Gestos!

No fa massa m'han regalat un llibre petitó, dels que es llegeixen d'una tirada al rodalies. Té aspecte de breviari, ben editat en paper de qualitat –com solien el llibres abans que els envaséssim al buit en pantalles incandescents-. Especifica que es tracta de paper cent per cent de boscos ben gestionats. Només caldria afegir que és una obra sostenible perquè un percentatge –simbòlic- s'assigna a replantar plançons destinats a nodrir la decadent indústria de la cel·lulosa. Un llibret de full blanc mat amb textura artesanal lleument rasposa. De les mides d'aquelles novel·letes de vaquers i bandolers que gaudien de tant d'èxit a la dècada dels seixanta i durant els primers setanta del segle passat. Eren formats que gairebé es podien amagar al palmell de la mà, a l'infern d'una sotana o es passejaven discretament i sense massa nosa a les butxaques posteriors d'uns texans tot escarnint el protagonista, un polsinós sheriff foraster que encaterinava la rossa del bar.

L'obra es titula L'art de callar, de Joseph Antoine Toussaint Dinouart, reconegut als aparadors dels llibreters com l'abat Dinouart. Un autor del segle XVIII, prolífic escriptor de temes diversos amb predilecció pel món de les dones. Le triomphe du sexe li va acabar costant l'excomunió. Una condemna, ad vitam aeternam, motiu pel qual va redactar, dedueixo, aquest art del restar muts i la gàbia.

La fúria per parlar i per escriure sobre "religió" –ho escriu al segle XVIII- i sobre el govern és com una malaltia epidèmica. Tant els ignorants, afirma, com els filòsofs del dia –potser hauríem de traduir tertulians- han caigut en una mena de deliri. Es pregunta quin altre nom podem donar a aquestes obres amb què ens emboirem, de les quals en són proscrites la veritat i el raonament. Només contenen sarcasmes, burles i contes més o menys escandalosos. Aquestes llicències ens han menat a un punt que hom no pot passar per enginyós, per filòsof, si no es parla o s'escriu –m'aplico la recepta- contra la religió, els costums i el govern.  

Cal, doncs, contenir la llengua i sotmetre la ploma –el ratolí i la tecla també-. Ve a concloure que per a l'home assenyat el silenci s'ha de tornar indispensable per tal de conservar el respecte per la religió i de procurar a l'Estat ciutadans fidels, discrets i virtuosos. Tota una contradicció cridanera lloant la quietud des del discurs loquaç. Cal reconèixer, però, la força impactant del títol. Callar, saber escoltar, abstenir-se d'emetre un judici inoportú és, efectivament, un art difícil de conrear, i escàs, que acostumen a practicar els prudents i alguns savis.

Aquest peculiar autor ens anticipa els fonaments de la comunicació no verbal. Allò que som capaços de transmetre sense articular paraula amb la gesticulació que acompanya els silencis prudents, artificiosos, complaents, burletes, intel·ligents, estúpids, aprovatoris, de menyspreu i, també, el silenci polític.

N'hi ha d'artificiosos que abelleixen els esperits minvants, de desconfiança o de revenja que es dediquen a sorprendre inoportunament. La floreta suau dels complaents ben diferent dels que s'expressen amb silencis burletes i punyents. Els intel·ligents amarats per la passió viva en l'alegria, l'amor, la còlera i l'esperança que causen més impressió per la remor sense soroll de l'ànima que no pas pels mots inútils –perquè fan curt- que els poden acompanyar; la paraula, en aquest cas, només els afebleix. Ben lluny del silenci estúpid.

Mereix un punt i a part el silenci polític. No voldria pas caure en la pedra que combat l'abat Dinouart, d'escriure contra el govern. El practiquen homes prudents que es reserven i es comporten amb circumspecció, que mai s'obren del tot, que no acostumen a dir sense embuts el que pensen, que no sempre poden explicar la seva conducta i els seus designis; que, sense trair el dret a la veritat, sovint no poden respondre clarament per no deixar-se descobrir. Aquest mutisme pragmàtic el podríem  acabar adscrivint al subconjunt dels artificiosos.

Em pregunto què en restarà i què haurà impactat més de la celebrada i mediàtica compareixença política del banquer amb tramoia de sabata de fa just uns dies. Romandrà el discurs o l'amenaça? El gest d'espardenya, semiòticament pudent, crec que ha estat molt més eficaç i visual que no pas l'eixelebrada duresa arrauxada de la paraula.

Tot plegat es tracta de posats, cares i carotes. Una sintaxi d'ulls amb morfologies de celles i expressions que diuen més que una boca o un llibre oberts. Es tracta dels gestos!

AmojaMar

(A los pescadores gallegos. Un pasacalle fastuoso para marineros desahuciados. Noviembre 2002)

            Un chapoteo pastoso y sordo de olas venía cargado de malos augurios. Se miró las manos de marino curtido. Eran cartas de navegar rajadas, palas de remo resquebrajadas y ásperas como las lonas de la barca del viejo. Cerró los ojos por no delatar la tristeza. Apretó los dientes para no gritar… Y sujetó los puños para no arremeter.

Una gaviota atrapada era el testigo exánime del momento. El pájaro marinero estaba macerándose en vida y el olor era el del mismo infierno. Las olas venían calladas, sin alegría. Espesas y sin la arrogancia del azul vida que siempre habían tenido. El mar era la panza de un rugoso cetáceo gigante que respiraba asmático. Agua ajada de piel de elefante enfermizo. Hedor, muerte y rabia. No podía ser, aquello era una pesadilla.

Porque en las noches de mal dormir su peor congoja era que se asfixiaba en el océano y era pasto de los congrios o de las nécoras. Un agujero en la quilla y en un instante la salazón licuada del mar le amojamaba en salmuera para la eternidad. Se despertaba abotargado con las pupilas yodadas y la razón plagadita de algas trepadoras. Helechos marinos que ascendían triunfales por las patas del camastro. Horroroso.

De todos conocido cómo flotaban y cómo venían de maltrechos los cadáveres que el mar en masculino arroja a la costa. Acorchados y rellenos de centollos carnívoros que se entretenían en conciertos para costillar mondo y lirondo. Y los más que traían las calaveras con las cuencas deshabitadas y el pelo enredado entre rollizos camarones. Esas eran infantiles desazones…

Contaba el abuelo, que en gloria esté, que él en persona a golpes de remo se las vio con un pulpo que era capaz de estrujar la barca y llevarla a los reinos sumergidos del dios Neptuno con vela, palo mayor y aparejos… Todo, él incluido con su caja de anzuelos para el arte del palangre.

¡Ah, el mar! A la mar no hay quien la pueda, hijo. Y dicho esto repetía una y otra vez la historia del pulpo gigante y el remo. A veces se le olvidaban detalles y otras se permitía cambiarle algunos pormenores. Según el día y el público. Lo invariable era la envergadura terrible del cefalópodo, que en llegando a la descripción de semejante monstruo de las profundidades abría los brazos y respiraba hondo, como un enorme pez luna, un cachalote de los grandes o más, según.

Era un chapoteo pastoso de textura viscosa. Un mar fétido como las entrañas podridas de los muertos que arrima a los acantilados. Un mar tullido, inerte que topaba a cabezazos opacos en el litoral rocoso. Un mar que ya no era mar.

