Barcelona 2020

           Barcelona 2020. La ciutat viu al caire del col·lapse turístic. Els creuers disciplinats fan cua pacientment des de la costa de Salou. El Prat sembla un formiguer de taxis grocs i negres que no donen l'abast perquè la línia del metro i el rodalies que han de connectar l'aeroport amb la Font de Canaletes encara s'han d'adjudicar. El rei Mides del turisme governa la ciutat amb la marca Barcelona. Pa de pagès Barcelona, espardenyes de set vetes Barcelona, barretines Barcelona, paciència Barcelona, falagueria Barcelona... I els partits polítics, assessorats com cal, ara es diuen CiU –o sense la U- Barcelona. Partit Popular Barcelona –o sense PP-. PSB. Podem Barcelona, Republicans de la ciutat comtal Barcelona... També els raigs futuristes que coronen la muntanya de Montjuïc escriuen amb calitja sospitosa la marca Barcelona projectada a l'infinit.

Russos freds. Turistes xinesos de pas que no es refien dels nous botiguers orientals garrepes. Europeus de la tercera edat daurada. Comiats de solteres etíliques. Japonesos amb tapaboques. I els àrabs amb papers i diner de plàstic a cabassats han augmentat les visites de manera exponencial des que Barcelona gaudeix de la tercera mesquita més grossa del món. Un emir, després que la Qatar Foundation arrelés al cor del barcelonisme, va decidir comprar la Monumental, una plaça de braus del segle passat que es va salvar de convertir-se en un entranyable centre comercial com Les Arenes. Un projecte de dos mil milions d'euros inicials concretat en tres mil i escaig amb els sobrecostos habituals. Bona part s'hauria invertit en aixecar un minaret que es pot veure, les nits de cel clar amb serena d'ull de peix, des de la Giralda de Sevilla.

Al xivarri tronera de les eurosaxones acomiadant la llibertat sense cònjuge, als concerts de percussió per a contenidor de reciclatge a la matinada, a les botzines al port delatant que un creuer eixerit es vol colar, a les campanes i als carillons s'hi ha sumat la crida a l'oració dels muetzins que cada vegada tenen un deix més semblant al del vicari d'Olot. La puntualitat marca Barcelona ha deixat d'escoltar els expressos de mitjanit amb retard i destinació a l'estació de França per apuntar els rellotges amb els esgarips que tenyeixen el cel del color verd que irradia aquest dit diví, la fita del profeta. Una ombra a la Sagrada Família, inacabada encara per decisió de la fundació que la gestiona. Han acordat, amb bon criteri, alterar el projecte i aixecar el sostre del temple gaudinià. A veure qui la farà més llarga apuntant els déus?

Si l'alta velocitat torejant la Sagrada Família va estar un episodi significat de principis de segle, la guerra religiosa i cultural que assotà després la ciutat va estar més agra. Algú hi va fer una estratègia per tapar les pretensions separatistes dels catalans després que el canvi de rei no va estar prou eficaç. Que el pecat fa forat! A les hemeroteques de l'època hi ha els arguments i les repliques diverses que enrarien el moment. Els dirigents de la dreta més rància argumentaven que la mesquita representa uns principis absolutament contraris a la convivència amb uns valors que entren en col·lisió amb els nostres i amb la Moreneta. Els milionaris de Qatar contraatacaven dient que els barcelonins marca Barcelona haurien d'estar orgullosos que els musulmans transformessin el dolor dels braus i les rebolcades del José Tomás en un centre espiritual.

La polèmica, els sabotatges, els comentaris a les xarxes, la comunicació en general hi tenia un centre d'interès permanent i en brases roents, que no s'han apagat encara del tot al 2020. Les campanyes antitaurines van estar una anècdota comparades amb la guerra santa marca Barcelona. Religions imposant la seva capacitat de perdó, de comprensió, d'exemple moral i d'ascensor cap al més enllà paradisíac a cops de roc per les cantonades de la Gran Via. Va estar dur d'arribar a aquest estat actual on la ciutat s'ha encalmat, com si es tractés d'esbravar un cava xarbotat. Barris peculiars en una ciutat atacada per la síndrome d'una Jerusalem a la catalana. Va caldre molta pedagogia, molts sermons conciliadors i més estudis macroeconòmics per arribar a entendre que els bàrbars del nord i els rics del sud ja no ens conquereixen, directament ens compren.

No va faltar, abans que Catalunya fos independent, aquells que hi van veure una estratègia per acostar a la foguera nacionalista els marroquins i els pakistanesos que van tenir dret a votar la secessió de Catalunya. Un gest dels partits polítics de l'època per estendre-hi la influència alhora que els immigrants amb papers creien que els seus comerços també en sortirien beneficiats de l'allau pelegrí que visita la Monumental Meca taurina. Encara avui dia, al complex turístic de la mesquita, s'hi poden adquirir, regatejant, toros de plàstic amb banderilles.

Qui ens havia de dir com de rendible ha estat la iniciativa que ens ha portat al moment actual. La marca Barcelona oneja pels paradisos comercials de la globalitat. Adossar a la Plaça Sant Jaume, entre l'Ajuntament i la Generalitat, la rèplica a escala més funcional del Kremlin ha estat un èxit. Convertir el Passeig de Gràcia en un jardí oriental amb xamfrans escarnint la Gran Muralla, un encert. Jo crec que l'última proposta de Google per aixecar les oficines a la muntanya de Montserrat, amb gratacels més enlairats que el minaret, serà definitiu.

"il·luminem la catalana terra,

guiem-nos cap al cel".

Sissi emperadriu

Una de freda i una de calenta en la tebior ambiental dels dies just quan la lluna fa el tombant i el sol creua pel solstici a la matinada màgica de Sant Patllari. Estiu, quan tota cuca viu i l'esplendor vital inicia amb pas de pardal la decadència cíclica de la natura. 

La freda ha estat la desqualificació contundent, sense pretextos, de la selecció espanyola de futbol. La campiona del món ha patit una humiliació a ritme de samba. L'actitud dels futbolistes, del compromès Sergio Ramos, per exemple, el jugador amb el posat més abduït durant la cerimònia mentre l'himne envaeix els cors, qui se sent més orfe d'una lletra inflamada per poder esbravar tanta raça i empenta, tampoc ha tingut sort ni encert. Cap, tampoc els del Barça, que ja es concentraven atacats per aquest virus tan encomanadís. Quina manca de simetria estratègica, de perill i de concreció. L'entrenador s'ho contemplava amb cara de xai a les envistes de l'escorxador, un poema amb rimes d'impotència. S'ha acabat un cicle!

Repetir l'heroïcitat de l'anterior campionat hauria estat un miracle. Es veia a venir, però caure d'aquesta manera, sense gols, sense brillantor, sense sang ni suor damunt la gespa ha decebut aquells que encara tenen fe en els prodigis. I com que les coses del futbol són de memòria fràgil i de reconeixement històric fugisser, veurem com s'ha de rovellar la màquina d'estampar estelades en la samarreta nacional. Ja hem oblidat la grandesa i les copes enlairades, ara en vivim la ressaca dels excessos enmig del ridícul global, proclamen els entesos. Els herois d'aquelles gestes ostenten els llorers pansits com orelles de quisso llebrer, abatudes, i amb l'orgull deixatat pels retrets dels profetes estrategs.

