Allez!

Aquests dies es compleixen els setanta-cinc anys. L'hivern del 1939 era de gener fred i dur de passar, dels d'abans del canvi climàtic. Amb neu, els camins glaçats i, sobretot, molta por. El Ripollès fronterer amb França va estar dels últims territoris que l'exèrcit victoriós va conquerir a la República. A la Vall de Camprodon s'hi amuntegaven la ràbia i la melangia enfilant-se en la impotència paorosa dels dies cap al Coll d'Ares.

Tenia lloc la "reculada". Un mot d'infantesa que, amb els anys, engruixia el diccionari xiuxiuejat dels grans. Per parlar d'aquelles coses acotaven el cap, abaixaven la veu i abans de nomenar l'horror tombaven a banda i banda l'esguard mentre comprovaven que no hi hagués roba estesa.

Cent mil persones -100.000!- van creuar a l'altra banda durant aquell febrer per Coll d'Ares. Una carretera que moria en la plaça de la duana esgarrapada en la roca viva a l'aiguavés que separa Catalunya amb França. Molló –un topònim que significa fita- era l'últim indret habitat abans d'arriscar, vessant amunt, la muntanya despullada i aspra mal pintada de blanc glacial. El fred interior entelava els indrets costeruts a les envistes del Canigó.

Just allí s'acabà el món. L'aiguabarreig de vehicles, cotxes i camions, que no podien anar més enllà, eren abandonats i estimbats a les clotades perquè d'altres pugessin apropar-s'hi, a la frontera. El tren de les mines també perdia la via i la vida a Sant Joan de les Abadesses. Vagons carregats de material bèl·lic i d'intendència van esclatar, com els ponts, en una estratègia de terra cremada per impedir l'avanç implacable de les tropes franquistes. Eren dies de jocs de llum i so sense fonts màgiques sembrant de metralla i ferros recargolats els espais. Els avions ja havien bombardejat les poblacions i alguns masos. Estralls! Més por.

Primer, els soldats moros de la guàrdia i l'exèrcit colonial d'en Franco passant a ganivet una discapacitada en una casa de pagès a la Serra de Cavallera que, aterrida, els llençava l'oli roent d'una paella. Després soldats, després carrabiners de tres en  tres i, per últim, quarters arreu. Trinxeres de postguerra amb búnquers -monuments de victòria- atalaiant la carena en prevenció inútil d'exèrcits napoleònics i maquis esparracats.

La reculada cap al no-res va sembrar els camps amb llavor d'armes i munició durant molts anys. Bombes, granades de mà, obusos, fusells, pistoles, baionetes i capses metàl·liques de munició –teca a dojo per a metralladores- van formar part de la collita i, també, d'un aixovar lúdic per a criatures. Jugar amb bales, no precisament a bales, en batalles innocents per veure com la pólvora, de cal·ligrafia rabiüda, tatuava cors amorosos en la fusta. Llençar-les a les brases des del baluard d'una soca d'arbre i sentir com xiulaven perdudes i s'encastaven infinit enllà cercant carn i os.

Va estar la retirada. S'hi escolaren la vida en la corrua de ferits i l'esperança per a les criatures, dones i avis d'ulls plorosos. La guerra s'acabava a un preu molt alt mentre florien nous uniformes i himnes per a anys de victòria. Ignomínia, deshonor, oprobi, foscor barrejats amb molt de fred i massa gana. Caos i desbandada en la incertesa havent creuat la ratlla invisible de Coll d'Ares. –Allez!- Començava, per a massa ànimes, la diàspora dels vençuts.

En la fita, els udols de gos es van convertir en camí nocturn, una drecera per a contrabandistes i refugiats que passaven d'amagat. Nits al ras, a les pallisses i als espais neutrals de la fosca sense lluna.

-Allez, allez!

Puente a Mallorca

La postal del dia és la infanta Cristina entrant als jutjats de Palma de Mallorca. Just acaba d'arribar amb avió procedent de Barcelona. El fil musical a la cabina de l'aeronau -una banda sonora per a la notícia- és la música de Los Mismos, es tracta de la peça Puente a Mallorca, un exitàs dels anys seixanta.

 La rampa s'ha convertit en un concurs de cops de colze plena de càmeres i mitjans de la premsa rosa pàl·lid [Serà maravilloso viajar hasta Mallorca]. El carrer principal respira expectant i curiós amb el públic carregat d'ensaïmades, de banderes republicanes i amb pancartes burletes. Ha entrat un vehicle negre, una carrossa de gama mitjana amb els vidres foscos [Tengo miedo al avión también al barco]. L'acompanya en Miquel Roca –un avi de la Constitució- i un altre advocat, la defensa [Serà maravilloso]. Ha caminat onze passes –la premsa, objectiva, s'entreté a comptar-les-.

Sense maquillar, amb un somriure circumstancial assajat –propi de l'ofici-, hauria accedit al jutjat sense passar per l'arc detector [Sólo caminando en bicicleta o en autoestop]. Un tràngol per a la corona i per al exduc de Palma. La casa reial hauria aturat, prudent i temorosa, l'agenda del dia mentre l'Urdangarín, castigat a la raconada de pensar, deu exercir de cangur. "Com ens hem de veure", es lamenta la nissaga amb un transistor enganxat a l'orellal. A aquestes hores els galgos i els podencos al servei de la monarquia flairen l'oreig de les conseqüències Espanya endins i els estralls col·laterals frontera enllà.

L'enigma del segle s'ha resolt en l'entremig de dues possibilitats, a peu o amb cotxe [?]. Li haurien estalviat una passarel·la encara més llarga, una penitència de vergonya pel mal cap del tarambana de l'Iñaki. Calien tots aquests tripijocs per viure millor que els marquesos, només com a un duc? La imatge internacional llepant-se els micròfons i enfocant les arrugues sense pomades de la filla del rei és tot un quadre de la millor època del Goya. La maja enxampada.

