Rematant el 2024 [IA].

 

Aquest és un assaig d’escriure una entrada al blog Miralls i Espantalls apel·lant a la Intel·ligència Artificial (IA). Rematar -resumir- l’any és un exercici obligat que em supera. La mandra m’ha portat a encarregar-ho a la màquina en una interacció arriscada que garanteix escrupolosament, això sí, el nombre de paraules que incorporarà el text generat. Potser excessives.

Fa així. Sembla que 2024 ens ha volgut regalar una mica de tot: moments històrics, i de virals -com d’epidèmia informàtica- inesperats i també aquelles petites coses de la vida quotidiana que ens fan aixecar una cella o arrufar el nas. Si pensàvem que l'any passat ha estat un feix de sorpreses, haurem de veure el que ens portarà aquest any nou que marca la fita dels 25 al mil·lenni. Des de crisis mundials que es lluiten a les xarxes socials fins a desastres virals més grans que l’intent de cuinar una escudella de l’àvia virtual amb carn d’olla, el 2024 ha estat un espectacle com sempre ho és l’ineludible pas del temps.

L’any se’n va carregat de tendències que ens han qüestionat si realment hem perdut el nord o si només estem massa connectats. Qui no ha passat estones contemplant vídeos insòlits. Alguns ens han divertit -com a mínim ens han desconcertat-. Ha estat tendència el 'glamping', la possibilitat davant la dificultat cada vegada més escandalosa de gaudir d’un habitatge digne i a l’abast de fer càmping amb glamur. Llits flotants, generadors d'oxigen portàtils i, de vegades, fins i tot, una IA que ens fa companyia i ens tria la banda sonora a tanta solitud. Qui ha dit que no es pot estar en la natura i sentir-se com a casa mentre ens mirem un vídeo o una conversa falsificats, de la sogra per exemple, parlant de coses que mai diria amb una precisió i una versemblança que ens fa pensar que les línies entre la realitat i la ficció mentidera són més difuses que mai. En diuen 'deepfakes', dels vídeos, imatges o àudios generats amb intel·ligència artificial (IA) que imiten l’aparença i la veu d’una persona amb una precisió formidable. Ha fet fortuna a les xarxes nadalenques un d’en Feijóo abraçant amb efusió tendra gairebé amorosa en Sánchez o en Puigdemont fent-se carantoines passionals amb en Junqueras.

Dins del caos global, algunes històries han anat més enllà del que podríem considerar curiós i han acabat tenint un impacte preocupant com el paper de l’ombra en la política. Un carismàtic candidat s’ha fet viral no per les seves promeses sinó per la seva ombra, que apareix misteriosament a mesura que avança la campanya. Es comença a comportar de manera independent, com una figura política amb entitat pròpia fins al punt que fa l’efecte que aquesta ombra s’estigui postulant tenebrosament per a un càrrec millor que el del propi candidat. Després de segles el mite de la caverna de Plató ressuscita amb força i vigència.

L'auge dels "líders digitals", nodrint-se en les intel·ligències artificials, ha provocat com alguns polítics han començat a ser substituïbles per versions digitals d'ells mateixos. Dels discursos precuinats per la IA al moment que un líder deixa que aquesta artificiosa intel·ligència faci la resta del treball. Sarcasmes digitals inquietants cada vegada amb més predicament.

El 2024 ha estat un any de moments polítics que no podrien haver escrit ni els millors guionistes de comèdia o de tragèdia -segons com es miri-. Els esdeveniments a escala global també tenen quelcom d’espectacle circense, de comèdia no planificada. Cimeres mundials, reunions de família política amb els pertinents cunyats descarats. A l'inici, tots asseguts a redós d’una taula, però a mesura que els debats avançaven, les reaccions semblen cada cop més les d’un sopar de Nadal familiar a l’hora dels torrons, una mica incòmode, carregades de recel i amb molta, molta, filigrana retòrica que no va enlloc.

Catalunya, com sempre, és un lloc ple de contrastos, un espai on la política, la cultura i la societat tenen una manera singular de relacionar-se amb la política espanyola marcades per tensions o accents propis. Les converses polítiques de taverna a Catalunya no han perdut la seva intensitat amb escarnis polítics que no només han estat afortunats, sinó que han arribat a ser tant o més influents que algunes declaracions oficials. Tanmateix les festes majors s’han enriquit amb un "Cercavila Virtual" des d’on seguir el recorregut dels gegants i dels capgrossos a través de les aplicacions mòbils. Pura tecnologia agafada del bracet amb la tradició i la festa.

Aquest període anual ha estat observat com mai pels meteoròlegs i els ciutadans que n’han patit els efectes adversos del canvi climàtic que alguns encara neguen. La pluja imprevisible i la calor exagerada enguany han gaudit de molt protagonisme. De la sequera aspra als estralls apocalíptics en un món on “la pluja no sap ploure” cada vegada més.

A Barcelona va fer fortuna la notícia sobre una aplicació nova que empra intel·ligència artificial per predir el trànsit amb una precisió gairebé fabulosa. Tot rodolava bé fins que es va demostrar que la IA no era capaç de predir un embús en horari punta de divendres malgrat els cotxes del futur amb el trànsit de sempre.

Aquest ha estat l’any en el qual s’ha consolidat la revolució de les cafeteres d’alta tecnologia que més enllà de preparar-ne una tassa de les varietats més exòtiques ara es permeten fer una diagnosi de la nostra salut i ens aconsellen sobre com suportar i millorar la jornada laboral. El cafè del desdejuni ja destil·la més decisions que nosaltres mateixos.

Era previsible el retorn a les arrels de les xarxes socials per sobredosi d’informació superficial. Moltes persones han començat a refugiar-se en les xarxes socials més retro. Ha tornat Facebook, ha sobreviscut tot i estar considerada una mena de "refugi per a avis", ha reviscolat quan alguns han descobert que encara poden compartir-hi vídeos de gats com si visquéssim al 2010. Una petita contrarevolució enmig de la tempesta digital actual!

Bon any!

Bon Nadal!

 

Pessebre vivent al menjador de casa.

 

Començaré pel final trencant el punt d’intriga: he estat avi. En Martí ha tret al cap al món després de repensar-s’ho cinc dies al termini que la metgessa va prescriure. Ben pensat s’hi ha d’estar molt bé, d’allò més acollidor, calent i còmode, a l’úter de la mare. Un procés de nou mesos que ara es compta a setmanes, quelcom que jo em feia traduir a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades.

Ha estat un procés llarg, el propi de les dones embarassades sense massa misteri pel que fa al sexe del nounat. Una analítica permet determinar-lo des de bon principi. La incertesa acolorida entre el blau cel o el rosa pastel nostàlgics de quan naixíem en una palangana és història. Per això en Martí ha estat en Martí des de les primeres setmanes -mesos- de gestació. La personificació fa que el desig per posar-hi cara, no gènere, tingui nom. A casa no demanàvem què fa el nen sinó com està en Martí. Benvingut! Hem evolucionat d’aspirants a avis insistint, directe o subtilment, amb quina il·lusió ens fa veure com la família s’eixampla a la realitat d’aquests dies propers a Nadal. Certament podríem parar el pessebre vivent al menjador de casa.

La constatació de la vida, el goig de veure néixer una criatura adquireix una perspectiva diferent quan es tracta d’un net. Quelcom que no requereix del nostre concurs ni de la nostra voluntat per caparruts que puguem haver estat perquè l’empresa i la responsabilitat no recau en nosaltres. El deure és subsidiari, com de segona o de tercera mà, respecte dels progenitors. En aquest fonament, ja que ho tenim demostrat havent estat pares a qui hem traspassat el miracle de la procreació, els avis ens ho mirem des d’una perspectiva -sovint descatalogada- que ens permet de malcriar i consentir -entesos amb moltes cometes- sota la lupa de les indicacions que ens encomanin. Aquest és un altre capítol que encara no hem estrenat.

Dels records de la vida, el naixement dels fills és el que s’enduu la palma. La prèvia amb els neguits i les alarmes; des dels dolors precedents als moros de la imminència, del “quin mal” al “ai, que em moro” hi ha l’espera final i el moment decisiu que com a avis ens estalviem. Assistir al part és emocionant, intens. Recordo el pediatre alertant-me que si em desplomava no em colliria per raons obvies de calibre que vaig assumir mentre les cames em tremolaven. Sostenir-los, tenir la certesa que el primer que han vist quan obriren els ulls és el nostre rostre, el mirall on s’hi reflecteixen les semblances. La presentació formal -Ei, soc el teu pare! -s’intensifica amb l’abraçada tendra sostenint un cos minúscul i desvalgut. Massa delicat per a tanta inexpertesa.

A en Martí el vaig conèixer a l’hospital -Els teus avis, Martí! -va fer el meu fill. Quina il·lusió més emocionant. Allí al bressol funcional de les clíniques reposava el nostre net tot just amb un parell de dies de vida, absolutament en rodatge com un mecanisme formidable a qui la vida li acabava de donar corda. És sense cap mena de dubte el nen més maco del món que rondinava així que l’apartaves -a desgrat del pare o de l’àvia- de la proximitat i del batec de la mare. Jo em vaig abstenir de la temptació de portar-lo a coll i bressolar-lo amorosament. Tot arribarà. Massa tendre per manipular encara.