Per fortuna per al seleccionador i per als gladiadors la desfeta haurà estat, per ara, només un preludi desdibuixat en l'altra gran gesta. Aquesta històrica, de les que no es marceixen com les corones guanyades a l'estadi. És la bona nova, la calenta, que ha amorosit la galletada d'aigua freda que ha temperat la rua brasilera. La monarquia ens ha tornat a salvar perquè la presa de possessió del nou monarca ha emmudit qualsevol altre esdeveniment per gruixut que hagi estat. Si hem perdut la ultramarina corona periple i vegetal n'hem aixecat una altra que perdura il·lesa a les arnes del temps; al contrari, hi té les arrels ben profundes, en la tradició i en l'herència via nissaga. -Uf! –es va sentir el sospir de la Roja fent penitència a l'ombra del Crist de Corcovado a recer de l'epidermis pecaminosa estesa a la sorra de la platja que atalaia.

Qui podia estar atent a la desfeta ameríndia quan a les planes assolellades d'altiplà, el dia de Corpus, proclamaven en Felip VI. Visca el Rei! La cosa és cridar. A Barcelona ens consolàvem observant l'encanteri d'un ou ballant amb ulls de criatura sorpresos i sense picar de mans, com en Mas a Madrid. En temps de crisi i d'austeritat estalviarem en desplaçaments reials i presidencials amb destinació a Maracanà. La Roja, com el Barça i la monarquia, necessiten saba nova i empenta a grans dosis.

En aquesta ocasió, la competència tèxtil en l'estampat de banderes a la ciutat comtal no ha estat significativa ni rellevant; la bandera espanyola ha florit esponerosa com el cereal madur subratllant les voreres i els fanals de disseny a la Castellana cantonada amb Plaça d'Orient. Diuen que l'afluència tampoc hauria propiciat la revenda de localitats. La perícia del realitzador retallava amb precisió quirúrgica els cromos que projectava la televisió just on l'espai buit deixava endevinar el paisatge alpí per on evolucionava l'emperadriu Sissi i un príncep blau que a còpia de petons i paciència s'ha transubtancialitzat en rei. Pantalla panoràmica amb el tecnicolor inflamat conferint una atmosfera tamisada per un polsinós vel daurat. L'argument edulcorat, de conte de fades, en una interpretació sobreactuada per part de l'emperadriu protagonista -segons els parer de les mares partidàries de l'alletament natural-. Excessiva dedicació a la princesa i a la infanta, les criatures més ingènues que van interpretar el paper amb solvència i una dosi de paciència admirables. Algun crític n'ha significat el recurs de la Letizia i el valora excessiu, "no s'hi val tot per tenir les mans ocupades a escena". Ja n'aprendrà, a ser només un estàtic perfil numismàtic.

El mateix erudit en lloa la marató de cops de cap reverencials, les glamuroses genuflexions amortides, els besamans sense contacte i les salutacions reiterades. Més de dues mil ànimes van desfilar, una a una, impacients i privilegiades davant dels nous reis. La Zarzuela va confegir la llista de noces i dels invitats amb dret a àpat. Si no ens han convidat no som ningú, poble pla o aplanat que ja en vam fer prou gaudint de la deferent -i temerària- passejada amb carrossa descoberta. Una propina mentre espantàvem els tàvecs i les mosques republicanes que acostumen a clivellar cavalls neguitosos i cavallers custodis. Com que no ens han convidat, ens estalviarem la despesa en vestits, però no el regal.

L'esplendor del dia, del dijous significat que ha tornat a lluir més que el sol, es verificava en el ritual de les coses immanents, que perduren en el seu interior com un ou dansaire. I en la permanència hereva de la tradició res canvia perquè mudant de condició els éssers i les coses esdevenen una altra realitat diferent. Aquí, com al malaurat campionat de futbol, només es canviava el davanter central per un altre ariet ofensiu, més fresc i reposat, amb més mobilitat al camp de joc.

Encuriosit en el ritual, llec en la ciència del protocol, la lectura del que vam presenciar té la seva significació sense cap mena de confusió ni ambigüitat. Tot sota plànol i cronometrat. La imposició de la faixa de capità general de tots els tancs, els avions i els cavalls dels tàvecs, la desfilada militar i els uniformes sempre presents –el mateix vestit del rei- no són negociables. La samarreta, en el futbol, no és caprici de qui la vesteix.

Respecte del discurs, podia i volia el rei que s'estrenava –encara en rodatge- anunciar quelcom diferent del que va dir? Li és permès de deixar la vorera per on transiten els principis fonamentals de la monarquia espanyola? Tot esquitxat amb l'adjectiu "nou" que va saltironejar jogasser i gens precís. La tradició és pot innovar? Imaginar un altre discurs és com voler pescar la lluna amb un cove -Perfecte! -declaraven els pesos pesants de la recent història democràtica del país. Alguns dissimulaven prou bé l'enveja sana i legítima que els assisteix a aspirar al paper de galant de la futura República.

El primer servei com a monarca, en Felip VI, l'ha acomplert amb escreix. Escometre sense un mal gest la gentada és tan dur com competir al Roland Garros. I el més important, va esborrar les portades del ridícul dedicades a la selecció espanyola. Que si alguns futbolistes són baixets i poc fotogènics, vam poder exportar la imatge d'un rei alt, guapo i sense tatuatges visibles a qui fa costat una emperadriu hiperactiva estimada per les càmeres. Qui sap si en un rampell de nostàlgia no hauria preferit el paper de la Sara Carbonero. 

Bona revetlla!

El mosquit tigre (Aedes albopictus)

Voldria esmentar esdeveniments que no ens amarin de neguit, estupor, desencís o pessimisme, però l'actualitat no m'ho posa fàcil. Trobar  quelcom que ens aixequi la moral i ens elevi l'esperit. Descobrir fets que ens facin levitar en l'amor propi de ser persones i d'existir. Cerco en les primerenques calorades que anuncien la foguera purificadora de Sant Joan, en l'esclat de verdura exultant, però també hi fan niu el mosquit tigre o la vespa asiàtica. Em capbusso en el mar nostre de palangana i tampoc en surto il·lès, el grau d'acidesa i la temperatura de l'aigua n'amenacen les espècies i el turisme; que les meduses l'han d'espesseir com una escudella tèbia, presagien els científics i ho esbomba la premsa.

Costa de detectar quelcom en positiu. Per això hauré de capgirar el titular, El Consell d'Estat, un òrgan consultiu, dictamina que la Llei d'Educació del ministre Wert és un nyap. Qui ho podia sospitar? Tot i que una norma tan consensuada i amb un articulat tan exquisit, algun petit defecte ha de tenir. 

