Els vells economistes no moren mai.

 

Hem assistit a un sainet polític auspiciat per la dreta més marcial, rància i nostàlgica. L’ala escindida del PP representava una astracanada en dos actes amb un final sense emoció ni sorpreses. Com aquells alumnes díscols que aixequen el dit per interrompre i pertorbar, així ha estat la darrera moció de censura del feixisme rampant -jo sí que recordo qui era en Blas Piñar-. Una sessió, la primera, en la qual el cruel Pedro Sánchez semblava emprar l’estratègia de castigar les febleses i la ferralla Tamames amb un atac directe a la línia de flotació de la pròstata del vell comunista. Vergonyós i patètic. El punt emocionant -jo diria que morbós- consistia a observar el posat del postulant com a president del govern reclamant temps i alliçonant sobre la durada de les intervencions alienes.

M’ha fet patir, en Don Ramón, era com un vehicle descatalogat que treuen a circular per una autopista amb carrils massa ràpids. D’aquells cotxes d’època que no els cal cinturons de seguretat perquè no en portaven d’origen. Tampoc retrovisors, és possible que de tenir-ne hauria fet un cop d’ull al passat i, és molt probable, que no hagués sortit del garatge a risc de patir una ratllada o una patacada. Afortunadament només ha estat un passeig curt encara que temerari fins a la Carrera de San Jerónimo per cremar pneumàtic tot saltant-se algun semàfor.

L’entranyable professor ha fet un salt mortal sense xarxa comprometent l’equilibri, la prudència i l’orella. Més que un traductor li ha calgut un assistent. El posat del pobre home certament inquietava, amb un punt d’angúnia. Descol·locat. Com acabat d’aterrar d’una galàxia que ja no el reconeixia. Desempolsava antigues aurèoles que ha enteranyinat categòricament amb aquesta aparició estel·lar. Els personatges i l’escena ens fan enyorar en Valle-Inclán que hauria enaltit allò que la realitat no pot dignificar.

Tot distreu. S’ha verificat un acte que mirat sense passions ni adscripcions polítiques ensorra la solemnitat parlamentària. Si aquesta moció de censura hagués de servir per reclutar nous adeptes, ni que fos només per raons formals o estètiques, ha estat un fracàs rotund. Una proposta amb declaracions previsibles sense arguments raonats i sense rèpliques amb només un discurs repapiejat d’un candidat a qui costava d’entendre i amb molta pressa per fugir de la gàbia dels lleons egregis. Podríem dir que amb amics com els que l’han exhibit no calen enemics.

Ha estat una sessió explosiva amb pólvora gruixuda com la canonada que anuncia el tret de sortida a la cursa electoral que s’acosta. Les municipals i les generals, dues fites cabdals que han estat el pretext i el rerefons útil d’aquesta sessió parlamentària com de costellada. Un partit entre solters cràpules contra casats amb la pàtria sense cintura. Les línies de govern dels promotors de la moció de censura, les mesures diverses que adoptaran i les estratègies s’han de suposar, com el valor castrense -tal com figurava a la cartilla militar quan aquest servei era obligatori-.

Com deia un dels significats promotors de la moció, “la gent de bé espanyola” defuig el menysteniment a Tamames -Visca Don Ramon!-. Tenen esperances, ha afegit, d’arreplegar vots en la tercera edat. Una pretensió que haurien d’haver explicitat en el discurs d’intencions deixant clar que un vot a la formació donava dret a un viatge preferent de l’imserso a Acapulco.

Més que una fita de la gran festa major de la democràcia en seu parlamentària ha estat un acte pacient dels oients a la senectut fora de context verificant que la decadència és aliena a nosaltres mateixos, perquè aquesta mai es declina en primera persona. Sempre, la decadència -com el ridícul- són patrimoni dels altres.

Postpandèmies.

 

Fa tres anys ens van tancar a casa. La por i la incertesa van jugar a favor d’una mesura imposada que en d’altres circumstàncies hauria estat molt difícil d’admetre. Malgrat els negacionistes, la majoria de persones vam rebre-ho com una resposta racional, que pertocava, a un moment delicat que ens va esparverar a la majoria. Vam ser obedients, aplicats i pacients. Passats tres anys d’aquells llargs mesos, a la gaseta del confinament hi cuegen les mínimes prevencions que encara ens obliguen a posar-nos la mascareta en dependències sanitàries i a les farmàcies. Fa només unes setmanes l’ús també era obligat al transport públic encara que semblava només una recomanació per tapar la cara de babau de qui la diuen ben posada. Avui, gairebé una anècdota del que van estar aquells mesos on el rotlles de paper higiènic es van convertir en moneda de canvi o la divisa més cotitzada per subornar el virus.

Què en recordem? Quines coses ha canviat o n’ha imposat de noves el coronavirus? Recuperada la gairebé normalitat absoluta roman, crec, el record selectiu de les vivències menys fosques del que vam suportar. Oblidar, però, aquells que van morir no és possible per als que la pandèmia va delmar algú dels seus, dels familiars o companys de tota la vida més propers que en la solitud dels hospitals ens deixaven sense poder-los acomiadar ni fer-los costat. Sense rituals ni flors. Només han transcorregut tres anys i ja sembla que parlem d’una eternitat, d’un malson del quan ens deixondim sobtadament a la matinada, semblaria que ha estat només això, una fantasia.

Les conseqüències, les maneres de relacionar-nos amb la vida laboral, sobretot, han fet un tomb considerable. Hem estat capaços de traslladar les oficines físiques a la cambra de planxar redecorada amb un fons de pantalla que simula una biblioteca virtual desenfocada. La no presencialitat o la virtualitat laborals han fet forat. També s’ha imposat la distància o la fredor ja que algunes persones s’han avesat a reprimir les efusions mediterrànies amb què ens reconeixem dosificant-les. Compte! Hem après a rentar-nos les mans. A relacionar-nos en les terrasses provisionals al sector de la restauració que alguns ajuntaments van habilitar per airejar el contacte físic.

Oficialment, la pandèmia no s’acabarà fins que no ho digui l’Organització Mundial de la Salut. Interessos econòmics -o polítics- ja l’han liquidada. Mentre, les estadístiques constaten el volum de malalts de covid persistent entre el 15% i el 25%. Persones en edat laboral i social que no poden reprendre com solien la seva vida. Alerten alguns científics que la magnitud del problema encara no s’ha evidenciat del tot. Les conseqüències de qui ho pateix ha portat a famílies al llindar de la pobresa. Desateses pels descol·locats serveis públics de salut i abandonades per criteris aliens al diagnòstic perquè els afanys econòmics han de prevaldre. 

D’aquella lliçó feia l’efecte que en sortiríem més purs, més humans, més empàtics. La pesta ens posava un mirall al davant i ens hi reflectíem carregats d’imperfeccions i de bonys que, confinats, esmenaríem. Una oportunitat per redreçar el món -postulaven els ingenus- ja que el problema era d’abast global. D’aquests propòsits quins n’hem assolit? Les deficiències, fent balanç, sí que han resistit -recordeu la cançoneta, l’himne del confinament- i els bonys, com una panxa sedentària, han crescut.

Han tornat els horrors de la guerra. La sensació verificable que el món és un orgue de gats. Podríem assegurar que les misèries de sempre no les va atacar pas el virus ni les va afeblir o eradicar. Que els negocis han de continuar, com la vida. N’hem sortit a la manera com obrim una ampolla de cava xarbotada, amb soroll i bombolles -que això s’acaba i la vida són quatre dies-. Cal constatar o deixar testimoni tanmateix de l’estat d’ànim, de l’impacte emocional que es podria associar a una modalitat mental del covid permanent, que ha flagel·lat algunes persones durant i després dels moments de virulència. Especialment els infants i adolescents a qui l’excepcionalitat ha furtat uns anys preciosos.

Mentre, és possible que visquem sinó en la ignorància en la indiferència d’una altra pandèmia que ens ataca sense vacuna a curt termini. El canvi climàtic en versió estrall, ventades, aiguats, nevades... allò que sempre havia passat catalogat per estacions s’ha trastocat. Els negacionistes d’aquestes alteracions ho tenen molt magre per argumentar, però són mesells i el món dels diners és obstinat. Per ara, gairebé coincidint amb la pandèmia del virus, a Catalunya patim una sequera extraordinària que només poden resoldre les pluges que posats a demanar haurien de ser suaus i generoses per omplir una altra vegada els pantans de vida, esperança i, fonamentalment, d’aigua.

 

Els gomets de la Colau.

 

I la vida urbana continua amb la intensitat de la festa major dels congressos de telefonia malgrat les obres i els gomets amb què la Colau ha engalanat el Pla Cerdà. Això dels gomets ho faig una bona troballa per definir la Barcelona transformada en un trencaclosques de mobilitat espessa com una escudella vegana, sense contaminants ni additius que no siguin els colors i les garlandes amb estètica de llar d’infants o circuit pedagògic de la Guàrdia Urbana per ensinistrar els germans grans d’educació primària en l’ús de semàfors i passos zebra en tres dimensions i perspectiva cívica quan ens fan l’ullet. Arribarà un dia que els semàfors seran mobiliari urbà obsolet, monuments nostàlgics a la decadència del trànsit amb rodes.