Fotos i més fotos caient en la dèria de tots els avis per instal·lar també a les pantalles la imatge del net més maco del món. En la segona visita ja a casa seva tornes a constatar com s’assembla a la fotografia oficial que els pares et permeten de distribuir i de compartir amb aquells que et són propers. Una imatge enganxada als plecs de la memòria que s’anirà renovant a mesura que es fan grans o el primer dia que deixi anar la paraula avi com un esgarip afectuós.

Per ara en Martí fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Martí! A les seves descobertes s’hi podria contrastar la nostre novetat, ell mateix. Per ara el joc de miralls es va definint. Els ulls i les celles són de mare, hi ha un acord unànime al respecte. Segons el pare, compensant els parers, les mans són de la nostra banda. I la tieta, novella i acabada d’inaugurar, diu que ella de petita tenia el mateix cabell i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. La conclusió és que és una mica de tothom qui se l’estima.

Benvolgut Martí!

 

 

Fora rosaris dels nostres ovaris.

 

Un dels salons de plens del Senat, a Madrid, ha acollit una cimera antiavortista internacional. El PP, amb majoria absoluta en aquesta cambra, ha estat l’amfitrió del millor de cada casa pel que fa a la trobada d’ultraconservadors que s’hi han aplegat. Ha rebut la resta de personatges i ha presentat l’acte qui va estar ministre als governs Aznar, en Jaime Mayor Oreja. Que un acte d’aquesta mena se celebri en una institució com el Senat grinyola.

Ja perdonareu la meva ignorància en matèria de cambres, altes o baixes, però la percepció d’aquells que, com jo mateix, no filem massa prim en les atribucions i funcions d’aquest òrgan, tenim la concepció -segurament errònia- què juga a la segona divisió política. L’abstenció de l’electorat, que sol ser significativament superior respecte a la del Congrés dels diputats, deu avalar aquesta sensació de cosa no massa transcendent. En les actuals circumstàncies el Senat ha recuperat protagonisme a causa de la majoria de dretes que ostenta i es fa valer entorpint procediments, estirant terminis per resoldre sense pressa allò que no pot canviar amb tàctiques de segona divisió regional. Ja em perdonaran els al·ludits, però la ciutadania no massa informada hi votem com qui deposita flors per Tots Sants en un homenatge a alguns paquiderms que reposen en un cementiri d’elefants.

 Gosaria confirmar que si un pacte extraordinàriament poc possible decidís prescindir del Senat, el món polític continuaria rodolant. Una cambra de representació territorial que torna a grinyolar, en un altre ordre de fets, quan les llengües cooficials com el català tenen un ús restringit o “delimitat”. Els engranatges de la maquinària carrisquegen en actes com el que s’hi ha celebrat avui. El partidisme, si més no estèticament i formal excloent és regressiu contra els drets sexuals adquirits de les dones i la llibertat per decidir plenament sobre el seu cos.

La trobada s’ha iniciat a primera hora del matí amb una missa -en llatí? Espero que la celebració no hagi abrandat més els ànims quan les propostes d’alguns ja són de màxims per a la vida terrenal. “Pena de mort” a qui decideixi interrompre voluntàriament l’embaràs. “Castració” de les persones homosexuals. Cal inferir que al sermó litúrgic previ es deu haver condemnat a les brases de l’infern etern a les pecadores que no en seran dispensades ni mitjançant la confessió o els actes de contrició i de penitència que se’n poguessin derivar.

En la cimera, els vicaris i els escolans han anunciat i consagrat la derrota de l’avortament lliure refermat després de la victòria del gran messies Donald Trump, qui "estima la vida -o la cadira- amb força". En Mayor Oreja ha associat l’avortament amb l’esclavitud, com l’eutanàsia, el gènere i la diversitat familiar. Ha dit amb aplom filosòfic que l’existència terrenal no s’escull a la carta, només hi ha un menú amb plats únics que alimenten exclusivament el concepte antropològic -el seu- de la persona entesa com cal.

A les rodalies del Senat una grup d’activistes han protestat amb pancartes a favor del dret a l’avortament. Cridaven "Fora feixistes de les institucions” i "Fora rosaris dels nostres ovaris" mentre el gruix dels assistents a la cimera oïa missa.  

Que déu ens agafi confessades i lliures de tot pecat! Si volen gestionar-nos la vida de què no seran capaços?

 

El plàtan més car de l'Univers.

 

Avui s’ha venut el plàtan més car del món, un d’enganxat amb cinta adhesiva en una paret blanca de la galeria -sense cap mena de marc-, per sis milions d’euros. Sí, sis milions d’euros! L’autor es diu Maurizio Cattelan. La subhasta de l’objecte artístic ha tingut lloc a la reputada casa Sotheby’s de Nova York. El comprador és un empresari xinès, en Justin Sun. Aquest rebrà el plàtan, la cinta adhesiva que el sosté i un certificat d’autenticitat amb la recomanació de l’artista i de la casa de subhastes de renovar-lo més o menys cada setmana depenent de la maduració de l’objecte i el color negre cadàver que va adquirint ja que es tracta d’una obra d’art viva. Abans els quadres i les escultures només s’empolsinaven, ara es floreixen i es podreixen. M’imagino una natura morta d’aquest Cattelan amb un assortiment de fruites o peces de caça menor penjades amb cinta d’embalar a qualsevol menjador d’un multimilionari sensible: molt de tuf amb un congrés de bestioles depredadores i de mosques vironeres expertes en art conceptual.

A la tercera va a la vençuda. Aquesta subhasta milionària ha revifat la polèmica que ja va provocar al 2019 en una fira d’art a Miami on en Maurizio ja va presentar el plàtan ingràvid en versions anteriors d’aquest Comedian -un títol sense eufemismes per a l’obra- que ja es va vendre en aquella ocasió per més de cent mil euros. Llavors, a Miami, un altre artista envejós es va cruspir un dels exemplars exposats.

Confirmen els rotatius i les xarxes que aquest Justin Sun, el privilegiat nou propietari de l’obra, trafica en bitcoins, la criptomòneda descentralitzada incorpòria al marge dels bancs centrals -com aquest plàtan comediant fent-se un lloc gens marginal al mercat artístic-. La vertiginosa valorització d’aquesta moneda després del triomf d’en Trump deu haver propiciat que a l’empresari xinès li ragin els bitcoins per les orelles. Xavalla! Emulant l’assessor d’en Trump, l’Elon Musk, que també s’ha decantat per estètica fàl·lica als coets, el senyor Sun ho ha fet pels plàtans, de morfologia més domèstica i terrenal. Una tendència -una patinada artística- que pot rebentar la cotització amb una bombolla del plàtan a la borsa internacional i a la taula casolana. A quant pot arribar a cotitzar el quilo de plàtan? Quant valdrà aquesta magna obra el dia que es revengui?

Per garantir la fidelitat amb el model primigeni s’hauria de saber a quina categoria pertany aquesta fruita estel·lar. És un plàtan, una banana o es tracta d’una banana mascle? Pel preu podria tractar-se d’un rar i excepcional exemplar albí. Alguns hi troben, propers al nostre imaginari gastronòmic, un punt subliminal castrista associat a la modalitat que se serveix en l’arròs blanc a la cubana. No cal descartar-ho en un multimilionari de la República Popular de la Xina comunista fent l’ullet a la República germana de Cuba, l’estat socialista dels treballadors enaltits per un exemplar de sis milions d’euros en una jugada d’estratègia bananera. Visca el plàtan lliure!

Tornant al fons de la qüestió, posant-la als prestatges de la història de l’art -o penjant aquesta obra- de veïna dels grans genis ens sobta. Aquest fet ja parlaria a favor seu per l’impacte que ha de causar allò genuïnament artístic, un bon cop de puny a l’estómac -en aquest cas- del minimalisme emocional i alhora executiu d’una fruita prosaica amb un tros de cinta adhesiva com un parany suat de pela de plàtan a les cantonades de la temeritat ja que rere d’aquest Comedian només existeix la possibilitat de lliscar-hi pels pendents de l’absurditat barroera.

Afegir al catàleg dels genis del XVII transitant pels del segle XIX i del XX, en Goya, els impressionistes francesos, Picasso, Miró, Andy Warhol, Dalí, Jackson Pollock, Tàpies i el llarguíssim llistat d’artistes que han estat i són encara referents costa. Se’ns fa rar incloure-hi aquest berenar auster que un vigilant de la galeria ha penjat com un fuet per no perdre’l de vista. El cop de puny transgressor d’aquest plàtan va més enllà de la ruptura causada pels istmes que cercaven transcendir i trencar els límits acceptats. Tan difícils de copsar que sovint era més llarga la literatura que els pretenia explicar que no pas l’obra en si mateixa que es podia admirar. Eren anys de grans manifestos intentant desentrellar les essencials raconades de l’art abstracte o del futurisme.

