Dia dels Difunts convivint amb la memòria.

 

Hi ha dies que no semblen dies, sinó silencis amb data. El Dia dels Difunts n’és un. Més que celebrar-lo, el respectem. El travessem en una jornada feta de calma forçada i pensaments. Una pausa pel repòs dels difunts. Fins i tot la llum sembla més suau, com si la claror tingués consideració pels absents decorant el cel amb túniques de fantasma esfilegassades. El Dia dels Difunts deixa de ser un diàleg amb la mort per convertir-se en un monòleg sobre la vida... la nostra vida. Anar al cementiri és assistir a una cerimònia sense discurs. Portem flors, recordem noms, fem veure que tot continua igual. Però en el fons sabem que no és veritat. Les flors s’assequen, els noms s’esborren, i nosaltres no som els mateixos.

El cementiri és una metròpoli paral·lela, silenciosa, ordenada, meticulosa en el seu repòs. Hi ha carrerons, monuments, plaques lluents i cantonades amb xiprers com places. Si t’hi passeges amb calma, hi descobreixes una estranya forma de convivència. De fet, és l’únic lloc on tothom acaba trobant pau -o com a mínim, ningú no protesta- ja que els egos s’esborren i les discussions sobren. Tot allò que havia estat urgent, decisiu, perd importància. Deu ser això el que ens incomoda, veure la nostra vida abocada a una data d’entrada determinada quan les circumstàncies ens hi empadronin.

Hi ha qui visita els seus amb devoció litúrgica, com si les flors fossin pregàries. Altres hi van per no sentir-se culpables. Hi ha qui prefereix no anar-hi, no per manca d’estima, sinó perquè no necessita una tomba per recordar. Els records són més lleugers que el marbre d’una làpida o les cendres en una urna biodegradable.

Però el dia dels difunts no és només un exercici de memòria. És també una manera de mirar-nos al mirall del temps. És un inventari de vida amb un punt de penediment per tot allò que no hem fet, pels somnis pendents i, fonamentalment, per les converses i els gestos estalviats. I, tanmateix, hi ha una bellesa estranya -enigmàtica- en el ritual. Entre les làpides, tot respira ordre, proporció, silenci. No hi ha presses, ni trànsit, ni anuncis. Només el vent movent les flors seques i l’eco llunyà d’una campana tocant a morts. El món decideix de fer una pausa recordant la seva fragilitat.

Els visitants, sempre tan organitzats, volem tenir la mort sota control. La pintem, la tornem poètica, li portem flors i redactem epitafis enginyosos. La convertim en patrimoni familiar, en objecte de disseny. Però ella, tossuda, no es deixa domesticar. S’entesta a ensenyar-nos la lliçó, tot s’acaba.

En aquests temps, fins i tot la mort s’ha posat al dia. Hi ha làpides amb codis QR que enllacen a vídeos, a perfils commemoratius a les xarxes, flors que no s’assequen i llums LED que s’encenen amb temporitzador. Hem convertit el dol en una aplicació més. Potser és el nostre intent d’allunyar el vertigen, de creure que la tecnologia -la barca funerària- ens pot portar a l’eternitat. Amb l’animació de les estàtiques fotos en blanc i negre hi afegim una versemblança inquietant. Però el record no es fonamenta en les xarxes socials. Un aroma, una cançó, una fotografia descolorida poden fer més que un disc dur carregat de memòria i pampallugues. A vegades, recordar és només sentir un buit familiar, una presència sense cos que t’acompanya quan menys t’ho esperes. Els difunts, de fet, mai no marxen del tot, canvien l’adreça amb la nostra complicitat encara que haguem buidat el seu significat original per omplir-lo amb el nostre narcisisme.

I malgrat tot, quan sortim del cementiri, ens sentim més lleugers. No perquè haguem deixat res allà dins, sinó perquè hem recordat allò essencial: que encara respirem, que encara tenim gana, fred, feina, gent que ens estima i gent a qui estimar. Que cada instant és fràgil i, justament per això, immens. Potser aquest és el veritable sentit del Dia dels Difunts: no tant mirar enrere, sinó mirar millor el present. Entendre que la mort no és un final, sinó un record íntim. Que viure és una manera d’acomiadar-se lentament, però amb estil. Que cada gest amable, cada rialla compartida, cada silenci sincer són les flors que també ens deixaran, tard o d’hora, en algun racó de la memòria d’algú altre.

I així, any rere any, tornem al cementiri com qui visita aquell vell mestre savi. Perquè, en el fons, els morts ens havien volgut ensenyar el que no hem après encara, que la pressa és poc útil, que els mals de cap s’esbargeixen, i que la vida -amb les seves presses, els seus errors i els seus encerts- és massa breu per no fer-hi estada amb tendresa i intensitat. Quan sortim, l’oratge ens acarona amb un adéu discret. Darrere nostre, el silenci resta al seu lloc, tornem a l’aldea dels vius amb la sensació, difícil d’explicar però tan humana, que aquella quietud ens ha colpit. Potser per això hi tornem cada any -no per ells, sinó per nosaltres-. Per sentir-nos vius, que som de pas, i que el millor homenatge que podem fer als difunts és aprendre, d’una vegada, a viure amb la mateixa serenor amb què ells deuen reposar.

Grans gestes del segle XXI.

 

Ara que el món es va arreglant amb la “pau” a Gaza i el final a un pam de “negociar-la” a Ucraïna, la humanitat respira més alleujada. Són els gestos “diplomàtics” emanats del gran artífex, en Donald Trump -i dels seus sequaços-. No acabo d’entendre com el Nobel de la Pau no va estar merescudament atorgat a aquest polític amb una trajectòria exemplar i tan singular. Ha d’acabar necessàriament explicada als llibres d’història i a les enciclopèdies de les grans gestes del segle XXI. Més enllà de tota la Història escrita en majúscules, des dels prolegòmens al país dels troglodites fins ara mateix.

La resta no són notícies, no hi ha galants a la mida del NO-DO per fer ombra a aquest personatge, una hiperactiva font constant de facècies, acudits i maneres que es podran aplegar en l’esmentada enciclopèdia universal. Un manual d’astúcies -martingales- d’obligada lectura per als futurs líders amb anhels per remenar les cireres de la geopolítica de talla gran, calibre gruixut, i d’abast global. La resta, només bagatel·les.

Aquest és el motiu pel qual el farciment informatiu s’ha d’acompanyar amb guarnicions i segons plats de poc fonament culinari. Anècdotes, comparades amb les gestes heroiques tocades pel messianisme de l’actual president nord-americà, les podríem passar per alt i continuar respirant malgrat el protagonisme amb què França s’entesta a aixecar el dit a les contraportades dels informatius. L’enveja i el protagonisme desmesurats l’han portada a empescar-se grans titulars. A la tendència una mica en hores baixes d’Emmanuel Macron, després de la derrota a la primera volta del seu grup Renaixement. Dels problemes per postular un primer ministre que sobrevisqui més d’una setmana a les mocions de censura. Del protagonisme aigualit, sovint sota l’ombra del serrell d’en Trump, en matèria internacional, cal preguntar-se si reeixirà o se n’anirà en orris la grandeur gal·la, l’empremta inveterada del país veí a la corda fluixa de la decadència.

L’entrada literal a la presó de Nicolas Sarkozy ha estat un bon assaig per reclamar l’atenció. La lliçó que en podem extreure és que a França tothom és igual davant de la llei. La igualtat, un dels lemes de la Revolució Francesa, s’ha demostrat vigent empresonant qui va ser president de la República. Sarkozy ingressant al centre penitenciari amb la Carla Bruni acomiadant-lo, llançant petons als seguidors. Fent-li costat públicament és una imatge molt llaminera per a la premsa del cor, amatent al perfil bo de la fotogènica companya del reclòs.

En Macron ha tingut un cop de sort per desenfocar la seva acció política i el grau de suport precari. Un analista polític de taulell i vinassa tenia prou clar que el robatori de les joies al Louvre hauria estat una maniobra encoberta per atenuar la realitat. Pa i circ mediàtics que posen en segon pla la resta d’afers transcendents a França. Un muntatge d’en Macron per endur-se’n les joies napoleòniques. L’observador aventurava, apujant el volum de l’argument entre cervesa i cervesa, que les joies han estat un aranzel més que s’ha pagat marginalment. Ja hi ha muntatges gràfics a les xarxes on Donald Trump apareix coronat i engalanat amb els caríssims penjolls monàrquics sostrets al Louvre. Visca l’emperador! De mica en mica, el patrimoni artístic migra en estranyes circumstàncies per bastir museus exclusius d’incògnit. He abandonat la conferència quan s’enfilava decidit, glop rere glop, per una altra possibilitat. Denunciava enfurismat com moltes obres artístiques han estat falsificades perquè les peces originals s’exposin en museus clandestins en la privatització galopant, ara també del patrimoni cultural.

Buscar afinitats, una cortina de fum als convulsos moments polítics actuals dels Pirineus fins a Gibraltar, té moltes possibilitats i alguns paral·lelismes. Cercant-ne una de versemblant, propera, em fa decantar, trompassant fronteres i legislacions, per la distopia impossible d’imaginar quina hauria estat la repercussió d’una mesura similar a la d’en Sarkozy aplicada al rei emèrit, el proscrit de la corona que resideix com un pròfug allunyat de qui van estar els seus súbdits. Com que no ho veurem mai, em declino per la frivolitat en les darreres edicions del premi Planeta. S’ha tendit per còpies de qualitat dubtosa quan el guardó tenia prestigi i nivell literari reconegut. Un repàs al llistat de guardonats durant l’existència del premi és tot un manifest al respecte, literatura de patacada amanida a la cuina casolana del grup Atresmedia. El premi més ben dotat del món roman a casa.  

