Un mar color sardina

El trajecte de Barcelona a Mataró té un punt ferroviari d'històric que va esberlar les poblacions marineres amb un cop de destral sense misericòrdia. És el peatge pel progrés capdavanter. Aquelles vies amb trens lents que esbufegaven i s'anunciaven amb banderes de fum ja són passat nostàlgic. L'aventura futurista de rodolar pel caire del mar ha perdut el caràcter intrigant i ja no cal ser un intrèpid. Només ens hi assetja el perill quan una ona arrebossa literalment un vagó i en rosteix la catenària. N'he estat testimoni, de com excepcionalment la força del mar descalça les roques, penja la via o colpeja el comboi amb fúria. Habitualment només ens hi assalten el retard o un acordionista que pidola a canvi de melodies sense solfa.

Aquest matí el dia és magnífic, amb un mar pla de mirall i amb el color de la panxa d'una sardina. La platja encara és privilegi per als que en poden gaudir sense problemes per estendre-hi la tovallola i torrar-s'hi al sol de tardor. És divendres, el dia més optimista de la setmana.

Tot sembla perfecte. Just posar els peus a l'andana el tren arriba a l'estació, hi ha seients i el vagó pertany a les sèries noves. Confortable amb aires europeus com un alta velocitat de les rodalies que s'atura, però, a cada estació. Els primmirats amants dels detalls i de les estadístiques confirmen que triga el mateix, si fa no fa, des que es va inaugurar a mitjans del segle XIX. Al recorregut de Barcelona a Mataró s'hi hauria congelat el concepte espai/temps. Què en deduiria l'Einstein? Potser ja s'hi va fixar quan el van convidar a impartir conferències –també a menjar arròs a la cassola amb musclos- a l'Escola Industrial de Barcelona i el van passejar amb ferrocarril pel Maresme.

Insisteixo. A primera hora, el rodalies de la línia de la costa, feia l'efecte que s'havia sincronitzat amb els astres que propicien l'harmonia i el compàs percudint en les travesses, timbals per a una bona peça a ritme de mercaderies on només hi desafina el de l'acordió.

M'he instal·lat als seients que tenen el respatller adossat a la finestra. Una mania que conreo per evitar els efectes del costum generalitzat d'allargassar-s'hi amb els peus damunt de la butaca. Una veïna propera, una noia de disseny, per com vestia i pels complements seia al costat d'una dona magribina amb mocador i mòbil. Aquesta ha parlat contínuament –amazigh?- per l'aparell. Era molesta per la tendència a cridar excessivament. Aquella ha obert una bossa –de disseny- i s'ha cruspit un pastisset de colors poc naturals per premiar la penitencia d'haver de suportar la cridòria estrident a cau d'orella. S'ha llepat només dos dits i, després de valorar les conseqüències en l'aerodinàmica corporal, se n'ha jalat un altre, de pastisset, i s'ha tornat a llepar els dits discretament i elegant.

Entre conversa i conversa, la senyora magribina del mocador i d'edat imprecisa, també ha tret una bossa amb cacauets. La dificultat per parlar i menjar alhora fruits secs semblava evident, però tampoc ha amorosit el to ni el volum de la conversa amb una de les interlocutores, una tal Malika.

I el viatge tranquil de divendres feliç s'ha anat carregant d'electricitat, com si la catenària hagués estat escomesa per una invisible ona gegant. Uns seients enllà s'hi ha començat a embullar la troca. Una discussió agra, sense comprometre-hi la gestualitat ni arribar a les mans, ha envaït el rodalies. La noia dels pastissets, i una adolescent propera, ens hem mirat amb certa complicitat. Hem trencat l'autisme social que impera als transports públics de curta distància. Només la senyora magribina del mòbil, que no ens entenia i era immersa en la seva arravatada conversa particular, era aliena als arguments d'un grup d'avis jubilats que no tenien pressa. Potser viatjaven per viatjar o només per matar el temps o ressuscitar la història.

Tot ha començat per les estelades que adornen el trajecte amb un innocu comentari d'actualitat. Els arguments són dels que es criden a les tertúlies. Exactes. Només que el comandament de l'aparell era en mans d'un insensat que canviava constantment de canal o d'emissora. M'era difícil seguir la conversa pels esgarips de la senyora del mòbil, però venia esquitxada amb els mots Espanya, Catalunya i Independència. A mesura que la intensitat acalorada del debat ha arribat a superar la conversa amb la Malika, s'hi afegien matisos i altres viatgers –Jo de vostè marxaria cap a Espanya, home! -etzibava una senyora que li recriminava de llegir només certs diaris, si és que en llegeix algun. Han desfilat totes les trames argumentals d'un debat de l'estat de la nació sense passar pel llibre d'estil. Sense polir allò que es considera políticament incorrecte. Els funcionaris, la crema de banderes i senyeres, en Bárcenas, els impostos, en Millet, en Mas, els peatges, l'Ibarretxe, la Constitució... Greuges en taca d'oli sense embut esquitxant el passatge. Una pacífica mestressa de casa ha verbalitzat el seu punt de rebel·lió confessant que, just saber la desqualificació del Madrid 2020 per a la marató olímpica, va destapar una ampolla de cava i es va atipar de menjar xinès a domicili –Ho vaig ben celebrar!

Que ens roben. Que Espanya ens rescata. I en un moment àlgid de la discussió de vagó, que ningú s'ha mogut ni ha agredit ningú –que no fos de paraula- han sortit els fantasmes vencedors de la guerra civil i el sentiment de patriotisme compromès i rabiós de l'avi que més s'imposava. Ell assistirà a la manifestació del dia del Pilar, festa nacional, a defensar Espanya fins a les últimes conseqüències. Amb sang, si cal. Tot per la pàtria. Ho repetia sense escoltar amb molt de fervor i convençut –Això és Espanya! I que consti, senyora –adreçant-se a la documentada lectora de diaris-, votar per la independència no és democràcia!

He arribat a la meva destinació. M'ha vingut al cap aquella consigna del maig francès, "atureu el món que jo baixo". El món i el rodalies han continuat fent tombarelles mentre el mar, la mar, era efectivament del color de la panxa de les sardines en llibertat.

Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!

«De l'Estatut», així s'hauria d'anomenar un estudi de les reaccions en la societat catalana des que va començar aquella aventura política de la transició. En el record, una pancarta i un crit: Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! La ciutadania catalana prenia la paraula i es manifestava. Catalunya aixecava el dit.

D'aquelles vel·leïtats catalanistes, nacionalistes o separatistes per resoldre, el que a les Espanyes sempre s'ha qualificat de problema catalán, en va sortir de la cuina el cafè per a tothom. A les nacionalitats històriques ens el van portar a taula amb sacarina. Naixien comunitats com la de Madrid que ningú entenia ni es creia. Ni els mateixos madrilenys, que es van haver d'empescar una bandera i un himne. Un l'alcalde que parlava anglès de tarannà progressista, un mite des de la curta distància històrica, va recórrer a un filòsof de vestimenta estrafolària i aires anarcosindicalistes anomenat Agustín García Calvo. Vaig tenir el plaer d'aprendre-hi llatí i sentir-lo dissertar sobre lloros tropicals relacionant-los amb l'Antonio Machado i en Federico García Lorca.

