Setembre.

 

Inaugurem l’any nou laboral, l’inici del curs en tots els àmbits que s’han permès de tancar per vacances durant l’inútil mes d’agost, un període estèril en el qual només romanen al lloc els novells a la plaça forçats per raons habitualment d’antiguitat. Passerells, alguns carregats d’il·lusió i d’empenta, d’altres viuen aquest període com la penitència necessària que el temps i l’experiència redimiran eximint-los d’aquesta càrrega fora de temporada alta. Sempre hi ha l’optimista que comprova com durant l’agost la intensitat del treball i la responsabilitat a la feina baixen notablement. ¿Qui emmalalteix o es dedica a observar-se les xacres cròniques amb lupa prenent el sol bressolat per les ones? Un luxe dubtós -tampoc un privilegi- que pocs volem practicar. El món s’atura en sec o baixa de revolucions. Agost! Ajornem-ho per al setembre.

El Cap d’Any estival mata el període de lleure i comença l’any nou amb el mandrós i cruel primer de setembre. Enguany amb una dosi de fatalisme afegit, s’escau en dilluns. Una doble patacada a l’estat emocional per a la represa. A alguns, el temps -o la vida- ens ha acabat redimint del tot, som els pensionistes, el col·lectiu teòricament desvagat amb els calendaris -paper moll- que confon els dilluns amb els dissabtes. Com solia, m’he permès de desitjar bon curs també a aquells a qui l’administració ens descavalca del dret -o del deure- de treballar activament. Jubilats, pensionistes o classes passives, conceptes amb matisos. Els funcionaris passem a engrossir el poètic concepte de passius, no actius, per tant; som aquells que deixem obrar els altres sense fer res. Certament, un privilegi condicionat pels “si no fos...” la cantarella reiterada a les pistes de petanca o als bancs públics tot atipant coloms o gallines urbanes que nien a les voreres en obres.  

Ja que aquest període té molt sentit per als que realment les viuen empaquetades en un període concret, generalment a l’agost, als pensionistes se’ls hauria de retirar aquesta prerrogativa per decret. ¿Són pròpiament vacances el que practica aquest gremi? Qui s’ho contempla des de l’expectativa de celebrar l’hora que podrà prescindir de les obligacions de tants anys, deu pensar que aquest personal ja es complau tot l’any deixant treballar els altres. Efectivament és així. Hauríem de saber com ho valoren aquests padrins. Si m’ho pregunteu a mi us respondré que faig vacances per solidaritat, quelcom compatible amb la fal·lera sindicalista. He vist alguns jubilats alçant el puny i reclamant millores en tots els sentits, com el dret a gaudir -pensió digna també- de les onades en primera línia al costat de les atlètiques socorristes.

Perfums d’estiu que es marceixen en la roda vital de la natura. Setembre és el preludi del fred i de la letargia. L’avantsala d’una hivernació amb certa malastruga que hauria d’estar reparadora abans no torni l’esclat lluminós i verd amb què ens sorprendrà la renovada primavera poderosa, un cant a la vida. Quants dilluns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, encenem els llums i l’esperança, també aquella il·lusió pròpia dels principiants, però amb experiència.  

Bon curs!

 

Notícies d'estiu.

 

Dies d’agost sense massa teca per a uns diaris de paper prims, a dieta, carregats d’articles informatius intranscendents ja que l’univers proper es permet abaixar la persiana. Notícies intranscendents d’una immediatesa pròxima al setí amb xancletes estivals retratant els privilegis bressolats en un iot que pesca truites de mar. Glamur i coloms -gavines de ciutat- mentre el més dramàtic esdevenen les deposicions de vorera -no de piscina o d’en Trump- als carrers urbans gairebé desèrtics per l’èxode a les platges assignades amb el recompte d’avis ofegats per un tall de digestió propiciat per una paella marinera d'ones amoroses amb cadència d’havanera. Perfums de rom cremat i de musclo, d’olis per fer fregues a les epidermis estrangeres amb pigments de gamba escaldada. Estius d’aventura transatlàntica en la barca de lloguer per hores -una palangana amb pedals- vorejant la costa sense perdre la tovallola de vista.

Aquest que comença a declinar anticipa ombres de tardor calenta i convulsa amb titulars que malauradament no perden vigència. La imatge de l’actual president americà, en Donald Trump, exercint de mestretites al despatx Oval, la sala del tron pontifici de la política occidental a la Casa Blanca, és demolidora. Davant hi té asseguts els insignes dirigents europeus amb en Zelenski vestit de nuvi per a l’ocasió al racó de pensar. La imatge anacrònica d’uns cortesans rendits al sobirà prenent nota de la lliçó magistral impartida ens posa davant del mirall. Els faig copiant a mà amb bona lletra cent per mil vegades “En Donald és el més guapo i el més intel·ligent”.

Al rànquing de la fotogènia, situats al pòdium, al moment actual hi posiciono també en Vladímir Putin i en Benjamí Netanyahu. Genets rampants d’una apocalipsi bèl·lica amb molts candidats -em decantaré per en Xi Jinping- per ocupar el quart lloc com a aspirant o membre honorari per jugar una partida de cartes -a la ruleta o al golf- amb apostes molt fortes. Carregats de testosterona apugen la juguesca com solien alguns homes convidats a les matances de porc de fa anys que hi perdien collites i propietats. En la llegenda tristament certa algun perdedor conjurant l’atzar hi deixava l’anell de casat i més encara, la mateixa muller -una pertinença- com a penyora carregada d’esperança resolta en una mà dolenta i perdedora malmetent el ressopó, la vetllada i la vida conjugal. Quina poca fortuna! Me’ls imagino, els quatre magnats rampants jugant-se les mullers alienes, la família tota, la regió sencera i una part del món fent-se trampes i catxes amb estratègies que involucren tothom. Els daus marcats van carregats de malastruga com bombes precises. La banca torna a vèncer. 

La modesta geopolítica peninsular, més d’estar per casa, ja s’ha anticipat a la tardor calenta i convulsa amb una literalitat formidable. El nord-est pateix una onada incontrolada d’incendis terribles. Foc infernal, fum i desesper concretada en la simultaneïtat dels focs forestals durant molts dies seguits. Bombers i militars lluitant contra l’enemic que els sobrepassa amb una virulència inaudita. Les temperatures anormalment altes, la baixa humitat amb la massa forestal acumulada promouen el desastre arrodonit per la macabra aritmètica d’unes 400.000 hectàrees cremades, un altre rècord de superfície arrasada.   

Focs de “sisena generació” causats per dues inèrcies: el canvi climàtic i l’abandonament de la gestió forestal, una conxorxa alimentada per la biomassa desbocada a causa de la pèrdua de població rural, del terreny conreat pels agricultors i del pasturat pels ramaders. Tanmateix la gestió forestal d’un territori atomitzat per petits propietaris -latifundis al marge, però amb problemes similars- reclamen una gestió valenta. Quants ramats de cabres funcionàries -o d’ases burocràtics- calen per netejar el sotabosc? On els exèrcits de pastors i de pagesos que han de mantenir netes les margeres? El territori buidat no és “sostenible”, recuperar-lo jo diria que esdevé gairebé impossible. Mentre, els polítics es barallen en disputes inútils que no apagarien un braser. 

Un afer públic o privat? Promoure un cop d’estat amb mà militar puntual no deu ser massa eficient si la tropa no disposa de les armes ni de la preparació necessàries per reduir les flames, amb pólvora no s’extingeix un incendi. Calen bombers i unitats militars com les existents específiques amb recursos, sí, però cal una nova cultura forestal que com a promesa electoral no té massa ganxo, és la Ventafocs dels programes polítics perquè la banca rampant negacionista torna a guanyar. De qui és competència, que traduït vol dir expulsar-se la culpa, de la gestió nefasta o inexistent. Aquests dies de solucions de despatx i retrets inflamats els escolans d’en Trump tenen el dilema d’aquesta realitat tossuda que envesteix cíclicament amb la força i la bravura que a la Pell de Brau els recursos destinats a la promoció taurina no poden lidiar -ni volen liderar-.  

 

No ens deixeu.

 

Fa uns dies em permetia jugar amb la dita que a l’estiu tota cuca -paparra ho titulava- viu. És cert i raonable pensar-ho mentre unes estadístiques sense ànim de crear opinió, sense interessos electorals, no demostrin el contrari. Tota cuca viu, doncs. Traslladant el postulat al vessant humà ens porta a formular-nos la pregunta estacional pertinent. Què fem, a l’estiu, amb les criatures i els avis? Quants viatges i aventures arriscades es frustren o s’ajornen mentre la personeta desvalguda no assoleix l’edat de poder entomar el repte. La solució per als que per viatjar necessiten de complements ortopèdics diversos és més cruel i es pot eternitzar si fem cas a les estadístiques referides a l’esperança de vida d’aquells mortals també indefensos. Que els vells no ens acabem de morir mai, vaja. No em centraré massa en la diversitat d’éssers que també poden conformar la unitat familiar, els que caminen de quatre potes, els que volen o aquells que naufraguen en les limitadíssimes peixeres ornamentals dels menjador-sala d’estar que també esdevenen un engavany per veure món.