Jo he estat testimoni de la pacificació -zones de pacificació urbana, les designen les autoritats municipals-, un altre recurs afegit per desterrar dels municipis els vehicles i la contaminació que comporten. En realitat es tracta d’una declaració encoberta de la guerra sense treva contra el pneumàtic a l’asfalt. Un concepte ampul·lós que tots subscrivim mentre no ens transformem, amb mirada matadora, en ferotges usuaris del vehicle privat. Serà apassionant veure com resoldran el problema de la mobilitat d’ací a poques dècades. Mentre, les companyies que asseguren el decessos traslladen els beneficiaris al cementiri amb vehicles híbrids endollables.

Tornant a la pacificació urbana de cos present puc declarar que vaig ser testimoni del tancament d’un carrer per on tampoc podien circular els autobusos urbans que havien de creuar davant d’una escola amb els patis completament deserts mentre una vintena de criatures mal comptades jugaven al bàsquet en precari al bell mig de la calçada. Una cistella sense fixar a l’asfalt i una taula de pícnic com una barricada provocadora al moll de l’os de l’ample carrer amb una mare feliç, només una, atalaiant un pastís casolà fet al matí amb molta cura. 

Un divendres al mes, quan la jornada escolar de tardes s’esgota, aquesta via urbana es barra a la circulació sense previ avís, un fet consumat. Una patrulla d’agents locals n’impedeix l’accés. Em poso a la pell del policia local que havia d’explicar la iniciativa, “jo només faig complir el que diuen els de dalt”, argumentava poc didàctic amb un punt de poca convicció davant del despropòsit -per com era percebuda la mesura- i l’emprenyada dels soferts i pacients usuaris del transport públic que esperaven en va l’autobús que no arribava. Els comentaris dels motoritzats -patinets inclosos- me’ls vaig estalviar, no en puc donar fe.

Barcelona és una ciutat a qui estan fent una cara nova a batzegades entre les obres i altres iniciatives com l’esmentada. Una ciutat ara molt convulsa amb un termini interessat i precís, les properes eleccions municipals. Just començar la campanya les grans transformacions haurien d’estar inaugurades encara que els residents no les haguem integrat ni paït. El temps les posarà a prova i, de caldre, algú les declararà amortitzades per reprendre’n una altra renovació definitiva i sempre la millor. Literatura de programa electoral amb metàfores esbudellades i carrers en obres descarnats. Això li deu haver succeït, des de l’època dels romans, a la vorera de casa, una pacient testimonial per com l’han intervingut a cor obert les companyies d’aigua, gas, llum i telefonia. El capítol del clavegueram no el tocaré.

Barcelona era i és, malgrat tot, una festa. Un aparador farcit de meravelles que aquests dies celebra el MWC, el congrés mundial dels mòbils, amb iniciatives que ens resoldran també l’enigma de la mobilitat que ens ha de pacificar les zones existencials que ens neguitegen. Arribarà el dia en el qual, des d’un sofà o d’una butaca ergonòmiques, ens bellugarem sense haver de trepitjar el carrer. El dia que, sense haver de fer maletes, podrem viatjar amb bitllet d’anada i de tornada a la segona residència al Ripollès o a la Cerdanya amb el metavers, l’alternativa sostenible, més confortable i sense embussos de cap de setmana.

Compte, que està en taronja!

Carnaval 2023.

 

El 2014 publicava al blog una entrada referida al Carnestoltes. Implacablement hi ha centres d’interès cíclics o recurrents, allò que no pot ser aplaçat, que esdevé reiteratiu sota la tirania dels calendaris. Escrivia, llavors, amb tota la vigència d’aquests dies, el que segueix i que reprodueixo perquè la inspiració l’he disfressada amb mandra.

De dijous gras a dimecres de cendra vivim els prolegòmens a la batalla cruenta entre el panxut i carnal Carnestoltes contra la primmirada Quaresma, la vella de les set cames que no es cansa mai, a la vora del foc, d'amanir menges massa saludables i excessivament frugals. Sempre en surt vencedora Na Quaresma imposant àpats magres i abstinències penitents que fan perdre greix i guanyar cel. Quina temporada més eixarreïda, poca sal i sense un trist bocí de porc ranci per tirar a l'olla. Bledes o mengies de conill rosegador orfes de tot allò que no siguin l'alegria d'un all sofregit o un brot colorista de julivert. Més dur de passar, que no de pair. 

 Abans, però i gràcies a les autoritats que ho permeten, el rei Carnestoltes regna. Només uns dies, una treva fins que el poble ha entès com la disbauxa i el capgirament no són de llei. Una festa de calendari llunàtic, variable i de moral sollevadissa com les pretensions d'aquells no avesats al bon govern i al sentit comú de la moderació. No ens atordíssim, companys, és un miratge, una enganyifa que els manaires de totes les èpoques s'empescaren per esbravar instints i greixar regles espartanes.

 Des del dijous gras comença un petit cicle anyal de festa i gresca transgressora on gairebé tot és permès. Els costums que dominen sàviament l'esperit i la vida fan un tomb. El monarca dels excessos dionisíacs ens concedeix carta blanca, una nova llei regula, per uns dies, allò que la resta de l'any és privat, pecat o no saludable. Que visqui Carnestoltes! Que la seva monarquia i el seu govern ens facin súbdits del plaer i de la golafreria.

 Es diu que el nom no fa la cosa, però sí ho permet la disfressa! Veureu reis casolans, prínceps domèstics i princeses del terrós amb corona fraudulenta. Bisbes, capellans o, més encara, papes d'un dia i escolans per a tota la vida. Generals, civils, pirates, caporals i, fins i tot, sirenes. Pagesos i vilatanes. Homes amb pitram i mullers de mostatxo. Certament, el món a l'inrevés. La terra de Xauxa al comtat del despropòsit semblaria possible!

 Un somni il·lús. Un desig que Quaresma ja s'encarrega de recordar-nos que pols som i amb cendra ens tornaran a marcar la testa i el seny. Només una foguerada, una flamarada eixelebrada que se socarrima en un no-res. Gaudim aquesta transgressió, projectem els dimonis i enterrem les frustracions amb alegria i força. Amb la vitalitat harmoniosa i barroca d'una epidèrmica ballarina brasilera. Amb la pompa sumptuosa, majestàtica, d'una màscara veneciana. Amb el que sigui, disfressats d'il·lusió perquè les misèries i les xacres siguin de més bon traginar.

 En aquest desgavell impossible dels papers intercanviats podrem veure el ministre disfressant-se d'immigrant. Un mariner terra endins. Un banquer desnonat i amb hipoteca. El jutge declarant per corrupte. La lluna dins d'un cove. Les infantes amb trenes. Vés a saber què podrem veure a les rues d'aquests dies... Contractistes il·lusionistes i totxos voladors. Coloms bèl·lics i camàlics funambulistes. Barcelona mòbil amb arteries telefòniques. 

 No passéssim pena ni tinguéssim disgust. A tot això, Quaresma i la feixuga realitat continguda dels dies hi posaran fre. Mentre, deixeu que els damnificats i somiatruites ens investim d'allò que no som.

Hiverns.

 

Dies d’horror i d’ira tectònica. Com si l’aturada del nucli intern de la terra, que esmentava en una publicació anterior, hagués enferritjat els mecanismes que feien rutllar l’harmonia críptica a l’interior del globus terraqüi propiciant la gran catàstrofe que ens posa els pèls de punta. Les imatges que ens arriben de la Turquia més pobra i de Síria, ja castigada pels combats d’anys, corglacen. La impotència davant dels efectes de la destrucció és massa eloqüent per la devastació i la mort causades. Com a les guerres però sense un enemic a qui odiar. Un adversari invisible que fa trontollar amb fúria desmesurada la solidesa on trepitgem, on edifiquem o on dormim sense avisar i sense treva, amb rèpliques que rematen tot assegurant-se’n, de les malvestats.

Perdre la casa, el cotxe, les fotografies i la paperassa -tot alhora- deu ser una anècdota quan la fortuna ens deixa viure per patir-ho a canvi d’emportar-se el que posseíem. I el premi gros, que els teus també hagin subsistit com tu mateix. Veure, com a públic des de la distància asèptica, l’esfondrament dels blocs d’habitatges, la polseguera que s’aixeca i el soroll que provoca esborrona. Imaginem patir-ho testimonialment. O aquells que romanen atrapats entre les runes amb un bri de consciència patint fred, set i gana. Matxucats, nafrats, greument ferits. Deixarem les víctimes sense cap mena de remei al calaix d’una altra dimensió amb vint mil i escaig morts en un recompte que cada dia que passa s’enfila més i més. Podrem precisar mai el nombre exacte de morts?

Són aquestes catàstrofes naturals, imprevisibles, les que rebaixen a la categoria d’aprenents els humans que al llarg de la història han maldat per superar-les i en ocasions ho han aconseguit amb armes convencionals o d’aquelles que són tan destructores com les forces de la natura desfermades, tant o més que els llamps i els terratrèmols. L’oportunitat, si és que pot néixer en la desgràcia, consisteix a convertir-nos també en aprenents de solidaris essent capaços de deixar en un segon pla els daltabaixos generats pels homes per socórrer els damnificats fent-ho sense interessos polítics barroers, corrupció o pillatges a compte de la bona voluntat desinteressada.