Sis hores eternes de declaració. Un rosari de preguntes amb sis misteris dolorosos sense el goig ni la glòria certa d'haver-se acabat el virginal calvari que ha patit la infanta. Tot per amor. S'encenen els neons de les revistes del cor i s'apaga la devoció en aquest Judes de gendre tocacampanes.

Els súbdits addictes a la cosa reial en fèiem prou amb què s'estiguessin quiets a les fotos. De saber mantenir un posat de calendari o un perfil numismàtic. Mira que quedaven bé, moderns, gairebé progressistes. A la campechanía, marca de la dinastia borbònica regnant, la parella arrelada a la ciutat comtal hi afegia el plus del bilingüisme postmodern embolicat amb disseny i esperit olímpics. N'hi hauria hagut prou amb exercir estatuaris –un celebrat passi torero que consisteix a fer-se l'estaquirot davant les banyes del brau rabiüt quan envesteix-. Quiets! Pentinats, ben vestits, somrients amb la mesura assajada i un curs d'estiu per aprendre a saludar ergonòmicament, una tècnica per a no lesionar-se el canell. Doncs, no!

Què o qui va empènyer l'Urdangarín? No se'ns passés per alt l'origen plebeu del pollastre, la dada fonamental de la trama. Perquè els defensors de la sang blava sense barrejar amb bastardes genealogies sabem que aquests assajos sempre acaben malament. Ja hi va haver qui el classificà d'experiment per amor. Quina bajanada! Ser consort d'un noble de la cort és un ofici amb el qual s'hi neix. És cosa de bressol. Demostrat!

Cansat de menyspreus, de ser l'últim de la fila, de marcar el pas com l'aneguet lleig a la corrua reial, de viure a l'ombra del petulant cunyat que li refregava pels morros a cada àpat i a cada desfilada familiar, de l'èxode als virregnats costaners del reialme, de no poder recaptar impostos ni de disposar d'una hisenda descentralitzada de la vila i la cort d'altiplà, es va voler espavilar. Crec que aquests són els motius, la causa real, que l'assisteixen i li atorguen la raó. Compadiu-los! Llàstima que les males companyies el van tòrcer i/o li van prendre el pèl i el crèdit. Jo estic per creure que el van utilitzar amb mala fe i pitjors intencions. Altres van pensar les malifetes i en van estar els manefles de la cosa. A ell, una vegada més, el van relegar a exercir d'efígie, a deixar-hi el perfil. El van convertir en un baix relleu per a una moneda falsa i corrupta. Pobre!

I ella? Ara viu com una mena de princesa rampant amb un Cosimo decadent que salta d'arbre en arbre fugint dels assetjadors. Italo Calvino ho va descriure magistralment. Ai, l'amore! És maco i meravellós, però l'amore è imperfetto!

Per tot això, jo me la vull creure, la princesa. Vivia tan encegada d'amor, tan confiada havent delegat i dimitit de l'avorrida intendència dels negocis del marit, que no en sabia un borrall. Signava, assentia, feia veure que hi entenia i que ja li estava bé. Estampava un gargot displicent. Somreia –Coses del Ñaki! Afers del meritori cònjuge que hi deixava les ungles per donar-li allò que li arrabassaven la vida i la cort, una existència digna de princesa desterrada que s'havia de guanyar les garrofes en una oficina d'una caixa d'estalvis perifèrica.

Esperem que la justícia ho sigui, de justa. Que tingui en compte totes les circumstàncies, els agreujants i els eximents, que aquests últims –vistos sense passions ni perjudicis- han de pesar molt. Posats a trobar arguments, demanaria un tracte igual a tota aquella soldadesca, tropa de fortuna, que ha robat, prevaricat, s'ha enriquit a costa dels diners de tothom i encara passeja perfum del car, havà cubà i l'amor propi sense taca ni remordiment.

Descanseu, s'Altesa Reial!

Febrerades

Els festivals, els premis multitudinaris, les convencions i els congressos tenen quelcom de sant onomàstic o d'aniversari socials –Per molts anys! –En vida teva –responien les criatures de poble educades com cal. Trobades i aplecs per definició feliços. Qui gosaria fer retrets el dia del sant. Ni el cunyat o la cunyada –sogre/a si escau- més recalcitrants s'atrevirien a retreure'ns res. Només que floretes o desigs afortunats i adients.

Passades les festes tradicionals i descomptats els períodes de vacances, ens hem d'empescar esdeveniments que han d'endolcir la monotonia aspra i freda dels mesos més lletjos de l'any. Estic per declarar-los no grats, el gener i el febrer; amb predilecció per aquest mes que, sàviament, algú va escurçar per amorosir-ne els efectes. De la feixuga pujada del gener que resta deixatada durant tot l'any de crisi i la minvant alegria consumista, al febrer, per mèrits, jo l'equipararia al dilluns dels mesos en el calendari anual. Quin mes més sense virtut! Ni carn ni peix, com un tràmit perquè arribi la llum de primavera, el renéixer dels sentits, la renovació de la vida i de la sang.

Em pregunto si aquesta atonia estacional se suportaria sense esdeveniments que endolceixin els dies i els irradiïn de claror els focus que substitueixen els ensucrats llums nadalencs. Mesos de bufanda i de vellut, enemics irreconciliables amb l'epidermis bruna i sensual del tòrrid estiu. No hi ha pas color!

Les desfilades de moda, analitzat l'esdeveniment mes des del caire antropològic que no pas des del vessant de la tendència, són el pretext perfecte per amorosir la tristor continguda. Un goig! Com una glopada de sensualisme fora de temporada que ens avança uns models impossibles que algú deu lluir en la intimitat. Alhora, un exemple a no seguir en la magra eixutesa d'una ossada angular ben posada, però poc amortida. Deslliureu-nos de les anorèxies!

