Catalunya, on vas?

Repasso la notícia respecte de l'autoinculpació d'en Jordi Pujol. La premsa no aporta res de nou, es limita a comentar el que el personatge va publicar i a fer balanç dels tripijocs, presumptes, que afecten la llarga nissaga Pujol Ferrusola. Les xarxes socials van plenes de reaccions: "Pujol nos roba", "El molt honorable no ho és"...

Seguirem el cas, ben segur. Ja hi ha qui s'encarrega de capgirar-li el subjecte, al desvalisament. Ja hi ha qui ho embolica tot, el procés amb l'herència dels Pujol. D'on han sortit els milions que haurien estat cursant un màster tan negre i tan llarg, com un Erasmus clandestí en un paradís fiscal, a Suïssa, a Luxemburg o a Andorra. De quina quantitat parlem? Esperem que de tot plegat en puguem treure l'aigua clara. Perquè seria més decebedor, vergonyós i ofensiu encara que els diners no hagin sortit de les habilitats pretèrites de l'avi Pujol. Aquesta argumentació és la menys feridora i la més enraonada de totes. El llegat de l'oncle indià -feia la cançoneta- amb què, qui ha estat referent en tots els sentits a Catalunya i de Catalunya, ha decidit explicar la veritat i emetre el comunicat. Ha trigat una eternitat, tota una vida política fins que el moment català pot haver disparat les alarmes i els oblits per cortesia, un quid pro quo en matèria de corrupció entre Madrid i Barcelona, que haurien caducat o s'han trencat.

El tòtem català més pal de paller des de la transició tindria també les mans i la consciència tacades. Vint-i-tres anys de govern poden donar per teixir moltes complicitats. Per establir regles del joc poc transparents afavorint els propers, la nissaga per exemple. Ja no es tracta de col·locar un fill en càrrecs diversos o de pretendre establir un poder electe de caire hereditari. Això ja ho havíem paït. El problema encara es tornaria més escandalós si el 3% proclamat sense embuts per en Pasqual Maragall al Parlament arribés a tenir un fonament demostrable. Resultaria que la corrupció, en la recuperació democràtica, ha estat una matèria transversal. O quan els camins del contraban ètic permeten fer nit a Andorra la Vella de camí cap a una illa tropical.

Les arenes sollevadisses del desert van soterrant l'oasi català. I en la revenja diferencial hi floreix un arreu hi "cuecen habas" que vol disculpar, com a mínim justificar, aquells del "y tú más". Ja no ens llancem innocents pastissos de nata a la cara perquè el cinema mut d'altres sessions s'ha tornat eixordador. Entre passi i passi de la pel·lícula d'estrena en aquest festival dels malsons s'hi projecta un noticiari breu amb dos avis protagonistes demanant perdó -Ho sentim molt, no tornarà a passar...

Quin pam de net ens resta per poder-hi pasturar la decència, la credibilitat i quelcom més, la penitència dels pecats. Què deu haver succeït a les clavegueres de la política perquè s'hagin obturat i en surti aquesta ferum que envolta massa personatges públics? El descrèdit fa via. Una epidèmia preocupant que pot acabar amb les defenses naturals i amb la paciència de la societat. La fins ara capella de les essències catalanes també té corcs i una plaga de tèrmits rosega la peanya del líder més idolatrat i majoritàriament considerat.

En el context polític immediat, alguns partits exigeixen aclarir-ho fins al final; mentre, ERC celebra d'amagat que li ha tocat la grossa de nadal sense haver comprat cap dècim. I en Mas, el successor, al·lega que aquest és un afer casolà, de la família Pujol. No n'hi haurà prou. S'haurà de veure els esquitxos fins a on arriben. Una lliçó per decidir-se, d'una vegada per totes, a favor de les llistes obertes i per la responsabilitat unipersonal, de qui la fa n'és responsable sense que la força de les onades en la tempesta remulli aquells que s'ho han contemplat des de la riba. S'hauran d'acordar mandats amb terminis limitats i una deontologia que garanteixi el servei públic sense pretextos ni forats negres.

Perquè és molt gruixut el que està succeint en la política sigui de l'àmbit que sigui, nacional, autonòmic, municipal o de la comunitat de veïns. Massa greu perquè no hi posem fre, mesura, sentit comú i, sobretot, honradesa. Massa ofensiu tot plegat perquè el presumptes delictes, quan deixen de ser-ho, de suposats, es converteixin només en anècdota. Diguem que la bombolla del crèdit polític ha tornat a esclatar. Una vegada més i n'hem perdut el compte.

Quan en Millet, la societat civil i les mestresses que havien fet aportacions per a l'orgue del Palau es van sentir humiliades i molt enganyades, semblava ciència-ficció de la tronada. Però és cert, i ho hem assimilat. –o ens hi hem avesat- enmig de la incomprensió i de l'estupor. I ara, amb en Jordi Pujol, la sacsejada torna a ser formidable. L'home honest, que en feia bandera, des del vessant paternalista amb què havia adoptat Catalunya, també ha fet figa. Què ens resta. Com en sortirà de tocat el procés? Alguns aprofiten per carregar ferotgement les alforges. Per magnificar el desastre identificant el dret a la consulta a un sudari de tapar pecats.

Paro les orelles i escolto en la remor de pluja fina una gota malaia fent forat. Un degotim que taca les esquenes amples de la gent cansada que caigui femta a totes hores. Ho manifesten abruptament, sense tanta finor, despullant l'eufemisme. Ja n'hi hauria ben bé prou. I posats a triar -si ens deixen- alguns estan a favor de les textures casolanes, per llardoses i pudents que siguin. Però, no ens podem permetre d'integrar l'anomalia en la dinàmica del quotidià.

S'ha trencat un magnífic gerro xinès de la dinastia de la transició. Un objecte inútil però valuós –com definia en Felipe González els expresidents-. En la trencadissa els bocins han envaït algunes raconades que semblaven netes. Un desori que ens fa qüestionar l'envàs, on vas? A quin contenidor de reciclatge, en la nova societat que voldríem, haurem d'encabir els disbarats del passat? Clarament al del rebuig!

Ocata Beach

Cercant destinació estiuenca dubto entre platja o muntanya. No sé si decantar-me per una ciutat amb història, museus i gratacels o per un espai natural amb esquirols, lloros tropicals, pingüins i tintoreres. Aquesta espècie de taurons d'estar per casa darrerament ha dignificat molt les costes del Maresme. Ha estat una pujada d'adrenalina cavalcant ones que ha aterrit les criatures en franca competència natural amb els parcs aquàtics d'Ocata Beach per esquivar la canícula a un cop de roc de casa amb el rodalies.