Se regodeaba el viejo, entre el aguardiente y la manera de caminar a tumbos, tal que aún estaba al timón de la barca, dando bandazos locuaces propicios para provocar pesadillas a las criaturas. Audiencia ávida de pulpo gigante con grelos. Y el abuelo no tenía empacho en exagerar. Metros y metros de tentáculos, que si a uno de ellos se le antojaba –el abuelo desplegaba los brazos y subía el tono de voz ,- impedía la pesca por la ría. ¡Qué miedo! Y los rapaces hechos un ovillo se apretujaban por si se abría súbitamente la puerta de la taberna y aparecía semejante alimaña con sus brazos infinitos de ventosas como platos.

Porque el mar era vida, era misterio, era el azul irisado, eran gaviotas y, por encima de todo, su trabajo y el medio de subsistencia desde que se perdía la memoria en los tiempos de los pulpos gigantes del abuelo. La madre mar en femenino que cobijaba, rugía y, a veces, engullía a sus hijos, un tributo que invariablemente se cobraba sembrando de viudas el litoral. Costa de la muerte o fin del mundo. Lo mismo da.

Un chapoteo triste, de canción para el olvido. De nota fúnebre. Tenía un nudo en la garganta, un tapón que contenía toda la rabia. Sólo impotencia porque los hombres no lloran. O eso decían. Las piernas le rilaban y no acertó a gritar, emitió una especie de quejido hondo que el puto chapoteo integró en el crepúsculo del día. Decorado para el ocaso.

Se sentó en la piedra del abuelo, desde donde jugaban a adivinar los destinos de los buques con rumbo a América. El abuelo le tomaba el pelo con que si entornaba los párpados podría vislumbrar los pañuelos de los que se marchaban. Sacudidas blancas de morriña ondeando en el horizonte aventurero.

Donde se acaba la tierra, el mundo, al filo del océano. Allí donde un precipicio cae en picado y existe un corte a cincel, hay –decían, ya no el abuelo sino el maestro- un formidable hoyo habitado por atlantes y monstruos de peor calaña que los pulpos desmesurados. Recto por donde se pone el sol –y el atardecer está siendo gélido y otoñal- existe el infierno de los piratas lisiados y marineros en pecado, el lugar a donde van a parar los cadáveres que el océano no devuelve. Un bache abrupto en la línea del horizonte por el que se despeñaban los osados exploradores de tierras nuevas. Sostienen que hay un continente bajo el mar con los peores martirios y las mayores penitencias que se puedan relatar. Tierra de nadie que no conoce de purgatorios donde las liturgias no sirven y a la cual las meigas no tienen acceso. Un lugar habitado por todas las naves que la furia machorra de la tempestad se ha tragado.

Pero la corriente venía escoltada por un chapoteo pastoso y sordo de olas cabezonas cargadas de viles augurios nunca vistos.

Todo un negro cortejo fúnebre. 

 Non esquecemos. Non á impunidade. Mareas negras Nunca Máis.

Tancar la paradeta

-Dóna'm un altaveu i mouré el món! –ha rectificat l'Arquimedes. És tan potent l'opinió, poder crear criteri i tendència, que la informació esdevé un dels tresors més preuats -i eficaç- en la lluita titànica pel control del poder a través de les metàfores. Perquè n'hi ha de tota mena: de poètiques, de visuals, de tertúlia, de mentida i de plàstic. El conreu de la metàfora és, doncs, variat, esplèndid i agraït.

Els anglosaxons en diuen mass media, de la gestió de la informació de masses o de la multitud, com preferiu. Es tracta de l'estratègia subtil o pel broc gros –com vulgueu- d'allò que arriba a qui dipositarà, un dia no gaire llunyà, el preuat vot en una urna. Crear mentalitat, incidir en l'actitud o posar de moda una manera de viure, tant en el fons com en la forma. Que l'embolcall també hi contribueix, a la causa.

Per això es fa estrany assistir al funeral d'un mitjà que és el mirall –o l'espantall- de les facècies, grandeses, discursos i arguments del poder que el controla. Una eina electoral permanent que és cara, però que ofereix resultats si es fa servir amb cura, eficiència i amb bons professionals.

La Ràdio Televisió Valenciana, RTVV, tanca portes. Abaixa la persiana de la paradeta. Assistim a la crònica d'una mort anunciada en les audiències i fulminant a causa d'un expedient nyap de regulació d'ocupació. Els plasmes pampalluguegen i les ràdios tartamudegen. Els treballadors haurien de ser readmesos si no fos perquè la factoria de somnis i d'esplendors plega. Vint-i-quatre anys d'emissió. Mil sis-centes persones afectades.

Al País Valencià, la Comunitat Valenciana, o a la regió llevantina, semblaria que li ha tocat d'exercir el dissortat paper honorífic de convertir-se en un laboratori d'assaig per a despropòsits dels que podem emmarcar a l'aparador dels desastres amb el beneplàcit de les majories absolutes. Fastuós! Com per escriure un manual de males pràctiques dedicat als que hauran d'entomar aquests llegats. Penso en el president actual de la comunitat, és dels governants que no parla d'herències ni de malbarataments. Com si el xàfec, amb el que cau, no anés amb ells. Ho deu haver llegit al llibre d'estil del Mariano. Efectivament, diluvia. Hi ha dirigents amb responsabilitats que és limiten a obrir el paraigües, tancar la boca i oblidar-se dels esquitxos.

Deu ser que la vida és una Tómbola! I per això no han estat agraciats, els treballadors de la RTVV concretament, ni amb una nina txotxona ni amb un trist perro piloto. Professionals amarats per tempestes reincidents que ara el govern eixuga a cops de decret llei sense arguments. Teníeu raó i us l'han donada, però ara nosaltres tanquem. I per com evolucionen les honres fúnebres no sembla pas que s'albiri en l'horitzó immediat un senyor Bachs, vestit de faller, disposat a reobrir el negoci. Al contrari, per les rodalies de la Castellana, la Tv de l'Esperança –no confondre amb el telèfon- ja es contemplen les barbes del veí en remull i temen que la dèria en taca d'oli s'estengui com una grip de tardor que pot afectar els telenotícies provincians.

Ebre amunt –similar a l'AVE que ha trigat una eternitat a arribar- esperem que aquest brot gripal sigui quelcom estacional del tot puntual, sense més estralls ni efectes secundaris. Ja es veurà. Ens hauria de consolar i tranquil·litzar l'aferrissada i formidable barrera profilàctica que s'ha exercit en matèria d'ones hertzianes. Pel bé de la salut pública dels nostres mitjans cal preveure que la conjura a cops d'escombra contra TV3, així que irradiava les valls del Túria, ens haurà protegit, alhora, dels virus que assoten els mitjans de comunicació valencians.

Proposaria, quan s'apaguin malauradament els focus, una carta d'ajust per a Canal 9 ben optimista i esperançadora. Poden reeditar l'exitosa notícia protagonitzada per la Sra. Rita Barberà i el Sr. Camps cavalcant un Ferrari descapotable fent tombs infinits a les pistes de l'aeroport de Castelló. Saluden i somriuen enfocats ben objectivament pel cantó més fotogènic de la vida. Satisfets i orgullosos en el repte d'ofrenar noves glòries a Espanya.

Tómbola!

Tardor

De cop, enguany d'una revolada, els déus tocatardans de la tramuntana s'han decidit. Vents del nord enllà recuperen el seny i ens porten les temperatures que pertoquen. Ens abandona la xafogor que predeien els profetes alarmistes del presumpte canvi climàtic. S'imposa la samarreta. Ara sí!