Hivern també se'l pot il·luminar amb espelmes aromàtiques i d'ambient. Premis i gales de cinema diversos que apleguen la faràndula bohèmia i transgressora amb la classe política que, per un dia, es despentina i s'hi barreja. És la penitència de suportar l'acidesa ben trobada, les vindicacions gremials i la crítica, sovint, sense embuts dels saltimbanquis de pantalla i bambolina contra els dirigents que en pateixen la fiblada amb un somriure i sense perdre-hi el posat. Quina gràcia!

Una categoria cosina germana de l'anterior n'és el lliurament dels guardons literaris. Aquests esdeveniments, molts de patrocini privat, tenen quelcom més de substància, d'aquella que es toca. Ben dotats i lliurats enmig d'un bon àpat, habitualment un sopar amb molta metàfora a la carta, confereixen la majoria d'edat als agraciats i vénen a ser com la consumació d'un sagrament. Les noces entre un editor i un autor. Es resolen en una nit frenètica i passional amarada d'enveges i de recels. Una bona manera, per això existeixen, de promoure les novetats anyals previstes i planificades. La resta, amb massa freqüència, concurrència comparsa il·lusa i esperançada amb les celles socarrimades i irradiades per la pàgina blanca i virtual d'un ordinador que pampallugueja. Clic!

En la tardor dels patriarques i en la fredor de la realitat excel·leixen els congressos i convencions polítics. A la festa ordinària de les cambres de representants, a les sessions plenàries i a les inauguracions de caire divers sobresurten les trobades de partit. Els simposis, s'anomenaven així les segones parts dels banquets grecs i romans clàssics on els convidats bevien, cantaven –himnes de cohesió?-, recitaven poesies i conversaven. En aquests actes, com que no hi acostuma a haver enemics entranyables sinó partidaris i adeptes, la crítica s'amoroseix esdevenint acudit. Estan dissenyats per llepar ferides, unificar discursos i engreixar l'amor propi. Arengues a la tropa!

 Tot distreu. El circ, per exemple, el major espectacle del món farcit de funambulismes de la corda fluixa, pallassos, mags, dones barbudes sense depilar i forçuts abillats amb samarreta imperi de lluentons, el volem privar de l'exhibició animal i ferotge de lleons, tigres, elefants i serps. Per aquest ordre i en taca d'oli territorial. El Parlament vol promoure la prohibició, vigent a Barcelona ciutat des del 2003. S'ha acabat d'exposar tigres elefants i lleons. De cavalls i camells en podríem parlar. Com de quissos matemàtics, virtuosos del càlcul mental i l'aritmètica de la subsistència. L'èxode del circ haurà de coincidir –també- amb l'inici d'una nova època en la qual els genets de la Guàrdia Urbana substituiran els magnífics cavalls pels siderals patinets d'última generació. Bestieses!

En Pla ho anomenaria collonada –desfilar amb patinet de gala-, apel·lant a la terminologia pagesa de l'Empordà que escurça les perífrasis i escapça els circumloquis. M'hi adhereixo tot reivindicant, però, que els i les models de la passarel·la llueixin un punt més pneumàtic. Que els de la faràndula no perdin la mordaç visió genial de la vida. Que les convencions i els concursos diversos siguin tots justos. Que el circ pugui exhibir dones barbudes i homes bala. I que el festival quotidià de les voreres urbanes visqui estalvi de les deposicions traïdores d'una exhibició canina sense aritmètica ni punteria.

Bon febrer!

Dalinianes

Un Càdillac descapotat davant de l'Astòria a la Rambla de Figueres és l'indici que el propietari, amb el seguici que el ronda, pren un còctel sofisticat en aquell lloc de la memòria infantil de quan baixàvem a l'Empordà. Figueres anys seixanta, llunyana, senyora i carregada de personatges tocats pel vent. En Salvador Dalí n'és l'exponent més representatiu i l'au més rara que havia niat per aquelles contrades.

En Dalí tenia un aparcament reservat permanentment davant d'aquella cafeteria amb regust novaiorquès. El privilegi de ser el fill insigne de la ciutat. Com el de considerar-lo personatge nacional amb el beneplàcit del règim que li ho permetia i hi col·laborava. Un migdia els comensals de Can Duran van sortir al carrer pertorbats pel soroll d'una batedora d'atmosferes. Un helicòpter de l'exèrcit traslladava, temeràriament penjat pel damunt dels teulats de Figueres, un toro que havien estossinat a la plaça de braus els espases més insignes i amics d'en Salvador. Aquell animal va acabar a les graelles de Port Lligat atipant egos i protagonismes.

Es compleixen els vint-i-cinc anys de la mort del geni empordanès. Una temporada que ha estat perfecta per a la salut del personatge despullat dels seus acudits. Ha crescut. Ha millorat en reconeixement des que reposa a la teatral cripta del seu museu. Com deien els avis que el coneixien de petit –El mal se'l fa ell mateix –tot i que les disbauxes al·lucinògenes del seu crític surrealisme paranoic n'eren alienes, o no han transcendit, a allò que no es tractés d'un pa de pagès, els ous a les façanes, el mostatxo i els rellotges flàccids.

A en Dalí hi ha una gentada que li deu el mestratge avantatjat amb què va predicar pel món les seves extravagàncies i tarambanades. Va ser dels primers a jugar amb la seva imatge, a vendre's arrogantment des de la consciència –certa amb els anys- que era un geni universal amb totes les lletres. Un Dalí mesurat sense estridències ens hauria decebut. Ell era en si mateix l'espectacle, el pallasso llest que encisava i ens feia riure mentre menystenia el que l'envoltava. Irònic amb nota, intel·ligent, sorprenent i diví. Va endevinar que els déus li farien un lloc al seu costat i enlloc d'amagar-ho, ho cridava.

Quantes estrelles rutilants de la música, del teatre, de l'òpera i del món de les arts plàstiques no li han manllevat el posat i el discurs. Va estar dels pioners a manipular la imatge pública, la posada en escena, el gest, la paraula. Dalí era excessiu. Tant que algunes interpretacions –avui en diríem performance- en van aprimar la consideració com a un mestre del dibuix. Ara, des de la perspectiva perfecta que dominava, se'l comença a percebre despullat del bigoti, del bastó, del Càdillac i de les comparses que li feien costat; n'emergeix revalorada l'essència que ha llegat, la seva obra.