Ja em tenen el cor robat aquelles destinacions mitificades, les que es dibuixen com a decorats en l'imaginari pel·liculer que vaig col·leccionant amb els anys, però que no són a l'abast. Continuaré somiant, doncs, amb Kenya i el Serengueti mentre la pols dels ramats transhumants de nyus i zebres cobreixen de polsinosa melangia i frustració el sofà de casa a còpia de documentals. No és fàcil que les notes d'un acordió desconsolat, greixat amb vodka, em bressolin a la riba del Nevà una nit a Sant Petersburg, que visiti el ninot de cera de la mòmia d'en Lenin, que rondini per com de costeruda és la Gran Muralla o que descobreixi que totes les autopistes americanes porten a Las Vegas.

A la Cuba castrista ja he fet una mica tard per gaudir-ne, dels discursos eterns d'en Fidel. Els plaers subtropicals que propicia el clima -que setina també la pell de les mulates cubanes- de Hawaii, a les Fiji o a Balí els reservo per quan em jubili amb el propòsit i una ferma promesa feta al sedentari sofà de casa. Aprendré a nedar!

Quin embolic i quanta mandra, haver de triar un lloc a l'abast que no sigui Mallorca, destinació per a superherois en temporada alta, on en Superman hi té posada i l'han vist abraçat a la Noia Gat fent tentines quan el cel és tempesta d'adolescents que plouen de matinada. Ja he decidit que en aquesta edició no em vestiré pas per al sopar del capità tot solcant aigües infectades de tintoreres despistades que pesquen arengades als mars del nord. Tanmateix, com que també he perdut l'humor i la fal·lera per pedalar, no coincidirem escarnint els reis de la muntanya als Alps Francesos perquè, en confidència púdica, el sofà i jo ens adormim contemplant com d'esgotador és el Tour de France.

Continuaré, esperançat, fullejant catàlegs per si hi trobo l'illa dels meus somnis. Un tros de terra en una carta marina perduda en un arxipèlag sense mosquits. Un lloc on no calgui caminar apressat perseguint un guia i on el temple és sempre obert, tant de dia com de nit. Un indret on els llibres d'història han caducat perquè no recorden quan va estar l'última guerra i no els calen monuments eterns de ferro i pedra que tenen massa memòria, indelebles als elements. On les estàtues, quan les van aixecar fa una eternitat, eren de fusta i material que les galernes i els vents es van menjar esborrant les victòries i els odis que commemoraven.

Un llogaret on no calgui bescanviar moneda. Amb una taverna de tota la vida amb prestatges esplèndids, proveïts d'allò que puguem menester. Molta pau, repòs i massa felicitat. Amb avis asseguts en un pedrís amb tanta paciència com anys disposats a escoltar les nostres històries i facècies. I la dependenta, una sirena misteriosa que va fugir de les tintoreres, que ens fa sentir joves i atractius encara –Què desitgem, guapos? –costa de mantenir el repte i de no mirar cap als prestatges màgics cercant aquelles pessigolles adolescents que s'instal·laven a l'alçada del melic.

I la tarda morint bressolada per ones que mouen els rellotges de vent en una carena de postal que ens promet que demà tornarà a sortir el sol encara més radiant en un horitzó sense ratlles d'avions jugant a escacs en la calitja letal.

-Propera parada, Mataró!

Cyrano.com

Alguns mitjans ja han començat a contractar redactors amb un xip per cervell i l'anatomia cablejada com a redactors de determinades notícies. L'imperi del robot és una realitat implacable que també treu les banyes al món dels diaris i substitueix els nocturns periodistes de pell esblanqueïda. La controvèrsia entre el paper o la pantalla és una alternativa que no incidia en l'ocupació dels professionals de l'opinió pública. Si la iniciativa s'imposa a favor –que ja ho està fent- d'aquests nous redactors que no prenen cafè i tenen la col·laboració enllestida quan toca, sense l'excusa que un cocodril els ha queixalat la crònica, viurem una nova etapa en el món de la comunicació.

Programes i aplicacions informàtiques redacten pàgines i pagines de dades fredes que, en el supòsit que el paper es mantingués per als museus, els romàntics addictes al tuf de les rotatives, els avesats a començar el dia amb els dits bruts de tinta i els que encara emboliquem els entrepans oliosos de tonyina amb els editorials molsuts de la premsa diària, gaudirem d'un exemplar gruixut, obès i en format enciclopèdic. Diaris i revistes amb molt de colesterol multimèdia.

Un allau de dades desapassionades, fredes i endreçades que habitualment ocupaven els becaris i alguns personatges poc creatius de les redaccions perdran la feina. Les pàgines farcides de dades bellugadisses com la borsa o les referides a l'esport amb les seves classificacions i d'altres fàcilment sistematitzables les redacta l'ordinador sense haver de consultar els diccionaris de sinònims. Sense perseguir el vol d'una mosca vironera cercant la inspiració. Notícies profilàctiques en brut i sense calibrar emocionalment ja surten a la venda des de les agències especialistes en aquesta mena de format.

Una revolució comparable a la que ha estabornit el món tradicional de la fotografia. Qui compra rodets encara? La virtualitat acaba de matar Fotoprix. Qui revela les instantànies del cap de setmana o del sopar d'empresa? Només fa una dècada que les cadenes del ram, abans del Photoshop, eren tan imprescindibles com un bon metge de capçalera. Ja no em remuntaré als fanàtics atacats per la síndrome de la diapositiva.

Però la nova tendència va més enllà i és més d'arrel. En la imatge hem substituït només el suport. Ara els míssils ja van directes no a la pell de l'assumpte que ens ocupa, sinó a l'ànima mateixa. M'imagino un Google News –que ja és una realitat- o The Microsoft Post actualitzant el contingut al segon. Píndoles informatives vives i en directe autoconfegint-se amb una eficiència esborronadora. Associades a imatges –això no és nou-, però amb mapes interactius de tot el món que ens permetran arribar al localisme amb molt de detall. Andròmines que reproduiran ambients remots capaços de transportar-nos a escenaris virtuals, miratges d'un realisme espectacular que un dia han de poder reproduir de l'olor a pólvora de la Franja de Gaza al perfum de les llimones del Carib.

L'esquelet de la notícia sempre s'ha pogut mercadejar a les grans agències. Després, només cal cuinar i acolorir allò que sortia de les impressores esgarrapant el "neutral" paper continu. Era la producció anònima d'un aplicat redactor que mastegava xiclet, fumava d'amagat i rosegava llapis tot omplint estàndards informatius. Una anècdota de passat per als manuals de les facultats de periodisme!

El pampallugueig de la màquina redactant on, qui, què, quan és quelcom real i que alguns mitjans ja han adoptat. La mare dels ous és, com sempre, el com i el per què. Vestir l'ossada de la informació té tantes possibilitats com una trobada de dissenyadors de barrets amb tants caps i a cada casa, un món! I a cada ordinador, un ratolí, perquè ha d'arribar el dia que les computadores es llevaran amb el dilema de quin perifèric trien, com qui escull la corbata.

