marca registrada. El més quevedesc dels artistes del segle XX és en Salvador Dalí. El més eclèctic i el més escarnit, des de França entre l'amor i l'odi de l'André Breton al deutor Yves Tanguy.

El pare notari el batejà amb el mateix nom del primogènit mort. Diuen que en Salvador reencarnat li va tornar el deute vital en un pot o en un preservatiu usat –els assagistes no s'hi posen d'acord en un afer tan personal i íntim-. Sempre ha estat mal vist que un fill es dediqui a pintar mones o a la faràndula. Un episodi per a una obra matèrica amb textura Tàpies, però aquesta és una altra història. Com la de la relació amb en Picasso.

Un crostó de pa, la imatge del pla Marshall americà, associat a la llet en pols i el formatge escolars de la nostra infantesa durant la postguerra mundial. Els Crists renaixentistes d'en Mantegna, l'apoteosi de la perspectiva estirada fins al límit per en Dalí. Els impossibles elefants fràgils, els rellotges pansits... Tot un món oníric carregat d'oques com cignes en un univers de migdiada amb la digestió pesada mentre les formigues pessigollegen o els terres es tornen elàstics. Hitchcock a Recorda. Walt Disney visitant el Cap de Creus. Abans, però, Un chien andalu o el calfred al caire d'una navalla. Tot és possible per al versàtil autor del logotip dels Chupa Chups, dissenyar roba, comercialitzar perfums i joies. Vendre els somnis!

De finals dels anys seixanta en recordo, si tampoc no es tracta d'una altra il·lusió inconscient que em juga una mala passada, la corrua de cotxes negres com escarabats que es dirigien a Setcases. En Dalí amb un Càdillac lluent i el seguici –les autoritats el rondaven com mosques vironeres- celebraven un dinar en un restaurant d'aquest llogaret. Vehicles americans, "haigas" en deien. El desig dels que s'ho podien permetre van batejar-los –Que "haiga" de todo!-. Les llegendes dels temps parlen que després d'aquell banquet en Dalí va gargotejar un xec lliurant-lo a l'amo del restaurant que no el va fer efectiu mai a la sucursal de Camprodon. Quelcom incomprensible per a un nen, la signatura d'una persona, per molt Dalí que fos, valia més que no pas els bitllets signats per un ministre d'en Franco. Aquell dia vaig decidir que de gran volia ser com en Dalí!

Ja desperts, en ple segle XXI, dels ous dalinians de polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica n'ha eclosionat un poll xic, pic, pellaric, camatort i becaric amb el qual el govern arrodoneix el 25è cap d'any de l'Avida Dollars. El millor homenatge que li podria escaure. Una mesura macroeconòmica de l'executiu del PP ha decretat una rebaixa de l'IVA, del 21% al 10%, en les transaccions artístiques aplicable també a l'art faller de la Rita Barberà. Un gest sensible –surrealista i subconscient- que proclama l'equitat en matèria cultural mentre afluixa el dogal que ofega els aturats.

Ah, si la polla no hagués sigut xica, pica ni pellarica...