La genialitat d'un artista que dibuixava pintant. Un artesà genial amb ofici que es proposà de meravellar-nos. Certament ho ha aconseguit. I més que ho farà perquè el temps juga a favor seu. Aquest mediàtic Da Vinci purificat per la tramuntana ha d'esdevenir encara més un dels grans referents del segle XX.

Hàbil i aprofitat recíprocament amb i pel poder. Existencial endormiscat, no compromès, no social, persona ambigua en massa sentits. Només era ell i després venia en Dalí de qui sovint parlava en tercera persona. Va navegar en aquell pou de misèria i foscor oblidant –o sent conscient- que la seva actitud tenia un peatge. El que li ha tocat pagar per acolorir els cromos grisos del franquisme fins que els dies i la pols dels calendaris ho emboirin mica en mica.

Mític personatge de la mítica congregació per a nens de casa bona que va estar la Residència d'Estudiants de Madrid. En Lorca, en Buñuel, en Pepín Bello, en Rafael Alberti, la Mª Teresa León, en José Moreno Villa. Tots membres de l'Orde de Toledo amb seu gastronòmica a la Venta de Aires. Un congrés professional, fa ben poc, m'hi va retornar. La Venta encara té tapades i no ha pogut recuperar les guixades d'un d'aquells estrafolaris que concretava les expansions dels àpats excessius sota de la calç amb què la mestressa de l'establiment ho va esborrar. A en Dalí, a vegades, també li desdibuixaven les obres. Els de la Fonda Duran duien les tovalles de fil a la tintoreria.

Juraria que ho vaig viure en persona si no es tracta d'un altre miratge surrealista. Principis dels anys setanta a Zocodover, la plaça major de Toledo. En una taula propera a la terrassa del Café Espanyol –avui seu bancària- hi seien en Buñuel, en Dalí i l'Amanda Lear, l'ambigua segona musa daliniana després de la Galarina. El que més em va sobtar de qui es proclamava" una muller com qualsevol altra" va estar la manera com el pintor de Cadaqués la conduïa, amb un collar i una cadena subtils de pedreria i disseny. Com qui treu el quisso a passejar. Ningú gosava recriminar-li res. Una monja amb hàbit se'ls va contemplar breument i es persignà –Que Jesucrist us perdoni!

L'antecedent en tres dimensions de la Mae West preludia l'Andy Warhol i el Pop Art. El brau volador de Figueres penjant de l'helicòpter militar no deixa de ser una estampa per a les elegies toreres d'en Federico García Lorca mentre en Buñuel aparca un revòlver carregat al costat de l'ampolla damunt d'una taula mexicana o en Velázquez descobreix que els mostatxos poden ser una marca registrada. El més quevedesc dels artistes del segle XX és en Salvador Dalí. El més eclèctic i el més escarnit, des de França entre l'amor i l'odi de l'André Breton al deutor Yves Tanguy.

El pare notari el batejà amb el mateix nom del primogènit mort. Diuen que en Salvador reencarnat li va tornar el deute vital en un pot o en un preservatiu usat –els assagistes no s'hi posen d'acord en un afer tan personal i íntim-. Sempre ha estat mal vist que un fill es dediqui a pintar mones o a la faràndula. Un episodi per a una obra matèrica amb textura Tàpies, però aquesta és una altra història. Com la de la relació amb en Picasso.

Un crostó de pa, la imatge del pla Marshall americà, associat a la llet en pols i el formatge escolars de la nostra infantesa durant la postguerra mundial. Els Crists renaixentistes d'en Mantegna, l'apoteosi de la perspectiva estirada fins al límit per en Dalí. Els impossibles elefants fràgils, els rellotges pansits... Tot un món oníric carregat d'oques com cignes en un univers de migdiada amb la digestió pesada mentre les formigues pessigollegen o els terres es tornen elàstics. Hitchcock a Recorda. Walt Disney visitant el Cap de Creus. Abans, però, Un chien andalu o el calfred al caire d'una navalla. Tot és possible per al versàtil autor del logotip dels Chupa Chups, dissenyar roba, comercialitzar perfums i joies. Vendre els somnis!

De finals dels anys seixanta en recordo, si tampoc no es tracta d'una altra il·lusió inconscient que em juga una mala passada, la corrua de cotxes negres com escarabats que es dirigien a Setcases. En Dalí amb un Càdillac lluent i el seguici –les autoritats el rondaven com mosques vironeres- celebraven un dinar en un restaurant d'aquest llogaret. Vehicles americans, "haigas" en deien. El desig dels que s'ho podien permetre van batejar-los –Que "haiga" de todo!-. Les llegendes dels temps parlen que després d'aquell banquet en Dalí va gargotejar un xec lliurant-lo a l'amo del restaurant que no el va fer efectiu mai a la sucursal de Camprodon. Quelcom incomprensible per a un nen, la signatura d'una persona, per molt Dalí que fos, valia més que no pas els bitllets signats per un ministre d'en Franco. Aquell dia vaig decidir que de gran volia ser com en Dalí!

Ja desperts, en ple segle XXI, dels ous dalinians de polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica n'ha eclosionat un poll xic, pic, pellaric, camatort i becaric amb el qual el govern arrodoneix el 25è cap d'any de l'Avida Dollars. El millor homenatge que li podria escaure. Una mesura macroeconòmica de l'executiu del PP ha decretat una rebaixa de l'IVA, del 21% al 10%, en les transaccions artístiques aplicable també a l'art faller de la Rita Barberà. Un gest sensible –surrealista i subconscient- que proclama l'equitat en matèria cultural mentre afluixa el dogal que ofega els aturats.

Ah, si la polla no hagués sigut xica, pica ni pellarica...