La cosa va a tomb en relació al fet succeït a l’aeroport del Prat a finals de juliol. Una parella que viatjava amb dos fills va pujar a l’avió només amb un, abandonant el de deu anys a la terminal ja que no disposava de la documentació pertinent per volar. Tot rutllava com acostuma en aquests procediments d’embarcament del passatge quan una trucada urgent va alertar els tripulants que hi havia un menor sol i desconsolat assegut a la terminal amb una bossa de patates fregides i un refresc. La criatura va confessar que els seus pares i el germà ja eren dins de l’avió. El comandant -Armando Rampes, com diuen els Antònia Font- va preguntar als passatgers si algú s’havia oblidat del nen que era a terra. Davant del silenci i l’estupor col·lectiu com a resposta es va alertar la Guàrdia Civil, qui té les competències en matèria de seguretat i control als aeroports per treure’n l’entrellat del succés.

Una coneguda del gremi sanitari explica que han d’estar alerta en les consultes ambulatòries o en les d’urgències durant els períodes de vacances per tal que no els deixin l’avi o la iaia a la sala d’espera com un quisso sense xip en qualsevol benzinera d’una carretera secundària. Desentendre’s de la nosa estival en un centre sanitari té com a eximent, el pretext per fer-nos sentir menys despietats, que no l’abandonem en el sentit estricte de la paraula, només el deixem en préstec -un llibre vell ple de batalletes reiterades de continu- en un lloc on es garanteix el control de la tensió arterial amb un menú a primera línia de quiròfan amb una sopa trista sense sal, un bocí de peix bullit i una poma àcida. Una bona estratègia per a dipositar-los -sigui avi o padrina- és fent-nos l’orni amb el pretext d’anar a prendre’ns un cafè que el cambrer haurà trigat quinze dies, com a mínim, a servir-nos -Ara tornem, iaia!- Una recomanació, l’èxit d’aquesta opció passa per deixar-los estar sense cap mena de documentació havent-los despullat prèviament dels audiòfons i de la dentadura postissa si fos el cas. La demència senil és una bona aliada, molt efectiva, a manca d’empadronaments emocionals per a les llargues vacances d’agost. 

-Quan arribem? -és la pregunta repetida constantment que comença a ratllar els límits del nivell paternal de tolerància. Els nostres fills, de petits, no acostumen a entendre les lleis del moviment en relació amb el temps necessari a esmerça-hi. A l’escola encara no han arribat als problemes per resoldre qüestions de distància, velocitat i del temps que els pertoca suportar per arribar a la destinació. Esgotat el recurs de la casset de benzinera amb aquell toro enamorat de la lluna amb efectes estabornidors propiciant uns minuts de tranquil·litat al seient del darrere acorden interpretar a capella una i altra vegada el “Quan arribem” a dues veus o més. El viatge se’ls fa molt feixuc transitant per unes carreteres infinitament rectes i assolellades. Ni les promeses a complir només arribar ni els requeriments produeixen massa efecte. En un dels “quan arribem” -perdut el compte i, sobretot, la paciència- es pot aturar expeditivament el vehicle -Ja heu arribat, podeu baixar!  La sorpresa per la inesperada reacció pot estar efectiva o no. D’estar-ho, la reacció -verificada- pot consistir en un lament tristíssim que trenca el cor -No ens deixeu...

De viatge per determinats països és freqüent detectar la quantitat de gossos que van a la seva, sense sostre ni ofici ni benefici. Pidolen amb mestria aixecant la pota davantera en una salutació apresa abans que els acomiadessin com a mascotes domèstiques. No són agressius, no borden, s’apropen submisos amb la cua entre cames oferint la pota o fent una tombarella enginyosa però amb els ulls tristos carregats de lleganys i de puces. Sembla que vulguin dir: -No ens deixeu... El dia que les mascotes puguin votar -tot arribarà- els candidats animalistes es disputaran la presidència.

 

Burros amb títol.

 

“Hi ha tants d’ases amb lletra com sense”, una sentència que el meu sogre em dedicava amb posat greu quan jo començava a enfilar-me pels viaranys de la pedanteria, reconegut esport nacional practicat a bastament. Un còctel amb un terç de petulància presumptuosa, unes gotes de fatuïtat i un bon raig de saberut tot ben sacsejat aporten al paladar el regust plaent de l’autobombo mentre la vanaglòria va fonent els glaçons i ens aigualeix la credibilitat. Quina ràbia insubstancial fan aquells personatges que tenen permanentment exposats els trofeus acadèmics emmarcats en un lloc preferent a la paret del despatx. Encara podeu detectar entre els “diplomats” de certa edat, a manca dels cinematogràfics barrets americans de graduació actuals, panys de paret empaperats amb títols de tota mena presidits per l’orla, l’abecedari en format catàleg fotogràfic -en blanc i negre- dels companys de promoció. Recordo com vaig renunciar-hi no pas per insolidari sinó per raons econòmiques, un capital que no em podia permetre. El títol el vaig recollir anys després en un viatge a Madrid per raons no estrictament acadèmiques. Ara dorm plàcidament enrotllat al calaix de la nostàlgia cantonada “movida madrilenya” secció Tierno Galván.

Fent la mili un sergent que escorcollava la bossa de mà quan sortíem de la caserna per si ens emportàvem l’ardor guerrer a casa es va sorprendre al descobrir-hi un llibre ben gruixut en francès -o anglès-. Em va demanar què havia estudiat -Filologia, sergent meu, -vaig respondre. -Allò de les orelles -va replicar confonent-ho amb l’otorinolaringologia. Va encertar-la en la severa rima consonant final. Jo només volia fugir, tocar el dos, estava decidit, doncs, a fer-li una visita ràpida d’orelles si hagués estat necessari. La confusió de disciplines no deu ser delicte si no et dediques a aquella que no tens. D’haver-li escorniflat l’orellal em podia haver arrestat a pa i solitud al calabós si hagués descobert la suplantació.

Puc entendre els personatges falsificadors de títols per poder exercir una determinada professió el requisit de la qual és un documentat determinat. Alguns metges, per significar un gremi, obtenen més prestigi mediàtic per aquesta circumstància que no pas per la seva excel·lència en l’especialitat que practiquen sense el títol oficial. Puc comprendre aquells que per obtenir papers aporten certificacions més falses que un duro sevillano -els costen un ull de la cara- per tal de demostrar estar cursant uns estudis per no ser expulsats del país.

Tot plegat ve al cas per l’aldarull aixecat en l’aiguabarreig de titulacions inscrites a la pàgina web del Congrés d’una jove vicesecretària del Partit Popular amb dobles graus en ciències jurídiques de l’administració, filologia anglesa i llicenciada en dret. Tota una carrera i molts de colzes que s’han concretat en la dimissió dels càrrecs que ostentava emparada només pel títol vàlid de batxillerat. No era cert, havia inflat -mentit- amb escreix els mèrits acadèmics que havia penjat a la paret virtual del Congrés. Ho enllustrava afegint-hi un polsim de realitat, exerceix de professora d’una universitat privada situada a Madrid. Una intel·lectual d’aparador conferint esplendor a la classe política com els casos, també flagrants en l’obtenció sospitosa de títols universitaris, d’en Pablo Casado -qui va estar un fugaç president del partit- i d’una cleptòmana de supermercat -presidenta de la comunitat de Madrid-, la Cristina Cifuentes. Ambdós sense assistir a classe, sense exàmens ni treballs van aprovar en temps rècord.

Quantes medalles acadèmiques sense fonament porten penjades algunes persones? Més de les que ens imaginem. No hi inclouré, no té per ara reconeixement universitari, aquells que es graduen i llicencien a la vida real per l’experiència i l’habilitat per bellugar-s’hi en tota mena de situacions, també en les relacions socials. En castellà existeix el mot col·loquial mundología. Aquests gaudirien de ple dret d’estar exclosos dels presumptes ases sense lletra que esmentàvem. De poder fer un recompte seria, per contrast, alliçonador conèixer quantes persones amb títols formals -legals i reconeguts- de prestigi, treballen de cambrers, reparteixen publicitat bústia a bústia o descarreguen camions al Born.

Als representants electes, polítics d’escó, se’ls suposa una conducta exemplar pel compromís adquirit amb els votants. No dir mentides hauria de ser sagrat. En el cas que ens ocupa el currículum públic d’aquests personatges hauria de passar pel colador de la comprovació documental i la verificació en les bases de dades o els registres dels organismes que els expedeixen. Ben fàcil. Mentre, atesos els antecedents, ens assalta la sospita que hi ha alguns -massa- burros amb títol, medalles de cartró carregades d'altivesa.

A l'estiu tota paparra viu.

 

A alguns papus no els cal reviure ja que no han marxat mai, aferrissats i agafallosos no surten ni amb aigua calenta i lleixiu o amb fum de sabatots. Són uns paràsits amb els quals ens hem avesat a conviure com els polls de postguerra difícils d’atonyinar prosperant fins els nostres dies a les closques angelicals dels nostres infants quan en tornen farcits de l’escola. Sangoneres i afins viuen de xuclar-nos amb més o menys habilitat i diferents estratègies la sang. Els sindicat dels boletaires recentment també ens alerta de les paparres. Amb la bonança, la calor i la humitat estivals aquestes es gronxolen altives a les branques baixes per caure en picat com drons russos -o ucraïnesos- damunt dels confiats clatells desprevinguts, no els cal cap mena de provocació.

Són espècies de natural vividor expertes en subsistir de la suor aliena. Els individus més exitosos en aquestes arts gaudeixen de prestigi i arriben a assolir grans cotes de poder al rusc amb una destresa d’admirar per amagar la mel sostreta. Actuen sigil·losament a les esquenes de les abelles obreres encisades pels rituals i el brunzit seductor dels lladres espavilats. La faula ens ensenya que en aquest país no per canviar de rusc ni de reina se’ls pugui aïllar. Algunes obreres fan més hores que un rellotge mentre els abellots es posen la mel a la boca però no els en deixen tastar.