Ja vaig esmentar en una entrada a aquest blog del novembre del 2015, Reciclant art, que ^<< el responsable del Museu d’Art Contemporani de Bolzano –Itàlia del nord- va patir un cobriment quan les obres d’una mostra exposades en una de les sales havia desaparegut. Es tractava d’una representació de l’hedonisme, el consum i l’especulació financera de l’escena política italiana a la dècada dels vuitanta. L’obra d’art pispada era un muntatge disposat en l’horitzontalitat del terra de la sala, que explicat sense la grandiloqüència pròpia del catàleg del museu i de la crítica entesa ve a ser que es tracta de moltes ampolles buides tombades i de restes de confeti a l’atzar. L’artista pretenia reproduir el paisatge de després d’una festa concorreguda, el camp de batalla aterridor de l’endemà quan toca posar-hi ordre. Representa que el vi, el cava i el licor s’havien esgotat. Que l’alegria volàtil del confeti ha aterrat. La disbauxa immortalitzada en una natura morta dibuixada en una textura de ressaca, desori i molta burilla a mig consumir. Realisme social per a taurons de les finances quan s’acaba una celebració sense reparar en despeses. Tan real com la vida mateixa amb el punt etílic personificant l’hedonisme, el plaer que comporten el consum i l’especulació quan en som expenedors a dojo. Descartades la màfia siciliana i la napolitana, la seguretat del museu es va decantar per una presumpta acció terrorista. Afortunadament tot es va posar a lloc –menys el desgavell d’ampolles buides i el confeti llardós i descolorit- quan va aparèixer l’Annunziata, la dona de la neteja que havia fet dissabte i ho havia llençat tot a la brossa. Avesada a endreçar les sales on hi celebren les inauguracions va deduir que en aquesta última s’havien excedit. El crític d’art, en Vittorio Sgarbi, va recolzar el criteri de l’Annunziata dient que “si ella va creure que si es tractava de brossa i deixalles, significava que ho eren” ^>>.

Una gran lliçó teòrica, com de física quàntica però aplicada als mercats i al comerç al detall, la vaig poder escoltar en boca d’un personatge que semblava del gremi del calçat davant d’un aparador de sabates singularment estrafolàries, anòmales i de dubtosa estètica que va dir a la muller, que també se les contemplava astorada: “La merda, per vendre-la, ha de ser molt cara”. Jo no vull ser tan categòric, hi afegiria que aquesta comèdia és una gran metàfora dels temps que corren.

Gat a la barbacoa.

 

Un novembre rar, aquest, que no passarà desapercebut als registres històrics de la meteorologia, s’ha guanyat un lloc preferent al quadre d’honor on figurarà retratat amb posat sorrut i amenaçador. No serà pas recordat per l’assossec ni pel posat rialler d’un pintor de camp complaent amb els marrons foscos de lleus pinzellades grogues, ataronjades o de vermell pansits. Aquest novembre ha estat el de la gota freda que ha provocat el colossal desastre al Llevant peninsular. Colors freds tacats de dol i de vergonyant incompetència política.

Un novembre singular, catastròfic, magnificant l’efecte ataronjat -pastanaga- per l’ascens formidable a la condició d’emperador global del vell conegut Donald Trump, un polític de tardor, que ha arrasat als Estats Units. Aquest mes també serà recordat per aquest moment electoral percebut com la gota freda huracanada que ha sacsejat el país i de retruc el món. Quatre anys de trumpisme capgirant la política de la gran potència que preludien incertesa. Per on sortirà, què determinarà, quines conseqüències tindrà el mandat d’aquest personatge?

A TV3 -ara 3Cat- es va poder seguir la nit electoral -excessiva?- en directe fil per randa des dels punts calents, on havien desembarcat les vaques sagrades de la cadena, durant el recompte dels vots emesos. Ningú preveia un procés tan immediat i definitiu. Prenent el primer cafè a l’hora d’ací ja coneixíem que Trump havia tenyit de pastanaga la majoria dels estats. Les enquestes no encertaven el frec a frec pronosticat. Ha guanyat amb un aval -com diuen alguns analistes- més de rei absolut que no pas de president a qui es pot contenir amb les mesures i els mecanismes que uns resultats més ajustats permetrien. Té mèrit, doncs, aquesta victòria per golejada del partit republicà fagocitat pel protagonisme messiànic d’un personatge sinistre a qui assisteixen totes les maneres capricioses d’un malcriat sobirà inqüestionable.

La perspectiva ultramarina no es deu ajustar a la que tenim -o ens han venut- a la Vella Europa. Qui sí lloa o mira de grat l’ascens d’en Trump en aquesta altra riba de l’Atlàntic és la dreta més rància que sospirà encoratjada i ho celebra amb xampany, com l’hongarès Orbán, que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea. La resta o la majoria de líders de la Unió Europea han hagut de passar per l’adreçador felicitant-lo tot oferint-se a continuar-hi col·laborant. En Trump és el mirall, el referent paradigmàtic dels prínceps autoritaris a qui volen imitar amb un desafiament que ja ha florit i creix als països comunitaris mentre l’esquerra sobreviu retrocedint pel desmenjament -desesper, frustració o desencís- de l’electorat que s’aferra a un ferro roent del qual regalimen les falses promeses o els enganys del populisme que promet la lluna en un cove. 

Les dones no es mobilitzen prou. Per segona vegada, ni Hillary Clinton llavors, tampoc Kamala Harris ara, aconsegueixen imposar-se contra un home que denuncia que hi ha estats que practiquen una dieta proteica de gat a la barbacoa o de quisso a la planxa amb mostassa. Ho certifica ben convençut perquè en pot parlar amb certesa qui n’ha servit en persona lluint l’uniforme de gala al McDonald’s. Un líder que es vanagloria de ser capaç de disparar contra el personal enmig de la Cinquena Avinguda -com la Rambla de les flors versió New York-, ja que no el deixarien de votar. Aquest president convicte ho té provat amb l’assalt al Capitoli on hi va haver quatre víctimes mortals. Actualment condemnat per un reguitzell de penes judicials que no li han passat factura en treu rendiment amb cartells de campanya o samarretes, marxandatge electoral, reproduint la desafiant fotografia de la fitxa policial.

L’Amèrica d’horitzó pastanaga ha seduït el vot llatí malgrat una de les promeses estel·lars contra la immigració. El cop de porta a la frontera o l’expulsió en massa d’immigrants no han estat rellevants a les urnes. La solidaritat no llueix prou quan el fenomen és percebut com una amenaça a la feina d’alguns llatins ja establerts. Mesures amb discursos entenedors i simples, populistes, que també han capgirat la tendència de vot del que podríem anomenar el cinturó de ferro rovellat. Les promeses de tornar a fer Amèrica gran una altra vegada són llamineres. Prometences que fan blanc en les emocions quan la ideologia es torna prosaica fonamentant-se en el que compta, a emplenar el carro al supermercat o a omplir el dipòsit de combustible.

Torna en Trump, un gat escaldat, enaltint la revenja amb una purga de funcionaris. No deixarà titella sense cap. Un novembre rar, com deia, amb en Trump prenadalenc consolidat.

 

La bossa o la vida.

 

La competència i l’eficàcia no s’assoleixen ostentant només una armilla d’emergències a les aparicions públiques o a les rodes de premsa per recomanació d’algun assessor o per iniciativa pròpia. Jo no em voldria pas posar en la pell -ni en l’armilla- del president de la comunitat valenciana quan va haver de decidir davant de la magnitud de la catàstrofe anunciada. Les crítiques ara, el dia després, apunten a l’estratègia d’optar per -com diu el proverbi popular- quan fou mort el combregaren. La realitat dantesca, però, registra massa difunts alguns dels quals es podien haver estalviat si els avisos o les alarmes s’haguessin publicat amb més antelació i si, d’haver estat el cas, la ciutadania n’hagués fet cabal seguint les recomanacions fil per randa. Tampoc en tenim la certesa absoluta davant la descomunal força de l’aigua sortida de mare.

El paternalisme institucional en les advertències tot prevenint-nos sol ser bandejat o durament criticat en nom de la “llibertat” individual. Qui és l’estat o la institució per avisar-me enfront la potestat que m’assisteix a fer-ne cas o no. Si la potencial amenaça no es concreta o no té l’abast previst, les crítiques seran ferotges per part dels profetes de l’endemà amb llapis gruixut. Tan ferotges com les exigències subsidiàries a les administracions que els fets consumats, pels quals ens alertaven, han originat. Principis i maneres de gestionar l’infern quan treu les banyes a la terra que tenen, també, poderosos rerefons ideològics. Aturar l’activitat -tota!- o arriscar-se a les potencials catàstrofes? La bossa o la vida?