La grip

Seqüeles d'una grip que no es rendeix i s'ha estès vertiginosament i virulenta. Torna, si és que ens ha abandonat darrerament, una pandèmia que assalta tot i tothom. Mal de cap amb episodis febrils, esgarrifances i afeccions diverses. Ens està deixant com quissos apallissats, abaltits i fets un nyap. També s'haurien detectat preocupants casos de desvariejament.

De pesta estacional a epidèmia permanent. Grip d'estiu i de primavera atacant els òrgans d'una societat que resta convalescent amb una màscara d'oxigen i una via al braç. Ofec i malestar claustrofòbics amb les farmàcies de guàrdia sense les píndoles que ho han de remeiar. Que les aspirines no s'esgotin i que la febre no ens estaborneixi!

De la del pollastre passant per la "a", la "b" o la "c"... Que el nom no afebleix els símptomes ni modifica substancialment l'estat d'ànim amb què colpeja a qui la pateix. Un abecedari complet de virus contumaços i reincidents, alguns d'històrics, s'entesten a fer-nos la vida més aspra. Atents al termòmetre en constant fluctuació a causa de les febrades d'infart i els calfreds d'origen incert. -Què ens passa, doctor?

Alguns metges de capçalera, com certs dirigents i alguns ministres d'economia poc competents, s'afanyen a treure el talonari de receptes i a escriure-hi fórmules il·legibles amb cal·ligrafia per a apotecaris –Prengui'n una cullerada després de cada àpat! –però la malaltia no remet i la millora tampoc no es percep. Tot i que entomem sense protestar, per prescripció professional, beuratges amargants i de mal empassar que no ens guareixen pas d'aquesta traïdora melangia ombrívola que escomet amb reiteració.

Cerquem, doncs, un horitzó engrescador. La sortida. Els veurem? Alguns ja no se'n refien, haurien desenvolupat unes cataractes espesses que ens impedeixen albirar la verdor de les valls on han de rebrotar l'esperança i, sobretot, la credibilitat honesta. La il·lusió recuperada. Nova. Perquè els xarops que ens volen dispensar són obsolets quan no caducats.

Tenim la sospita massa versemblant que una passa de descrèdit, de cansament, de caos i de manca de brúixoles fiables ens assetja. Hi ha qui se sent desnonat. Que els especialistes ja li haurien comunicat que no hi ha res a fer. Per tant, tractar-lo esdevindria una pèrdua de temps. No cal malbaratar pròtesis ni instal·lar marcapassos quan la intervenció només és un pretext costós per mantenir una esperança que no es concretarà. I el lletraferit de les receptes, en un acte de creativitat entranyable, ens endossa un analgèsic més per fer-nos callar –Una d'aquestes abans d'anar a dormir!

La plaga s'ha escampat massa. Ni els laboratoris adversos a la monja Forcades estan per un antídot rendible. Els indicis i les evidències apunten a un contagi generalitzat. L'escola, la sanitat, allò que anomenàvem l'estat del benestar, han envellit, pateixen desnutrició o, alguns, ja els han obligat a fer la maleta per traslladar-los a la planta de pal·liatius.

Aquest brot, conegut com el de la "corrupció", ha estat terrible. Hauria anat evolucionant cap a la grip del "descrèdit" i de la "desafecció" –variants o altres soques virals tan virulentes com la primera-. Si en algunes ocasions l'origen del virus es localitzava als galliners, on habiten les aus de volada curta, cada vegada hi ha més acord a situar el focus en altres epicentres.

L'angoixa pot resultar insuportable. Mentre, com diem els llecs en medicina i en tractaments preventius, la malaltia ha de fer el seu curs. En Rajoy, disfressat amb una bata blanca, no es cansa de repetir una i altra vegada el gest maternal de posar-li la mà al front d'en Mas. En comprova l'escalfament per autodeterminació que, segons ell, el fa desvariejar. En Mariano viu entossudit en els banys d'aigua freda i en els antitèrmics per la via més vergonyant. Quina epidèmia!

I per sopar, més llenties. Tot i que a la cantina s'ha produït un aldarull amb uns pacients desconcertats per si és jornada de menú o toca poder escollir de la carta a voluntat. Contra el plat únic de llegums casernàries –hospitalàries-, els díscols obstinats pretenen cruspir-se uns musclos a la marinera o un guisat de vedella amb bolets, a triar.

 Que arribin el bon temps, les orenetes, la verdor regalada a les pastures i els cels blaus i nets. Que aquesta pesta ens abandoni!

Reformes Panamà

Imaginem, en clau casolana, que encarreguem la reforma de la cambra de bany al paleta que ens havia recomanat la del segon primera; un cosí llunyà de la seva nissaga, de confiança i una bona persona segons la veïna que ja no viu a la comunitat. Ens coneixem de fa temps i ens hem avesat a compartir els nyaps. El cert és que jo més que compartir-los, els pateixo, els bunyols. Tinc comprovat com acostuma a romancejar amb els detalls que no s'acaben mai més. Les llargues esperes d'algun altre enginyer de l'espifiada o el preu que vam pactar no solen ajustar-se al disseny innovador que presideix el resultat final de la faraònica obra: enrajolar, canviar sanitaris i renovar aixetes. Una odissea que acaba tenint la indefinició per termini i el sobrecost habitual –més o menys raonable- per pressupost.

Sóc conscient que hauria de canviar l'interiorista decorador –i, alhora, executor!- dels meus projectes domèstics. Però em fa mandra i acabo aplicant aquella dita de més val boig conegut que savi per conèixer. Quelcom que es va verificar en un assaig d'infidelitat professional que vam acordar en una acalorada assemblea familiar.

Sempre intento transbordar, per entendre-ho una mica tot salvant ja no les distàncies sinó l'abisme, els fonaments macroeconòmics a la comptabilitat d'una família. Vull pensar que els principis de sentit comú i de bon regiment en la despesa es corresponen als d'una llar sensata que apaga els llums i controla les aixetes. Dec ser un il·lús tot i que en aquest exercici arriscat ja hi comptabilitzi un percentatge assenyat per a les desviacions atípiques del pressupost. Es tractaria dels imprevistos imputables a la manca d'una infalible bola de vidre.