L'excèntric catedràtic de llatí i filòsof, l'autor de la lletra de l'himne de la comunitat, també va patir una agressió dels ultres. El van plantofejar i tot ell amb les ulleres de miop paradigmàtic van anar en orris. Com m'ha recordat l'actitud dels actuals energúmens de la Diada a la seu de la Generalitat a Madrid amb la d'aquells escamots de la transició. Cara al Sol. Llavors s'armaven amb cadenes, i alguns havien pres d'amagat -o manllevat- la pistola al pare militar i heroi de la creuada civil. El carrer, efectivament, era seu. I la pàtria, que els pertanyia malgrat els descafeïnats amb què es volien apaivagar les ínfules perifèriques, que no ens excitéssim.

Els catalans durant la transició a Madrid érem espècie curiosa i gaudíem de cert prestigi afegit sense haver de demostrar massa mèrits que ho avalessin. Aquells anys els quèiem més simpàtics. I alguna adolescent fan del Bosé ens deixava anar –Digues-m'ho en català. A les aules, un recalcitrant catedràtic gens sospitós de ser d'esquerres encara ens qualificava d'equánimes catalanes. I el rei alertava el president de la Generalitat de Catalunya, "Jordi tranquil, només és la Guàrdia Civil". Una tornada per a un pasdoble reial torero quan el monarca era el tòtem falaguer de la campechanía.

S'acabava la movida, s'esgotava la transició i els bonsais decoren la Moncloa. Figueres, amb en Dalí de cos present dirigint el seu teatre museu, acollia una peça més per al catàleg històric d'audaços amb sabre, en Tejero. Corrien anys de peix de palangre al cove i del català en la intimitat. De convivència cortès mentre la dreta començava a traure's la màscara amable sense metàfores i amb gosadia galopant.

Madrid – Barcelona i un AVE que no acaba d'arribar a París a dia d'avui. Un conte de la vora del foc, una història inacabable que verifica la màxima de Santiago tanca Espanya. Ja no són només dèries romàntiques ni compensacions territorials o pàtries chicas del ministre de torn fent passar l'alta velocitat per la porta del seu cortijo, és un afer econòmic i un antídot eficaç contra la rendibilitat i l'eficiència comercials. Quina gran visió de negoci global! Vam sortir del 1992 amb en Cristòfor Colom vestit d'atleta presidint les Rambles, però vam començar a edificar l'ample de via europeu per la teulada.

Hi ha fulls de calendari caducat on Espanya, al mirall internacional, s'hi reflectia com un exemple de transició. A la marca España encara no li havien instal·lat la boina i una olimpíada era possible. El món assistia a ritme d'amics per sempre a un espectacle organitzat a rellotge; la ciutadania i la societat civil –aquesta que continua donant-se la mà- era puntual, desinteressada i vivia il·lusionada. Els polítics de l'estat, de Catalunya i de Barcelona eren capaços de prendre cafè plegats sense trencar cap tassa. I el més important, el poble –aquest pacient que suporta i participa- no tenia l'evidència que els cadàvers de la corrupció existien. Potser perquè encara eren tendres, ben enterrats i no pudien. Les fosses, els desguassos i les clavegueres haurien arribat al col·lapse quan el Madrid 2020 rep la patacada que tampoc es mereixen els madrilenys de bona fe, que n'hi ha; més dels que figuren a les nòmines d'alguns mitjans de comunicació.

No vaig estar massa al cas del trànsit aeri durant la Diada, però les fotografies avalen una avioneta de platja amb cartell, un estel amb ideologia, passejant i petardejant la Via Catalana amb fum i un missatge. Us asseguro que em costa reconèixer Madrid i l'abast del seu camp semàntic en la caverna actual i a les ones hertzianes carregades d'odi i menyspreament. Com em costen de sentir els silencis espessos dels intel·lectuals d'altiplà oferint, sinó la visió oposada, almenys una crítica molsuda i assenyada del moment.

I llavors va estar quan va tornar l'Estatut una altra vegada. Ai, l'Estatut! En Maragall i el tripartit van obrir la caixa dels trons volent tocar, ni que sigui una lleu grapejadeta, la Constitució. Aquest moment marca el quilòmetre zero, podríem dir, d'aquesta Via Catalana que ha ultrapassat totes les previsions. La poca sensibilitat de certs polítics en les seves declaracions desafortunades, l'entestament i el tancament aferrissats interpretant la bíblia intocable dels llibres jurídics o que destacats membres del govern actual demanessin signatures contra els catalans amanit tot plegat amb les sentències del Constitucional ... han esbotzat la paciència. I la situació de crisi formidable ha acabat de propiciar aquest bon vent i una barca nova!

Perquè quan l'estat té seriosos degoters, la ciutadania ha cercat en el paraigües de l'independentisme –no confondre del tot amb nacionalisme- la capa on aixoplugar la frustració diversa que ens remulla. Què ens resta per il·lusionar-nos. El Madrid 2020 n'és l'avaluació extraordinària, després de setembre i a la tercera convocatòria, que exemplifica el moment on subsistim. No tenim crèdit internacional ni es refien massa de nosaltres. La imatge que vam projectar és la de voler vendre cafè amb llet aigualit en una plaça on s'hi va practicar el botellón maldestre.

Amb l'alcaldessa actual hi dec compartir poques coses, però m'hi agermana l'aclaparadora i vergonyant manca de competència per a les llengües estrangeres. El llet i cafè i el cafè "sol" –un madrinyelisme que ataca els cambrers catalans actuals- jo no acostumava a prendre'ls a la Plaça Major. Llavors, als peus de l'estàtua d'en Felip III, només ens hi trobàvem –pocs- els aprenents maldestres i els selectes precursors -sense massa recursos- dels botellons actuals. En aquella època l'estàtua eqüestre, si no l'erro, cavalcava al vent sense empresonar, lliure de les actuals reixes que la custodien.

Quina sortida demana, doncs, la Catalunya equànime, la del seny, en un país amb degoters a la teulada i sospitós. Impostos, mentides, desencís, cridòria. I el gest massa simbòlic d'uns feixistes vocacionals que provoquen i pretenen imposar la seva llei, la de la força i la de la bufetada. Fa malfiar que amb tant de micròfon silvestre i espia contumaç el senyor ministre del ram no s'ensumés que a la casa de Madrid hi podien haver aldarulls. De poc que a en Sánchez Llibre, com al mestre García Calvo, no li trenquen la cara i les ulleres.

El seny ha estat rauxa festiva aquesta Diada. La Via Catalana cedeix el paper d'actor principal al territori, la ciutat resta més diluïda i atorga el protagonisme a aquells que van suportar amb alegria quatre hores de cues per arribar a l'Ampolla o a Campmany. Un brindis dedicat a ells des de la majoria silenciosa que ens vam encadenar sense papers! Pels organitzadors, per la precisió de rellotge i per la lliçó, una  vegada més, de la capacitat de caporal furrier que es van guanyar els soldats catalans quan els cridaven a files.

Cap incident. Cap percaç que no sigui la cara festiva, esperançada, familiar, solidària amb la truita i l'entrepà. La Via Catalana ha estat una demostració al món, que també podem sincronitzar les esperances per una sortida a la situació actual fora d'aquest context que, si ens estima, no ho diu ni ho demostra.