Si quelcom ens empetiteix i ens situa en la justa mesura humana són els elements desaferrats i extrems. Episodis que tornen dramàtics alguns dies que es converteixen en fites a recordar, referents catastròfics, que deixen marques i cicatrius, per exemple, a l’epidermis d’un carrer o a la rampelluda llera d’una ribera, “fins aquí va arribar l’aigua a la riuada” de l’any que pertoqui. Senyals d’aquelles amb què mesuren gràficament com ha crescut la criatura. El temor a les malvestats que pot causar el temps ens espanta especialment perquè no el podem controlar, fenòmens aliens a la nostra voluntat i dels quals no en som aparentment els causants directes encara que esdevinguem molt sospitosament els inspiradors. Entre la bossa o la vida hi ha les zones inundables i els laberints i paranys amb què obstruïm i hem ofegat el desguàs de la pluja torrencial amb asfalt i ciment.

 Qui no perd l’assossec davant d’una ventada ferotge que vincla els arbres i la pau interior, més encara quan l’aigua cau a bots i barrals empesa per rafegades capricioses que amenacen la feblesa d’un habitatge o la closca aparentment inexpugnable d’un vehicle. Són moments en els quals ens recordem de Santa Bàrbara perquè trona i perquè la natura rabiüda ens vol tornar la pilota amb fúria arrasant localitats, enfangant-ho tot, arrossegant cotxes, obstruint accessos i les mil bestieses més que es comporta aquest parc aquàtic dels horrors fins i tot amb el càstig més sever, la mort! A la manca d’aigua per beure, de llum per veure-hi, de gas per escalfar i del silenci a les connexions s’hi ha afegit la falta d’existències dels productes bàsics. Amb aquest panorama continuar viu malgrat les escassetats i el desemparament que al·leguen els afectats no podrà ser l’únic consol.

 En un país de memòria curta veurem si els responsables despullats de l’armilla protectora admeten les deficiències en la gestió o, com acostumen, es culpabilitzen recíprocament. La premsa d’aquell primer matí va estar una riuada majoritària de retrets judicials amb el centre d’interès posat en la fotografia central a les portades de la dona del president estatal. Feia l’efecte que situaven el diluvi a la categoria d’anècdota. Veure polítics expulsant-se les puces exercint implacables el paper de l’oposició fa mal a aquells que n’esperen solucions sense partidismes afrontant conjuntament les conseqüències tot cercant la manera de compensar-los pal·liant els efectes que tenen remei sense embuts a l’hora de fer-ne un balanç.

 Cada vegada amb més freqüència la natura ens assalta contundent a les cantonades climàtiques sense contemplacions. Nosaltres haurem de decidir-nos per la bossa o per la vida.

 

Ayuso, la castissa.

 

D’entre l’elenc de polítiques en actiu jo em decanto per la Isabel Díaz Ayuso com a la més cridanera en molts sentits. Aquesta maja llampant d’altiplà és notícia dia si, dia també per les seves declaracions. Al meu imaginari arrelat en la filmografia de quan les pel·lícules eren en blanc i negre, la faig una mica la Gilda de la dècada dels quaranta salvant les distàncies -ja em perdonareu- amb la Rita Hayworht; si l’Ayuso es moderés, tancant una mica més la boca, com insinuen les iaies de la quinta de la Hayworht, hi té certa retirada que la faria sortir a les portades més maja encara. Quin salero, tronío y donaire toreros aspergeix aquesta lideressa de la Comunitat de Madrid!

En la defensa de tigressa acorralada pels -presumptes- escàndols de frau fiscal del seu company en un afer de mascaretes se l’ha pogut veure realment furiosa en el paper que té après i interpreta amb molta solvència de matrona siciliana a la seu de l’Assemblea de Madrid. Posa en escena el rampell predilecte contra el president Sánchez qui, segons Ayuso, ell i el seu executiu porten cinc anys d’implacable cacera política contra la seva persona per destruir-la anímicament amb accions contra el seu entorn, família o parella. Els nutricionistes del Congrés dels Diputats han determinat que és just en aquesta conjuntura quan la presidenta de la Comunitat de Madrid s’ha decantat decididament per una dieta radical rica en fruita.

L’Ayuso, la castissa, té clar que trepitja fort, que li demanin al Casado que es va haver de fer un reliquiari al pur estil Sara Montiel a conseqüència de la polèmica que va mantenir amb l’Ayuso i el germà d’aquesta per un altre afer de maleïdes mascaretes -també anomenades tapaboques- que la justícia va arxivar. La dama de ferro del Madrid és Espanya va consolidar la seva ascendència política amb aquesta victòria. Mana molt al PP, diuen. El seu senyoriu va propiciar el relleu traumàtic del president del partit. Alhora se la considera el recanvi natural a un Feijóo que trepitja amb molt de compte, que l’Ayuso no el complagui amb un altre reliquier on venerar els moments de glòria passats lluny de Galícia.

Com que l’Ayuso és un cul de mal seient -políticament parlant- se les torna a tenir amb el seu enemic més que entranyable d’en Pedro Sánchez. S’ha negat, farà campana, a la convocatòria bilateral que el president espanyol ha convocat a la Moncloa amb els presidents autonòmics. Perquè cal defensar Espanya davant de l’especejament de la nació fomentat per en Sánchez amb el finançament singular de Catalunya. Això és, si Espanya és Madrid, cal collar els catalans i les seves rareses. Feijóo de retruc també rep una patacada, ell que va anar a totes les reunions com a president de la Xunta, fos qui fos el president del govern, veu -recentment operat de cataractes- com la díscola Ayuso també el qüestiona amb la negativa de la trobada. En Feijóo s’ha limitat a declarar que tot està suficientment explicat.

Recuperant i impugnant la mítica pel·lícula, em figuro la Gilda tot plantofejant en Gleen Ford en el paper de Johnny Farrell que exclamaria -Manda carallo, menudo guantazo! Ens perdrem, però, la hipotètica trobada de l’Ayuso amb en Pedro Sánchez a la Moncloa. Mira que farien bona parella, un tàndem absolutament fotogènic asseguts al sofà, somrients, contemplant-se embadocats amb un punt còmplice de seducció que ompliria totes les portades amb un possible afer que ultrapassaria la grisor macroeconòmica amb passional federalisme financer.

 Sospito que no podrà ser, que no assistirem pas a una escena similar carregada de frugalitat ensucrada amb un centre de taula farcit amb saboroses fruites tropicals entre els protagonistes. Posats a estrafer l’argument de pel·lícula, imagino la trobada impossible veient la Gilda amb uns guants gens sensuals. No se’n desfà, no hi ha, en aquesta versió, un striptease suggeridorament subliminal. Res a veure. Són uns guants de boxa en blanc i negre en primer pla mentre la protagonista assaja rabiosos cops a l’aire per escalfar múscul. Rere, la imatge una mica difosa d’en Pedro Sánchez. S’acaba la seqüencia amb un gir ambigu de guió que no ens desvetlla qui ha deixat anar el primer ganxo o la primera plantofada i acaba vencent per Knock Out. KO.

 

 

Que ve el llop!

 

Cobra vigència el conte d’en Pere i el llop. Ens informen que entre els escadussers exemplars de llop detectats a Catalunya, una desena, enguany hi ha una femella. Una lloba que pot propiciar la possibilitat de reproducció de l’espècie. Fa més d’un segle que no es té constància del naixement d’un llobató a terres catalanes. Es torna a encetar el desafiament i els conflictes amb alguns ramaders que caldrà gestionar amb mesures contra la por irracional associades a aquest animal que difícilment ataca les persones. Com en el conte d’en Pere i el llop, s’ha fet real. El rei de la cadena tròfica a les nostres contrades seria una oportunitat, de poder canalitzar selectivament les seves preferències gastronòmiques, amb una dieta de senglars i de cabirols. Dissortadament al seu menú hi ha els ramats soferts d’ovelles i els escamots de cabres díscoles.

No cal regirar massa entre les nostàlgiques andròmines pageses per descobrir els collars amb què protegien els gossos que vigilaven els corrals i els tancats d’estiu. Collars amb punxes, contra la tirada dels llops a queixalar el coll de les seves preses, feien una mica més invulnerables els mastins que convivien infiltrats defensant l’esbart llanut d’intrusos amb males intencions. En l’imaginari terrífic dels contes a la vora del foc hi ha el llop, el totpoderós animal astut -capaç d’enfarinar-se les potes o de disfressar-se amb una pell de xai- que només udolant ja corglaça les criatures. A molts indrets es recorden magnificades malvestats protagonitzades per aquestes bèsties sanguinàries que van estar esborrades de la faç de la geografia catalana no fa massa anys, a principis del segle passat.  

Que ve el llop! De fet no ha marxat mai ni se l’ha pogut exterminar als territoris que pateixen els udols de la guerra com canonades amb alè infernal. Fa uns dies un exministre d’afers estrangers alertava que vivim al caire de la tercera guerra mundial. Els conflictes actius i cruents mantenen un aferrissament empantanat que pot anar escalant terres enllà. Com va dir el comediant Plaute un parell o tres de segles abans de Crist, “l’home és un llop per a l’home”. Ja a Roma, segurament abans, tant el llop com l’home mateix participaven d’aquesta idea depredadora envers de la pròpia espècie. Terrible!