Fent un salt als números en majúscules i amb un signe d'admiració gruixut, esgarrifa la notícia que l'empresa encarregada de l'ampliació del canal de Panamà reclami 1.200 milions en sobrecostos i per despeses addicionals. Similar quantitat –que deu existir- amuntegada en bitllets dels grossos -suposo- no cabria pas en la meva cambra de bany ni després de les reformes.

L'empresa encarregada d'aquesta monumental obra és un consorci majoritàriament de capital espanyol. Aquest dies, la modèlica corporació que va obtenir-ne la licitació per 2.245 milions –segons consta a la pàgina web governamental marcaespana.es-, ha tret els colors a la referida Marca Espanya i ens ha convertit una mica més en un país poc seriós i menys responsable als ulls del món global. Una altra patacada al prestigi internacional de la construcció postbombolla. Quanta solvència!

Podria passar que la milionada reclamada correspongui només a les engrunes del gran banquet si no fos perquè representa gairebé un increment de la meitat respecte del pressupost inicial. Però ací ja en teníem referència i ens temíem les factures, com les d'alguns professionals a les reformes casolanes. Existeixen personatges que han viscut avesats a duplicar, triplicar, quadruplicar i, encara més, "quintuplicar" el cost de sortida d'alguna de les obres exemplars de l'Espanya corrupta i tramposa on tot ha estat possible.

Deuen persistir una categoria d'éssers i d'entitats economicofinanceres en un oasi paradisíac per damunt del bé i del mal creguts que al món, a Panamà i a l'oceà enllà les coses es fan i es refan com ha succeït aquí amb l'AVE, les terminals dels aeroports i d'altres projectes. Ara mateix assistim al trencadís literal de la coberta del Palau de les Arts de València on reparar els defectes de disseny, la selecció incorrecta dels materials i les deficiències en l'execució costaran tres milions que caldrà sumar a un dels sobrecostos rècords de la disbauxa que hem consentit en moltes d'aquestes obres colossals.

Afegim-hi les sospites que emboiren més encara el panorama perquè s'ha conegut en la investigació del cas Gürtel que dos expresidents d'aquesta empresa -Sacyr- tenen comptes a Suïssa. Massa embolics que, explicats en clau d'estar per casa, deuen ser com quan negociem amb el llauner si hi inclou l'IVA o no; però molt a l'engròs, multiplicat per una tirallonga de zeros.

Mentre, la cua d'aquesta crisi que ens apallissa pot insistir a colpejar més el comú dels mortals que cotitzen a hisenda. És possible que haguem d'assumir la despesa a què lliga l'aval que l'estat va emetre per tal d'aconseguir el formidable compromís que ha estat –o està- penjant d'un fil. Al meu poble en dèiem "anar-se'n a l'aigua". Mai tan propi com el tel de mar que enllaça dos senyors oceans.

L'estat ens hauria d'explicar que els avals que concedeix a determinats consorcis no figuren als pressupostos perquè en principi, si no s'han d'executar, són un pur gest de confiança en la solvència econòmica –també moral- d'un tercer. Només en el cas de fer figa, cal cobrar d'un altre paner. No es tractaria d'un cas excepcional ni únic, aquest panameny. A principis de la ferotge i pertinaç crisi que ens queixala, l'estat va avalar força emissions de deute que la banca havia emès per sortir d'aquell forat negre que continua tapant el sol. Tanmateix, el projecte Castor, els dels microterratrèmols de les Terres de l'Ebre, també participaria d'un aval similar.

Meditant el per què de tot plegat m'assalten imatges de vaixells amb bandera panamenya, el referent fílmic actual i renovat d'aquell parrac negre amb la calavera dels pirates. Panamà hauria estat assaltada pels corsaris molts anys després que en Colom colonitzés un nou món que ara ens permet predicar-hi les lleis de l'enginyeria prodigiosa refent camins en la mar salada i, també, a l'aigua dolça. Una empresa espanyola ha construït recentment un pont llevadís que creua el riu Cau Cau a Xile amb els braços, però, muntats a l'inrevés.

A resultes, les enquestes que esbossen la percepció de les pors i dels temors ja situen la corrupció en segon lloc, després de la xacra de l'atur. I de retruc caldria poder mesurar com afecten, en la credibilitat de la Marca Espanya, aquestes atzagaiades. Que hauria de ser possible comptar, com a mínim, els diners perduts entre els rostolls per on cavalcaven uns personatges nobles d'esperit com en Don Quijote i en Sancho Panza. Les aspes dels molins, al segle XXI, tenen l'aspecte d'un pal de galliner brut, farcides d'aus corruptes atalaiant oportunitats gegantines.

I la borsa, amb un olfacte esmoladíssim, detectant fluctuacions espectaculars en els bons espantall i en les preferents esperpent.

Carta als Reis

Una carta als reis és un dels exercicis d'innocència que encara ens embadaleix. És la màgia del per si de cas combinada amb la fe per l'impossible. Es concreta, tot il·luminant-ho amb un fanal crèdul, en un plat amb blat de moro i un altre amb aigua. Carburant esperançat per als camells dels tres Reis d'Orient que són puntuals, formals i complaents, ja que admeten propostes per escrit.

No ho tenen gens fàcil competint en l'agressiu mercat per la nocturnitat expectant. En la tradició, darrerament, ha aparegut un tal Pare Noel; una mena d'espia sorgit del fred, panxut, barbut i amb posat entranyable que s'esmuny per les xemeneies traïdorament. I el tradicional Tió de sempre, un tros de fusta gros que es destinava a ser cremat al foc a terra en les gegantines llars de foc a pagès on eren engolits.