Què li ha agafat al ministre dels avions i les coses que volen perquè no autoritzi enguany la ja tradicional exhibició aèria de la Mercè. Jo, a l'alcalde Trias, li proposo estovar el cor del senyor ministre de Foment deixant enlairar també l'avioneta d'Intereconomia.

De la senyera a l'estelada que ha entapissat la geografia i les façanes. De l'Estatut a voler ser un país independent europeu amb una gran cadena humana, gruixuda i llarga. Una soga ferma i potent que no hauria d'esdevenir dogal per a polítics que no hagin sabut o pogut gestionar-la.

Festa Major

És gairebé tardor i la collita ha anat prou bé. El cicle anyal hauria d'haver farcit rebosts, cabanes i els graners amb què haurem d'enfrontar el llarg hivern que s'acosta. La natura sàvia acostuma a conjuminar la feina, les il·lusions o les pregàries perquè així sigui. Comença el nou curs en tots els sentits, una edició més de la lluita còmplice contra els elements amb els rierols, enguany, a vessar. I encara gaudim de camps verd esperança en la treva acordada entre la terra, els homes i els déus.

Avui és dia de trobada, d'exhibició una mica fatxenda i d'ostentació. La vida -hauria de ser el cas- ens tracta bé. Alegria i celebració compartides amb aquells a qui estimem i ens hi volen. A taula, canelons i pollastre. Salut! Diables, bruixes i diablesses pels carrers de la vila han conjurat amb foc i guspires la fita. Desitgem socarrimar els mals esperits i l'herba dolenta perquè no ho esgarriïn.

En algunes cases les mestresses àvies ahir van planxar els domassos i les senyeres per penjar-los a les balconades, és festa grossa. Als pobles una bandera ben planxada fa més patxoca. Com a mínim oneja cura i estimació. Alhora hauríem de contradir la barroeria en afers de banderes –potser encara massa certa i poc subtil- que dibuixava un polític humorista local denunciant que només les arrugades eren cosa de dones.

El repic alegre de campanes acostuma a obrir la festa omplint-la de serenates i passants airosos. En aquesta edició, però, alguns prediquen que el bronze beneït és patrimoni sonor exclusiu per a l'esperit transcendent. També toquen a sometent, a foc o a morts encara que es tracti d'un descregut/da que ha viscut en i del pecat. El tritlleig festiu, malgrat tot, hauria de continuar anunciant el començament de la Festa Major.

A taula hi haurà absències, els forats sentits d'aquells que tenen una cadira buida al cor dels presents. Fantasmes casolans que ronden pels espais i brinden amb nosaltres –Bona festa!

També els que essent invitats no volen participar-hi; acostumen a ser convidats de compromís amb més gana que màsters en matèria afectiva. Els que transiten pel caire del rebuig.

En la Festa Major d'aquest any no hi mancaran les sardanes. Una d'especial amb significació i transcendència. Oberta, que no pretén encerclar res, en tot cas enllaçar un sentiment. Una prova hercúlia, simbòlica i simptomàtica. Combustible per a il·lusions carregat de compromís. Participar-hi o no assistir-hi. Vet ací el dilema que lluita amb la meteorologia adversa, la incomoditat de la distància i la poca empatia. Un gest ben carregat de connotacions i ressò.

Una iniciativa social amb els polítics a remolc. Aquests les passen magres per adoptar i ensinistrar aquesta iniciativa de cadena humana tan gruixuda que ressegueix els indrets, no els encercla. Una sardana sense la imperfecció perversa dels cercles tancats. Una via oberta cap a la independència que al full de ruta polític passa i té una estació anomenada consulta.

Un viatge iniciàtic més que posa a prova la paciència perduda i la tossuderia dels catalans. Un mapa humà que apama el terreny amb fites que bateguen. Homes i dones enllaçats en aquest propòsit que amara el país. Catalans a l'andana d'un rodalies aturat –avariat?- que decep i no té una sortida engrescadora que qüestioni aquest pas endavant. Esdevindrà irremeiable fins al xoc de trens? Que els maquinistes siguin prou hàbils!

Aquí som. Expectants. Amb el braç alçat demanant la paraula. Amarats d'aquest posat mesell i pacient perquè, sovint, ens sentim al marge i una mica diferents.

Bona Festa Major! Bona Diada!

Tenim un somni

Els dies incorporen un retruc a tambor de guerra. Un reguitzell de titulars percudeix creant opinió i preparant l'escenari mediàtic per a les possibles conseqüències. L'OTAN judica que l'ús d'armes químiques no pot quedar impune. Damasc ha d'esdevenir un cementiri per a invasors, amenaça el primer ministre sirià. L'oposició al règim tem que els civils i els presos es converteixin en escuts humans, carn matxucada de canó. Israel reparteix màscares antigàs a la població. Rússia avisa que un atac desestabilitzaria tota la regió. La televisió iraniana i un mitjà libanès informen que Bashar al-Assad és a Teheran. Obama i Cameron no tenen "cap mena de dubte" que aquest personatge ha emprat armes químiques. Uns pirates informàtics de l'exèrcit electrònic sirià haurien atacat la pàgina del The New York Times. I un coet final més d'aquesta traca de notícies majoritàriament nocives –també per a occident- és que el petroli Brent ja supera els 117 dòlars davant d'un possible atac.

La borsa i/o la vida tornen a trontollar a l'espera de saber què decidiran els EUA en un joc d'estratègies macabre al qual assistim com a públic en una mena d'entreacte de la tragèdia. Un panorama descoratjador que s'escau amb la celebració dels cinquanta anys del mític discurs d'en Martin Luter King.

En aquests moments, per a molts, el somni passa perquè les tensions bèl·liques es resolguin en un món que funcioni i no només rodoli. Que el sol surti radiant en un cel net. És la cara de les il·lusions carregades d'esperança i d'oportunitats amb en Barack Obama reflectint-se en aquell I have a dream mentre s'afaita per a les noces d'or. Però els tambors amb compàs hostil són el vessant fosc de la quimera malastruga que li poden entelar el mirall i la nitidesa del discurs. Encara l'eco d'aquelles "armes de destrucció massiva" ens produeix mal d'orelles.

La situació és prou delicada i complexa. Un embolic. Ens assota un garbuix de retrets, intransigència i desconfiança que ens converteix en al·ludits, caparruts i recelosos. De qui i de què ens podem refiar.

Que tots tinguem encara un somni!

No tanquem per vacances!

És estiu. Tothom el gaudeix com pot. Fins i tot els que no tanquem per vacances. Uns desitjant que aquest parèntesi s'acabi ben de pressa, no suportem la inactivitat. D'altres patint i comptant els dies perquè caduquen volant amb un punt d'amargor que ens impedeix de gaudir-lo amb més plenitud.

Temps de certa nostàlgia resolta el dia que ens retrobarem els que solíem quan la no monotonia dels dies s'acabi. L'únic moment dolç del sant tornem-hi, aquell que descobrim com de brunes es tornen a aplegar a l'ombra de la feina les amistats. Carregats d'imatges insòlites i pintoresques amb què posarem a prova la nostra capacitat i paciència fotogèniques a bastament.