I Tardor ens bressola pansint fulles i atonyinant verdura. Fruita seca al calendari dels novembres. Gastronomies de castanya eixuta i de moniato molsut. Menges farinoses que s'han d'endolcir amb mans expertes per vestir-les de panellet endiumenjat. Perduren, no es malmetem i històricament han estat ofrenes per a difunts i divinitats farcides de calories i d'agraïment. Bona castanyada! 

Dies de baixa tensió. De molles fluixes i foscor. Tardor és mandrosa, costeruda. És dama de sang freda vestida d'argila. Senyora de l'enyor amb un regust a terra aspra propiciant que s'hi celebri la diada dels morts. Va estar en Bonifaci IV que santificà el Panteó de Roma instaurant una missa solemne en honor dels avantpassats i un pelegrinatge als cementiris. Una festa pagana més reconvertida a la litúrgia cristiana.

Si a la jubilació ens beatificaren, el dia de l'enterrament ens santificaran. Compte! Als sepelis també hi assisteixen els enemics! Ni que sigui per constatar que no ressuscitem al tercer dia. Per això la diada de Tots Sants té un caràcter més íntim, casolà, tot recordant i honrant aquells que realment ens importen.

Més que a resar, que també, es tracta de reviure amb afecte. –Us trobem a faltar –alguns murmurem declinant oracions de collita pròpia. Em deia l'avi –Hi ha una edat en la qual en coneixes més a dins que a fora–. Acostumava a fer un tomb pel cementiri, a visitar sovint aquells que ja no hi eren, els absents a les taules del cafè. Ara se les deuen tenir amb els éssers celestials en una partida a cartes amb els arcans de la mort com un trumfo a la màniga.

On sou ara? Em podeu sentir? Tanta incertesa esborronadora aclapara. I si no existís res? Per si de cas, sovint practicant el sarcasme negre, afirmo que la meva reencarnació –una opció metafísica de les més reeixides- serà en un gos que és l'enveja de tots els deprimits de la comarca. Ben cuidat, pentinat de perruqueria per a quissos, a dieta permanent i amb cita prèvia al veterinari. Que li faig requeriments, a l'amo, i l'observo atentament per esbrinar si el tracte en públic és el mateix que en la intimitat.

Malgrat tot, com que per ara no hi ha resposta certa, em vull aferrar al més plausible. El cel ha de ser, per força, els pensaments, les flors, els rituals, cada vegada que recites a la manera budista allò de "al cel sia" o que "déu us mantingui en la seva glòria". El cel és la capacitat de fer present una absència. Ja que al no-res descarnat se'l conjura amb el gest còmplice, amb l'alè de la memòria. I allí on sigui que reposen aquells qui ens estimàvem i vam estimar, han de sentir una alenada càlida i l'escalf de la gratitud. Segurament, i només d'aquesta manera, podem pagar la penitència pels silencis, allò que no els vam dir quan podíem.

-No és el que sembla, amor!

El desamor és un tema universal. Entre la mort i l'amor hi ha tot un ventall d'harmònics i registres que ens permeten teixir les trames més sorprenents i inversemblants. Sovint, es tracta d'una veritat incontestable, la realitat supera els serials, les novel·les negres, les òperes i la cançó lleugera –com es deia als seixanta-. Hi ha situacions viscudes que no suportarien, per exagerades o extravagants, l'argument d'una telenovel·la en horari de migdiada. Qui s'ho creuria? Però és cert!

En aquest context -de rabiosa actualitat- l'amor i el desamor transiten pels nous canals de les xarxes socials. Una evolució de vertigen que ha esborrat allò que ens semblava el súmmum, els missatges de mòbil, els de text anomenats sms. Després va arrasar el Facebook. I ara, des de fa pocs anys, s'emporta la palma el WhatsApp. Amb aquest col·loquialisme anglosaxó designem la comunicació instantània per excel·lència.

Si el telèfon, aquell aparell negre amb closca de lepidòpter gegantí, meravellava els nostres avis, què manifestarien de les possibilitats actuals. Hem ultrapassat totes les expectatives, menys les que estan per venir. Més relacionats que mai. Més propers i connectats. Però, què dir en aquesta immediatesa frustrant. Als ascensors parlem del temps i a les barres dels bars de futbol. Quina serà la conversa estàndard que en sortirà d'aquesta nova situació?

Aquest WhatsApp, un joc enginyós de paraules que ens interroga, "què passa?", segurament inspirat en aquell "què et passa pel cap" del cosí germà gran, el Facebook, ens ha convertit en addictes –encara més- de la pantalla fluorescent de l'andròmina. Una dependència repelada que viu òrfena de la cosa epidèrmica en l'acte de la comunicació com ens l'havien ensenyat.

El Twitter, per l'economia i l'estalvi de grafies, en un congrés d'acudits cibernètics seria un invent de catalans garrepes. És un allau de titulars més o menys enginyosos, més o menys suats. Com aquelles notes breus arrugades que llençàvem als companys de pupitre mentre el mestre gargotejava la pissarra. La informació metrallada aclaparadorament sense entrar en matisos no té temps perquè caduca així que l'hem emès i una altra boleta impacient ens impacta al clatell. Algunes piulades tenen quelcom d'aquelles pilotetes o grans d'arròs propulsats amb la sarbatana traïdora d'un bolígraf sense mina.

El WhatsApp, mentre no el destroni cap aplicació amb algun plus més, és el rei de les xarxes. El de la piuladissa, que semblaria més propi d'aloses shakespearianes i de Romeus i Julietes endollats, no ha triomfat en aquest vessant. Potser fa curt per insistir en el llenguatge de les emocions cursis i reiterades. Diguem que no dóna la talla per a l'amor ni per a la seducció, la precocitat expansiva de les efusions repetitives no hi caben físicament.

El nostre protagonista, el rei del missatge, és més personal. L'amor en majúscules no és un titular sinó un procediment, un ritual meravellós amb quelcom d'ornitològic. De saltiró de cardina en un teclat excessivament minúscul i subtil. Un colom missatger que ha evolucionat a marcapassos emocional en el mode vibració. Podem viure amatents i angoixadament expectants a un batec que ens porti noves. I d'amagatotis, fent veure que consultem el radar meteorològic, patim un atac de desencís quan el missatge només és l'oferta del supermercat pakistanès de la cantonada.

Aquests dies, al WhatsApp, l'han assegut al banc dels culpables. L'acusen de ser l'eina del crim. La prova material. Com una pistola que fumeja, un ganivet ensangonat, una taca de pintallavis recent, un pèl llarg i ros o una arracada sense aparellar encara calenta al seient de l'acompanyant. Compte amb les evidències i els indicis! Que l'ètica de la infidelitat també té principis i no hauríem de repetir allò tan poc escaient –No és el que sembla, carinyo! –perquè ens han enxampat amb el mòbil encès i amb cara de babaus.

Potser és perquè l'eina del crim –presumpte mentre no hi hagi més proves concloents- ha entrat al sagrat temple de la convivència domèstica i conjugal; com si l'amant/a es materialitzés a l'hora del cafè. Ja no es tracta d'un amor platònic i melós, sinó d'un amor a piles o amb bateria. D'alt voltatge.

