«De
l'Estatut», així s'hauria d'anomenar un estudi de les reaccions en la societat
catalana des que va començar aquella aventura política de la transició. En el
record, una pancarta i un crit: Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! La
ciutadania catalana prenia la paraula i es manifestava. Catalunya aixecava el
dit.
D'aquelles
vel·leïtats catalanistes, nacionalistes o separatistes per resoldre, el que a
les Espanyes sempre s'ha qualificat de problema
catalán, en va sortir de la cuina el cafè per a tothom. A les nacionalitats
històriques ens el van portar a taula amb sacarina. Naixien comunitats com la
de Madrid que ningú entenia ni es creia. Ni els mateixos madrilenys, que es van
haver d'empescar una bandera i un himne. Un l'alcalde que parlava anglès de
tarannà progressista, un mite des de la curta distància històrica, va recórrer
a un filòsof de vestimenta estrafolària i aires anarcosindicalistes anomenat
Agustín García Calvo. Vaig tenir el plaer d'aprendre-hi llatí i sentir-lo dissertar
sobre lloros tropicals relacionant-los amb l'Antonio Machado i en Federico
García Lorca.
L'excèntric
catedràtic de llatí i filòsof, l'autor de la lletra de l'himne de la comunitat,
també va patir una agressió dels ultres. El van plantofejar i tot ell amb les
ulleres de miop paradigmàtic van anar en orris. Com m'ha recordat l'actitud
dels actuals energúmens de la Diada a la seu de la Generalitat a Madrid amb la
d'aquells escamots de la transició. Cara
al Sol. Llavors s'armaven amb cadenes, i alguns havien pres d'amagat -o
manllevat- la pistola al pare militar i heroi de la creuada civil. El carrer,
efectivament, era seu. I la pàtria,
que els pertanyia malgrat els descafeïnats amb què es volien apaivagar les
ínfules perifèriques, que no ens excitéssim.
Els
catalans durant la transició a Madrid érem espècie curiosa i gaudíem de cert
prestigi afegit sense haver de demostrar massa mèrits que ho avalessin. Aquells
anys els quèiem més simpàtics. I alguna adolescent fan del Bosé ens deixava
anar –Digues-m'ho en català. A les aules, un recalcitrant catedràtic gens
sospitós de ser d'esquerres encara ens qualificava d'equánimes catalanes. I el rei alertava el president de la
Generalitat de Catalunya, "Jordi tranquil, només és la Guàrdia Civil".
Una tornada per a un pasdoble reial torero quan el monarca era el tòtem falaguer
de la campechanía.
S'acabava
la movida, s'esgotava la transició i
els bonsais decoren la Moncloa. Figueres, amb en Dalí de cos present dirigint
el seu teatre museu, acollia una peça més per al catàleg històric d'audaços amb
sabre, en Tejero. Corrien anys de peix de palangre al cove i del català en la
intimitat. De convivència cortès mentre la dreta començava a traure's la
màscara amable sense metàfores i amb gosadia galopant.
Madrid
– Barcelona i un AVE que no acaba d'arribar a París a dia d'avui. Un conte de
la vora del foc, una història inacabable que verifica la màxima de Santiago
tanca Espanya. Ja no són només dèries romàntiques ni compensacions territorials
o pàtries chicas del ministre de torn
fent passar l'alta velocitat per la porta del seu cortijo, és un afer econòmic i un antídot eficaç contra la
rendibilitat i l'eficiència comercials. Quina gran visió de negoci global! Vam
sortir del 1992 amb en Cristòfor Colom vestit d'atleta presidint les Rambles,
però vam començar a edificar l'ample de via europeu per la teulada.
Hi
ha fulls de calendari caducat on Espanya, al mirall internacional, s'hi
reflectia com un exemple de transició. A la marca España encara no li havien instal·lat la boina i una olimpíada era
possible. El món assistia a ritme d'amics per sempre a un espectacle organitzat
a rellotge; la ciutadania i la societat civil –aquesta que continua donant-se
la mà- era puntual, desinteressada i vivia il·lusionada. Els polítics de
l'estat, de Catalunya i de Barcelona eren capaços de prendre cafè plegats sense
trencar cap tassa. I el més important, el poble –aquest pacient que suporta i
participa- no tenia l'evidència que els cadàvers de la corrupció existien.
Potser perquè encara eren tendres, ben enterrats i no pudien. Les fosses, els
desguassos i les clavegueres haurien arribat al col·lapse quan el Madrid 2020
rep la patacada que tampoc es mereixen els madrilenys de bona fe, que n'hi ha;
més dels que figuren a les nòmines d'alguns mitjans de comunicació.