Mai la vida havia estat tan documentada gràficament. Balenes panxudes gronxant-se al fiord, encantades cobres ballarines, muralles de peatge amb carril per a vianants, postes de sol clàssiques, volcans fumant en pipa. I, arreu, els solcs del temps en una mirada glauca d'ulls vells amb arrugues contemplant-s'ho sense veure'ns. Haurem estat turistes passavolants en viatges de postal. Cinc minuts o un instant que donen només per flairar l'atmosfera màgica i encisadora d'un nen que ens espia rere la cortina bruta d'una porta on comença la intimitat.

Un miratge. Hi ha qui estén la mà tot pidolant una quota per l'abundor.

L'estiu és la gràcia del sol i de la llum infinita. Les vacances tenen la virtut d'aturar els rellotges. De posar-nos davant de nosaltres mateixos i d'emmirallar-nos amb qui ens és més proper. Un regal dels déus que pot esdevenir penitència. Quanta relació no trontolla en aquest acte de nuesa social en tots els sentits.

La sorra i el sol ens deixen en pilotes, exposats en les xacres lluint sacsó i amb una escadussera peça de roba que no dissimula la panxa. Té a favor, però, que ens podem cobrir els deserts capil·lars amb barrets, gorres i barretines d'estiu perquè és l'època en la qual les convencions del vestir s'esmicolen i el sentit del ridícul ens el comporta un visat estampat al passaport.

Quina fila!

Jailhouse Rock

El rock de la presó

El matí d'avui s'ha embolcallat amb el so televisiu i radiofònic dels grans esdeveniments, com de sorteig de nadal si no fos per la calor xafogosa de la canícula. Enlloc de la cantarella dels minyons/es de Sant Ildefons, n'arribava la sonsònia reiterada, com qui pica ferro fred, del "jo no sóc culpable", "m'he equivocat" i "continuaré". Tot persistirà, ja ho sabem. El guió del serial mediàtic emès avui és una mena de reposició argumental del "no tornarà a passar", un celebrat capítol on enxampaven un caçador furtiu de paquiderms.

Què podia dir en Mariano. I la resta de la testimonial oposició? Els números canten, els d'en Bárcenas i els del nombre de diputats que piloten la veloç piconadora de la majoria absoluta. Només gestos i paraules. Discursos que delaten com de poc assajat el tenia el president, entestat a anunciar fins i tot els números del full a peu de pàgina, "fin de la cita". Deu ser un tic gremial, dels notaris i dels registradors de la propietat, llegir i exercir de fedataris literals abans d'estampar-hi la signatura encara que l'escriptura de la propietat l'hagi redactat altri.

La cara del president era un poema amb el gest de qui suporta la trepitjada d'un taló d'agulla damunt del dit petit poc protegit per les xancles de la credibilitat. Celles arrugades en un assaig enmig de la sorpresa tensa i el patiment. Com recargolaven alguns amb el taló massa afuat de sabata sensual.

Tot ha estat prou previsible. Res de nou sota la capa del cel polític. Potser, com a novetats, que la sessió s'ha celebrat al Senat –un decorat clàssic-. Que era el primer d'agost. I que el galliner del convidats era atestat de personatges importants. La Cospedal, la Rita i totes les falleres majors de la simulada cremà que s'ha vist en directe. La TV1 s'ha equivocat en un rètol –aquests becaris pagats en precari o amb sobres petits!- Hi havia un titular –el subconscient?- on es podia llegir "Rajoy menteix". Volien retolar que qui mentia era en Bárcenas. Com trobo a faltar aquells telediaris del Buruaga i del insigne Urdaci.

De novetat, el que es diria novetat, del que ja tenim vist i massa sentit cap o molt poques. Retrets de tu més volaven baixos i maldestres. Com en un partit de tennis hem acabat amb les cervicals desllorigades a causa dels rebots argumentals previsibles. Un analista de carrer m'ho ha resumit amb un mot, xerrameca. Algun dels oradors es lamentava que l'audiència potencial de l'esdeveniment es veia minvada per l'efecte sol i platja. Que no sigui que les platges, molts aturats, les hagin bescanviat per les cues a les oficines de col·locació torrant l'esperança al sol d'agost.

Tampoc han estat cap troballa els complements amb que es farceixen les misses cantades de la democràcia quan aquesta s'explica i passa comptes. Molt llargues, amb oracions que ens fan aprendre a cops de canya i que es resolen en autèntics actes de fe. Hi creus o no t'ho creus. Dec ser un incrèdul, però després del que he vist i escoltat aquest matí, la meva fe en els meus representants és torna cada vegada més deliqüescent. Deixatada entre la cara de babau i l'emprenyament. De veritat poden arribar a pensar que els súbdits ens empassem aquestes rodes de molí que reparteixen en aquesta comunió per a benaurats. Amen!

Exemplar. Com el comportament de ses senyories. Per fortuna, la tecnologia i els tècnics de so reprimeixen l'atmosfera que s'hi condensa. Algun mitjà reflecteix les floretes, per exemple, que li han dedicat al sindicalista Coscubiela després d'afirmar que aquest país no es mereix un president corrupte. "Imbècil" i "canalla". Obvi que no es corrupte qui té clar que "s'han pagat remuneracions extra com a tot arreu, però en blanc". Alliçonador. Jo proposo que aquests debats s'estalviïn en hores d'audiència infantil perquè són programació de dos rombes, les icones nostàlgiques que el govern ha proposat de recuperar.

Acabada la discussió, els guionistes ja treballen en la continuïtat argumental d'aquest serial de producció nacional. Podrem veure com en Bárcenas, el protagonista, s'ha alçat de la butaca –que no donarien alguns per presenciar el rodatge en viu i en directe-, ha apagat el televisor de poca polzada, per les dimensions reduïdes de la cel·la al decorat, i tot esquitxant brillantina ha entrat al refectori de la presó. Allí l'esperaven els seus fans uniformats –Torero! –cridaven. Com un rei del rock de la garjola ha saludat, somrient i afalagat, els companys de captiveri –Aquesta ronda la pago jo! –però no ha estat possible; la té pendent. S'ha limitat a les promíscues encaixades de mans pròpies d'un raper que encapçala les llistes del hip hop suís.

Aquell que ostentava el càrrec d'escolà en cap –bisbetó dels recaptadors- ara té una altra audiència. Diuen que viu atacat del canell de tant signar autògrafs. Olé, maestro!

Fisterra

Els transatlàntics moderns van equipats amb reactors o rails d'amplada europea. Els comiats ja no es pateixen en decorats amb barcasses de salvament i amb flotadors, pura parafernàlia decorativa a les agències de viatges tropicals. Ningú oneja mocadors mentre el vaixell endormiscat sacseja les aigües xarbotades del port apartant-se del dic en direcció a mar oberta. Però les andanes dels adéus sempre es pinten de color trist, humitejades amb llàgrimes d'enamorats que no es resignen a la pèrdua temporal.

S'albirava la catedral i Fisterra ja havia encès el far de conjurar els fantasmes abissals. La tecnologia prodigiosa tornant els mapes petits. Trens perfectes, moderns, nets i puntuals desafiant rellotges, escurçant distàncies i, en aquest cas, les lleis de la física elemental.