Els advocats defensors de l'aplicació al·leguen faltes d'ortografia, icones universals que no diuen gran cosa o arxius impersonals amb acudits i fotos curioses. És la defensa de la ambigüitat comunicativa, com en la interpretació de les lleis orgàniques, la que ens pot salvar de la patacada. Precisament els missatges i piulades que no diuen res són tocs impersonals que afalaguen l'amor propi de qui no es comunica primer. Un altre codi universal que continua vigent malgrat la immediatesa. Qui dispara abans? Ha tornat la llei del llunyà oest amb tot d'indis rondant pel menjador.

Diuen que trenta milions de parelles –milió més, milió menys- s'han separat a causa d'aquest esgarriacries amb tecles virtuals. La gelosia i el desamor tenen indicadors de procés. Saber que has obert i manipulat la cosa i no has contestat a un missatge que t'he enviat, pot ser tan dur com defugir una mirada, rebutjar una manyaga o ignorar un requeriment. Perquè els amants que s'estimen i s'importen de veres tenen, alhora, el dit veloç i el mòbil vibrant.

-No és el que sembla, amor!

Capitana de la tropa aragonesa

L'albada tardorenca desperta carregada de cerimònies on predomina el lorquià verd guàrdia civil. La diada hispana de la raça marca festiva el pas -Visca el rei! -que s'ho contempla en diferit. I la Pilarica, Ebre enllà on el riu guarda silenci, no vol ser francesa, que es proclama capitana de la tropa aragonesa.

Plaça Catalunya s'omple de banderes. Alícia Sánchez Camacho, la passionària del PPC, levitant com un globus aerostàtic, anuncia que el poble català ha trencat la barrera de la por manifestant-se orgullós de ser espanyol. La majoritària Catalunya silenciosa avui ha pres la paraula i ha conquerit els espais. Multituds multitudinàries haurien col·lapsat la comtal Barcelona –tota- i Catalunya –sencera- menys la part que frontereja amb la dissidència. Finalment, la gentada, acomboiats i emparats per aquella gernació que es va abstenir a la via catalana, ha proclamat l'estat de benaurança d'estimar Catalunya i Espanya alhora. Lletra i música per a un bolero i no tornar-s'hi boig. 

La via catalana, però, fa l'efecte que guanyaria per golejada a la lliga de les manifestacions que darrerament es fan i es desfan. Els estadístics viuen immersos en el repte professional d'esbrinar si els aplegats han estat tots catalans, dels que hi viuen i hi treballen.

M'he creuat al carrer de casa amb un manifestant que onejava una bandera multiús i amb un cor tripartit -com descriu el cantant- entre Espanya, Catalunya i Europa. Som catalans, som espanyols. Sóc un truà, sóc un senyor refila un altre canari flauta. Enlloc he vist un som espanyols, som catalans, que l'ordre dels factors –segons l'aritmètica de l'Esperança Aguirre- sí alteraria el producte.

Les banderes nacionals d'Espanya, a les façanes urbanes, es podien comptar i tampoc semblaria que superessin en nombre a les estelades que perduren i es marceixen entre els geranis a les balconades barcelonines. Banderes i senyeres cromàticament agermanades conviuen afectades per una epidèmia de daltonisme ideològic amb les franges retallades.

Per què no provem a fer-ne un recompte seriós amb urnes i oblidem les estadístiques de l'aproximació interessada? Mai el metre quadrat no urbanitzat s'ha mesurat a pams tan arbitràriament.

Hi ha també a la ciutat un entreacte del mateix cicle dramàtic. Escenografia diferent i bambolines nostàlgiques. Una bona escudella amb brou de gallina preconstitucional que volava baix i escatainava a les rodalies de Sants. Els ultres radicals i feixistes exigint de poder-se manifestar apel·lant a un dret d'expressió que fóra el primer que ens trencarien: la boca, el pensament i l'opinió dels que no entonen les seves ensucrades melodies –Mas, cámara de gas!-.

Que visquin, però, la llibertat d'expressió i el dret de manifestació!

             

Terratrèmols de butxaca

Els terratrèmols que han sacsejat la meva existència han estat anecdòtics i, per sort, febles. Com tothom n'he patit també d'altres menes. D'emocionals. Dels que et descol·loquen una temporada. Dels que et fan qüestionar els fonaments que en teoria no haurien de fimbrar. Són moviments sobtats i imprevisibles que trontollegen allò que fèiem inamovible. També existeixen els tsunamis, una mena de terratrèmols amb molta fúria humida i desgraciadament d'actualitat.

De petit, per viure en una zona sensible a la cosa sísmica, sovintejaven aquestes batzegades sobtades i traïdores, gairebé sempre de nit. Llavors algú, per pacificar les criatures, argumentava que es tractava d'una vaca o d'una euga que s'hauria deslligat a la cort i envestia les parets de l'estable. L'any 1428 n'hi va haver un de pronòstic que desballestà poblacions i monestirs romànics al Ripollès. Tothom en parla com el terratrèmol, una singularitat que perdura en el record per com de ferotge i de devastador va fuetejar la contrada.

Els terratrèmols, els lleus que he viscut, els he percebut de dues maneres. Potser n'hi ha d'altres manifestacions diverses. Un és com si el terra que trepitges es desplacés, es torna tou com en una escenografia daliniana. La sensació és de ninot que mai cau, una mena d'oscil·lació vertiginosa que ens trenca els esquemes gravitatoris. M'hauré marejat, et preguntes. La segona versió, ben diferent, és com si de sobte davallessis un esglaó més del compte. Una sacsejada sorollosa, de cadenes infernals. Aquest és més perceptible i menys subtil que el primer. Com si els prestatges, els mobles i la terra, tota, patís singlot. Realment aquest fenomen encongeix l'esperit. Afines uns sentits que acaben per obsedir i comprometre l'equilibri. És la por a les forces de la natura que ens depassen. Tan irracionals com els rituals amb què les preteníem conjurar.

Tornen a les primeres pàgines dels mitjans. Microsismes, els han batejat. Un intent de convertir-los en miniatura, com terratrèmols de butxaca. Poca cosa, orgasmes teutònics d'estar per casa que l'escorça de la terra s'empesca quan s'avorreix o els homes la burxen.

El pecat sol ser a causa del forat. Ben cert. Una cavitat sota el mar convertida en magatzem de gas. El geni de la humanitat arriba a cotes cada vegada més elevades d'eficiència subtil en la destrucció del planeta. Dominem allò que toquem. Ho sotmetem als interessos i a les necessitats amb què el progrés ens ha anat embrancant sense solució de fer-nos enrere. Qui renuncia a les energies per brutes i perverses que siguin? Podem imaginar-nos un hivern d'implacable onada siberiana sense gas.

Ens recordem de Santa Bàrbara quan llampega. I aquests dies la remor somorta s'escampa costa enllà des de l'epicentre –ara sí ho reconeixen- d'una plataforma enmig del mar. Els previsibles microterratrèmols d'assentament expansiu neguitegen i no deixen dormir els veïns de les Terres de l'Ebre. Els gossos udolen i els peixos han tocat el dos, confirmen els pescadors. Els animals tenen sensors que els permeten ensumar el perill.

Un geòleg de pagès autodidacte medita i s'empesca teories que aquests dies li donen la raó. M'explica, així que té ocasió i jo m'hi aturo a fer-ne un de paper i companyia, que aquest món ja no té remei. Ho hem malbaratat tot, l'aigua, l'aire, els boscos... Practica una filosofia apocalíptica que els ecologistes fonamentalistes, al seu costat, són uns escolanets.