L’ultima revolta dels llops marins ha estat la urpada de l’huracà Milton a la costa de Florida. Extraordinàriament poderós i destructiu, ha fet molt de mal. La prèvia al pas d’aquest devastador fenomen ha posat d’acord els meteoròlegs i els governants a alertar molt seriosament de les conseqüències en el cas de no evacuar els indrets per on ha creuat. Encara, però, alguns habitants escaldats dels Estats Units es preparen per al proper embat seriós que pot patir el país, l’huracà Trump, que ja va assotar el país recentment. De confirmar-se, el fenomen amenaça amb conseqüències imprevisibles de color pastanaga amb tendència cromàtica de gos com fuig, un color imprecís, brut.

Escanyant el radi d’acció, abaixant el focus, la seqüencia del llop assetjant les set cabretes mostrant la poteta enfarinada -aparentment ben impol·luta- la trobem en la hiperactiva activitat del partit popular per desviar la mirada del gran error -monumental- per als seus interessos que ha comès aprovant una llei de referència europea que afectaria la durada de la condemna dels terroristes que la compleixen a França. La manca de competència lectora, unes cataractes greus o la mandra que produeix haver de llegir la lletra menuda dels contractes -i de les lleis- els ha jugat una mala passada. El rebombori intern i l’emprenyada de les víctimes, per la llei i per la manera de gestionar l’espifiada, ha fet que el partit s’empolsini la poteta i s’hagi hagut de cobrir amb una pell de xai per denunciar amb grans gesticulacions la corrupció “sistematitzada” socialista del gran llop Sánchez, qui els recorda les pedres que encara paeixen per voler-se cruspir tanta cabreta de mal digerir i pitjor justificar.

Amb un cop de manovella més abaixem la lupa per observar la conducta grupal de les quadrilles de llops republicans que tenen els cataus majoritàriament al Pirineu i algun de localitzat prop de Montserrat. No es descarta que la presència detectada de la lloba presumida n’hagi alterat la convivència ja que s’ha observat una activitat inusual i poc amistosa entre els llops més vistosos per ser reconeguts com a element alfa -no com a rei- de la llopada. Encara que llops amb llops no es mosseguin s’ha vist exemplars amb indicis de fortes topades fets un nyap. Experts en aquesta espècie n’estan analitzant el comportament.

I més proper, trepitjant l’asfalt com els senglars urbans ja acostumen, el llop solitari -no precisament nietzschià- amb qui he coincidit al migdia al passeig dominical. Sense udols, a l’aguait, sense aixecar sospites com un felí mimetitzat en la riuada de vianants, de sobte s’ha abraonat damunt d’una dona de mitjana edat. D’una urpada li ha arrancat el rellotge mentre la víctima, com una gasela sorpresa, cau a l’asfalt. Un cop sec, contundent, esgarrifós. L’individu s’escapoleix pel laberint dels carrerons. Un jove en forma el persegueix, també la gasela abatuda que s’ha aixecat corre dolguda i coixa rere del llop solitari. Dos urbans tenen detinguda la bestiola urbana. La dona i l’acompanyant seuen en una taula, una cambrera nouvinguda els porta una gerra d’aigua. Els urbans retraten els palmells i els genolls de la víctima. Damunt la taula hi ha el rellotge amb la corretja desballestada i el retret tan suat i poc compassiu de l’acompanyant - Ja t’he advertit que no te’l posessis...-.

Que ve el llop!

Fogots a la casa reial.

 

Per al monarca destronat també passen els anys, ens confonen les imatges de fa tres dècades amb esbossos d’arrugues, lleus llepadetes, que el temps s’ha encarregat de subratllar solcant l’epidermis greu d’heroi salvapàtries que se les va tenir amb uns pirates amb mostatxo que van perpetrar un cop d’estat -vist ara- d’opereta. Passant revista als cromos cuixé de la vida social de fa trenta anys molts dels protagonistes habituals han envellit, també la monarquia, molt malament. Les imatges del rei emèrit fent tentines, amb la mobilitat afectada dependent de les crosses humanes que l’assisteixen en els desplaçaments, són cruels.

En aquella època, quan molts súbdits encara conreàvem alguna margalida al serrell i al cervell, el monarca campava per frondoses praderies a l’ombra de la impunitat i la discreció legals a recer de l’encobriment, ja se sospitava que pol·linitzava alguna vedet. La crònica anunciada d’una altra infidelitat de calibre reial ha sortit a la llum -s’ha retratat- en una publicació holandesa amb fotografies rodolant com un formatge de bola pel pendent de la morbositat tafanera. Mentre, la ciutadania defraudada no s’organitza per protestar contra la monarquia en una manifestació multitudinària de costellada a concretar, surten i s’analitzen minuciosament els preliminars. Qui, què, on, qui finançava el xampany i com va ser possible obtenir les estampes tan esplendoroses de redall a l’herba. Un dispendi de tertúlies amb delators, cortesans -i cortesanes- amb un denominador en comú, ningú encara ha cridat que ha vist el cul a un monarca que anava despullat. Els confidents calculen que tot arribarà.

D’entre el pomell de rosses perilloses més del domini públic festejades pel galant els analistes hi troben la pulsió paquidèrmica per la caça major d’aquestes bèsties de pell dura i ullals, s’hi ha inclòs definitivament i ben documentada una domadora d’elefants a temps parcial.

La insípida corona amb actes socials baixos en sal aptes per a hipertensos amb tendència monàrquica sovint ha d’escalfar l’ambient. És quan reapareix el personatge de l’emèrit, qui va estar capaç de mantenir la institució després que el dictador el designés el seu successor. Ell sí que en sap, hi té la mà trencada a alimentar la tensió argumental i a fer pujar l’audiència quan cal, encara que el vent a les ries gallegues bufi amb ratxes adverses des de fa unes temporades. L’última gran iniciativa passa per publicar unes memòries sota la batuta d’una escriptora -una negra literària- que hi posa les metàfores i en desbrossa l’estil. L’obra magna, el testament original que vol llegar -en francès- per a la posterioritat es diu Reconciliació, una picada d’ullet de títol ambigu, 500 pàgines passant comptes pel seu paper durant la transició o la premonició improbable de refer la vida conjugal amb la desconsolada reina emèrita. El protagonista deixa anar una sentència per a la història, diu que té la sensació que li estan robant -fotografies també- la seva història.

L’obra escrita a Abu Davi on viu des del 2020 en règim d’autoexili, assetjat per les sospites respecte de la seva fortuna a l’estranger, explicarà la seva trajectòria vital com solen les hagiografies -dedicades a glorificar la vida dels sants- fent esment al pecat, a les errades i a les decisions poc oportunes que la història o la memòria col·lectiva hauran de redimir i perdonar -Ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar! I en l’alliberament per a la reconciliació s’ha empescat una fundació com acostumen els exmandataris i prohoms de grans companyies americanes per retronar a la societat una part de la riquesa que les seves activitats els van proporcionar. Els beneficis d’aquesta publicació s’abocaran a la presumpta fundació. Lloable si no fos per un petitíssim detall legal de no res, les hereteres de la fundació -agafa el diner i corre!- són les filles, les infantes.

Un amic monàrquic de tota la vida, molt tocat pels esdeveniments, m’ha confessat que a les properes eleccions, en la jornada de reflexió, es repensarà si continua fent confiança a la cosa reial.

 

Mòbils homicides.

 

La guerra és innovadora. Esmola la capacitat per ser més efectius massacrant l’enemic. Tanmateix, en paral·lel, se cerquen sistemes de defensa més segurs per contrarestar els avenços de l’adversari. Hi ha innovacions -si se’n pot dir així- que tenen l’origen i han transcendit des de la recerca bèl·lica. La xarxa d’abast mundial -la web- es va desenvolupar per la necessitat de descentralitzar la informació per tal que no sigui vulnerable a una escomesa puntual. Malmetent un terminal informàtic no es destrueix la informació ni la capacitat de comunicació a què tenen accés la resta de punts de la teranyina. Quelcom tan inusualment innovador com aquell que va calçar amb grampons uns elefants per travessar els Alps i intentar conquerir Roma. L’art de la guerra és creatiu encara que amb molta freqüència de natural pervers. 

L’impacte de les explosions d’aparells que havien nascut per a la comunicació esdevenint massivament letals ens ha deixat amb un pam de nas. De pel·lícula -inversemblant- d’acció hollywoodiana o directament de ciència-ficció. Fer esclatar un aparell destinat a una altra funció és possible i s’ha fet al llarg de la història. La imatge cinematogràficament degana d’un despertador d’aquells que anaven amb corda associat a un manat d’explosius és mítica i ha estat recurrent. Aquests dies un atac inèdit a les comunicacions de Hezbollah marca una nova fita, un punt d’inflexió esborronador, des del joc innocent dels espies tradicionals confonent l’enemic o creant opinió a convertir el canal, el punt per on transcorre físicament la informació, en arma mortal hi ha un pas de gegant amb botes militars.

Ha estat possible fer esclatar alhora uns aparells obsolets causant morts i molts ferits. Just l’endemà, van tornar a esclatar uns altres aparells, també de tecnologia rància, alguns prop dels llocs on se celebrava el funeral de les víctimes del dia anterior. Transformar buscapersones en armes de destrucció individual, introduir-los entre la milícia i fer-los detonar coordinadament té mèrit des del punt de vista de l’estratègia. Han atacat i significat els membres de Hezbollah -danys colaterals al marge- causant por i desconcert. Què més els pot explotar.