Una corba maleïda ha destrossat l'encís del retrobament i ha convertit els adéus en definitius. La resta, imatges que fan mal. Sensacions que intentem imaginar, però que ens ultrapassen. Històries individuals amb contextos esmicolats per la mort i la catàstrofe. Paisatge desolat en la trencadissa de massa vides. I tot en un instant fatídic que l'apòstol o les meigas no van poder evitar. Els ginys o la prepotència de les màquines aliats amb aquests segons llarguíssims ens han menat als inferns del que no té remei. Negligència, error humà, fallada d'algun aparell? Només sentim la dolorosa certesa que els morts no tornaran.

L'accident ferroviari de Santiago de Compostela continua tenyint les portades dels diaris de dol. L'alta tecnologia veloç descarrila estavellant-se contra els murs de la festa. La cruesa animada del moment en el qual el comboi perd el nord i es recargola indisciplinadament ferotge. L'horror! Una processó de polítics i de reis desfila en les seccions gràfiques per compartir dolor i pèrdua. El maquinista, des del primer moment, apareix com el blanc de totes les culpes i el responsable de la desgràcia.

Enmig dels dies negres, la perfecció sense interessos d'alguns funcionaris retallats, la vocació abnegada de servei o les cues de joves que van aparcar el botellón de festa major i revetlla per donar sang, malgrat l'octanatge etílic; han estat indicadors que no tot està perdut i malmès en aquest país amarat per cert desànim i desencís.

Apagades les brases del sinistre, que no el foc, el protagonisme morbós de l'accident recau en el maquinista del comboi que circulava al doble de la velocitat permesa. Detingut i aïllat en un hospital se li hauria amagat l'abast exacte de la tragèdia, el nombre de morts i de ferits. Un personatge d'aspecte fràgil, amb la cara ensangonada, ara és el centre de les disquisicions tècniques amb una sentència prèvia, culpable. La premsa ja ha esbombat uns desafortunats comentaris de xarxa social que no n'afavoreixen la innocència –si és que ho és-. L'opinió pública no li ha concedit ni el benefici del dubte d'abans d'esbrinar possibles fallades mecàniques.

Qui es vol posar en la pell d'aquest maquinista. Només ell ho sap -d'estar així- què li va passar pel cap, quines ordres de navegació va infringir i quines mesures no va activar. Per què? Haurà de conviure, si pot, amb aquesta pregunta. Per què? Un interrogant i una condemna escrits amb llàgrimes i ràbia als ulls de les víctimes.

L'artesania del bitllet

El Banc Central Europeu confirma que els bitllets de 50€ són els més falsejats i representen el 44% de les falsificacions. Malgrat l'increment en el nombre registrat de bitllets falsos, aquest és molt baix si es compara amb els milions de legítims que transiten amb el paper en regla. Un consol!

Que es tingui predilecció pels de 50€, i després pels de 20€, deu ser cosa d'endossar-los sense aixecar massa sospites. O que el delicte per falsificar-ne un de 500€ és més gruixut. Com a estratègia comercial és poc rendible, posats a delinquir cal fer-ho amb eficiència. Per què esmerçar els mateixos esforços en un de 20€ i no pas en un bitllet dels grossos, dels que –diuen- també existeixen ja que algú n'ha vistos.

L'aspiració, el cim per a un professional de les arts gràfiques hauria de ser l'obra mestra de poder copiar sense que es detecti la diferència entre el bitllet de curs legal emès pel banc oficial i el que ha imprès casolanament. Potser des del vessant artístic, aquests de producció domèstica haurien de tenir encara més valor del literal. Autèntiques obres d'art devaluades per la grollera mania de produir-les en sèrie des de les seus oficials!

És clar que, com en el rigorós mercat de l'art, hi ha d'haver produccions més reeixides i valorades, úniques. No fa massa, a unes àvies d'avançada edat, amb tants anys com diòptries i/o cataractes, un taxista llicenciat en economia trapella els va tornar el canvi endossant-los un bitllet de 20€ que era un autèntic nyap. Una fotocòpia matussera, que no un escàner, amb la mateixa imatge reproduïda a ambdues cares del bitllet i –el súmmum!- retallada a estisores. Efectivament, una peça artesana del tot. I molt artística, això sí! En una subhasta es podria adjudicar a un preu de sortida més alt dels 20€ que hi figura. Aquest artista ha de ser un veritable mestre de les finances, un Tàpies de la casa de la moneda amb estil peculiar. No és, de bon tros, un artesà figuratiu de la falsificació i, pitjor encara, una persona de fiar. Que no anirà al cel!

En la personalització dels bitllets hi ha qui els ornamenta amb gargots, dibuixos, símbols o pensaments de molsuda filosofia del dia a dia. Hi vaig descobrir un sensible plany amorós -Te'n vas per no tornar! –una mena d'epitafi al trencament. Un cant al rebuig. El comiat trist a l'andana dels adéus sense retorn. Entendridor. Quelcom que explicaria la dèria dels garrepes o la fidelitat passional amb què alguns els custodien i no els deixen anar.

La moneda nova en general expel·leix un perfum d'opulència. Personalment, però, amb el canvi en una transacció al detall de sardines, estic per no entaforar-la a la bitlletera per la bravada a estiu mariner que emana. Manies! Hi ha addictes al diner negre pel tuf característic que desprèn. De pudor a droga aspirada amb un bitllet recargolat. De corrupció pestilent i textura aspra de totxo. Amb ferum d'engany. O simplement, la fortor barruda d'una devolució tramposa de quan ens despatxa un pillet.

Els bitllets els vam adoptar per no haver d'anar carregats amb béns per bescanviar. Quan els caps de bestiar eren referència a les cases bones de pagès. A les modestes les permutes passaven per l'aviram, xavalla de valor relatiu i més quotidià: tres gallines, una oca. De les coses que es permutaven i els metalls nobles encunyats, als bitllets impresos. El paper! Quanta confiança i predicament té un tros de paper, més que el poema d'amor més sentit i sincer amb el qual no compraríem ni un trist crostó de pa. Acceptem bitllets per treball i suor. Amb els anys hem resolt que amb els números n'hi ha prou. En els bancs hi tenim –teníem- dipositada una confiança absolutament virtual, o de plàstic. Ens ho creiem mirant-nos els saldos i ens refiem –refiàvem- que allò que reflecteixen les pantalles és cert.

S'han acabat les exhibicions fatxendes a còpia de feixos de bitllets matxucats amb una goma de pollastre en una taula d'un cafè on es passaven comptes anyalment dels vedells o del bestiar que es criava. O els sobres amb la setmanada, bitllets i moneda d'arrodonir perquè pesa més. Encara hi ha algun avi que vol veure en efectiu la paga de la pensió, al·lega que comptar-los ho troba més efectiu que no pas els somnífers que li recepta el metge de capçalera.

No trigarà gaire el dia que la liquiditat comptant serà història. Moneders electrònics o la petja digital han de fer-ho possible i ja són ací per no marxar. Coristes i numismàtics -canta en Sisa- n'han de patir les conseqüències. I de retruc, els falsificadors. Quina trampa s'empescaran? És possible que ja hagin trobat les enganyifes comptables i els paranys diversos amb què ens meravellen determinats tripijocs financers. Un món per a experts i iniciats. Conceptes que ens van grans i que no entenem. Jocs de risc, de borsa; preferents sense preferència. Bons i inversions que ens podem plomar els estalvis d'una vida.