Segons aquest savi la terra és rodona com un globus –ell en diu bufa-. Amb les mans simula el globus terraqui. Me'l fa imaginar ple d'aigua i es pregunta quins forats gegants no hi deu haver a les estripes de la terra. Si el petroli, el carbó i tot allò que extraiem del subsòl no es torna a omplir, els inferns han de ser balmes i caus cada vegada més immensos i amb més dimonis. Arribats a aquest punt, recupera el símil de la bufa i la presenta arrugada amb fissures i amb la rodonesa compromesa. I per això, segons ell, als països rics en petroli, algun dia la natura els farà pagar aquest espoli. Conclou la reflexió sustentant que els terratrèmols i les onades gegants són el resultat d'aquest mar xarbotat omplint els buits causats per les explotacions.

La plataforma i el magatzem de gas l'avalen. Quelcom que avui ha confirmat el ministre d'indústria admetent-ne la relació directa i causal. Què farem i quines mesures emprendrà el govern. Aturarà el projecte? Iniciarà un llarg i feixuc estudi mentre la trontolladissa no cessa o no arriba una patacada contundent?

Jo proposo una estratègia documentada i efectiva que avui s'ha reiterat al Japó. Un gest heroic del president Rajoy –emulant en Fraga- viatjant a la ciutat on va petar la central nuclear a causa del tsunami. No hi ha constància gràfica, però, que s'hagi submergit en les fredes aigües nipones amb un banyador anys seixanta model bombatxo.

Aquesta exhibició la té pendent prop de les aigües on desguassa l'Ebre. Ens tranquil·litzaria molt!

Un mar color sardina

El trajecte de Barcelona a Mataró té un punt ferroviari d'històric que va esberlar les poblacions marineres amb un cop de destral sense misericòrdia. És el peatge pel progrés capdavanter. Aquelles vies amb trens lents que esbufegaven i s'anunciaven amb banderes de fum ja són passat nostàlgic. L'aventura futurista de rodolar pel caire del mar ha perdut el caràcter intrigant i ja no cal ser un intrèpid. Només ens hi assetja el perill quan una ona arrebossa literalment un vagó i en rosteix la catenària. N'he estat testimoni, de com excepcionalment la força del mar descalça les roques, penja la via o colpeja el comboi amb fúria. Habitualment només ens hi assalten el retard o un acordionista que pidola a canvi de melodies sense solfa.

Aquest matí el dia és magnífic, amb un mar pla de mirall i amb el color de la panxa d'una sardina. La platja encara és privilegi per als que en poden gaudir sense problemes per estendre-hi la tovallola i torrar-s'hi al sol de tardor. És divendres, el dia més optimista de la setmana.

Tot sembla perfecte. Just posar els peus a l'andana el tren arriba a l'estació, hi ha seients i el vagó pertany a les sèries noves. Confortable amb aires europeus com un alta velocitat de les rodalies que s'atura, però, a cada estació. Els primmirats amants dels detalls i de les estadístiques confirmen que triga el mateix, si fa no fa, des que es va inaugurar a mitjans del segle XIX. Al recorregut de Barcelona a Mataró s'hi hauria congelat el concepte espai/temps. Què en deduiria l'Einstein? Potser ja s'hi va fixar quan el van convidar a impartir conferències –també a menjar arròs a la cassola amb musclos- a l'Escola Industrial de Barcelona i el van passejar amb ferrocarril pel Maresme.

Insisteixo. A primera hora, el rodalies de la línia de la costa, feia l'efecte que s'havia sincronitzat amb els astres que propicien l'harmonia i el compàs percudint en les travesses, timbals per a una bona peça a ritme de mercaderies on només hi desafina el de l'acordió.

M'he instal·lat als seients que tenen el respatller adossat a la finestra. Una mania que conreo per evitar els efectes del costum generalitzat d'allargassar-s'hi amb els peus damunt de la butaca. Una veïna propera, una noia de disseny, per com vestia i pels complements seia al costat d'una dona magribina amb mocador i mòbil. Aquesta ha parlat contínuament –amazigh?- per l'aparell. Era molesta per la tendència a cridar excessivament. Aquella ha obert una bossa –de disseny- i s'ha cruspit un pastisset de colors poc naturals per premiar la penitencia d'haver de suportar la cridòria estrident a cau d'orella. S'ha llepat només dos dits i, després de valorar les conseqüències en l'aerodinàmica corporal, se n'ha jalat un altre, de pastisset, i s'ha tornat a llepar els dits discretament i elegant.

Entre conversa i conversa, la senyora magribina del mocador i d'edat imprecisa, també ha tret una bossa amb cacauets. La dificultat per parlar i menjar alhora fruits secs semblava evident, però tampoc ha amorosit el to ni el volum de la conversa amb una de les interlocutores, una tal Malika.

I el viatge tranquil de divendres feliç s'ha anat carregant d'electricitat, com si la catenària hagués estat escomesa per una invisible ona gegant. Uns seients enllà s'hi ha començat a embullar la troca. Una discussió agra, sense comprometre-hi la gestualitat ni arribar a les mans, ha envaït el rodalies. La noia dels pastissets, i una adolescent propera, ens hem mirat amb certa complicitat. Hem trencat l'autisme social que impera als transports públics de curta distància. Només la senyora magribina del mòbil, que no ens entenia i era immersa en la seva arravatada conversa particular, era aliena als arguments d'un grup d'avis jubilats que no tenien pressa. Potser viatjaven per viatjar o només per matar el temps o ressuscitar la història.

Tot ha començat per les estelades que adornen el trajecte amb un innocu comentari d'actualitat. Els arguments són dels que es criden a les tertúlies. Exactes. Només que el comandament de l'aparell era en mans d'un insensat que canviava constantment de canal o d'emissora. M'era difícil seguir la conversa pels esgarips de la senyora del mòbil, però venia esquitxada amb els mots Espanya, Catalunya i Independència. A mesura que la intensitat acalorada del debat ha arribat a superar la conversa amb la Malika, s'hi afegien matisos i altres viatgers –Jo de vostè marxaria cap a Espanya, home! -etzibava una senyora que li recriminava de llegir només certs diaris, si és que en llegeix algun. Han desfilat totes les trames argumentals d'un debat de l'estat de la nació sense passar pel llibre d'estil. Sense polir allò que es considera políticament incorrecte. Els funcionaris, la crema de banderes i senyeres, en Bárcenas, els impostos, en Millet, en Mas, els peatges, l'Ibarretxe, la Constitució... Greuges en taca d'oli sense embut esquitxant el passatge. Una pacífica mestressa de casa ha verbalitzat el seu punt de rebel·lió confessant que, just saber la desqualificació del Madrid 2020 per a la marató olímpica, va destapar una ampolla de cava i es va atipar de menjar xinès a domicili –Ho vaig ben celebrar!

Que ens roben. Que Espanya ens rescata. I en un moment àlgid de la discussió de vagó, que ningú s'ha mogut ni ha agredit ningú –que no fos de paraula- han sortit els fantasmes vencedors de la guerra civil i el sentiment de patriotisme compromès i rabiós de l'avi que més s'imposava. Ell assistirà a la manifestació del dia del Pilar, festa nacional, a defensar Espanya fins a les últimes conseqüències. Amb sang, si cal. Tot per la pàtria. Ho repetia sense escoltar amb molt de fervor i convençut –Això és Espanya! I que consti, senyora –adreçant-se a la documentada lectora de diaris-, votar per la independència no és democràcia!