En Pere Navarro, del PSC, ho deixa estar. En la crònica d'una dimissió anunciada s'hi estampa la imatge del corredor de fons o la solitud del poder, sobretot quan aquest –o el suport- t'abandonen. Aquesta sí que ha estat una clatellada definitiva des de l'anonimat. I van caient com mosques. Una epidèmia que podria abastar també en Duran. Se n'haurà de veure l'evolució, per ara flirteja i es dedica a la catxa en un solitari per a tafurs. Ambdós personatges són màrtirs assetjats pels dards del secessionisme que no admet mitges tintes ni tres carrils, o "sí" o "no". En la renglera, les fitxes de domino trontollen empeses per la sacsejada europea on només la successió monàrquica té el nord i un full de ruta clars i ben dibuixats. La resta, dringadissa en equilibri precari.

Els de les elèctriques també viuen clivellats per una nova espècie de mosquit tigre que nia a gran alçada, com l'oriental vespa. Uns activistes han grimpat a una torre de la MAT al Gironès. Hi campen penjats en una mena de performance per a marionetes que enrampa. El veí de barra mentre remena el cigaló proposa una lleu descàrrega per enllestir-ho per la via contundent. No li calen bombers en vaga ni Mossos d'Esquadra sense xarxa ni escopeta.

Pocs esdeveniments poden aplacar les calorades i prevenir els focs d'estiu que s'acosten. Un és el mundial de futbol que s'inaugura avui. Un bon antídot amb propietats analgèsiques que ens bressolarà aquests dies amb molta pilota a l'olla. Encara que l'organització no les té totes, temen que la cosa social encengui el fulgor estratègic del fora de joc. Cal afegir-hi, en clau nacional, que la Roja -aquest Barça internacional en hores baixes- cobrarà unes primes escandalosament indecents. El pa i el circ no sempre arriben per a tothom.

Aquesta sí! És la gran notícia de l'any que ens redimeix de tanta misèria literal quan la selecció no és la favorita a Brasil. El PIB pujarà aproximadament un 4,5%. Comptabilitzarà a caixa la riquesa generada -bitllo-bitllo- en activitats il·legals com l'exercici de la prostitució i el narcotràfic encara que no cotitzin. Inquietantment tranquil·litzador poder incorporar el suborn i la corrupció als llibres de comptes! Diguem que, o es tracta d'un tripijoc d'enginyeria macroeconòmica amb què ens volen prendre el pèl, o bé d'un acudit per a economistes d'americana model Sala Martín que la resta de mortals no captem.

Quina olla de grills! A Valladolid han nascut dos cadells de gos de color verd. Hem trencat la dita castellana del més rar que un perro verde. La realitat supera amb escreix la inversemblant faula. I encara més, en Banderas i la Griffith s'han separat. 

Que arribi aviat Sant Joan, ens cal una bona flamarada que netegi l'atmosfera i ens alliberi del mosquit tigre!

Galgos i podencos.

Alguns mitjans confirmen que la previsible tardor catalana, i calenta, ha estat determinant per fixar el procés d'abdicació i coronació que ens escomet. Un període estival, de prevacances optimistes amb un esperançat campionat mundial de futbol –un esdeveniment de pilotes jugades amb els peus a ritme brasiler- que sempre amorteix i estaborneix el gemec polític -Gol de la monarquia!

Dimarts el rei i el –encara- príncep presidien –o regnaven- en un acte miliar a l'Escorial. Dimecres el monarca era aclamat a la llotja de las Ventas, a la cursa de braus de la beneficència, una gran postal per a la premsa internacional. Mentre, el príncep i la futura reina Letizia, la plebea, eren retratats en un monestir de Navarra. El proper Felip VI hi va dictar el discurs que pertoca, Espanya és una gran nació a qui vol servir "unida i diversa". Lectures vàries en un exercici d'equilibri estilista molt difícil d'articular. Una de formal, en Felip s'ha afaitat; el rei del XXI no ha de lluir barba de dies a l'estil Bosé.

Dilluns al vespre, acabat d'abdicar el rei, vaig treure el cap a la Plaça Catalunya. La xarxa social convocava contra la monarquia. Vaig tenir cura, per allò dels referents paterns a estalviar, de no coincidir amb la meva filla. La seva crònica, encertada, va ser que no es proclamarà pas la III República si la metxa ha de ser la multitud que no es va aplegar al costat dels grans magatzems.

Aquí, al rovell de l'ou barceloní, ens vam concentrar molts reporters amateurs per congelar el moment, tertulians enciclopedistes, actors de serial i els nostàlgics de la República d'edat avançada a la recerca de l'oblidada memòria històrica. I els turistes, que no s'ubicaven pas –What's? –The Patum! -vaig estar a punt de contestar a la rossa passavolant. Només suraven escadusseres volves del polsim dels dies històrics amb una aclaparadora presència d'estelades. 

Tornant a la tardor catalana de la consulta -deixarem el concepte referèndum al republicanisme esbravat d'aquest dies- recullo el missatge del monarca des la pàgina web de la Casa Reial. Acabava d'estrenar el mitjà amb pólvora i l'encertava en el blanc de les sensibilitats afuades. "No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia". En recordo la polseguera d'una reflexió que, com a rei neutral pacificador i aconseguidor de miracles d'entesa, es podia haver estalviat. Així ho vam percebre des de Plaça Catalunya.

L'etern problema catalan que enunciava Ortega y Gasset sobre l'Estatut de 1932 plana perenne amb revifades i flamarades cícliques si és que mai s'ha arribat a dissoldre. Espanya degluteix, es cruspeix, la diversitat inquietant per principi i per atavisme. Com una matèria de fe teològica que no es pogués acordar sense greuges que mai cicatritzen. Sempre hay un fragmento de la mañana en el museo de la escarcha proclamava en Lorca a ritme de Vals.

Ressona l'eco de les paraules. De qui esdevindrà Felip VI proclamant que "Catalunya és la que els catalans volem que sigui". L'eslògan era portada a La Vanguardia l'any 1990. Retruny el discurs del 2001, governant el PP, quan li van fer dir a en Joan Carles que a Catalunya mai s'ha obligat a parlar en castellà. Podria afegir-hi la lapidària sentencia del de les celles acitroënades que només va aconseguir aprovar la caixa dels trons que s'ha destapat amb l'Estatut del Constitucional.

Obrir la boca a Catalunya deu tenir un punt de temeritat. Ací deu raure aquest entossudiment a no deixar-nos pronunciar. Millor callats o abstenint-nos. El que ha determinat CiU, adoptar la política estratègica de la lletra petita i en cursiva. S'entendria el vot favorable? A Esquerra Republicana en subtil coalició, segur que no!

E la nave va! Coincidint amb el Corpus tindrem coronació. Sense fastos, sense desfilades i sense misses. Només resta per determinar quants, després de la velocitat de creuer que ha pres la singladura, no alçaran el dit per qüestionar-ne la carta de navegar.