Aquesta és la pregunta que es fa el món sencer des d’aquest atac amb busques i amb walkie-talkies. Se sol dir que la informació és poder, una força que es pot emprar per assistir d’altres, com una eina poderosa de negociació o per fer mal destruint la credibilitat d’algú. Ja hi podem afegir una altra virtut, la informació també mata -assassina-. Si poden fer detonar un buscapersones descatalogat, de què no seran capaços. I el mòbil? Un aparell definit com a intel·ligent amb gairebé infinites aplicacions s’ha convertit en el blanc de les sospites. Que ens vulnerin la intimitat, ens enregistrin o ens escoltin encara era lluny d’aquesta nova alternativa. Fins ara només ens en malfiàvem tot condemnant en el transport públic els patinets elèctrics. Qui continuarà dormint amb el mòbil a la tauleta de nit? Els intrèpids.

Per prevenció auguro un allunyament -més físic que de dependència- d’aquest aparell. Respondre a un número desconegut serà un alleujament quan l’interlocutor ens vulgui endossar un canvi de companyia del llum, del gas o de proveïdor d’internet ja que una trucada o una vibració silenciosa a la butxaca -com el tic-tac sospitós en un estoig per a violí- hi aportarà l’emoció punyent d’abans de posar-se una arma a la templa i de prémer el gallet.

-Digui!

La Diada 2024.

 

Lluny d’aquelles multituds d’altres edicions s’ha celebrat la Diada amb un President de la Generalitat no independentista. La gràfica de l’assistència a les manifestacions de l’Onze de Setembre des del 2012 fa una mica de mal d’ulls per la davallada i per la desmobilització presencial que han sofert. Ha estat una manifestació descentralitzada que segons els recomptes de les policies locals hauria congregat unes 70.000 persones, lluny del milió llarg d’aquelles trobades coreogràficament ben alineades o de les de les cadenes humanes capaces d’abraçar el territori.

Enguany he viscut l’acte de la Diada a Sant Joan de les Abadesses, que ha coincidit just el dia després que s’hagi acabat la festa major d’enguany, el calendari ha fet que aquest 11 de setembre, dimecres, comporti un dia de festa més per pair canelons i reprendre l’endemà el curs sense el brogit que els actes de la festa major han ocasionat. Tornaran a sortir a taula parada els romanents dels àpats i el cava esbravat en un exercici de sostenibilitat gastronòmica per reciclar els excessos. Tot s’ha d’aprofitar.

Lluny de les grans manifestacions, al poble la Diada se celebra amb discreció al claustre del monestir, sense grandiloqüències gestuals ni promeses. Un acte d’afirmació nacional breu amb un parlament de l’alcalde i la posterior ofrena floral de les diverses entitats que s’organitzen i perviuen a la Baronal Vila de Sant Joan de les Abadesses. No tinc la referència de la gent que aplegava en edicions anteriors ja que és la primera vegada que hi assisteixo. No disposo de les dades de participació que la Policia Local subministra en les poblacions que es poden permetre el luxe de poder alliberar un agent per fer aquests recomptes aritmètics. Aquest tampoc no ha estat un acte vilatà multitudinari, les costures del claustre podien contenir molta més gent. Sí que a l’ombra del romànic mil·lenari del monestir l’himne amb què s’ha tancat l’acte prenia una solemnitat gregoriana superba amb un punt de misticisme ufanós.

La desmobilització ciutadana és un fet que cada any aparca més gent al sofà de casa. Els partits que han estat incapaços de reeditar un govern independentista en les últimes eleccions viuen entestats a desqualificar-se -i a destruir-se- mútuament en una lluita caïnita carregada de disputes electoralistes mentre les entitats independentistes -ANC i Òmnium- assenyalen aquesta desavinença com el motiu principal de la pèrdua de múscul del moviment. Totes les entitats convocants han apel·lat conjuntament una vegada més a favor d’una unitat que, per ara, no floreix enlloc.

A les comparatives, doncs, caldria afegir-hi una dada significativa difícil de calibrar. Es tracta només d’un desencís circumstancial per l’actual panorama polític? O bé l’independentisme ha fet o farà figa? Podríem relacionar-ho amb el vigorós abstencionisme independentista de les darreres eleccions catalanes. Les respostes a la causa-efecte deuen ser bessones sinó són la mateixa.

En aquesta riba s’interpreta el baix to com una rebequeria absentista que ha de tornar a ser ric i ple perquè l’independentisme continua fent migdiada amb un ull obert pendent d’aixecar-se del sofà d’una revolada amb un bon cop de falç quan l’hora ho requereixi. Riu avall la catalanofòbia política endèmica és molt rendible amb una polivalència versàtil pròpia d’una clau anglesa acoblant-se a tots els calibres, com una navalla suïssa amb múltiples i inversemblants prestacions; caldrà veure quina lectura en faran aquells que, quan les manifestacions eren extraordinàriament nombroses, no en feien esment ignorant-les o en maniobraven matusserament les imatges. Cadascú porta l’aigua al seu molí.

Davant del dubte existencial la manera d’escatir el pes i la voluntat d’uns i d’altres passaria per posar un guàrdia urbà de ciències a comptar-nos. Fem-ho amb garanties i joc net convocant una consulta -que no deixa de tenir un punt de ruleta russa- per desembullar la incertesa tot confirmant que molts només feien una becaina o bé que l’independentisme té un peu en el forat negre del desencís.

Aquesta Diada -rumiava mentre em cruspia els canelons rescalfats de la festa major- que havia estat una mica sense massa bombolles, com el cul de cava esbravat de l’ampolla oberta en edicions anteriors.

Bon curs!

 

En obres.

 

Un amic mot proper -com se sol dir per amagar el pecat- ha estat de mudances durant l’agost. M’estalvio de demanar-li on ha anat de viatge agosarat tal com acostumava alguns estius abans d’aquesta aventura insòlita. De maletes n’ha traginades moltes d’allí a ací i algunes han arribat amb retard quan no s’han perdut en alguna escala tècnica d’enllaç sense ascensor. Valises, caixes i fardells del més divers. Essent sincer m’explica que en aquest canvi de closca, com els cargols, ha fet balanç d’allò que ha anat acumulant amb el pas dels anys. Andròmines que ens fan l’ullet indultades per raons diverses, algunes vinculades només amb el record. Trencant tendències les ha depurades i s’ha desfet d’un nombre considerable de pertinences que colonitzaven, inútils, els espais vitals d’un habitatge.

Em fa còmplice de com d’escurat econòmicament ha quedat, pelat com un gafarró. És molt gràfic, “si em gires de cap per avall no em caurà ni un euro” -tampoc caspa perquè és calb-. Com un gran entès en macroeconomies domèstiques confessa que els estalvis no rendeixen, considera que el millor és invertir-los. Aprofitant l’avinentesa em proposa que aporti una petita quantitat a canvi de figurar al llistat de les persones que han fet el gest generós, com els crèdits d’una pel·lícula on figuren els agraïments. Es compromet a posar una petita placa amb la meva identitat especificant que, si vull que hi constin altres miracles biogràfics, l’aportació serà més cara però raonable. Sempre es pot negociar. L’observo i, efectivament, fa cara de pomes agres rere el posat de satisfacció simulada.

Es compromet, així que ho tingui presentable sense el caos amb què conviu aquest dies de trasbals, a mostrar-me els prodigis que milloren un habitatge de tota la vida que calia reformar. Se’n podria fer un programa o un serial televisiu com el d’uns bessons americans que es dediquen a renovar amb molt de predicament ostentoses cases de somni carregades de capricis i detalls d’arriscada estètica. No estalvia particularitats, necessita justificar-se. Comença pel principi de la detallada cronologia del procés ja que ell només volia instal·lar una aixeta amb una mànega al garatge per netejar la bicicleta del suor i del fang. Però com en el gratar i en el menjar que tot es començar, així es va embarcar en aquest periple que ha durat un any i mig llarg. Una marató de totxos i de professionals que han desfilat -en alguna ocasió insubordinats i amb el pas canviat- pel jaciment arqueològic amb una concentració de restes d’activitat humana que ha calgut desenterrar i seleccionar. Algunes, amb mal de cor, directament a la deixalleria.

De l’aixeta per regar ortigues a l’hort s’ha anat enventant. S’ha tornat addicte a les obres com aquelles persones que pelegrinen constantment al cirurgià plàstic o al paleta per combatre les arrugues i els estralls que causa la implacable gravetat en el cos humà i em les cases velles. Posat, sempre calien uns retocs més. Sempre mancava un altre detall que es van anar magnificant amb un ull poc temerari posat al romanent dels estalvis. D’ací la penúria actual que té les arrels en la bombolla immobiliària i l’encariment astronòmic posterior dels materials i de les hores de feina esmerçades pels operaris.