I si ja no han de córrer els bitllets on entaforarem, els desconfiats, el capital estalviat. Que les caixes de cabdals han de ser ocupades amb altres finalitats i secrets que no transitin per la xarxa. Potser hi emmagatzemarem petons furtius o cartes d'amor compromeses, que haurien de cotitzar cada vegada més als mercats de les emocions, aquelles que no es devaluen.  

Presumpta cançó d'estiu

A Barcelona hi ha hagut una concentració via xarxes socials davant la seu de la delegació del Govern. Els congregats cridaven "Fem fora la màfia". Cassoles i xiulets en un "pásalo" més que als dirigents del PP els deu rememorar com d'efectives van estar les concentracions espontànies durant aquella històrica jornada de reflexió en la qual van perdre les eleccions generals. S'atrapa abans un mentider que un coix, fa la dita. Llavors eren les bombes etarres i els rodalies madrilenys. Quin horror! Aquells dies el vehement diari El Mundo insistia venent el que ningú comprava, que l'atemptat i les dues vies d'investigació que es van obrir menaven a l'autoria basca.

Una ministressa anys després va clavar la màxima, encara avui vigent per al PP, "antes doblá que partía"; al·ludia afers ferroviaris i uns esvorancs propers a Barcelona. Això mateix redactat diferent és el que diu avui el senyor Floriano quan, amb el que cau, deixa anar que els preocupa zero el que faci en Bárcenas, l'insigne Lluís el cabró –com l'esmenten els excompanys de partit-.

De tresorer, l'home dels números del PP a delinqüent empresonat. Ara un empestat a qui els seus li neguen el pa i la sal. Un xantatgista que no pot doblegar –veurem si partir- el president del govern que ha fet les coses bé. Segons en Floriano, en Mariano no té absolutament res a amagar i del qual els ciutadans que el van votar poden estar-ne orgullosos, perquè no cedirà. No modifica l'agenda, però tampoc compareix ni s'explica. Viu amb el cap sota de l'ala i només en surt el fum dels havans per conjurar el moment que ha vessat el got amb una inundació de despropòsits i d'indicis –presumptes, això sí- que ja no hi ha ingenu que s'ho empassi.

El corredor de fons, l'Alfred Pérez Rubalcaba, que no s'entén en català amb el PSC ni en la intimitat, demana la dimissió immediata del sordmut Rajoy. Anuncia la ruptura completa de relacions amb el partit que governa. Com que les mocions de censura són al·lèrgiques de les majories absolutes, proposa la successió; l'abdicació a favor d'un príncep jubilat o d'una principesa eixerida. L'esperança blanca i rossa per a la continuïtat dinàstica popular si la cosa s'embolica encara més, que en fa tot l'efecte.

Quin estiu més calent, Mariano. I sense l'ombrel·la de El Mundo, que en aquest serial s'abona sense embuts per airejar massa draps bruts. Amb quin ensurt esmorzaràs i encendràs el primer cigar del dia, president? Papers, originals, missatges de telèfon... I ja fóra l'apocalipsi que en el perfeccionisme de la corrupció, en Bárcenas hagués pres la precaució de fer-te signar rebuts per les transparents quantitats percebudes. Ja ho prediquen els del ministeri de la nicotina, "fumar mata". També políticament quan les capses no van plenes amb fulles de verí recargolades sinó de bitllets assassins.

Moments delicats. "Tot un país en suspens", sermoneja Rubalcaba, el polític. La ciutadania fa la viu-viu mentre les audiències dels telenotícies es desplomen. I algun lector de diaris només en llegeix la secció de cultura i s'apunta excepcionalment a la d'esports amb recança després que en Guardiola també sembla que al marge de xampurrejar l'alemany, hagi fet un màster en despropòsits o un doctorat en com perdre la credibilitat amb unes declaracions que no li escauen.

El futbol no em preocupa, cosa de peus i de pilotes. Però que els polítics i alguns governants em prenguin per un babau, sí. Ens ofenen. Ens insulten quan pensen que amb les estratègies del tu més, i encara més, tot es resol i s'oblida. Dubto que aquesta vegada el ritme de la cançó estiuenca ho deixati entre les ones, les corbes bronzejades i les paelles sota d'una palmera. Ni la caparra d'una sangria dolenta i infame ha de digerir el moment on ens han instal·lat aquests que ens haurien de dirigir.

Em resigno a creure que els representants ho són de veritat, un mirall de la societat que gestionen. Si aquest reflex és fidel i ens rebota la crua realitat sense aprimar ni engreixar, patim una pandèmia apocalíptica. Tots ens hauríem tornat bojos, insensats, sense ètica, sense cap mena de pudor ni sentit de la justícia.

Jo encara conec persones amb vergonya, sentit del ridícul, generoses, amoroses, justes i amb sentit comú. Acostumo a fer-me-les amb més bona gent que no pas amb perversos, mentiders, lladres, corruptes, hipòcrites i allò que qualifiquem sense subtilesa de gent dolenta. Estic convençut que en un recompte d'urgència els esplèndids en positiu guanyen per golejada als malèvols.

Recuperant l'argument de l'oposició haurem de reflexionar si és el país qui viu en suspens o, després de la compareixença de demà d'en Bárcenas, la ciutadania tindrà encara més raons per suspendre el president i alguns polítics del govern.

Santa tecla

He fet una còpia al disc dur de l'ordinador. Precaucions, per si de cas. Documents i fotografies que es poden volatilitzar. La formidable virtualitat té el seu foc purificador quan ens socarrima la memòria analògica dels dies, n' esborra les cares amb qui ho hem compartit i desdibuixa els llocs per on hem caminat.

Un cop de dit matusser en una tecla i tot en orris, malgrat que la màquina ens hagi alertat, "N'estàs segur?" Després resta el penediment sense remei per no haver-nos tallat el dit o pel reflex de gosadia automatitzada. Tot perdut!

Abans les fotografies campaven a l'atzar emmagatzemades en capses de sabates o de camises. Trobar-ne una requeria un passeig caòtic per la història familiar. En el procés, les miràvem totes i trèiem els fantasmes al sol. Aquelles estampes una mica esgrogueïdes i amb les cantonades arnades eren els monuments dels pobres, dels que no gaudim de retrats a l'oli ni bustos de marbre. Icones tan importants i cares que calia entaforar a les caixes de cabals casolanes, en una calaixera o a la raconada inferior de l'armari on habitaven també els vestits de menjar macarrons, els de vint-i-un botons. Anaven a joc i conjuminaven perquè fer-se un retrat era cosa d'anar mudat. Com el posat estàtic tot escarnint els retrats d'artista –Quiet! -A la immortalitat s'hi accedia contenint l'alè com en una radiografia per a un diagnòstic a vida o mort.

Un record per als mítics retratistes rodamóns motoritzats que rodolaven per las cases de pagès i en trastocaven la vida. S'aturava l'atmosfera polsinosa, l'activitat tota i les gallines esdevenien éssers pintorescos. Calia afaitar-se i sortir-hi amb la millor fila possible –Clic! En algunes contrades encara esperen el correu amb el que van pagar a l'avançada, l'instant històric farcit de gallines recolzades només en una pota, elegants i fatxendes, de quan aquell trapella els va aturar el món amb una màquina de retratar i una llambregada insòlita.