Serà capaç la màquina de redactar una crònica d'un succés triant com presenta el protagonista –el qui- i per què ho ha fet. Aquest és el moment clau de decisió quan els professionals colen i destrien un fet per presentar-lo des de la seva perspectiva. És el punt exacte on s'amaneix el plat. Just el moment on els tramposos conceptes d'objectivitat i d'independència informativa perden la credibilitat. A qui adjudicarà, el robot redactor, l'adjectiu "terrorista". Al nen llançant una pedra a un tanc o a l'altre adolescent que pren el fusell d'assalt que el pare té desat sota del matalàs -per si esclata la III guerra mundial- i metralla els companys de col·legi?

No cal ser profeta per endevinar que a les bases del Concurs de Cartes d'Amor, que enguany ha celebrat la segona edició a Sant Joan de les Abadesses, s'hagi de canviar les condicions tot explicitant que no s'admetran cartes amoroses redactades amb el programa Cyrano.com.

Desendollo!

Brasil

Humiliació. Vergonya. Desgràcia històrica. Tragèdia irreparable. La commoció s'ha estès des de l'epicentre de Belo Horizonte, l'estadi on anit Brasil i la selecció alemanya se les van tenir. Un xoc de trens en el qual els que jugaven a casa en van sortir malparats, set a un. Que la selecció del joc bonic i l'espectacle futbolístic es retirés amb una carretada de gols i ja no derrotada sinó atonyinada, ha estat quelcom molt greu. Un autèntic tsunami de llàgrimes que ha arrasat el país i trenca el cor.

A Rio, hi va haver un mort a causa dels trets entre la policia militar i uns individus que van incendiar un autobús. Disturbis generalitzats que destil·laven com se sentia la nació amb més campionats del món estampats a la samarreta. Assalts, baralles, mobiliari urbà socarrimat i malmès. Can Vies és una anècdota innocent comparada amb els disturbis que van esclatar durant i després del partit.

Els semidéus gladiadors teutons han esmicolat l'Olimp casolà en una derrota ominosa al camp de batalla de Mineirâo. L'estesa de cossos malferits agonitzant a la gespa, maleint-ho tot, preludiava una nit il·luminada per torxes com autobusos municipals que pretenien cremar la ràbia i la ignomínia sense remei. Set a un! Botigues assaltades. Festes multitudinàries desconvocades o suspeses després de violentes incursions col·lectives. Estampides, por i els cavalls de la policia imposant seny a cops de ferradura.

Si ens ho contemplem aliens a la perspectiva d'un joc amb els peus, el que més encén el cap i el cor, a Brasil hauria esclatat la revolta. Manifestants amb banderes i amb l'uniforme de l'exèrcit vençut s'han llançat al carrer. El poble ja no podia més. El desesper, el gest trencat i el plany sense remei volaven baixos. Ocells de foscor tapaven el bell horitzó sense esperança i sense consol pel combat que mai pensaven perdre de la manera com van estar piconats. Una desgràcia nacional que farà història. Un terratrèmol que ha arrasat el sentiment, més difícil de tornar a aixecar que els edificis enderrocats. Una vergonya que ha de tacar les generacions venidores.

En el fragor de batalla, enmig del dringar de les espases, les puntades traïdores i les retallades precises, vaig pensar com d'afortunats hem estat amb la derrota de la Roja només començar. Quin estat de commoció social podia haver explotat als carrers d'Espanya. El que ens han estalviat!

Caldrà pair, mal que els pesi, les conseqüències d'aquest partit de futbol. Els efectes poden ser devastadors per a l'economia, els valors i l'actitud de tota una nació. No em vull imaginar uns carnestoltes a ritme d'enterrament de primera amb les mulates pansides i de dol. O que la laxitud relaxada dels jugadors s'estengui en una plaga d'abast incontrolable. Res tindrà sentit després de la patacada. Set a un!

I encara fa més mal el posat amb què els turistes ens els contemplarem perquè la revenja no es pot consumar. Quin infern de quatre anys fins a la propera convocatòria bèl·lica esmolant armes, netejant les taques de sang a la samarreta i tenint cura dels blaus –Serem pobres, però nets i juguem com els àngels! –no només han perdut un partit, també part de l'argument on reposava la vanitat. I no resultaria gens rar que la cotització dels brasilers -com la borsa després dels tripijocs del cas Gowex- pateixi una davallada contundent. Que calculant-ho, hauríem d'haver esperat a fitxar en Neymar després d'aquest mundial.

Desconec com s'ho trampejaran les autoritats locals. Suposo que, per ara, amb el posat paternal de fer costat al poble quan un sisme sacseja les faveles o un foc descontrolat socarrima –a més dels autobusos municipals- la selva amazònica. A l'altra costat de la pantalla de plasma hi ha també els que s'ho contemplaven críticament. Es podien permetre, els brasilers, aquest campionat del món de futbol? Aquells aldarulls de caire social que es temien mentre s'hi celebra l'esdeveniment, ahir van esclatar pel resultat i poden tenir més seqüeles si és que la golejada va estar només el pretext.

Avui tota la premsa ha mantingut el focus posat en aquest succés, el trist marcador d'un partit de futbol que ha fet trontollar el món. Ells viuen en hores baixes, però l'espectacle ha de continuar. Encara que el lleó s'hagi cruspit el domador, jo ja he reservat un seient al sofà de casa per no perdre'm el partit d'Argentina contra Holanda. La final serà europea? No vull ni pensar en la derrota d'en Messi i dels seus sequaços. La desestabilització a l'hemisferi sud del continent americà posaria en perill la geopolítica global.

Tot és possible.

Barcelona 2020

           Barcelona 2020. La ciutat viu al caire del col·lapse turístic. Els creuers disciplinats fan cua pacientment des de la costa de Salou. El Prat sembla un formiguer de taxis grocs i negres que no donen l'abast perquè la línia del metro i el rodalies que han de connectar l'aeroport amb la Font de Canaletes encara s'han d'adjudicar. El rei Mides del turisme governa la ciutat amb la marca Barcelona. Pa de pagès Barcelona, espardenyes de set vetes Barcelona, barretines Barcelona, paciència Barcelona, falagueria Barcelona... I els partits polítics, assessorats com cal, ara es diuen CiU –o sense la U- Barcelona. Partit Popular Barcelona –o sense PP-. PSB. Podem Barcelona, Republicans de la ciutat comtal Barcelona... També els raigs futuristes que coronen la muntanya de Montjuïc escriuen amb calitja sospitosa la marca Barcelona projectada a l'infinit.

Russos freds. Turistes xinesos de pas que no es refien dels nous botiguers orientals garrepes. Europeus de la tercera edat daurada. Comiats de solteres etíliques. Japonesos amb tapaboques. I els àrabs amb papers i diner de plàstic a cabassats han augmentat les visites de manera exponencial des que Barcelona gaudeix de la tercera mesquita més grossa del món. Un emir, després que la Qatar Foundation arrelés al cor del barcelonisme, va decidir comprar la Monumental, una plaça de braus del segle passat que es va salvar de convertir-se en un entranyable centre comercial com Les Arenes. Un projecte de dos mil milions d'euros inicials concretat en tres mil i escaig amb els sobrecostos habituals. Bona part s'hauria invertit en aixecar un minaret que es pot veure, les nits de cel clar amb serena d'ull de peix, des de la Giralda de Sevilla.