Abdicar

La notícia corre pels mitjans com la pólvora. L'anunci d'una compareixença d'en Mariano, per sorpresa i a primera hora del matí, ha fet entreveure una remodelació de govern després que el PP hagi analitzat els recents resultats electorals amb una maquillada a la plantilla ministerial.

No ha estat ben bé així. M'han alertat els jubilats al cas de les obres del barri en assemblea permanent a la cantonada. No s'han pres pas l'abdicació com un estat d'orfandat sense remei. Només es tracta de canviar el rei en un ritual, com una mena de comunió –exemplificaven-, perquè sigui vàlid davant dels déus monàrquics i dels súbdits. Avui el dia és radiant i sembla que l'estiu ja s'ha decidit per la calor.

De bursada hem començat la setmana amb un dia històric, dels que omplen les pàgines a les cròniques. Primer amb les declaracions molt serioses del president del país, del mateix protagonista i del president de la Generalitat. Després, les oportunes reaccions enllaunades sense massa elaborar, arxius històrics d'imatges biogràfiques greixen els minuts amb continguts mediàtics obviant la diversa fauna cinegètica.

El rei ha dimitit! Visca el rei! De Joan Carles I a Felip VI. Tindrem monedes per encunyar, reis jubilats i un papa retirat. Hi ha de tot, i més, en aquest moment apassionant. Cal suposar que els cercles –lobbys- monàrquics han estat al cas, l'han analitzat i han determinat perquè l'abdicació s'ha de produir just en aquest punt estival temperat fugint de les previsions excessivament tòrrides.

Era una possibilitat enraonada que després de les ensopegades múltiples del rei i de les xacres que n'han afeblit l'estat de salut, es plantegés deixar-ho estar. Doncs no, al contrari. Quan s'hauria entès i acceptat més la raó per promoure el príncep, ell oferia el penediment i en mantenia les regnes. Per això el gest d'aquest matí resulta tan imprevist. Hauran pesat més les circumstàncies que no pas la voluntat del mateix Joan Carles I?

Què li poden haver fet entendre a l'avi monarca perquè hagi decidit repartir la legítima i el ceptre. Una ullada a l'índex de popularitat –que no passa pel nombre d'Holas i revistes setinades venudes- deu haver estat demolidor. Mai la monarquia democràtica havia gaudit de tan poca consideració. Massa fronts oberts, massa escàndols. Alguns de simpàtics i d'altres més paquidèrmics, com la corrupció que ha arreplegat el gendre.

El lobby dels de la sang blava i els seus comercials, després d'un estudi de mercat, han decidit fer obres a la corona espanyola. Renovar el palau, pintar i redecorar, sense tocar cap columna ni cap paret mestra. Només una repassada en la carrosseria sense valorar si cal transformar el sistema de tracció o el motor.

 El PP just ha fet calaix i els beneficis dels comicis europeus salven l'exercici pels pèls. Si a la temporada hi afegim la patacada socialista, els resultats són premonitoris per al model polític bipartidista amb el qual la corona ha conviscut tots aquests anys de regnat. Un avís per a navegants seriós si es vol gestionar el recanvi amb una composició legislativa amb garanties que no sigui nociva per a la salut de la institució. Aquest és el moment. Quan hi haurà una altra majoria tan absoluta dels partidaris d'aquest model de carrossa reial. Els horòscops i les vísceres dels coloms sacrificats a la Zarzuela ho aconsellaven per eclipsar en Trias, Can Vies, el magistrat sense casc amb problemes personals, el fitxatge d'en Pelé pel Barça i l'arribada a Europa dels perroflautes bolivarians de Podemos.

 Un altre apunt més per al canvi. La campechanía reial sol ser efectiva en moments claus o delicats. Un esdeveniment reial és un bon antídot. Amb el que cau, i pot ploure més encara, l'abdicació representa una sacsejada formidable. Si més no per farcir de revistes amb saba nova a totes les consultes odontològiques i a les perruqueries del país. Opi per al poble, pa i circ en una festa a palau. Tot arribarà. Com l'anàlisi subtil del Peñafiel estabornint l'audiència mentre disfressa antipaties i assenyala la nova diana a la premsa canalla i del terròs –Plebea!

S'obre una etapa d'esperança –ha dit en Joan Carles I- contra la llarga i profunda crisi amb la maduresa, la preparació i el sentit de la responsabilitat necessaris per assumir el càrrec. Un gran repte per al novíssim Felip VI si no es compleixen els temors d'unes beates sortides de missa de dotze amb qui he coincidit també a la vorera, que no arribi a ser monarca. Es decantaven perquè esdevingui un gran rei amb consens. I una bona dona com la Sofia –hi afegien-. També ha deixat clar, qui abdica, que la successió és cosa tatuada a la Constitució. Tot previst des de l'any 1978. Una eternitat per a una escriptura sagrada que s'ha revelat intocable i virginal si exceptuen alguna relliscada venial que no s'hauria de tenir en compte perquè són coses menors de números i retallades.

Com tenim aquest moment de mudances? Segons en Peñafiel i el setí dinàstic, perfectes. Un príncep modern, ben plantat, sense passat i amb futur. Sang nova per a les velles artèries de la monarquia hispana. S'ha acabat el regnat d'en Joan Carles I que va tenir el moment de la beatificació en el discurs del 23F. Ara només caldrà la santificació d'ací a unes dècades, com en Suárez.

Segons el calendari previsible, mecànic i regulat pel procediment, assistirem a un canvi calculat en la Constitució que segella el compromís legislatiu del procés iniciat a la primera transició. Encara que els detractors del Peñafiel, uns esgarriacries partidaris de la República, ja han convocat concentracions per enfosquir la bona nova. Pretenen descatalogar la Carta Magna, el contracte polític que consagra la monarquia mai votada explícitament.

Els clams eixordadors es podran contenir i silenciar? Enmig, com algú ha manifestat avui, hi habita l'esperança.

Ulleres de fusta.

Diu el poeta que la veritat cal cercar-la en un mirall fet a miques i que cadascú en tenim el nostre trosset. Recompondre aquest trencadís deu comportar la certesa autèntica de la realitat. Dit d'una altra manera, tot es veu segons el color de les ulleres amb què ens ho contemplem.

Cara A-.

Sants i els aldarulls d'aquests vespres darrers també són un mirall –o un aparador- trencats. Cassolades, manifestacions, incidents, barricades, corredisses. Un maig casolà del XXI en un barri barceloní que abasta per mimetisme, o solidaritat, a d'altres indrets urbans. En el blanc i el negre dels vespres calents s'hi respira la por, la indignació i la demanda de més contundència policial davant dels brètols, aquests bàrbars d'extraradi molt divers, que assoten la pau nocturna. Incívics que es droguen, altrament anomenats paràsits socials que, sense ofici ni benefici, ocupen la sacrosanta propietat privada –declara una veïna indignada-.

Girem el disc!

Cara B-.