Fer una foto i enviar-la alhora els semblaria un prodigi. Veure's a l'altra banda del món en l'interval de temps que han contingut la respiració només podria ser un afer de bruixes expertes. Deu ser en prevenció, o perquè les fetilleres electròniques no em regirin les estripes de la màquina, que he desat una còpia dels meus arxius. Ha estat un alleujament. Ja està! La tinc atresorada a la raconada de l'armari compartint espai amb les capses de les altres fotos color sèpia esvaït, les de mirar i tocar amb els dits.

La tècnica ens permet empastifar-ho tot d'instantànies a dojo i sense miraments. Disparar, llençar, retocar, imprimir i compartir. Coneixeu algú que encara faci servir rodets? Mai com ara la biografia documentada d'un infant –dedicat a tu, Arnau- disposarà de tantes imatges.

El mateix succeeix amb els documents escrits. Cartes, diaris personals, reflexions de lletraferit... Els correus electrònics i els missatges instantanis no arriben encara perfumats –no ha de trigar-, però tenen l'avantatge de la immediatesa. Tampoc cal embolcallar-los amb un sobre. Viatgen descaradament nus i formalment incorrectes, que no despullats d'arxius adjunts de tota mena, músiques, dades i pel·lícules. Rodolen farcits d'ubiqüitat impúdica. La que ens pot pispar algú. Secrets –dèiem- penjats en un estenedor global. Informació que ha maridat amb comunicació. El binomi democratitzador del coneixement tot compartint-lo. La revolucionària enciclopèdia francesa s'ha reeditat al segle XXI amb banyes sense fils i llueix cua de ratolí –o de dimoni-.

Desitjo que la grafologia i la tipografia ja no siguin disciplines associades als egiptòlegs o a algun savi desvagat i carrincló. O que els processadors de text no qüestionin la impremta, les biblioteques d'Alexandria i les edicions acurades.

Del llapis infantil, de l'indeleble bolígraf adolescent a l'estilogràfica regal d'unes noces d'argent hem arribat al teclat actual. Virtual i projectat en una superfície o en una pantalla tàctil. No oblidem el seu preludi tecnològic, la màquina d'escriure. El mestre Espinàs, per exemple, encara practica certa ecologia periodística. Insisteix en el punt mecànic artesà que confereix el martelleig que l'ajuda a redactar els seus escrits, dels que es palpen i tenen textura.

Encara que tot torna... Els rodets fotogràfics, les promeses d'amor escrites a mà i dipositades en una bústia. El perfum d'una bona edició. I també retornen les màquines d'escriure! Aquests dies la premsa anuncia la tendència retro de l'espionatge rus –o soviètic, que és més literari-. Els espies de l'antic teló d'acer redactaran els informes secrets en paper amb unes màquines d'escriure especials que permeten identificar sense cap mena de dubte l'autoria i l'autenticitat del document. Secrets de paper. Esperem que no tinguin també la cua de palla.

Arribats al final és necessària una deferència per als esforçats grafòlegs, que els fulls de càlcul no els jubilin. Les proves cal·ligràfiques viuen temps de crisi. Només alguns romàntics, i en Bárcenas, practiquen el vintage en matèria de llibres de comptes i es decanten per la cosa manual.

Tots els matins surt el sol

El militars del cop d'estat a Egipte detenen el guia màxim dels islamistes. Els faraons, embolicats i impassibles, s'ho contemplen des de les vitrines del Caire en un dels magatzems d'antiguitats més grossos i polsinosos del món, al costat de la plaça Tahrir que viu un dia històric -un més-.

Mandela és en estat vegetatiu permanent. Pendent de l'endoll a la màquina que l'assisteix per poder sobreviure. Bon cel, Nelson!

Una periodista –o una farandulera en funcions de presentadora- que acaba d'enviudar aprofita per promocionar un telèfon mòbil. Assegura que els missatges de condol li van arribant nítidament i amb tota la cobertura gràcies a l'aparell específic que exhibeix a càmera. ¿Li n'haurà deixat un, de terminal, al taüt per si el finat vol manifestar-se o demanar una quatre estacions?

Segons la Sarsuela, el rei no té cap compte a l'estranger, els calerons que va heretar del seu pare –en un banc suís- van anar a tapar el forats practicats pel comte de Barcelona. Un conte amb final feliç, sense deutes ni creditors reials que no siguin els que els esbronquen. Quelcom que la font atribueix a la "mala educació" d'alguns súbdits. 

Albert II de Bèlgica abdica a favor del seu fill, el príncep Felip.

Al cap de trànsit de Girona l'han enxampat mentre circulava a 160 km/h. Sortia d'una reunió ansiós per prevenir la sinistralitat. L'honora la inusual velocitat supersònica amb què ha dimitit.

Una cantant famosa, Rihanna, insinua que Cristiano Ronaldo és gai. A causa del desdeny els cops als baixos en matèria de mesura són un clàssic, però el cop de roc a la masculinitat del de les bicicletes ofensives és excessiu en un món mascle de pilotes. I què, si ho és?

Per pilotes, però, les del cap Wert dolgut per haver de modificar la proposta de beques que pretenia. L'excel·lència en orris. També ha anunciat que deixarà la política activa així que acabi el mandat amb la llei consolidada. Només la caducitat de les lleis d'educació similar a la dels iogurts –encara que el ministre Cañete els declari immortals com les mòmies de Tahir- ens en pot deslliurar.

Evo Morales va romandre retingut –captiu- als espais aeris europeus mentre li regiraven les maletes a les bodegues de l'avió cercant un enemic mundial, l'Snowden. El personatge ha esbombat com l'espionatge americà viu contemplant-se els secrets íntims de l'Angeleta Merkel i d'altres aliats/des europeus/es.

La Leticia Sabater, la reina dels espais infantils sense massa secrets íntims, es postula com l'artista del PP. Per error ha tramès un correu al PSOE oferint-se i manifestant que en Mariano és feliç de comptar amb una artista tan singular. El PP ja s'ha afanyat a confirmar que aquesta rossa no manté cap relació especial amb en Rajoy.

La delegada del govern a Catalunya, que sí manté relacions –polítiques- amb en Mariano Rajoy, es trasllada a l'habitatge oficial de Predalbes. Al·lega raons de seguretat. Es tractaria de la pitonissa macroeconòmica, declarada persona non grata a Girona, que va definir el principi de bonança fonamentant-lo en l'existència dels "pijos".

Mor l'inventor del ratolí de l'ordinador. El desenvolupament d'un fetge humà a partir de cèl·lules mare, de moment, passa pels ratolins de laboratori. Tractaments que pengen del fil de l'efectivitat i de la recerca. També la castració química –capítol dos- que li apliquen al segon violador de l'Eixample. Seran efectius?

L'espionatge i la Camacho no s'acaben d'explicar. Aquell dinar a la Camarga encara l'han de pair. La ressaca informativa continua fent estralls. Digestions pesades com la del cas Bárcenas, el milionari presumptament sospitós, que deu sis milions i mig a hisenda dels últims cinc anys.

Dimecres Sotheby's subhastava un Greco, Sant Domènec resant. Venut per la quantitat rècord de deu milions. L'oració pot sortir molt cara. Sobretot si no se'ns concedeix allò que supliquem. Que en Bárcenas no obri la boca i que Eurovegas no hagi estat un somni d'estiu.

Tanmateix el món continua rodolant i, malgrat tot, pels matins acostuma a sortir el sol.