... ... ... 

Un daltabaix barroer generat pels ferroviaris amb carrera ha estat la notícia -el fet- que uns trens nous que havien de circular per Astúries i Cantàbria no passen pels túnels. No ve d’un pam, la divisa dels imprecisos, s’ha tornat a verificar A l’era de la intel·ligència artificial mesurar hauria d’esdevenir un tràmit efectuat amb mil·limètrica eficàcia. Una elemental regla de tres on la “x” i el desllorigador resultant siguin fiables i en aquest cas que els combois hi rodolessin balders, sense topar a les parets dels túnels. Personalment jo puc entendre que això de les mides té un punt de misteri aleatori que és el que fa que, quan escurces unes calces, un camal et surti més llarg que l’altre. No parlaré del quadres que pengen torts a les parets o dels mobles puzle que desafien les elementals lleis de la gravetat. Cert que hi hauria d’haver una diferencia en la competència professional entre els que practiquem les manualitats o el bricolatge i els dissenyadors de ferrocarrils.

... ... ...

Bon cel, Josep Mª Espinàs! Ens ha deixat un mestre artesà de la llengua. Per la seva gran producció, pels articles diaris a la premsa. Un escriptor que marxa sense aixecar polseguera, discret. Un artesà de la paraula que cada dia com un bon flequer pastava a cops de tecla -amb una mítica màquina d’escriure- la reflexió del dia. Sense enemics, tenia la virtut de no provocar-los. Respectat, llegit i bona persona. Una bonhomia que destaquen totes les lloances d’aquest dies.

Jo el vaig conèixer en una trobada a la seu de l’editorial La Campana a l’estiu de finals del mil·lenni. Ell i l’editora em van rebre una tarda perquè volien publicar una novel·la que els havia tramès, Memòries de destins -que encara avui fa migdiada al pavelló dels impublicats-. Va estar una tarda de les que recordes, per les converses, per la il·lusió i pels llibres que em van regalar. Per raons que no tenen a veure estrictament amb la novel·la, el projecte se’n va anar en orris. Del meu record persisteix que l’Espinàs, tota una autoritat, hagués llegit amb deteniment la meva obra. Recordo -deuen ser coses dels editors- que em va suggerir que modifiqués un personatge, Mossèn Passerell.

Gira, il mondo gira.

 

Gira, el món gira en l’espai sense fi, aventurava en Jimmy Fontana al 1965, l’home de l’himne per excel·lència de la cançó italiana melòdica -i nostra-. El món continua girant, però amb matisos. Segons els geofísics de la Universitat de Pequín haurien descobert que, des del 2009, unes trajectòries que abans mostraven variacions temporals significatives, ja no es mouen. Diuen, aquests científics, que la rotació del nucli intern de la Terra s’hauria aturat. Expliquen que aquest nucli intern, com el pinyol roent del planeta Terra, gira ençà i enllà com un balancí. Els entesos ho expressen així perquè els incompetents en la matèria ens en fem una idea. Al fenomen hi associen la influència en la velocitat de rotació, en la durada dels dies a conseqüència d’aquest immobilisme nuclear que pot frenar el que dura una rotació completa, un dia. Quin ensurt! S’afanyen, però, a treure-hi dramatisme anunciant que serà imperceptible perquè la frenada és de mil·lèsimes de segon. Una mil·lèsima de sospir, doncs, que per fortuna no detectarem pas perquè aquesta deturada ens enxamparà probablement -això espero- mentre ronsegem, abans que toqui el despertador. 

El titular és d’allò més llaminer. Una oportunitat per als que demanaven “atureu el món que vull baixar”, atribuïda al personatge de la Mafalda que el seu autor va desmentir. També era una de les pintades als murs parisencs de la segona revolució francesa, la del maig del 68, com si en Jimmy Fontana deambulés amb autobús fent més tombs que el 29. La pregunta és si ens és permès de descavalcar-nos-en o, ben al contrari, hem d’empènyer per millorar-la. Davant de la contundent notícia que la Terra s’atura o què passaria si deixés de girar de cop ens sentim encara més empetitits davant dels estralls propiciats per com l’hem tractada de malament i sense massa contemplacions. No deixa de ser una possibilitat tirant a revenja que la terra vulgui reposar.

Analitzant-ho des d’un vessant més èpic, jo estic per fer-ne responsables als atlants, els pobladors de les profunditats enigmàtiques, que tenen encomanada la vital responsabilitat de fer girar el món en una condemna eterna a galeres mentre empenyen amb els peus descalços la pilota incandescent d’aquest inframon regnat pels déus de la foscor. Una interpretació mítica plausible associada a una vaga -com les dels docents, els sanitaris o els taxistes- mentre negocien un conveni amb les grans companyies energètiques del gas i l’electricitat en competència comercial amb l’energia geodèsica, aquella que s’obté de l’escalfor del subsol.

Com gira el món! L’al·legoria o l’estendard emocional dels exclosos al mercat de les oportunitats que ja no estan en rodatge, dels experimentats, dels degans o dels emèrits -aquest a la baixa per la pèssima connotació monàrquica- que a les tertúlies de cafè són coneguts com la taula dels vells. Dels que parlen de la seva època explicant els secrets de la vida a crits a un auditori amb les orelles tapades. Com ha canviat el món, tant que els fa l’efecte que no s’ha aturat sinó que gira al revés.

Viurem o ja vivim un terrabastall còsmic amb un esdeveniment astronòmic afegit molt singular, el pas del Cometa Verd, que ens va visitar per última vegada fa 50.000 anys, durant el paleolític. A mitjans de gener serà visible a ull nu o amb uns prismàtics d’estar per casa perquè es trobarà al punt més proper al Sol en la seva trajectòria. No sabem què els va portar, a la civilització de l’edat de pedra maldestra o quins presagiïs anuncià el pas d’aquest cometa tocatardà i maimó. Com deien els avis, que els senyals al cel no portin afanys a la terra.

Gira, el món gira.

 

Sensibilitats de plàstic.

 

Des de fa uns dies he intentat accedir al recurs informàtic de més èxit, el xat que ho sap tot, que respon i que és capaç de generar discursos coherents -almenys llegibles i entenedors- basat en el que anomenen intel·ligència artificial. Recordeu aquells manuals enciclopèdics d’instruccions que acompanyaven els reproductors de vídeos coreans, per exemple, traduïts matusserament amb recursos informàtics. O la transformació automàtica practicada als mitjans de premsa escrita del castellà al català que confonien la consort de l’Aznar, la Botella, amb una ampolla de cafè amb llet per assaborir a tasses a la plaça Major de Madrid. Això s’ha acabat. El miracle s’ha fet realitat, la torre de Babel torna a ser protagonista amb un exèrcit de robots amb memòria infinita capaços de contestar amb coherència en la llengua que els proposis. Un desafiament apoteòsic als déus de la comunicació.

Per ara, no he aconseguit que em respongui, no l’he pogut posar a prova perquè la demanda i el volum d’usuaris és espectacular, ultrapassarien la capacitat de reacció. Mentre, em demana paciència. Deu ser la mare de la ciència tractant-se d’una intel·ligència artificial ensinistrant-se per conversar. Diuen que només cal fer preguntes convencionals que comprendrà. Capaç de traduir i de generar text amb context -sense confondre ampolles- reconeixent allò que haguem estat comunicant abans. Té memòria i sap què li hem demanant en d’altres interaccions que li haguem plantejat. D’aquest fet se’n desprèn que tot allò que sol·licitem romandrà enregistrat -cap novetat en aquest món-, que podrà ser revisat pels desenvolupadors i que servirà -santa innocència- per continuar instruint el monstre. Ep, col·legues, compte amb la informació personal o amb les demandes sospitosament perilloses o delictives perquè podeu ser un candidat al dissident de l’any.

Diuen que al menú d’aquesta meravella tecnològica -que no he tastat- pots demanar que escrigui poemes, acudits, lletres de cançons... el que es vulgui, també que escarneixi la llengua d’una criatura petita o la d’un tartamut. Qualsevol cosa relacionada amb el llenguatge pot ser expressada des d’aquesta aplicació. Màgia concretada de manera natural, sense enrevessaments, amb informació exacta i personalitzada, dedicada exclusivament a l’interlocutor. Un perill o una virtut ja que no és fàcil, gairebé impossible, reconèixer els textos produïts amb aquesta tecnologia. No hi ha indicis, per ara, en els textos generats que l’autoria correspongui a una màquina sense sentiments o de sang freda.

Esgarrifa pensar en el que pot comportar un còctel d'algoritmes amb un bon raig d’intel·ligència artificial. Un punt d’inflexió més cap al món de la ciència-ficció en una hipotètica revolta de les màquines saberudes com va predir l’Stanley Kubrick al 1968. Per ara qui ha aixecat la veu és el gremi de la docència incapaç de destriar el gra de palla en un treball escrit. D’aquelles produccions afusellant textos de paper amb perícia rebaixant-ne el to tot introduint errors conscients de poca transcendència a disfressar una redacció fraudulenta d’un alumne expert en informàtica no hi ha tanta diferència. Les intencions són les mateixes. Els genis, llavors i ara, deuen ser aquells que no només afusellen sinó els que qüestionen. La destresa s’hauria de poder demostrar i defensar amb veracitat i certesa.