Traslladar la faula al pla polític és un exercici tan elemental com passar la pinta espessa al cap pollós de les nostres criatures. Aquests no desapareixen i algunes paparres tornen cíclicament. És el paisatge pintoresc de la corrupció recurrent. Se’ls pot detectar a la fotografia de grup com abellots voleiant a redós dels ruscs on hi ha el poder i la temptació. No acabem d’entrar en els suborns “entremaliats” per arribar a l’arquitectura “exemplar” de com reescriure les taules macroeconòmiques que un ministre va esmicolar baixant de la muntanya. Com podria proposar en Groucho Marx: Senyores i senyors, aquestes són les lleis. Si no els agraden us en puc oferir d’altres.

La reina d’un rusc autonòmic que va gaudir d’un xalet amb piscina a la serra madrilenya propietat de la Comunitat sense estar avalada normativament es defensa i treu l’agulló. Hi ha fet vida domèstica només dos dies, ha portat la carmanyola de casa i ha sopat en un restaurant del poble. Afegeix que ha comprat queviures amb els “meus mitjans” en un supermercat local. Modèlic. És de plànyer per com la maltracta l’oposició. La pregunta definitiva és si va fer bugada, va rentar els llençols, els va planxar i els va deixar al guarda-robes ben plegats. Incidint i recargolant -que no és la meva voluntat- se la podria recriminar per si no va reciclar el romanent del tàper i no va triar correctament la brossa.

 La vida en un rusc és complicada i molt complexa. Cal, en ocasions, sacrificar algun soldat amb rang. Per no mirar més prim el crucificat pot esdevenir el blanc sense més matisos. Ja tenim el culpable en singular, però el sistema que ho propicia és poc fiable si no proposa més seguretat, transparència i garanties. El despropòsit de l’assignació dels docents a Catalunya ha estat una sotragada -intencionada o per incompetència- molt poc afortunada que tampoc fomenta la confiança en les institucions.

Mentre el sol de juliol ens enrosseix, les encarregades de produir la mel van fent amb continguda alegria concentrada. Tot té conseqüències. Es produeixen reaccions que, per ara, encara no arriben a la categoria de revolta social. S’ha detectat, però, algunes actituds que volen ser el reflex del malestar vigent mentre les autoritats, llençant pilotes fora, atribueixen a un repte viral. En diverses piscines públiques de pobles i ciutats diverses han detectat que presumptes “líders” de la protesta i la reivindicació hi defequen. La situació, de fet, és per cagar-s’hi, però no a la piscina pública, si us plau, que ens remulla -emmerda- a tots, com la corrupció.

 

Un afer de banyes, Sant Fermí

 

Per mantenir un nivell alt d’emoció cal sentir que es realitza una activitat potencialment perillosa que ens posa en risc perquè de manera inconscient -o voluntària- ens hi exposem. L’exposició, segons el temps que duri, també comporta un risc més considerable de patir-ne les conseqüències. Per què ens atrauen tant aquestes experiències on hi aventurem quelcom més que el galanteig temerari normalment davant d’un auditori que observa meravellat les evolucions coratjoses que exhibeixen. Ser un valent, un intrèpid que s’hi juga el físic sense contemplacions, acostuma alhora a convocar els covards -els gallines porucs- que som el públic incondicional morbosament pendent de possibles equilibris finals dramàtics. Els toros són un paradigma d’espectacle per excel·lència d’aquesta mena de conductes.

Al ritual “canònic”, regulat per un reglament i amb permís de l’autoritat competent, que dansa amb la mort a les places de braus encara en actiu a les cinc en punt -hora lorquiana- de La pell de brau, com diu el poeta, cal encabir-hi el encierro singular de més ressò per Sant Fermí a Pamplona. A molts llocs de l’altiplà i, encara, en alguns indrets de les terres catalanes també es juga a córrer davant de les banyes d’un brau fora de context. Existeix tanmateix el divertiment més cruel d’encendre-li les banyes per a major lluïment nocturn. Botxins de braus en la foscor que s’exposen. Pamplona deu el prestigi internacional a l’escriptor premi Nobel Ernest Hemingway, un corresponsal nord-americà assidu de Pamplona, amic de toreros, de les siluetes publicitàries amb un toro negre gegantí i del brandi d’Osborne que esquitxen la geografia de La pell de brau exceptuant Catalunya on han estat derrocats, com les corrides. 

Els encierros tenen un quelcom més de democràtic que no pas les aristocràtiques curses de braus amb mantellina, mantó de Manila, havà i clavell a la solapa. No tenen un aforament limitat -numerus clausus-, són gratuïts, no has de triar ni abonar el privilegi d’ocupar un seient a l’ombra. No hi ha trofeus ni rànquings, no es compten les orelles -o la cua- tallades per un figura de l’escalafó taurí si no són les esquinçades per una banyegada fortuïta a un corredor sense reflexos i ara sense orella. Puntuals, una escrupolosa característica tradicional al món dels braus ben allunyada de la precisió ferroviària habitual o administrativa; tiren un coet i s’obre la porta del cortiol coincidint amb el senyal horari de Ràdio Nacional d’Espanya. La marea de corredors amb el cor esvalotat, cames ajudeu-me, esquiva la por freudiana carrer amunt. Uns minuts per treure el fetge per la boca i deixar-se atropellar per la riuada amb un diari caducat a la mà o -pitjor- per un animal banyut de proporcions paquidèrmiques mentre els atletes de la temeritat suen adrenalina pura.

L’afecció converteix Madrid en la ciutat dels toros de veres, posa la lupa en el brau protestant iradament així que un animal surt a la plaça amb el més lleu indici de coixesa atacat per una inoportuna rampa puntual. A Sevilla el focus són els toreros, els mestres del passi i del lluïment. A Pamplona, segurament per allò de la democratització popular de la festa nacional, no són tant exigents ni amb el braus ni amb els torejadors. Venen de contrastar el perill als encierros en les sessions matinals, de grapejar literalment la mercaderia. Per impressionar les graderies navarreses cal exposar-se i cridar molt l’atenció del respetable que està més per endrapar pantagruèlics entrepans amb excés de colesterol o interpretar música de xaranga sovint aliena als pasdobles toreros que pertocarien. Enguany ha fet fortuna la Chica Ye-Ye de la Conxa Velasco. La tragèdia empassant-se un berenar amb fondament o els concerts simfònics per a banda sense solfa de carrer s’imposen al tronío, al donaire i al garbo que marquen el ritual torero sense complements ordinaris més propis de la vulgaritat populatxera.

 Un tronío que no suporta comparacions entre el vestit que il·lumina les figures amb el dels corredors atrotinats que executen esforçats estiraments musculars per si de cas, que la desgracia no els enxampi freds i no els acabi refredant del tot malgrat la protecció del Sant amb la seva capa miraculosa. El donaire té quelcom d’estatuari, de quietud estàtica, actituds que no participen pas del bellugueig esverat dels que corren sense mètode ni bones maneres als encierros; en les últimes edicions és tendència, com es diu ara, fer-se una selfie a tocar dels esbufecs d’un toro. El garbo ve dibuixat per la capacitat de moure’s amb gràcia apamada, un ballet funerari dedicat a qui sacrificaran a cops d’espasa maldestra.

Uns i altres tenen en comú -un mèrit?- que s’exposen ben conscientment al perill amb gran risc. Un afer de banyes molt lleig en contra dels animalistes antitaurins que és encara més controvertit si hi afegim les connotacions de gènere que grinyolen per l’aclaparadora absència de dones corrent per fugir de l’escomesa. En l’essència formal hi deu haver l’exposició ostentosa del paquet testicular i una cueta adossada al clatell. Ja que res sembla casual ho deixo estar rumiant a quin costat porten recollit -adossat- el paquet a què al·ludíem els mestres de la tauromàquia. Per gallejar exposant-hi l’homenia s’ha de tenir, com deia l’avi entès, collons, un atribut ben masculí.

El mapa suat de la geografia humana.

 

En un mes ja s’han produït l’esborronadora xifra de 1.059 incendis -incloent-hi la vegetació urbana-, una xifra que representa més del doble que l’any passat. Aquest dimarts el protagonisme se l’ha emportat la comarca de la Segarra amb dues víctimes mortals i més de 5.500 hectàrees cremades. Torna el socarrimat ritual d’estiu repartint les culpes i cercant solucions ideals. Enguany, sense la contumaç sequera del últims anys, no preveiem pas aquest desastre tan greu que ens ha escomès agreujat per la vegetació exuberant. Els focs de la Segarra els atribueixen a la “sisena generació”, amb una potència energètica tan intensa que evaporen l’aigua quan se’ls intenta remullar. Han produït un núvol -l’anomenen pirocúmul- que va arribar als 19.000 metres d’altitud i va provocar ratxes de vent variables de fins a 125 Km/h. Les flames avançaven a 30 Km/h. Un infern literal reescalfat per les insòlites temperatures que rosteixen el país.

El conreu i la ramaderia tradicionals -artesanes- fa dècades que reposen als cementiris romàntics dels quals no hi ha constància que n’hagi ressuscitat cap exquisit cadàver dels que hi reposen en pau. Els panteons o els nínxols amb les esquelles i les aixades rovellades a la intempèrie, sense mans expertes i abnegades, pocs les vetllen per esterrossar la gleva o pasturar ramats de bestiar. Refer l’ecosistema pagès en el context actual és un somni que gosaria qualificar d’inviable. Ni els neorurals de l’enciam i de la cabra han pogut fer la viu-viu. El desastre i l’abandó és monumental perquè les petites tasques que la prevenció requereix no són rendibles, una obsolescència funcional difícilment recuperable de la qual ens lamentem quan apareix, foc rere foc, el llop en flames.