Refila la melodia desafinada, una mica a deshora, d'una lletra que propicia una peça lenta, d'arrambar, cercant la reconciliació quan el símbol ja jeu abatut com un colom atropellat en una vorera. L'ajuntament ha decidit de paralitzar la demolició de Can Vies -Se equivocó la paloma –en versió Núria Feliu mentre carrisquegen els violins i una excavadora socarrimada treu fum pels queixals.

Un titular de premsa anuncia quelcom impossible, "El fiscal vol prohibir als detinguts manifestar-se els pròxims dies". Com s'ha d'interpretar? Sembla que existeix la voluntat d'estalviar-los la presó provisional a canvi de no assistir a manifestacions a tot Catalunya durant els propers dies. En el procediment per complir la mesura, la policia haurà de passar llista abans que comencin els disturbis.

Com que l'advertiment només afecta l'espai aeri català, que anar a Madrid és un cop d'AVE de no-res i que l'epidèmia no remet, la policia ja ha blindat la Puerta del Sol davant de la marxa de suport convocada en defensa de Can Vies. Que els nacionals agents homòlegs dels Mossos d'Esquadra viuen un trasbals per anar-ho a veure. Fan passeres Ebre ençà i Mançanares enllà en un no parar per encertar on la faran els absentistes de Sants.

Ens reconforta l'ímpetu del conseller Espadaler quan adverteix que "els Mossos d'Esquadra catalans no faran ni un pas enrere". Una bona consigna per afavorir el clima de diàleg proclamat pel pacifista Trias, el mariscal en cap que la pot haver errat en l'estratègia de fets consumats que han propiciat l'enderroc.

Certament complex. Conciliar sensibilitats, pors, indefensió i justícia per arribar a una treva –que no a un acord- ultrapassa l'anècdota d'un Centre Social Autogestionat per okupes i bàrbars de la llamborda. Un còctel abrusador on es rosteixen a les brases de la ira el mobiliari urbà, les unitats mòbils de TV3 i el temor dels comerciants. També hi crema, segur, quelcom més.

Es barregen –vull pensar que per pur atzar- en l'atmosfera urbana d'aquests vespres, alhora, el fum negre de Can Vies amb la fumata blanca dels palaus de justícia. S'ha representat un acte més de l'opereta de la corrupció amb gran èxit de públic i togues. Coincideixen els fets de Sants amb què la cúpula d'una caixa d'estalvis s'esmuny de la garjola prometent que –a més de no assistir a manifestacions- trencarà la guardiola i retornarà el que ha pispat.

Aquests de Caixa Penedès només han estat els teloners de la gran estrella del Primavera Sound, en Fèlix Millet. Ha reaparegut als escenaris per complaure'ns en aquest fulletó per capítols que no sembla pas que s'hagi de resoldre. L'inefable cavaller del Palau de la Música se n'ha tornat a escapolir, d'una condemna mandrosa. Deu tenir la raó o el mirall de la veritat sense trencar, sencer encara!

El contrapunt en l'aiguabarreig de fums nocius –i arguments que no poden justificar la violència- cobreix el cel d'aquesta setmana. Ara al plateret de la balança que mesura els okupes de carrer hi oscil·la la condemna que es voldria aplicar per la crema de contenidors. Algú suggeria cinc anys de presó.

Recompondre la sensació de justícia costa si no és que deixem de contemplar-ho amb unes ulleres de fusta. Més encara si el reflex el cerquem en la trencadissa.

Anar a pams.

No caldria entrar en consideracions mil·limètriques més pròpies d'enginyers, quan la mida –enuncien els filòsofs- no comporta, per ella mateixa, ni més eficàcia o la felicitat absoluta. Aquí hi deu haver la clau secreta perquè els curts de mires, de gambals i els que anem a pams per la vida ens consolem amb la bona nova de l'enunciat tot assolint un estat de mística benaurança amb posat de gamarús. Bé m'abstindré prou d'entrar en consideracions, declaracions i posteriors penediments que es poguessin mal interpretar. Miraré de no treure els peus fora de test ni de descarrilar en declaracions indigeribles.

Comencem amb França. És notícia destacada perquè s'ha gastat quinze mil milions en trens que no passen per les estacions. Solucionar-ho comportarà una despesa complementària, tirant pel cap baix, de cinquanta milions més. Quin nyap! Es veu que sí, la cosa anava d'un pam, la mesura internacional homologada pels poc precisos.

La cara del responsable, perquè hi deu haver algú a qui cal regalar un metre o un peu de rei per al seu aniversari, hauria de sortir en pasquins als accessos ferroviaris amb un rètol "Es busca". Una milionada com aquesta deu haver superat certs controls de qualitat; per exemple, passar pel forat d'una agulla per on diuen que s'hi esmuny abans un camell que un ric. Doncs, no! Insistint en les agulles de cosir dromedaris i en els pallers on fan la migdiada els incompetents, en aquest cas els combois no poden creuar els túnels o les andanes perquè calcen un parell de números més.

Vist el disbarat perpetrat al país veí, la manca literal de càlcul aritmètic elemental, semblaria que fronteres enllà tampoc filen massa prim. O que una plaga de sobrecostos, la fil·loxera del segle XXI, s'estén en taca d'oli procedent, en aquesta ocasió, del sud cap al nord enllà. És una notícia que es comenta per si mateixa, no calen gaire adjectius quàntics. Una bagatel·la en la gestió pública que podria incidir en les paperetes que han d'omplir les urnes europees. Malauradament, ens hem anat avesant a històries similars. Depassar la capacitat per sorprendre'ns exigirà cada vegada un grau superior d'imaginació farcida amb falsedat, corrupció o inoperància. Hem après a posar-hi versemblança, a les barbaritats més inèdites. I el més decebedor és que engreixen el catàleg de la quotidianitat dia sí, dia també.

Si el passat es pogués arranjar, quantes decisions o valoracions no n'esborraríem. Només el penediment i les disculpes pretenen posar-hi una mica de remei. Són, però, uns apòsits que deixen cicatriu. Desconec si els responsables dels camins de ferro veïns han explicat l'immens despropòsit i n'han apamat, aquesta vegada bé, els efectes del sobrecost i de la seva credibilitat.

Aquests dies, a la secció de successos casolana, ha estat també centre d'interès el nostre candidat a les eleccions al parlament europeu, en Miguel Arias Cañete. El recent ministre d'agricultura, alimentació i medi ambient ha patit un descarrilament gairebé tan greu com l'afer dels vagons gals. Habituat a l'alta velocitat i als símils agropecuaris del càrrec s'ha passat de loquaç –o pitjor: de sincer!-. Que si les paraules no duen una data de caducitat tatuada com els productes làctics, tenen límit i prudència. La fatxenderia intel·lectual i sobresaturada del Cañete aquesta vegada no ens costarà una milionada. És el consol contra les seves declaracions tan poc afortunades i menys oportunes electoralment parlant. Ho ha reconegut, però en resta el regust del pòsit que li podria comportar –en un país amb criteri- que el sector femení votés en contra o, com a mínim, s'abstingués. Diumenge ho comprovarem.