Al xivarri tronera de les eurosaxones acomiadant la llibertat sense cònjuge, als concerts de percussió per a contenidor de reciclatge a la matinada, a les botzines al port delatant que un creuer eixerit es vol colar, a les campanes i als carillons s'hi ha sumat la crida a l'oració dels muetzins que cada vegada tenen un deix més semblant al del vicari d'Olot. La puntualitat marca Barcelona ha deixat d'escoltar els expressos de mitjanit amb retard i destinació a l'estació de França per apuntar els rellotges amb els esgarips que tenyeixen el cel del color verd que irradia aquest dit diví, la fita del profeta. Una ombra a la Sagrada Família, inacabada encara per decisió de la fundació que la gestiona. Han acordat, amb bon criteri, alterar el projecte i aixecar el sostre del temple gaudinià. A veure qui la farà més llarga apuntant els déus?

Si l'alta velocitat torejant la Sagrada Família va estar un episodi significat de principis de segle, la guerra religiosa i cultural que assotà després la ciutat va estar més agra. Algú hi va fer una estratègia per tapar les pretensions separatistes dels catalans després que el canvi de rei no va estar prou eficaç. Que el pecat fa forat! A les hemeroteques de l'època hi ha els arguments i les repliques diverses que enrarien el moment. Els dirigents de la dreta més rància argumentaven que la mesquita representa uns principis absolutament contraris a la convivència amb uns valors que entren en col·lisió amb els nostres i amb la Moreneta. Els milionaris de Qatar contraatacaven dient que els barcelonins marca Barcelona haurien d'estar orgullosos que els musulmans transformessin el dolor dels braus i les rebolcades del José Tomás en un centre espiritual.

La polèmica, els sabotatges, els comentaris a les xarxes, la comunicació en general hi tenia un centre d'interès permanent i en brases roents, que no s'han apagat encara del tot al 2020. Les campanyes antitaurines van estar una anècdota comparades amb la guerra santa marca Barcelona. Religions imposant la seva capacitat de perdó, de comprensió, d'exemple moral i d'ascensor cap al més enllà paradisíac a cops de roc per les cantonades de la Gran Via. Va estar dur d'arribar a aquest estat actual on la ciutat s'ha encalmat, com si es tractés d'esbravar un cava xarbotat. Barris peculiars en una ciutat atacada per la síndrome d'una Jerusalem a la catalana. Va caldre molta pedagogia, molts sermons conciliadors i més estudis macroeconòmics per arribar a entendre que els bàrbars del nord i els rics del sud ja no ens conquereixen, directament ens compren.

No va faltar, abans que Catalunya fos independent, aquells que hi van veure una estratègia per acostar a la foguera nacionalista els marroquins i els pakistanesos que van tenir dret a votar la secessió de Catalunya. Un gest dels partits polítics de l'època per estendre-hi la influència alhora que els immigrants amb papers creien que els seus comerços també en sortirien beneficiats de l'allau pelegrí que visita la Monumental Meca taurina. Encara avui dia, al complex turístic de la mesquita, s'hi poden adquirir, regatejant, toros de plàstic amb banderilles.

Qui ens havia de dir com de rendible ha estat la iniciativa que ens ha portat al moment actual. La marca Barcelona oneja pels paradisos comercials de la globalitat. Adossar a la Plaça Sant Jaume, entre l'Ajuntament i la Generalitat, la rèplica a escala més funcional del Kremlin ha estat un èxit. Convertir el Passeig de Gràcia en un jardí oriental amb xamfrans escarnint la Gran Muralla, un encert. Jo crec que l'última proposta de Google per aixecar les oficines a la muntanya de Montserrat, amb gratacels més enlairats que el minaret, serà definitiu.

"il·luminem la catalana terra,

guiem-nos cap al cel".

Sissi emperadriu

Una de freda i una de calenta en la tebior ambiental dels dies just quan la lluna fa el tombant i el sol creua pel solstici a la matinada màgica de Sant Patllari. Estiu, quan tota cuca viu i l'esplendor vital inicia amb pas de pardal la decadència cíclica de la natura. 

La freda ha estat la desqualificació contundent, sense pretextos, de la selecció espanyola de futbol. La campiona del món ha patit una humiliació a ritme de samba. L'actitud dels futbolistes, del compromès Sergio Ramos, per exemple, el jugador amb el posat més abduït durant la cerimònia mentre l'himne envaeix els cors, qui se sent més orfe d'una lletra inflamada per poder esbravar tanta raça i empenta, tampoc ha tingut sort ni encert. Cap, tampoc els del Barça, que ja es concentraven atacats per aquest virus tan encomanadís. Quina manca de simetria estratègica, de perill i de concreció. L'entrenador s'ho contemplava amb cara de xai a les envistes de l'escorxador, un poema amb rimes d'impotència. S'ha acabat un cicle!

Repetir l'heroïcitat de l'anterior campionat hauria estat un miracle. Es veia a venir, però caure d'aquesta manera, sense gols, sense brillantor, sense sang ni suor damunt la gespa ha decebut aquells que encara tenen fe en els prodigis. I com que les coses del futbol són de memòria fràgil i de reconeixement històric fugisser, veurem com s'ha de rovellar la màquina d'estampar estelades en la samarreta nacional. Ja hem oblidat la grandesa i les copes enlairades, ara en vivim la ressaca dels excessos enmig del ridícul global, proclamen els entesos. Els herois d'aquelles gestes ostenten els llorers pansits com orelles de quisso llebrer, abatudes, i amb l'orgull deixatat pels retrets dels profetes estrategs.

Per fortuna per al seleccionador i per als gladiadors la desfeta haurà estat, per ara, només un preludi desdibuixat en l'altra gran gesta. Aquesta històrica, de les que no es marceixen com les corones guanyades a l'estadi. És la bona nova, la calenta, que ha amorosit la galletada d'aigua freda que ha temperat la rua brasilera. La monarquia ens ha tornat a salvar perquè la presa de possessió del nou monarca ha emmudit qualsevol altre esdeveniment per gruixut que hagi estat. Si hem perdut la ultramarina corona periple i vegetal n'hem aixecat una altra que perdura il·lesa a les arnes del temps; al contrari, hi té les arrels ben profundes, en la tradició i en l'herència via nissaga. -Uf! –es va sentir el sospir de la Roja fent penitència a l'ombra del Crist de Corcovado a recer de l'epidermis pecaminosa estesa a la sorra de la platja que atalaia.