Si els robots eren capaços de servir-nos un got d’aigua, d’obrir una porta, de carregar paquets, d’esquivar obstacles físics o de gratar-nos l’esquena, ara, i això és el formidable, pensen i parlen. O parlen després de pensar. Extraordinari. La màquina i l’home se les tornen a tenir perquè ja hem vist com la robòtica industrial ha substituït el treball físic repetitiu de tracció humana en determinades cadenes productives. A què es dedicaran els inspirats escriptors de cartes d’amor carregades de sentimentalisme per a analfabets o per a insensibles? I els periodistes? I els redactors de testaments? I el sermó del funeral? Sempre viurem -i morirem- amb la recança de si allò que ens dediquen des d’una emoció presumpta no haurà estat pensat per un ordinador. Sensibilitats de plàstic que en properes edicions us poden fer desconfiar que l’autor d’aquest text hagi estat jo mateix.

De la paleolítica concepció de Noam Chomsky, dècada dels 50 del segle passat, desenvolupada a la Gramàtica Generativa per entendre com podien ser les estructures profundes de la llengua a aquest prodigi s’han trencat impossibles, de la traducció literal i mecànica de les llengües a la producció i a la capacitat de resposta.

 Que els entrenadors personals d’aquesta intel·ligència siguin humans i honestos. Que els avenços serveixen per entendre’ns més i millor.

 

Faules de sempre i altres contes d’animals.

 

Pels voltants de reis s’ha imposat darrerament una nova tradició al marge de la nostrada fava del tortell. Des que en Trump va decidir que no el farien fora ni amb fum de sabatots de la presidència, ha creat escola i, com dèiem, l’habitud de qüestionar els resultats electorals. Just al Brasil, després de dos anys d’aquell ignominiós assalt al Capitoli, Washington, els partidaris del Bolsonaro han escarnit aquell episodi a Brasília profanant les seus dels poders amb una rua fora de temporada. Una samba desafinada però amb molta trencadissa per a una desfilada d’energúmens que han atropellat vandàlicament les seus del poder a la capital política del país. Un sainet de per riure si no s’apropés tant a la tragèdia.

Bolsonaro s’ha exiliat a terres més propícies consolat per en Trump i bressolat per en Bannon, el populista ideòleg ultraconservador. Els seguidors de l’expresident brasiler han decidit desmanegar-li el despatx, a Lula -i la cara si poguessin-. Bolsonaro no va assistir al traspàs de poder, va volar cap a Orlando, fugint -diuen- de plausibles imputacions judicials ara que la capa de la immunitat per raó del càrrec ja no l’empara. Serà el funeral polític d’aquest personatge? Podria ser, ja es veurà; el que segurament no desapareixerà serà el bolsonarisme liderat per ell mateix o per algú altre que n’allargui i n’ampliï les creences, l’actitud i les intencions. La borsa política viu una pujada a l’alça dels neofeixismes que s’han tret sense cap mena de pudor la careta, al contrari, en fan ostentació.

Casualment en ambdós assalts, aquest i el trumpista, la inhibició -o la complicitat- de les forces encarregades de vetllar per la seguretat i impedir atacs com els perpetrats crida sospitosament l’atenció. Ah, les forces policials, les responsables de perseguir el delicte, defensar l'ordre públic i fer complir la legislació. La facilitat amb què s’executen aquestes violacions a institucions tan representatives tornen vulnerables els temples de temperament democràtic i tota la ciutadania a qui han de defensar.

Qüestionar els resultats electorals, crear opinió al respecte, mentir descaradament mirant-nos a la cara, sembrar l’odi, manipular, defensar interessos obscurs, fabricar enemics o trencar les regles del joc són estratègies -de tota la vida- que cíclicament es reprenen perquè la memòria és fràgil quan no interessada. Es valen, precisament, dels valors que garanteix la democràcia per obrir escletxes en l’essència d’aquesta. Compteu les vegades que pronuncien el mot -només l’etiqueta que no l'esperit- “democràcia” esquitxant a bastament els seus discursos. Repasseu el llistat d’enemics amb què ens amenacen. La gota malaia dels seus discursos aterra fins a fer forat avalada i publicada per alguns mitjans que controlen perquè els pertanyen. 

Vivim temps convulsos d’ultradreta desfermada i enfurismada. De fariseismes paternalistes i de patriotismes que estan convençuts que només ells poden ostentar en legítima propietat tots els poders que emanen de les urnes. Quan els resultats electorals en regiren les pretensions -per la gràcia de Déu- ja s’encarregaran de deslegitimar l’elecció del poble que, en la seva ignorància, no ha triat bé. No reconèixer la derrota i ser incapaç de respectar l’adversari convertint-lo en enemic hauria de ser un pecat capital que impedís de pujar al cel als polítics que el cometen. Seré benèvol i proposaré només el pecat venial a la prepotència impertinent, a la manca de respecte, a la mala educació i al soroll insolent que no deixa parlar ni escoltar quan no aixequin el dit per irrompre sense cap mena de mirament com a tertulians convidats.

Diuen que en un temps van existir uns pares de la Pàtria que no pretenien exercir l’usdefruit polític a perpetuïtat. Que parlaven amb finesa pedagògica, que se’ls entenia, que no explicaven sopars de duro i que si l’erraven, ho reconeixien. Que eren capaços de demanar disculpes -ja no perdó- si no l’encertaven, que no cercaven culpables aliens. Que pretenien exposar la veritat i governar per a tothom. Ho trobareu documentat  a les cròniques parlamentàries de... O potser no, podria tractar-se d’una faula amb final massa feliç.  

Bon 2023!

 

Tancar l’any i l’edició de Miralls i Espantalls del 2022 és una tasca delicada. Ja fa dies que hi faig tombs i que vaig preguntant als propers -Què dic, de què parlo? -la resposta és una fugida d’estudi per la majoria dels enquestats. Algú s’atreveix a suggerir quelcom com espolsant-se les puces -I ho emboliques com tu fas, que ho allargues i hi poses algun comentari -afegeix sense cap compromís ni metàfora per la seva part. Tu mateix, ja t’ho faràs, venen a concloure davant de la meva insistència.

Podria baixar la persiana de la paradeta del 2022 amb un recull de fets, personatges o manifestacions culturals, socials o esportives diverses com ens tenen acostumats els mitjans de ressò i molta tirada. Resumir l’any fent un repàs d’allò que ha succeït és el que pertocaria. Els millors moments que hem viscut, el que més ens ha impactat al teatre, al cinema o els llibres que tornaríem a llegir. Crec que caldria recordar o significar allò que ens ha aportat quelcom, que ens ha sacsejat o ens ha fet rumiar. El que ens ha posat unes ulleres noves canviant la manera o l’angle de veure o jutjar com tenim per costum. No és la meva voluntat de fer un catàleg de recomanacions. Us en deslliuraré. Que cadascú faci una llista, com les de la compra, amb els moments especials d’aquest any que s’ha acabat. Deixeu els desigs apressats per al 2023 mentre compteu grans de raïm compassats amb les campanades i brindeu perquè es compleixin.

Aquest Nadal residint al centre de la vila a Sant Joan de les Abadesses amb el campanar de Sant Pol molt proper, la magnífica església descapotada -disposada com un monument a qui han practicat una autòpsia arquitectònica-, les campanes s’han convertit en puntuals veïnes atordidores. Són el contrapunt místic que esbargeix la boira matinera que queixala literalment la carena mentre maniobrem entre muntanyes per atracar a la dàrsena dels somnis vetllant a no col·lisionar amb la realitat. Altiu i senyor, quan el dia i el sol vencen, el Taga em contempla enlairat envaint la finestra, protagonista. Un cim com una mamella amb mugró gentil que podríem anomenar en femení per ser exactes i fidels quan l’indiquem als grimpaires o als curiosos. Per als primmirats en toponímia la cosa, en aquest cas, no ha encertat el gènere.  

De què parlo... De la mort d’en Pelé, del final de l’idil·li entre l’exmodel i el premi Nobel? Les revistes ja en redactaran la crònica com una esquela de setí ben il·lustrada. Em referiré a la sequera quan la llunya, aquests dies, és com una ungla de gat que s’emmiralla esgarrapant el riu Ter que també solca proper i nocturn. Inusualment silenciós. Llisca amb una parsimònia malaltissa, fa l’efecte que no bategui mentre el llot en custodia el tel prim d’aigua que desguassa. Mai vist, pronostiquen els avis arrecerats al banc del sol. Com la neu dibuixada a canonades sense sortir dels marges de les pistes d’esquí. Que plogui i que nevi bé i sense fer mal, aquest serà un dels meus desigs per a l’any nou mentre m’empasso un gra de raïm.

Al matí de l’últim dia de l’any mentre la boira aixeca el teló esbargint el fum i confonent les petjades del Comte Arnau cavalcant condemnes i vel·leïtats amb abadesses a la Serra de Cavallera, mica en mica torna a aparèixer a escena la Taga, majestuosa, altiva com un pit de virginal novícia. Perquè el món continuï girant.