He arribat a la meva destinació. M'ha vingut al cap aquella consigna del maig francès, "atureu el món que jo baixo". El món i el rodalies han continuat fent tombarelles mentre el mar, la mar, era efectivament del color de la panxa de les sardines en llibertat.

Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!

«De l'Estatut», així s'hauria d'anomenar un estudi de les reaccions en la societat catalana des que va començar aquella aventura política de la transició. En el record, una pancarta i un crit: Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! La ciutadania catalana prenia la paraula i es manifestava. Catalunya aixecava el dit.

D'aquelles vel·leïtats catalanistes, nacionalistes o separatistes per resoldre, el que a les Espanyes sempre s'ha qualificat de problema catalán, en va sortir de la cuina el cafè per a tothom. A les nacionalitats històriques ens el van portar a taula amb sacarina. Naixien comunitats com la de Madrid que ningú entenia ni es creia. Ni els mateixos madrilenys, que es van haver d'empescar una bandera i un himne. Un l'alcalde que parlava anglès de tarannà progressista, un mite des de la curta distància històrica, va recórrer a un filòsof de vestimenta estrafolària i aires anarcosindicalistes anomenat Agustín García Calvo. Vaig tenir el plaer d'aprendre-hi llatí i sentir-lo dissertar sobre lloros tropicals relacionant-los amb l'Antonio Machado i en Federico García Lorca.

L'excèntric catedràtic de llatí i filòsof, l'autor de la lletra de l'himne de la comunitat, també va patir una agressió dels ultres. El van plantofejar i tot ell amb les ulleres de miop paradigmàtic van anar en orris. Com m'ha recordat l'actitud dels actuals energúmens de la Diada a la seu de la Generalitat a Madrid amb la d'aquells escamots de la transició. Cara al Sol. Llavors s'armaven amb cadenes, i alguns havien pres d'amagat -o manllevat- la pistola al pare militar i heroi de la creuada civil. El carrer, efectivament, era seu. I la pàtria, que els pertanyia malgrat els descafeïnats amb què es volien apaivagar les ínfules perifèriques, que no ens excitéssim.

Els catalans durant la transició a Madrid érem espècie curiosa i gaudíem de cert prestigi afegit sense haver de demostrar massa mèrits que ho avalessin. Aquells anys els quèiem més simpàtics. I alguna adolescent fan del Bosé ens deixava anar –Digues-m'ho en català. A les aules, un recalcitrant catedràtic gens sospitós de ser d'esquerres encara ens qualificava d'equánimes catalanes. I el rei alertava el president de la Generalitat de Catalunya, "Jordi tranquil, només és la Guàrdia Civil". Una tornada per a un pasdoble reial torero quan el monarca era el tòtem falaguer de la campechanía.

S'acabava la movida, s'esgotava la transició i els bonsais decoren la Moncloa. Figueres, amb en Dalí de cos present dirigint el seu teatre museu, acollia una peça més per al catàleg històric d'audaços amb sabre, en Tejero. Corrien anys de peix de palangre al cove i del català en la intimitat. De convivència cortès mentre la dreta començava a traure's la màscara amable sense metàfores i amb gosadia galopant.

Madrid – Barcelona i un AVE que no acaba d'arribar a París a dia d'avui. Un conte de la vora del foc, una història inacabable que verifica la màxima de Santiago tanca Espanya. Ja no són només dèries romàntiques ni compensacions territorials o pàtries chicas del ministre de torn fent passar l'alta velocitat per la porta del seu cortijo, és un afer econòmic i un antídot eficaç contra la rendibilitat i l'eficiència comercials. Quina gran visió de negoci global! Vam sortir del 1992 amb en Cristòfor Colom vestit d'atleta presidint les Rambles, però vam començar a edificar l'ample de via europeu per la teulada.

Hi ha fulls de calendari caducat on Espanya, al mirall internacional, s'hi reflectia com un exemple de transició. A la marca España encara no li havien instal·lat la boina i una olimpíada era possible. El món assistia a ritme d'amics per sempre a un espectacle organitzat a rellotge; la ciutadania i la societat civil –aquesta que continua donant-se la mà- era puntual, desinteressada i vivia il·lusionada. Els polítics de l'estat, de Catalunya i de Barcelona eren capaços de prendre cafè plegats sense trencar cap tassa. I el més important, el poble –aquest pacient que suporta i participa- no tenia l'evidència que els cadàvers de la corrupció existien. Potser perquè encara eren tendres, ben enterrats i no pudien. Les fosses, els desguassos i les clavegueres haurien arribat al col·lapse quan el Madrid 2020 rep la patacada que tampoc es mereixen els madrilenys de bona fe, que n'hi ha; més dels que figuren a les nòmines d'alguns mitjans de comunicació.

No vaig estar massa al cas del trànsit aeri durant la Diada, però les fotografies avalen una avioneta de platja amb cartell, un estel amb ideologia, passejant i petardejant la Via Catalana amb fum i un missatge. Us asseguro que em costa reconèixer Madrid i l'abast del seu camp semàntic en la caverna actual i a les ones hertzianes carregades d'odi i menyspreament. Com em costen de sentir els silencis espessos dels intel·lectuals d'altiplà oferint, sinó la visió oposada, almenys una crítica molsuda i assenyada del moment.

I llavors va estar quan va tornar l'Estatut una altra vegada. Ai, l'Estatut! En Maragall i el tripartit van obrir la caixa dels trons volent tocar, ni que sigui una lleu grapejadeta, la Constitució. Aquest moment marca el quilòmetre zero, podríem dir, d'aquesta Via Catalana que ha ultrapassat totes les previsions. La poca sensibilitat de certs polítics en les seves declaracions desafortunades, l'entestament i el tancament aferrissats interpretant la bíblia intocable dels llibres jurídics o que destacats membres del govern actual demanessin signatures contra els catalans amanit tot plegat amb les sentències del Constitucional ... han esbotzat la paciència. I la situació de crisi formidable ha acabat de propiciar aquest bon vent i una barca nova!

Perquè quan l'estat té seriosos degoters, la ciutadania ha cercat en el paraigües de l'independentisme –no confondre del tot amb nacionalisme- la capa on aixoplugar la frustració diversa que ens remulla. Què ens resta per il·lusionar-nos. El Madrid 2020 n'és l'avaluació extraordinària, després de setembre i a la tercera convocatòria, que exemplifica el moment on subsistim. No tenim crèdit internacional ni es refien massa de nosaltres. La imatge que vam projectar és la de voler vendre cafè amb llet aigualit en una plaça on s'hi va practicar el botellón maldestre.

Amb l'alcaldessa actual hi dec compartir poques coses, però m'hi agermana l'aclaparadora i vergonyant manca de competència per a les llengües estrangeres. El llet i cafè i el cafè "sol" –un madrinyelisme que ataca els cambrers catalans actuals- jo no acostumava a prendre'ls a la Plaça Major. Llavors, als peus de l'estàtua d'en Felip III, només ens hi trobàvem –pocs- els aprenents maldestres i els selectes precursors -sense massa recursos- dels botellons actuals. En aquella època l'estàtua eqüestre, si no l'erro, cavalcava al vent sense empresonar, lliure de les actuals reixes que la custodien.