Qui podia estar atent a la desfeta ameríndia quan a les planes assolellades d'altiplà, el dia de Corpus, proclamaven en Felip VI. Visca el Rei! La cosa és cridar. A Barcelona ens consolàvem observant l'encanteri d'un ou ballant amb ulls de criatura sorpresos i sense picar de mans, com en Mas a Madrid. En temps de crisi i d'austeritat estalviarem en desplaçaments reials i presidencials amb destinació a Maracanà. La Roja, com el Barça i la monarquia, necessiten saba nova i empenta a grans dosis.

En aquesta ocasió, la competència tèxtil en l'estampat de banderes a la ciutat comtal no ha estat significativa ni rellevant; la bandera espanyola ha florit esponerosa com el cereal madur subratllant les voreres i els fanals de disseny a la Castellana cantonada amb Plaça d'Orient. Diuen que l'afluència tampoc hauria propiciat la revenda de localitats. La perícia del realitzador retallava amb precisió quirúrgica els cromos que projectava la televisió just on l'espai buit deixava endevinar el paisatge alpí per on evolucionava l'emperadriu Sissi i un príncep blau que a còpia de petons i paciència s'ha transubtancialitzat en rei. Pantalla panoràmica amb el tecnicolor inflamat conferint una atmosfera tamisada per un polsinós vel daurat. L'argument edulcorat, de conte de fades, en una interpretació sobreactuada per part de l'emperadriu protagonista -segons els parer de les mares partidàries de l'alletament natural-. Excessiva dedicació a la princesa i a la infanta, les criatures més ingènues que van interpretar el paper amb solvència i una dosi de paciència admirables. Algun crític n'ha significat el recurs de la Letizia i el valora excessiu, "no s'hi val tot per tenir les mans ocupades a escena". Ja n'aprendrà, a ser només un estàtic perfil numismàtic.

El mateix erudit en lloa la marató de cops de cap reverencials, les glamuroses genuflexions amortides, els besamans sense contacte i les salutacions reiterades. Més de dues mil ànimes van desfilar, una a una, impacients i privilegiades davant dels nous reis. La Zarzuela va confegir la llista de noces i dels invitats amb dret a àpat. Si no ens han convidat no som ningú, poble pla o aplanat que ja en vam fer prou gaudint de la deferent -i temerària- passejada amb carrossa descoberta. Una propina mentre espantàvem els tàvecs i les mosques republicanes que acostumen a clivellar cavalls neguitosos i cavallers custodis. Com que no ens han convidat, ens estalviarem la despesa en vestits, però no el regal.

L'esplendor del dia, del dijous significat que ha tornat a lluir més que el sol, es verificava en el ritual de les coses immanents, que perduren en el seu interior com un ou dansaire. I en la permanència hereva de la tradició res canvia perquè mudant de condició els éssers i les coses esdevenen una altra realitat diferent. Aquí, com al malaurat campionat de futbol, només es canviava el davanter central per un altre ariet ofensiu, més fresc i reposat, amb més mobilitat al camp de joc.

Encuriosit en el ritual, llec en la ciència del protocol, la lectura del que vam presenciar té la seva significació sense cap mena de confusió ni ambigüitat. Tot sota plànol i cronometrat. La imposició de la faixa de capità general de tots els tancs, els avions i els cavalls dels tàvecs, la desfilada militar i els uniformes sempre presents –el mateix vestit del rei- no són negociables. La samarreta, en el futbol, no és caprici de qui la vesteix.

Respecte del discurs, podia i volia el rei que s'estrenava –encara en rodatge- anunciar quelcom diferent del que va dir? Li és permès de deixar la vorera per on transiten els principis fonamentals de la monarquia espanyola? Tot esquitxat amb l'adjectiu "nou" que va saltironejar jogasser i gens precís. La tradició és pot innovar? Imaginar un altre discurs és com voler pescar la lluna amb un cove -Perfecte! -declaraven els pesos pesants de la recent història democràtica del país. Alguns dissimulaven prou bé l'enveja sana i legítima que els assisteix a aspirar al paper de galant de la futura República.

El primer servei com a monarca, en Felip VI, l'ha acomplert amb escreix. Escometre sense un mal gest la gentada és tan dur com competir al Roland Garros. I el més important, va esborrar les portades del ridícul dedicades a la selecció espanyola. Que si alguns futbolistes són baixets i poc fotogènics, vam poder exportar la imatge d'un rei alt, guapo i sense tatuatges visibles a qui fa costat una emperadriu hiperactiva estimada per les càmeres. Qui sap si en un rampell de nostàlgia no hauria preferit el paper de la Sara Carbonero. 

Bona revetlla!

El mosquit tigre (Aedes albopictus)

Voldria esmentar esdeveniments que no ens amarin de neguit, estupor, desencís o pessimisme, però l'actualitat no m'ho posa fàcil. Trobar  quelcom que ens aixequi la moral i ens elevi l'esperit. Descobrir fets que ens facin levitar en l'amor propi de ser persones i d'existir. Cerco en les primerenques calorades que anuncien la foguera purificadora de Sant Joan, en l'esclat de verdura exultant, però també hi fan niu el mosquit tigre o la vespa asiàtica. Em capbusso en el mar nostre de palangana i tampoc en surto il·lès, el grau d'acidesa i la temperatura de l'aigua n'amenacen les espècies i el turisme; que les meduses l'han d'espesseir com una escudella tèbia, presagien els científics i ho esbomba la premsa.

Costa de detectar quelcom en positiu. Per això hauré de capgirar el titular, El Consell d'Estat, un òrgan consultiu, dictamina que la Llei d'Educació del ministre Wert és un nyap. Qui ho podia sospitar? Tot i que una norma tan consensuada i amb un articulat tan exquisit, algun petit defecte ha de tenir. 

En Pere Navarro, del PSC, ho deixa estar. En la crònica d'una dimissió anunciada s'hi estampa la imatge del corredor de fons o la solitud del poder, sobretot quan aquest –o el suport- t'abandonen. Aquesta sí que ha estat una clatellada definitiva des de l'anonimat. I van caient com mosques. Una epidèmia que podria abastar també en Duran. Se n'haurà de veure l'evolució, per ara flirteja i es dedica a la catxa en un solitari per a tafurs. Ambdós personatges són màrtirs assetjats pels dards del secessionisme que no admet mitges tintes ni tres carrils, o "sí" o "no". En la renglera, les fitxes de domino trontollen empeses per la sacsejada europea on només la successió monàrquica té el nord i un full de ruta clars i ben dibuixats. La resta, dringadissa en equilibri precari.

Els de les elèctriques també viuen clivellats per una nova espècie de mosquit tigre que nia a gran alçada, com l'oriental vespa. Uns activistes han grimpat a una torre de la MAT al Gironès. Hi campen penjats en una mena de performance per a marionetes que enrampa. El veí de barra mentre remena el cigaló proposa una lleu descàrrega per enllestir-ho per la via contundent. No li calen bombers en vaga ni Mossos d'Esquadra sense xarxa ni escopeta.