Pau, esperança, il·lusió. Ganes de viure i de tirar endavant. Salut. M’he atabalat, dotze grans a batzegades no donen per repassar els propòsits ni recomptar allò que demanem també per a les persones que ens importen, qui ens estima i estimem. Ja ho repassaré i, si cal, ho esmenaré. Es possible que n’aprimi la grandiloqüència que imposen el moment i els rellotges i em decanti pels petits gestos, quelcom més senzill i a l’abast, el  que ens fa sentir millors. Per vosaltres, bon any, sigueu feliços, visquem!

Posats a tancar l’any sense saber massa què dir, m’apunto al recurs efectiu de fer un llistat de persones que hi ha rere d’aquests Miralls i Espantalls. Actors principals -que sou tots- secundaris, tècnics de llum, figurinistes, càmeres, guionistes... No voldria oblidar ningú. Els que el llegiu habitualment, els que suggeriu amb eficàcia i més, els que comenteu, els que amb un somriure em corregiu. Als que em suporteu. Als còmplices. A tots vosaltres, amb agraïment, us desitjo un bon any!

Sigueu feliços!

 

Un Nadal en pilotes judicials.

 

Pampallugueja el Nadal amb intensitat cíclica. Llums que fan l’ullet a la il·lusió innocent dels infants. Antídots a la foscor dels dies previs al solstici d’hivern amb un somriure de quan no havíem perdut la fe i la màgia ens escometia amb la complicitat generosa del tió. Ens caldria una nevadeta com les d’abans, de les que no provoquen estralls, per arrodonir el decorat pintoresc mentre caldegem les esperances i els millors desigs a la vora del foc encisador on s’escalfa el misteri i crema la foscúria freda dels dies. Bon Nadal, bones festes!

Nadals perduts que no tornaran. Com passa el temps, grinyolen el record, la melangia i les absències. Perquè la roda previsible del calendari ens va fonent les llumetes i al foc de la innocència en resten les brases cada vegada més escadusseres però que encara fumegen. Vull respectar aquells qui odien cordialment aquests dies de disbauxa, d’alegria embafant per decret i de fartaneres socials on la política, l’economia o el futbol -causa de freqüents hiperglucèmies nadalenques- ens poden empatxar.

Tenim constància que els camells ja fan camí. Ho hem vist des de Qatar com cavalquen lluents i ben abeurats. Hem assistit anticipadament al regal nadalenc que, tot apropant-se, han deixat a en Messi. El rei que porta l’encens l’ha beneit i el que ofrena l’or li ha lliurat un trofeu dels que fan efecte, d’aquells que es veuen bons i macissos. És el cromo que mancava a la col·lecció, el que triga a sortir, aquell més desitjat i preuat. Diguem que la justícia poètica per una trajectòria molt rellevant s’ha transformat en la copa del món. Visca en Messi i l’Argentina! Des de casa se sentia l’aldarull dels fidels celebrant la consagració. Un conte de fades amb pilotes disfressat de nadalenc i guarnit de rei mag amb aquella túnica que l’investia com a l’emperador dels futbolistes que ha regatejat un estol d’arcàngels -la defensa divina- Què critiqueu, babaus!

M’ha corprès el posat de nen malcriat del rival, l’Mbappé, qui ha escenificat la monumental rebequeria mediàtica presenciada per mig món. ¿En això de l’esport no havíem determinat que l’important era participar? La marraneria d’aquest jove no ha estat gens edificant ni exemplar quan el seu protagonisme ha aconseguit el subcampionat i ha desconcertat l’estol sencer de gautxos celestials. Ni el president de la República en persona prometent-li una secretaria general al ministeri dels esports que es juguen amb els peus va aconseguir de fer-lo canviar d’actitud. L’endemà del transcendental partit, el nen consentit ha amenaçat els guanyadors -el futbol és aixins- amb la revenja que semblaria que s’ha de verificar en una planúria d’altiplà a la Pampa argentina -Tornarem! -ha cridat l’Mbappé amb la pitrera carregada de cartutxos -com de penals inapel·lables- a l’estil Emiliano Zapata.

El seleccionador espanyol ha estat fulminat i esborrat dels atles de geografia futbolística a mig campionat quan Espanya es va estavellar. Què no haurien donat els nens més complaguts de la roja per arribar a la final amb la llotja plena a vessar d’autoritats, amb el rei -l’actual, perquè l’emèrit a un cop de roc de Qatar, ho té complicat-, el president Sánchez superant el  protagonisme i l’aparença del president gal, el ministre d’esports i la flor i nata d’aquells que una vegada van conquerir el campionat. Un somni, encara que no m’imagino en Busquets, el capità, amenaçant els rivals -Repetirem!

Posats a suposar, a Espanya l’esclat social d’aquest pegat emocional, el fraudulent miracle remeier a tots els mals de l’Argentina victoriosa, és probable que no encobrís tots els esvorancs i les mancances que ens impacten. O posats a especular -com diuen els comentaristes de la lliga nacional- el país no es pot permetre exhibicions internacionals ni xutar fora de test quan els poders d’Estat han consumit la pròrroga i viuen amb intensitat ferotge la ronda de penals. El Tribunal Constitucional contra el Govern socialista amb un PP casolà xiulant el partit a la gran final de la judicatura. Viurem, doncs, un Nadal amb canvi climàtic, no pas judicial.

 Bones festes!

El color de Mèxic.

 

L’impost sobre les emissions personals de CO2 a l’aeroport de Mèxic Ciutat és de 250 $, pesos mexicans, per fer ús de la sala exclusiva de fumadors. -Au va! -expressió que vaig dedicar a la recaptadora amb un gest de contrarietat i de ràbia mal continguda d’aquells que només poden entendre qui conreem aquest vici. Em vaig abstenir de fumar mentre esperava per enfilar-me a l’avió de tornada en una llarga renúncia que va durar l’extensa travessia d’un oceà. L’avió ja repartia prou emissions.

Mèxic no és país per a fumadors empedreïts. Al barri històric de la capital uns cartells en reiteren la prohibició fanal rere fanal. Només em vaig atrevir a encendre’n un de paper ben discretament i empassant-e el fum delator perquè els policies, els agents de l’autoritat d’aquell cèntric tram urbà, feien ostentació de la seva condició amb molts fums, cigarreta en mà sense dissimular gens. Jo diria que no se l’empassaven, el fum, però.

Les ciutats mexicanes que he passejat són lliures de burilles, enlloc o molt excepcionalment hi ha indicis de l’hàbit. Una de dues, o no fumen o ho fan poc i en la intimitat. En aquest mercat continu de carrer que és Mèxic, encara hi ha venedores, expenedores, de cigarretes a la menuda vestides d’índies que passegen un catàleg variat, nacional o d’importació, en una cistella que venen a 7 pesos la unitat. A les terrasses dels bars i als bancs de les places ofereixen també havans. Diu la llegenda colonial que quan Colom va arribar a les costes cubanes van observar que els indígenes expel·lien fum per la boca. Una boirina empudegant que procedia d’uns cilindres fets amb fulles seques, el tabac. El consum d’aquesta fullaraca, sense filtre ni additius, s’associava a finalitats màgiques, religioses i medicinals -com canvia el màrqueting i les propietats vinculades a un producte al llarg dels segles!-.

Vist amb aquesta perspectiva llunyana dels anys passats jo crec que l’hàbit importat del tabac, un ultramarí més, ens va arribar a Europa i va arrelar com una mena de venjança dels déus precolombins. Els indis mesoamèricans ens la tornaven, desconec si ja eren conscients de la dependència i dels estralls causats en la salut per calar foc a aquests cilindres fets amb fulles seques entortolligades. Una revenja, segurament, a l’assortit paquet de virus i malalties infeccioses que els conqueridors hi van portar juntament amb la llengua, les creences i els braus. A Tlaxcala presumeixen -existeixen més ciutats que s’atribueixen el mèrit- de disposar de la primera plaça de toros que els espanyols hi van edificar. La gesta d’aquesta matèria peluda amb banyes, jo crec, hauria estat pel fet de portar els braus amb vaixell creuant l’oceà -i sense fumar!-. Mèxic acaba de prohibir la temporada taurina a la Monumental, la plaça més gran del món. 

Només aterrar a l’aeroport Benito Juárez de Ciutat de Mèxic l’esclat sensual del menjar mexicà t’assalta amb traïdoria, és quelcom identitari que s’imposa sense contemplacions. Un perfum intens de carrer, de paradeta precària a les voreres d’arreu del país on elaboren tota mena de menjars ràpids consumits dempeus exquisidament assaonats amb poderoses salses acolorides que encenen l’ànima. Picosas, t’adverteixen. Mèxic és un país picant en molts sentits.

Al Museu Antropològic de Xalapa, una exposició excepcional de capgrossos megalítics, els guies fan aturar els escamots de turistes davant d’una estela que representa una figura que ens fa dubtar de si camina o de si dansa. ¿Un precedent del recargolament magnífic de les imatges als temples barrocs cristians posteriors? El guia es recrea en la pregunta -Què hi detecteu? -l’expectació envolta la resposta aventurada mentre l’enigma es resol en l’aurèola circular que circumcida la testa del personatge que representa la làpida. Amb imaginació agosarada es podria afirmar que la figura llueix un escafandre interplanetari per navegar entre universos i mons molt llunyans. Què no va imaginar un pastor de cabres reconvertit a conqueridor en aquell nou món per sotmetre ple d’or, de prodigis i de lloros tropicals.