Ja fa dies que els homes del temps amb la potent capacitat i l’altaveu de què gaudeixen per crear opinió i acollonir l’audiència van enfilant les gràfiques amb els registres dels rècords de temperatura mai assolits fins aquests dies. Calor, humitat i xafogor als forns amb cèdula d’habitabilitat en què s’han convertit la gran majoria dels habitatges pensats i bastits amb materials i tècniques d’abans del canvi climàtic. Entestar-se a negar aquest desastre és cada vegada més una qüestió de fe. Les evidències dibuixen amb suor un mapa a les esquenes de la geografia humana sense dogmes en la roba de qui treballa a l’exterior o dels privilegiats que nomes hi passegen o fan turisme caminant asfixiats per les voreres cercant les ombres esveltes d’un semàfor.

Sofrim, doncs, una onada de calor amb temperatures anormalment altes durant un període prolongat. Els episodis d’aquest fenomen meteorològic són cada vegada més freqüents i intensos amb impactes significatius en la salut, el medi ambient i en la societat. Col·lectius com la gent gran, els infants i les persones amb malalties cròniques esdevenen el blanc preferit i més feble que han de ser objecte prioritari d’espais condicionats i de mesures específiques. Deixeu-los seure al transport púbic, refresqueu-los com geranis d’hivernacle i ventileu-los com delicades estores perses evitant l’exposició al sol en les hores centrals perquè són material massa sensible que es pot malmetre.

Caldrà adaptar-nos, millorar els aïllaments en edificis i crear espais de verdura urbana que redueixin l’impacte de la calor. Si fos possible i si encara hi som a temps hauríem de combatre l’esclafament global amb accions individuals tot reduint les emissions o estalviant aigua. Serem capaços de mitigar aquest fenomen? Un repte també global que demana urgentment respostes en prevenció -o de resignació- per protegir-nos a nosaltres mateixos i al planeta, un malalt a les unitats de cures intensives sense un pronòstic esperançador i amb mala cara.

Que aquest estiu ens sigui suportable!

 

Entranyables corruptes.

 

Les clavegueres polítiques sobreïxen esquitxant de ple els socialistes. La patacada, el mal d’orelles, causada pels enregistraments acabats de sortir a la llum, efectuats per un avantatjat deixeble d’en Villarejo, han esclatat de ple als morros d’en Pedro Sánchez. Personatges molt propers a ell de gran responsabilitat al partit s’han dedicat al pròsper art de la corrupció que, en aquest país, semblaria ben arrelat, gairebé estructural, com un dels pilars sense el qual la governança no pogués funcionar. Quin dolor no fa a alguns afiliats i simpatitzants -del partit que sigui- haver de sentir el retret de “tots són iguals” en les curses pel poder on alguns atletes professionals de la política fan trampes i manipulen els registres.

¿Des de quina preeminència ètica, quan l’afer surt a les portades informatives coincidint amb la campanya de recaptació d’impostos anual, es pot aclamar allò d’Hisenda som tots? Un eslògan lligat tradicionalment a favor de no defraudar les arques estatals. Com a ciutadans al marge de lluites intestines dels partits tenim aquesta obligació, jugar net amb les contribucions. L’altra gran responsabilitat és la de triar els polítics que ens han de governar per tal que gestionin bé les astronòmiques quantitats que cadascú -granets de sorra- aportem als impostos que s’haurien d’aprovar i distribuir a cada curs polític.

Qui oli remena, els dits se n’unta. La saviesa popular converteix allò que és atàvic i transversal en refrany. Pecats ancestrals que hem estat incapaços d’estroncar. Temptacions humanes congènites que alguns desenvolupen amb més o menys perícia. Una altra vegada ha tornat a succeir. “Lladres de saqueig, que ens posen la cova a casa i des d’ella ens governen”, cantava el grup valencià Al Tall. Ara, les ones radiofòniques van plenes d’aquet trio barroer de polítics mentre el socialisme creua els dits, que no esdevingui una coral polifònica nombrosa assajant la mateixa partitura.

Qui ostenta el poder per una moció de censura a un govern amb les mans molt oliades, no pot caure en el mateix pecat. No siguem negatius, però. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen atribuït com a representats i administradors del bé comú. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Són humans convençuts del seu paper que només passen factura perquè el món sense ells i la seva presumpta vocació de servei públic no aniria enlloc. És mereixen, al seu parer, el que han robat i molt més.

Deu ser molt difícil -gairebé impossible- estar al cas del simple servidor públic que s’emporta la grapadora o una capsa d’aspirines d’amagatotis cap a casa. N’ha dispensades tantes que creu que hi té dret, són els petits privilegis malentesos d’ocupar un lloc a l’administració similar al d’afavorir a coneguts o a familiars. Dinàmiques de l’endoll que propicien pràctiques endogàmiques ben contràries a la igualtat de condicions i d’oportunitats per accedir-hi. La cosa es magnifica quan te’n duus el camió de les fotocopiadores o una tona -no una capsa- d’analgèsics -a l’engròs- amb voluntat de revendre-ho al mercat dominical o als Encants. Quin enrenou, quina feinada, per això el millor és el sobre ben farcit de bitllets camuflat entre el pernil i l’ampolla de vi bo al lot nadalenc, més funcional i discret que no pas la mateixa mercaderia o servei en agraïment al favor assolit per una concessió amanyada. La responsabilitat de les grans empreses habitualment resta diluïda enmig del ressò periodístic o al marge de les sentències. Tornaran mai al lloc d’on no havien de sortir aquests diners?

Posar en marxa un partit polític és un procés encapçalat per un líder que va delegant funcions i responsabilitats entre un exercit nombrós de càrrecs de confiança amb suposada capacitat i eficiència per a desenvolupar-los. Els canvis de govern porten associats un ball de cadires i frustracions que acaben al metge de capçalera amb una depressió laboral i d’amor propi electoral que requereix medicació -ara sí, una aspirina, doctora!-. Al desplegament dels grans partits així que els toca manar, hi ha la selecció dels càrrecs de confiança per mèrits, empaties o parentiu ideològic. Alguns són grisos o incompetents, passen sense pena ni glòria, d’altres disputen amb el líder la seva condició, a aquets els delata l’escala de bombers com una motxilla adossada a l’esquena; d’altres, hi són per treure’n profit. Afortunadament la gran majoria -vull creure- de les persones que es dediquen a la política són honestes i compromeses. Quin mal no fa aquest escamot d’ovelles negres que pastura a l’ample comissions als prats verds de la corrupció.

La feina del polític no deu ser massa grata, sempre té una oposició entestada a dur la contrària, a criticar o no valorar res del que el govern de torn proposi i porti a terme. Cada formació política juga amb la seva samarreta, el seu color i el seu escut fent pilotades endavant, a vegades jugant brut o fotent-les al pal. Una dedicació que hauria de ser vocacional i més enllà de prémer un botó per votar als plens el que les directrius marquen sense treure un peu del carril establert. Les seus parlamentàries també compten amb una coral significativa d’extres que al marge de votar -en alguna ocasió l’erren, encara que sigui només al 50% del blanc o del negre, “a favor” o “en contra”. Aquets corifeus aparentment són el decorat humà, la majoria gairebé anònims de molts dels quals no hem sentit la seva veu en tot el mandat, que tenen el seu minut de glòria aplaudint les intervencions dels protagonistes o conreant l’aldarull, els crits, la rebequeria, els cops de peus i els insults, allò que a l’escola rural d’abans el mestre reprenia posant-nos de cara la paret amb els braços en creu amb un feix de butlletins oficials a les mans.

El prestigi de la classe política viu un dels pitjors moments des que es va recuperar la democràcia. Els disbarats que hem vist, els excessos de tota mena lligats a la impunitat en molts dels casos han fet que difícilment trobem una criatura que es decanti per esdevenir polític quan sigui gran. Abans es deleixen per ser influencers, tertulians o futbolistes malgrat els avantatges -res a veure amb una hipoteca, per exemple- que comporta el finançament dels partits per als bancs que n’han condonat els deutes sense cap mena de repercussió. Un homenatge a la sinceritat de Jesús Gil y Gil, un referent exemplar que afirmava sense embuts que pensava enriquir-se fent d'alcalde de Marbella i, malgrat que ho va fer amb tota mena de tripijocs fraudulents, elecció rere elecció va ser revalidat per l'electorat. 

Quin contrast amb la imatge que projectaven aquells “senyors” diputats de la encara democràcia amb bolquers que parlaven amb propietat i se les tenien amb estil, el propi d’un parlament, sense insults ni estirabots grollers o ordinaris excessius. Com ha canviat el manual de correcció des que l’Aznar va treure el cap en seu parlamentària per derrotar en Felipe González. Llavors la dreta va recuperar iniciativa -i maneres- arraconant el temor i la prevenció pels lligams massa propers a un passat immediat. Amb aquell “foti el camp, Sr. González”, es va començar a obrir tímidament la veda a les formes que avui fan fortuna amplificades a crits. Són tendències -com els pantalons acampanats o les samarretes imperi- que irradien molts parlaments al món amb una baixada alarmant del to en la cortesia, l’educació i el tarannà de no pocs líders mundials. El populisme postdemocràtic ha tirat pel dret sense metàfores ni filigranes formals.

 

La tècnica de l’estruç.