Pocs esdeveniments poden aplacar les calorades i prevenir els focs d'estiu que s'acosten. Un és el mundial de futbol que s'inaugura avui. Un bon antídot amb propietats analgèsiques que ens bressolarà aquests dies amb molta pilota a l'olla. Encara que l'organització no les té totes, temen que la cosa social encengui el fulgor estratègic del fora de joc. Cal afegir-hi, en clau nacional, que la Roja -aquest Barça internacional en hores baixes- cobrarà unes primes escandalosament indecents. El pa i el circ no sempre arriben per a tothom.

Aquesta sí! És la gran notícia de l'any que ens redimeix de tanta misèria literal quan la selecció no és la favorita a Brasil. El PIB pujarà aproximadament un 4,5%. Comptabilitzarà a caixa la riquesa generada -bitllo-bitllo- en activitats il·legals com l'exercici de la prostitució i el narcotràfic encara que no cotitzin. Inquietantment tranquil·litzador poder incorporar el suborn i la corrupció als llibres de comptes! Diguem que, o es tracta d'un tripijoc d'enginyeria macroeconòmica amb què ens volen prendre el pèl, o bé d'un acudit per a economistes d'americana model Sala Martín que la resta de mortals no captem.

Quina olla de grills! A Valladolid han nascut dos cadells de gos de color verd. Hem trencat la dita castellana del més rar que un perro verde. La realitat supera amb escreix la inversemblant faula. I encara més, en Banderas i la Griffith s'han separat. 

Que arribi aviat Sant Joan, ens cal una bona flamarada que netegi l'atmosfera i ens alliberi del mosquit tigre!

Galgos i podencos.

Alguns mitjans confirmen que la previsible tardor catalana, i calenta, ha estat determinant per fixar el procés d'abdicació i coronació que ens escomet. Un període estival, de prevacances optimistes amb un esperançat campionat mundial de futbol –un esdeveniment de pilotes jugades amb els peus a ritme brasiler- que sempre amorteix i estaborneix el gemec polític -Gol de la monarquia!

Dimarts el rei i el –encara- príncep presidien –o regnaven- en un acte miliar a l'Escorial. Dimecres el monarca era aclamat a la llotja de las Ventas, a la cursa de braus de la beneficència, una gran postal per a la premsa internacional. Mentre, el príncep i la futura reina Letizia, la plebea, eren retratats en un monestir de Navarra. El proper Felip VI hi va dictar el discurs que pertoca, Espanya és una gran nació a qui vol servir "unida i diversa". Lectures vàries en un exercici d'equilibri estilista molt difícil d'articular. Una de formal, en Felip s'ha afaitat; el rei del XXI no ha de lluir barba de dies a l'estil Bosé.

Dilluns al vespre, acabat d'abdicar el rei, vaig treure el cap a la Plaça Catalunya. La xarxa social convocava contra la monarquia. Vaig tenir cura, per allò dels referents paterns a estalviar, de no coincidir amb la meva filla. La seva crònica, encertada, va ser que no es proclamarà pas la III República si la metxa ha de ser la multitud que no es va aplegar al costat dels grans magatzems.

Aquí, al rovell de l'ou barceloní, ens vam concentrar molts reporters amateurs per congelar el moment, tertulians enciclopedistes, actors de serial i els nostàlgics de la República d'edat avançada a la recerca de l'oblidada memòria històrica. I els turistes, que no s'ubicaven pas –What's? –The Patum! -vaig estar a punt de contestar a la rossa passavolant. Només suraven escadusseres volves del polsim dels dies històrics amb una aclaparadora presència d'estelades. 

Tornant a la tardor catalana de la consulta -deixarem el concepte referèndum al republicanisme esbravat d'aquest dies- recullo el missatge del monarca des la pàgina web de la Casa Reial. Acabava d'estrenar el mitjà amb pólvora i l'encertava en el blanc de les sensibilitats afuades. "No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia". En recordo la polseguera d'una reflexió que, com a rei neutral pacificador i aconseguidor de miracles d'entesa, es podia haver estalviat. Així ho vam percebre des de Plaça Catalunya.

L'etern problema catalan que enunciava Ortega y Gasset sobre l'Estatut de 1932 plana perenne amb revifades i flamarades cícliques si és que mai s'ha arribat a dissoldre. Espanya degluteix, es cruspeix, la diversitat inquietant per principi i per atavisme. Com una matèria de fe teològica que no es pogués acordar sense greuges que mai cicatritzen. Sempre hay un fragmento de la mañana en el museo de la escarcha proclamava en Lorca a ritme de Vals.

Ressona l'eco de les paraules. De qui esdevindrà Felip VI proclamant que "Catalunya és la que els catalans volem que sigui". L'eslògan era portada a La Vanguardia l'any 1990. Retruny el discurs del 2001, governant el PP, quan li van fer dir a en Joan Carles que a Catalunya mai s'ha obligat a parlar en castellà. Podria afegir-hi la lapidària sentencia del de les celles acitroënades que només va aconseguir aprovar la caixa dels trons que s'ha destapat amb l'Estatut del Constitucional.

Obrir la boca a Catalunya deu tenir un punt de temeritat. Ací deu raure aquest entossudiment a no deixar-nos pronunciar. Millor callats o abstenint-nos. El que ha determinat CiU, adoptar la política estratègica de la lletra petita i en cursiva. S'entendria el vot favorable? A Esquerra Republicana en subtil coalició, segur que no!

E la nave va! Coincidint amb el Corpus tindrem coronació. Sense fastos, sense desfilades i sense misses. Només resta per determinar quants, després de la velocitat de creuer que ha pres la singladura, no alçaran el dit per qüestionar-ne la carta de navegar.

Abdicar

La notícia corre pels mitjans com la pólvora. L'anunci d'una compareixença d'en Mariano, per sorpresa i a primera hora del matí, ha fet entreveure una remodelació de govern després que el PP hagi analitzat els recents resultats electorals amb una maquillada a la plantilla ministerial.

No ha estat ben bé així. M'han alertat els jubilats al cas de les obres del barri en assemblea permanent a la cantonada. No s'han pres pas l'abdicació com un estat d'orfandat sense remei. Només es tracta de canviar el rei en un ritual, com una mena de comunió –exemplificaven-, perquè sigui vàlid davant dels déus monàrquics i dels súbdits. Avui el dia és radiant i sembla que l'estiu ja s'ha decidit per la calor.

De bursada hem començat la setmana amb un dia històric, dels que omplen les pàgines a les cròniques. Primer amb les declaracions molt serioses del president del país, del mateix protagonista i del president de la Generalitat. Després, les oportunes reaccions enllaunades sense massa elaborar, arxius històrics d'imatges biogràfiques greixen els minuts amb continguts mediàtics obviant la diversa fauna cinegètica.