No
vaig estar massa al cas del trànsit aeri durant la Diada, però les fotografies
avalen una avioneta de platja amb cartell, un estel amb ideologia, passejant i
petardejant la Via Catalana amb fum i un missatge. Us asseguro que em costa
reconèixer Madrid i l'abast del seu camp semàntic en la caverna actual i a les
ones hertzianes carregades d'odi i menyspreament. Com em costen de sentir els
silencis espessos dels intel·lectuals d'altiplà oferint, sinó la visió oposada,
almenys una crítica molsuda i assenyada del moment.
I
llavors va estar quan va tornar l'Estatut una altra vegada. Ai, l'Estatut! En
Maragall i el tripartit van obrir la caixa dels trons volent tocar, ni que
sigui una lleu grapejadeta, la Constitució. Aquest moment marca el quilòmetre
zero, podríem dir, d'aquesta Via Catalana que ha ultrapassat totes les
previsions. La poca sensibilitat de certs polítics en les seves declaracions
desafortunades, l'entestament i el tancament aferrissats interpretant la bíblia
intocable dels llibres jurídics o que destacats membres del govern actual demanessin
signatures contra els catalans amanit tot plegat amb les sentències del
Constitucional ... han esbotzat la paciència. I la situació de crisi formidable
ha acabat de propiciar aquest bon vent i una barca nova!
Perquè
quan l'estat té seriosos degoters, la ciutadania ha cercat en el paraigües de
l'independentisme –no confondre del tot amb nacionalisme- la capa on aixoplugar
la frustració diversa que ens remulla. Què ens resta per il·lusionar-nos. El Madrid
2020 n'és l'avaluació extraordinària, després de setembre i a la tercera
convocatòria, que exemplifica el moment on subsistim. No tenim crèdit
internacional ni es refien massa de nosaltres. La imatge que vam projectar és la
de voler vendre cafè amb llet aigualit en una plaça on s'hi va practicar el botellón maldestre.
Amb
l'alcaldessa actual hi dec compartir poques coses, però m'hi agermana
l'aclaparadora i vergonyant manca de competència per a les llengües
estrangeres. El llet i cafè i el cafè "sol"
–un madrinyelisme que ataca els cambrers catalans actuals- jo no acostumava a
prendre'ls a la Plaça Major. Llavors, als peus de l'estàtua d'en Felip III,
només ens hi trobàvem –pocs- els aprenents maldestres i els selectes precursors
-sense massa recursos- dels botellons
actuals. En aquella època l'estàtua eqüestre, si no l'erro, cavalcava al vent
sense empresonar, lliure de les actuals reixes que la custodien.
Quina
sortida demana, doncs, la Catalunya equànime,
la del seny, en un país amb degoters a la teulada i sospitós. Impostos,
mentides, desencís, cridòria. I el gest massa simbòlic d'uns feixistes
vocacionals que provoquen i pretenen imposar la seva llei, la de la força i la de
la bufetada. Fa malfiar que amb tant de micròfon silvestre i espia contumaç el
senyor ministre del ram no s'ensumés que a la casa de Madrid hi podien haver
aldarulls. De poc que a en Sánchez Llibre, com al mestre García Calvo, no li
trenquen la cara i les ulleres.
El
seny ha estat rauxa festiva aquesta Diada. La Via Catalana cedeix el paper
d'actor principal al territori, la ciutat resta més diluïda i atorga el
protagonisme a aquells que van suportar amb alegria quatre hores de cues per
arribar a l'Ampolla o a Campmany. Un brindis dedicat a ells des de la majoria silenciosa que ens vam encadenar
sense papers! Pels organitzadors, per la precisió de rellotge i per la lliçó,
una vegada més, de la capacitat de
caporal furrier que es van guanyar els soldats catalans quan els cridaven a
files.
Cap
incident. Cap percaç que no sigui la cara festiva, esperançada, familiar,
solidària amb la truita i l'entrepà. La Via Catalana ha estat una demostració
al món, que també podem sincronitzar les esperances per una sortida a la
situació actual fora d'aquest context que, si ens estima, no ho diu ni ho
demostra.
Què
li ha agafat al ministre dels avions i les coses que volen perquè no autoritzi enguany
la ja tradicional exhibició aèria de la Mercè. Jo, a l'alcalde Trias, li proposo
estovar el cor del senyor ministre de Foment deixant enlairar també l'avioneta
d'Intereconomia.
De
la senyera a l'estelada que ha entapissat la geografia i les façanes. De l'Estatut
a voler ser un país independent europeu amb una gran cadena humana, gruixuda i
llarga. Una soga ferma i potent que no hauria d'esdevenir dogal per a polítics
que no hagin sabut o pogut gestionar-la.