 

A la literatura per a la canalla ha aparegut una nova versió política de la Ventafocs que perd la carrossa, el vestit, una sabata i el sentit comú així que no torna abans de la mitjanit al palau on habita i als dominis de la seva governança ben assortits de fonts que ragen cervesa freda i regalada als quatre punts cardinals. Una meritòria bruixota experta en els jocs de mans de prop amb un punt de trilera ja que endevinar on està situada la peça manipulable -la intenció veritable- és dificultós, abans però ens mareja en la confusió dels gestos i dels discursos que no són sota del cubilet que ens pensàvem. En aquesta festa major de la política autonòmica abans del solstici d’estiu s’ha instal·lat la fira -de les vanitats- on hi ha una paradeta de tir als catalans, si l’encertes, et pot tocar una Xochona vestida de pubilla. A la del costat pots treure un Perro Sánchez amb ulleres d’aviador si tens la fortuna de pescar amb certa destresa tres aneguets fugissers de plàstic. Carrer enllà, una xurreria regentada per un expert en lleis i sentències tan recargolades com els bunyols que mercadeja.

Tenim el món de celebració, festiu i esplèndid. No estalvia despeses ni mira prim en armament, la versió mortífera d’uns jocs d’artifici que il·luminen el cel no d’admiració sinó de terror. Rússia i Ucraïna viuen una demostració permanent de la pirotècnia més letal mentre no s’albira el final de les hostilitats. Parlar de pau n’accelera l’esbojarrament tot disparant-ne la intensitat. Ofrenes als déus de la guerra posposant el final mentre els soldats no es distreuen pescant peixos de colors sinó jugant a la ruleta russa amb bales i bombes perdulàries. La cantant barbuda, l’aixecador de peses falses i el domador d’esperances frustrades distreuen la població quan aquesta es contempla la disbauxa celestial amb prevenció i molta por.

A la fira mundial que no està per cremar a les fogueres del proper solstici els mals aires que bufen, no hi podia faltar un bon túnel dels horrors, un passatge de la por com cal. La franja de Gaza excel·leix per la seva espectacularitat i magnitud. Quilòmetres d’abominació s’empassen famílies senceres amb les criatures que han estat engolides a la força previ ensinistrament macabre amb fam, set, epidèmies i passar-les molt magres fins l’horrible pretès o programat anihilament. El decorat de la guerra i el paisatge humà de civils exasperats que ens deixen veure fa mal als ulls i a l’ànima.

Un còctel sense glaçons, una gasosa esbravada, un espectable geopolític al caire del desastre si no fos pel director del circ que imposa seny i contenció. L’heu encertat, efectivament, és el rei de l’espectacle qui dirigeix des de Washington -o las Vegas- aquesta orquestrina festiva i alegroia mentre els pallassos tristos desfilen pretesament còmics amb sabatots de fer riure per la pista. Aquest personatge, foragitat d’un circ itinerant de poble, s’ha erigit en el gran pallasso cara blanca que lidera la tropa de pallassos matussers, ignorants i babaus que li tenen devoció. Escoltar els seus acudits i contemplar-lo arrencaria un somriure si no fos per les conseqüències dels estirabots que signa generosament amb grandiloqüència i gran magnanimitat amb el retolador hiperbòlic amb què escriuen -o dibuixen- disbarats els comediants del somriure per a infants que encara no han après a llegir.

Per salut mental, ho deixo estar aquí per no caure en emprenyades rampelludes que ens depassen. Per no patir un atac d’impotència dels que ens descol·loquen podríem tancar els ulls, tapar-nos les orelles tot ajornant la temptació de cosir-nos la boca -que tot pot arribar: que ens la tapiïn- conreant la tècnica de l’estruç, amagar la testa, enterrar-la, per protegir-nos de la radioactivitat ambiental que contamina massa àmbits. Excessius fronts oberts amb massa bestieses, odi i massa guerra. Podem, com l’estruç, enterrar el cap sense ser conscients que continuem sent el blanc encara més fàcil dels despropòsits, als quals s’ha obert la veda exposats a la intempèrie -amb el cul a l’aire- en un món de mones i sense veure-les a venir.

Vist el panorama, mentre el foc de Sant Joan no el socarrimi, he determinat que en aquesta fira no hi compraré crispetes, ni pomes caramel·litzades ni tampoc cotó fluix de sucre.

 

La decadència dels ous.

 

Jo encara soc d’aquells pocs privilegiats a qui la família i les amistats pageses em permeten fer una truita amb ous que ara s’anomenen “ecològics”. De tota la vida han estat coneguts com a “ous de pagès”, aquells que ponen les gallines rosses que campen lliures per l’era o viuen una captivitat de luxe, en galliners amplis amb un joc a cobert que els permet passar la nit militarment arrenglerades fent equilibris amb una sola pota en un pal d’aquells que la saviesa popular bescantava atribuint a un espai determinat “més merda que en un pal de galliner”, una expressió per il·lustrar allò que no era passablement net com una patena. La gallina és un animal domèstic subjugat amb destinació a la cassola, en el millor dels casos, o com a complement d’un brou substancial així que deixa de pondre i perd les plomes. 

Gallines, les de pagès, que viuen i conviuen aparentment felices mentre cerquen granets de sorra per omplir el pap. Són atlèticament mandroses -i covardes- tot estirant amb parsimònia una pota com una ballarina per esbargir el tedi i desentumir el múscul estrafent les maneres d’un cigne en un bassal. Aus de corral luxurioses practicant un gregarisme sense paritat de gènere. Un galliner, un gall -fart de panses- que s’aparella incansable sense romanços amb escadussers rituals romàntics. D’ací la subtilitat gens delicada de l’ofensa comparativa i barroera del “més puta que una gallina” als manuals encara per descatalogar del masclisme zoofílic.

Soc, doncs, un afortunat per disposar d’alguns ous pagesos de les gallines que fan gimnàstica, aus en forma en relativa llibertat i molt d’espai on poder assajar danses malgrat el posat gallinaci. Són ous robustos, cepats i musculosos que es poden ferrar com un cavall, deixatar per emmaridar-hi la trumfa amb la ceba o bullir: ous durs, escalfats o passats per aigua. Trieu i remeneu.   

El cas és que no sempre disposo d’aquest luxe i cal, com la majoria dels mortals, abastir-se’n en les botigues o supermercats urbans. En una de les últimes expedicions per omplir la cistella vam comprar mitja dotzena d’ous rossos, polits i de calibre uniforme exposats en un prestatge sense llegir la lletra menuda que, de bon segur, en lloava les propietats ecològiques d’unes ponedores sostenibles. Calia ratllar un parell d’aquest ous en una amanida no apta per a vegans que consideren que cruspir-ne és una mena d’avortament per al pollet. Dit i fet, els vaig bullir per incorporar-los a l’amanida russa. La sorpresa va estar el dia que pretenia fer una trista truita amb aquests ous ja que intentant trencar-los em vaig adonar que ja eren durs, venien directament de fàbrica i de la botiga al plat ja processats -per dir-ho d’alguna manera-.  

La sensació i el concepte mercantil de vendre ous ja durs em va impactar molt fort. No acabava d’entendre com és possible i com es poden comercialitzar. La mandra, la pressa o la confusió -com és el cas- van propiciar el que jo considero la decadència dels ous. ¿Hi ha algú que no disposi d’uns minuts mentre para taula o amaneix l’enciam net i polit que també es ven als supermercats? Des d’aquest afer m’asseguraré de llegir el rètol i la lletra petita dels característics envasos d’aquest producte i d’altres. La sostenibilitat del rebost deu millorar amb els ous durs ja fets?

No hi ha cap mena de dubte, el món evoluciona. Tant que, per a la tranquil·litat dels vegans, els puc assegurar que els ous de granja no han vist un gall fatxenda ni en pintura. Jo tampoc n’havia vist de durs als prestatges de les botigues. El món evoluciona mentre el canvi climàtic ens assalta sense contemplacions, tant que vaig pensar que aquests ous ja en són la conseqüència. No vull imaginar-me la mare dels ous suportant les condicions abrusadores i les temperatures extremes propiciant que els ous ja arribin escaldats i durs.

Posats a desbarrar -o no- faig d’ací a no res els menús casolans dissenyats amb l’assessorament de la Intel·ligència Artificial (IA). Personalitzats tenint cura de l’historial mèdic amb les misèries sanitàries associades a cada persona. Només ens caldrà una impressora 3D per donar un format vistós, mengívol i apetitós als productes que haurem de afegir-hi. Una mena d’olla exprés connectada a la xarxa on, evidentment, els plats on els ous en siguin un dels ingredients els haurem de cercar prèviament embossats en format pols.

Com anunciava, vivim en la decadència dels ous.

 

Guanyar o derrotar.

 

Des que vivim en la misèria eurovisiva un tel de pessimisme s’ha projectat davant l’imminent estiu que ja treu el cap alertant-nos, caldrà gorra, protector ultraviolat i taral·lejar-ne la cançó habitual. Les decisions mancomunades del festival han relegat la participant pàtria a la cua amb un trist antepenúltim lloc decebedor que menysté el tronío, l’empoderament epidèrmic i el saber fer i cantar amanits amb un polsim ètnic imprescindible, el barret cordovès, uns faralaes i el compàs d’una guitarra espanyola. Parlo sense fonament i amb poca propietat ja que no vaig veure la gala. Només el ressò del daltabaix nacional ha propiciat que fes una ullada a la contribució de la castissa intèrpret, la diva aquesta de pa sucat amb oli que no ha commogut massa sensibilitats melòdiques. Un impacte amb un punt d’interès visual mentre l’escot desafiava el pitram al caire del desbordament. Res de nou, una més que passarà sense pena ni massa glòria a les gramoles estiuenques amb regust de paella precuinada feta amb el suc aprofitat d’uns macarrons del dia abans. A les bodegues de la cançó lleugera -com li’n deien- segur que hi ha peix més fresc i amb unes ganyes més ufanes.