El rei ha dimitit! Visca el rei! De Joan Carles I a Felip VI. Tindrem monedes per encunyar, reis jubilats i un papa retirat. Hi ha de tot, i més, en aquest moment apassionant. Cal suposar que els cercles –lobbys- monàrquics han estat al cas, l'han analitzat i han determinat perquè l'abdicació s'ha de produir just en aquest punt estival temperat fugint de les previsions excessivament tòrrides.

Era una possibilitat enraonada que després de les ensopegades múltiples del rei i de les xacres que n'han afeblit l'estat de salut, es plantegés deixar-ho estar. Doncs no, al contrari. Quan s'hauria entès i acceptat més la raó per promoure el príncep, ell oferia el penediment i en mantenia les regnes. Per això el gest d'aquest matí resulta tan imprevist. Hauran pesat més les circumstàncies que no pas la voluntat del mateix Joan Carles I?

Què li poden haver fet entendre a l'avi monarca perquè hagi decidit repartir la legítima i el ceptre. Una ullada a l'índex de popularitat –que no passa pel nombre d'Holas i revistes setinades venudes- deu haver estat demolidor. Mai la monarquia democràtica havia gaudit de tan poca consideració. Massa fronts oberts, massa escàndols. Alguns de simpàtics i d'altres més paquidèrmics, com la corrupció que ha arreplegat el gendre.

El lobby dels de la sang blava i els seus comercials, després d'un estudi de mercat, han decidit fer obres a la corona espanyola. Renovar el palau, pintar i redecorar, sense tocar cap columna ni cap paret mestra. Només una repassada en la carrosseria sense valorar si cal transformar el sistema de tracció o el motor.

 El PP just ha fet calaix i els beneficis dels comicis europeus salven l'exercici pels pèls. Si a la temporada hi afegim la patacada socialista, els resultats són premonitoris per al model polític bipartidista amb el qual la corona ha conviscut tots aquests anys de regnat. Un avís per a navegants seriós si es vol gestionar el recanvi amb una composició legislativa amb garanties que no sigui nociva per a la salut de la institució. Aquest és el moment. Quan hi haurà una altra majoria tan absoluta dels partidaris d'aquest model de carrossa reial. Els horòscops i les vísceres dels coloms sacrificats a la Zarzuela ho aconsellaven per eclipsar en Trias, Can Vies, el magistrat sense casc amb problemes personals, el fitxatge d'en Pelé pel Barça i l'arribada a Europa dels perroflautes bolivarians de Podemos.

 Un altre apunt més per al canvi. La campechanía reial sol ser efectiva en moments claus o delicats. Un esdeveniment reial és un bon antídot. Amb el que cau, i pot ploure més encara, l'abdicació representa una sacsejada formidable. Si més no per farcir de revistes amb saba nova a totes les consultes odontològiques i a les perruqueries del país. Opi per al poble, pa i circ en una festa a palau. Tot arribarà. Com l'anàlisi subtil del Peñafiel estabornint l'audiència mentre disfressa antipaties i assenyala la nova diana a la premsa canalla i del terròs –Plebea!

S'obre una etapa d'esperança –ha dit en Joan Carles I- contra la llarga i profunda crisi amb la maduresa, la preparació i el sentit de la responsabilitat necessaris per assumir el càrrec. Un gran repte per al novíssim Felip VI si no es compleixen els temors d'unes beates sortides de missa de dotze amb qui he coincidit també a la vorera, que no arribi a ser monarca. Es decantaven perquè esdevingui un gran rei amb consens. I una bona dona com la Sofia –hi afegien-. També ha deixat clar, qui abdica, que la successió és cosa tatuada a la Constitució. Tot previst des de l'any 1978. Una eternitat per a una escriptura sagrada que s'ha revelat intocable i virginal si exceptuen alguna relliscada venial que no s'hauria de tenir en compte perquè són coses menors de números i retallades.

Com tenim aquest moment de mudances? Segons en Peñafiel i el setí dinàstic, perfectes. Un príncep modern, ben plantat, sense passat i amb futur. Sang nova per a les velles artèries de la monarquia hispana. S'ha acabat el regnat d'en Joan Carles I que va tenir el moment de la beatificació en el discurs del 23F. Ara només caldrà la santificació d'ací a unes dècades, com en Suárez.

Segons el calendari previsible, mecànic i regulat pel procediment, assistirem a un canvi calculat en la Constitució que segella el compromís legislatiu del procés iniciat a la primera transició. Encara que els detractors del Peñafiel, uns esgarriacries partidaris de la República, ja han convocat concentracions per enfosquir la bona nova. Pretenen descatalogar la Carta Magna, el contracte polític que consagra la monarquia mai votada explícitament.

Els clams eixordadors es podran contenir i silenciar? Enmig, com algú ha manifestat avui, hi habita l'esperança.

Ulleres de fusta.

Diu el poeta que la veritat cal cercar-la en un mirall fet a miques i que cadascú en tenim el nostre trosset. Recompondre aquest trencadís deu comportar la certesa autèntica de la realitat. Dit d'una altra manera, tot es veu segons el color de les ulleres amb què ens ho contemplem.

Cara A-.

Sants i els aldarulls d'aquests vespres darrers també són un mirall –o un aparador- trencats. Cassolades, manifestacions, incidents, barricades, corredisses. Un maig casolà del XXI en un barri barceloní que abasta per mimetisme, o solidaritat, a d'altres indrets urbans. En el blanc i el negre dels vespres calents s'hi respira la por, la indignació i la demanda de més contundència policial davant dels brètols, aquests bàrbars d'extraradi molt divers, que assoten la pau nocturna. Incívics que es droguen, altrament anomenats paràsits socials que, sense ofici ni benefici, ocupen la sacrosanta propietat privada –declara una veïna indignada-.

Girem el disc!

Cara B-.

Refila la melodia desafinada, una mica a deshora, d'una lletra que propicia una peça lenta, d'arrambar, cercant la reconciliació quan el símbol ja jeu abatut com un colom atropellat en una vorera. L'ajuntament ha decidit de paralitzar la demolició de Can Vies -Se equivocó la paloma –en versió Núria Feliu mentre carrisquegen els violins i una excavadora socarrimada treu fum pels queixals.

Un titular de premsa anuncia quelcom impossible, "El fiscal vol prohibir als detinguts manifestar-se els pròxims dies". Com s'ha d'interpretar? Sembla que existeix la voluntat d'estalviar-los la presó provisional a canvi de no assistir a manifestacions a tot Catalunya durant els propers dies. En el procediment per complir la mesura, la policia haurà de passar llista abans que comencin els disturbis.

Com que l'advertiment només afecta l'espai aeri català, que anar a Madrid és un cop d'AVE de no-res i que l'epidèmia no remet, la policia ja ha blindat la Puerta del Sol davant de la marxa de suport convocada en defensa de Can Vies. Que els nacionals agents homòlegs dels Mossos d'Esquadra viuen un trasbals per anar-ho a veure. Fan passeres Ebre ençà i Mançanares enllà en un no parar per encertar on la faran els absentistes de Sants.