Condicionat per les interferències galàctiques no vaig dubtar a mercadejar un pedrot estrany. Segons l’avi de la parada de carrer que me l’oferia es tractava d’un meteorit, dels nombrosos que cauen al desert enmig dels cactus de destil·lar tequila i mezcal exportat amb un cuc afrodisíac al cul de l’ampolla. Una pedreta d’aspecte metàl·lic molt pesant i llepada pel ròssec roent de quan creuà l’atmosfera. Si no ho és, ho sembla, un meteorit de butxaca plogut del cel carregat encara d’energies siderals i de nostàlgies mentre la boirina del capvespre dilueix les siluetes dels temples convertint el paisatge i els llums en pintorescos murals ensucrats de tons pastel custodiats pels cocoters ferrenys que els vents atlàntics no poden vèncer.

El Mèxic pintoresc, de cementiris vivents, de calaveres ensucrades -de Catrines-, de serenates amb mariatxis, el d’en Siqueiros o del Diego Rivera, de la Frida nascuda al cor de la infraestructura cultural i de les seus educatives del país, Coyoacán, el centre geogràfic de Ciutat de Mèxic. També el Mèxic de les desaparegudes, de les mares que pregunten amb desesper on és el fill o la filla que no ha deixat cap mena de rastre, el dels immigrants clandestins, el del mur i el de la pobresa. Mèxic també és el caos imprevisible. Sense oblidar el Mèxic que va acollir la diàspora republicana catalana i espanyola, en Pere Calders o en Buñuel, per exemple, entre tants i tants que van haver de marxar a l’exili.

La Antigua va estar el llogaret fluvial on diu la llegenda que Hernán Cortés va cremar les naus per estalviar les temptacions de deserció. Aquí va estar assentada la ciutat de Veracruz durant el segle XVI abans d’establir-se en l’actual ubicació al Golf de Mèxic. Veracruz és el port des d’on va sortir l’or, la plata i el comerç colonial d’anada i de tornada fent escala a Cuba per arribar a terres espanyoles, a Sevilla. La Antigua actualment viu del record i de les runes, quatre parets mossegades per les arrels ferotges sense l’èxit turístic que caldria preveure. També les edificacions actuals viuen temps poc gloriosos. Diuen que hi ha la primera església -amb degoters- que regeix un capellà enderiat a refer la teulada i a magnificar el monument espartà allunyat de la fanfàrria ornamental barroca. Hi ha el brocal d’un pou ara sec al qual, per sorpresa dels mexicans, vaig llençar una moneda. Com a Roma, els vaig explicar. Un gest per comprar benastrugança amb el qual també et compromets a tornar-hi en alguna altra ocasió. Vaig pensar que retornava una engruneta simbòlica del que els van rampinyar.

La gegantina bandera del Zócalo és el far i un imant del descontentament social endèmic que conflueix a la capital federal del país. Mestres i professors -que l’estat no paga- acampats en una immensitat de tendes. Manifestacions de veïns reclamant habitatges dignes. I una de molt grossa i espessa protagonitzada per les feministes que va col·lapsar l’atapeïdíssima ciutat de Mèxic. Algunes dones diuen prou amb contundència i una energia que ha provocat que alguns monuments i edificis hagin d’estar protegits amb tanques de fusta. La gent d’ordre del país considera les feministes un exèrcit descontrolat i violent. Em vaig atansar a la capçalera de la convocatòria on una mare amb la cara destapada envoltada d’un eixam de periodistes reclamava explicacions. On és el seu fill David?  

Pel matí ja m’havia cridat l’atenció una multitud de persones amb armilles aplegades als jardins propers al Palau de Belles Arts. Des de l’Avinguda Juárez no es podia discernir qui era aquella gentada. Més tard, com les peces d’un puzle, es van organitzar i disciplinar. Eren batallons de policies amb cascs a punt per atonyinar a qui correspongui. La sorpresa va estar quan vaig descobrir que aquella formidable força policial estava integrada exclusivament per dones. Una uniformitat de gènere que durant tot el matí va vagarejar mentre no era l’hora d’actuar. Tot un catàleg de noies i dones que aprofitava el punt de concentració per dinar, feien cua en les parades ambulants de menjars, es retrataven no sense comprovar que el maquillatge no s’havia despentinat. Desconec com va acabar l’episodi ja que em vaig haver d’espavilar per fugir del setge i trobar un taxi per arribar a l’aeroport a temps. L’últim record és una corrua de policies amb el casc posat adreçant-se al galop cap a les manifestants. Algunes agents s’esforçaven considerablement per no perdre la formació. Exfumadores clandestines?

Aclaparat pel tracte amable i loquaç del mexicans recordo com algú, fent-la petar d’història i d’afers interns, va fer una anàlisi curiosa del Mèxic polític, dels presidents i dels partits que s’han anat succeint. Facècies que es podrien interpretar al compàs d’una ranxera a la plaça Garibaldi. Explicava que el país només havia tingut un únic president honrat, el més decent de tots. Aquest era manc i que excepcionalment per aquesta circumstancia a causa d’una ferida de guerra, no havia robat a dues mans. Un país on la contrasenya de la xarxa sense fils de l’hotel és “revolució”.

Com diuen allà, que la Verge de Guadalupe ens beneeixi a tots.

 

Desamors divulgats.

 

El tòpic, allò que esdevé perquè la força dels fets és tossuda i previsible, acostuma a verificar-se intensament en afers amorosos. De l’amor a l’odi hi ha un pèl de figa que s’ha trencat perquè no suporta el pes de les circumstàncies. Ens tornem venjatius implacables, rancuniosos, contundents, categòrics i el que hi vulgueu afegir. El beuratge que ens emmetzina i desferma aquests sentiments, dels més poderosos, és l’enemistat que s’intensifica així que la convivència ha estat forta i basada en sentiments i intimitats que es tornen irreconciliables. Refer allò que va estar és tan impossible com restaurar un plat trencat, ja no dic tota una vaixella. Desencisos de tota mena. Dels companys de feina, dels socis polítics, del botiguer de la cantonada, de l’escolà, del regidor, del veí o dels amics de tota la vida.

Però el desencís per excel·lència que associem a la convivència o al ròssec més proper en diem desamor, la manca d’amor que floreix i va grimpant per les parets de la convivència és el més punyent. De la complicitat a la indiferència dolorosa quan no esclata una guerra oberta amb enemics ben definits i una bel·licositat infinita dolorosament suportable i sostinguda, sovint inoblidable perquè ambdues parts se senten innocents. El responsable l’acostumem a fer aliè a nosaltres mateixos -un altre tòpic-perquè la culpa és negra com un gat carregat de polls i farcit de malastrugança.

Fa poc ja n’il·lustrava un cas, de trencament, amb molt de ressò entre la cantant i el futbolista. Aquesta tardor creixen o es revifen els casos entre personatges molt cèlebres. Diria que n’hi ha més que no pas bolets, ja que les pluges tampoc han omplert els assedegats pantans. Un estudi o una enquesta d’ampli abast -cadascú i les seves circumstàncies- ens podria il·lustrar respecte de la salut emocional en matèria d’alegria conjugal. Aconseguir que siguem absolutament francs i sincers en seria el repte. La vergonya, el pudor i la manca de franquesa ens tornen a fer girar l’angle i a parlar d’aquells casos més populars pel protagonisme i pel seguit de notícies que generen.

Em referiré al que transita des de fa temps pels mitjans i que està pujant d’intensitat. Un de manual, de conte de fades exemplar que assolirà el grau de novel·lesc amb prínceps i princeses de sang rosa que han tornat a la condició de gripaus destronats i, el més dramàtic, desenamorats. Un viacrucis esbombat des de la malícia amb voluntat de perjudicar. Com deia l’àvia, les dones són l’esca del pecat; confosa es referia a la “llesca” com si el pecat fos un pa de cinc quilos del qual en puguem anar llescant torrades que les brases de l’infern socarrimen sense redempció possible. Per a l’eternitat.

Un calvari per capítols, com la gran història d’amor que ha d’esdevenir fantasia popular i lliçó per a tota mena de criatures innocents i de sang blava en particular. Permeteu-me que m’apropi a qui pateix l’amargor de la indiferència i la polseguera que aixeca el rebombori a causa de la sordidesa del que es divulga. Els draps bruts i tacats -com els llençols- s’han de rentar a casa i no al safareig públic. Com deuen ser el desassossec i el patiment de qui al seu moment va obrir els cofres del tresor a la passió amorosa i els va oferir només per noble galanteria. L’heroic cavaller que batalla rere batalla dipositava als peus de l’amada el botí de gerra tacat d’oprobi que anava conquerint pels mars de l’orient com un monarca dels pirates.