Quina sortida demana, doncs, la Catalunya equànime, la del seny, en un país amb degoters a la teulada i sospitós. Impostos, mentides, desencís, cridòria. I el gest massa simbòlic d'uns feixistes vocacionals que provoquen i pretenen imposar la seva llei, la de la força i la de la bufetada. Fa malfiar que amb tant de micròfon silvestre i espia contumaç el senyor ministre del ram no s'ensumés que a la casa de Madrid hi podien haver aldarulls. De poc que a en Sánchez Llibre, com al mestre García Calvo, no li trenquen la cara i les ulleres.

El seny ha estat rauxa festiva aquesta Diada. La Via Catalana cedeix el paper d'actor principal al territori, la ciutat resta més diluïda i atorga el protagonisme a aquells que van suportar amb alegria quatre hores de cues per arribar a l'Ampolla o a Campmany. Un brindis dedicat a ells des de la majoria silenciosa que ens vam encadenar sense papers! Pels organitzadors, per la precisió de rellotge i per la lliçó, una  vegada més, de la capacitat de caporal furrier que es van guanyar els soldats catalans quan els cridaven a files.

Cap incident. Cap percaç que no sigui la cara festiva, esperançada, familiar, solidària amb la truita i l'entrepà. La Via Catalana ha estat una demostració al món, que també podem sincronitzar les esperances per una sortida a la situació actual fora d'aquest context que, si ens estima, no ho diu ni ho demostra.

Què li ha agafat al ministre dels avions i les coses que volen perquè no autoritzi enguany la ja tradicional exhibició aèria de la Mercè. Jo, a l'alcalde Trias, li proposo estovar el cor del senyor ministre de Foment deixant enlairar també l'avioneta d'Intereconomia.

De la senyera a l'estelada que ha entapissat la geografia i les façanes. De l'Estatut a voler ser un país independent europeu amb una gran cadena humana, gruixuda i llarga. Una soga ferma i potent que no hauria d'esdevenir dogal per a polítics que no hagin sabut o pogut gestionar-la.

Festa Major

És gairebé tardor i la collita ha anat prou bé. El cicle anyal hauria d'haver farcit rebosts, cabanes i els graners amb què haurem d'enfrontar el llarg hivern que s'acosta. La natura sàvia acostuma a conjuminar la feina, les il·lusions o les pregàries perquè així sigui. Comença el nou curs en tots els sentits, una edició més de la lluita còmplice contra els elements amb els rierols, enguany, a vessar. I encara gaudim de camps verd esperança en la treva acordada entre la terra, els homes i els déus.

Avui és dia de trobada, d'exhibició una mica fatxenda i d'ostentació. La vida -hauria de ser el cas- ens tracta bé. Alegria i celebració compartides amb aquells a qui estimem i ens hi volen. A taula, canelons i pollastre. Salut! Diables, bruixes i diablesses pels carrers de la vila han conjurat amb foc i guspires la fita. Desitgem socarrimar els mals esperits i l'herba dolenta perquè no ho esgarriïn.

En algunes cases les mestresses àvies ahir van planxar els domassos i les senyeres per penjar-los a les balconades, és festa grossa. Als pobles una bandera ben planxada fa més patxoca. Com a mínim oneja cura i estimació. Alhora hauríem de contradir la barroeria en afers de banderes –potser encara massa certa i poc subtil- que dibuixava un polític humorista local denunciant que només les arrugades eren cosa de dones.

El repic alegre de campanes acostuma a obrir la festa omplint-la de serenates i passants airosos. En aquesta edició, però, alguns prediquen que el bronze beneït és patrimoni sonor exclusiu per a l'esperit transcendent. També toquen a sometent, a foc o a morts encara que es tracti d'un descregut/da que ha viscut en i del pecat. El tritlleig festiu, malgrat tot, hauria de continuar anunciant el començament de la Festa Major.

A taula hi haurà absències, els forats sentits d'aquells que tenen una cadira buida al cor dels presents. Fantasmes casolans que ronden pels espais i brinden amb nosaltres –Bona festa!

També els que essent invitats no volen participar-hi; acostumen a ser convidats de compromís amb més gana que màsters en matèria afectiva. Els que transiten pel caire del rebuig.

En la Festa Major d'aquest any no hi mancaran les sardanes. Una d'especial amb significació i transcendència. Oberta, que no pretén encerclar res, en tot cas enllaçar un sentiment. Una prova hercúlia, simbòlica i simptomàtica. Combustible per a il·lusions carregat de compromís. Participar-hi o no assistir-hi. Vet ací el dilema que lluita amb la meteorologia adversa, la incomoditat de la distància i la poca empatia. Un gest ben carregat de connotacions i ressò.

Una iniciativa social amb els polítics a remolc. Aquests les passen magres per adoptar i ensinistrar aquesta iniciativa de cadena humana tan gruixuda que ressegueix els indrets, no els encercla. Una sardana sense la imperfecció perversa dels cercles tancats. Una via oberta cap a la independència que al full de ruta polític passa i té una estació anomenada consulta.

Un viatge iniciàtic més que posa a prova la paciència perduda i la tossuderia dels catalans. Un mapa humà que apama el terreny amb fites que bateguen. Homes i dones enllaçats en aquest propòsit que amara el país. Catalans a l'andana d'un rodalies aturat –avariat?- que decep i no té una sortida engrescadora que qüestioni aquest pas endavant. Esdevindrà irremeiable fins al xoc de trens? Que els maquinistes siguin prou hàbils!

Aquí som. Expectants. Amb el braç alçat demanant la paraula. Amarats d'aquest posat mesell i pacient perquè, sovint, ens sentim al marge i una mica diferents.

Bona Festa Major! Bona Diada!

Tenim un somni

Els dies incorporen un retruc a tambor de guerra. Un reguitzell de titulars percudeix creant opinió i preparant l'escenari mediàtic per a les possibles conseqüències. L'OTAN judica que l'ús d'armes químiques no pot quedar impune. Damasc ha d'esdevenir un cementiri per a invasors, amenaça el primer ministre sirià. L'oposició al règim tem que els civils i els presos es converteixin en escuts humans, carn matxucada de canó. Israel reparteix màscares antigàs a la població. Rússia avisa que un atac desestabilitzaria tota la regió. La televisió iraniana i un mitjà libanès informen que Bashar al-Assad és a Teheran. Obama i Cameron no tenen "cap mena de dubte" que aquest personatge ha emprat armes químiques. Uns pirates informàtics de l'exèrcit electrònic sirià haurien atacat la pàgina del The New York Times. I un coet final més d'aquesta traca de notícies majoritàriament nocives –també per a occident- és que el petroli Brent ja supera els 117 dòlars davant d'un possible atac.

La borsa i/o la vida tornen a trontollar a l'espera de saber què decidiran els EUA en un joc d'estratègies macabre al qual assistim com a públic en una mena d'entreacte de la tragèdia. Un panorama descoratjador que s'escau amb la celebració dels cinquanta anys del mític discurs d'en Martin Luter King.

En aquests moments, per a molts, el somni passa perquè les tensions bèl·liques es resolguin en un món que funcioni i no només rodoli. Que el sol surti radiant en un cel net. És la cara de les il·lusions carregades d'esperança i d'oportunitats amb en Barack Obama reflectint-se en aquell I have a dream mentre s'afaita per a les noces d'or. Però els tambors amb compàs hostil són el vessant fosc de la quimera malastruga que li poden entelar el mirall i la nitidesa del discurs. Encara l'eco d'aquelles "armes de destrucció massiva" ens produeix mal d'orelles.