Ens reconforta l'ímpetu del conseller Espadaler quan adverteix que "els Mossos d'Esquadra catalans no faran ni un pas enrere". Una bona consigna per afavorir el clima de diàleg proclamat pel pacifista Trias, el mariscal en cap que la pot haver errat en l'estratègia de fets consumats que han propiciat l'enderroc.

Certament complex. Conciliar sensibilitats, pors, indefensió i justícia per arribar a una treva –que no a un acord- ultrapassa l'anècdota d'un Centre Social Autogestionat per okupes i bàrbars de la llamborda. Un còctel abrusador on es rosteixen a les brases de la ira el mobiliari urbà, les unitats mòbils de TV3 i el temor dels comerciants. També hi crema, segur, quelcom més.

Es barregen –vull pensar que per pur atzar- en l'atmosfera urbana d'aquests vespres, alhora, el fum negre de Can Vies amb la fumata blanca dels palaus de justícia. S'ha representat un acte més de l'opereta de la corrupció amb gran èxit de públic i togues. Coincideixen els fets de Sants amb què la cúpula d'una caixa d'estalvis s'esmuny de la garjola prometent que –a més de no assistir a manifestacions- trencarà la guardiola i retornarà el que ha pispat.

Aquests de Caixa Penedès només han estat els teloners de la gran estrella del Primavera Sound, en Fèlix Millet. Ha reaparegut als escenaris per complaure'ns en aquest fulletó per capítols que no sembla pas que s'hagi de resoldre. L'inefable cavaller del Palau de la Música se n'ha tornat a escapolir, d'una condemna mandrosa. Deu tenir la raó o el mirall de la veritat sense trencar, sencer encara!

El contrapunt en l'aiguabarreig de fums nocius –i arguments que no poden justificar la violència- cobreix el cel d'aquesta setmana. Ara al plateret de la balança que mesura els okupes de carrer hi oscil·la la condemna que es voldria aplicar per la crema de contenidors. Algú suggeria cinc anys de presó.

Recompondre la sensació de justícia costa si no és que deixem de contemplar-ho amb unes ulleres de fusta. Més encara si el reflex el cerquem en la trencadissa.

Anar a pams.

No caldria entrar en consideracions mil·limètriques més pròpies d'enginyers, quan la mida –enuncien els filòsofs- no comporta, per ella mateixa, ni més eficàcia o la felicitat absoluta. Aquí hi deu haver la clau secreta perquè els curts de mires, de gambals i els que anem a pams per la vida ens consolem amb la bona nova de l'enunciat tot assolint un estat de mística benaurança amb posat de gamarús. Bé m'abstindré prou d'entrar en consideracions, declaracions i posteriors penediments que es poguessin mal interpretar. Miraré de no treure els peus fora de test ni de descarrilar en declaracions indigeribles.

Comencem amb França. És notícia destacada perquè s'ha gastat quinze mil milions en trens que no passen per les estacions. Solucionar-ho comportarà una despesa complementària, tirant pel cap baix, de cinquanta milions més. Quin nyap! Es veu que sí, la cosa anava d'un pam, la mesura internacional homologada pels poc precisos.

La cara del responsable, perquè hi deu haver algú a qui cal regalar un metre o un peu de rei per al seu aniversari, hauria de sortir en pasquins als accessos ferroviaris amb un rètol "Es busca". Una milionada com aquesta deu haver superat certs controls de qualitat; per exemple, passar pel forat d'una agulla per on diuen que s'hi esmuny abans un camell que un ric. Doncs, no! Insistint en les agulles de cosir dromedaris i en els pallers on fan la migdiada els incompetents, en aquest cas els combois no poden creuar els túnels o les andanes perquè calcen un parell de números més.

Vist el disbarat perpetrat al país veí, la manca literal de càlcul aritmètic elemental, semblaria que fronteres enllà tampoc filen massa prim. O que una plaga de sobrecostos, la fil·loxera del segle XXI, s'estén en taca d'oli procedent, en aquesta ocasió, del sud cap al nord enllà. És una notícia que es comenta per si mateixa, no calen gaire adjectius quàntics. Una bagatel·la en la gestió pública que podria incidir en les paperetes que han d'omplir les urnes europees. Malauradament, ens hem anat avesant a històries similars. Depassar la capacitat per sorprendre'ns exigirà cada vegada un grau superior d'imaginació farcida amb falsedat, corrupció o inoperància. Hem après a posar-hi versemblança, a les barbaritats més inèdites. I el més decebedor és que engreixen el catàleg de la quotidianitat dia sí, dia també.

Si el passat es pogués arranjar, quantes decisions o valoracions no n'esborraríem. Només el penediment i les disculpes pretenen posar-hi una mica de remei. Són, però, uns apòsits que deixen cicatriu. Desconec si els responsables dels camins de ferro veïns han explicat l'immens despropòsit i n'han apamat, aquesta vegada bé, els efectes del sobrecost i de la seva credibilitat.

Aquests dies, a la secció de successos casolana, ha estat també centre d'interès el nostre candidat a les eleccions al parlament europeu, en Miguel Arias Cañete. El recent ministre d'agricultura, alimentació i medi ambient ha patit un descarrilament gairebé tan greu com l'afer dels vagons gals. Habituat a l'alta velocitat i als símils agropecuaris del càrrec s'ha passat de loquaç –o pitjor: de sincer!-. Que si les paraules no duen una data de caducitat tatuada com els productes làctics, tenen límit i prudència. La fatxenderia intel·lectual i sobresaturada del Cañete aquesta vegada no ens costarà una milionada. És el consol contra les seves declaracions tan poc afortunades i menys oportunes electoralment parlant. Ho ha reconegut, però en resta el regust del pòsit que li podria comportar –en un país amb criteri- que el sector femení votés en contra o, com a mínim, s'abstingués. Diumenge ho comprovarem.

Canviant de via i enfilant-nos una altra vegada al tren d'allò que sí té costos, voldria arrodonir-ho amb el comunicat de Foment del Treball que denuncia la desaparició de l'ample de via ibèric a la licitació aprovada dels trams del Corredor Mediterrani entre Vandellòs i Vinaròs i entre Vinaròs i Castelló. Aquesta interrupció sobtada en l'ample de via estronca les comunicacions ferroviàries entre Catalunya i Andalusia i entre l’Aragó i el Llevant. Obliga al trànsit de mercaderies a utilitzar vies alternatives en aquests trams, la qual cosa encareix els costos i elimina el gran avantatge competitiu del corredor litoral.

Visca la visió de futur i l'eficiència estratègica en matèria de comunicacions internacionals –europees!- per una decisió de govern presa també al paller on els ineptes descabdellen grans becaines!

Vindrà d'un pam?