Com que la cosa pot anar de guanyadors o, com a mínim de participants, l’últim esdeveniment de masses concentrat en directe als carrers de la inquieta Barcelona -més proper- ha estat la rua futbolística del Barça per celebrar la collita de victòries. Una vegada més la ciutat es col·lapsa per un esdeveniment massiu com si totes les espardenyes esportives confluïssin a l’Arc de Triomf. Maratons, semimaratons, bombers en samarreta, curses roses de la dona o les promogudes pels grans magatzems concorren a l’eixample barceloní. Per unes hores la suor i el regust de les begudes isotòniques s’imposen als efluvis dels carburants. Viure en aquests indrets urbans tan freqüentment afectats per aquests esdeveniments de caire esportiu -també per la celebració de l’any xinès, la Mercè, la setmana del llibre en català o la pacificació dels carrers propers a les zones escolars- n’és un peatge més, sinó cívic, penitent o mortificant per als afectats per les restriccions.

La passió que torna a aixecar el Barça entre l’afecció es va aplegar als carrers i a TV3 -3Cat-. Enfilats en la carrossa triomfant hi havia la tropa dels jugadors i el general que els ensinistra. Els herois han desfilat per demostrar que són humans, d’aquest món ja que baixen directament del cel esportiu per exposar-se a la proximitat i al caliu dels seguidors orgullosos per les fites assolides. Guerrers de la gespa venerats pel joc de peus i els encerts. Mantenir la retransmissió i la cobertura de la desfilada ha estat un exercici lloable. Què dius tanta estona davant la inactivitat, la manca de regats, de gols i sense les polèmiques arbitrals? La monotonia de la retransmissió trencava l’emoció i el joc que el públic assidu exigeix a l’arena dels estadis. No així al certamen de la cançó europea, una mena de lliga a cobert concentrada en una successió d’intervencions que es resol en una sessió final.

L’important ja no és participar, el fonamental és guanyar, vèncer. Qui recorda les medalles de plata o de bronze a qualsevol de les olimpíades que concentren els millors d’una especialitat, sigui la que sigui, cultural, d’espardenya o de menjar calçots. Qui rememora els que no van creuar la línia de meta en primer lloc? No guanyar és empadronar-se a desgrat en la mediocritat. Un concepte, una percepció ben arrelada, que ateny també els processos transcendents com la tria d’un papa. Lleó XIV ha arribat destacat amb la sotana ben eixuta, sense suor ni esbufecs, sense les sabatilles vermelles per a una llarga marató vaticana. Entestat en la pau -sort!- contrasta amb els que disputen guerres i desfermen les monstruositats genocides a la terra, que també volen guanyar. La guerra, però, és derrota amb humiliació, aniquilació i destrucció que van més enllà de vèncer. La guerra desafina amb esgarips de canonada. La guerra juga brut tant a camp propi o com a visitant.

 

Fumata blanca.

 

Ja hi ha papa, el successor d’en Francesc ha estat escollit com a Lleó XIV, un nom amb perseverança. El conclave ha estat un vist i no vist per investir-lo cap de l’església catòlica, apostòlica i romana. ¿Existien estratègies prèvies, pressa o una unanimitat inspirada per l’Esperit Sant que ha esdevingut majoritàriament eficaç? El focus dels mitjans, estàtic, observant el bategar d’una xemeneia s’ha resolt aplançonant la intriga i les conjectures, socarrimades amb gran fumerri mentre a la plaça i a molts llocs al món esclataven d’alegria. Els campanars del poble, a Sant Joan de les Abadesses, així es va anunciar amb repicaments fora de les hores preceptives aspergint la nova a la vall. El centre d’interès ha deixat, doncs, la premsa, els tertulians i les cases d’apostes -que també hi han traficat- orfes de la fascinació per les càbales. Cert que allargar-ho en excés podia esmorteir l’interès de l’audiència en una societat impacient decantada per la immediatesa.

  Jo tampoc descartaria -amb tot el respecte per l’assumpte- certes urgències més terrenals, ja que no s’assoleix el rang de cardenal acabat de sortir del seminari. Emergències com algunes pròstates cardenalícies, la incomoditat dels uniformes o la feixuguesa dels accessoris. La gravetat que ens castiga a tothom com a persones humanes de carn i ossos.  Discreció, aïllament i responsabilitat transcendent sota jurament d’un escrutini que no es podrà recomptar ja que les paperetes es cremen. Un procés poc transparent que només ha de retre comptes davant de Déu i a la consciència de cadascú inspirada tanmateix per la divinitat. Des de la irreverència faig alguns dels assistents amb dret a decidir endormiscadament cansats, amb els galindons sensibles o amb punyents dolors lumbars per no parlar dels genolls ni dels malucs rovellats que els grinyolen. Penitències de la carn. Hi hauria d’haver una dispensa per vestir roba casual calçant sabatilles ben còmodes previ justificant mèdic. I els que conreen l’hàbit de fumar? N’hi deu haver, segur, em pregunto com s’ho fan. ¿Tenen breus interludis entre votació i votació o han de camuflar el vici rere la fumarel·la d’un encenser? Passo per alt els consagrats als grans licors com les Aromes de Montserrat i d’altres estomacals digestius d’origen monàstic.

El periodisme cansat d’insistir reiteradament en els moments clau i el protocol que comporta un ritual tan important va desplaçar una mica l’objectiu per informar-nos d’un lleu terratrèmol proper a Roma, la ciutat de l’amor -humà i diví-. De la reclusió, els mecanismes i els artefactes per garantir l’isolament absolut també tancat amb pany i clau a qualsevol inspiració aliena. Les gavines -que no són coloms!- van aportar cert moviment escènic a la fredor visual anquilosada d’un tub d’estufa retro. La nota de color -simpàtica si voleu- ha estat una profana fumata rosa. Entre els contraposats negre i blanc el cel romà també és va acolorir amb una tintura propera al vermell i al porpra, de rosa que l’amor s’hi posa.

Dies consecutius de desfilades, de cardenals a Roma i l’endemà de tancs a Moscou. Contrastos. És clar que sota la supervisió atenta i orgullosa d’en Putin -el papable dels cristians ortodoxos- la corrua uniformada de soldats no celebrava pas la pau, una de les aspiracions del papa, sinó la victòria. En Trump ja s’havia avançat disfressant-se de pontífex -el faedor aranzelari que enlloc de construir ponts els dinamita-. Una astracanada irrespectuosa amb voluntat d’assolir el cel dels egòlatres com un globus aerostàtic. Els assessors van haver de lligar-lo curt amb una cadena al turmell quan ja iniciava l’ascensió. Estic per confirmar que l’Esperit Sant no li ha perdonat la disfressa ni la gosadia afavorint la designació d’un  un cardenal d’origen americà que aquests dies ja li ha restat protagonisme. Com, quan i quina serà la relació entre ambdós?

Tenim papa, Lleó XIV. No era dels favorits a les cases d’apostes. No ens són encara familiars la seva fesomia, el seu posat ni la seva veu. Per on respirarà, què impulsarà, quines són les seves fites. La societat, fonamentalment el cristianisme, el seguirà de prop i el valorarà fins a enfilar-lo a la santedat si s’escau. Per ara, m’he empescat una enquesta sense indicar les fonts ni les dades objectives amb què m’hauria d’haver fonamentat. M’haureu de creure o refiar-vos-en. Un mètode freqüent similar al que alguns editorials interessats o que es dediquen a fomentar falsedats i tendències amb pell de xai informativa empren. La primera conclusió i la tendència majoritària entre els sondejos que he efectuat és que aquest papa, Lleó XIV, fa cara de bon jan, d’aquells a qui compraries quelcom de segona mà.

 

A les fosques.

 

Ja ho deia aquell: quan tot va bé, marxa el llum! Segurament hi ha un excés d’optimisme en aquest “tot va bé” vist el panorama. Empantanats en les guerres habituals i sense papa mentre el Reial Madrid cau humiliat al pou de la desfeta fa l’efecte que res rutlli com solia. Un desastre que s’ha encarnat des de l’absència -ja és una ironia- entenebrint amb la foscor literal d’una apagada la ret elèctrica que ha comportat que el cabdell de les xarxes de la comunicació i de la informació s’hagi entortolligat de mala manera.

Ara mateix és l’esdeveniment del segle fins que l’equip blanc no torni a guanyar la Champions. Una distopia -com diu l’altre- que ens ha neguitejat per l’isolament vulnerable ocasionat. La cosa té cert caire de novel·la negra amb format sèrie amb un argument ben resolt que ha de permetre segones temporades amb més intriga encara. Tots coincideixen, van estar cinc segons -una eternitat per com de veloç viatja la llum- fatals i llargs com un bolero o una crònica desafinada amb un desamor d’alta tensió amb banyes com a protagonista.

Tampoc jo em resistiré ni us privaré del moment just, passat migdia, així que he perdut la connexió a la xarxa. La primera reacció ha estat maniobrar per mirar de tornar a connectar-me des de l’ordinador. He comprovat la salut del rúter, no és un problema domèstic, ve d’ells. Pateix una mena de parada cardiorespiratòria, una aturada sobtada, inesperada i potencialment reversible de la circulació elèctrica espontània a causa d’un procés patològic. Resumint, ha marxat el llum! Que el florescent de l’escala no romangui encès i que l’ascensor no funcioni indiquen que el contratemps pot ser considerat agut.