Un poema mercantil.

 

Ara mateix hauria de fer una ullada a com cotitza a les cases de juguesques l’OPA del BBVA en contra del Sabadell. L’Oferta Pública d’Adquisició és una maniobra legal per la qual un inversor ofereix públicament als accionistes d’una altra empresa comprar les seves participacions a un preu superior al seu valor de cotització. L’objectiu és evident, eliminar l’empresa comprada del mercat o reduir-ne la competència en un sector, en aquest cas, el de la banca. 

Mai el desplegament de seducció mediàtic, la propaganda per terra, per mar i pels núvols havia estat tan intensa i reiterativa. ¿Algú ha comptat els anuncis només a la televisió emesos per part d’una i de l’altra entitat bancàries? El màrqueting al respecte és aclaparador, gairebé se solapen, un rere de l’altre, espais que si no estàs a l’aguait es poden arribar a confondre pel formalisme -o el minimalisme- gràfic i visual amb predomini dels grisos. La borsa, de fet, no té una gama de color assortida, només el verd i el vermell. Ja fa temps que la pugna és dirimeix en una audiència majoritàriament innocent. Sí, innocent, perquè jo i un percentatge elevadíssim dels espectadors a qui van realment adreçats aquests missatges captivadors -temptadors- no hi tenim cap interès i, per descomptat, ni una trista acció. Practiquem la tècnica que al món dels braus consisteix a contemplar-se la sagnia des de la barrera -o des del sofà de casa-.

Soc un llec en matèria borsària, un ignorant de la macroeconomia, però com al futbol, malgrat no ser soci ni aferrissat seguidor de cap equip, sí que tinc les meves simpaties quan es disputa un partit del segle que si no n’has vist la retransmissió, la vida social et desterra. En aquest cas em passa quelcom de similar, per allò de la samarreta suada per l’esperit de David contra Goliat, em decanto a favor del Sabadell. Ja es veurà! Si la cosa dels diners tingués una poètica amb les seves metàfores i les seves rimes, m’he adonat que Sabadell permet una rima consonant, dura, amb clatell. ¿Una metonímia gens sentimental que podria profetitzar la clatellada que s’apropa?

Acostumo a llegir el diari d’ahir mentre esmorzo, perquè les notícies prenen una mica la textura dels iogurts caducats, perden la punyent fiblada de la immediatesa en la rabiosa actualitat estremidora -catastròfica- que descriuen. Ja fa dies, potser mesos, que un banc i l’altre omplen pàgines completes, o dobles, dedicades a anunciar les seves virtuts amb contundent fermesa. El comprador parla de beneficis, decantar-se per l’opa fent el salt a l’altra entitat, és com creuar la frontera de Xauxa. Mentre, el banc assaltat o agredit es rebel·la denunciant la mentida, “que no t’enganyin”. Marxar amb un cop de porta sonor a causa d’una infidelitat comptable sota la promesa de molta terra a l’Habana, es de traïdors i de covards. Assistim, doncs, a una fascinant apocalipsi als parquets.

L’escena té un punt de pel·lícula del llunyà oest amb lladregots de vaques o de cavalls i malfactors a cara coberta que atraquen la sucursal del llogaret a perdigonades. Vistos els vents que bufen, no descarto que es recuperi el cinema de cowboys ja que té un punt d’intersecció amb escenes actuals on no hi manca el prepotent fatxenda que entra a la taverna provocant i posant a prova la rapidesa dels estossinats amb un tret destre i amb molta punteria. La paraula “hostil” és la que em provoca aquesta associació mental, ja em disculpareu. El diccionari, que serveix per regular i posar ordre en el garbuix de les paraules, defineix literalment l’adjectiu com allò “propi d’un enemic, que mostra la disposició o la inspiració d’aquest”.

La jugada subtil és, doncs, disfressar l’hostilitat de l’opa salpebrada amb els beneficis i els avantatges a compte de la fusió imposada, no de bon grat. Al món financer no els cal pintar-ho de rosa on l’amor s’hi posa. Els diners són freds i esquius, no estan per romanços. No tenen ànima ni esperit. Ostenten, en paper -o virtuals-, el poder exacte i suprem en les transaccions amb unes normes i regulacions que poden fugir del sentit comú permetent comprar allò que no es té o al mercat de futurs el que no ha nascut encara, com les collites de blat o la producció de la garrofa de secà. Batalles en una guerra sense treva que poden convertir la tropa en zombis de la indigència si t’oblides de retornar els crèdits o la hipoteca. Societats anònimes sense rostre si no és el dels generals, carregats de medalles i de molta ambició, exhibint sense pudor qui té el rendiment més llarg. Dirigents capaços de trobades sense plans de pau amb posat i tarannà esportius quan, en societat, no deixen de representar el paper d’amigables col·legues.

Qui se’n sortirà amb la seva? Incertesa, ja que la cartera només s’apropa al cor quan la portem a la butxaca de la camisa.

 

PD: Contemplat des de la ingenuïtat despullada de complexitats penso en el que està succeint, a Palestina, a la invasió d’Ucraïna o en les maniobres del cowboy Donald Trump, té quelcom d’OPA -però molt i molt hostil!- per neutralitzar o eliminar els objectius proposats.

 

Migrants prèmium.

 

La dreta i la més dreta encara, amb la casa mare a Washington sota el pontificat d’en Donald Trump, interpreten les homilies d’aquest -“urbi et orbi”- irradiant idees pel broc gruixut a cor què vols. De mica en mica la gota malaia esdevé tempesta eficaç i perfecta fent forat per assolir els seus objectius, ja que les seves són veritats absolutes i indiscutibles en la defensa- declaren sense vergonya- de la llibertat i la democràcia per posar ordre, entre d’altres, a l’aiguabarreig ètnic. Afers d’entranyes.

La proposta darrera del dirigent popular Alberto Núñez Feijóo el posiciona com un alumne avantatjat amb receptes pròpies a la gallega. Té la intenció d’instaurar un “visat per punts”, un pla que no s’acaba de concretar amb detall -com el tentacle intrèpid d’un pop amb grelos- entestat a reconduir i a collar la immigració. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso hi posa la sal gruixuda i el pebre vermell per donar-li una mica de color i una sortida amb un polsim humanitari que l’honora: “la immigració hispana no és immigració” Quin passi més torero agafant per les banyes el problema! Una abraçada amiga i entranyable fonamentada en els vincles històrics amb l’Amèrica Llatina. Pensa en les comunitats llatinoamericanes que tenen en comú la llengua castellana -segur que ella ha dit “espanyola”-. “Un argentí o un veneçolà a Madrid no és immigrant. Ho serà per qüestió de papers, però no ho és a cap efecte”. Només s’ha estalviat de dir que les persones són persones independentment de si viuen a Buenos Aires, a Caracas o al barri de Salamanca.

Ja hi ha qui critica la tendresa acollidora de l’Ayuso per una mesura formidable esborrant els sensepapers d’una revolada. Un plantejament que també hauria d’afectar els mexicans hereus de l’Hernán Cortés i la Malinche a qui en Trump foragita de les seves fronteres sense massa contemplacions. S’haurà de parlar i pactar amb l’administració nord-americana, no fos cas que ens trepitgéssim els ulls de poll per petits detalls de no res. En Feijóo voldria triar i remenar en el supermercat de la immigració a l’engròs decantant-se pels establiments de confiança, les anunciades com a botigues d’ultramarins amb productes més nostrats als quals tenim el paladar avesat amb tolerància zero per la fruita macada i les trumfes massa madures, que seran retornades immediatament al mercat d’origen.   

A la iniciativa -lloable i original- hi podem trobar certes similituds amb la imposada per Trump amb els aranzels. Faig en Feijóo, si arriba el moment de manar de veritat, amb un cartell ben gros amb el llistat de la compra exhibint-lo als periodistes. Exigent com un client en una selecta delicatessen posarà condicions, marcarà les unitats i farà la comanda si li fa el pes. Tot retransmès en directe per allò de la transparència en una mena de concurs com Supervivents o l’Illa dels Afamats. Els que obtinguin el visat tindran garantia perquè un jurat de funcionaris amb la solvència contrastada els haurà observat i entrevistat rigorosament mentre desfilen per a una revisió dental, una de vigor muscular i la morfològica en general, la decisiva, per allò de l’aspecte -que es quedin els lletjos, com deien els Sírex-. En les dones puntuarà excepcionalment la condició de fèrtil.

Aquest procés de reclutament me l’imagino com una mena de concurs oposició i de mèrits que ha de garantir la lliure concurrència amb publicitat. És evident que la igualtat de condicions és el moll de l’os i la baula feble sobre la qual bascula la tria. Ja es veuran quins seran els requisits per acollir-s’hi i poder-s’hi presentar. L’Ayuso ja n’ha declarat exempts els argentins i els veneçolans que resideixen al carrer de Serrano a Madrid. Jo auguro tot un seguit de recursos amb esmenes a la totalitat o a algunes de les clàusules. Si tots els naturals d’aquell desaparegut imperi sempre assolellat perquè no s’hi ponia el sol han de ser plausibles candidats, em pregunto on són els filipins agreujats pels privilegis dels cubans i dels porto-riquenys. Els últims de tots en el desastre del 1898 tornaran a ser de Filipines!