Bunga-bunga

La dècada dels noranta venia prima de roba entre les olimpíades i les Mama Chicho me toca, me toca, me toca... Defiéndeme tú! Encara ens fan pampallugues els ulls perduts en la simetria epidèrmica d'aquelles ballarines. L'esclat voluptuós d'una primitiva televisió privada que anunciaven com Teta-cinco –amb un lasciu cavaliere rere de la càmera- preludiava el fosc hit parade estival dels Bunga-bunga actuals.

Enmig d'ambdós èxits ballables, Barcelona s'omplí d'italians autoexiliats d'un país berlusconià que se'ls feia insofrible. En Bambi Zapatero, els de les celles acitroënades, llavors era el president de les Espanyes que la classe ben pensant i com pertoca –encara que ens contempléssim d'amagatotis, anys abans, les Mama Chicho - l'havia elegit com a un emperador mundial de la llibertat i del progrés. Quins anys!

L'estrident bunga-bunga, la peça frenètica i tribal de la meridional península italiana, ha causat força mal d'orelles a la justícia que finalment l'ha pogut portar davant d'un tribunal. Bona notícia que hagi estat condemnada a set anys per perversa i cridanera. Per fomentar la prostitució de menors -judiquen-, que no d'altres afers més líquids i menys lúbrics. Em temo molt, però, que no l'escoltarem animant revetlles de convictes uniformats pidolant mantes, entrepans, piles per a l'MP3 i un paquet de ros de contraban.

Es tracta d'un ritme sincopat i selecte per a cavalieri que viuen per sobre del bé i del mal. Pertanyen a la casta dels poderosos. Membres destacats de la confraria de qui té diners, poder, contactes, fama –que no prestigi-, i discurs. Acostumen a ser genis del gest, de la comunicació i uns mestres de l'eufemisme. Messies vertiginosos d'èxits qüestionables.

El Bunga-bunga podria haver iniciat l'ascensió a les llistes dels quaranta principals infiltrat en la banda sonora d'una promoció porta a porta d'aparells aspiradors. Sense aturador hauria grimpat entre les preferències dels cantants melòdics -enmig de les tarantel·les- fent seu Il mondo. Arribant a convertir-se en un himne sicilià interpretat per un Jimmy Fontana ensucrat i disfressat de Berlusconi.

A l'altra riba d'aquest mar nostre les melodies del festival estiuenc arriben harmonitzades per l'arpa amb reixes que custodia el senyor Bárcenas a la garjola. Restem pendents de com evolucionarà la intervenció del comptable. Al Partit Popular temen que aquest tenor desafini o es decanti per solfes minimalistes de cops contundents amb la tapa del piano –que tot i ser experimentals, han de causar un dolor intens-. Mentre, també vivim intrigats per com es resoldran les operístiques intermitències escèniques en matèria de presó que afecten el senyor Blesa.

Costa d'entendre una justícia impotent davant de determinats personatges emparats en la seva condició intocable. Ja era hora, que la llei pugui actuar. Ni que sigui amb una bena a l'estil pirata. La impunitat s'ha de dissimular, fa mal d'ulls i no s'entén, ni quan les urnes són els paraigües legítims per als aforats. A tenir la raó hi ha associat que la justícia te la concedeixi. Per això, el més frustrant i el que més mal fa és quan no tenint-la –ni la raó ni l'honorabilitat- ningú no te les retiri.

Aigua pels descosits

A la Vall d'Aran, el dia després de les rierades, comença la lluita per refer allò que l'aigua ha malmès. Fang i estralls. Carrers desdibuixats, carreteres esborrades, cases queixalades per la força de la natura. La ràbia dels elements ha estat protagonista en una nova edició. Han viscut, els aranesos, emmirallant-se al cel mentre el riu brama i juga a bales amb les pedres que gemeguen temeràries. Crits d'aigua ofegant remors fosques, de tambor en la batalla. Per fortuna –o previsió- no cal lamentar desgràcies personals que no vagin més enllà dels bens materials.

El foc, el vent, l'aigua i la terra. Els elements clàssics associats a la por d'allò incontrolable. Qui els conté. Capriciosos com una fera ferotge arrabassen el que és seu. Són els senyors de la matèria i uns déus exigents a qui oferim sacrificis inútils. Potser amb respecte n'hi hauria prou, perquè fa molts i molts anys que hi convivim i ens espaordeixen. No volen ser provocats.

Així l'aigua reclama els seus dominis i ens recorda que les lleres ens les cedeix temporalment durant dècades, anys o, només, estacionalment. Quan ho oblidem, cal pagar peatges per la gosadia. D'una rabejada fenomenal escombra allò que hem construït sense el seu consentiment. Els rius no s'estan de cotilles, tampoc els agraden els jardins fluvials ni els gronxadors de disseny. Capriciosos, recargolats i volubles baixen mandrosos com les nostres vides que van a desguassar a la mar. Ben poètic. Idíl·lics aquells paratges amb ovelles i pastores renaixentistes fins el dia que es desperten sense motius racionals ni mesura. Què en podem dir de la neu pura i cristallina que encimbellava les arestes diamantines de la carena ara rodolant fatxenda i forçuda.

El vent, la tramuntana, enfolleix els esperits no avesats als udols nocturns escabellant la calma i el seny d'aquells que en som espectadors atemorits. Ni una pinta per als vents, que algun geni ja s'hi ha entestat, els pot ensinistrar. Llops invisibles i fantasmes sense còrpora arrosseguen cadenes eixordadores tot emmenant-se les teulades convertides en estels enjogassats.

El foc és la visió més pintoresca per explicar apocalípticament –i ben pedagògica- en què consisteix l'infern. Un món de brases roents i cremada punyent a foc lent en olla grossa. La visió dantesca d'un bosc socarrimat amb les restes escampades d'una caragolada sense vinagreta o les ossades dels animalons patxocs a l'ast, corfereix. Al cementiri d'esquelets vegetals pintats amb cendra l'escalfor grimpa cames amunt mentre llisquen galtes avall les llàgrimes negres que no podem reprimir.

I la terra tremolant, esquerdant-se en disbauxa quan tot trontolla. No serveix ni ens guareix tocar-hi de peus. La implacable llei de la gravetat és qüestionada. El granit s'esberla i les muntanyes es mouen sense fe. El vertigen produït per les malmeses cervicals teutòniques ens desgavella tots els paràmetres a què estem avesats. Com si la rotació del globus terraqui pintat de coloraines representant les nacions hagués enxampat un esvoranc a la carretera.

Per tots els misteris, per esbargir la inquietud, per conjurar-ne els mals averanys i, en definitiva, per voler-los ferrar, els humans vam convertir-los en forces divines. Déus i deesses de la natura amb el sol i la lluna a la sala de comandament. El dia i la nit, el bé i el mal. La disbauxa i la penitència. La fam i la collita. Dualitats que calia equilibrar en previsió per apaivagar-ne el cantó més fosc.

 No ho dessacralitzem massa. Administrem-los amb generositat –si hi som a temps- perquè es tornin agraïts. Que el foc serveixi per escalfar i purificar, que l'aigua sadolli l'assedegat i netegi, que el vent esbargeixi les tempestes perquè a la terra hi creixin el blat i, també, les roses.

Que així sigui! Pel solstici i per la màgica nit de Sant Joan!