Canviant de via i enfilant-nos una altra vegada al tren d'allò que sí té costos, voldria arrodonir-ho amb el comunicat de Foment del Treball que denuncia la desaparició de l'ample de via ibèric a la licitació aprovada dels trams del Corredor Mediterrani entre Vandellòs i Vinaròs i entre Vinaròs i Castelló. Aquesta interrupció sobtada en l'ample de via estronca les comunicacions ferroviàries entre Catalunya i Andalusia i entre l’Aragó i el Llevant. Obliga al trànsit de mercaderies a utilitzar vies alternatives en aquests trams, la qual cosa encareix els costos i elimina el gran avantatge competitiu del corredor litoral.

Visca la visió de futur i l'eficiència estratègica en matèria de comunicacions internacionals –europees!- per una decisió de govern presa també al paller on els ineptes descabdellen grans becaines!

Vindrà d'un pam?

Torn obert de paraules.

El ministre de l'interior, a algunes reaccions pel recent assassinat de la política lleonesa, s'ha manifestat partidari de reprimir-les i de sancionar-les. La polèmica està servida. El govern vol castigar els comentaris que considera ofensius i calumniosos que han arrelat com espinacals feréstecs a les pantalles dels ordinadors.

Quan no ens cal aixecar el dit per demanar la paraula perquè prement una tecla la informació navega en un mar immens sense tanques, voler dibuixar-ne les cartes de navegació és quelcom molt delicat. Una empresa gruixuda i titànica més que s'haurà de sumar al control de les dades que hi circulen rumboses rere la indiscreció d'organismes diversos; i dels pirates informàtics, que també solquen els oceans de la comunicació amb un ull tapat i les orelles ben obertes.

La temptació llaminera de controlar idees i el pensament ha existit des de sempre. Sabem com d'estrictes han estat i són alguns règims. Aixecar el dit és exposar-se a què ens l'escapcin. Perquè hi ha qui només vol sentir afalacs tot dormisquejant en un jaç de floretes mentre escolta la remor de les ones quan trenquen amoroses al port de llurs interessos. Ai, però, dels cants de sirena quan ens atrauen cap als esculls de la crítica més o menys agra, ferotge i amanida amb sal gruixuda. Si podem i tenim poder, per què no contenir-los?

El debat de fons es tant vell com el bíblic Matusalem, que va viure nou-cents seixanta-nou anys. Va ressuscitant des de l'espiral del temps que es descabdella en contextos diferents. A l'última rosca d'aquesta baula històrica hi tenen la drassana les noves tecnologies. Novíssimes, tant que som incapaços d'imaginar amb certesa infalible quin rumb emprendran i cap a quines fosses marines ens han de portar. La virtualitat i la immediatesa dels nous canals i de les noves eines ens fan l'ullet i alhora ens desafien. ¿Vol dir això que haurem de repensar, quan el palangre i les obsoletes arts de pescar semblaria que han caducat, noves lleis per a les reaccions i actituds matusalèmiques de les actuals xarxes socials?

Què i com es poden regular, tot garantint la llibertat d'opinió en una societat democràtica, és quelcom que encara no tenim prou clar ni massa planificat. Quins límits i quin ample de banda hauria de suportar l'opinió a les xarxes? Jo estic convençut que ja existeixen, les fronteres són un subtil còctel difícil d'apariar i de lligar amb ingredients de sempre com el sentit crític amb respecte, la veritat sense manipular o l'opinió sense interessos. -Digueu-me ingenu!

Hem de reconèixer que el mot "virtual" , allò que no existeix sinó en potència, associat a "realitat" –una contradicció aparent- ens va impactar molt la primera vegada que el vam aprehendre en tota la seva eficàcia conceptual. Als prolegòmens d'aquesta tangibilitat immaterial, avui plenament assumida, hi faig aquell Mort de gana de la Trinca, un reeixit manifest que proclamava sucar pa amb l'olor d'un capó. S'anticipaven unes dècades a les desconstruccions en matèria gastronòmica que, per cert, no han eradicat pas la mortaldat a causa de la fam ni pagant sumes astronòmiques per seure a la taula dels elegits.

L'evolució del procés tecnològic està passant pàgina –la voràgine de les espirals i dels vaivens pendulars es confirma!-. De l'olor a capó untada en un crostó en podrem fabricar el pollastre primigeni. Viatgem amb destinació a la desconstrucció de la virtualitat per arribar a la realitat de sempre, la que es toca i ocupa un espai físic. Qualsevol dia podrem imprimir en tres dimensions les idees, la passió, l'odi i els acudits filosòfics. Qui ens ho havia de dir!

Tornaré al principi. Que els governs no ens desconstrueixin les xarxes de la comunicació, el torn obert de paraules entranyablement anàrquic de la societat connectada, perquè podria succeir que hi naufragués la llibertat d'expressió, una senyora que alguns preferirien emmordassada a les cantonades de l'interès polític.

Europa

És l'hora d'Europa. Coincideixen en el calendari del mes de maig tres fites: el dia d'Europa -el dia nou-, el festival d'Eurovisió –l'endemà- i la gran festa de la democràcia i de les urnes políglotes –el vint-i-cinc- en la recerca d'un diccionari comú per damunt dels accents tot posant-nos d'acord i gestionant-nos en una estructura continental, la Unió Europea. Aquesta gran desconeguda que aplega els representants en una babèlica assemblea gegantina.

Una organització supranacional que fem llunyana, nord enllà, percebuda des de certa perspectiva d'imserso daurat per a polítics socarrimats del sud ençà. No som prou conscients de les seves atribucions ni de la normativa que genera i ens afecta ben directament. Si preguntem, només l'euro i la xavalla que ens facilita les expansions turístiques, com també no haver-nos d'aturar a la Jonquera o a Coll d'Ares, serien els avantatges més immediats que ens vénen al cap.

La resta és un garbuix de directives i reglaments europeus que resten diluïts en el funcionament dels estats històrics que la conformen. Potser l'amor propi i els rampells per ostentar quan més poder millor, contribueixen a fer-la més invisible encara. Una dama manaire d'accent teutó amb un trio de cantaires, la Troika –res a veure amb la Yenka-, en coreja les melodies i en dicta les lletres dels ajustaments que ens prescriu. No s'ha confirmat, però hi deu tenir molt a veure el/la previsible guanyador/a del festival d'Eurovisió 2014 que amenaça amb envair-nos un dia d'aquests. La rutilant estrella és la dona barbuda d'Àustria, que es perfila com la icona d'enguany. Quelcom que l'Uribarri ens podria corroborar ens les seves infalibles prediccions.

Passejant pels espais públics, al primer dia de campanya, els indicis electorals són escadussers i minsos. Cartells espartans, sense barroquismes ni filigranes amb eslògans a mig gas. Els partits no han llençat pas la casa per la finestra en aquesta edició electoral cap a l'imperi europeu. Són, d'entre les que se celebren, les que ens arriben com més descafeïnades i alienes. Una mena de "ja s'ho faran". Llunyanes i incomprensibles entestades en emprar idiomes que no dominem. Tot plegat no s'entén.