Què en farem dels guineans i dels saharians i per extensió dels subsaharians que no vam poder colonitzar no per manca de voluntat ni d’ardor bèl·lic sinó perquè aquests territoris ja havien estat pillats per les potències emergents europees. Acumularan punts, aquests? Encara que declamin l’Astúries pàtria aimada amb bona entonació ho tindran espès. Avançant en el raonament, però girant-lo, ¿els musulmans, que ens van conquerir durant vuit segles, tenen dret a ser acollits? Qui ens va portar claror, ciència, filosofia, art i el conreu de l’aigua quan aquí ens vestíem només amb llana bruta i foscor medieval; se’ls admetrà alguna mena de mèrit o de reconeixement?

En la germanor cultural històrica hi consten fonamentalment la llengua i les creences, la religió. Primordials per al visat per punts que afavoriran els que a més a més hi aportin mereixements com el grau de liquació del fenotip indígena en l’ADN dels conqueridors o el punt de contrast òptim amb l’epidèrmica paleta cromàtica europea. Els que anomenem expats, com altres persones sense precarietats, que resideixen per raons de treball puntuals, amor, aventura o jubilació els podríem encabir, sense cap mena de dubte, als contenidors dels migrants prèmium. El compte corrent dilueix de manera formidable la condició incerta d’immigrant amb una mà al davant i una altra al darrere.

Fa poc en una conversa amb una amiga a qui aprecio, la Teresa, una pagesa nonagenària de tota la vida -es recorda de la guerra civil i de viure’n les conseqüències- em va deixar anar una sentència per meditar-hi, una bona síntesi del moment present: “tant els del Paper com els del cartó” s’han ben begut l’enteniment.

 

Festes majors de tardor.

 

M’adscric als convidats a la festa major d’aquella mena que arribaven al primer repic de campana i marxen quan els músics també han tocat el dos. Del poble, a Sant Joan de les Abadesses, s’escau al segon diumenge de setembre, a la Mercè que està a punt de començar. Només cal deixar les finestres obertes perquè ens arribi la flaire dels canelons rossejats i la del pollastre fent la xup-xup a la cassola mentre els invitats s’hi van atansant. De les corrues festives de vint-i-un botó al minimalisme -absentisme- que s’ha imposat edició rere edició. Programes de festa major, missa d’ofici cantada, sardana d’honor, ball de pabordes. Un farciment d’activitats per al gaudi divers dels conciutadans. Tot esquitxat pel ressò cridaner de la fira i les atraccions per a les criatures amb ulls esbatanats i cara de velocitat descobrint com la vida és una roda fent voltes i més revoltes alienes encara a la monotonia de la resta de dies així que la tardor treu les banyes acolorint un nou paisatge marcint-se i els gegants hivernant.

Perfum de plats de sempre amb cuina per a vegans extrems i vegetarians cauts on la corrua dels platillos s’ha convertit en tastet per a paladars esferificats i galindaines comestibles de poca corporeïtat i mesurat valor nutritiu. La festa major s’ha aprimat com el menú de quan els comensals menjaven amb golafreria sota el pretext de la trobada anual per treure el ventre de pena, per afartar-se. Dies de celebració on tot vessava. La festa de veritat era a la taula llarga amb un reguitzell de convidats que solia ultrapassar un parell de dotzenes. A la paret del menjador el rellotge, metrònom implacable de la vida, administrant les cadires aparentment buides, uns espais eteris ocupats -cavallets de la memòria- que no endrapen, però que voleien en l’atmosfera i l’anècdota. Qui ho havia de dir?

Cada any, en algunes festes molt especials per a mi penso com s’ha trastornat i capgirat tot. Coses de l’edat ja anunciades pels avantpassats ens van atrapant. La il·lusió amb què comptava -literalment- els dies s’ha convertit en cançoneria amb un punt d’obligació si no fos perquè coincidim aquells que ens estimem, ens agrada compartir les diades i les celebracions imposades pel calendari local. De la mare de Déu d’Agost ençà n’hi ha un degoteig cíclic per la contrada. Acluco els ulls per escapolir-me i entrar a l’envelat a Sant Pau de Segúries on l’orquestra interpreta una música molt rítmica i moderna, un Twist, tot recargolant les parelles. Sento enveja d’aquells músics tan ben avinguts aconseguint omplir l’espai d’alegria i bogeria. En sentia encara més de no ser un dels que sobresortien en aquell exercici que requereix ímpetu, però sobretot, de no patir vergonya.

Festes majors de collita que ja fresquejaven i eren el pretext per estrenar l’abric, una peça de roba -d’abans del canvi climàtic- que s’heretava amb aire immortal, mai es feia malbé. Dels germans a cosins passava de generació en generació amb petites modificacions estructurals. S’arranjava amb un retoc la llargària de les mànigues i, si tenies sort, amb un joc de botons nou. Com que eren fets a mida no sempre eren escaients, ja que les estructures dels respectius propietaris sovint no eren compatibles. Era una peça de lluir fonamentalment a l’ofici de festa major, una missa tan eterna com aquella peça de roba. Missa i vermut. Començava el ritual dels àpats i les llarguíssimes estades a taula. Dels passants airosos amb músics desmenjats interpretant l’alegria que pertoca. Festa major és la trobada familiar per celebrar allò que no es podia en altres esdeveniments d’obligada assistència, els funerals. S’hi anava aplegant gradualment la parentela. Era un congrés de tiets i cosins que havien de fer nit estenallats a les cambres i raconades de la casa, arreu matalassos arrenglerats on passar la nit. La casa es convertia en un laberint estrany de persones que dormien cadascuna avesada segons les dèries a anar-hi tard o a matinar amb el primer cant del gall. Un caos vital, però joiós.  

Acabat el ball un any per Sant Miquel a la Serra de Cavallera fent el camí de tornada cap al mas, una pujada abrupta, vaig presenciar l’espectacle impressionant -em va commoure molt- d’un cel de tardor net i clar com un ull de peix. És un d’aquells moments que queden fixats com a referent d’una perfecció inabastable en una nit sense lluna per no fer la competència a aquell sembrat d’estels penjats, surant en la foscor retallats per la carena. Un cel viu on cada un dels punts de llum bategava dolçament amb vida pròpia. Es podia jugar, de ser possible, a comptar-los per l’aparent proximitat i llunyania els uns respecte dels altres. El miratge de poder-los abastar només aixecant un braç, prenent-los amb la mà i emportar-se amagada a la butxaca una d’aquelles llumetes que romandrien enceses per a l’eternitat. Els grans estaven per altres històries, de qui havia ballat amb qui, de furtives eixancarrades de cames, tenint cura de no ensopegar amb els entrebancs de la vida o del camí. Efectivament, el calendari a pagès celebrava el cap d’any particular, el seu. Començava un nou cicle coincidint amb la fugida d’alguns convidats, havent dinat, cap a les respectives destinacions. Jo era, però, un dels convidats d’estada llarga

Un dia clar amb el cel blau en un poblet esfilegassat, petitó, la Ral. Les teulades retallant-se també vestides de diada particular. El jovent enfilava les banderoles i les il·lusions de balconada a balconada. Garlandes de boix com merlets vegetals per al cadafal on grimpaven els músics. Els serrells de coloraines acaronaven la música amb posat de panxacontent. Els fanals s’han tornat globus arrissats com de l’orient. Tot màgic. La refiladissa de l’orquestra, la quitxalla fent nosa entre les cames dels balladors. Mares vetllant les ninetes de porcellana fràgil. La parella de la guàrdia civil no dansa. El perfum del pollastre rostit i del xai a la brasa. Ritmes que fan bellugar el peu, txis-pum! txis-pum! És un pasdoble airós on la trompeta destil·la estridències alegres amb espignet festiu. Qui amb peus plans gomboldava amb gràcia i fatxenderia. Txis-pum! Txis-pum! Sacsejar compassadament, amunt i avall, amb el fregadís subtil de les mitges. Minyons contemplant-s’ho com qui mira un aparador. Festa major! L’últim diumenge d’agost, quan calia portar abrigall perquè refresca. A la plaça, dessota les bombetes, estels propers d’alegria, es condensa la música i l’alegria amb el fum del tabac, les floretes afalagadores, enginyoses. Qui no està per aquests rituals d’aparellament, aprofita per parlar del temps, del jovent, dels parents. Qui ha estat afortunat i proposa de fer un tomb pels horts amb el pretext d’anar a pispar pomes d’agost, àcides i verdes. També els músics en aquells descansos sense resoldre carregaven les maletes de solfes, prunes i pometes. Recordo, jo soc el nen endormiscat de l’escena, com el vocalista ballava amb una rossa de mentida vestida de blanc princesa amb taques vermelles grosses. Quan era a la feina de cantar lluïa repentinat amb els cabells greixosos acabats de solcar per una pinta espessa amarrat al faristol com si fos la cintureta de la rossa de mentida.

Bona festa major!  

Manual per a bons minyons.

 

Les relacions humanes han de tenir pautes que ens protegeixen dels excessos aliens i de les nostres intencions perverses respecte d’altri. Regulen la manera de viure i conviure en societat en relació amb com tractem en teoria els altres independentment de la seva identitat, gènere, religió o edat d’acord amb un sentiment ètic -positiu- que ens condueix a l’harmonia i al confort emocional. Encara em ronda pel magí la sentència segons la qual la dictadura s’exculpava, “la meva llibertat acaba just on comença la teva”; no acatar aquesta trivialitat era caure en el pecat capital del “llibertinatge”, la manera com habiten els que practiquen la intemperància, la disbauxa o la perversió. El punt ponderat el disposaria la bàscula amb què els que manen pesen i mesuren els delicats ingredients.