Quina vida! Quin epíleg per a una biografia trencada! El faig sol, repudiat, vell i abandonat descobrint que tots els tresors del món no aconseguiran guarir-lo del mal d’amor que l’ha turmentat. I encara més, aquella rossa de cabell com un fil d’or per qui va perdre el seny l’humilia tot escampant arreu a qui la vulgui escoltar les misèries humanes i les febleses esgarrifoses d’home mortal que no li suposàvem. És la gràcia o la virtut del desafecte, que fa surar els cadàvers del passat i el pitjor de cadascú.

Diuen que durant les nits fredes al desert s’arrossega cansat amb una fràgil sabata de cristall a les mans tot esperant la carrossa confiant en la literatura del gènere. Contràriament, desfilen amb patxoca una monumental caravana de camells carregats de carbasses sense cap mena d’encanteri. Decebut, es contempla la mar immensa de dunes. La nit és esplèndida. Com pot ser? Encara manté l’esperança del retrobament, es malfia de l’encanteri, però. “Mirallet, mirallet, digues, qui és la dona més bonica de totes les dones -i de totes les reines?-. Es contempla el miratge de cel net, cerca els estels que l’han de guiar a desfer el malefici causat per una poma enverinada i tan amarga com aquest desamor que el martiritza.

Tots Sants.

 

A la foscor estrenada dels rellotges amb el polèmic horari d’hivern, cal afegir-hi la celebració de Tots Sants, Halloween, el dia de morts a Mèxic i d’altres celebracions que es concentren en aquestes dates amb què octubre s’acomiada i novembre ens acull. És el moment més propici de l’any per recordar la col·lecció d’avantpassats i de persones properes que ja no hi són. N’excloc la dèria d’alguns jubilats, al marge de les obres, fent un tomb freqüent pels cementiris. Sobretot als de poble o de ciutats petites on aquests són a l’abast d’una visita nostàlgica, com tancant el ritual de la passejada habitual per saludar-los amb l’esperança que ens poden sentir si és que els morts escolten els vius. Un iaio ho justificava amb l’argument que hi té més amics aquí que no pas al cafè.

Coincidint, doncs, amb l’estació que despulla els arbres i que el dia s’escurça, sembla el més raonable, homenatjar els nostres difunts amb l’anada preceptiva a treure’ls la pols, netejar els ampits dels nínxols i passar un drap per la làpida o pel vidre que la protegeix tot renovant les flors, naturals o de plàstic -que duren tot l’any-. Els panteons, que ja es comporten una categoria i una adscripció social de més rang, porten més feina. Recordo una iaia conformada que anunciava un premonitori desenllaç proper, no diré imminent, amb cert goig. Se sentia cofoia perquè la parentela havia començat les obres per edificar-hi un “campió” -proclamava ella- amb tota mena d’ornaments i amb gran disbauxa de recursos i de marbres de qualitat. Els nou-rics també van al cel.

La temptació humana per perpetuar l’existència més enllà deu explicar les faraòniques manifestacions funeràries d’aquells que s’ho poden permetre. Una alerta ostentosa de qui habita aquella tomba, algú important i amb poder que també es vol endur al més enllà sinó la riquesa mundana, el prestigi. Un per si de cas ens reencarnem volent retenir allò que gaudíem. Les piràmides es van construir amb la voluntat de perpetuar els privilegis creuant el riu de la vida amb barca. De la piràmide a la urna hi ha un llarg procés evolutiu en matèria de cerimònies. De de la pompa a la cosa sostenible amb un senzill vas biodegradable n’és la prova, de la capacitat per aclimatar-s’hi de les ànimes.

L’avi s’atura davant del company de partida de cartes, que reposa allí arrenglerat amb una fotografia on somriu ple de vida encara, es pregunta on anirà a raure ell quan sigui el moment. ¿Un nínxol assolellat, resguardat de la tramuntana, amb vistes a la carena o al camp de futbol, enlairat, d’entresol? Aquesta decisió no el treu de polleguera. Tampoc ha manifestat mai si vol que el cremin o que el sepultin. Aquest és un afer del qual no en serà pas el responsable, com tampoc del fet de no ser immortal si no és que hagi tingut una mala vida carregada de vicis i d’hàbits poc saludables que ja vaticinaven que no duraria. Mai no ha contractat cap assegurança de decessos que li garanteixi un enterrament lluït -“diners llençats”- perquè les herències també impliquen pagar els deutes i enterrar els benefactors, es justifica.

Quan netejo les làpides, les colpejo suaument perquè no s’inquietin -Com esteu? -per si de cas m’escolten. Mai no he rebut resposta. Jo m’empesco que sí, mentre els recordi continuen essent-hi. Des del meu univers vital els faig al cel amb agraïment i estima. Hi ha tombes amb orfes d’atenció, sense flors -ni de plàstic-, deixades de la mà humana que deuen viure perduts en un més enllà solitari i sòrdid, la concreció de l’infern fonamentada en l’oblit.

Un Tots Sants més per fer una estona de companyia a qui reposa eternament, un acte de recolliment i de reconeixement, de respecte amb un manat de flors que s’aniran pansint amb un punt de tristor. Constato que al cementiri hi ha poca concurrència de joves, ells encara se senten -són- immortals. Excepcionalment ens acompanya una noieta a la frontera de la preadolescència que està més per enfilar-se als nínxols enlairats a deixar-hi les flors que no pas per la meditació transcendental dels misteris del més enllà, la reencarnació o l’infern dels descreguts.

La jovenalla a perpetuïtat no està per maldecaps que no els pertoquen. Immarcescibles, preservats d’aquestes tribulacions, no es deleixen per ofrenes ni funeràries mengues eixutes de tardor. Com poden competir la misticitat reclosa a la vora del foc de Tots Sants i la castanya amb la intriga, les disfresses i les llepolies del Halloween.

Truc o tracte.

La cantant i el futbolista.

 

Avesat a la monotonia per la quotidiana realitat que ens arrossega pel rostoll de les tragèdies bèl·liques, les misèries socials i les punyalades polítiques que ens gronxen, em centraré en algun vessant menys transcendental que per esdevenir afers menys importants podríem adscriure a la frivolitat enganyosa del dia passa, any empeny, que ens copsen i ens poden arribar a alterar l’equilibri emocional tot fent-ne trontollar els valors ferms amb què hem volgut conviure al llarg de la nostra existència. Al contrapunt sever dels fets que ens condicionen hi ha aquelles facècies de les quals malgrat no ser-ne protagonistes ens concerneixen amb més o menys mesura. Elements d’un decorat que ens acompanyen i ens permeten empassar-nos l’eixutesa terrible de les realitats. Tot i que les centrem en infortunis aliens, pot ser una manera d’ensucrar les percepcions pel nostre desencís.

M’explico. La imatge colpidora d’un forat net i diàfan al pit de la rossa protagonista m’ha commogut. Més encara, veure com el cor continua bategant al passadís d’un supermercat enmig del desori causat per un tret d’arma gruixuda que li ha esbatanat la cavitat toràcica, impacta. D’immediat he associat la potent imatge als efectes de la inflació que ens toca de ple. Als supermercats d’aquests temps ja no en fem prou amb deixar-hi un ronyó, la caixera t’extirpa literalment el cor d’una canonada infal·lible perquè l’armilla salvavides de la tarja de crèdit és massa feble, de plàstic, per comprar uns tomates de penjar a nou euros el quilo, per exemple.

Per fortuna ha estat una il·lusió, els personatges que moren a les pel·lícules o als que els hi arrenquen el cor -ens ho van explicar de petits- no moren, continuen vivint a la vida real per interpretar més ficcions. Uf, quin descans! Ella podrà enregistrar més cançons i fer d’actriu en aquests vídeos curts que en dramatitzen les lletres. D’aquesta versió la cantant ja ha aconseguit, per ara, onze milions de visites a les xarxes. Tot un èxit per a una tragèdia narrada en un sol acte i tan breu. Té molt de mèrit que una història de desamor, com moltes, aixequi tanta polseguera i ressò.

La clau resideix en els herois, una cantant i un semideu futbolista. La revenja de la presumpta menystinguda o bescanviada -això sembla un fet- per una joveneta fa via. Deu tractar-se de la justícia poètica que requereixen les ficcions. El futbolista no té un auditori ni un altaveu tan poderós encara que en desconec les virtuts vocals i la capacitat de rèplica, no massa probable, que no sigui foradar el cor de la porteria de l’equip rival amb una canonada d’aquelles que l’afecció penja a la història del club.

L’èxit, titulat Monotonia, ha suscitat una curiositat morbosa que la protagonista s’ha encarregat de magnificar anunciant que el procés creatiu ha estat “gratificant i terapèutic”. Un manifest contra el desamor i la infidelitat fonamentats en l’avorriment. Em guardaré prou d’emetre qualsevol judici al respecte. Ja s’ho faran. Més savis i professionals hi esmercen tota la seva capacitat analítica a desxifrar les imatges, fotograma a fotograma, cercant evidències i fent subtils lectures posant a prova els coneixements intuïtius. M’aventuro a dir que allò de l’esvoranc al pit i el cor fent tombarelles entre els carrets de la compra és prou gruixut, com el forat, i s’entén a la primera. El color de la roba, les marques dels productes a les prestatgeries... Tot sota la lupa de la suspicàcia. Ja hi ha algun insigne semiòtic que no s’ha estat d’associar una petita llepolia comestible d’aperitiu -que la protagonista es cruspeix- amb la mida dels atributs del protagonista. Un bon cop baix de penal! El que és una veritat com un temple, segons la partitura, és que els rics també es fastiguegen, es cansen i, en definitiva, s’avorreixen. Ep, però amb molts de diners, molts, que si no donen la felicitat ajuden a esbargir la monotonia!