La situació és prou delicada i complexa. Un embolic. Ens assota un garbuix de retrets, intransigència i desconfiança que ens converteix en al·ludits, caparruts i recelosos. De qui i de què ens podem refiar.

Que tots tinguem encara un somni!

No tanquem per vacances!

És estiu. Tothom el gaudeix com pot. Fins i tot els que no tanquem per vacances. Uns desitjant que aquest parèntesi s'acabi ben de pressa, no suportem la inactivitat. D'altres patint i comptant els dies perquè caduquen volant amb un punt d'amargor que ens impedeix de gaudir-lo amb més plenitud.

Temps de certa nostàlgia resolta el dia que ens retrobarem els que solíem quan la no monotonia dels dies s'acabi. L'únic moment dolç del sant tornem-hi, aquell que descobrim com de brunes es tornen a aplegar a l'ombra de la feina les amistats. Carregats d'imatges insòlites i pintoresques amb què posarem a prova la nostra capacitat i paciència fotogèniques a bastament.

Mai la vida havia estat tan documentada gràficament. Balenes panxudes gronxant-se al fiord, encantades cobres ballarines, muralles de peatge amb carril per a vianants, postes de sol clàssiques, volcans fumant en pipa. I, arreu, els solcs del temps en una mirada glauca d'ulls vells amb arrugues contemplant-s'ho sense veure'ns. Haurem estat turistes passavolants en viatges de postal. Cinc minuts o un instant que donen només per flairar l'atmosfera màgica i encisadora d'un nen que ens espia rere la cortina bruta d'una porta on comença la intimitat.

Un miratge. Hi ha qui estén la mà tot pidolant una quota per l'abundor.

L'estiu és la gràcia del sol i de la llum infinita. Les vacances tenen la virtut d'aturar els rellotges. De posar-nos davant de nosaltres mateixos i d'emmirallar-nos amb qui ens és més proper. Un regal dels déus que pot esdevenir penitència. Quanta relació no trontolla en aquest acte de nuesa social en tots els sentits.

La sorra i el sol ens deixen en pilotes, exposats en les xacres lluint sacsó i amb una escadussera peça de roba que no dissimula la panxa. Té a favor, però, que ens podem cobrir els deserts capil·lars amb barrets, gorres i barretines d'estiu perquè és l'època en la qual les convencions del vestir s'esmicolen i el sentit del ridícul ens el comporta un visat estampat al passaport.

Quina fila!

Jailhouse Rock

El rock de la presó

El matí d'avui s'ha embolcallat amb el so televisiu i radiofònic dels grans esdeveniments, com de sorteig de nadal si no fos per la calor xafogosa de la canícula. Enlloc de la cantarella dels minyons/es de Sant Ildefons, n'arribava la sonsònia reiterada, com qui pica ferro fred, del "jo no sóc culpable", "m'he equivocat" i "continuaré". Tot persistirà, ja ho sabem. El guió del serial mediàtic emès avui és una mena de reposició argumental del "no tornarà a passar", un celebrat capítol on enxampaven un caçador furtiu de paquiderms.

Què podia dir en Mariano. I la resta de la testimonial oposició? Els números canten, els d'en Bárcenas i els del nombre de diputats que piloten la veloç piconadora de la majoria absoluta. Només gestos i paraules. Discursos que delaten com de poc assajat el tenia el president, entestat a anunciar fins i tot els números del full a peu de pàgina, "fin de la cita". Deu ser un tic gremial, dels notaris i dels registradors de la propietat, llegir i exercir de fedataris literals abans d'estampar-hi la signatura encara que l'escriptura de la propietat l'hagi redactat altri.

La cara del president era un poema amb el gest de qui suporta la trepitjada d'un taló d'agulla damunt del dit petit poc protegit per les xancles de la credibilitat. Celles arrugades en un assaig enmig de la sorpresa tensa i el patiment. Com recargolaven alguns amb el taló massa afuat de sabata sensual.

Tot ha estat prou previsible. Res de nou sota la capa del cel polític. Potser, com a novetats, que la sessió s'ha celebrat al Senat –un decorat clàssic-. Que era el primer d'agost. I que el galliner del convidats era atestat de personatges importants. La Cospedal, la Rita i totes les falleres majors de la simulada cremà que s'ha vist en directe. La TV1 s'ha equivocat en un rètol –aquests becaris pagats en precari o amb sobres petits!- Hi havia un titular –el subconscient?- on es podia llegir "Rajoy menteix". Volien retolar que qui mentia era en Bárcenas. Com trobo a faltar aquells telediaris del Buruaga i del insigne Urdaci.

De novetat, el que es diria novetat, del que ja tenim vist i massa sentit cap o molt poques. Retrets de tu més volaven baixos i maldestres. Com en un partit de tennis hem acabat amb les cervicals desllorigades a causa dels rebots argumentals previsibles. Un analista de carrer m'ho ha resumit amb un mot, xerrameca. Algun dels oradors es lamentava que l'audiència potencial de l'esdeveniment es veia minvada per l'efecte sol i platja. Que no sigui que les platges, molts aturats, les hagin bescanviat per les cues a les oficines de col·locació torrant l'esperança al sol d'agost.

Tampoc han estat cap troballa els complements amb que es farceixen les misses cantades de la democràcia quan aquesta s'explica i passa comptes. Molt llargues, amb oracions que ens fan aprendre a cops de canya i que es resolen en autèntics actes de fe. Hi creus o no t'ho creus. Dec ser un incrèdul, però després del que he vist i escoltat aquest matí, la meva fe en els meus representants és torna cada vegada més deliqüescent. Deixatada entre la cara de babau i l'emprenyament. De veritat poden arribar a pensar que els súbdits ens empassem aquestes rodes de molí que reparteixen en aquesta comunió per a benaurats. Amen!

Exemplar. Com el comportament de ses senyories. Per fortuna, la tecnologia i els tècnics de so reprimeixen l'atmosfera que s'hi condensa. Algun mitjà reflecteix les floretes, per exemple, que li han dedicat al sindicalista Coscubiela després d'afirmar que aquest país no es mereix un president corrupte. "Imbècil" i "canalla". Obvi que no es corrupte qui té clar que "s'han pagat remuneracions extra com a tot arreu, però en blanc". Alliçonador. Jo proposo que aquests debats s'estalviïn en hores d'audiència infantil perquè són programació de dos rombes, les icones nostàlgiques que el govern ha proposat de recuperar.

Acabada la discussió, els guionistes ja treballen en la continuïtat argumental d'aquest serial de producció nacional. Podrem veure com en Bárcenas, el protagonista, s'ha alçat de la butaca –que no donarien alguns per presenciar el rodatge en viu i en directe-, ha apagat el televisor de poca polzada, per les dimensions reduïdes de la cel·la al decorat, i tot esquitxant brillantina ha entrat al refectori de la presó. Allí l'esperaven els seus fans uniformats –Torero! –cridaven. Com un rei del rock de la garjola ha saludat, somrient i afalagat, els companys de captiveri –Aquesta ronda la pago jo! –però no ha estat possible; la té pendent. S'ha limitat a les promíscues encaixades de mans pròpies d'un raper que encapçala les llistes del hip hop suís.

Aquell que ostentava el càrrec d'escolà en cap –bisbetó dels recaptadors- ara té una altra audiència. Diuen que viu atacat del canell de tant signar autògrafs. Olé, maestro!