Aquells que practiquen la literatura de diari oficial -la grandiloqüent aspiració inconfessable d’alguns escriptors- o dels lletraferits dels decrets, les ordres i les resolucions normatives tenen aquesta responsabilitat legítima -delegada democràticament-. Allò que no es legisla, no existeix. Per tant, la capacitat per sancionar sempre ha de ser posterior a una norma que fonamenta i defineix les regles del joc amb un petit detall molt delicat, la interpretació d’allò que voldríem que digués a favor nostre en contrast amb la redacció literal. Està demostrat que fer ballar una llei és tot un art.

El corpus de normes europees, les d’abast nacional, autonòmic, municipal o les d’una escala de veïns deu ser formidable i pantagruèlic -si fos comestible i lleuger de pair-. Totes les que estan en actiu, condicionades per la seva vigència, són com les persones: neixen, viuen i moren,. Algunes fan mala cara, sobreviuen corcades, arrugades i empolsinades. D’altres tenen una vida curta i molta requesta pel govern de torn a fer-les dansar. De les que tenen molta demanda als balls de saló i han fet vessar molta tinta són les d’ensenyament en un ventall de solfes diverses com el tango, el pasdoble, el rock, el pop i darrerament el reggaeton; a tots els gèneres musicals esmentats hi sotsjau una tendència agosarada envers la milonga trista.

 L’exercit legal per regular la tropa gaudeix de rang estricte. De les que llueixen corona a les més subordinades dictades per un caporal ascendit a sergent del cigró. De les municipals regulant el trencaclosques de la circulació a les d’escala prohibint els pícnics d’ascensor. Un ventall de major a menor transcendència en la vida de la tropa -la ciutadania- a les quals està sotmesa. Segur que en alguna llei de rang superior es determina que un alcalde no pugui disposar d’estores vermelles a la vorera on resideix. La conseqüència d’aquesta preeminència legal, de més a menys abast, comporta que les institucions considerades menors, tinguin un recorregut curt o no massa essencial en la normativa que pot generar per iniciativa pròpia. Alternança de guals setmanals a les voreres o ordenances municipals per habilitar un pipicà en determinades contrades. El complex d’inferioritat legal en alguns casos acostuma a comportar una profusió de normatives irrellevants; algunes, molestes i prescindibles, esdevenen lleis de l’amor propi per marcar autoritat territorial com els quissos a les cantonades.

Parlant de lleis, aquest setembre de tornada a les aules s’inicia amb novetats modulades per la Conselleria del gremi dels mestres. Es prohibeixen els telèfons mòbils, els rellotges intel·ligents i les tauletes tàctils en les etapes d’ensenyament obligatori. Es gira la truita i es declara al·lèrgic a la pedagogia allò que funciona amb bateria endollada a les xarxes llibertines. Tendències amb fort contrast de quan les virtuts fonamentals del xip en l’ensenyament eren, tot just fa quatre dies, imprescindibles. De l’autisme social emmirallats en una pantalla al guix i a la pissarra analògics. Del gris fosc retroil·luminat al blanc full de paper. Sura a l’aula el ritme sincopat d’una milonga trista que em -ens- descol·loca.

Més lleis. El govern espanyol fa un pas més per endurir el setge contra el tabac. El consell de ministres ha aprovat fa uns dies un avantprojecte de llei que introdueix noves restriccions. Amplia les zones lliures de fum a les terrasses de bars, al cotxe, als parcs públics, estacions de transport, espectacles i concerts a l’aire lliure, parcs infantils, sanitaris, educatius i socials. Inclou a l’avantprojecte les noves formes de fumar endollades a una bateria, com els mòbils. Per ser més concrets en la precisió legal, jo, addicte empedreït al conreu del vici del tabac, demanaria precisió, especificar sense ambigüitat en la interpretació de la llei, els llocs on se’ns permetrà encendre’n ostensiblement un de paper ben legalment.

No discutiré pas la llei. És de civilitzats reprimir el dret a fumar allí on comença el dret a respirar sense fums del veí de taula o de parada de bus. Fa aproximadament quaranta-cinc anys un cendrer hiperbòlic presidia la taula dels mestres a les aules quan vaig començar a exercir la professió. A la facultat la boirina propiciada pel fumerri i el tuf de nicotina et feien dubtar de si eres curt de vista o de gambals. Ara, reblant el clau, la norma estipularà que els menors -menys de divuit anys- no només no puguin comprar tabac sinó tampoc consumir-ne. No és un exercici de melangia, però sempre he recordat com un mestre de l’única escola unitària de Sant Pau de Segúries ens va prohibir de jugar a futbol. Ell era un entusiasta de la cistella. Amb quina dèria cercàvem espais discrets a la muntanya per jugar clandestinament a l’esport que es practica amb els peus, llavors amb porteries virtuals que no físiques. Posar barricades al mar és difícil en una societat hereva de quan llençar el fum als ulls de la noia que ens tenia el cor captiu era glamurós. Cal tenir en compte que les taxes que graven el vici han apujat el glamur al preu que destil·len la gamba llagostinera o la tomata ecològica fora de temporada. Espero que mercadejar tabac d’amagatotis no promogui substàncies més suggeridores i clandestines com practicar el futbol en la meva infantesa a Sant Pau.

Lleis, normes! En la fal·lera per promoure’n, modificar-les o derogar-ne -digueu-me ingenu- no acabo de comprendre com la humanitat no n’ha redactat d’implacables, de contundents que evitin les malvestats, les guerres i les pulsions dictatorials. En Trump, per exemple, amb la destresa dramàtica amb què martelleja els decrets signant-los artísticament emulant un parrús femení, podria ser un exemple de bonhomia, com el dirigent israelià construint zones residencials amb centres comercials per a palestins. Ambdós miralls per a en Putin que no només tornaria el territori arrabassat sinó que els convidaria a una ronda de vodka amb caviar gurmet.

No fumem!

 

Setembre.

 

Inaugurem l’any nou laboral, l’inici del curs en tots els àmbits que s’han permès de tancar per vacances durant l’inútil mes d’agost, un període estèril en el qual només romanen al lloc els novells a la plaça forçats per raons habitualment d’antiguitat. Passerells, alguns carregats d’il·lusió i d’empenta, d’altres viuen aquest període com la penitència necessària que el temps i l’experiència redimiran eximint-los d’aquesta càrrega fora de temporada alta. Sempre hi ha l’optimista que comprova com durant l’agost la intensitat del treball i la responsabilitat a la feina baixen notablement. ¿Qui emmalalteix o es dedica a observar-se les xacres cròniques amb lupa prenent el sol bressolat per les ones? Un luxe dubtós -tampoc un privilegi- que pocs volem practicar. El món s’atura en sec o baixa de revolucions. Agost! Ajornem-ho per al setembre.

El Cap d’Any estival mata el període de lleure i comença l’any nou amb el mandrós i cruel primer de setembre. Enguany amb una dosi de fatalisme afegit, s’escau en dilluns. Una doble patacada a l’estat emocional per a la represa. A alguns, el temps -o la vida- ens ha acabat redimint del tot, som els pensionistes, el col·lectiu teòricament desvagat amb els calendaris -paper moll- que confon els dilluns amb els dissabtes. Com solia, m’he permès de desitjar bon curs també a aquells a qui l’administració ens descavalca del dret -o del deure- de treballar activament. Jubilats, pensionistes o classes passives, conceptes amb matisos. Els funcionaris passem a engrossir el poètic concepte de passius, no actius, per tant; som aquells que deixem obrar els altres sense fer res. Certament, un privilegi condicionat pels “si no fos...” la cantarella reiterada a les pistes de petanca o als bancs públics tot atipant coloms o gallines urbanes que nien a les voreres en obres.  

Ja que aquest període té molt sentit per als que realment les viuen empaquetades en un període concret, generalment a l’agost, als pensionistes se’ls hauria de retirar aquesta prerrogativa per decret. ¿Són pròpiament vacances el que practica aquest gremi? Qui s’ho contempla des de l’expectativa de celebrar l’hora que podrà prescindir de les obligacions de tants anys, deu pensar que aquest personal ja es complau tot l’any deixant treballar els altres. Efectivament és així. Hauríem de saber com ho valoren aquests padrins. Si m’ho pregunteu a mi us respondré que faig vacances per solidaritat, quelcom compatible amb la fal·lera sindicalista. He vist alguns jubilats alçant el puny i reclamant millores en tots els sentits, com el dret a gaudir -pensió digna també- de les onades en primera línia al costat de les atlètiques socorristes.

Perfums d’estiu que es marceixen en la roda vital de la natura. Setembre és el preludi del fred i de la letargia. L’avantsala d’una hivernació amb certa malastruga que hauria d’estar reparadora abans no torni l’esclat lluminós i verd amb què ens sorprendrà la renovada primavera poderosa, un cant a la vida. Quants dilluns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, encenem els llums i l’esperança, també aquella il·lusió pròpia dels principiants, però amb experiència.  

Bon curs!

 

Notícies d'estiu.

 

Dies d’agost sense massa teca per a uns diaris de paper prims, a dieta, carregats d’articles informatius intranscendents ja que l’univers proper es permet abaixar la persiana. Notícies intranscendents d’una immediatesa pròxima al setí amb xancletes estivals retratant els privilegis bressolats en un iot que pesca truites de mar. Glamur i coloms -gavines de ciutat- mentre el més dramàtic esdevenen les deposicions de vorera -no de piscina o d’en Trump- als carrers urbans gairebé desèrtics per l’èxode a les platges assignades amb el recompte d’avis ofegats per un tall de digestió propiciat per una paella marinera d'ones amoroses amb cadència d’havanera. Perfums de rom cremat i de musclo, d’olis per fer fregues a les epidermis estrangeres amb pigments de gamba escaldada. Estius d’aventura transatlàntica en la barca de lloguer per hores -una palangana amb pedals- vorejant la costa sense perdre la tovallola de vista.