Ho tenen magre, doncs, Ses Majestats d'Orient perquè, des de fa uns anys, el Tió -amb barretina, unes potes i, de vegades, una barba blanca de cotó fluix- s'hauria hibridat amb el panxut nòrdic dels rens. Els folkloristes ho atribueixen a un afer de mobilitat o a una estratègia per evitar les flames en associació propagandista amb una franquícia de beuratges refrescants més propis de l'estiu.

Al sopar de la nit de cap d'any, mentre no s'esgoten els instants i l'any agonitza definitivament, els comensals hem decidit de redactar una carta als Reis perquè aquests sí que admeten suggeriments i tenen paraula. Cada comensal aplegat a taula, entre el segon plat –el de la carn farcida amb prunes- i les campanades que ens arriben via TV3, hem escrit quelcom que demanaríem als reis. Ens hem fet el ferm propòsit de dipositar la missiva en una bústia reial o de lliurar-la personalment al patge de ses majestats en mà. M'adono que hem oblidat el segell, però en matèria de màgies i desigs no caldrien franqueigs ni impostos estatals tractant-se d'una nit com la de reis on tot és una mica més  possible.

-Estimats reis: -comença l'escrit amb cal·ligrafies diverses. El format ja ve emmarcat amb un "A Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar" amb lletra d'impremta i decorat amb paquets de regals, avets i campanes. A la part exterior de la carta la neu esquitxa el retrat dels tres reis representats de manera ben esquemàtica. Només el color de la pell i la corona d'estil peculiar ens els associa a les ètnies i als reialmes llunyans on viuen la resta de l'any. Santa innocència global!

Conscients de la competència deslleial, de la davallada en els índexs de popularitat i de la pèrdua gradual de defensors del règim ens hem arriscat i hem redactat la carta. Cadascú dels presents només podia sol·licitar una cosa. No es tracta de fomentar el consumisme a la babalà. Un desig i prou, que la vida ja ens assetja amb andròmines inútils i moltes d'altres que serveixen per a allò prescindible. Des del raïm amb les campanades ens embarcaríem cap a l'illa dels nàufrags lleugers d'equipatge. Una cosa només, família!

Capficat com era en el meu desig, una bafarada perfumada de boira encisadora m'ha envoltat i un altre panxut sense cames amb els braços plegats fent-me reverències em suplicava –Què vols?-. Quin ensurt! L'he reconegut a l'instant pel color de pell blau cel, per les arracades de pirata i per la simitarra així que pretenia alliberar-se d'una espelma nadalenca amb un format de galet gegant. He trencat l'encanteri i el malentès amb aquest ésser imprevisible, capriciós i d'altres temporades. La veritat és que tampoc em venia de gust ni era el moment oportú. Aquestes festes tenen altres protagonistes. Reflexionant-hi, des de la perspectiva de les digestions, he conclòs que els genis de les làmpades són com més made in Xina, menys nadalencs.

No us desvetllaré pas què vam escriure-hi, a la carta adreçada als Reis d'Orient. Va carregada amb desigs personals i segellada amb una llepadeta de secret que, com comprendreu, no puc fer públics. No fos cas que no es ho portessin.

Només espero que, a la matinada del dia de Reis, descobrim la il·lusió amb la certesa que serà realitat empaquetada amb un gran llaç daurat.

Mentre, siguem bons minyons!

Bon 2014!

  Sigues feliç!

Any tretze

11/12/13 i... 14!

El dia 11 del més 12 de l'any 13 és correlatiu. Un rosari cabalístic que no tornarà a coincidir en els calendaris que ens resten per desfullar. Quelcom que per a molts mortals no haurà tingut absolutament res d'extraordinari. Només una curiositat anecdòtica per als que acostumem a tatxar els dies, com si tota la vida la visquéssim pendents d'una fita que no acaba d'arribar.

El 2013 és un any que, en la loteria dels dies, els addictes esperançats del calendari no el compraríem. D'aquells números difícils de col·locar, dels que a finestreta costen d'endossar. Un any lleig! És evident que al bombo de l'atzar hi rodola també la boleta i ens va tocar. Tota una eternitat de cantarella prenadalenca que s'està esgotant. Som a les darreries d'aquest tretze carregat de superstició. Passar-lo ja haurà estat una heroïcitat. Tots els anys de la vida adulta, i aquest, ens han transcorregut volant.

Dotze capítols com dotze grans de raïm, els que som capaços d'empassar en una dotzena de campanades solemnes –sinó en dring de picarol-. Algunes d'impressionistes; d'altres, pinzellades expressionistes que es resolen en un assaig d'esbós per a una natura morta, el retrat surrealista amb mostatxo dalinià de l'any que enterrem.

I. Com que hem estat bons minyons, els reis mags ens acaben de portar un tren elèctric que fa patxoca. Muntar-ne les vies ha estat una gran lliçó de paciència oriental. Un exercici per a rellotgers xinesos experts en miniatures perquè l'inaugurin al menjador d'una casa pairal mentre rodola incansable en taca d'oli concèntrica de Barcelona a Vilafant. Propera parada, fatiga. Es remoreja que el vagó correu va carregat de sobres amb el mata-segells d'en Bárcenas, una excentricitat filatèlica per a un personatge poderós.

II. En Benet XVI renuncia, com l'Oriol Pujol i Zumosol. Ambdós entestats en vessants complementaris de la logística truncada cap a la transcendència. El primer reparant ànimes. El segon, carrosseries xacroses enmig d'afers de canvis d'oli que, al febrer –el mes dels gats-, ha enxampant el Duc em-Palma-do i la Camacho a la Camarga. Febrer felí ens ho advertí. Un meteorit cau a Rússia, una mena de llamp sideral que anuncia males noves, les que porten les postals que en Bárcenas remet.

III. El poetes locals, els miserables, els herois, els tirans, els genis i els roïns... Tots dimitim. L'Hugo Chávez no n'ha estat l'excepció. Ha tornat, però, voleiant com un ocell tropical de primavera que li xiuxiueja a cau d'orella, al successor, merengues i consells polítics. Alhora, procedent de les pampes argentines, ha aterrat a Roma un Papa nou, en Francesc I. N'ha transcendit que entre l'equipatge hi porta una maleta plena de tangos per mussitar-li a Déu i de milongues per alliçonar el ramat.