Tanco la secció amb una notícia d’última hora, que no primícia. A en Kiko Rivera conegut al món de les elits faranduleres com en Paquirrín l’han ingressat en un hospital a causa d’un ictus que hauria patit. A les xarxes i a les cadenes que viuen d’aquests personatges i de la brossa mediàtica s’ha aixecat la veda per fer-ne un seguiment intens mentre el trinxen, uns, i el santifiquen, d’altres. No m’equivocaré de gaire si afirmo que l’evolució del pacient donarà per a més informes mèdics que aquells que van acompanyar l’agonia del dictador. Ja tenen teca per a programes i més programes immergits en la biografia il·lustrada amb un reguitzell de coneguts, desdenyades, detractors i la tempestuosa família. D’ací a què es recuperi -això espero- el personatge revifarà el protagonisme i la demanadissa de testimonis mentre millora amb l’agenda farcida de contractes i d’exclusives.

Col·legi major.

 

Corria el curs 1976 - 1977. Madrid. Començava el meu periple a la Universitat Complutense. Disposava d’una beca que em va permetre, novell com era en aquella etapa, gaudir de l’estada durant aquell primer curs en un dels col·legis majors ubicat al campus universitari, anar a la facultat era un passeig. Uns quants col·legis majors participaven del privilegi de la proximitat i de l’entorn. Fora de la bombolla universitària, per posar-ho en context, el dimecres 15 de juny de 1977 -a les darreries del curs- es van celebrar les eleccions generals a Espanya convocades per Adolfo Suárez. Eren les primeres eleccions lliures després de la dictadura per triar els representants a les Corts. La meva estada a Madrid va acabar el curs 1980 - 1981 coincidint amb una altra fita significada en allò que s’ha denominat la “transició”, el cop d’estat del 23 de febrer. Madrid era una moguda.

Només vaig fer vida de col·legi major un curs. Us he de dir que jo era l’únic de lletres i català, quelcom que em significava en aquell col·lectiu dels cent i pocs alumnes que gestionava una orde religiosa. Únicament nois. Cal dir que la incidència religiosa en la vida col·legial era nul·la. No existien horaris d’entrada o de sortida, no recordo si hi celebraven misses -jo no vaig assistir a cap-. Tampoc es fiscalitzava amb qui i quan accedies a la cambra individual, espaiosa amb vestidor i un finestral que projectava l’horitzó de la ciutat quan les calefaccions cremaven carbó i el cel de Madrid era una angoixant cúpula metal·litzada. L’edifici és premi nacional d’arquitectura. L’única interacció seriosa amb qui el dirigia, un prestigiós especialista en problemes sexuals del seu gremi, quan vaig anunciar que no continuaria al·legant bàsicament raons econòmiques, em va proposar allistar-me a l’orde. Un oferiment que m’honorava. Em va suggerir que el treball em podia eximir en certa mesura de l’oració tot alliberant-me de la reclusió monacal. A final de curs, jo i una maleta paquidèrmica, vam tocar el dos.

La majoria d’alumnes estudiaven enginyeria superior de telecomunicacions o es formaven per esdevenir enginyers agrònoms, carrera que només es podia cursar, llavors, a Madrid. La immensa escola d’agrònoms i les seves pastures frontejaven amb el col·legi. Érem també veïns del centre meteorològic nacional, ara és l’Agència Estatal de Meteorologia, on tenia molt de predicament l’Eugenio Martín Rubio, qui va perdre el mostatxo a causa d’una predicció errònia en una juguesca arriscada i molt mediàtica. 

Un diumenge pel matí a mitjans de setembre vam arribar al col·legi la maleta i jo, els veterans -els aprenents d’agronomia, suposo- vigilaven un escamot d’espantats novençans que pasturaven literalment l’herba del jardí. Aquells quadrúpedes ocasionals lluïen una mena de dorsal amb un 80 -el distintiu de l’època per als conductors en pràctiques-. Vaig deixar la maleta discretament i vaig marxar, recordo haver dinat en una casa de menjars típica, plena de comensals solitaris com jo mateix, per després acollir-me en un pis d’estudiants coneguts de l’etapa anterior. Tornar al col·legi a dormir va tenir un punt de temeritat.

Es tractava de les reconegudes novatades regulades als estatus d’aquelles institucions que tenien una vigència d’un mes sota el dubtós argument de la cohesió col·legial. Hi va haver qui va plegar i va marxar a territoris amb menys assetjament i pressió emocionals. Els crits, les intimidacions i la humiliació tenien carta de naturalitat. Proves que calia anar superant i que si feies posat de passerell et convertien en el cap de turc predilecte.

Recordo que t’assignaven una disfressa inspirada per uns botxins creatius en una mena de tribunal rere un flexo que t’enlluernava com a les pel·lícules on es tortura el captiu per fer-te confessar. Preguntes íntimes de mal respondre. O quan et conduïen a la piscina i t’hi feien introduir la cama segons la qual t’identificaves ideològicament -La dreta o l’esquerra, tria!- Aprofitant l’escenari aquàtic improvisaven concursos per mirar qui més artísticament i amunt signava amb una pixerada al mur. O quan et cobrien amb una manta, t’introduïen en un vehicle i et deixaven a mitjanit en una estació de rodalies relativament propera a la ciutat. Era habitual que els canvis i els trasllats de cambra a cambra, matalàs inclòs, fos responsabilitat dels nous sota els crits i els advertiments dels que tenien aquell dret i autoritat consolidats.

A mi em van disfressar de torero, no hi faltava cap detall. A un jove japonès que anava per arquitecte el van vestir d’andalús amb la guitarra i el barret típics, tothom el coneixia com en Manolo, molt més fàcil i familiar de cridar. Qui evolucionava vestit d’espermatozou, de plàtan, de negre ben empastifat... Era quelcom, aquesta diversitat de personatges que, quan ens aplegàvem al menjador, esdevenia gairebé carnavalesca de no haver estat per la reiteració, el 80 i el pronòstic meteorològic del dia signat pel Martín Rubio sense el qual no esmorzaves. Li he de reconèixer, a l’acreditat meteoròleg, la infinita paciència de deixar-los enllestits a la recepció del centre meteorològic veí cada matí.

 Interrogatoris, celles afaitades, autopistes sinuoses de dentifrici en sentit únic que calia resseguir amb timidesa i pudor et conduïen agenollat a una presumpta intervenció de fimosi si no t’havies precipitat emocionalment abans en alguna corba paorosa. Aquestes eren accions que podríem qualificar de quintades, més quarteraries que em van tornar a afectar, poc, a la mili on la quintada més dolorosa que hi vaig patir va estar un tret al braç.

Les cantines dels col·legis de noies tenien la concurrència garantida, en un m’hi van enxampar els col·legues. Figura al meu currículum la conferència improvisada que vaig haver-hi d’impartir respecte de la patata al Mercat Comú, al qual no pertanyíem. Allí, enfilat en una taula vaig copsar l’atenció i les burles femenines una bona estona. En una altra ocasió ens exhibien, als novells, sota els focus d’uns vehicles davant del castell de les mil verges, així era conegut aquell col·legi femení administrat per la Sessió Femenina. Ben il·luminats ens vam haver d’abaixar els pantalons sota la mirada atenta i multitudinària de les verges recloses. Les comparatives i l’exaltació de les mancances es clavaven com dards en un amor propi tímidament arronsat. Coses d’aquella època que, ara, pensem impossibles. També recordo el concurs eficient de la Piranya, una col·legiala que hi participava de bon grat intimidant en privat els més innocents amenaçant-los amb cruspir-se’ls mentre assajava un ventall de positures amb flexibles contorsions arriscades que acollonien molt els corglaçats galants.

Qui suportaria avui en dia aquestes situacions degradants? No vaig gaudir de la segona oportunitat. Tampoc vaig trobar a faltar la condescendència amb què alguns companys es queixaven de la teca -A casa, el servei menja millor! -es vantava algun personatge davant d’un assortiment de tres primers i tres segons diferents amb un reguitzell de fruita de tota mena a triar. Nens de casa bona, o molt bona. Mentre exercien i consolidaven entranyables i innocents tradicions estudiantils, alguns aspiraven també a les comparses d’estudiants altrament dites tuna.

Recapitulant, crec fermament que l’experiència em va convertir en un home de profit i com cal definitivament -servei militar al marge-. El sentiment de cohesió col·legial i empatia es van reforçar amb dues accions col·lectives -fomentant el treball en equip- que em passaven per alt, simular el segrest d’un autobús urbà i obtenir el motllo de guix dels atributs del cavall de l’Espartero, una estàtua eqüestre -com es pot haver deduït- situada al bell mig del carrer Alcalà.

 

“Por la calles de Madrid

bajo la luz de la luna,

de Cascorro a Chamberí,

pasa rondando la tuna...”