Aquest que comença a declinar anticipa ombres de tardor calenta i convulsa amb titulars que malauradament no perden vigència. La imatge de l’actual president americà, en Donald Trump, exercint de mestretites al despatx Oval, la sala del tron pontifici de la política occidental a la Casa Blanca, és demolidora. Davant hi té asseguts els insignes dirigents europeus amb en Zelenski vestit de nuvi per a l’ocasió al racó de pensar. La imatge anacrònica d’uns cortesans rendits al sobirà prenent nota de la lliçó magistral impartida ens posa davant del mirall. Els faig copiant a mà amb bona lletra cent per mil vegades “En Donald és el més guapo i el més intel·ligent”.

Al rànquing de la fotogènia, situats al pòdium, al moment actual hi posiciono també en Vladímir Putin i en Benjamí Netanyahu. Genets rampants d’una apocalipsi bèl·lica amb molts candidats -em decantaré per en Xi Jinping- per ocupar el quart lloc com a aspirant o membre honorari per jugar una partida de cartes -a la ruleta o al golf- amb apostes molt fortes. Carregats de testosterona apugen la juguesca com solien alguns homes convidats a les matances de porc de fa anys que hi perdien collites i propietats. En la llegenda tristament certa algun perdedor conjurant l’atzar hi deixava l’anell de casat i més encara, la mateixa muller -una pertinença- com a penyora carregada d’esperança resolta en una mà dolenta i perdedora malmetent el ressopó, la vetllada i la vida conjugal. Quina poca fortuna! Me’ls imagino, els quatre magnats rampants jugant-se les mullers alienes, la família tota, la regió sencera i una part del món fent-se trampes i catxes amb estratègies que involucren tothom. Els daus marcats van carregats de malastruga com bombes precises. La banca torna a vèncer. 

La modesta geopolítica peninsular, més d’estar per casa, ja s’ha anticipat a la tardor calenta i convulsa amb una literalitat formidable. El nord-est pateix una onada incontrolada d’incendis terribles. Foc infernal, fum i desesper concretada en la simultaneïtat dels focs forestals durant molts dies seguits. Bombers i militars lluitant contra l’enemic que els sobrepassa amb una virulència inaudita. Les temperatures anormalment altes, la baixa humitat amb la massa forestal acumulada promouen el desastre arrodonit per la macabra aritmètica d’unes 400.000 hectàrees cremades, un altre rècord de superfície arrasada.   

Focs de “sisena generació” causats per dues inèrcies: el canvi climàtic i l’abandonament de la gestió forestal, una conxorxa alimentada per la biomassa desbocada a causa de la pèrdua de població rural, del terreny conreat pels agricultors i del pasturat pels ramaders. Tanmateix la gestió forestal d’un territori atomitzat per petits propietaris -latifundis al marge, però amb problemes similars- reclamen una gestió valenta. Quants ramats de cabres funcionàries -o d’ases burocràtics- calen per netejar el sotabosc? On els exèrcits de pastors i de pagesos que han de mantenir netes les margeres? El territori buidat no és “sostenible”, recuperar-lo jo diria que esdevé gairebé impossible. Mentre, els polítics es barallen en disputes inútils que no apagarien un braser. 

Un afer públic o privat? Promoure un cop d’estat amb mà militar puntual no deu ser massa eficient si la tropa no disposa de les armes ni de la preparació necessàries per reduir les flames, amb pólvora no s’extingeix un incendi. Calen bombers i unitats militars com les existents específiques amb recursos, sí, però cal una nova cultura forestal que com a promesa electoral no té massa ganxo, és la Ventafocs dels programes polítics perquè la banca rampant negacionista torna a guanyar. De qui és competència, que traduït vol dir expulsar-se la culpa, de la gestió nefasta o inexistent. Aquests dies de solucions de despatx i retrets inflamats els escolans d’en Trump tenen el dilema d’aquesta realitat tossuda que envesteix cíclicament amb la força i la bravura que a la Pell de Brau els recursos destinats a la promoció taurina no poden lidiar -ni volen liderar-.  

 

No ens deixeu.

 

Fa uns dies em permetia jugar amb la dita que a l’estiu tota cuca -paparra ho titulava- viu. És cert i raonable pensar-ho mentre unes estadístiques sense ànim de crear opinió, sense interessos electorals, no demostrin el contrari. Tota cuca viu, doncs. Traslladant el postulat al vessant humà ens porta a formular-nos la pregunta estacional pertinent. Què fem, a l’estiu, amb les criatures i els avis? Quants viatges i aventures arriscades es frustren o s’ajornen mentre la personeta desvalguda no assoleix l’edat de poder entomar el repte. La solució per als que per viatjar necessiten de complements ortopèdics diversos és més cruel i es pot eternitzar si fem cas a les estadístiques referides a l’esperança de vida d’aquells mortals també indefensos. Que els vells no ens acabem de morir mai, vaja. No em centraré massa en la diversitat d’éssers que també poden conformar la unitat familiar, els que caminen de quatre potes, els que volen o aquells que naufraguen en les limitadíssimes peixeres ornamentals dels menjador-sala d’estar que també esdevenen un engavany per veure món.

La cosa va a tomb en relació al fet succeït a l’aeroport del Prat a finals de juliol. Una parella que viatjava amb dos fills va pujar a l’avió només amb un, abandonant el de deu anys a la terminal ja que no disposava de la documentació pertinent per volar. Tot rutllava com acostuma en aquests procediments d’embarcament del passatge quan una trucada urgent va alertar els tripulants que hi havia un menor sol i desconsolat assegut a la terminal amb una bossa de patates fregides i un refresc. La criatura va confessar que els seus pares i el germà ja eren dins de l’avió. El comandant -Armando Rampes, com diuen els Antònia Font- va preguntar als passatgers si algú s’havia oblidat del nen que era a terra. Davant del silenci i l’estupor col·lectiu com a resposta es va alertar la Guàrdia Civil, qui té les competències en matèria de seguretat i control als aeroports per treure’n l’entrellat del succés.

Una coneguda del gremi sanitari explica que han d’estar alerta en les consultes ambulatòries o en les d’urgències durant els períodes de vacances per tal que no els deixin l’avi o la iaia a la sala d’espera com un quisso sense xip en qualsevol benzinera d’una carretera secundària. Desentendre’s de la nosa estival en un centre sanitari té com a eximent, el pretext per fer-nos sentir menys despietats, que no l’abandonem en el sentit estricte de la paraula, només el deixem en préstec -un llibre vell ple de batalletes reiterades de continu- en un lloc on es garanteix el control de la tensió arterial amb un menú a primera línia de quiròfan amb una sopa trista sense sal, un bocí de peix bullit i una poma àcida. Una bona estratègia per a dipositar-los -sigui avi o padrina- és fent-nos l’orni amb el pretext d’anar a prendre’ns un cafè que el cambrer haurà trigat quinze dies, com a mínim, a servir-nos -Ara tornem, iaia!- Una recomanació, l’èxit d’aquesta opció passa per deixar-los estar sense cap mena de documentació havent-los despullat prèviament dels audiòfons i de la dentadura postissa si fos el cas. La demència senil és una bona aliada, molt efectiva, a manca d’empadronaments emocionals per a les llargues vacances d’agost. 

-Quan arribem? -és la pregunta repetida constantment que comença a ratllar els límits del nivell paternal de tolerància. Els nostres fills, de petits, no acostumen a entendre les lleis del moviment en relació amb el temps necessari a esmerça-hi. A l’escola encara no han arribat als problemes per resoldre qüestions de distància, velocitat i del temps que els pertoca suportar per arribar a la destinació. Esgotat el recurs de la casset de benzinera amb aquell toro enamorat de la lluna amb efectes estabornidors propiciant uns minuts de tranquil·litat al seient del darrere acorden interpretar a capella una i altra vegada el “Quan arribem” a dues veus o més. El viatge se’ls fa molt feixuc transitant per unes carreteres infinitament rectes i assolellades. Ni les promeses a complir només arribar ni els requeriments produeixen massa efecte. En un dels “quan arribem” -perdut el compte i, sobretot, la paciència- es pot aturar expeditivament el vehicle -Ja heu arribat, podeu baixar!  La sorpresa per la inesperada reacció pot estar efectiva o no. D’estar-ho, la reacció -verificada- pot consistir en un lament tristíssim que trenca el cor -No ens deixeu...

De viatge per determinats països és freqüent detectar la quantitat de gossos que van a la seva, sense sostre ni ofici ni benefici. Pidolen amb mestria aixecant la pota davantera en una salutació apresa abans que els acomiadessin com a mascotes domèstiques. No són agressius, no borden, s’apropen submisos amb la cua entre cames oferint la pota o fent una tombarella enginyosa però amb els ulls tristos carregats de lleganys i de puces. Sembla que vulguin dir: -No ens deixeu... El dia que les mascotes puguin votar -tot arribarà- els candidats animalistes es disputaran la presidència.

 

Burros amb títol.