Aquest vici l’ha anat seduint fins al punt d’haver de necessitar el suport dels especialistes en desordres mentals sortosament lleus. Els primers símptomes es van presentar en la tria de les rajoles, dels mobles de la cuina o de les neutrals i imprescindibles teules, unes de sòlides que s’assenten perfectament -això sí, empenyorant un ronyó-, ja que s’ha començat la casa pel teulat, que sigui ben ferm. Em dibuixa un panorama mental aterridor, el paisatge de després d’una tria dubtant per si l’has errada o perquè una altra alternativa podria ser millor. No desitja pas aquesta incertesa -adopta un posat d’angoixa- als seus enemics entranyables que, per uns dies, va identificar amb l’escamot d’industrials que tenen cura de l’obra.

De l’aixeta, com em deia, a l’ascensor. Encabir un elevador domèstic en una estructura aliena i hostil és un prodigi de càlculs i possibilitats que acaba delmant indefectiblement algun espai existent. Les portes de l’ascensor no poden desguassar al rebost o a la cuina confoses amb la de la nevera. La solució passa per queixalar alguna cambra que perd la condició matrimonial esdevenint individual encara que precàriament espaiosa. En aquest punt em confessa que va escoltar molts parers per resoldre segons criteri propi sovint enfrontat al nucli familiar. Reconeix que es va convertir en un dèspota del disseny. Està convençut que els dictadors desenvolupen la dèria opressora refent la cambra de bany.

El punt culminant, la decisió estel·lar, arribats a aquest moment emportat per la follia constructora o per la tendència vertical de l'arquitectura fàl·lica imperant de qui vol deixar petjada en la silueta urbana, van decidir -aquí empra el plural per absoldre’s- aixecar cel amunt mig pis. Expandir verticalment els espais habitables i disposar d’una mena d’estudi on recloure els pensaments i les afeccions diverses que té pensat de desenvolupar-hi, -Ja t’ho ensenyaré! -fa cofoi. La pau i la tranquil·litat que s’hi assoliran són remarcables encara que li arribin -inspirat en les queixes del premi Nobel de literatura, en Juan Ramón Jiménez, turmentat per les fresses- i malgrat la insonorització dels vidres dobles, les escarpades rimes consonants del poeta local.

Ens acomiadem desitjant-li que en pugui gaudir amb salut i harmonia amb ell mateix. Que es millori d’aquesta pèrdua de control i s’allunyi del vici nociu per les obres -i la butxaca-, encara que menors.

Paelles per a dandis.

 

Passada la Mare de Déu d’agost, comença la temporada per excel·lència de les festes majors a molts indrets. Nits de coets anunciant la bona nova aureolant insignes patrones amb l’esclat que preludia la disbauxa alegre amb diversitat d’actes lúdics i de pretesa germanor. Dies de trobada i d’excessos com el partit de futbol entre casats i solters que ha perdut molt del predicament de què gaudia. Una llàstima i un fet que no s’ha esmenat ni remeiat amb alguns canvis de data dràstics per tal de no afavorir l’èxode dels vilatans a la costa en plena festa major d’estiu. Una manera eficaç, però, de reprimir l’escamot de convidats golafres que s’aprofiten de la generositat aliena amb més gana i exigències que no pas lletra i màsters.

De les més matineres és la festa major de Gràcia que tradicionalment engalana els carrers amb fantasia i molt de color. Aquest gran esdeveniment ha assolit un èxit tan aclaparador que és una espècie a protegir a causa de les aglomeracions que s’hi atansen per gaudir de l’esplendor decorativa en detriment de la vida social de carrer tal i com es vivia des que va sorgir aquesta iniciativa. Una tendència que no afecta només el barri de Gràcia, les multituds estivals arrasen arreu com plagues de llagosta amb sandàlies i mitjons, un exèrcit submisament disciplinat rere dels guies turístics que entorpeix les tradicions -i les voreres- quan no les executa.

El caos als aeroports i a les estacions de tren a causa del volum de persones que ens desplacem ençà i enllà és un bon indicador, el símptoma més determinant d’aquesta plaga produïda per una mobilitat difícil de gestionar i d’assumir. Gràcia i altres indrets esdevenen durant la festa major una destinació pretext més per omplir les desvagades estones que s’han de farcir en l’agenda d’un viatge de creuer organitzat. Les protestes gens subtils de “turistes foteu el camp” tenen el punt d’arma de doble tall que nosaltres no ens apliquem així que ens proposem el mateix que la tropa de guiris que ens va conquerint. Calen pistoles d’aigua més eficients per metrallar-los mentre dinen a hores intempestives assitiant les terrasses urbanes.

Fermament decantat per una opció menys armamentista, crec que amb l’arsenal de paelles encartonades vigents que se serveixen majoritàriament precuinades a Barcelona n’hi hauria d’haver prou per dissuadir-los tot pacificant l’extraordinària massificació que pateix la ciutat. Afegiu-hi, de caldre, un altre element bèl·lic de contrastat efecte letal, la innoble sangria a granel.

S’haurà d’observar i estar amatent a la immediata allau aquàtica de caminar mariner que comportarà la Copa Amèrica de vela. Un lingüista va explicar que el mot dandi, actualment s’aplica a les persones molt refinades en el vestir, derivaria de l’onomatopeia “ding-dong” imitant els sons naturals-. Segons el mestre savi aquesta expressió suggereix el dring d’una campana que s’hauria associat a com es mouen els homes de la mar en terra ferma, amb un lleuger balanceig per tal d’amortir i compensar les fortes onades que ens recordaria el navegar sonor de les campanades. Ding, ara un peu; dong, ara l’altre. Vigilaré si la manera fa fortuna i predomina entre l’afecció salada que és previst que ens freqüenti properament.

No voldria patir d’agosarat mentre em dedico per distreure’m a classificar aquests visitants ocasionals que podríem anomenar parlant amb propietat de barcelonautes. Els de la vela que dringuegen, els que també oscil·len per excés d’infusions etíliques i aquells que caminen drets com un rave. Podria dir sense temor a errar-la que els que ramblegen tibats com un ciri no saben nedar.

Jimmy Puigdemont Jump.

 

L’actualitat catalana viu sacsejada per dos esdeveniments que han coincidit en el temps i gairebé en l’espai. L’epicentre dels fets eren a quatre passes, com aquell qui diu a toc d’espardenya. Un sota de l’Arc del Triomf al passeig Lluís Companys, l’altre al Parlament de Catalunya, a la veïna i propera Ciutadella. Amb puntualitat anglosaxona el president Carles Puigdemont s’adreçava als congregats mentre el futur president Salvador Illa repassava les quartilles del discurs a candidat per a la investidura que hauria de pronunciar amb puntualitat institucional una hora més tard.

Quasi se solapaven les compareixences que marcaran la data del dijous vuit d’agost d’aquest any de no massa glòria ni victòria per a l’independentisme malgrat la jugada mestra d’escapisme protagonitzada una vegada més pel llogater de Waterloo. Amb una audiència considerable amorrada a les pantalles de la televisió catalana vam assistir en directe a com el senyor Puigdemont es va fondre literalment davant del desconcert i de la incredulitat posterior dels televidents en un truc afortunat de màgia de prop, de distancia molt curta amb el públic assistent a tocar d’una taula -en aquest cas la tarima de l’escenari- on el mag ens confon, ens encaterina o ens pren el pèl amb un efectista joc de barrets o de gorres -trieu!-.

La promesa anava de veres, en Puigdemont havia sortit de l’exili per venir i assistir al debat d’investidura d’en Salvador Illa. Les imatges arribant a Arc de Triomf sense entretenir-s’hi, trotant discretament per no aixecar encara més la llebre entre la munió de policies desplegats és de gran efecte. Avesats a la parsimònia cerimonial dels mandataris, veure en Puigdemont enfilar la rampa apressat, suat, i amb urgència cap a l’escenari és una estampa molt potent.

Un joc estratègic de plafons a l’escenari, un altre de gorres i/o de barrets rere les bambolines i un vehicle per fugir cremant més la credibilitat dels Mossos d'Esquadra que no pas gasolina i pneumàtic. On és el president Puigdemont? Els empedreïts lectors de novel·la negra ja van veure a venir que el doble plafó era el punt on es verificaria la discreta detenció del díscol Carles Puigdemont. Vençut i captiu l’escàpol personatge havia de ser lliurat pels Mossos al jutge Llarena qui, personalment, descordaria les manilles per iniciar la compareixença.

El guió previst es va tòrcer ja que ell va venir, es va adreçar als assistents i va tocar el dos deixant les forces vàries, diverses i molt nombroses encarregades de la detenció amb un pam de nas. Davant del ridícul colossal, Barcelona i les sortides nord enllà on diuen que la gent és més lliure i acabalada, es van sotmetre a una severa operació de control pels Mossos escorniflant maleters i vehicles susceptibles de traginar una càrrega tan preuada per a la judicatura espanyola. On és en Carles Puigdemont va estar el centre d’interès informatiu de tota la jornada més que no pas la previsible investidura d’en Salvador Illa de la Roca. La tria del 133è President de la Generalitat figurarà al calendari popular com el dia que en Puigdemont es va esfumar. L’èpica anècdota s’haurà sobreposat en l’imaginari al fet polític i institucional central, proclamar-lo president de la Generalitat.