L’optimisme -per ignorància- en matèria tecnològica m’indueix a pensar que ha estat un tall preventiu pel manteniment de la línia del carrer o que els paletes, aferrissats a enderrocar l’envà d’un habitatge en obres de l’edifici, han aturat el subministrament una estona. Cal esperar, ja tornarà el llum aviat com ha succeït en altres ocasions. Tinc aquesta esperança perquè l’àvia -95 anys a les cames- acaba de baixar al carrer amb un caminador destinació al banc de les absències, un espai on el destí passa llista diàriament als convocats. Em neguitejava que l’ascensor no funcioni.

Passa el temps i no hi ha indicis que l’avaria se solucionarà en un temps prudencial. Sense xarxes visc en la foscor informativa més absoluta fins que he recordat que tinc un transistor de piles, una andròmina oblidada en alguna raconada. El recupero per assabentar-me que tota la Península, tota, pateix els efectes de la fallada elèctrica. L’afer ja evoluciona gradualment de greu, a molt greu i a gravíssim. Surto a la terrassa per comprovar com els semàfors no pampalluguegen i enlloc es veu cap aparador il·luminat mentre les mestresses de casa encara són al carrer.

Escolto en Ricard Ustrell en plena marató a la radio nacional catalana, ens parla més que no pas ens informa de la situació. Testimonis que expliquen el seu cas, la seva anècdota -tragèdia personal- del moment. També entrevista experts -jubilats la majoria- que hi aporten estupefacció i es neguen des de la seva experiència dilatada a fer suposicions. Caldrà esperar, analitzar l’abast i les tones de dades que hauran de revisar i estudiar per si és possible treure’n l’entrellat. Què ha passat, quina ha estat la causa? Un misteri durant les primeres hores que no es resol al llarg del dia. El locutor es converteix en un venedor eficaç de transistors, la ràdio analògica amb piles, que ens permet no sentir-nos tan sols i menys acollonits. Aquells que vam somriure davant de l’acudit del farcell de supervivència ara ens en penedim. Sí que calia un transistor quan la nevera esdevé un termòmetre emocional que no perdem de vista sense obrir-la per comprovar si els pollastres tornen a cantar o si les hamburgueses ja han començat a deambular com zombis comestibles.

El caminador de la sogra, de línies esportives aerodinàmiques, plegable, turbo-estàtic i amb extraordinària capacitat de maniobra i de gir precís, encara no levita ni puja escales. Passada una bona estona elles han arribat a casa, un alleujament extraordinari. La faig una heroïna pujant les escales fins a un novè pis sense ascensor. Una gesta que, espero, li hagi carregat l’ànim i la confiança en ella mateixa. Tota una proesa. Tanmateix m’ha entendrit que els fills, ambdós, hagin passat per casa en una visita llampec per comprovar que no se’ns han esgotat les piles del transistor i no hem obert les portes de la nevera en va.

El panorama intimida. Testimonis de gent encallada a les estacions. Serveis que no funcionen. La imatge de la petroquímica a Tarragona encenent torxes olímpiques brutes o la manca d’efectiu per comprar un entrepà o llogar un taxi ens fa ben conscients de com de fràgils i d’exposats vivim. Talment uns turistes de la vida una diada sense  GPS demanant com arribar a la Sagrada Família.

No me n’he pogut estar, davant la foscor informativa que els governants també comparteixen respecte de les causes del greu accident sense precedents, d’imaginar els culpables. Segur que m’ho he empescat engrescat pel format d’intriga que presenta l’afer. Primer he pensat que es podia tractar d’una revenja dels serveis israelians -el Mossad- emparats en la tecnologia per sabotejar el país que els ha desnonat uns contractes milionaris per la venda d’armes. Després, influenciat per la xerrameca radiofònica diversa, que podria tractar-se dels tentacles bèl·lics russos. Tampoc excloc una oscil·lació sobtada a causa de la tensió aranzelària. El president del país no descarta cap opció. Tot és, doncs, possible. A mesura que els tertulians -jubilats, ja que els especialistes en actiu tenen prou feina-, revelen la desaparició brusca de 15 gigawatts, l’equivalent al 60% de l'electricitat que es consumeix en aquells instants, ho tinc claríssim. Ha estat el robatori del segle. Quant valen al detall, comptador a comptador, 15 GW d’energia elèctrica? Uns espavilats han pispat aquesta energia que vendran al mercat negre entre consumidors de malviure a preus rebentats. Una milionada! Ep, un consell, no canvieu de companyia ni us passeu a cap distribuïdora sospitosa mig pirata.

Identificats els presumptes culpables he reflexionat respecte de les possibles conseqüències que s’hauran de comptabilitzar. Les pèrdues econòmiques també poden ser astronòmiques, com l’apagada que patim. A l’altre platet de la balança hi posaré allò positiu. Poques coses, n’esmentaré només un parell, ens ha ensenyat que rere les pantalles hi ha vida i podem subsistir amb goig fent una cervesa en una terrassa pagant amb xavalla. La segona, un efecte demostrat en altres apagades històriques, l’increment de la natalitat, ja que la foscor encén l’alegria conjugal.

Afortunadament a casa s’ha recuperat la relativa normalitat amb la tornada del llum passades les deu de la nit. Només hem tingut temps de sopar a la llum de les candeles. M’aventuraré, el santoral es decantarà a l’hora de posar nom a alguns nadons que han estat concebuts a l’empara d’una espelma aromàtica. Properament sentirem cridar les criatures nounades amb el nom de Clara, Sol, Candela, Llúcia, Llum, Aurora, Blanca...

A quarts d’onze ha tornat el llum. He deixat la capsa de mistos sota del coixí i, com acostumava de petit a Can Francó de Cavallera, la palmatòria a la tauleta de nit. He bufat l’espelma i s’han encès els estels.

 

La Setmana Santa.

 

Una celebració religiosa molt important al món cristià. Aquesta festivitat commemora la passió, mort i resurrecció de Jesucrist farcida d'actes litúrgics, processons i tradicions que varien segons les localitats. Tot i que Catalunya no és una de les comunitats més conegudes per les seves celebracions de Setmana Santa en comparació amb altres indrets, com Andalusia o Castella, compta amb un patrimoni ric i divers que combina religiositat, història i cultura popular.

La Setmana Santa té els seus orígens en les celebracions cristianes medievals, quan les confraries i les parròquies organitzaven processons per representar els passatges de la Passió de Crist. A Catalunya, moltes d’aquestes tradicions es van consolidar durant l’època medieval i han evolucionat al llarg dels segles, barrejant elements religiosos amb elements locals.

El cicle de la Setmana Santa comença amb el Diumenge de Rams, que recorda l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i s’estén fins al Diumenge de Pasqua, que celebra la seva resurrecció. Es commemora l’últim sopar i l’inici de la Passió. El Divendres Sant és un dia de dol per la crucifixió i mort de Jesús, que culmina el Diumenge de Pasqua amb la festa per la resurrecció.

Una de les característiques principals de la Setmana Santa a Catalunya també són les processons, tot i que no són molt espectaculars, tenen un caràcter més auster i intimista. Algunes de les més destacades són la Processó del Sant Enterrament a Barcelona, una de molt emblemàtica que té lloc el Divendres Sant. Organitzada per la Confraria de la Puríssima Sang, desfila des de la Catedral de Barcelona amb imatges religioses i penitents amb vestits tradicionals. En destaca el Crist de Lepant, la talla del segle XVI que simbolitza la victòria cristiana en la Batalla de Lepant (1571). A Terrassa sobresurt la Processó de la Passió, de les més antigues de Catalunya, amb més de 400 anys d’història. Amb diferents confraries inclou representacions dramatitzades de passatges bíblics. A Tarragona, amb una forta tradició, destaquen les processons del Sant Enterrament i el Via Crucis, que recorren el centre històric amb solemnitat. A Lleida, la Processó dels Armats és una desfilada singular on els participants, vestits de soldats romans, escorten les imatges religioses.

A diferència d’altres llocs, la Setmana Santa a Catalunya té alguns elements propis com el de cantar caramelles el Diumenge de Pasqua, una tradició a molts pobles de Catalunya amb cançons populars que anuncien la resurrecció de Crist. Els cantaires van de casa en casa rebent almoines en forma de diners o de menjar. La Mona de Pasqua és un dels dolços més típics de la Setmana Santa catalana, un pastís decorat amb ouets de xocolata que regalen els padrins als seus fillols. Antigament, era un tortell amb ous durs, però avui en dia ha evolucionat cap a veritables elaboracions artístiques. En  algunes localitats, com Vic, es conserva la tradició de vestir les imatges religioses amb robes especials per a les processons, una pràctica que es remunta a l’època barroca.

Malgrat que La Setmana Santa avui en dia manté vives moltes tradicions, en algunes zones ha perdut part del seu caràcter religiós per convertir-se en un esdeveniment cultural i turístic. Es combinen actes religiosos amb activitats lúdiques, mentre que en pobles petits la celebració continua essent més íntima i familiar. S’han recuperat algunes processons i rituals que s’havien perdut gràcies a l’esforç de confraries i d’ajuntaments com a manifestacions singulars per promoure el turisme cultural.