 

“Hi ha tants d’ases amb lletra com sense”, una sentència que el meu sogre em dedicava amb posat greu quan jo començava a enfilar-me pels viaranys de la pedanteria, reconegut esport nacional practicat a bastament. Un còctel amb un terç de petulància presumptuosa, unes gotes de fatuïtat i un bon raig de saberut tot ben sacsejat aporten al paladar el regust plaent de l’autobombo mentre la vanaglòria va fonent els glaçons i ens aigualeix la credibilitat. Quina ràbia insubstancial fan aquells personatges que tenen permanentment exposats els trofeus acadèmics emmarcats en un lloc preferent a la paret del despatx. Encara podeu detectar entre els “diplomats” de certa edat, a manca dels cinematogràfics barrets americans de graduació actuals, panys de paret empaperats amb títols de tota mena presidits per l’orla, l’abecedari en format catàleg fotogràfic -en blanc i negre- dels companys de promoció. Recordo com vaig renunciar-hi no pas per insolidari sinó per raons econòmiques, un capital que no em podia permetre. El títol el vaig recollir anys després en un viatge a Madrid per raons no estrictament acadèmiques. Ara dorm plàcidament enrotllat al calaix de la nostàlgia cantonada “movida madrilenya” secció Tierno Galván.

Fent la mili un sergent que escorcollava la bossa de mà quan sortíem de la caserna per si ens emportàvem l’ardor guerrer a casa es va sorprendre al descobrir-hi un llibre ben gruixut en francès -o anglès-. Em va demanar què havia estudiat -Filologia, sergent meu, -vaig respondre. -Allò de les orelles -va replicar confonent-ho amb l’otorinolaringologia. Va encertar-la en la severa rima consonant final. Jo només volia fugir, tocar el dos, estava decidit, doncs, a fer-li una visita ràpida d’orelles si hagués estat necessari. La confusió de disciplines no deu ser delicte si no et dediques a aquella que no tens. D’haver-li escorniflat l’orellal em podia haver arrestat a pa i solitud al calabós si hagués descobert la suplantació.

Puc entendre els personatges falsificadors de títols per poder exercir una determinada professió el requisit de la qual és un documentat determinat. Alguns metges, per significar un gremi, obtenen més prestigi mediàtic per aquesta circumstància que no pas per la seva excel·lència en l’especialitat que practiquen sense el títol oficial. Puc comprendre aquells que per obtenir papers aporten certificacions més falses que un duro sevillano -els costen un ull de la cara- per tal de demostrar estar cursant uns estudis per no ser expulsats del país.

Tot plegat ve al cas per l’aldarull aixecat en l’aiguabarreig de titulacions inscrites a la pàgina web del Congrés d’una jove vicesecretària del Partit Popular amb dobles graus en ciències jurídiques de l’administració, filologia anglesa i llicenciada en dret. Tota una carrera i molts de colzes que s’han concretat en la dimissió dels càrrecs que ostentava emparada només pel títol vàlid de batxillerat. No era cert, havia inflat -mentit- amb escreix els mèrits acadèmics que havia penjat a la paret virtual del Congrés. Ho enllustrava afegint-hi un polsim de realitat, exerceix de professora d’una universitat privada situada a Madrid. Una intel·lectual d’aparador conferint esplendor a la classe política com els casos, també flagrants en l’obtenció sospitosa de títols universitaris, d’en Pablo Casado -qui va estar un fugaç president del partit- i d’una cleptòmana de supermercat -presidenta de la comunitat de Madrid-, la Cristina Cifuentes. Ambdós sense assistir a classe, sense exàmens ni treballs van aprovar en temps rècord.

Quantes medalles acadèmiques sense fonament porten penjades algunes persones? Més de les que ens imaginem. No hi inclouré, no té per ara reconeixement universitari, aquells que es graduen i llicencien a la vida real per l’experiència i l’habilitat per bellugar-s’hi en tota mena de situacions, també en les relacions socials. En castellà existeix el mot col·loquial mundología. Aquests gaudirien de ple dret d’estar exclosos dels presumptes ases sense lletra que esmentàvem. De poder fer un recompte seria, per contrast, alliçonador conèixer quantes persones amb títols formals -legals i reconeguts- de prestigi, treballen de cambrers, reparteixen publicitat bústia a bústia o descarreguen camions al Born.

Als representants electes, polítics d’escó, se’ls suposa una conducta exemplar pel compromís adquirit amb els votants. No dir mentides hauria de ser sagrat. En el cas que ens ocupa el currículum públic d’aquests personatges hauria de passar pel colador de la comprovació documental i la verificació en les bases de dades o els registres dels organismes que els expedeixen. Ben fàcil. Mentre, atesos els antecedents, ens assalta la sospita que hi ha alguns -massa- burros amb títol, medalles de cartró carregades d'altivesa.

A l'estiu tota paparra viu.

 

A alguns papus no els cal reviure ja que no han marxat mai, aferrissats i agafallosos no surten ni amb aigua calenta i lleixiu o amb fum de sabatots. Són uns paràsits amb els quals ens hem avesat a conviure com els polls de postguerra difícils d’atonyinar prosperant fins els nostres dies a les closques angelicals dels nostres infants quan en tornen farcits de l’escola. Sangoneres i afins viuen de xuclar-nos amb més o menys habilitat i diferents estratègies la sang. Els sindicat dels boletaires recentment també ens alerta de les paparres. Amb la bonança, la calor i la humitat estivals aquestes es gronxolen altives a les branques baixes per caure en picat com drons russos -o ucraïnesos- damunt dels confiats clatells desprevinguts, no els cal cap mena de provocació.

Són espècies de natural vividor expertes en subsistir de la suor aliena. Els individus més exitosos en aquestes arts gaudeixen de prestigi i arriben a assolir grans cotes de poder al rusc amb una destresa d’admirar per amagar la mel sostreta. Actuen sigil·losament a les esquenes de les abelles obreres encisades pels rituals i el brunzit seductor dels lladres espavilats. La faula ens ensenya que en aquest país no per canviar de rusc ni de reina se’ls pugui aïllar. Algunes obreres fan més hores que un rellotge mentre els abellots es posen la mel a la boca però no els en deixen tastar.

Traslladar la faula al pla polític és un exercici tan elemental com passar la pinta espessa al cap pollós de les nostres criatures. Aquests no desapareixen i algunes paparres tornen cíclicament. És el paisatge pintoresc de la corrupció recurrent. Se’ls pot detectar a la fotografia de grup com abellots voleiant a redós dels ruscs on hi ha el poder i la temptació. No acabem d’entrar en els suborns “entremaliats” per arribar a l’arquitectura “exemplar” de com reescriure les taules macroeconòmiques que un ministre va esmicolar baixant de la muntanya. Com podria proposar en Groucho Marx: Senyores i senyors, aquestes són les lleis. Si no els agraden us en puc oferir d’altres.

La reina d’un rusc autonòmic que va gaudir d’un xalet amb piscina a la serra madrilenya propietat de la Comunitat sense estar avalada normativament es defensa i treu l’agulló. Hi ha fet vida domèstica només dos dies, ha portat la carmanyola de casa i ha sopat en un restaurant del poble. Afegeix que ha comprat queviures amb els “meus mitjans” en un supermercat local. Modèlic. És de plànyer per com la maltracta l’oposició. La pregunta definitiva és si va fer bugada, va rentar els llençols, els va planxar i els va deixar al guarda-robes ben plegats. Incidint i recargolant -que no és la meva voluntat- se la podria recriminar per si no va reciclar el romanent del tàper i no va triar correctament la brossa.

 La vida en un rusc és complicada i molt complexa. Cal, en ocasions, sacrificar algun soldat amb rang. Per no mirar més prim el crucificat pot esdevenir el blanc sense més matisos. Ja tenim el culpable en singular, però el sistema que ho propicia és poc fiable si no proposa més seguretat, transparència i garanties. El despropòsit de l’assignació dels docents a Catalunya ha estat una sotragada -intencionada o per incompetència- molt poc afortunada que tampoc fomenta la confiança en les institucions.

Mentre el sol de juliol ens enrosseix, les encarregades de produir la mel van fent amb continguda alegria concentrada. Tot té conseqüències. Es produeixen reaccions que, per ara, encara no arriben a la categoria de revolta social. S’ha detectat, però, algunes actituds que volen ser el reflex del malestar vigent mentre les autoritats, llençant pilotes fora, atribueixen a un repte viral. En diverses piscines públiques de pobles i ciutats diverses han detectat que presumptes “líders” de la protesta i la reivindicació hi defequen. La situació, de fet, és per cagar-s’hi, però no a la piscina pública, si us plau, que ens remulla -emmerda- a tots, com la corrupció.

 

Un afer de banyes, Sant Fermí

 

Per mantenir un nivell alt d’emoció cal sentir que es realitza una activitat potencialment perillosa que ens posa en risc perquè de manera inconscient -o voluntària- ens hi exposem. L’exposició, segons el temps que duri, també comporta un risc més considerable de patir-ne les conseqüències. Per què ens atrauen tant aquestes experiències on hi aventurem quelcom més que el galanteig temerari normalment davant d’un auditori que observa meravellat les evolucions coratjoses que exhibeixen. Ser un valent, un intrèpid que s’hi juga el físic sense contemplacions, acostuma alhora a convocar els covards -els gallines porucs- que som el públic incondicional morbosament pendent de possibles equilibris finals dramàtics. Els toros són un paradigma d’espectacle per excel·lència d’aquesta mena de conductes.

Al ritual “canònic”, regulat per un reglament i amb permís de l’autoritat competent, que dansa amb la mort a les places de braus encara en actiu a les cinc en punt -hora lorquiana- de La pell de brau, com diu el poeta, cal encabir-hi el encierro singular de més ressò per Sant Fermí a Pamplona. A molts llocs de l’altiplà i, encara, en alguns indrets de les terres catalanes també es juga a córrer davant de les banyes d’un brau fora de context. Existeix tanmateix el divertiment més cruel d’encendre-li les banyes per a major lluïment nocturn. Botxins de braus en la foscor que s’exposen. Pamplona deu el prestigi internacional a l’escriptor premi Nobel Ernest Hemingway, un corresponsal nord-americà assidu de Pamplona, amic de toreros, de les siluetes publicitàries amb un toro negre gegantí i del brandi d’Osborne que esquitxen la geografia de La pell de brau exceptuant Catalunya on han estat derrocats, com les corrides. 