IV. L'alegria de contemplar qui va estar regidora toledana a la portada d'Interviu redimeix la pèrdua de la Sara Montiel i de la Margaret Thatcher que ens abandonen el mateix dia. És l'estratègia astral per harmonitzar la vocació política de servei anglosaxona i la voluptuositat amb nicotina manxega tot concretant-ho en l'esplendidesa de les ordenances municipals que desplega l'Olvido Hormigos a la portada i en les pàgines centrals de la revista. Primavera tòrrida, sobretot pels índexs desbocats d'atur que ens assoten. S'escampa pel món que al Celler de Can Roca no s'hi menja com a casa.

V. S'atura el rentavaixelles casolà. El nou aparell ja incorpora el lapao al manual d'ús que es pot descarregar on line. El Barça col·lapsa la ciutat i embadaleix criatures. En Miguel Àngel Rodríguez és enxampat passat d'alcohol pels carrers de Madrid; al catàleg d'atenuants no es pot concretar quin va pesar més, que el Reial Madrid no aconseguís la lliga o el raig d'esperança i goig amb què el va il·luminar l'Aznar a l'entrevista concedida als mitjans. Un elisir d'amore amb massa octanatge emocional contestat i xiulat al Liceu de les Rambles mentre els Prínceps saluden d'esma el públic català. En Georges Moustaki és pasturant eternitats.

VI. La Maria es gradua. Alguns estudiants conreen el botellot apariant combinats d'orgull amb unes gotes d'amor propi i una rodanxa de llimona natural. Ho sacsegen, l'ignoren, no el miren, no saluden el ministre d'educació. Una rierada d'indiferència àcida recollint títols incomparable a la humida que ha inundat la Vall d'Aran. Una altra tempesta italiana soscava els fonaments perversos i corruptes –judiquen els tribunals- on l'agre Berlusconi havia construït un lideratge que trontolla. El Camp Nou s'omple en un concert per a la llibertat i la independència.

VII. Les malediccions faraòniques s'han alliberat dels sarcòfags. Egipte és una destinació temerària per a turistes de temporada alta on l'esperança cavalca un camell perdut pel desert cercant el Nil i un oasi. A Galícia, prop d'on els antics hi feien la fi del món, descarrila un tren.

VIII. Aquell comboi no va poder doblegar la corba terrible. Aquest, el del vagó correu, arriba a l'estació i les postals d'en Bárcenas a les bústies. En Mariano recitant "fin de la cita" en plena canícula literal no aconsegueix que els destinataris retornin el sobre o se'n penedeixin. La corrupció no és de vacances, alguns continuen "fent l'agost". Tornem a escoltar el discurs d'en Martin Luther King una mica endormiscats al sofà de la realitat virtual. A la meva família treu el caparró al món un somni que es diu Arnau.

IX. Inauguren el Born amb pedres de tres-cents anys exposades a l'aparador d'un setge. L'11de setembre és enguany una cadena humana de baula atapeïda. L'encanteri dels bruixots africans continua queixalant el maluc reial amb una altra intervenció. La monarquia roman al quiròfan on els especialistes no se'n surten amb el pretès lífting per dissimular les arrugues que corsequen la corona.

X. La Plaça Catalunya vibra a la festa de la Hispanitat i les terres de l'Ebre tremolen a còpia de petits terratrèmols de butxaca que neguitegen la població. La beatificació massiva celebrada a Tarragona no és suficient per pacificar les sollevadisses plaques teutòniques. Els déus reclamen més màrtirs i la parca, que no és encara a l'atur, crida en Manolo Escobar. La gran sacsejada també percudeix el govern amb la sentència Parot, una llei bumerang que esquitxa clatellots polítics i sembra les voreres de convictes.

XI. El canvi climàtic és aquí per no marxar. Un huracà esborra les Filipines. Els rodalies convoquen la vaga. El foc arrasa l'Empordà i incinera la radiotelevisió pública valenciana. A en Wert no només no el saluden les criatures sinó que li criden "babau" i mentider des de les Europes que manen. No és un any de bona collita per als ministres d'educació tot i la nova llei que ha germinat. Les sabates voladores al Parlament català no poden competir amb el discurs de l'artista rus díscol que en pilotes, malgrat els termòmetres siberians, les va clavar -les parts anatòmiques més sensibles dels homes- a les llambordes de la Plaça Roja de Moscou a cops de martell. Quin dolor!

XII. Finalment hAVEmus tren de Sevilla fins a París passant per Madrid. També tenim la data i la pregunta -¿Hi haurà fumata blanca per a la consulta? Sí/No-. La generositat del PP en matèria legislativa, a hores d'ara, circula exclusivament per una via restreta, la del tió que ens ha cagat la nova llei de l'avortament. Hi posen seny i regulen responsabilitats. La dona, que no té criteri segons en Gallardón, ja es condemnarà pel pecat ella sola a perpetuïtat i més enllà encara, a l'infern. Al professional que el practiqui se'l podrà engarjolar en una presó amb barrots roents, es tractaria del preludi terrenal perquè la condemna judicial també l'acabarà de rostir a l'eternitat. Tornen –per als que s'ho puguin permetre- els caps de setmana londinencs sense escala a la capital francesa, l'indret en el qual els del PP hi fan el niu on la cigonya hi cova els nonats.

Bones festes! Que el 2014 esdevingui un bon any! Que no resulti, com a mínim, un dècim sense reintegrament. Que ens tornin els calers i que assolim els deures que tinguem pendents.

Siguem feliços en companyia d'aquells i aquelles amb qui aturaríem els rellotges i els calendaris! Brindo –amb cava, ho vaig prometre- amb vosaltres i per nosaltres.

Bones Festes!