Posar d'acord els vells estats europeus, legislar amb prou força, tenir la capacitat real de governar des de la seu europea és una sensació que no tenim arrelada i que no hem assumit amb prou convicció. Arribarà el dia que la nostra Unió sigui homologable a la de l'altra banda de l'Atlàntic. Però encara ha de ploure molt perquè aquesta concepció sigui efectiva, que de real ja ho és en certa mesura.

En la campanya actual, però, hi ha quelcom que la singularitza i hi confereix matisos que habitualment les altres eleccions per a l'europarlament no tenien. Tots mirarem amb una lupa els resultats en clau interna i catalana. "Catalunya un estat d'Europa". El catàleg de supòsits per al dia després és un mostrari que cada viatjant del producte exhibeix segons els seus interessos. De la immediatesa a formar-ne part o a vagar per l'infinit sideral del no-res hi ha d'haver altres possibilitats que, donat el cas, s'hauran d'articular.

Segur que els resultats catalans es llegiran des del vessant subliminal en relació a unes quantes variables, totes significatives. La primera serà l'índex de participació en les eleccions menys emocionants i desapassionades de les que es voten i ens abstenim. D'ací l'argument de l'interès per una Unió Europea a la qual volem pertànyer com un estat de ple dret amb una participació ben reeixida que no ofereixi dubtes de la vocació.

La segona, o la primera –depèn de com es llegeixi aquesta voluntat-, és el sentit dels vots emesos. A quins partits se'ls fa costat. La lletra menuda, els programes i les proclames els tenim ben apresos. Qui guanyarà? Quines reaccions i quines conseqüències polítiques comportaran els resultats? Avesats com som no ens sorprendrà, una vegada més, que cadascú porti l'aigua al seu molí i que no hi hagi cap perdedor. La interpretació del resultat a les urnes a hores d'ara ja té els manuals escrits i les consignes apreses.

Això en clau catalana. En la lectura estatal caldrà veure quin és el càstig al partit de la majoria absoluta. Quin rèdit obtindrà el PP d'en Mariano després d'haver-se erigit en campió europeu de l'atur. Les enquestes, pèrfides i interessades, li atorguen la victòria. Tot és possible.

En el pronòstic dels resultats m'aventuro a recolzar l'incombustible Uribarri, guanyarà la dona barbuda.

Contes a la vora del foc.

A la serra de Cavallera, cap a la mitjanit de la lluna plena, les mates de boix es banyen en l'ombra argentada dels estels, i si pares l'orella contenint l'alè sense assolir l'ofec, es percep el trepig de les ferradures calçades a l'inrevés de la muntura del Compte Arnau en un carrisqueig angoixant al penyamort de sorral vermell que en preludia la porta de l'infern proper on un cavall negre dimoni, suat i brillant, desafia la nit i l'univers inabastable a compassats cops de testa amb esbufecs de màquina de tren a vapor mentre a la fondalada, just en aquesta hora, hi comença a néixer la boira puntual que ha de vestir les ribes amb gases de foscor sorda, o de pecat cridaner, que han acabat per emmudir les campanes de la vall i transformar els campanars romànics en escales de gats cap al cel habitat a la matinada només pels galls batussers, ara encisades fites de pedra massissa amb plomes de gallina covarda convertides en senyera de bandolers, refugi de bruixes i quarter d'hivern de la revolta. Per la contrada diuen, a les cròniques escrites en la pell assaonada d'un xai tendral de segles, que també hi fa nit la novícia amb cara d'àngel bella i carnal com el pecat, el que condemnarà el comte i els seus vassalls descendents a cavalcar sense treva per la carena de la serra deixant el testimoni de peülla urpint els camins per on haurà de fugir l'Arnau sense terres i amb massa pecats, que són el que pesen com l'armadura enferritjada i esglaia l'animal d'un color carbó, el de l'infern apagat quan surt les nits de lluna vella cataus enllà per conjurar cavalcant sense destí el mal cap i la roentor a les entranyes amb la fiblada sense enraonar i l'escomesa sense seny d'una passió que el socarrima a foc lent sota la cantarella del mussol confosa amb el cant de l'òliba en concerts d'arpegis nocturns així que la donzella es despulla dels hàbits i de la virginitat a les raconades del monestir embolicats en la tendresa amortallada per la lluna sagrada i pel desig perquè broten unes flors blanques mai vistes com si el pecat es materialitzés en cos i sang amb uns pètals de neu que es fonen a còpia de manyagues i murmuris d'aigua, es tracta de la comunió dels petons d'amagat, secrets, rere els arcs de pedra antiga i dels ciris mil·lenaris que tremolen agitats per l'enveja i la febre il·luminant històries que es van repetint a redós del foc a terra consumint brases mítiques amb cor de roure per redimir la petitesa humana que ens ofega tot explicant, una vegada i una altra, els orígens de la raó de ser resada a ritme de cantarella o de sonsònia amorosa, ritmes assonants en la memòria dels destins bèl·lics que es recorden de quan apareix l'aperduat joglar amb mostatxo encisadorament carregat amb un sac de gemecs i de llegendes improbables, però maques de sentir perquè s'ho empesca apariant facècies com si les escombres de bruixa volessin de veritat, com si pel juny els camps de blat florissin coberts per una mena de farina glaçada molt semblant a la neu pròpia del desembre congelat i el cel metrallés amb una pedregada de gripaus que aterren estrictes com gavines de sang freda a la terra verda de la serra rossolant per la nit infinita que giravolta, proclama, sobre si mateixa en boscúries curulles de caderneres i amb el cucut esmaperdut, sense referents; es tracta dels cops sords que trenquen teules i maquen sobtadament les pomes àcides d'agost amb uns batecs molsuts com de panxa de granota embarassada mentre redoblen marcials al compàs del timbaler agutzil que anuncia la fi del món sota l'anàrquica voluntat justiciera dels déus que han inventat la paraula per tal que les coses, totes, puguin existir i, alhora, narrar la mortaldat d'ocells sota de les pomeres amb un punt d'àcid, i de mort, a l'agost mentre plouen a bots i barrals galàpets grossos com oques farcides de malastruga i paüra. Arribats a aquest punt cal apaivagar el foc de la llegenda per cremar-hi la temença suspesa als ulls dels infants, avivar les brases de la rondalla i tombar la carn del mite a la graella de la versemblança per parar l'orella al ressò de la terra. A la ratlla de la Serra de Cavallera una bola insòlita de foc rauca anunciant el nou dia, la llum tamisada per una plaga de papallones grogues espesseeix l'atmosfera i, mars enllà, dels ports on fèiem l'oportunitat i la fortuna ultramarines n'arriba la notícia, els Buendía estan de dol. Es diu que el cavall del coronel galopa desbocat pels carrers de Macondo.

Lluna roja, pilotes al pal.