Els encierros tenen un quelcom més de democràtic que no pas les aristocràtiques curses de braus amb mantellina, mantó de Manila, havà i clavell a la solapa. No tenen un aforament limitat -numerus clausus-, són gratuïts, no has de triar ni abonar el privilegi d’ocupar un seient a l’ombra. No hi ha trofeus ni rànquings, no es compten les orelles -o la cua- tallades per un figura de l’escalafó taurí si no són les esquinçades per una banyegada fortuïta a un corredor sense reflexos i ara sense orella. Puntuals, una escrupolosa característica tradicional al món dels braus ben allunyada de la precisió ferroviària habitual o administrativa; tiren un coet i s’obre la porta del cortiol coincidint amb el senyal horari de Ràdio Nacional d’Espanya. La marea de corredors amb el cor esvalotat, cames ajudeu-me, esquiva la por freudiana carrer amunt. Uns minuts per treure el fetge per la boca i deixar-se atropellar per la riuada amb un diari caducat a la mà o -pitjor- per un animal banyut de proporcions paquidèrmiques mentre els atletes de la temeritat suen adrenalina pura.

L’afecció converteix Madrid en la ciutat dels toros de veres, posa la lupa en el brau protestant iradament així que un animal surt a la plaça amb el més lleu indici de coixesa atacat per una inoportuna rampa puntual. A Sevilla el focus són els toreros, els mestres del passi i del lluïment. A Pamplona, segurament per allò de la democratització popular de la festa nacional, no són tant exigents ni amb el braus ni amb els torejadors. Venen de contrastar el perill als encierros en les sessions matinals, de grapejar literalment la mercaderia. Per impressionar les graderies navarreses cal exposar-se i cridar molt l’atenció del respetable que està més per endrapar pantagruèlics entrepans amb excés de colesterol o interpretar música de xaranga sovint aliena als pasdobles toreros que pertocarien. Enguany ha fet fortuna la Chica Ye-Ye de la Conxa Velasco. La tragèdia empassant-se un berenar amb fondament o els concerts simfònics per a banda sense solfa de carrer s’imposen al tronío, al donaire i al garbo que marquen el ritual torero sense complements ordinaris més propis de la vulgaritat populatxera.

 Un tronío que no suporta comparacions entre el vestit que il·lumina les figures amb el dels corredors atrotinats que executen esforçats estiraments musculars per si de cas, que la desgracia no els enxampi freds i no els acabi refredant del tot malgrat la protecció del Sant amb la seva capa miraculosa. El donaire té quelcom d’estatuari, de quietud estàtica, actituds que no participen pas del bellugueig esverat dels que corren sense mètode ni bones maneres als encierros; en les últimes edicions és tendència, com es diu ara, fer-se una selfie a tocar dels esbufecs d’un toro. El garbo ve dibuixat per la capacitat de moure’s amb gràcia apamada, un ballet funerari dedicat a qui sacrificaran a cops d’espasa maldestra.

Uns i altres tenen en comú -un mèrit?- que s’exposen ben conscientment al perill amb gran risc. Un afer de banyes molt lleig en contra dels animalistes antitaurins que és encara més controvertit si hi afegim les connotacions de gènere que grinyolen per l’aclaparadora absència de dones corrent per fugir de l’escomesa. En l’essència formal hi deu haver l’exposició ostentosa del paquet testicular i una cueta adossada al clatell. Ja que res sembla casual ho deixo estar rumiant a quin costat porten recollit -adossat- el paquet a què al·ludíem els mestres de la tauromàquia. Per gallejar exposant-hi l’homenia s’ha de tenir, com deia l’avi entès, collons, un atribut ben masculí.

El mapa suat de la geografia humana.

 

En un mes ja s’han produït l’esborronadora xifra de 1.059 incendis -incloent-hi la vegetació urbana-, una xifra que representa més del doble que l’any passat. Aquest dimarts el protagonisme se l’ha emportat la comarca de la Segarra amb dues víctimes mortals i més de 5.500 hectàrees cremades. Torna el socarrimat ritual d’estiu repartint les culpes i cercant solucions ideals. Enguany, sense la contumaç sequera del últims anys, no preveiem pas aquest desastre tan greu que ens ha escomès agreujat per la vegetació exuberant. Els focs de la Segarra els atribueixen a la “sisena generació”, amb una potència energètica tan intensa que evaporen l’aigua quan se’ls intenta remullar. Han produït un núvol -l’anomenen pirocúmul- que va arribar als 19.000 metres d’altitud i va provocar ratxes de vent variables de fins a 125 Km/h. Les flames avançaven a 30 Km/h. Un infern literal reescalfat per les insòlites temperatures que rosteixen el país.

El conreu i la ramaderia tradicionals -artesanes- fa dècades que reposen als cementiris romàntics dels quals no hi ha constància que n’hagi ressuscitat cap exquisit cadàver dels que hi reposen en pau. Els panteons o els nínxols amb les esquelles i les aixades rovellades a la intempèrie, sense mans expertes i abnegades, pocs les vetllen per esterrossar la gleva o pasturar ramats de bestiar. Refer l’ecosistema pagès en el context actual és un somni que gosaria qualificar d’inviable. Ni els neorurals de l’enciam i de la cabra han pogut fer la viu-viu. El desastre i l’abandó és monumental perquè les petites tasques que la prevenció requereix no són rendibles, una obsolescència funcional difícilment recuperable de la qual ens lamentem quan apareix, foc rere foc, el llop en flames.

Ja fa dies que els homes del temps amb la potent capacitat i l’altaveu de què gaudeixen per crear opinió i acollonir l’audiència van enfilant les gràfiques amb els registres dels rècords de temperatura mai assolits fins aquests dies. Calor, humitat i xafogor als forns amb cèdula d’habitabilitat en què s’han convertit la gran majoria dels habitatges pensats i bastits amb materials i tècniques d’abans del canvi climàtic. Entestar-se a negar aquest desastre és cada vegada més una qüestió de fe. Les evidències dibuixen amb suor un mapa a les esquenes de la geografia humana sense dogmes en la roba de qui treballa a l’exterior o dels privilegiats que nomes hi passegen o fan turisme caminant asfixiats per les voreres cercant les ombres esveltes d’un semàfor.

Sofrim, doncs, una onada de calor amb temperatures anormalment altes durant un període prolongat. Els episodis d’aquest fenomen meteorològic són cada vegada més freqüents i intensos amb impactes significatius en la salut, el medi ambient i en la societat. Col·lectius com la gent gran, els infants i les persones amb malalties cròniques esdevenen el blanc preferit i més feble que han de ser objecte prioritari d’espais condicionats i de mesures específiques. Deixeu-los seure al transport púbic, refresqueu-los com geranis d’hivernacle i ventileu-los com delicades estores perses evitant l’exposició al sol en les hores centrals perquè són material massa sensible que es pot malmetre.

Caldrà adaptar-nos, millorar els aïllaments en edificis i crear espais de verdura urbana que redueixin l’impacte de la calor. Si fos possible i si encara hi som a temps hauríem de combatre l’esclafament global amb accions individuals tot reduint les emissions o estalviant aigua. Serem capaços de mitigar aquest fenomen? Un repte també global que demana urgentment respostes en prevenció -o de resignació- per protegir-nos a nosaltres mateixos i al planeta, un malalt a les unitats de cures intensives sense un pronòstic esperançador i amb mala cara.

Que aquest estiu ens sigui suportable!

 

Entranyables corruptes.

 

Les clavegueres polítiques sobreïxen esquitxant de ple els socialistes. La patacada, el mal d’orelles, causada pels enregistraments acabats de sortir a la llum, efectuats per un avantatjat deixeble d’en Villarejo, han esclatat de ple als morros d’en Pedro Sánchez. Personatges molt propers a ell de gran responsabilitat al partit s’han dedicat al pròsper art de la corrupció que, en aquest país, semblaria ben arrelat, gairebé estructural, com un dels pilars sense el qual la governança no pogués funcionar. Quin dolor no fa a alguns afiliats i simpatitzants -del partit que sigui- haver de sentir el retret de “tots són iguals” en les curses pel poder on alguns atletes professionals de la política fan trampes i manipulen els registres.

¿Des de quina preeminència ètica, quan l’afer surt a les portades informatives coincidint amb la campanya de recaptació d’impostos anual, es pot aclamar allò d’Hisenda som tots? Un eslògan lligat tradicionalment a favor de no defraudar les arques estatals. Com a ciutadans al marge de lluites intestines dels partits tenim aquesta obligació, jugar net amb les contribucions. L’altra gran responsabilitat és la de triar els polítics que ens han de governar per tal que gestionin bé les astronòmiques quantitats que cadascú -granets de sorra- aportem als impostos que s’haurien d’aprovar i distribuir a cada curs polític.

Qui oli remena, els dits se n’unta. La saviesa popular converteix allò que és atàvic i transversal en refrany. Pecats ancestrals que hem estat incapaços d’estroncar. Temptacions humanes congènites que alguns desenvolupen amb més o menys perícia. Una altra vegada ha tornat a succeir. “Lladres de saqueig, que ens posen la cova a casa i des d’ella ens governen”, cantava el grup valencià Al Tall. Ara, les ones radiofòniques van plenes d’aquet trio barroer de polítics mentre el socialisme creua els dits, que no esdevingui una coral polifònica nombrosa assajant la mateixa partitura.