El cap dels Mossos d'Esquadra, visiblement emprenyat, ha declarat que en Puigdemont s’assembla més a en Jimmy Jump, l’espontani inoportú, que no pas a un expresident de la Generalitat.

 

 

París 2024, llançament de pedra.

 

La innovació del format en l’acte inaugural dels jocs olímpics de París ha estat certament trencadora. Ens ha descol·locat també als que teníem coll avall que la torre Eiffel integraria la flama olímpica com una xemeneia industrial redissenyada per destil·lar el foc sagrat. No ha estat així. L’opció que el peveter olímpic sigui un globus similar al que es va elevar al mateix lloc, a les Tulleries, el 1783 mentre Céline Dion renovava la Piaf considero que és un dels encerts més afortunats de la cerimònia.

París! La ciutat de la llum i de l’amor. París! La seu del jocs olímpics del 2024, l’epicentre de l’elit esportiva, passada per aigua durant la llarga cerimònia d’inauguració. Assistir des del sofà de casa amb un xàfec remullant les llambordes del maig del 68 ens impregnava també la melangia enmig de la solitud de postal gairebé apocalíptica que ens oferia la ciutat en aquest epicentre mentre els rellevistes finals s’apropaven al globus que sublima i reescalfa els records de cadascú de nosaltres respecte de París.

Un punt i a part certament trencador. Per primera vegada no se celebren en un estadi reclòs i ben delimitat. El Sena, la gran serp aquàtica que repta per París fluïa majestuosa bressolant golondrines fluvials carregades amb les delegacions nacionals -la part més feixuga de la cerimònia-, una flota bigarrada de calibre divers al meu parer amb una mancança significativa, les sostenibles barques de pedals. El fimbrar entusiasta de banderes s’ha fet llarg com un dia sense pa. Massa artefactes de riu carregats amb una constel·lació estel·lar musculada de nens belluguets que marxen de vacances.

Una cerimònia a cel obert -difícil de custodiar- s’oferia a la ciutat tota. També les seus de les diverses modalitats escampades arreu de París. Un concepte innovador que no ha pogut sostreure’s al format documental d’anunci xovinista prèviament enregistrat que costava d’integrar mentre els fotogrames s’aixoplugaven amb impermeables de tot a un euro dels esquitxos, del guirigall de la marina fluvial i de la inoportuna tempesta persistent que amara el principis revolucionaris eixamplats per la paritat de gènere i amb la sororitat.

Una de les innovacions que he celebrat, l’absència destacada a la pantalla dels notables presents a les llotges d’honor, els dignataris han sigut ostensiblement ignorats. Les càmeres en directe no s’hi han aferrissat. Només l’Emmanuel Macron -xiulat per una part del públic present- mentre declarava inaugurats els Jocs Olímpics de París 2024, ha tingut el protagonisme protocol·lari breu que pertocava. Aquest monumental negoci mediàtic no està per lectures geopolítiques significades ni personificades. L’equilibri i la compromesa situació global són molt més delicades que no pas el lloc que se’ls assigna a la llotja i al costat de qui, tot un puzle carregat de formalitats i de perfums francesos.

La França actual políticament incerta ha projectat al món la tendra imatge d’acordió romàntic políticament correcta combinada amb la versió esparracada -irreverent i blasfema per alguns francesos- d’un heterodox sant sopar transformista. Hem assistit també a la recreació asèptica d’una testa guillotinada participant de la gatzara inaugural. Podríem dir que pretenia ser el manifest d’una part de la França incerta -la parisenca- revoltant-se. La simulació de l’últim sopar de Leonardo da Vinci en la performance protagonitzada per drag queens ha aixecat molta polseguera entre alguns grups religiosos -també l’església catòlica francesa- que l’han considerada una “burla i mofa del cristianisme.

Estic per assegurar que en Leonardo no es va inspirar pas en una exuberant apòstol barbuda. La qüestió és si algunes persones no poden portar l’aigua al seu molí en afers de transcendència espiritual o celebrar la tolerància encara que sigui des de la provocació artística. Posats a filar prim també estic gairebé segur que no hi ha massa persones -ni institucions- que es puguin permetre de llançar la primera pedra.

Com de vertiginosos, malgrat tot, se succeeixen també els anys olímpics!

 

El full de càlcul Microsoft de Sant Pere.

 

Quan practicàvem la comptabilitat del ganxo, allò de penjar les factures i el rebuts amb una disposició rigorosament cronològica aplicant el criteri d’arribada, si una ventada ens ho esgarriava, no es paralitzava pas el sistema comptable dels veïns. Avui un problema informàtic, que ha afectat Microsoft, ha desencadenat una avaria massiva a empreses d’arreu del món. Aeroports, trens, mitjans de comunicació, hospitals o bancs no han pogut operar. Els símptomes d’aquesta pandèmia global es poden concretar en allò que els entesos informàtics en diuen “la pantalla blava de la mort”. Alguns en coneixem els efectes quan l’ordinador no s’acaba d’engegar, la pantalla es torna blava i apareix un breu missatge críptic en anglès, malauradament és un epitafi informàtic. Per experiència diria que sol coincidir amb el moment en el qual ens hem de planejar de renovar la màquina. Avui ha estat una excepcionalitat, un mal de molts, que ha infectat també els ordinadors en rodatge acabats de sortir de la capsa.

El desesper dels passatgers als aeroports ha estat la tònica més visible del dia. Companyies amb les persianes abaixades, manca d’informació, retards i anul·lacions que aquestes s’han espolsat de sobre. Elles no són les causants del problema i les indemnitzacions que pertocarien no els corresponen. Una frenada en la mobilitat, en les finances, als serveis mèdics que al llarg del dia d’avui s’han anat recuperant paulatinament. S’ha vist com les targes d’embarcament s’expedien a mà, a bolígraf amb un segell de quan els cops de tampó eren la percussió i marcaven el ritme a les administracions. Els privilegiats que han pogut esquivar les dificultats ho han fet retornant a l’obsoleta comptabilitat del ganxo. Tenen targes d’embarcament nostàlgiques per a emmarcar.

Per sort, dictaminen els molt optimistes, la fallada massiva no ha estat obra dels malintencionats, el problema s'ha originat en una actualització defectuosa del programari d’un proveïdor que n’hauria de garantir precisament la ciberseguretat. Ironies de la tecnologia que pot esdevenir molt perversa provocant autèntiques catàstrofes no naturals en la vida quotidiana dels afectats. Desastres aliens al canvi climàtic que comporten pujades de neguit, de nerviosisme, caos i col·lapse amb un desgavell de proporcions formidables. ¿Als usuaris particulars, sardines solitàries a la deriva empresonades en una llauna o escabetxades, ens podran garantir la seguretat raonable quan naveguem per aquests oceans empestats de taurons i tramuntanades? Tots podem ser vulnerables.

Una vulnerabilitat susceptible de ser exposada en la mesura que la informació que circula per les xarxes i la personal, des d’un breu missatge de text a un correu electrònic amb els fitxers adjunts que puguin contenir, s’escapen de la pretesa confidencialitat de les dades de què fan bandera les companyies que la gestionen. Empreses multinacionals d’informàtica, com Microsoft, una de les cinc companyies nord-americanes que controlen la tecnologia de la informació. Quin poder no tenen! Coneixen les nostres preferències, poden esbombar -rendibilitzar- les intimitats, les febleses i les temptacions. Poden donar fe, per dir-ho místicament i entenedorament, de tots els nostres pecats.

Qui no ha tingut la sospita que tot allò abocat al pou d’aquesta virtualitat roman inalterable en un insegur núvol tafaner. Tornant a l’època gloriosa de la comptabilitat del ganxo, això d’ara s’assembla una mica al secret de confessió que comprometia aquells mossens inquisidors que grataven tenaçment en el decàleg dels pecats presumptes -o comesos deliberadament-. No em vindria de nou, si ja no s’està verificant ara mateix, que Sant Pere a les portes del cel disposi d’un full de càlcul Excel de la casa Microsoft amb les piulades censurables que ens poden barrar l’accés al cel dels justos. Allí, fent cua per accedir-hi, serem vulnerables davant d’una presentació ben minuciosa i llampant dels episodis biogràfics -una mena de taula de logaritmes unipersonals- que ens poden comprometre. Ves a saber si alguns d’aquells que avui volien enfilar-se cel amunt per aterrar al paradís de les platges de Mallorca no han pagat la penitència per una vida poc exemplar.

El que m’amoïna -la duana de Sant Pere també- és que l’assaig d’avui que ha provocat la fallada massiva dels serveis informàtics es repeteixi amb intencions més diabòliques i no casuals per negligència o ineptitud. Pensar un col·lapse sense dades bancàries en la bancarrota del plàstic, sense semàfors regulant les cruïlles, sense dades mèdiques ni aspirines als prestatges, buits dels productes bàsics de tota mena, dibuixa un panorama esborronador.

Que Sant Pere ens agafi confessats!