Ja m'abstindré bé prou d'exercir de profeta de l'endemà o de cronista esportiu. Sobretot per les meves mancances, jo em considero un afeccionat amb un perfil de rebaixes tirant a molt ignorant en matèria de gespes, xarxes i pilotes. M'hauria de limitar a reescriure allò que les insignes plomes esportives ja han redactat i diagnosticat, segurament encertadament i amb molta metafísica aplicada al futbol. Perdoneu-me, per endavant, la gosadia.

La premsa ve carregada de les derrotes del Barça. La desqualificació de la Champions encara pesava com una llosa quan dissabte passat l'equip va tornar a perdre per un gol davant d'un conjunt modest, el Granada. Ara sí, final d'una etapa. Només ens restava l'antídot de consolació amb la Copa del Rei contra el Reial Madrid. Un partit que ha esdevingut la flor de plàstic sense perfum que cau damunt del taüt just abans de les palades de terra que enterren l'era gloriosa dels últims cursos. Avui, els diaris tots, especialment els esportius, amb lletra gruixuda en publiquen l'esquela. El futbol català està de dol. I com se sol mormolar en aquesta mena d'actes luctuosos jo també els –em- vull acompanyar en el sentiment.

De la glòria excelsa i de viure immersos en l'aura mítica de ser considerats el millor equip del món a la misèria humana d'aquests dies només s'explica perquè els déus ens han abandonat. L'afecció, que perd la memòria a velocitats siderals, ja dóna per fet l'esfondrament del Titànic futbolístic. Un exquisit cadàver esportiu. Una davallada a les fosses abissals, fosques i sense l'escalf a què era avesat durant les últimes temporades. Un bloc de gel immens ha refredat per la via ràpida la màgia de l'equip quan la gestió semblaria atacada per una devastadora grip més que estacional enfosquint el firmament carregat d'estels rutilants que se suposa conforma la plantilla de l'equip. Algú ja els retreu el caràcter mercenari o de soldats de fortuna ben de manifest al camp del combat on s'han malbaratat tres guerres en tres batalles menors, alguna d'ignominiosa.

Potser tot és més senzill, menys bèl·lic, planer i fàcil d'entendre del que pinta, un color apastelat de gos quan fuig amb la cua entre cames. Entre els que manen, els que entrenen i els que juguen hi ha d'haver la clau de la patacada. Amanida, també, amb l'atzar de quan l'esfèrica entra o retopa contra el pal del destí. Es tractava d'un equip amb els millors i més reconeguts recursos humans –altrament anomenats estrelles de les pilotes- que per com cobren haurien de garantir mínimament els resultats i els objectius. Un principi clar al món de les finances que fa figa en una empresa que es juga amb dinàmiques de peus -El futbol és aixins! –declara el savi. El cap, sobretot en un equip de baixets, semblaria més una estratègia complementària o un luxe excepcional que ha existit i ha excel·lit mentre el Barça ha estat entre nosaltres, al món dels vius.

A les intrigues pel fitxatge del noiet brasiler, a la gestió de la junta o que si en Messi ja no corre també hi ha que en Pinto hauria de canviar d'imatge o que la Shakira destarota en Piqué. Ja s'ho faran aquells que en són experts. La meva pregunta és qui ferra aquests personatges per damunt del bé i del mal. Qui posa ordre i disposició entre els gladiadors vencedors considerats semidéus i coronats amb tota mena de privilegis. Tants que ratllen i, ocasionalment, ultrapassen l'obscenitat. Si valorem el sou i la consideració d'un futbolista mediàtic amb un aixecador de peses i pedrots, si mesurem els recursos d'una estrella de les pilotes amb els d'algú que es dedica a la recerca, no resistirien cap mena de comparança. Aquells guanyen per penals i sense baixar de l'autobús!

Dilluns es podia observar un fet còsmic inusual i força inèdit, la lluna roja. Levitava plena i fatxenda com un formatge sense queixalar lluint un color taronja desmenjat a recer de l'ombra de la terra. Quelcom que les creences populars i antigues associaven a les desgràcies. El fenomen, doncs, ja preludiava la desfeta del Barça al camp del València contra el Reial Madrid. Era quelcom astronòmicament cantat. Aquest matí, la sàvia i predictiva meteorologia evidenciava el cataclisme sideral una vegada més, el dia s'ha aixecat ennuvolat, gris i trist. L'atmosfera reitera que el món global del futbol inicia una nova era sense l'hegemonia dels catalans. Curiosament, aquesta calitja emboirada només tapa el principat, a la resta de la Península i del globus terraqui fa un sol de primavera que crida a l'assemblea de les orenetes i d'altres espècies epidèrmiques del nord que ja han començat a arribar i es torren a la sorra de les costes mediterrànies. Malgrat tot, la vida ha de continuar i l'espectacle no es pot aturar.

Que fàcil ha estat ser del Barça aquests últims temps fins ahir a quarts d'onze de la nit! El soci, el simpatitzant –un record pel Núñez- i els culés en general van –vam- patir la sotragada punyent i en pròpia carn d'una medicina a què no érem avesats a entomar –un altre record per al zero a cinc-. Amb les pupil·les enlluernades per l'oripell, l'afalac i les copes assolides, el Barça d'ahir també era "més que un club" que esquitxava el derrotat perfeccionisme català de l'ensimismamiento muy suyo amb què ens defineix l'adversari. Fimbrava dolgut el nostrat sentiment que traspua de la samarreta. Ahir no era enlloc l'actitud. Foc nou! S'ha de convocar, amb caràcter d'urgència, un acte de fe blaugrana a Canaletes per cremar-hi públicament els culpables de la desfeta –Que n'aprenguin!

Mentre -només em permetre un suggeriment per a la polèmica o la provocació- cal vendre l'estel que s'apaga com un ciri pasqual si la FIFA, o quin sigui l'organisme competent, els –ens- ho permet. Cada vegada que en Messi exerceix el passi torero de l'estaquirot, la cotització a la borsa de valors recula molts enters. Que a la llarga hi perdran/-drem calés.

L'equip, l'entorn i les rodalies esportives són –som- en un Via Crucis penitent arrossegant cadenes i exhibint nafres. Patim el calvari de la lògica dels fets en una roda de la fortuna implacable. Ja ho anunciava un filòsof del meu poble tot cercant el secret del moviment continu: tot el que va molt bé, allò proper a la perfecció, només és susceptible d'empitjorar; tanmateix, sostenir l'excel·lència és tasca inabastable impròpia dels humans que practiquen el futbol.

Hem assistit a l'últim sopar amb pizza d'encàrrec i amb un bri d'esperança. Deien que els miracles existien. Ens hem despertat de bursada en un divendres laic de dol. Només ens resta el consol, qui no ho fa és perquè no vol, dels diumenges de resurrecció. Quan els déus de l'Olimp futbolístic, amb el concurs de la Verge de Montserrat, sortiran i no tornaran a caminar com en Llàtzer, sinó a córrer com solia en Messi.

Que així sigui! Bona setmana santa!