Qui ostenta el poder per una moció de censura a un govern amb les mans molt oliades, no pot caure en el mateix pecat. No siguem negatius, però. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen atribuït com a representats i administradors del bé comú. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Són humans convençuts del seu paper que només passen factura perquè el món sense ells i la seva presumpta vocació de servei públic no aniria enlloc. És mereixen, al seu parer, el que han robat i molt més.

Deu ser molt difícil -gairebé impossible- estar al cas del simple servidor públic que s’emporta la grapadora o una capsa d’aspirines d’amagatotis cap a casa. N’ha dispensades tantes que creu que hi té dret, són els petits privilegis malentesos d’ocupar un lloc a l’administració similar al d’afavorir a coneguts o a familiars. Dinàmiques de l’endoll que propicien pràctiques endogàmiques ben contràries a la igualtat de condicions i d’oportunitats per accedir-hi. La cosa es magnifica quan te’n duus el camió de les fotocopiadores o una tona -no una capsa- d’analgèsics -a l’engròs- amb voluntat de revendre-ho al mercat dominical o als Encants. Quin enrenou, quina feinada, per això el millor és el sobre ben farcit de bitllets camuflat entre el pernil i l’ampolla de vi bo al lot nadalenc, més funcional i discret que no pas la mateixa mercaderia o servei en agraïment al favor assolit per una concessió amanyada. La responsabilitat de les grans empreses habitualment resta diluïda enmig del ressò periodístic o al marge de les sentències. Tornaran mai al lloc d’on no havien de sortir aquests diners?

Posar en marxa un partit polític és un procés encapçalat per un líder que va delegant funcions i responsabilitats entre un exercit nombrós de càrrecs de confiança amb suposada capacitat i eficiència per a desenvolupar-los. Els canvis de govern porten associats un ball de cadires i frustracions que acaben al metge de capçalera amb una depressió laboral i d’amor propi electoral que requereix medicació -ara sí, una aspirina, doctora!-. Al desplegament dels grans partits així que els toca manar, hi ha la selecció dels càrrecs de confiança per mèrits, empaties o parentiu ideològic. Alguns són grisos o incompetents, passen sense pena ni glòria, d’altres disputen amb el líder la seva condició, a aquets els delata l’escala de bombers com una motxilla adossada a l’esquena; d’altres, hi són per treure’n profit. Afortunadament la gran majoria -vull creure- de les persones que es dediquen a la política són honestes i compromeses. Quin mal no fa aquest escamot d’ovelles negres que pastura a l’ample comissions als prats verds de la corrupció.

La feina del polític no deu ser massa grata, sempre té una oposició entestada a dur la contrària, a criticar o no valorar res del que el govern de torn proposi i porti a terme. Cada formació política juga amb la seva samarreta, el seu color i el seu escut fent pilotades endavant, a vegades jugant brut o fotent-les al pal. Una dedicació que hauria de ser vocacional i més enllà de prémer un botó per votar als plens el que les directrius marquen sense treure un peu del carril establert. Les seus parlamentàries també compten amb una coral significativa d’extres que al marge de votar -en alguna ocasió l’erren, encara que sigui només al 50% del blanc o del negre, “a favor” o “en contra”. Aquets corifeus aparentment són el decorat humà, la majoria gairebé anònims de molts dels quals no hem sentit la seva veu en tot el mandat, que tenen el seu minut de glòria aplaudint les intervencions dels protagonistes o conreant l’aldarull, els crits, la rebequeria, els cops de peus i els insults, allò que a l’escola rural d’abans el mestre reprenia posant-nos de cara la paret amb els braços en creu amb un feix de butlletins oficials a les mans.

El prestigi de la classe política viu un dels pitjors moments des que es va recuperar la democràcia. Els disbarats que hem vist, els excessos de tota mena lligats a la impunitat en molts dels casos han fet que difícilment trobem una criatura que es decanti per esdevenir polític quan sigui gran. Abans es deleixen per ser influencers, tertulians o futbolistes malgrat els avantatges -res a veure amb una hipoteca, per exemple- que comporta el finançament dels partits per als bancs que n’han condonat els deutes sense cap mena de repercussió. Un homenatge a la sinceritat de Jesús Gil y Gil, un referent exemplar que afirmava sense embuts que pensava enriquir-se fent d'alcalde de Marbella i, malgrat que ho va fer amb tota mena de tripijocs fraudulents, elecció rere elecció va ser revalidat per l'electorat. 

Quin contrast amb la imatge que projectaven aquells “senyors” diputats de la encara democràcia amb bolquers que parlaven amb propietat i se les tenien amb estil, el propi d’un parlament, sense insults ni estirabots grollers o ordinaris excessius. Com ha canviat el manual de correcció des que l’Aznar va treure el cap en seu parlamentària per derrotar en Felipe González. Llavors la dreta va recuperar iniciativa -i maneres- arraconant el temor i la prevenció pels lligams massa propers a un passat immediat. Amb aquell “foti el camp, Sr. González”, es va començar a obrir tímidament la veda a les formes que avui fan fortuna amplificades a crits. Són tendències -com els pantalons acampanats o les samarretes imperi- que irradien molts parlaments al món amb una baixada alarmant del to en la cortesia, l’educació i el tarannà de no pocs líders mundials. El populisme postdemocràtic ha tirat pel dret sense metàfores ni filigranes formals.

 

La tècnica de l’estruç.

 

A la literatura per a la canalla ha aparegut una nova versió política de la Ventafocs que perd la carrossa, el vestit, una sabata i el sentit comú així que no torna abans de la mitjanit al palau on habita i als dominis de la seva governança ben assortits de fonts que ragen cervesa freda i regalada als quatre punts cardinals. Una meritòria bruixota experta en els jocs de mans de prop amb un punt de trilera ja que endevinar on està situada la peça manipulable -la intenció veritable- és dificultós, abans però ens mareja en la confusió dels gestos i dels discursos que no són sota del cubilet que ens pensàvem. En aquesta festa major de la política autonòmica abans del solstici d’estiu s’ha instal·lat la fira -de les vanitats- on hi ha una paradeta de tir als catalans, si l’encertes, et pot tocar una Xochona vestida de pubilla. A la del costat pots treure un Perro Sánchez amb ulleres d’aviador si tens la fortuna de pescar amb certa destresa tres aneguets fugissers de plàstic. Carrer enllà, una xurreria regentada per un expert en lleis i sentències tan recargolades com els bunyols que mercadeja.

Tenim el món de celebració, festiu i esplèndid. No estalvia despeses ni mira prim en armament, la versió mortífera d’uns jocs d’artifici que il·luminen el cel no d’admiració sinó de terror. Rússia i Ucraïna viuen una demostració permanent de la pirotècnia més letal mentre no s’albira el final de les hostilitats. Parlar de pau n’accelera l’esbojarrament tot disparant-ne la intensitat. Ofrenes als déus de la guerra posposant el final mentre els soldats no es distreuen pescant peixos de colors sinó jugant a la ruleta russa amb bales i bombes perdulàries. La cantant barbuda, l’aixecador de peses falses i el domador d’esperances frustrades distreuen la població quan aquesta es contempla la disbauxa celestial amb prevenció i molta por.

A la fira mundial que no està per cremar a les fogueres del proper solstici els mals aires que bufen, no hi podia faltar un bon túnel dels horrors, un passatge de la por com cal. La franja de Gaza excel·leix per la seva espectacularitat i magnitud. Quilòmetres d’abominació s’empassen famílies senceres amb les criatures que han estat engolides a la força previ ensinistrament macabre amb fam, set, epidèmies i passar-les molt magres fins l’horrible pretès o programat anihilament. El decorat de la guerra i el paisatge humà de civils exasperats que ens deixen veure fa mal als ulls i a l’ànima.

Un còctel sense glaçons, una gasosa esbravada, un espectable geopolític al caire del desastre si no fos pel director del circ que imposa seny i contenció. L’heu encertat, efectivament, és el rei de l’espectacle qui dirigeix des de Washington -o las Vegas- aquesta orquestrina festiva i alegroia mentre els pallassos tristos desfilen pretesament còmics amb sabatots de fer riure per la pista. Aquest personatge, foragitat d’un circ itinerant de poble, s’ha erigit en el gran pallasso cara blanca que lidera la tropa de pallassos matussers, ignorants i babaus que li tenen devoció. Escoltar els seus acudits i contemplar-lo arrencaria un somriure si no fos per les conseqüències dels estirabots que signa generosament amb grandiloqüència i gran magnanimitat amb el retolador hiperbòlic amb què escriuen -o dibuixen- disbarats els comediants del somriure per a infants que encara no han après a llegir.

Per salut mental, ho deixo estar aquí per no caure en emprenyades rampelludes que ens depassen. Per no patir un atac d’impotència dels que ens descol·loquen podríem tancar els ulls, tapar-nos les orelles tot ajornant la temptació de cosir-nos la boca -que tot pot arribar: que ens la tapiïn- conreant la tècnica de l’estruç, amagar la testa, enterrar-la, per protegir-nos de la radioactivitat ambiental que contamina massa àmbits. Excessius fronts oberts amb massa bestieses, odi i massa guerra. Podem, com l’estruç, enterrar el cap sense ser conscients que continuem sent el blanc encara més fàcil dels despropòsits, als quals s’ha obert la veda exposats a la intempèrie -amb el cul a l’aire- en un món de mones i sense veure-les a venir.

Vist el panorama, mentre el foc de Sant Joan no el socarrimi, he determinat que en aquesta fira no hi compraré crispetes, ni pomes caramel·litzades ni tampoc cotó fluix de sucre.