La Setmana Santa esdevé una barreja de devoció, història i cultura popular. Una mostra viva del patrimoni en un món cada vegada més secularitzat. Un pont entre el passat i el present que vol mantenir el record que forma part de la identitat col·lectiva.

Bona setmana “santa” per als devots i dolces vacances per als curiosos.

Si us plau, senyor, faci un tracte.

 

La premsa es fa ressò d’un decret estrambòtic que ha entrat recentment en vigor, afecta la pressió de l’aigua a la dutxa per tal de poder tenir cura dels cabells “preciosos” color pastanaga incert de qui l’ha signat. Em pregunto si la mesura també ens abasta als calbs ja que no ho especifica cap addicional que en modifiqui l’exposició normativa o els articles que s’hi despleguen. Si no hi ha dutxes exclusives per als que pentinen serrell i florides margarites colaterals es tractaria d’un cas de solidaritat capil·lar tot “alliberant l’aigua perquè la gent pugui viure” que m’emociona en el supòsit que m’arribés a afectar per com estan els afers globals, encara que -com fa la saviesa popular- aigua amb la que no t’has de mullar, deixa-la brollar!

L’Enrique Santos Discepolo l’argentí que signa Cambalache, un manifest per a bandoneó amb harmonies de tango, l’encertava amb precisió ja a la dècada dels anys trenta del segle passat: “Que el món fou i serà una porqueria, ja ho sé. En el cinc-cents deu i al dos mil també”. Ens advertia que “Si hom viu en la impostura i l’altre afana en la seva ambició tant és que sigui capellà, matalasser, rei de bastos, barrut o polissó. Quina manca de respecte, quin malmetre la raó. Qualsevol és un senyor, qualsevol és un robador”. Una melodia trista, com la majoria de tangos ravalers, que ens acosten el desamor esparracat o el fatalisme civil com en aquest cas.

“Si us plau, si us plau, senyor, faci un tracte. Faré el que sigui, senyor. Aquests països ens estan trucant per llepar-me el cul. Es moren per arribar a un pacte”. Discepolo tenia tota la raó, qualsevol no és un senyor. Els discursos de gran projecció mereixen maneres més subtils encara que sigui des de la hipocresia. La primera línia de la política, la més poderosa i altiva no es pot permetre la vulgaritat matussera per molt planera i entenedora que sigui. L’estil del tal com raja és més propi de l’àmbit privat, amb sabatilles i sense corbata, que no pas recitat en un faristol envoltat de mitjans periodístics. Cert! De porc i de senyor se’n deu venir de mena.

 El deliri aranzelari de no estar per l’angoixa comercial que porta associat és un argument trepidant amb molt de joc novel·lesc, com un llibre de cavalleries,  amb girs de guió sorprenents i imprevisibles que pot tenir moltes temporades, farcit de personatges que se’ls veu el llautó mentre ens deixen amb el cul a l’aire sense llepar un dia de tramuntana. En el paper de firaire cridaner com acostumen les tómboles a la festa major s’han repartit garrotades econòmiques -aranzels- venent sense cap seducció butlletes aleatòries com qui rifa d’esma una nina Chochona o un Perro piloto. Una muntanya russa d’impacte voluble sense un objectiu aparentment definit o planificat -poca broma- que pot col·lapsar la globalitat econòmica. La Xina s’emporta la trompada més forta amb un ull de vellut enfilada en un Dragon Khan d’interessos estratosfèrics.

Entre el caos monumental -urbi et orbi- i les pèrdues provocades, el raonaments són de swing amb un pal de golf i amb una gorra ben calçada per no despentinar el bonic serrell escomès per la forta pressió de la dutxa. La recomanació explícita consisteix a empènyer a la compra d’accions de borsa a la baixa en una setmana molt negra provocada per ells mateixos. La tempesta perfecta en un oceà financer que just quatre hores més tard es va encalmar tot seguit de l’anunci d’una pausa parcial dels aranzels. Wall Street ressuscitava i agafava oxigen amb una remuntada històrica en el preu de les accions. Una casualitat? Vel·leïtats borsàries? Arravataments o capricis passatgers? Els malpensats -sempre n’hi ha- sospiten que s’han manipulat els mercats a favor dels seus interessos i beneficis, els dels seus familiars, empresaris i algun polític passavolant afí a qui falten dits per comptar els guanys.  

Profètic Discepolo: “Qualsevol és un senyor, qualsevol és un lladre”. Entre el desconcert i la incertesa s’haurà de veure cap on evoluciona tot plegat mentre el rei de bastos carregat d’ocurrències disbauxades ens posa els pèls de punta. Una nova era clarament postdemocràtica treu les banyes en un horitzó amb pell de gallina. El món castigat pels aranzels serà capaç de plantar-hi cara o d’aturar-los? Permeteu-me que faci servir el nou llibre d’estil vigent, perquè les guitzes als collons mercantils -les hòsties! - tard o d’hora també reboten.

 

 

Els ous d’en Trump.

 

Efectivament, això va d’ous específicament americans, d’ous trumpistes. Als múltiples problemes de governabilitat a resoldre o a endegar per la nova administració americana cal afegir-hi la crisi dels ous. Un maldecap més per a en Trump que ha de solucionar la manca d’aquest producte als supermercats. Una seriosa contrarietat associada a la grip aviària ja ha causat que més de 130 milions d’aus hagin estat sacrificades per no propagar aquest virus amb plomes entre la població. L’alta demanada dels fotogènics ous remenats per esmorzar i la manca d’oferta han fet que la dotzena hagi duplicat el preu de venda si és que se’n troben encara als prestatges d’Oklahoma del Nord. La grip aviària i la inflació han convertit els ous en un objecte de desig i d’opulència per al consum ja que els americans no tenen ous!

A l’imperi de la iniciativa privada, l'empresa Rent the Chicken -Lloga un pollastre- ofereix una solució -d’estat- per resoldre el trasbals. Amb aproximadament uns 400 dòlars, segons la destinació, els potencials clients poden realitzar una comanda bàsica que inclou un galliner portàtil, dues gallines ponedores, pinso, accessoris diversos i instruccions per tenir-ne cura. En un parell de dies, l'empresa facilita que els nous pollastraires urbans ja disposin d’ous frescos directament del seu jardí o de la terrassa del gratacels. Tal com especifica l’emprenedora empresa Lloga un Pollastre són ous amb menys colesterol i greixos saturats, amb molts àcids grassos -aquí els anomenaríem ecològics o de gallines en llibertat que fan gimnàstica o practiquen Pilates-. L’empresa promou que els clients puguin adoptar les gallines al final del contracte o retornar-les passats els sis mesos de lloguer estipulat. Qui no desenvoluparà estima per uns animals domèstics tan simpàtics -i productius-? La finestra d’oportunitats comercials que s’esbatana amb la venda d’accessoris per a gallines és tremenda, des de gavardines per a la pluja a bufandes, de sabatetes de fantasia i corretges per dur-les a passejar. Tot un món gallinaci per explorar.

A Catalunya les persones que preveuen com a màxim 30 gallines per a la cassola o un màxim de 70 pollastres per a l’ast, un autoconsum golafre, haurien de registrar-los com una explotació ramadera des de l’any 2014. Això vol dir que no se'n pot treure un benefici econòmic aprofitant l’actual crisi d’ultramar -de caure en la temptació, calculeu els aranzels-. Infringir la normativa pot comportar sancions des dels 600 als 3.000 euros. Una picossada! A Catalunya, però, tenim ous. Sempre n’hem tingut, i en conseqüència gallines, no entraré pas en quin és l’origen primer als joquers, l’ou o la gallina. Fa anys aquestes aus de corral, com els ànecs, les oques o els germans petits, els pollastrons, campaven saltironejant cruspint-se feliçment el moresc sense tanta regulació administrativa. Existia una tradició molt nostrada, ara perduda o en desús, entre les veïnes dels masos propers, consistia a portar una gallina blanca per fer-ne un bon brou que era un remei molt eficaç per fer posar llet a les mares primerenques que havien de donar de mamar als nadons. Segons el costum, només la gallina blanca posseeix aquesta virtut.

Al repicament eixordador dels tambors de guerra ha nascut el concepte de farcell de supervivència, un sarronet on encabir-hi una garrafa d’aigua, llaunes de sardines, una penca de bacallà salat, el romanent de botifarres, espelmes, papers d'identitat, salconduits o, entre d'altres si en teniu, una ràdio. A més, la comissària europea de gestió de crisis ha explicat a les xarxes socials que també caldria tenir a mà diners en efectiu -bitllo-bitllo- i un ganivet ben esmolat tot arreplegant herbes remeieres diverses.

Europa, que també té ous -una mica poché- estan per reforçar els exèrcits i greixar les escopetes per preparar-nos mentalment si més no davant d’una guerra, una catàstrofe mediambiental o una epidèmia com la dels pollastres d’en Trump. També per a un més menester respecte de l’expansionisme rus -amb ous quadrats de plom- i l’abandonament dels Estats Units que ens ha deixat orfes i desemparats en assumptes de seguretat. No està el món per massa alegries amb el panorama que es dibuixa. Per això, volent aportar el meu granet de sorra, proposo que al farcell de supervivència bescanviem els quissos i animals de companyia diversos i inútils per unes gallines. Oblideu-vos del bestiar que parasita la vida domèstica, acolliu -o llogueu- les productives gallines que sempre ens les podrem endrapar si deixen de pondre, alhora, com els canaris de la mina, us alertaran de potencials perills invisibles si esteu amatents a la pèrdua de plomes, a la ufana o al pansiment de les crestes.

Adopteu, doncs, una gallina!